Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Victòria aclaparadora de Trump. Home sense cap servei s’assabenta de la riuada pel transistor. Netanyahu destitueix Yoav Gallant, ministre de defensa israelià. Properes eleccions amb una extrema dreta envalentonada. Popurri de les cagades valencianes davant la DANA. Cimera europea de Budapest. El Consell de la República una nau a la deriva
Següent
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
15 de novembre 2024
TRUMP GUANYA, QUI PERD?
Victòria aclaparadora de Trump
Setanta milions d’americans van votar-lo. Aquesta vegada ni ell ha gosat parlar de frau electoral. Moltes raons per justificar aquesta victòria. Economia, diferències entre l’Amèrica rural i la urbana, l’efecte escala on el que ha pujat un primer graó (immigrant) colpeja al que va darrera seu, desafecció per uns progressistes que no són progressistes, por al lideratge femení... i molta, molta ignorància. Setanta milions és molt analfabetisme junt. OK, Trump president.
A qui beneficia aquesta victòria? A Trump, a la família de Trump, als amics de Trump, a Musk, a Israel, a Rússia, a la dreta extrema, a la mentida més grollera i a curt termini a les empreses tecnològiques i energètiques.
A qui perjudica aquesta victòria? A la resta. En primer i principal lloc, a la veritat. Quan guanyes unes eleccions escopint mentides descabellades, quan s’acusa sense raó ni prova, quan manipules i falsifiques la realitat i n’inventes una altra, estàs matant l’essència democràtica.
Però potser parlar de l’esperit democràtic sigui un concepte massa elevat pels setanta milions que l’han votat. Anem doncs a la matèria. Perjudicats: Ucraïna per exemple, Palestina, Europa en el seu conjunt? Preocupa el destí d’aquests països a algun d’aquests setanta milions? Els preocupa que un líder a hores d’ara negui el canvi climàtic? No els cau la cara de vergonya escoltant al seu candidat parlar dels immigrants? No els preocupa ni als mateixos immigrants? No pateixen erupcions al·lèrgiques quan el seu líder amenaça amb una dictadura de vint-i-quatre hores? L’Amèrica profunda i aparentment tan religiosa necessita encara l’espasa per sentir-se segura?
La victòria de Trump és la derrota d’una esperança. No esperança política, senzillament humana. Cap de les avantatges promeses per aquest impresentable convicte podrien justificar –d’aconseguir-les– el cost que representen per a la humanitat. Si un país democràtic, econòmicament potent i culturalment ric, acaba nomenant al candidat Trump com el seu President és que ni la democràcia ni la economia ni la cultura serveixen per a res. Que passi doncs la barbàrie.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
JO VAIG AVISAR MAZÓN
Home sense cap servei s’assabenta de la riuada pel transistor
No vos diré com ma dic per no fer més enrenou. Basten les meues inicials (A,B,C,) com l’abecedario. Lo dia de marres (de l’aiguat vull dir-vos) jo anava solet quan vai sentir una ventisca de cojones. No semblae gaire però els valencians som chent que poc se fiar (estem envoltats de mal veïnatge, catalans per un lado i castellans per l’otro) i vai anar cap a casa meua per un sí de cas. Ai collons! Que arribo i no funcionae res. Ni la llum ni l’aigua ni lo telefono... Ni lo gos remenava la cua. Cagun Déu, aquí en passe alguna, pensae jo mismo. Ja vai minjar neguitós, que voleu que us diga. No sóc de molta conversa però conyo, estar incomunicado sense enteram de nada tampoc m’agrae. I allavonses me recordo de lo transistor, cagun Déu la de temps que ni me lo mirae. Un regalo de la dona que va eixir de la vida un mal dia. I vai i collons, que encara funcionae! Com vai recordar la Paquita! Bueno, música n’hi havia i notícies però res de lo vent ese com carregat i pixaner que cada vegade picava més fort... No ploie encara però alguna en portava de cap lo temps.
Aniré a lo Restaurant vai dir-me. Prop de casa n’hi ha una casa de comidas fina que lo Felipe en quedar-se l’horta va convertir en Restaurante i força bé que li va al punyetero.
Tot just eixir que ja me cauen quatre gotes i mo vai imachinar ja tot. Mos venia una tempesta de cojones. Lo Felipe stae a la cunya trescant de valent. Coño, me va dir, tinc fenya que hi ha lo President. Del València? vai preguntar jo. De la Generalitat va contestam. Hostia!
No mos coneixem amb lo President però diuen que és tan propero que m’armo de rauxa valenciana i, con perdón li dic, Presidente aquí se avecina una de gorda. No sabia de que li parlava. Aquí bufa un viento que no trae nada bueno, Presidente. I ell, nada. Amable però en bàbia. Serán los mensajes que te han llegado li diu una companyera de taula. Lo President va aixecar-se i mirà per la finestra. En tornar em va somriure i va dir-me que no me preocupase, que aquello no era nada i tot seguit va demanar al Felipe una altra botella de cava.
Jo dic lo que va passar. Jo el vai avisar. Després allà ell. Jo amb lo transistor ho he passat relativament bé, enteram-me de tot i una mica més. Collons quin aiguat... i quin President, la hòstia.
