Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
8 november 2024
FIRA DE L’AUTOMÒBIL D’OCASIÓ A VALÈNCIA
Catastròfiques inundacions al País Valencià
Horror, injustícia, dol. També usura, imprevisió, descontrol, ineptitud.
El poble, una vegada més ha patit les conseqüències d’una natura que reclama el seu espai. La Comunitat valenciana s’ha vist parcialment arrasada per una pluja esquerpa i capritxosa que ha descarregat sense control. La natura –d’aquí un dels seus encants– és precisament això, capritxosa. No accepta l’ordre. Els humans com va fer el seu creador separant les aigües de la terra, haurien de ser els arquitectes de la terra ja habitada, però no semblen per la labor. Per sobre la lògica i l’aritmètica l’home ha construït un carrer sobre una riera, ha ocupat lleres i ha posat infraestructures en forma de barrera a l’espai natural. Periòdicament la gosadia es paga però el negoci és el negoci i ja arribarà una declaració de catàstrofe que pagui la factura. De moment seguim construint cases sobre zones fluvials.
A vegades creix una iniciativa que no permetria evitar però sí minimitzar els efectes d’una riada desbocada. Un grup capaç de planificar i organitzar sortides a futures tragèdies. Aleshores arriba la dreta al govern i amb la saviesa que els caracteritza, desmunten la idea i, sense poder evitar-ho, la desqualifiquen anomenant-la “xiringuito”. “¡Que macho eres Mazón!” La unitat valenciana d’emergències (UVE) era el “xiringuito” creat per l’ex President Puig a València i que Mazón va desmuntar al tercer dia de manar. “¡Que macho eres Mazón!”
Ara, dies després dels aiguats el suport mínim als damnificats, encara no ha arribat. La gent del poble segueix desenrunant, traient aigua de baixos, recuperant vehicles que són ferralla (i que si baden Mazón es quedarà en una subhasta), buscant aigua potable i llum i una manta. El poble segueix plorant als seus morts apilats a la Ciutat de la Justícia i a la Fira. Mentre, les autoritats continuen llegint les informacions que els hi passa algun secretari il·lustrat. Ni una paraula espontània. Ni un sentiment. Ni una mostra de solidaritat que no sigui l'oficial. La Generalitat valenciana és un cúmul de despropòsits quan no de mala educació i manca absoluta de sentiments. La dreta valenciana –orgullosa de ser la platja d’Espanya– camina sense criteri entre les runes que només el poble aixecarà. Ells segueixen anant en pilotes. “¡Que macho eres Mazón!”
SEGONA PÀGINA
K.MEO
AÍDA NÍZAR
Acusa a Errejón d’assetjament sexual... però li falla la memòria
Parlàvem l’altra dia de les conductes masclistes d’Errejón. Imperdonable.
Avui tenim la sort d’entrevistar a Aída Nízar, (actriu?) o com es digui, una senyora que surt molt per la tele i s’ha convertit en una de les més influents intel·lectuals de la nostra estimada pell de brau.
Pues tú misma, cuéntanos...
Bueno, pues la verdad es que… yo denuncié al tipejo ese para ayudar a las víctimas. A mí me importa un carajo notar una erección, tengo práctica pero hay mucha chica inocente e imagínate las pobres. Yo soy muy feminista y muy franca y muy humana. Por eso conté lo que me hizo ese guarro.
¿En la Universidad…? Sí… ¿El 24 de mayo del 15…? Sí. ¿Y te encontraste con la Colau?... La gorda, sí.
Pues hay un problema porqué en la Complutense no se celebró ningún acto y la Colau estaba en Barcelona porque se celebraban elecciones municipales.
Pues será otro día.
¿Y puestos a ayudar a las víctimas no podrías hacerlo diciendo la verdad…?
En Vox nunca decimos la verdad.
Ya, pero podríais intentarlo…
¿Para qué? Aquí cuela la mentira. Mira tío, tengo unas tetas como carretas y todo dios quiere follarme o sea qué, ¿por qué no iba a desearlo el mequetrefe ese…?
Han pasado casi diez años desde que te tocó el culo. ¿Por qué no le denunciaste antes?
Será que se me pasó. A mí el culo me lo tocan cada día.
¿Y lo denuncias?
No voy a pasarme la vida en los juzgados, so bestia. ¿Oye, no serás un demócrata maricón de esos?
No, no, para nada… es que me preguntaba.
Pues no te preguntes más y soba esas tetas.
Aída Nízar, una dona molt atractiva.
P.D. l’autor reconeix que l’article no és gaire feminista però creu sincerament que la tal Nízar, tampoc.
LA GARSA PROSTÀTICA
S’HAN DEESPARRAMAO!
Israel prohibeix la presència de la UNRWA al territori
La UNRWA és una agència creada per la ONU destinada a donar suport als refugiats palestins, ho sap tothom però a Israel la veritat no compta, només la seva i ha decidit prohibir-la. L’excusa –Israel és rica en fabricar excuses– és que entre els membres de la UNRWA hi havia mitja dotzena de simpatitzants dels palestins. Horror! Clar que cada vegada que destrueixen un hospital o una escola ho justifiquen adduint que era la residència oficial dels terroristes. Per matar que no sigui, ja trobaran ells l’explicació oportuna.
