Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
30 november 2019
KING KONG
Sap greu dir-ho, però en King Kong és un personatge de ficció. Està fet de cartró, plàstic i pèl artificial. No té cervell de neurones sinó de palla. Per això provoca a les forces armades dels països democràtics, gesticulant aparatosament i cridant.
El més fotut de tot però, és que les forces democràtiques tenen neurones però no les fan servir i pensen que King Kong és un animalot de veritat, gran i pelut i que es vol menjar a la noia.
Algú prendrà mal… però l’èxit de la peli està assegurat.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
L’ETERN ESPERIT DE JULIETTE GRÉCO
Una vida acompanyada per noms com: Brel, Gainsbourg, Renoir, Huston, Brassens, Sartre, Camus o Picasso, entre molts d’altres, no és una vida, és una historia. La historia –que no la immortalitat– que voldríem tenir tots… i ella l’ha tingut.
Un caràcter, una força, una habilitat professional, una capacitat de provocar aparentment sense voler, una capacitat de seduir aparentment sense proposar-s’ho (la meitat de la redacció de Karlitus ha estat en algun moment de la seva vida enamorat de la Gréco) no és la historia d’una dona, és un miracle. I ella ho ha estat.
Morir amb un bagatge vital com aquests és molt semblant a retirar-se del soroll que ja pesa i del cos que ja fa nosa i endinsar-se suaument a l’eternitat de la historia.
L’únic que no ha aconseguit Juliette, ha estat foragitar el mal que va dur a la seva família a Ravensbrück, imposar la igualtat humana més enllà de polítiques que han fallat estrepitosament, prolongar l’estat de pau que et deixava el final d’una de les seves cançons. Amb el món, ni la Gréco hi ha pogut lluitar malgrat intentar-ho. Potser per això ha decidit marxar.
Guardeu qualsevol de les fotos que aquets dies surten als diaris. Us donarà força a vosaltres i als vostres descendents.
LA KINTA FORKA
QUÈ ÉS UNA AMNISTIA?
L'amnistia és l'esborrat legal de condemnes que deixa el registre penal del condemnat net del seu historial delictiu o criminal. Si els presos polítics catalans fossin amnistiats, llavors seria una forma de reconèixer-los innocents dels fets pels qual estan patint presó com a condemnats.
A continuació, quan els condemnats demanessin el certificat d’antecedents penals a Madrid es trobarien que les seves condemnes ja no figurarien en el registre.
A diferència d'un indult presidencial, una mesura d'amnistia no és una mesura individual. Es tracta d'una mesura general, fruit d'una llei especialment aprovada a aquest efecte. Amb tot cal també saber que la mesura d'amnistia només elimina les sancions penals. No esborra les penes civils (condemnes a pagar danys i perjudicis). De fet és un acte del legislador que esborra retroactivament el caràcter punible dels fets pels quals ha estat condemnat.
Què és un perdó presidencial? Els indults presidencials permeten al president del govern eliminar o reduir la condemna d'una persona condemnada. En aquest cas els presos polítics condemnats a presó serien posats en llibertat abans d'haver complert tota la sentència. A diferència de l'amnistia, els indults presidencials no esborren la condemna i el president del govern no ha de justificar la seva decisió de concedir o denegar l'indult.
Per què demanar un perdó presidencial? És l'última oportunitat. Es busca el perdó presidencial quan s'han esgotat tots els recursos legals. D'altra banda, a diferència de l'amnistia, que és una mena de "dret a l'oblit", la gràcia no elimina la condemna ni els antecedents penals. A més, els drets de les víctimes es mantenen.
Com funciona? El recurs de clemència s'ha d'adreçar al president del govern que és l'únic que el pot concedir. La petició la pot fer el mateix condemnat, el seu advocat, els seus familiars, una associació o fins i tot la Fiscalia. Aquest dret no està subjecte a una resposta i el cap de govern no ha de justificar la seva decisió. En cas de concessió d’un indult, el decret no es publicaria al Diari Oficial, sinó que es notificaria directament als condemnats.
D'on ve l'indult presidencial? És una tradició antiga, heretada de la monarquia absolutista. Hi queden exclosos determinats delictes com el terrorisme, els crims contra la humanitat, contra menors. Amb tot segueix sent una necessitat com a únic remei en cas d’una condemna injusta o d’un error judicial.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
JOC BRUT I VERGONYÓS A L’AJUNTAMENT BARCELONÍ
Cada cop més, els polítics i la política ens ofereixen un espectacle més sorprenent, manipulador i pervers. Tal és el deplorable fet que fa pocs dies ha passat al consistori barceloní en què, per votació majoritària, li han retirat la medalla d’or a Heribert Barrera, concedida el 2012, un any després de la seva mort.
Nascut a Barcelona el 1917 militant històric d’ERC, mobilitzat en la Lleva del Biberó, exiliat a França, destacà com un ferm lluitador antifeixista. Retornat a Catalunya en la dictadura, mantingué la defensa per les llibertats democràtiques i pels drets nacionals de Catalunya.