LA GARSA PROSTÀTICA
NO MATAVA PROU BÉ
Netanyahu destitueix Yoav Gallant, ministre de defensa israelià
El bo del Benjamín, el mateix primer ministre d’Israel que ha condemnat el “pogrom” patit pels seguidors d’un equip del seu país a Holanda (sense escoltar les provocacions dels tifossis jueus a la mateixa ciutat) ha decidit ara, destituir al seu Ministre de defensa.
Es mirarà com es vulgui, però un ministre de defensa generalment no es caracteritza pel seu amor a la pau i la concòrdia i si el ministre en qüestió és jueu, ja podem jurar que pacifista no ho és. L’historial de Gallant com a polític és qualsevol cosa menys negligent envers Palestina. Home dur, inflexible, contundent i absolutament negat per reconèixer les raons alienes a la jueva. Doncs bé, per a Netanyahu, el ministre Gallant no és prou bèstia. Lògicament el Benjamín no ha dit aquestes paraules, ell atribueix la destitució a desavinences, a manca de confiança mútua, com si es referís a dos socis d’un Restaurant de moda que difereixen entre com presentar l’amanida tèbia en el menú.
La realitat és ben diferent. L’enfrontament entre els dos polítics ve de lluny. Gallant ha deixat anar més d’una vegada l'opció de pacte entre Israel i Palestina a favor de l’alliberament dels retinguts per Hamàs. Un pacte polític per una solució humanitària, però Netanyahu no vol saber res de pactes. Ell necessita destruir als palestins encara que sigui en detriment dels seus compatriotes. I aquesta, novament és la qüestió que finalment els ha enfrontat i ha portat a l’expulsió de Gallant. Gallant insistint en la opció d’alto el foc i converses i Netanyahu ofuscat per disparar la metralleta carregada.
El perfil dictatorial de Netanyahu es fa palès fins i tot en l’excusa que dóna per justificar el cessament del seu ministre. “Els desacords s’han fet públics d’una manera inacceptable”, ha dit el Benjamín en una mostra excepcional de transparència. I d’altra banda una frase molt pròpia de la intel·ligència populista tan de moda actualment “els enemics d’Israel han obtingut un gran benefici amb les paraules de Gallant”. Què maco! Acusar al teu ministre d’ajudar a l’enemic és la millor manera d’executar-lo a nivell popular. Una mostra més de la humanitat de l’inefable líder.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
COL·LAPSA EL GOVERN ALEMANY
Properes eleccions amb una extrema dreta envalentonada
Es trenca el tripartit de socialdemòcrates, verds i liberals que governa a Alemanya, després que Christian Lindner, ministre de Finances del FDP, hagi estat cessat pel canceller Olaf Scholz, fet que origina una greu crisi política que serà resolta amb unes noves eleccions el proper 23 de febrer, en el cas molt probable que el 16 de desembre, Olaf Scholz no guanyi la moció de confiança.
A Alemanya hi ha mar de fons i encara més agreujat després de la victòria de Trump, com a conseqüència d’una economia en recessió contínua -al quedar-se sense els recursos energètics de Rússia- només amb un 0,2% de creixement, mentre la mitjana de la UE és d’un 4,6%. En l’actualitat, es manifesta un gran descontentament social amb els governants degut sobre tot a l’encariment de la vida, que amenaça l’estabilitat a Alemanya. Creixen els sentiments antieuropeus i nacionalistes extrems i contra els immigrants. Ja fa dos anys va haver-hi un fallit cop d’Estat nazi amb 25 detinguts, 130 locals escorcollats, i amb detencions dins l’exèrcit, la policia i fins i tot el Bundestag.
Les properes eleccions preveuen un gran creixement dels partits ultranacionalistes i xenòfobs, que competiran amb la dreta del CDU. Així, Alternativa per Alemanya, que ja compta amb 83 diputats, pot doblar el resultat. Un partit farcit de neonazis, prorús, que s’oposa a l’entrada d’Ucraïna a la UE, i vol expulsar els immigrants. També a l’esquerra, Die Linke, ha sofert una important escissió, l’Aliança Sahra Wagenknecht, que es defineix també com ultranacionalista, antiimmigració i contrària a mantenir les sancions a Rússia. Les darreres enquestes li auguren un 10% dels vots i la seva ideologia ens recorda als sectors més obreristes del Partit Nacional Socialista Alemany.
Ja enguany, a les eleccions del lander de Turingia, Alternativa per Alemanya s’erigia com primera força amb el 33% dels vots, percentatge igual amb el que Adolf Hitler aconseguí arribà al poder el 1933. Si Alemanya trontolla i es va imposant l’autoritarisme més xenòfob, quin futur li espera a la Unió Europea?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
COM DIRIA LO PARE SERRET...
Popurri de les cagades valencianes davant la DANA
No va ser un atac nuclear. Això ha quedat descartat. La cosa és que va ploure a la muntanya i la plana va quedar inundada. Centenars de morts i desapareguts, milers de cases destruïdes, milers de cotxes convertint-se en muralles de ferralla...
Mazón, el President de la Generalitat Valenciana no hi era. Dinava amb una periodista. Quatre hores de teca. Mentre, no se’l podia molestar. De tornada a la realitat (la seva) explica que no passa res, quatre gotes. Quan declara l’alerta, mitja plana ja està inundada.
Salomé Pradas, Consellera de Justícia i responsable de política d’emergències. Excusa el seu silenci perquè no sabia que hi havia un botó a prémer en cas d’emergència. Després va informar de que la seu d’emergències no tenia cobertura. Fins que no va tenir l’aigua al coll va rebutjar tres vegades l’ajuda que el govern central li oferia.