Israel s’ha comprat una butlla de cada religió i una altra de cada estat. Fan el que volen, quan volen i com volen i de tant poder se’ls hi ha anat l’olla. Han perdut els papers. Estan embogits com molts dels seus profetes però millor armats i ja no es conformen en derruir un parell de ciutats pecadores, ara van a pel món que els fa nosa. L’escalada furiosa del poble escollit no té fre i els que no acostumem a fotre’ns de cap contra la paret, ho tenim fatal.
Poques vegades s’haurà viscut una venjança tan cruel com la del poble jueu contra el palestí. Poques vegades s’havia vist en els rostres dels atacants tanta virulència i encara menys vegades el món haurà vist la pulsió colèrica dels colons (devotíssims fills del déu que tinguin) contra altres essers humans. Fa vergonya i molt de mal observar aquells rostres crispats tot bon punt deixen les oracions a la calaixera per anar a tirar pedres. La intransigència del poble d’Israel s’està fent mítica.
Ni a la nostra ex alcaldessa Colau, tota bona fe i propaganda l’han deixat anar a l'oliva. Ella i l’Asens participaven (com observadors) de la collita (de les dues oliveres que encara tenen els palestins) en senyal de bona fe i de col·laboració i de cooperació i de més coses, igual que els Boy Scouts fan la seva bona obra després d’una acampada. I de sobte, fum, fum infernal. Asens, encara blanc afirmava que l’exèrcit i els colons els havien llençat gas lacrimogen i trets eixordadors (que ja són ganes d’espantar al personal perquè també hi ha trets de fira que no fan tan soroll) i naturalment van tornar sense collita. El que dèiem. Israel s’està passant i el món se’ls mira. Queda una sola esperança, la torre de Babel que alguns intèrprets bíblics consideren la censura de Déu a la gosadia humana, però tal i com van les coses, algú creu que Déu s’atrevirà amb el govern d’Israel?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
PUTIN ENSENYA LES DENTS A OCCIDENT
Rússia es prepara per si ha d’entrar en guerra contra l’OTAN
Després de l’arribada d’un partit prorús al govern de Geòrgia i del darrer intent d’interferir en les eleccions de Moldàvia per part de Rússia, l’exèrcit rus segueix avançant com mai ocupant ciutats i pobles al Donbass. Putin, des d’una Rússia que compta ja amb una economia de guerra, amenaça en respondre si occident permet a Ucraïna utilitzar míssils de llarga distància per atacar a l’interior de Rússia, i per primera vegada, presumeix d’haver modernitzat el seu arsenal armamentístic i d’haver iniciat proves amb llançaments de míssils balístics intercontinentals des de bases militars com la de Kamchatka, des de submarins nuclears, i des de bombarders amb capacitat nuclear. Putin amenaça també en utilitzar nous míssils de major precisió per superar les defenses antimíssils occidentals.
Per altra banda, en un intent de suplir les baixes russes -1.200 al dia entre morts i ferits- estan arribant al front i entrant en combat milers de soldats nordcoreans, provinents d’un país que compta amb un exèrcit de set milions de soldats. D’ençà l’última reunió entre Vladimir Putin i Kim Jong-Un el setembre d’enguany, Corea del Nord ha augmentat considerablement l’enviament d’armament a Rússia, i ara també de soldats a les regions de Kursk i Bryansk. En aquestes regions frontereres, el contraespionatge ucraïnès, alhora que ha inutilitzat divers armament pesat rus, està aconseguint també que desertin nombrosos soldats nordcoreans, sota el viatge i direcció de l’incombustible Andreu, l’espia català.
Ja fa temps que els governs ens parlen de la quasi inevitable guerra entre els dos mons, i es multiplica la fabricació i el negoci de les armes i la militarització dels estats. Amb l’esclafant victòria de Trump, es podrà arribar a una pau a Europa amb l’acabament de la guerra russou-craïnesa? O potser s’accelerarà l’enfrontament militar definitiu amb la Xina? I què passarà amb la guerra d’Israel a Palestina? S’anirà cap a un extermini del poble palestí?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
COMPTE AMB EL CONTE QUE COMPTEN LES ELÈCTRIQUES
El govern renuncia a gravar a les companyies elèctriques
Hi havia un nen ros i blanquet, ros i blanquet que veient l’enriquiment mafiós de les companyies elèctriques decidí, una vegada a la Moncloa, posar fil a l’agulla. I el nen es va punxar. El fil, era JUNTS.
Dit d’altra manera, Sánchez dicta un impost sobre unes societats fosques anomenades energètiques que es fan d’or subministrant calor, llum i factures als usuaris. La calor i les llums es mantenen però les factures pugen dia a dia fins el punt que les famílies s’han de comprar un codi enquadernat on les elèctriques decideixen preu segons els passa pel nas i que obliga als usuaris a rentar plats a les sis de la matinada o fer una rentadora el diumenge de Resurrecció o posar la calefacció el catorze d’agost. Si l’usuari segueix les normes, les companyies elèctriques guanyen el mateix, i els clients paguen el mateix.
