Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
24 november 2023
JA NO EN PARLAREM MÉS
Pedro Sánchez investit President i, de moment sense guerra
Ho prometem. Ja no tornarem a parlar de la investidura de Pedro Sánchez. Hem estat masses dies ocupats i preocupats (tenim a mitja redacció de baixa) per un pacte que al final, no servirà de gaire res.
El que no podem afegir a la promesa, és que deixem de parlar de les males maneres de la política espanyola perquè aleshores hauríem de publicar el full dominical i no estem preparats.
El procés ha estat un manual de les males formes socials. Desqualificacions gratuïtes, mentides enverinades, provocacions, manifestos, espontànies concentracions no tan espontànies, ignorància, justícia de parcialitat grollera... Tot el mal bagatge de l’Espanya profunda ha sortit a la superfície. Era d’esperar.
El paper que tenia predestinat en aquesta auca Feijóo és justament la que ha representat. Orgullós, ressentit, estirat. Una actuació correcte excepte en els moments que ha volgut donar un gir humorístic al guió. Aleshores li falten taules, se’l veu forçat i el somriure li queda en ganyota.
Abascal, el dolent sense pal·liatius de la comèdia, ha sembrat el paper. Convençut del guió l’ha vomitat amb l’habilitat que demostra sempre. Ni una sola vegada se li ha escapat el riure mentre deia el que deia, i això te molt mèrit.
Com a final de festa, una vegada aconseguida la majoria de Sánchez, ha vingut una representació teòricament protocol·lària però que el protagonista ha volgut convertir en històrica. Ha estat l’aparició del rei. El seu paper, absolutament secundari i sense text amb dues aparicions per donar la ma a la Presidenta del Congrés i per assistir a la promesa de Sánchez, les ha volgut convertir en la llei moral espanyola. Seriós, de dol rigorós, sense donar temps per la foto, deixant a la somrient Armengol amb un pam de nas i la frigidesa amb la que ha assistit a la cerimònia del nomenament del President Sánchez ha volgut demostrar el seu desacord amb el nou govern. No calia. Sabem de quin peu calça el rei. No necessita demostrar amb posturetes encarcarades i estúpidament infantils el seu enuig. Poca feina te el rei però se li podria demanar que faci amb professionalitat la que li pertoca.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
A LA POBRESA PER LA GANGA
Confessions d’un estafador (Black Friday)
Hola. Em dic John o Mike o Noel, a vegades Jordi, segons la temporada. Sóc venedor temporal d’ofertes. Una manera com una altra de flirtejar amb la màfia de l’engany. Estic avergonyit, però no només per la meva feina, sinó pels compradors que venen a les diferents botigues on treballo.
Reconec el meu fracàs. Anava per arquitecte, després per delineant i finalment vaig fer un curs de monitor de colònies per criatures esgarriades. No me’n vaig sortir. La intel·ligència no és precisament el meu do més representatiu, però sóc simpàtic, guapet i una mica cínic. Venc bé.
Entre les temporades de rebaixes i ofertes, estic a l’atur i aleshores penso i aleshores em deprimeixo.
Quina raça, la raça humana.
Tothom sap que les rebaixes són una enganyifa, que s’exposa material passat de moda, dolent, tarat que s’esfilagarsa al segon dia i al tercer fa boles. Els electrodomèstics rebenten als quatre mesos de comprar-los, els perfums fa temps que només són alcohol, les mantes estan ratades, els paraigües tenen goteres i a les joguines els falten les piles. Això és una rebaixa.
Però la raça humana, tot i saber que l’enreden és capaç de fer hores de cua per trobar una enganyifa com aquesta. Les parelles es barallen per una torradora amb les resistències foses, per un xandall foradat, per una llitera de tres potes. La ganga!
Confesso haver venut nines que parlen, mudes, cafeteres que només treuen aigua, jocs de llit que no duren una nit, estimulants sexuals que deprimeixen... i la raça humana queda encantada. Ja no poden protestar, el que es ven en època de gangues no es protesta, però és igual. Tenen el consolador que no consola per un preu de ganga. Potser son ells que no funcionen perquè el color és excitant de debò i potser no ha de vibrar ni res. La raça humana perd la vida intentant aconseguir gangues mentre sap que l’estafen. I jo en sóc un dels responsables. Merda! Però ara no és temps per deprimir-se. Arriba el Black Friday. Set dies a jornada completa!