Pobles abandonats de la mà de Déu com Paiporta parlen directament amb el Govern central avisant de la situació. El President de la Generalitat que finalment ha vist que la plana està molla, diu que no necessita ni govern, ni exèrcit ni voluntaris, que ara surt ell amb una pala. Durant les següents vint-i-quatre hores el President demanarà, rebutjarà i tornarà a demanar la presència de voluntaris.
Els reis visiten la zona i en surten enfangats, el President del Govern colpejat i Mazón com pot. Després sabem que l’espectacle l’organitza l’extrema dreta. Són els mateixos que parlen de milers de morts en el pàrquing d’un Súper on al final no se’n troba ni un.
Des del Govern valencià s’amenaça als familiars dels morts que ni s’apropin on hi han els difunts, que no emprenyin i que quan calgui ja els avisaran. Hores després la responsable de la declaració per fer-se perdonar, planeja una mascletà popular però la pólvora està mullada.
Reacció del P.P nacional encapçalat per l’ínclit Feijóo: La culpa la té el President Sánchez.???
Dissabte, 130 mil valencians es manifesten contra Mazón i resta d’ineptes. Reacció del P.P: La marxa és una manifestació polititzada pels catalanistes. ???
Conclusions: El perill no arriba dels barrancs, el que fa basarda és el P.P. i Vox.
LLUFA CRIMINAL
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
QUINA EUROPA CAL ENFORTIR?
Cimera europea de Budapest
Des de l’enderrocament del mur de Berlín, Europa va aconseguir un cert equilibri ideològic. Malgrat algunes incipients amenaces, el vell continent semblava clarament decantat per posicions polítiques moderades. Lleugerament esquerranes en alguns llocs discretament conservadores en altres però unànimement enfrontades a qualsevol tipus de dictadura.
Amb l’arribada de la nova invasió bàrbara de l’extrema dreta la proposta democràtica ha perdut pes i ara, la balança de poder està molt més que equilibrada.
A Budapest s’han reunit els països europeus amb la lloable intenció d'enfortir la unitat d’Europa. Però quina unitat busca Europa? Orbán, el President de torn de la comunitat representa qualsevol cosa menys la democràcia. Les seves simpaties s’inclinen sistemàticament per les posicions més autoritàries i no pot amagar el seu menyspreu per una comunitat igualitària. Al seu costat, la Itàlia de Meloni, o l’Àustria ultra dretana de Kickl, i a tocar, les victòries parcials del feixisme a França, Bèlgica o els segons llocs aconseguits a Alemanya i Polònia. A la vora, com sempre, Espanya, mitjançant VOX i un P.P. cada vegada més desacomplexats, ja fa temps que voten a favor de qualsevol idea socialment regressiva i en el panorama institucional la cosa no va pas millor, Von der Leyen ja porta un parell d’intents per incorporar el facció italià. L’interessa bastant més el seu càrrec que la seva política.
Vist el panorama, què entén Europa per reforçar-se?
La victòria de Trump farà encara més fàcil la involució d’una vella Europa cansada de progressisme que no progressa, de millores socials que no milloren, d’igualtats que separen i de progrés que segueix caient en les classes de sempre. Per això cal preguntar-se quina feina es farà a Budapest. Quina de les dues Europes aconseguirà imposar la idea de reforçar la comunitat europea, la democràtica amb tots els seus defectes o la fatxa.
Seria bo no enganyar-se, els Orbán i companyia utilitzen la democràcia per arribar al poder, després se n’obliden.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
L’ARCA DE NOÈ
El Consell de la República una nau a la deriva
Hi ha històries que no se les creu ni qui les inventa. L’Arca de Noé per exemple és un text que ni les criatures espanyoles dels anys quaranta es tragaven. Una cosa és tenir imaginació i l’altra enfotre-se’n del crèdul lector. Amb el Consell de la República passa el mateix.
Agafar tot l’independentisme català i navegar junts és una idea tan descabellada com l’Arca. O falten espècies o en sobren o, sobre tot, durant el viatge es mengen els uns als altres.
El Consell, va néixer amb moltes fuites d’aigua. Parlant en la intimitat no hi creia ningú però tots pensaven que qui dia passa any empeny i això a Waterloo ha estat una divisa molt estimada. I molt útil. Com qui no fa la cosa, la Catalunya exiliada i l’altra van passar una bona temporada ocupats en el Consell Republicà. No es parlava d’altra cosa. La finalitat era singular, acabar el que s’havia començat, o sigui la independència. De conya. Enardits per la fita, els catalans compromesos van dedicar-se a buscar càrrecs i persones per ocupar-los. Es van presentar molts candidats i tots de solvència contrastada. Puigdemont, Comín, Castellà... gent nova amb empenta.
Passada la primera flamarada, la inauguració i els discursos, el Consell va entrar en hivernació. Feien coses, i tant si en feien de coses però eren coses secretes, eren plans a la llarga, eren futur. L’hivern va durar massa i els projectes van quedar glaçats. Per ser concrets, els plans es van congelar però les maniobres dels escollits per anar junts dins la barca no van parar d’anar escalfant l’ambient. Al poc temps, bavor anava per una banda, estribord per l’altra la proa tirava i la popa frenava. Un vaixell català de totes, totes.