La Covid i els tipus d’interès cada vegada més alts, donaven a aquestes companyies uns beneficis directament proporcionals a la misèria dels clients i un dia, el President va dir que prou, que ni ell podia pagar la factura i fins i tot la casa reial estava fent estalvis.
Ha passat encara no un trienni i el nen ros i blanquet pensava que podia mantenir l’impost. L’endemà, les companyies elèctriques en pes, van sortir als diaris anunciant la reducció d’inversions a diferents territoris espanyols. Segons els seus comptables, les companyies no podien assumir tan pocs beneficis. Una mena d’amenaça tipus: “que ve el llop” més infantil i inversemblant encara que la rondalla.
Però aleshores aparegueren els caganers presents en tota comèdia humana representats aquesta vegada per JUNTS i van dir que no. La raó de la negativa és que JUNTS es va creure l’amenaça de Repsol dient que deixaria d’invertir mil cent milions a Tarragona i JUNTS com a bons catalans això no ho poden permetre. Que els catalans segueixin inflant les butxaques d’aquestes companyes, doncs mira... però deixar de tenir una xemeneia més al camp de Tarragona, ni parlar-ne.
Una gran victòria pels catalans de JUNTS, una gran baixada de pantalons per JUNTS encara que no ho sàpiguen. En resum, una LLUFA
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
SÍMPTOMES DE DERROTA
Ucraïna envia obres d’art a França
Ho va fer França quan era ocupada pels nazis, va fer-ho la República Espanyola quan el feixisme franquista ocupava ja les seves places, ho fa ara Ucraïna. Les obres d’art més estimades i representatives es traslladen fora l’abast de les bombes. Potser el darrer vestigi d’humanisme i racionalitat enmig d’un conflicte. També però, el primer signe de derrota.
Ja fa temps que Ucraïna es va desprenent de part del seu patrimoni artístic. Va començar a fer-ho tot just iniciada una guerra que es preveia de quatre dies. Les tropes ucraïneses han resistit fins ara però el degoteig d’exili artístic ha anat continuant.
Finalment, quan entre el cinisme occidental i el poder rus, Ucraïna comença a ser conscient de la seva derrota, es fa pública la seva estratègia per conservar, si més no, una part de la seva història i una secció del Louvre (a Lens) exposa les primeres obres salvades.
Davant les morts i els ultratges d’una guerra actual pot semblar un luxe la salvaguarda de la cultura. No ho és. L’actual poble d’Ucraïna passarà igual que els seus soldats que ara lluiten per cada racó de terra. Passarà el seu president i les seves ideologies. Només l’art, en qualsevol de les seves formes, sabrà donar en el futur notícia de Ucraïna, com el Coliseu ens adverteix de la cultura romana, el Partenó de la grega i Odin de la nòrdica.
El trist i deplorable és la consciència del derrotat –certa i verificable– de que l’enemic victoriós portarà la seva revenja fins a eliminar qualsevol rastre del país conquerit. Una manera potser d’excusar-se davant la història. Rússia mai no es sentirà culpable de reduir a cendres Ucraïna, la seva llegenda negarà l’existència d’Ucraïna a la que com a molt considerarà una terra traïdora que un dia es va separar de la mare russa. La manca de literatura, pintura o música ucraïneses serà una bona coartada.
Sortosament l’avidesa del conqueridor no sempre triomfa. El Gernika ha tornat a Espanya i ensenya una realitat que els franquistes volien ocultar, testimonis de l’holocaust van poder explicar la matança nazi, un autor potser encara per néixer reviurà la nació Ucraïnesa i un músic hi posarà la nota final.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
SOSPITOSOS HABITUALS
Tribunal Suprem versus Fiscal General
El món es repeteix i nosaltres també. No fa pas massa, parlàvem de la guerra fratricida oberta entre els jutges espanyols. Situació dramàtica pel país però molt clarificadora de la marca Espanya, del valor moral dels seus líders i de la noblesa de la que tant presumim. Fins a temps relativament actuals, algunes institucions espanyoles havien aconseguit mantenir (a base de silenci forçat) aquesta falsa aureola, des de la monarquia fins a l’església passant per l’exercit, la justícia i potser alguna altra entitat com el Reial Madrid mantenien un mínim crèdit o credibilitat entre la massa. Tot s’ha fet miques en quatre dies.
El rei fa de Borbó, l’església viola, l’exercit fa el que pot, el Madrid es despendola i la justícia es converteix en una manada de prevaricadors a favor només del seu bàndol. Alguns podrien pensar que coneguts tants fracassos seria el moment de fer neteja però sembla que els responsables enlloc de fer penitencia han aprofitat la veda per llençar-se al coll de l’enemic sense les restriccions que la diplomàcia els imposava. L’espectacle és lamentable.
La caverna jurídica del Tribunal Suprem mai no ha paït l’elecció de García Ortiz com a Fiscal General. Li retreuen la seva ideologia propera al socialisme i en conseqüència parcialitat. Tenen raó. García carrega més a l’esquerra. Però i el Tribunal Suprem? No és parcial? No està tan escorada a la dreta que està a punt de fer aigües?