Al contrari dels seus detractors actuals, ell no va participar en els pactes de la transició ni va acceptar la monarquia i s’oposà a la constitució espanyola perquè no garantia drets fonamentals democràtics, com és el dret a l’autodeterminació. Als ’80 arribà a ser president del Parlament de Catalunya. Era una persona respectuosa i dialogant, formada en una altra època en què per a ell era molt important la defensa de la identitat nacional catalana. És en aquest sentit que expressava la seva preocupació amb la possible desaparició de la llengua i nació catalana, tal com ell l’havia conegut, degut a la creixent immigració. És per això, i per unes frases tretes de context sobre el coeficient intel·lectual dels negres, que se l’ha acusat de xenòfob i racista. Paradoxalment el qui ha presentat la proposta ha estat Manuel Valls, defenestrat de la política francesa i sancionat pels drets humans de la Unió Europea per l’expulsió de gitanos de França quan ell era ministre d’Interior. Però l’èxit de l’operació no hagués estat possible sense el vot a favor dels regidors de la senyora Colau. Serà que li retorna, agraïda, el favor de Valls que amb el seu vot la va fer alcaldessa? O és que tot s’hi val per afeblir l’independentisme? Res no ens estranya de l’astut, cínic, tergiversador i mala fe Valls, i la senyora Colau ja ens té acostumats a que per arribar i mantenir-se en el poder tot va bé.
És simptomàtic que els comuns s’abstinguessin en la votació a l’Ajuntament per treure-li la medalla d’or al rei emèrit i també que ara ho hagin fet possible per a què el Heribert Barrera es quedi sense. És curiós que tot l’unionisme hagi votat en bloc contra l’independentisme. Amb quines jugades de baixos fons, sinistres i malèfiques ens delitaran els polítics en un futur empesos per les seves ambicions miserable i inconfessables?
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL QUART
O CORREUS O LA GENERALITAT?
" He somniat que era feliç perquè he segrestat un tren i me'n puc anar a casa ma mare. Diu la Kahlo. Vaig a dalt, sola... un vagó per a mi sola. Travessem una primera estació, a l'andana veig els meus pares i les seves maletes, el tren continua rodant, crido perquè s'aturi... Vull trencar els vidres de les finestres! No puc. Em desperto i realitzo que tinc 35 anys i visc als suburbis de Barcelona. I com gairebé tots els catalans encara visc mig confinada. Encara recordeu els malsons que veu tenir durant el confinament?
La cara del Soutine és un mapa de l’antàrtic derretit. El Picasso el mira i a continuació se la mira. El 2020 no és un any gens fàcil, Kalho. La gent de tot el món està lluitant contra la pandèmia, lluitant contra la discriminació racial i enfrontant-se a economies fràgils i democràcies amenaçades.
Kandisnki afegeix. “Quan és dur d’avançar son els durs qui avancen”. El Tàpies comença a mostrar un cert cabreig. I a mi m’agradaria recordar-vos que els integrants del GOMES, malgrat aquests temps difícils, tenim com a objectiu treballar per bastir una residència agradable, eficaç i accessible per a totes i tots aquells que viuen en la misèria després d’haver lluitat tota la seva vida. Avui, això és més important que mai.
El Miró, fins ara callat, com acostuma a fer, també intervé. Hòstia, en aquest moment és difícil de trobar una font de finançament malgrat tot el que ja hem fet! El Picasso encén una cigarreta. Només hem fracassat i prou! Miró continua. Bé, però això només depèn del nostre enginy i el que volem fer és massa important per abandonar. És per això que proposo o bé que robem la central de correus de Barcelona o bé el quadre del Tàpies que hi ha a la Generalitat. A que optem?
La Kahlo sembla venir de l’hort. És raonable seguir actuant així per protegir els desfavorits? Podríem pensar en accions a base de més intel·ligència artificial?
El Miró se la mira compungit. Creus que tens prou experiència per atracar un banc sense moure’t de casa? El Kandinski també s’anima: Tens un ordinador potent i una experiència suficient a la xarxa?
COLLONS! S’exclama Soutine amb un cop damunt la teula. Ja ni hi ha prou!
Un silenci espès com la xocolata s’entén entre els membre del Grup d’Operacions Molt Especials. El cambrer que els observa de reüll ho interpreta com un final i els porta la nota. El Soutine s’emprenya amb el cambrer amb una mirada assassina. Aquest compren que l’ha cagat i els demana si volen alguna cosa més. Tàpies diu. Un cafè! Picasso. Un altre! Kandinski. Un entrepà de pernil i un suc de taronja!
La Kahlo se’l mira llaminera però no diu res. Que bonarro està, he? Li diu a ella el Soutine! El silenci és torna a imposar.
Que voleu fer? Els diu en Tàpies al cap de dos minuts. El silenci es fa més espès encara.