Fins que un teòric català va avisar a la Presidència del Consell. La idea m’agrada va dir el teòric, però hi ha una errada. És impossible tenir un Consell de la República, sense tenir República. Lo fetge de Déu! va exclamar un tarragoní que tenia una secretaria.
Fa no res, vist que la cosa no tirava i el colom no tornava amb branca d’olivera, la plana major va decidir acabar amb el Consell. O no, encara no se sap, però el merder és considerable entre altres coses perquè les parelles d’animals s’acusen els uns als altres i Noé ja no sap si enfonsar la barca o tirar-se ell directament a l’aigua.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
... I ELS REIS VAN PASSAR
Felip i Leticia passen pel fangar
Igual que els monarques d’Orient, els reis d’Espanya conscients dels seus deures, van anar a les terres ofegades de València. La cita no va anar tal com s’esperava. Tal com si els reis d’Orient trobessin tota la canalla desperta esperant-los i foragitant la màgia de la nit, els reis d’Espanya es van trobar amb un poble indignat que no els feia cas i un grupet de professional que els escridassava i els tirava molles de fang. Dos dies després del pas dels reis (d’Orient) les criatures ja ni recorden les joguines demanades i juguen al de sempre, pegar a la germana més petita. Doncs una mica així van passar els reis (d’Espanya) per València. Molt soroll i molt d’oblit acte seguit. És el que tenen les històries falses.
AIXÒ CAL OMPLIR-HO
Augmenta l’arribada de migrants a les illes balears
La dreta balear que mana a les illes, té dues coses clares. Follar-se tot el que faci referència a Catalunya i augmentar el turisme que és del que viu la gent de bé. I no se’n surten. A vegades, encara que sembli mentida, vas caminant pel carrer i escoltes paraules soltes catalanes. Sí senyor, ho jurem! I no només això, a la dreta balear els està fallant el turisme. Només una mica, però per ells una barbaritat. Les autoritats doncs van reunir-se d’urgència i van trobar dues solucions que prometen assolir les seves fites. Instauraran una festa trimestral de tir al català i demanaran al govern central, l’arribada de més migrants. Així les ciutats es veuran netes de catalans i plenes i ufanoses d’una nova forma de turisme migrant. El que no solucioni la dreta...
DIUEN, DIUEN, DIUEN...
La senyora Orriols vol passar el motxo
Neta ho és. Fatxa però neta i l'oposició –tota ella– l’hi ha regalat una galleda enorme i litres de lleixiu de marca blanca. Orriols no té gaire feina per buscar excuses de la seva ideologia. Els altres ho fan tant malament, són tant limitats i garrepes que qualsevol iniciativa de l'Orriols sembla curativa. Ara, diuen, ha decidit reduir prebendes que l’anterior autoritat s’havia repartit. Sous exagerats, minutes excessives, dietes escandalosament innecessàries. Ningú no sap si prendrà les mesures restrictives però com a mínim ja ha denunciat els excessos que els demòcrates (entre ells independentistes) s’havien atorgat. És el que vol i el que necessita. Denunciar als altres abans els altres no trobin la seva roba bruta. Ripoll és una festa.
SENSIBILITAT TORERA
Iniciativa aragonesa per pal·liar els efectes de la DANA a València
Són molt lloables tots els intents per donar suport a la riuada valenciana. La calamitat té proporcions gegantines i cap víctima farà fàstics a qualsevol tipus d’ajuda que li arribi. Hi ha però una qüestió estètica que fa mal a la vista. Veure a una colla d’homes vestits “de luces” enfront una muntanya de cotxes desballestats, clama al cel. Merda sobre merda es converteix en pasterada. Matar a toros quan la gent plora les seves mascotes denota una falta de sensibilitat estúpida. No tenir altra recurs que la “chuleria” davant la tragèdia, això és Espanya.
TANT BÉ QUE ESTÀVEM
Rescaten a una parella gran del seu aïllament
Matrimoni vellet, amb feines i treballs pe anar tirant, apartats de la civilització, amb la companyia d’un gos... l’aïllament els va agafar de sorpresa però més sorpresa va quedar la tempesta veient com els dos vellets gairebé no n’hi li feien cas. Van recollir les quatres coses que tenien fora de casa, van passar la balda i van seguir la seva vida. Menjar els ens sobrava. Mengen poc i de qualsevol cosa en fan un plat. Fred tampoc gaire i la humitat la tenen clavada a l’esquena des que van néixer. A vegades feien una ullada per la finestra i tornaven a tancar-la. Han passat set dies però no tenen presa. Ningú no els espera. I de sobte, els venen a rescatar. Caguen dena! Ara, torna a començar.
QUEDA ALGUNA VERITAT?
Reguitzell vergonyós de mentides
La veritat ha patit una espectacular baixada en la borsa universal perquè no té sortida al mercat. Ningú no en vol de veritats. Alguns nostàlgics volen revifar-la, donar-li una nova imatge reclamant inclús controls de qualitat per garantir-ne la seva permanència, però són esforços en va. El problema no és que la gent no compri veritat, el problema és que la gent vol mentides. Una mentida diu més que cent veritats. La mentida és més morbosa, fins i tot més atractiva perquè permet rebolcar-te en el fang. A poc tardar, les veritats escrites i dites només podran comprar-se en subhasta.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ESDEVENIM OBJECTES SEXUALS
QUAN EL NOSTRE COS
LA NOSTRA SEXUALITAT
SÓN ASSOCIADES A MERCADERIES
SHARI GRAYDON
TRUMP GUANYA, QUI PERD?