Per primera vegada a la història espanyola, el Tribunal Suprem ordena investigaral Fiscal General i ho ha fet a la brava, enviant a la Guàrdia Civil al seu despatx, ordenant-ne l’escorcoll i acusant-lo de revelació de secrets. A nivell judicial, és una declaració de guerra formal, amb tallada de cinta i canonada inaugural. A nivell social, una mostra més del posicionament polític de la justícia. Caldria recordar que l’emprenyada del Tribunal neix de la defensa aferrissada que fan de la parella de la Sra. Ayuso. Una mica parcial també, oi?
Per llargues que siguin les togues, no poden amagar el barroer sarau que les excel·lentíssimes senyories viuen emparats per sales folrades de caoba. Un xafarranxo de testosterona molt lluny de la serenor i l’equilibri que la imatge de la justícia vol donar. Als jutjats espanyols dispara el més ràpid.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
I DURA I DURA I DURA...
Puigdemont torna a manar a Junts
Treballes quaranta anys i et donen una pensió merdosa. Vas a l’exili i et fan president vitalici... o aquests és la idea de Puigdemont. Quina mitjana cronològica ha de tenir la política catalana perquè alguns dels líders comencin a acceptar que caldria deixar pas a la joventut? Doncs cap dels dos pesos pesants Puigdemont i Jonqueres s’aparten. S’han posat al mig del ring un davant de l’altre i no es mouen. Un ataca amb la dreta de passar per la presó, l’altra es cobreix amb l’esquerra esgrimint exili. Mentre s’amenacen han acomiadat ja als seus segons, entrenadors, massatgistes i cap de premsa. I així segueixen lluitant pel tro mundial del pes dels pesats. Per què no tiren la tovallola?
TÍTOL MUNDIAL
La Ratafia de La Pobla de Segur, escollida com la millor del món
Primer una pregunta d’abstemi: a quants llocs del món es fa ratafia? Perquè si el mapa es limitat com el de productors d’Aromes de Montserrat, no cal fer un concurs.
Segon: amb la que cau, és important aquesta notícia? Hi haurà algú tan cretí com per agafar la carretera i anar fins la quinta hòstia per comprar-se una ampolla?
Tercer: El títol l’ha aconseguit sota mà, aprofitant-se del càrrec el Sr Borrell?
I quart: De segur que la Pobla és un poble on es fa ratafia?
Per cert: què és la ratafia?
FINAL FELIÇ
Biden es jubila
Guanyi qui guanyi, peti qui peti, Biden tornarà a casa... per fer les maletes i anar directament a la residència. Un descans per a tothom (especialment pels demòcrates) menys pels treballadors geriàtrics.
Vist el seu govern en especial aquests darrers temps, podia haver estat pitjor. La humanitat ha caminat sense adornar-se’n per un penya segat mental però se n’ha sortit. Preguem perquè en les properes eleccions la caiguda no es faci inevitable.
OLÉ
Toros per a infants a les Illes Balears
Vox i P.P. en la seva aferrissada lluita per la cultura del país, han revocat la llei que prohibia als nens i nenes balears i baleares(?) d’entrar en una Plaça de Toros condemnant-los de manera sibil·lina a una virilitat dubtosa i una feminitat escapçada. A partir d’ara els nens i les nenes de les illes seran homes i dones com Déu mana. I tindran cultura! Morlaco, negro zaino, cárdeno, bizco, bragado, manso, querencia, resabiado... Això és un llenguatge. I viva Espanya, també.
COURE, MÉS COURE
Torna la febre del coure
És com la febre de l’or però més neta. No cal remullar-se al riu ni escopir tabac. La febre del coure a Catalunya va a tongades i a contrades. Potser no us ho creureu però poden passar mesos sense un sol furt (potser estan tots a la presó) i de sobte, no hi ha un tren amb catenària. Com que la RENFE s’ha emprenyat i no substitueix el material pispat, els lladres han buscat nova zona. Ara toca a la Muntanya de Montjuïc, paradís de l’Olimpisme com tothom sap. No hi ha dia que no s’enduguin una peça i els esportistes s’estan quedant sense perxes. El Comitè Olímpic Nacional ha promès posar-se mams a la feina i ja ha contractat a dos practicants de judo al voltant de les instal·lacions per atemorir als lladregots. La mesura té una segona intenció, potser de tant escapar-se corrent podem convertir a algun dels lladres en maratonià.
MÉS FORMATGE QUE PA
Roben 22 tones de formatge a Anglaterra
Anglaterra és illa de grans robatoris; el tren de Glasgow, la final del mundial de futbol del 64, la Índia i altres coses. Ara ha tocat al gremi formatger i com que no es queden per poc, n’han pispat vint-i-dues tones. L’empresa víctima del robatori està encantada perquè els degustadors de formatge formen una mena d’associació fraternal i s’han llençat a comprar més formatge que mai i a enviar a la fabrica tantes mostres de solidaritat que no caguen. El problema el tindran els lladres. Vendre a porcions 22 tones de formatge no és fàcil i amb el temps la casa se’ls hi quedarà amb tuf agre. D’altra banda, vendre’l a l’engròs podria despertar sospites. Com si diguéssim, que no ho tenen fàcil.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
NO L’EMMIRALLO COM HO FARIA NARCÍS
ESCRUPOLOSAMENT EM RETOCO
CONFECCIONANT ALHORA MENTIDA I VERITAT
JENNIFER DECKER
The translation in English will be soon available
FIRA DE L’AUTOMÒBIL D’OCASIÓ A VALÈNCIA
Catastròfiques inundacions al País Valencià
Horror, injustícia, dol. També usura, imprevisió, descontrol, ineptitud.