La Kahlo el trenca amb cara de prunes agres. Jo faria correus. Un munt de segells val molts d’euros i no pesen res a diferència de les caixes fortes. En tres o quatre dies ho podem tenir a punt. Mireu, avui és dimarts i hi puc anar. Demà qui hi pot anar? I divendres matí, a les nou en punt fem el cop.
A poc a poc les cares del grup van passant del pessimisme més gran a un optimisme carregat d’adrenalina. Jo hi vaig demà, Diu el Tàpies. I jo demà passat! Diu el Kandinski. NOOOO diuen tots a cor. TUUU NOOO!
Home, val més que hi vagi algú que hi veu bé, no? Li aconsella el Picasso. El Miró els mira amb cara de poques ganes d’anar-hi. El Soutine es decideix a parlar. Ja hi aniré jo amb la moto... El Tàpies l’interromp. Això mateix, bona idea, amb moto, farem el cop amb moto i així ens podem escapolir pels carrerons del barri de la Ribera.
Quan ens tornem a trobar per afinar el pla? Els demana el Miró. El divendres a les vuit del matí a la plaça del comte Borrell. Hi ha un bar obert des de les sis i estarem a tres cents metres de correus. La Kahlo els ho ha imposat sense problema. Tots saben que és el seu torn de manar. Ja podem marxar, convido jo!
Divendres, 8h del mati. El Picasso, vestit amb americana i corbata veu arribar al Tàpies. Bon dia. Tu creus que ens en sortirem? I tant! Li respon. El pla és molt senzill. La Kahlo ha aconseguit la clau de la porta del darrera de l’edifici, és per on entren els carters i els oficinistes. Ara mateix està aparcant a la via Laietana una moto que ha llogat. Cinc minuts més tard, el Soutine ha d’aparcar la segona moto llogada al costat de la primera. Vols un cafè? Li pregunta. No! Acaba! Diu el Picasso tot encenen una cigarreta.
El Tàpies segueix repassant el pla. El Miró i el Kandinski estan comprant pastilles de sabó de mans per regalar. Què? Sabó? Calla i escolta, home. Mira, és el pla de la Kahlo i és ella qui mana. No ho hem de discutir, d’acord?
El Picasso deixa caure la burilla al terra i la trepitja amb força. I ara que hem de fer nosaltres? Doncs un cafè rapidet i anar cap a Correus. Recoi Picasso, que et passa?
Instal·lats a la barra prenen els seus cafès en silenci fins que quan surten del bar el Picasso li pregunta. Escolta Tàpies, la Kahlo és mig boja; allà dins hi ha policia o guardes de seguretat. A España ni hi ha a tot centre oficial.
Què sí! Ja ho sé però és més fàcil del que sembla. Li respon el Tàpies. Tu saps el que dirà la meva dona si ens atrapen! El Tàpies es posa a riure tot caminant mentre intenta dir-li. Ho sigui... ja ja... que et fa més por la teva dona que fer el cop... ja ja ets collonut tio!
Cinc minuts més tard estan davant la porta per on entren els carters. La Kahlo els obre la porta i tots tres enfilen les escales que porten al primer pis. Ella du una gran bossa que acaba donant-la al Tàpies.
Una vegada al replà del primer pis ella es treu un planell de la butxaca i el consulta. Els dos se la queden mirant estranyats però no és un moment de fer preguntes. Tota decidida, la Kahlo es dirigeix al despatx número set. Obre la porta i els dos homes poden veure una taula plena de segells que tres empleades i dos empleats van apilonant i classificant.
Àgil com una daina ella s’avança i en un tres i no res deixa una pastilla de sabó, embolicada amb paper de regal, damunt de cada taula. Els empleats se la miren com si fos una aparició de la Mare de Déu de Montserrat.
Senyores i senyors! Tothom està pendent d’ella. Aquests paquetets són unes bombes que exploten per pressió d’aire. Els aconsello que no parlin, ni cridin... i tot anirà bé. Amb un gest de magnanimitat, fa el senyal i el Tàpies i el Picasso entren a l’oficina tancant la porta darrere seu. Tots vostès seguin al terra i no els passarà res de mal. Diu la Kahlo en veu fluixa mentre per signes assenyala els paquets i fa un gest d’explosió.
Una de les senyores té un atac d’histèria i està a punt de xisclar. Xist! Xist! Diu la Kahlo quasi en un murmuri. I assenyala un dels paquets amb mímica expressiva.
Mentre, caminant de puntetes, el Picasso i el Tàpies van passant d’una taula a l’altra replegant piles de segells que introdueixen a la bossa.
En dos minuts la bossa està a rebentar. El Picasso li fa un gest com dient, i ara què, a en Tàpies. Aquest fa un signe a la Kahlo significant-li que foten el camp. Sempre de puntetes i imitant els xist, xist d’ella travessen l’oficina carregats com camàlics i contenint-se les ganes de riure.