Victòria aclaparadora de Trump
Setanta milions d’americans van votar-lo. Aquesta vegada ni ell ha gosat parlar de frau electoral. Moltes raons per justificar aquesta victòria. Economia, diferències entre l’Amèrica rural i la urbana, l’efecte escala on el que ha pujat un primer graó (immigrant) colpeja al que va darrera seu, desafecció per uns progressistes que no són progressistes, por al lideratge femení... i molta, molta ignorància. Setanta milions és molt analfabetisme junt. OK, Trump president.
A qui beneficia aquesta victòria? A Trump, a la família de Trump, als amics de Trump, a Musk, a Israel, a Rússia, a la dreta extrema, a la mentida més grollera i a curt termini a les empreses tecnològiques i energètiques.
A qui perjudica aquesta victòria? A la resta. En primer i principal lloc, a la veritat. Quan guanyes unes eleccions escopint mentides descabellades, quan s’acusa sense raó ni prova, quan manipules i falsifiques la realitat i n’inventes una altra, estàs matant l’essència democràtica.
Però potser parlar de l’esperit democràtic sigui un concepte massa elevat pels setanta milions que l’han votat. Anem doncs a la matèria. Perjudicats: Ucraïna per exemple, Palestina, Europa en el seu conjunt? Preocupa el destí d’aquests països a algun d’aquests setanta milions? Els preocupa que un líder a hores d’ara negui el canvi climàtic? No els cau la cara de vergonya escoltant al seu candidat parlar dels immigrants? No els preocupa ni als mateixos immigrants? No pateixen erupcions al·lèrgiques quan el seu líder amenaça amb una dictadura de vint-i-quatre hores? L’Amèrica profunda i aparentment tan religiosa necessita encara l’espasa per sentir-se segura?
La victòria de Trump és la derrota d’una esperança. No esperança política, senzillament humana. Cap de les avantatges promeses per aquest impresentable convicte podrien justificar –d’aconseguir-les– el cost que representen per a la humanitat. Si un país democràtic, econòmicament potent i culturalment ric, acaba nomenant al candidat Trump com el seu President és que ni la democràcia ni la economia ni la cultura serveixen per a res. Que passi doncs la barbàrie.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
JO VAIG AVISAR MAZÓN
Home sense cap servei s’assabenta de la riuada pel transistor
No vos diré com ma dic per no fer més enrenou. Basten les meues inicials (A,B,C,) com l’abecedario. Lo dia de marres (de l’aiguat vull dir-vos) jo anava solet quan vai sentir una ventisca de cojones. No semblae gaire però els valencians som chent que poc se fiar (estem envoltats de mal veïnatge, catalans per un lado i castellans per l’otro) i vai anar cap a casa meua per un sí de cas. Ai collons! Que arribo i no funcionae res. Ni la llum ni l’aigua ni lo telefono... Ni lo gos remenava la cua. Cagun Déu, aquí en passe alguna, pensae jo mismo. Ja vai minjar neguitós, que voleu que us diga. No sóc de molta conversa però conyo, estar incomunicado sense enteram de nada tampoc m’agrae. I allavonses me recordo de lo transistor, cagun Déu la de temps que ni me lo mirae. Un regalo de la dona que va eixir de la vida un mal dia. I vai i collons, que encara funcionae! Com vai recordar la Paquita! Bueno, música n’hi havia i notícies però res de lo vent ese com carregat i pixaner que cada vegade picava més fort... No ploie encara però alguna en portava de cap lo temps.
Aniré a lo Restaurant vai dir-me. Prop de casa n’hi ha una casa de comidas fina que lo Felipe en quedar-se l’horta va convertir en Restaurante i força bé que li va al punyetero.
Tot just eixir que ja me cauen quatre gotes i mo vai imachinar ja tot. Mos venia una tempesta de cojones. Lo Felipe stae a la cunya trescant de valent. Coño, me va dir, tinc fenya que hi ha lo President. Del València? vai preguntar jo. De la Generalitat va contestam. Hostia!
No mos coneixem amb lo President però diuen que és tan propero que m’armo de rauxa valenciana i, con perdón li dic, Presidente aquí se avecina una de gorda. No sabia de que li parlava. Aquí bufa un viento que no trae nada bueno, Presidente. I ell, nada. Amable però en bàbia. Serán los mensajes que te han llegado li diu una companyera de taula. Lo President va aixecar-se i mirà per la finestra. En tornar em va somriure i va dir-me que no me preocupase, que aquello no era nada i tot seguit va demanar al Felipe una altra botella de cava.
Jo dic lo que va passar. Jo el vai avisar. Després allà ell. Jo amb lo transistor ho he passat relativament bé, enteram-me de tot i una mica més. Collons quin aiguat... i quin President, la hòstia.
LA GARSA PROSTÀTICA
NO MATAVA PROU BÉ
Netanyahu destitueix Yoav Gallant, ministre de defensa israelià
El bo del Benjamín, el mateix primer ministre d’Israel que ha condemnat el “pogrom” patit pels seguidors d’un equip del seu país a Holanda (sense escoltar les provocacions dels tifossis jueus a la mateixa ciutat) ha decidit ara, destituir al seu Ministre de defensa.