El poble, una vegada més ha patit les conseqüències d’una natura que reclama el seu espai. La Comunitat valenciana s’ha vist parcialment arrasada per una pluja esquerpa i capritxosa que ha descarregat sense control. La natura –d’aquí un dels seus encants– és precisament això, capritxosa. No accepta l’ordre. Els humans com va fer el seu creador separant les aigües de la terra, haurien de ser els arquitectes de la terra ja habitada, però no semblen per la labor. Per sobre la lògica i l’aritmètica l’home ha construït un carrer sobre una riera, ha ocupat lleres i ha posat infraestructures en forma de barrera a l’espai natural. Periòdicament la gosadia es paga però el negoci és el negoci i ja arribarà una declaració de catàstrofe que pagui la factura. De moment seguim construint cases sobre zones fluvials.
A vegades creix una iniciativa que no permetria evitar però sí minimitzar els efectes d’una riada desbocada. Un grup capaç de planificar i organitzar sortides a futures tragèdies. Aleshores arriba la dreta al govern i amb la saviesa que els caracteritza, desmunten la idea i, sense poder evitar-ho, la desqualifiquen anomenant-la “xiringuito”. “¡Que macho eres Mazón!” La unitat valenciana d’emergències (UVE) era el “xiringuito” creat per l’ex President Puig a València i que Mazón va desmuntar al tercer dia de manar. “¡Que macho eres Mazón!”
Ara, dies després dels aiguats el suport mínim als damnificats, encara no ha arribat. La gent del poble segueix desenrunant, traient aigua de baixos, recuperant vehicles que són ferralla (i que si baden Mazón es quedarà en una subhasta), buscant aigua potable i llum i una manta. El poble segueix plorant als seus morts apilats a la Ciutat de la Justícia i a la Fira. Mentre, les autoritats continuen llegint les informacions que els hi passa algun secretari il·lustrat. Ni una paraula espontània. Ni un sentiment. Ni una mostra de solidaritat que no sigui l'oficial. La Generalitat valenciana és un cúmul de despropòsits quan no de mala educació i manca absoluta de sentiments. La dreta valenciana –orgullosa de ser la platja d’Espanya– camina sense criteri entre les runes que només el poble aixecarà. Ells segueixen anant en pilotes. “¡Que macho eres Mazón!”
SEGONA PÀGINA
K.MEO
AÍDA NÍZAR
Acusa a Errejón d’assetjament sexual... però li falla la memòria
Parlàvem l’altra dia de les conductes masclistes d’Errejón. Imperdonable.
Avui tenim la sort d’entrevistar a Aída Nízar, (actriu?) o com es digui, una senyora que surt molt per la tele i s’ha convertit en una de les més influents intel·lectuals de la nostra estimada pell de brau.
Pues tú misma, cuéntanos...
Bueno, pues la verdad es que… yo denuncié al tipejo ese para ayudar a las víctimas. A mí me importa un carajo notar una erección, tengo práctica pero hay mucha chica inocente e imagínate las pobres. Yo soy muy feminista y muy franca y muy humana. Por eso conté lo que me hizo ese guarro.
¿En la Universidad…? Sí… ¿El 24 de mayo del 15…? Sí. ¿Y te encontraste con la Colau?... La gorda, sí.
Pues hay un problema porqué en la Complutense no se celebró ningún acto y la Colau estaba en Barcelona porque se celebraban elecciones municipales.
Pues será otro día.
¿Y puestos a ayudar a las víctimas no podrías hacerlo diciendo la verdad…?
En Vox nunca decimos la verdad.
Ya, pero podríais intentarlo…
¿Para qué? Aquí cuela la mentira. Mira tío, tengo unas tetas como carretas y todo dios quiere follarme o sea qué, ¿por qué no iba a desearlo el mequetrefe ese…?
Han pasado casi diez años desde que te tocó el culo. ¿Por qué no le denunciaste antes?
Será que se me pasó. A mí el culo me lo tocan cada día.
¿Y lo denuncias?
No voy a pasarme la vida en los juzgados, so bestia. ¿Oye, no serás un demócrata maricón de esos?
No, no, para nada… es que me preguntaba.
Pues no te preguntes más y soba esas tetas.
Aída Nízar, una dona molt atractiva.
P.D. l’autor reconeix que l’article no és gaire feminista però creu sincerament que la tal Nízar, tampoc.
LA GARSA PROSTÀTICA
S’HAN DEESPARRAMAO!
Israel prohibeix la presència de la UNRWA al territori
La UNRWA és una agència creada per la ONU destinada a donar suport als refugiats palestins, ho sap tothom però a Israel la veritat no compta, només la seva i ha decidit prohibir-la. L’excusa –Israel és rica en fabricar excuses– és que entre els membres de la UNRWA hi havia mitja dotzena de simpatitzants dels palestins. Horror! Clar que cada vegada que destrueixen un hospital o una escola ho justifiquen adduint que era la residència oficial dels terroristes. Per matar que no sigui, ja trobaran ells l’explicació oportuna.