Surten al passadís tancant la porta darrere seu. Enfilen escales avall i surten a la via Laietana. El Soutine i el Miró mantenen les motos engegades. El Tàpies munta a la del Soutine. El Picasso, amb la bossa, a la del Miró. Aquest arrenca i llavors al Picasso se li escapa la bossa. Volent-la agafar cau ell al terra. El Miró aconsegueix no caure però poc li en falta. La moto es cala. Intenta engegar-la però res de res. Una vegada! Dues! Tres! I fins a onze però el motor no arrenca. Soutine i Tàpies no saben que fer. Des de la finestra de l’oficina la Kahlo els mira amb ulls de rapinyaire. Si pogués se’ls hi menjaria els ulls.
A la via Laietana, el Picasso recull la bossa del terra i la dóna al Tàpies. Foteu el camp! Després comença a empènyer la moto del Miró esbufegant com un brau.
Des de la finestra la Kahlo els veu allunyar-se i amb un sospir els deixa anar. Aquestes bombes poden explotar. Quan me’n vagi ni es moguin, ni cridin, no fos cas que hi hagués un accident. Elles soletes es desconnectaran en vint-i-cinc minuts. Llavors facin el que vulguin. Amb molta precaució obre la porta, surt, la tanca i enfila les escales cap el carrer.
Amb un somriure als llavis murmura. I amb el sabó renteu-vos la merda del cul.
Una vegada al carrer es perd pels carrerons que protegeix la muralla romana.
Feina feta, pensa, i ara només ens queda vendre’ls. Quan les dones ens hi posem... ja ja, tot va sobre rodes.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA
ULTIMA HORA
DEL GALLINER A LA MORT
Als camps de concentració hi havien –com tothom sap– bandes de música. Segons els partidaris nazis, era una demostració ben palpable de la humanitat amb la que es tractava als presoners. Els animava. Sobre tot animava als presoners que seguint la música, anaven directament a la mort. Els acompanyaven fins la forca o les càmeres de gas. Els Oficials també s’ho passaven força bé amb les marxes militars però ells no desfilaven cap els crematoris.
I què té això d’ÚLTIMA HORA?
De fet, res. Senzillament ens ha recordat com les autoritats del Teatro Real de Madrid, han decidit enfocar la nova temporada. El títol genèric serà “Del galliner a la mort” i la idea central tracta de respectar les regles de distanciament provocat per la COVID a la platea del teatre, però omplint els pisos superiors sense restriccions. És més dramàtic, més operístic i sobre tot permet fer caixa que, en definitiva, és el que importa.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
TORTELL POLTRONA: PALLASSO I HOME DE BE
Creure que ser pallasso és posar-se una piloteta vermella al nas, unes sabates enormes i xisclar amb veu aguda, és una idea d’idiotes. DARIO FO
L’arribada a un poble d’una colla de pallassos té un efecte més positiu per la salut de la població que l’arribada de deu rucs carregats de medecines. T. SYDENHAM
Tortell Poltrona va fer el pregó de la Mercè. Ell és pallasso. Com no podia ser d’altra manera, la dreta no va poder aguantar el seu discurs i va marxar a mig pregó.
“L’estat de dret està tort”. Va dir el pallasso. Massa veritat junta pels qui pensen que fer-se gran és només aprendre a mentir.
LA LLUFA
POR LO QUE ME QUEDA EN EL CONVENTO…
Amb tot el que cau i ha caigut sobre la justícia espanyola, passar pràcticament desapercebut durant quaranta-quatre anys de carrera és un record de neutralitat… o de inutilitat. Aquests és el cas del Tinent Fiscal del Tribunal Superior, Luis Navajas.
Hi ha molta gent com ell. Passen la vida dient que no els interessa la política, aixequen el braç o el puny segons convingui i al seu enterrament està ple de gom a gom. Però un Fiscal d’alguna o altra forma, una o altra vegada ha de comprometre’s. Per això jutge. Com s’ho ha fet el Luis? Ni idea però la veritat és que tampoc importa massa.
El detall de Luis és que just un parellet de mesos abans de deixar la brillant carrera aparentment neutral, és a dir, després de fer el joc a uns i altres, ara, insistim, quan li queden dos mesets per jubilar-se, es caga al convent i denuncia pressions. Toma chotis chulo meneándose en una baldosa.
Probablement, en Navajas vol escriure un llibre de memòries, però qui llegeix el llibre d’un ninot de corda teledirigit? Aleshores cal fer-se un nom i cal fer-ho abans no el jubilin. Tenint molt present doncs que la dreta no llegeix i l’esquerra tampoc però es compra llibres, el Navajas (un nom amb clares connotacions brechtianes) ha decidit trencar cap a l’esquerra. Segur que la inclinació serà mínima. Són masses anys de centralitat com per ara escorar-se massa, però ja s’ha guanyat aquell punt de morbositat que farà augmentar les edicions de llibre.
Per aquells que no hi veuen més enllà, Luis Navajas passarà com un progre de la judicatura. Les seves intervencions a favor del poder, quedaran envernissades gràcies a aquesta darrera denuncia. Un tio llest el Sr. Navajas però potser també un oportunista que es vol assegurar un toc d’independència, en una carrera contaminada de dalt a baix.
No cola, Navajas. Lufa.