LA GARSA PROSTÀTICA
EL CAMERON DE LA ISLA
David Cameron torna a la política
David Cameron és un bon noi, fill de millor família anglesa i escocesa, va estudiar filosofia (un polític que estudia filosofia) sembla moderat en tot i va tenir la dignitat de dimitir de Primer Ministre. Però te mala sort.
Cameron recorda als jugadors que prometen molt des de joves i que els passen al primer equip per evitar baixar a segona divisió. Als primers partits fa gols, revoluciona l’equip, és l’heroi... i es lesiona... Al dos mesos de tornar als camps, la gent el xiula i ha de marxar cedit a un equip de Polònia.
Cameron va anar a salvar al partit conservador britànic. Volien que la joventut s’emmirallés en ell, que el seu driblin permetés escapolir-se dels laboristes i ho va fer. Va guanyar les eleccions i va repetir... Però el van lesionar.
El Brexit li va fotre una puntada al turmell dret (la cama que millor dominava) i el va deixar estabornit una temporada. Quan va estar en condicions de tornar a enfrontar-se a la política del seu país, ja era tard. La gent volia allunyar-se d’Europa. Els britànics són molt illencs.
Ressentit encara per la lesió, no va poder frenar l’adéu a Europa i ell, ple d’honorabilitat - és de dretes però anglès- va deixar la feina.
Han passat gairebé vuit anys, ja no és tan jove i ha perdut toc de pilota, però és tot el que li queda al partit conservador que des de fa vàries temporades no es classifica ni per quarts de final.
Filòsof, bon noi però... polític a la fi i Cameron ha acceptat el repte. Sap que no te res a fer però tornar a lluir aquella camiseta li fa molta il·lusió. Sap que el rival és el laborisme que actualment els porta molts punts i falten poques jornades per acabar la lliga, però Cameron tornarà a l’equip.
Pels que no tinguin ni punyetera idea de com va l’esport, els direm que el futur de Cameron és negre. La seva presentació tindrà cert impacte, probablement es notaran en la intenció de vot, però es lesionarà altra vegada. A aquestes edat les lesions són inevitables i quan torni de l’Hospital ja l’hauran tornat a fotre fora de l’equip que haurà baixat a segona. Pobre nano, recoi, quina mala sort.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NEIX UNA NOVA MÀFIA CATALANA
Catalunya torna a somriure, ara de debò
Fa pocs dies els Mossos han desarticulat a la màfia georgiana, una entre tantes d’arreu del món que operen a Catalunya. Però tot just ara s’ha creat una màfia, de caire molt diferent, que ja fa temps que s’estava gestant. Es tracta de la “CASA NOSTRA” , i és per això que ha arribat a terres catalanes, des del país del fred gèlid l’Andreu, incombustible espia català per coordinar-la i donar-li força aportant la seva xarxa de contactes i suport cibernètic. Davant el fracàs d’alliberar el país i la seva gent pels mitjans pseudo-democràtics de les institucions, les eleccions i els partits sotmesos a un estat opressor, i davant d’aquesta fal·làcia de llibertat i atordiment social que no va enlloc, s’ha organitzat, partint del desencís i la indignació popular i, amb el caràcter rebel del poble en contra de tot poder opressor, una original màfia catalana, realment defensora dels interessos populars , que sorgeix de les infraestructures solidàries de cooperació internacional, i que vol posar a la pràctica com diu Els Segadors “quan convé seguem cadenes”. L’objectiu mafiós és crear una societat catalana, lliure, igualitària i alternativa a l’actual sotmesa. I alliberada de l’estat i dels seus servidors.