Israel s’ha comprat una butlla de cada religió i una altra de cada estat. Fan el que volen, quan volen i com volen i de tant poder se’ls hi ha anat l’olla. Han perdut els papers. Estan embogits com molts dels seus profetes però millor armats i ja no es conformen en derruir un parell de ciutats pecadores, ara van a pel món que els fa nosa. L’escalada furiosa del poble escollit no té fre i els que no acostumem a fotre’ns de cap contra la paret, ho tenim fatal.
Poques vegades s’haurà viscut una venjança tan cruel com la del poble jueu contra el palestí. Poques vegades s’havia vist en els rostres dels atacants tanta virulència i encara menys vegades el món haurà vist la pulsió colèrica dels colons (devotíssims fills del déu que tinguin) contra altres essers humans. Fa vergonya i molt de mal observar aquells rostres crispats tot bon punt deixen les oracions a la calaixera per anar a tirar pedres. La intransigència del poble d’Israel s’està fent mítica.
Ni a la nostra ex alcaldessa Colau, tota bona fe i propaganda l’han deixat anar a l'oliva. Ella i l’Asens participaven (com observadors) de la collita (de les dues oliveres que encara tenen els palestins) en senyal de bona fe i de col·laboració i de cooperació i de més coses, igual que els Boy Scouts fan la seva bona obra després d’una acampada. I de sobte, fum, fum infernal. Asens, encara blanc afirmava que l’exèrcit i els colons els havien llençat gas lacrimogen i trets eixordadors (que ja són ganes d’espantar al personal perquè també hi ha trets de fira que no fan tan soroll) i naturalment van tornar sense collita. El que dèiem. Israel s’està passant i el món se’ls mira. Queda una sola esperança, la torre de Babel que alguns intèrprets bíblics consideren la censura de Déu a la gosadia humana, però tal i com van les coses, algú creu que Déu s’atrevirà amb el govern d’Israel?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
PUTIN ENSENYA LES DENTS A OCCIDENT
Rússia es prepara per si ha d’entrar en guerra contra l’OTAN
Després de l’arribada d’un partit prorús al govern de Geòrgia i del darrer intent d’interferir en les eleccions de Moldàvia per part de Rússia, l’exèrcit rus segueix avançant com mai ocupant ciutats i pobles al Donbass. Putin, des d’una Rússia que compta ja amb una economia de guerra, amenaça en respondre si occident permet a Ucraïna utilitzar míssils de llarga distància per atacar a l’interior de Rússia, i per primera vegada, presumeix d’haver modernitzat el seu arsenal armamentístic i d’haver iniciat proves amb llançaments de míssils balístics intercontinentals des de bases militars com la de Kamchatka, des de submarins nuclears, i des de bombarders amb capacitat nuclear. Putin amenaça també en utilitzar nous míssils de major precisió per superar les defenses antimíssils occidentals.
Per altra banda, en un intent de suplir les baixes russes -1.200 al dia entre morts i ferits- estan arribant al front i entrant en combat milers de soldats nordcoreans, provinents d’un país que compta amb un exèrcit de set milions de soldats. D’ençà l’última reunió entre Vladimir Putin i Kim Jong-Un el setembre d’enguany, Corea del Nord ha augmentat considerablement l’enviament d’armament a Rússia, i ara també de soldats a les regions de Kursk i Bryansk. En aquestes regions frontereres, el contraespionatge ucraïnès, alhora que ha inutilitzat divers armament pesat rus, està aconseguint també que desertin nombrosos soldats nordcoreans, sota el viatge i direcció de l’incombustible Andreu, l’espia català.
Ja fa temps que els governs ens parlen de la quasi inevitable guerra entre els dos mons, i es multiplica la fabricació i el negoci de les armes i la militarització dels estats. Amb l’esclafant victòria de Trump, es podrà arribar a una pau a Europa amb l’acabament de la guerra russou-craïnesa? O potser s’accelerarà l’enfrontament militar definitiu amb la Xina? I què passarà amb la guerra d’Israel a Palestina? S’anirà cap a un extermini del poble palestí?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
COMPTE AMB EL CONTE QUE COMPTEN LES ELÈCTRIQUES
El govern renuncia a gravar a les companyies elèctriques
Hi havia un nen ros i blanquet, ros i blanquet que veient l’enriquiment mafiós de les companyies elèctriques decidí, una vegada a la Moncloa, posar fil a l’agulla. I el nen es va punxar. El fil, era JUNTS.
Dit d’altra manera, Sánchez dicta un impost sobre unes societats fosques anomenades energètiques que es fan d’or subministrant calor, llum i factures als usuaris. La calor i les llums es mantenen però les factures pugen dia a dia fins el punt que les famílies s’han de comprar un codi enquadernat on les elèctriques decideixen preu segons els passa pel nas i que obliga als usuaris a rentar plats a les sis de la matinada o fer una rentadora el diumenge de Resurrecció o posar la calefacció el catorze d’agost. Si l’usuari segueix les normes, les companyies elèctriques guanyen el mateix, i els clients paguen el mateix.