The translation in English will be soon available
KING KONG
Sap greu dir-ho, però en King Kong és un personatge de ficció. Està fet de cartró, plàstic i pèl artificial. No té cervell de neurones sinó de palla. Per això provoca a les forces armades dels països democràtics, gesticulant aparatosament i cridant.
El més fotut de tot però, és que les forces democràtiques tenen neurones però no les fan servir i pensen que King Kong és un animalot de veritat, gran i pelut i que es vol menjar a la noia.
Algú prendrà mal… però l’èxit de la peli està assegurat.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
L’ETERN ESPERIT DE JULIETTE GRÉCO
Una vida acompanyada per noms com: Brel, Gainsbourg, Renoir, Huston, Brassens, Sartre, Camus o Picasso, entre molts d’altres, no és una vida, és una historia. La historia –que no la immortalitat– que voldríem tenir tots… i ella l’ha tingut.
Un caràcter, una força, una habilitat professional, una capacitat de provocar aparentment sense voler, una capacitat de seduir aparentment sense proposar-s’ho (la meitat de la redacció de Karlitus ha estat en algun moment de la seva vida enamorat de la Gréco) no és la historia d’una dona, és un miracle. I ella ho ha estat.
Morir amb un bagatge vital com aquests és molt semblant a retirar-se del soroll que ja pesa i del cos que ja fa nosa i endinsar-se suaument a l’eternitat de la historia.
L’únic que no ha aconseguit Juliette, ha estat foragitar el mal que va dur a la seva família a Ravensbrück, imposar la igualtat humana més enllà de polítiques que han fallat estrepitosament, prolongar l’estat de pau que et deixava el final d’una de les seves cançons. Amb el món, ni la Gréco hi ha pogut lluitar malgrat intentar-ho. Potser per això ha decidit marxar.
Guardeu qualsevol de les fotos que aquets dies surten als diaris. Us donarà força a vosaltres i als vostres descendents.
LA KINTA FORKA
QUÈ ÉS UNA AMNISTIA?
L'amnistia és l'esborrat legal de condemnes que deixa el registre penal del condemnat net del seu historial delictiu o criminal. Si els presos polítics catalans fossin amnistiats, llavors seria una forma de reconèixer-los innocents dels fets pels qual estan patint presó com a condemnats.
A continuació, quan els condemnats demanessin el certificat d’antecedents penals a Madrid es trobarien que les seves condemnes ja no figurarien en el registre.
A diferència d'un indult presidencial, una mesura d'amnistia no és una mesura individual. Es tracta d'una mesura general, fruit d'una llei especialment aprovada a aquest efecte. Amb tot cal també saber que la mesura d'amnistia només elimina les sancions penals. No esborra les penes civils (condemnes a pagar danys i perjudicis). De fet és un acte del legislador que esborra retroactivament el caràcter punible dels fets pels quals ha estat condemnat.
Què és un perdó presidencial? Els indults presidencials permeten al president del govern eliminar o reduir la condemna d'una persona condemnada. En aquest cas els presos polítics condemnats a presó serien posats en llibertat abans d'haver complert tota la sentència. A diferència de l'amnistia, els indults presidencials no esborren la condemna i el president del govern no ha de justificar la seva decisió de concedir o denegar l'indult.
Per què demanar un perdó presidencial? És l'última oportunitat. Es busca el perdó presidencial quan s'han esgotat tots els recursos legals. D'altra banda, a diferència de l'amnistia, que és una mena de "dret a l'oblit", la gràcia no elimina la condemna ni els antecedents penals. A més, els drets de les víctimes es mantenen.
Com funciona? El recurs de clemència s'ha d'adreçar al president del govern que és l'únic que el pot concedir. La petició la pot fer el mateix condemnat, el seu advocat, els seus familiars, una associació o fins i tot la Fiscalia. Aquest dret no està subjecte a una resposta i el cap de govern no ha de justificar la seva decisió. En cas de concessió d’un indult, el decret no es publicaria al Diari Oficial, sinó que es notificaria directament als condemnats.
D'on ve l'indult presidencial? És una tradició antiga, heretada de la monarquia absolutista. Hi queden exclosos determinats delictes com el terrorisme, els crims contra la humanitat, contra menors. Amb tot segueix sent una necessitat com a únic remei en cas d’una condemna injusta o d’un error judicial.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
JOC BRUT I VERGONYÓS A L’AJUNTAMENT BARCELONÍ
Cada cop més, els polítics i la política ens ofereixen un espectacle més sorprenent, manipulador i pervers. Tal és el deplorable fet que fa pocs dies ha passat al consistori barceloní en què, per votació majoritària, li han retirat la medalla d’or a Heribert Barrera, concedida el 2012, un any després de la seva mort.
Nascut a Barcelona el 1917 militant històric d’ERC, mobilitzat en la Lleva del Biberó, exiliat a França, destacà com un ferm lluitador antifeixista. Retornat a Catalunya en la dictadura, mantingué la defensa per les llibertats democràtiques i pels drets nacionals de Catalunya.