Es mirarà com es vulgui, però un ministre de defensa generalment no es caracteritza pel seu amor a la pau i la concòrdia i si el ministre en qüestió és jueu, ja podem jurar que pacifista no ho és. L’historial de Gallant com a polític és qualsevol cosa menys negligent envers Palestina. Home dur, inflexible, contundent i absolutament negat per reconèixer les raons alienes a la jueva. Doncs bé, per a Netanyahu, el ministre Gallant no és prou bèstia. Lògicament el Benjamín no ha dit aquestes paraules, ell atribueix la destitució a desavinences, a manca de confiança mútua, com si es referís a dos socis d’un Restaurant de moda que difereixen entre com presentar l’amanida tèbia en el menú.
La realitat és ben diferent. L’enfrontament entre els dos polítics ve de lluny. Gallant ha deixat anar més d’una vegada l'opció de pacte entre Israel i Palestina a favor de l’alliberament dels retinguts per Hamàs. Un pacte polític per una solució humanitària, però Netanyahu no vol saber res de pactes. Ell necessita destruir als palestins encara que sigui en detriment dels seus compatriotes. I aquesta, novament és la qüestió que finalment els ha enfrontat i ha portat a l’expulsió de Gallant. Gallant insistint en la opció d’alto el foc i converses i Netanyahu ofuscat per disparar la metralleta carregada.
El perfil dictatorial de Netanyahu es fa palès fins i tot en l’excusa que dóna per justificar el cessament del seu ministre. “Els desacords s’han fet públics d’una manera inacceptable”, ha dit el Benjamín en una mostra excepcional de transparència. I d’altra banda una frase molt pròpia de la intel·ligència populista tan de moda actualment “els enemics d’Israel han obtingut un gran benefici amb les paraules de Gallant”. Què maco! Acusar al teu ministre d’ajudar a l’enemic és la millor manera d’executar-lo a nivell popular. Una mostra més de la humanitat de l’inefable líder.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
COL·LAPSA EL GOVERN ALEMANY
Properes eleccions amb una extrema dreta envalentonada
Es trenca el tripartit de socialdemòcrates, verds i liberals que governa a Alemanya, després que Christian Lindner, ministre de Finances del FDP, hagi estat cessat pel canceller Olaf Scholz, fet que origina una greu crisi política que serà resolta amb unes noves eleccions el proper 23 de febrer, en el cas molt probable que el 16 de desembre, Olaf Scholz no guanyi la moció de confiança.
A Alemanya hi ha mar de fons i encara més agreujat després de la victòria de Trump, com a conseqüència d’una economia en recessió contínua -al quedar-se sense els recursos energètics de Rússia- només amb un 0,2% de creixement, mentre la mitjana de la UE és d’un 4,6%. En l’actualitat, es manifesta un gran descontentament social amb els governants degut sobre tot a l’encariment de la vida, que amenaça l’estabilitat a Alemanya. Creixen els sentiments antieuropeus i nacionalistes extrems i contra els immigrants. Ja fa dos anys va haver-hi un fallit cop d’Estat nazi amb 25 detinguts, 130 locals escorcollats, i amb detencions dins l’exèrcit, la policia i fins i tot el Bundestag.
Les properes eleccions preveuen un gran creixement dels partits ultranacionalistes i xenòfobs, que competiran amb la dreta del CDU. Així, Alternativa per Alemanya, que ja compta amb 83 diputats, pot doblar el resultat. Un partit farcit de neonazis, prorús, que s’oposa a l’entrada d’Ucraïna a la UE, i vol expulsar els immigrants. També a l’esquerra, Die Linke, ha sofert una important escissió, l’Aliança Sahra Wagenknecht, que es defineix també com ultranacionalista, antiimmigració i contrària a mantenir les sancions a Rússia. Les darreres enquestes li auguren un 10% dels vots i la seva ideologia ens recorda als sectors més obreristes del Partit Nacional Socialista Alemany.
Ja enguany, a les eleccions del lander de Turingia, Alternativa per Alemanya s’erigia com primera força amb el 33% dels vots, percentatge igual amb el que Adolf Hitler aconseguí arribà al poder el 1933. Si Alemanya trontolla i es va imposant l’autoritarisme més xenòfob, quin futur li espera a la Unió Europea?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
COM DIRIA LO PARE SERRET...
Popurri de les cagades valencianes davant la DANA
No va ser un atac nuclear. Això ha quedat descartat. La cosa és que va ploure a la muntanya i la plana va quedar inundada. Centenars de morts i desapareguts, milers de cases destruïdes, milers de cotxes convertint-se en muralles de ferralla...
Mazón, el President de la Generalitat Valenciana no hi era. Dinava amb una periodista. Quatre hores de teca. Mentre, no se’l podia molestar. De tornada a la realitat (la seva) explica que no passa res, quatre gotes. Quan declara l’alerta, mitja plana ja està inundada.
Salomé Pradas, Consellera de Justícia i responsable de política d’emergències. Excusa el seu silenci perquè no sabia que hi havia un botó a prémer en cas d’emergència. Després va informar de que la seu d’emergències no tenia cobertura. Fins que no va tenir l’aigua al coll va rebutjar tres vegades l’ajuda que el govern central li oferia.