La Covid i els tipus d’interès cada vegada més alts, donaven a aquestes companyies uns beneficis directament proporcionals a la misèria dels clients i un dia, el President va dir que prou, que ni ell podia pagar la factura i fins i tot la casa reial estava fent estalvis.
Ha passat encara no un trienni i el nen ros i blanquet pensava que podia mantenir l’impost. L’endemà, les companyies elèctriques en pes, van sortir als diaris anunciant la reducció d’inversions a diferents territoris espanyols. Segons els seus comptables, les companyies no podien assumir tan pocs beneficis. Una mena d’amenaça tipus: “que ve el llop” més infantil i inversemblant encara que la rondalla.
Però aleshores aparegueren els caganers presents en tota comèdia humana representats aquesta vegada per JUNTS i van dir que no. La raó de la negativa és que JUNTS es va creure l’amenaça de Repsol dient que deixaria d’invertir mil cent milions a Tarragona i JUNTS com a bons catalans això no ho poden permetre. Que els catalans segueixin inflant les butxaques d’aquestes companyes, doncs mira... però deixar de tenir una xemeneia més al camp de Tarragona, ni parlar-ne.
Una gran victòria pels catalans de JUNTS, una gran baixada de pantalons per JUNTS encara que no ho sàpiguen. En resum, una LLUFA
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
SÍMPTOMES DE DERROTA
Ucraïna envia obres d’art a França
Ho va fer França quan era ocupada pels nazis, va fer-ho la República Espanyola quan el feixisme franquista ocupava ja les seves places, ho fa ara Ucraïna. Les obres d’art més estimades i representatives es traslladen fora l’abast de les bombes. Potser el darrer vestigi d’humanisme i racionalitat enmig d’un conflicte. També però, el primer signe de derrota.
Ja fa temps que Ucraïna es va desprenent de part del seu patrimoni artístic. Va començar a fer-ho tot just iniciada una guerra que es preveia de quatre dies. Les tropes ucraïneses han resistit fins ara però el degoteig d’exili artístic ha anat continuant.
Finalment, quan entre el cinisme occidental i el poder rus, Ucraïna comença a ser conscient de la seva derrota, es fa pública la seva estratègia per conservar, si més no, una part de la seva història i una secció del Louvre (a Lens) exposa les primeres obres salvades.
Davant les morts i els ultratges d’una guerra actual pot semblar un luxe la salvaguarda de la cultura. No ho és. L’actual poble d’Ucraïna passarà igual que els seus soldats que ara lluiten per cada racó de terra. Passarà el seu president i les seves ideologies. Només l’art, en qualsevol de les seves formes, sabrà donar en el futur notícia de Ucraïna, com el Coliseu ens adverteix de la cultura romana, el Partenó de la grega i Odin de la nòrdica.
El trist i deplorable és la consciència del derrotat –certa i verificable– de que l’enemic victoriós portarà la seva revenja fins a eliminar qualsevol rastre del país conquerit. Una manera potser d’excusar-se davant la història. Rússia mai no es sentirà culpable de reduir a cendres Ucraïna, la seva llegenda negarà l’existència d’Ucraïna a la que com a molt considerarà una terra traïdora que un dia es va separar de la mare russa. La manca de literatura, pintura o música ucraïneses serà una bona coartada.
Sortosament l’avidesa del conqueridor no sempre triomfa. El Gernika ha tornat a Espanya i ensenya una realitat que els franquistes volien ocultar, testimonis de l’holocaust van poder explicar la matança nazi, un autor potser encara per néixer reviurà la nació Ucraïnesa i un músic hi posarà la nota final.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
SOSPITOSOS HABITUALS
Tribunal Suprem versus Fiscal General
El món es repeteix i nosaltres també. No fa pas massa, parlàvem de la guerra fratricida oberta entre els jutges espanyols. Situació dramàtica pel país però molt clarificadora de la marca Espanya, del valor moral dels seus líders i de la noblesa de la que tant presumim. Fins a temps relativament actuals, algunes institucions espanyoles havien aconseguit mantenir (a base de silenci forçat) aquesta falsa aureola, des de la monarquia fins a l’església passant per l’exercit, la justícia i potser alguna altra entitat com el Reial Madrid mantenien un mínim crèdit o credibilitat entre la massa. Tot s’ha fet miques en quatre dies.
El rei fa de Borbó, l’església viola, l’exercit fa el que pot, el Madrid es despendola i la justícia es converteix en una manada de prevaricadors a favor només del seu bàndol. Alguns podrien pensar que coneguts tants fracassos seria el moment de fer neteja però sembla que els responsables enlloc de fer penitencia han aprofitat la veda per llençar-se al coll de l’enemic sense les restriccions que la diplomàcia els imposava. L’espectacle és lamentable.
La caverna jurídica del Tribunal Suprem mai no ha paït l’elecció de García Ortiz com a Fiscal General. Li retreuen la seva ideologia propera al socialisme i en conseqüència parcialitat. Tenen raó. García carrega més a l’esquerra. Però i el Tribunal Suprem? No és parcial? No està tan escorada a la dreta que està a punt de fer aigües?