Al contrari dels seus detractors actuals, ell no va participar en els pactes de la transició ni va acceptar la monarquia i s’oposà a la constitució espanyola perquè no garantia drets fonamentals democràtics, com és el dret a l’autodeterminació. Als ’80 arribà a ser president del Parlament de Catalunya. Era una persona respectuosa i dialogant, formada en una altra època en què per a ell era molt important la defensa de la identitat nacional catalana. És en aquest sentit que expressava la seva preocupació amb la possible desaparició de la llengua i nació catalana, tal com ell l’havia conegut, degut a la creixent immigració. És per això, i per unes frases tretes de context sobre el coeficient intel·lectual dels negres, que se l’ha acusat de xenòfob i racista. Paradoxalment el qui ha presentat la proposta ha estat Manuel Valls, defenestrat de la política francesa i sancionat pels drets humans de la Unió Europea per l’expulsió de gitanos de França quan ell era ministre d’Interior. Però l’èxit de l’operació no hagués estat possible sense el vot a favor dels regidors de la senyora Colau. Serà que li retorna, agraïda, el favor de Valls que amb el seu vot la va fer alcaldessa? O és que tot s’hi val per afeblir l’independentisme? Res no ens estranya de l’astut, cínic, tergiversador i mala fe Valls, i la senyora Colau ja ens té acostumats a que per arribar i mantenir-se en el poder tot va bé.
És simptomàtic que els comuns s’abstinguessin en la votació a l’Ajuntament per treure-li la medalla d’or al rei emèrit i també que ara ho hagin fet possible per a què el Heribert Barrera es quedi sense. És curiós que tot l’unionisme hagi votat en bloc contra l’independentisme. Amb quines jugades de baixos fons, sinistres i malèfiques ens delitaran els polítics en un futur empesos per les seves ambicions miserable i inconfessables?
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL QUART
O CORREUS O LA GENERALITAT?
" He somniat que era feliç perquè he segrestat un tren i me'n puc anar a casa ma mare. Diu la Kahlo. Vaig a dalt, sola... un vagó per a mi sola. Travessem una primera estació, a l'andana veig els meus pares i les seves maletes, el tren continua rodant, crido perquè s'aturi... Vull trencar els vidres de les finestres! No puc. Em desperto i realitzo que tinc 35 anys i visc als suburbis de Barcelona. I com gairebé tots els catalans encara visc mig confinada. Encara recordeu els malsons que veu tenir durant el confinament?
La cara del Soutine és un mapa de l’antàrtic derretit. El Picasso el mira i a continuació se la mira. El 2020 no és un any gens fàcil, Kalho. La gent de tot el món està lluitant contra la pandèmia, lluitant contra la discriminació racial i enfrontant-se a economies fràgils i democràcies amenaçades.
Kandisnki afegeix. “Quan és dur d’avançar son els durs qui avancen”. El Tàpies comença a mostrar un cert cabreig. I a mi m’agradaria recordar-vos que els integrants del GOMES, malgrat aquests temps difícils, tenim com a objectiu treballar per bastir una residència agradable, eficaç i accessible per a totes i tots aquells que viuen en la misèria després d’haver lluitat tota la seva vida. Avui, això és més important que mai.
El Miró, fins ara callat, com acostuma a fer, també intervé. Hòstia, en aquest moment és difícil de trobar una font de finançament malgrat tot el que ja hem fet! El Picasso encén una cigarreta. Només hem fracassat i prou! Miró continua. Bé, però això només depèn del nostre enginy i el que volem fer és massa important per abandonar. És per això que proposo o bé que robem la central de correus de Barcelona o bé el quadre del Tàpies que hi ha a la Generalitat. A que optem?
La Kahlo sembla venir de l’hort. És raonable seguir actuant així per protegir els desfavorits? Podríem pensar en accions a base de més intel·ligència artificial?
El Miró se la mira compungit. Creus que tens prou experiència per atracar un banc sense moure’t de casa? El Kandinski també s’anima: Tens un ordinador potent i una experiència suficient a la xarxa?
COLLONS! S’exclama Soutine amb un cop damunt la teula. Ja ni hi ha prou!
Un silenci espès com la xocolata s’entén entre els membre del Grup d’Operacions Molt Especials. El cambrer que els observa de reüll ho interpreta com un final i els porta la nota. El Soutine s’emprenya amb el cambrer amb una mirada assassina. Aquest compren que l’ha cagat i els demana si volen alguna cosa més. Tàpies diu. Un cafè! Picasso. Un altre! Kandinski. Un entrepà de pernil i un suc de taronja!
La Kahlo se’l mira llaminera però no diu res. Que bonarro està, he? Li diu a ella el Soutine! El silenci és torna a imposar.
Que voleu fer? Els diu en Tàpies al cap de dos minuts. El silenci es fa més espès encara.