Pobles abandonats de la mà de Déu com Paiporta parlen directament amb el Govern central avisant de la situació. El President de la Generalitat que finalment ha vist que la plana està molla, diu que no necessita ni govern, ni exèrcit ni voluntaris, que ara surt ell amb una pala. Durant les següents vint-i-quatre hores el President demanarà, rebutjarà i tornarà a demanar la presència de voluntaris.
Els reis visiten la zona i en surten enfangats, el President del Govern colpejat i Mazón com pot. Després sabem que l’espectacle l’organitza l’extrema dreta. Són els mateixos que parlen de milers de morts en el pàrquing d’un Súper on al final no se’n troba ni un.
Des del Govern valencià s’amenaça als familiars dels morts que ni s’apropin on hi han els difunts, que no emprenyin i que quan calgui ja els avisaran. Hores després la responsable de la declaració per fer-se perdonar, planeja una mascletà popular però la pólvora està mullada.
Reacció del P.P nacional encapçalat per l’ínclit Feijóo: La culpa la té el President Sánchez.???
Dissabte, 130 mil valencians es manifesten contra Mazón i resta d’ineptes. Reacció del P.P: La marxa és una manifestació polititzada pels catalanistes. ???
Conclusions: El perill no arriba dels barrancs, el que fa basarda és el P.P. i Vox.
LLUFA CRIMINAL
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
QUINA EUROPA CAL ENFORTIR?
Cimera europea de Budapest
Des de l’enderrocament del mur de Berlín, Europa va aconseguir un cert equilibri ideològic. Malgrat algunes incipients amenaces, el vell continent semblava clarament decantat per posicions polítiques moderades. Lleugerament esquerranes en alguns llocs discretament conservadores en altres però unànimement enfrontades a qualsevol tipus de dictadura.
Amb l’arribada de la nova invasió bàrbara de l’extrema dreta la proposta democràtica ha perdut pes i ara, la balança de poder està molt més que equilibrada.
A Budapest s’han reunit els països europeus amb la lloable intenció d'enfortir la unitat d’Europa. Però quina unitat busca Europa? Orbán, el President de torn de la comunitat representa qualsevol cosa menys la democràcia. Les seves simpaties s’inclinen sistemàticament per les posicions més autoritàries i no pot amagar el seu menyspreu per una comunitat igualitària. Al seu costat, la Itàlia de Meloni, o l’Àustria ultra dretana de Kickl, i a tocar, les victòries parcials del feixisme a França, Bèlgica o els segons llocs aconseguits a Alemanya i Polònia. A la vora, com sempre, Espanya, mitjançant VOX i un P.P. cada vegada més desacomplexats, ja fa temps que voten a favor de qualsevol idea socialment regressiva i en el panorama institucional la cosa no va pas millor, Von der Leyen ja porta un parell d’intents per incorporar el facció italià. L’interessa bastant més el seu càrrec que la seva política.
Vist el panorama, què entén Europa per reforçar-se?
La victòria de Trump farà encara més fàcil la involució d’una vella Europa cansada de progressisme que no progressa, de millores socials que no milloren, d’igualtats que separen i de progrés que segueix caient en les classes de sempre. Per això cal preguntar-se quina feina es farà a Budapest. Quina de les dues Europes aconseguirà imposar la idea de reforçar la comunitat europea, la democràtica amb tots els seus defectes o la fatxa.
Seria bo no enganyar-se, els Orbán i companyia utilitzen la democràcia per arribar al poder, després se n’obliden.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
L’ARCA DE NOÈ
El Consell de la República una nau a la deriva
Hi ha històries que no se les creu ni qui les inventa. L’Arca de Noé per exemple és un text que ni les criatures espanyoles dels anys quaranta es tragaven. Una cosa és tenir imaginació i l’altra enfotre-se’n del crèdul lector. Amb el Consell de la República passa el mateix.
Agafar tot l’independentisme català i navegar junts és una idea tan descabellada com l’Arca. O falten espècies o en sobren o, sobre tot, durant el viatge es mengen els uns als altres.
El Consell, va néixer amb moltes fuites d’aigua. Parlant en la intimitat no hi creia ningú però tots pensaven que qui dia passa any empeny i això a Waterloo ha estat una divisa molt estimada. I molt útil. Com qui no fa la cosa, la Catalunya exiliada i l’altra van passar una bona temporada ocupats en el Consell Republicà. No es parlava d’altra cosa. La finalitat era singular, acabar el que s’havia començat, o sigui la independència. De conya. Enardits per la fita, els catalans compromesos van dedicar-se a buscar càrrecs i persones per ocupar-los. Es van presentar molts candidats i tots de solvència contrastada. Puigdemont, Comín, Castellà... gent nova amb empenta.
Passada la primera flamarada, la inauguració i els discursos, el Consell va entrar en hivernació. Feien coses, i tant si en feien de coses però eren coses secretes, eren plans a la llarga, eren futur. L’hivern va durar massa i els projectes van quedar glaçats. Per ser concrets, els plans es van congelar però les maniobres dels escollits per anar junts dins la barca no van parar d’anar escalfant l’ambient. Al poc temps, bavor anava per una banda, estribord per l’altra la proa tirava i la popa frenava. Un vaixell català de totes, totes.
Fins que un teòric català va avisar a la Presidència del Consell. La idea m’agrada va dir el teòric, però hi ha una errada. És impossible tenir un Consell de la República, sense tenir República. Lo fetge de Déu! va exclamar un tarragoní que tenia una secretaria.