Per primera vegada a la història espanyola, el Tribunal Suprem ordena investigaral Fiscal General i ho ha fet a la brava, enviant a la Guàrdia Civil al seu despatx, ordenant-ne l’escorcoll i acusant-lo de revelació de secrets. A nivell judicial, és una declaració de guerra formal, amb tallada de cinta i canonada inaugural. A nivell social, una mostra més del posicionament polític de la justícia. Caldria recordar que l’emprenyada del Tribunal neix de la defensa aferrissada que fan de la parella de la Sra. Ayuso. Una mica parcial també, oi?
Per llargues que siguin les togues, no poden amagar el barroer sarau que les excel·lentíssimes senyories viuen emparats per sales folrades de caoba. Un xafarranxo de testosterona molt lluny de la serenor i l’equilibri que la imatge de la justícia vol donar. Als jutjats espanyols dispara el més ràpid.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
I DURA I DURA I DURA...
Puigdemont torna a manar a Junts
Treballes quaranta anys i et donen una pensió merdosa. Vas a l’exili i et fan president vitalici... o aquests és la idea de Puigdemont. Quina mitjana cronològica ha de tenir la política catalana perquè alguns dels líders comencin a acceptar que caldria deixar pas a la joventut? Doncs cap dels dos pesos pesants Puigdemont i Jonqueres s’aparten. S’han posat al mig del ring un davant de l’altre i no es mouen. Un ataca amb la dreta de passar per la presó, l’altra es cobreix amb l’esquerra esgrimint exili. Mentre s’amenacen han acomiadat ja als seus segons, entrenadors, massatgistes i cap de premsa. I així segueixen lluitant pel tro mundial del pes dels pesats. Per què no tiren la tovallola?
TÍTOL MUNDIAL
La Ratafia de La Pobla de Segur, escollida com la millor del món
Primer una pregunta d’abstemi: a quants llocs del món es fa ratafia? Perquè si el mapa es limitat com el de productors d’Aromes de Montserrat, no cal fer un concurs.
Segon: amb la que cau, és important aquesta notícia? Hi haurà algú tan cretí com per agafar la carretera i anar fins la quinta hòstia per comprar-se una ampolla?
Tercer: El títol l’ha aconseguit sota mà, aprofitant-se del càrrec el Sr Borrell?
I quart: De segur que la Pobla és un poble on es fa ratafia?
Per cert: què és la ratafia?
FINAL FELIÇ
Biden es jubila
Guanyi qui guanyi, peti qui peti, Biden tornarà a casa... per fer les maletes i anar directament a la residència. Un descans per a tothom (especialment pels demòcrates) menys pels treballadors geriàtrics.
Vist el seu govern en especial aquests darrers temps, podia haver estat pitjor. La humanitat ha caminat sense adornar-se’n per un penya segat mental però se n’ha sortit. Preguem perquè en les properes eleccions la caiguda no es faci inevitable.
OLÉ
Toros per a infants a les Illes Balears
Vox i P.P. en la seva aferrissada lluita per la cultura del país, han revocat la llei que prohibia als nens i nenes balears i baleares(?) d’entrar en una Plaça de Toros condemnant-los de manera sibil·lina a una virilitat dubtosa i una feminitat escapçada. A partir d’ara els nens i les nenes de les illes seran homes i dones com Déu mana. I tindran cultura! Morlaco, negro zaino, cárdeno, bizco, bragado, manso, querencia, resabiado... Això és un llenguatge. I viva Espanya, també.
COURE, MÉS COURE
Torna la febre del coure
És com la febre de l’or però més neta. No cal remullar-se al riu ni escopir tabac. La febre del coure a Catalunya va a tongades i a contrades. Potser no us ho creureu però poden passar mesos sense un sol furt (potser estan tots a la presó) i de sobte, no hi ha un tren amb catenària. Com que la RENFE s’ha emprenyat i no substitueix el material pispat, els lladres han buscat nova zona. Ara toca a la Muntanya de Montjuïc, paradís de l’Olimpisme com tothom sap. No hi ha dia que no s’enduguin una peça i els esportistes s’estan quedant sense perxes. El Comitè Olímpic Nacional ha promès posar-se mams a la feina i ja ha contractat a dos practicants de judo al voltant de les instal·lacions per atemorir als lladregots. La mesura té una segona intenció, potser de tant escapar-se corrent podem convertir a algun dels lladres en maratonià.
MÉS FORMATGE QUE PA
Roben 22 tones de formatge a Anglaterra
Anglaterra és illa de grans robatoris; el tren de Glasgow, la final del mundial de futbol del 64, la Índia i altres coses. Ara ha tocat al gremi formatger i com que no es queden per poc, n’han pispat vint-i-dues tones. L’empresa víctima del robatori està encantada perquè els degustadors de formatge formen una mena d’associació fraternal i s’han llençat a comprar més formatge que mai i a enviar a la fabrica tantes mostres de solidaritat que no caguen. El problema el tindran els lladres. Vendre a porcions 22 tones de formatge no és fàcil i amb el temps la casa se’ls hi quedarà amb tuf agre. D’altra banda, vendre’l a l’engròs podria despertar sospites. Com si diguéssim, que no ho tenen fàcil.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
NO L’EMMIRALLO COM HO FARIA NARCÍS
ESCRUPOLOSAMENT EM RETOCO
CONFECCIONANT ALHORA MENTIDA I VERITAT
JENNIFER DECKER