La Kahlo el trenca amb cara de prunes agres. Jo faria correus. Un munt de segells val molts d’euros i no pesen res a diferència de les caixes fortes. En tres o quatre dies ho podem tenir a punt. Mireu, avui és dimarts i hi puc anar. Demà qui hi pot anar? I divendres matí, a les nou en punt fem el cop.
A poc a poc les cares del grup van passant del pessimisme més gran a un optimisme carregat d’adrenalina. Jo hi vaig demà, Diu el Tàpies. I jo demà passat! Diu el Kandinski. NOOOO diuen tots a cor. TUUU NOOO!
Home, val més que hi vagi algú que hi veu bé, no? Li aconsella el Picasso. El Miró els mira amb cara de poques ganes d’anar-hi. El Soutine es decideix a parlar. Ja hi aniré jo amb la moto... El Tàpies l’interromp. Això mateix, bona idea, amb moto, farem el cop amb moto i així ens podem escapolir pels carrerons del barri de la Ribera.
Quan ens tornem a trobar per afinar el pla? Els demana el Miró. El divendres a les vuit del matí a la plaça del comte Borrell. Hi ha un bar obert des de les sis i estarem a tres cents metres de correus. La Kahlo els ho ha imposat sense problema. Tots saben que és el seu torn de manar. Ja podem marxar, convido jo!
Divendres, 8h del mati. El Picasso, vestit amb americana i corbata veu arribar al Tàpies. Bon dia. Tu creus que ens en sortirem? I tant! Li respon. El pla és molt senzill. La Kahlo ha aconseguit la clau de la porta del darrera de l’edifici, és per on entren els carters i els oficinistes. Ara mateix està aparcant a la via Laietana una moto que ha llogat. Cinc minuts més tard, el Soutine ha d’aparcar la segona moto llogada al costat de la primera. Vols un cafè? Li pregunta. No! Acaba! Diu el Picasso tot encenen una cigarreta.
El Tàpies segueix repassant el pla. El Miró i el Kandinski estan comprant pastilles de sabó de mans per regalar. Què? Sabó? Calla i escolta, home. Mira, és el pla de la Kahlo i és ella qui mana. No ho hem de discutir, d’acord?
El Picasso deixa caure la burilla al terra i la trepitja amb força. I ara que hem de fer nosaltres? Doncs un cafè rapidet i anar cap a Correus. Recoi Picasso, que et passa?
Instal·lats a la barra prenen els seus cafès en silenci fins que quan surten del bar el Picasso li pregunta. Escolta Tàpies, la Kahlo és mig boja; allà dins hi ha policia o guardes de seguretat. A España ni hi ha a tot centre oficial.
Què sí! Ja ho sé però és més fàcil del que sembla. Li respon el Tàpies. Tu saps el que dirà la meva dona si ens atrapen! El Tàpies es posa a riure tot caminant mentre intenta dir-li. Ho sigui... ja ja... que et fa més por la teva dona que fer el cop... ja ja ets collonut tio!
Cinc minuts més tard estan davant la porta per on entren els carters. La Kahlo els obre la porta i tots tres enfilen les escales que porten al primer pis. Ella du una gran bossa que acaba donant-la al Tàpies.
Una vegada al replà del primer pis ella es treu un planell de la butxaca i el consulta. Els dos se la queden mirant estranyats però no és un moment de fer preguntes. Tota decidida, la Kahlo es dirigeix al despatx número set. Obre la porta i els dos homes poden veure una taula plena de segells que tres empleades i dos empleats van apilonant i classificant.
Àgil com una daina ella s’avança i en un tres i no res deixa una pastilla de sabó, embolicada amb paper de regal, damunt de cada taula. Els empleats se la miren com si fos una aparició de la Mare de Déu de Montserrat.
Senyores i senyors! Tothom està pendent d’ella. Aquests paquetets són unes bombes que exploten per pressió d’aire. Els aconsello que no parlin, ni cridin... i tot anirà bé. Amb un gest de magnanimitat, fa el senyal i el Tàpies i el Picasso entren a l’oficina tancant la porta darrere seu. Tots vostès seguin al terra i no els passarà res de mal. Diu la Kahlo en veu fluixa mentre per signes assenyala els paquets i fa un gest d’explosió.
Una de les senyores té un atac d’histèria i està a punt de xisclar. Xist! Xist! Diu la Kahlo quasi en un murmuri. I assenyala un dels paquets amb mímica expressiva.
Mentre, caminant de puntetes, el Picasso i el Tàpies van passant d’una taula a l’altra replegant piles de segells que introdueixen a la bossa.
En dos minuts la bossa està a rebentar. El Picasso li fa un gest com dient, i ara què, a en Tàpies. Aquest fa un signe a la Kahlo significant-li que foten el camp. Sempre de puntetes i imitant els xist, xist d’ella travessen l’oficina carregats com camàlics i contenint-se les ganes de riure.