A Casa Nostra hi participa tothom, avies, joves i nouvinguts. És l’energia humana transformadora, l’energia del poble en moviment. De la frustració a l’esperança i de la passivitat a l’acció. Davant l’actual involució, no hi ha una altra solució que la nostra revolució. Casa Nostra, cor on bateguen totes les il·lusions alliberadores, i on desborda la clandestinitat per la seva múltiple activitat. L’únic Parlament i ajuntaments que funcionen són els que prenen vida quotidianament a les places dels poble , vil·les i barris de ciutat. La foscor deixa pas a un foc de vida nova que enlluerna d’esperança certa tot el país. Casa Nostra, la nostra màfia.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
EL LLIBERTARISME, LA DOCTRINA DEL LOCO JAVIER MILEI
Odi a l'Estat, mercantilisme i individualisme
El nou president argentí forma part d'un corrent polític que va néixer als Estats Units en la dècada de 1960 i que ha convergit amb l'extrema dreta en les últimes dècades.
L'èxit de l'escandalós Milei il·lustra aquest mètode polític teoritzat fa quaranta anys i que soscava les condicions més elementals del debat democràtic. I si li busquéssim un nom el podríem anomenar Collonada com ho va ja fer el filòsof nord-americà Harry Frankfurt a la Universitat de Yale el 1984.
En tot cas, Milei, el lleó de Buenos Aires, ha assolit un nivell fins ara insospitat de collonades. Va ser elegit president de l'Argentina en gran part a causa de la seva voluntat d’abolir el banc central, reemplaçar el peso pel dòlar i reduir la despesa pública en un 15% del producte interior brut. Més enllà d'aquest "pla motoserra", com l'ha batejat, que corre el risc de ser aplicat en detriment dels sectors menys privilegiats de la població, vol abolir el dret a l'avortament, xuleja amb el seu escepticisme climàtic i assumeix un total revisionisme sobre la dictadura argentina.
El seu pla per dolaritzar l'economia i fer desaparèixer el peso és un bluf ja que ha estat en gran part dolaritzada des de fa molt de temps, però el peso argentí encarna, segons Milei, la part més execrable del llegat de les elits contra les quals lluita. El peso no és més que la "moneda de la casta", per la qual cosa cal desfer-se'n! Més que una orientació política i ideològica, aquest vot reflecteix la desesperació dels argentins que han votat un esperpèntic demagog que només multiplicarà les seves dificultats, perdent un temps preciós per començar una recuperació econòmica.
El seu triomf és també un triomf de l'extrema dreta internacional, Trump, Bolsonaro, Vox, Bukele l’han saludat amb entusiasme... Els Estats Units i Israel els seus aliats favorits, i per a aquest deixeble de Donald Trump, el que es promet, s’ha de complir: dòlar, privatització i repressió.
Alguns el titllen de GENI per haver guanyat la presidència del país amb només dos anys d'experiència política, i amb gairebé el 30% més dels vots que el seu oponent centrista Sergio Massa. Altres li diuen El LOCO, degut al seu aspecte rockero però també per les múltiples i controvertides declaracions que fan témer que la seva salut mental estigui realment deteriorada. Una altra bona raó és perquè Milei té quatre gossos clonats a partir de “Conan” el seu primer gos a qui considerava com el seu fill.
Aclaparat de tristesa després de la seva mort, va recórrer a un laboratori nord-americà per clonar-lo, per la modesta suma de 50.000 dòlars. Ara té quatre mastins anglesos, Milton, Murray, Robert i Lucas, noms manllevats d'economistes admirats pel president argentí. I clar, poc abans de morir el seu gos li va assegurar que assumiria la direcció del país i ara hi continua parlant mitjançant un mèdium.
Hi ha més encara, el diari argentí La Nation va publicar un article sobre el tema, indicant que l'execonomista liberal va conèixer el seu fill “Conan” en una vida anterior, fa més de 2.000 anys quan ell era gladiador, i Conan un lleó del Coliseu. Una trobada convertida en magnífica unió i símbol de la seva campanya presidencial, recolzada per l'Únic com ell anomena Déu.
Milei és mig boig i diu que sent veus i això posa la qüestió de la seva salut mental que ha estat objecte d’estudi a la premsa de mig món com també insulta el Papa Francisco dient que és el representant del diable a la Terra, i que cal explicar a aquest ximple de Roma que defensa la justícia social, que això que defensa és un robatori i que va en contra dels manaments. I no cal ni dir que la gent d’esquerres són uns fills de puta que prediquen el comunisme a tot el món.