Fa no res, vist que la cosa no tirava i el colom no tornava amb branca d’olivera, la plana major va decidir acabar amb el Consell. O no, encara no se sap, però el merder és considerable entre altres coses perquè les parelles d’animals s’acusen els uns als altres i Noé ja no sap si enfonsar la barca o tirar-se ell directament a l’aigua.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
... I ELS REIS VAN PASSAR
Felip i Leticia passen pel fangar
Igual que els monarques d’Orient, els reis d’Espanya conscients dels seus deures, van anar a les terres ofegades de València. La cita no va anar tal com s’esperava. Tal com si els reis d’Orient trobessin tota la canalla desperta esperant-los i foragitant la màgia de la nit, els reis d’Espanya es van trobar amb un poble indignat que no els feia cas i un grupet de professional que els escridassava i els tirava molles de fang. Dos dies després del pas dels reis (d’Orient) les criatures ja ni recorden les joguines demanades i juguen al de sempre, pegar a la germana més petita. Doncs una mica així van passar els reis (d’Espanya) per València. Molt soroll i molt d’oblit acte seguit. És el que tenen les històries falses.
AIXÒ CAL OMPLIR-HO
Augmenta l’arribada de migrants a les illes balears
La dreta balear que mana a les illes, té dues coses clares. Follar-se tot el que faci referència a Catalunya i augmentar el turisme que és del que viu la gent de bé. I no se’n surten. A vegades, encara que sembli mentida, vas caminant pel carrer i escoltes paraules soltes catalanes. Sí senyor, ho jurem! I no només això, a la dreta balear els està fallant el turisme. Només una mica, però per ells una barbaritat. Les autoritats doncs van reunir-se d’urgència i van trobar dues solucions que prometen assolir les seves fites. Instauraran una festa trimestral de tir al català i demanaran al govern central, l’arribada de més migrants. Així les ciutats es veuran netes de catalans i plenes i ufanoses d’una nova forma de turisme migrant. El que no solucioni la dreta...
DIUEN, DIUEN, DIUEN...
La senyora Orriols vol passar el motxo
Neta ho és. Fatxa però neta i l'oposició –tota ella– l’hi ha regalat una galleda enorme i litres de lleixiu de marca blanca. Orriols no té gaire feina per buscar excuses de la seva ideologia. Els altres ho fan tant malament, són tant limitats i garrepes que qualsevol iniciativa de l'Orriols sembla curativa. Ara, diuen, ha decidit reduir prebendes que l’anterior autoritat s’havia repartit. Sous exagerats, minutes excessives, dietes escandalosament innecessàries. Ningú no sap si prendrà les mesures restrictives però com a mínim ja ha denunciat els excessos que els demòcrates (entre ells independentistes) s’havien atorgat. És el que vol i el que necessita. Denunciar als altres abans els altres no trobin la seva roba bruta. Ripoll és una festa.
SENSIBILITAT TORERA
Iniciativa aragonesa per pal·liar els efectes de la DANA a València
Són molt lloables tots els intents per donar suport a la riuada valenciana. La calamitat té proporcions gegantines i cap víctima farà fàstics a qualsevol tipus d’ajuda que li arribi. Hi ha però una qüestió estètica que fa mal a la vista. Veure a una colla d’homes vestits “de luces” enfront una muntanya de cotxes desballestats, clama al cel. Merda sobre merda es converteix en pasterada. Matar a toros quan la gent plora les seves mascotes denota una falta de sensibilitat estúpida. No tenir altra recurs que la “chuleria” davant la tragèdia, això és Espanya.
TANT BÉ QUE ESTÀVEM
Rescaten a una parella gran del seu aïllament
Matrimoni vellet, amb feines i treballs pe anar tirant, apartats de la civilització, amb la companyia d’un gos... l’aïllament els va agafar de sorpresa però més sorpresa va quedar la tempesta veient com els dos vellets gairebé no n’hi li feien cas. Van recollir les quatres coses que tenien fora de casa, van passar la balda i van seguir la seva vida. Menjar els ens sobrava. Mengen poc i de qualsevol cosa en fan un plat. Fred tampoc gaire i la humitat la tenen clavada a l’esquena des que van néixer. A vegades feien una ullada per la finestra i tornaven a tancar-la. Han passat set dies però no tenen presa. Ningú no els espera. I de sobte, els venen a rescatar. Caguen dena! Ara, torna a començar.
QUEDA ALGUNA VERITAT?
Reguitzell vergonyós de mentides
La veritat ha patit una espectacular baixada en la borsa universal perquè no té sortida al mercat. Ningú no en vol de veritats. Alguns nostàlgics volen revifar-la, donar-li una nova imatge reclamant inclús controls de qualitat per garantir-ne la seva permanència, però són esforços en va. El problema no és que la gent no compri veritat, el problema és que la gent vol mentides. Una mentida diu més que cent veritats. La mentida és més morbosa, fins i tot més atractiva perquè permet rebolcar-te en el fang. A poc tardar, les veritats escrites i dites només podran comprar-se en subhasta.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ESDEVENIM OBJECTES SEXUALS
QUAN EL NOSTRE COS
LA NOSTRA SEXUALITAT
SÓN ASSOCIADES A MERCADERIES
SHARI GRAYDON