Surten al passadís tancant la porta darrere seu. Enfilen escales avall i surten a la via Laietana. El Soutine i el Miró mantenen les motos engegades. El Tàpies munta a la del Soutine. El Picasso, amb la bossa, a la del Miró. Aquest arrenca i llavors al Picasso se li escapa la bossa. Volent-la agafar cau ell al terra. El Miró aconsegueix no caure però poc li en falta. La moto es cala. Intenta engegar-la però res de res. Una vegada! Dues! Tres! I fins a onze però el motor no arrenca. Soutine i Tàpies no saben que fer. Des de la finestra de l’oficina la Kahlo els mira amb ulls de rapinyaire. Si pogués se’ls hi menjaria els ulls.
A la via Laietana, el Picasso recull la bossa del terra i la dóna al Tàpies. Foteu el camp! Després comença a empènyer la moto del Miró esbufegant com un brau.
Des de la finestra la Kahlo els veu allunyar-se i amb un sospir els deixa anar. Aquestes bombes poden explotar. Quan me’n vagi ni es moguin, ni cridin, no fos cas que hi hagués un accident. Elles soletes es desconnectaran en vint-i-cinc minuts. Llavors facin el que vulguin. Amb molta precaució obre la porta, surt, la tanca i enfila les escales cap el carrer.
Amb un somriure als llavis murmura. I amb el sabó renteu-vos la merda del cul.
Una vegada al carrer es perd pels carrerons que protegeix la muralla romana.
Feina feta, pensa, i ara només ens queda vendre’ls. Quan les dones ens hi posem... ja ja, tot va sobre rodes.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA
ULTIMA HORA
DEL GALLINER A LA MORT
Als camps de concentració hi havien –com tothom sap– bandes de música. Segons els partidaris nazis, era una demostració ben palpable de la humanitat amb la que es tractava als presoners. Els animava. Sobre tot animava als presoners que seguint la música, anaven directament a la mort. Els acompanyaven fins la forca o les càmeres de gas. Els Oficials també s’ho passaven força bé amb les marxes militars però ells no desfilaven cap els crematoris.
I què té això d’ÚLTIMA HORA?
De fet, res. Senzillament ens ha recordat com les autoritats del Teatro Real de Madrid, han decidit enfocar la nova temporada. El títol genèric serà “Del galliner a la mort” i la idea central tracta de respectar les regles de distanciament provocat per la COVID a la platea del teatre, però omplint els pisos superiors sense restriccions. És més dramàtic, més operístic i sobre tot permet fer caixa que, en definitiva, és el que importa.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
TORTELL POLTRONA: PALLASSO I HOME DE BE
Creure que ser pallasso és posar-se una piloteta vermella al nas, unes sabates enormes i xisclar amb veu aguda, és una idea d’idiotes. DARIO FO
L’arribada a un poble d’una colla de pallassos té un efecte més positiu per la salut de la població que l’arribada de deu rucs carregats de medecines. T. SYDENHAM
Tortell Poltrona va fer el pregó de la Mercè. Ell és pallasso. Com no podia ser d’altra manera, la dreta no va poder aguantar el seu discurs i va marxar a mig pregó.
“L’estat de dret està tort”. Va dir el pallasso. Massa veritat junta pels qui pensen que fer-se gran és només aprendre a mentir.
LA LLUFA
POR LO QUE ME QUEDA EN EL CONVENTO…
Amb tot el que cau i ha caigut sobre la justícia espanyola, passar pràcticament desapercebut durant quaranta-quatre anys de carrera és un record de neutralitat… o de inutilitat. Aquests és el cas del Tinent Fiscal del Tribunal Superior, Luis Navajas.
Hi ha molta gent com ell. Passen la vida dient que no els interessa la política, aixequen el braç o el puny segons convingui i al seu enterrament està ple de gom a gom. Però un Fiscal d’alguna o altra forma, una o altra vegada ha de comprometre’s. Per això jutge. Com s’ho ha fet el Luis? Ni idea però la veritat és que tampoc importa massa.
El detall de Luis és que just un parellet de mesos abans de deixar la brillant carrera aparentment neutral, és a dir, després de fer el joc a uns i altres, ara, insistim, quan li queden dos mesets per jubilar-se, es caga al convent i denuncia pressions. Toma chotis chulo meneándose en una baldosa.
Probablement, en Navajas vol escriure un llibre de memòries, però qui llegeix el llibre d’un ninot de corda teledirigit? Aleshores cal fer-se un nom i cal fer-ho abans no el jubilin. Tenint molt present doncs que la dreta no llegeix i l’esquerra tampoc però es compra llibres, el Navajas (un nom amb clares connotacions brechtianes) ha decidit trencar cap a l’esquerra. Segur que la inclinació serà mínima. Són masses anys de centralitat com per ara escorar-se massa, però ja s’ha guanyat aquell punt de morbositat que farà augmentar les edicions de llibre.
Per aquells que no hi veuen més enllà, Luis Navajas passarà com un progre de la judicatura. Les seves intervencions a favor del poder, quedaran envernissades gràcies a aquesta darrera denuncia. Un tio llest el Sr. Navajas però potser també un oportunista que es vol assegurar un toc d’independència, en una carrera contaminada de dalt a baix.
No cola, Navajas. Lufa.