Per adobar la cosa Milei és favorable a la venda d’òrgans, i perquè no també d’infants i en un context de crisi econòmica i social, també proposa en el seu programa la desregulació de la venda d'armes.
En definitiva, Milei és un home polític anti-sistema que ha obtingut 55,6% dels vots, contra 44,3% pel seu adversari. El president té 53 ans i ha guanyat amb eslògans com: La casta tiene miedo! Viva la libertad, carajo! Una collonada més dels argentins en definitiva.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DE LA FOX A VOX
Tucker Carlson amb Santiago Abascal
Qui és Tucker Carlston? Una gran mentida. Expulsat de la cadena americana Fox per dir coses com: l’FBI està conspirant contra el Nadal. O: Hi ha un moviment per fer votar als EEUU a gent del tercer món. O: els rajos ultraviolats són el remei per evitar la baixa natalitat. Íntim de Trump, naturalment i sembla que també de Santiago Abascal.
Qui és Santiago Abascal? El principal promotor del colpisme a Espanya, però això ja ho sabem tots.
El que té gràcia és com es compleix allò de, Déu els cria i ells s’ajunten. Mira que viu lluny el tal Carlson, doncs ha vingut a manifestar-se al costat d’Abascal. Que no té merda per remenar a casa seva el Carlson, però ve a Madrid a fer d’Espanya un país més pobre i més brut, com ell diu que li passa als EEUU per culpa de la immigració. Per cert, al senyor Carlson li sembla que en l’atac al Capitoli americà, no hi va haver violència.
A molta gent, els escarabats els fan fàstic i més encara si se’ls troba cohabitant amb l'escarabata. Però l’escarabat s'ho passa pipa amb l'escarabata. Paraula. I està bé que així sigui i el Senyor ho veié bo, però és bo sempre que la parella d’escarabats no visquin al menjador de casa.
És bonic veure a un pallasso caient per terra estrepitosament al mig de pista, però no que caigui dins la sopera de casa teva. Els tigres, els de bengala, són magnífics en les modernes instal·lacions dels zoològics i a les platees dels grans teatres lluïts per senyorasses, però al metro, esgarrifen.
Això és el que passa amb parelles tipus Carlson i Abascal, que estan bé, que fan gràcia i que podrien anar pel món, fins i tot pel metro tranquil·lament, però amb una condició, que no emprenyin a la gent normal. Què més bonic que llegir una estona a Tartarin de tarascón, el gran falsari que acaba creient-se les pròpies mentides, però després tanques el llibre i tornes a la realitat. És el que haurien de fer aquest parell de noiets, deixar-nos viure en la realitat i ells que segueixin en el món de la ficció.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EL DILLUNS DE L’ARBRE
A Kènia donen un dia de festa per plantar 100 milions d’arbres
Les autoritats de Kènia (se suposa que tenen autoritats) després de talar un cinc per cent del país per motius tan lloables com la economia, van notar en un viatge aeri, que el paisatge estava ple de clapes. Faltaven arbres!
Després d’un exhaustiu estudi han trobat una fórmula per reforestar. La fórmula és: 500¨-*53’01º +582k<%7= X. D’on X representa que cada keniata apart d’escriure un llibre i tenir un fill, ha de plantar dos arbres en un dia. El dia, les autoritats els hi han donat de festa.
La idea, apart de boníssima, sembla gegantina perquè a la llarga volen arribar als quinze mil milions d’arbres. De moment, en un dia de festa Kenia ha eliminat el risc del canvi climàtic, netejat l’aire africà de gasos dolents i a sobre, fomentar les floristeries.
El dia de festa ja ha passat i qualsevol que es doni un tomb per Kènia notarà la diferència. Tot verd està. O estarà. L’exèrcit es va llençar amb passió a la feina i les escoles encara més. Fins i tot les autoritats –que sembla que sí en tenen- van plantar el seu arbre. Kènia és un paradís.
Problemes també n’hi ha. D’entrada per plantar cent milions d’arbres es necessiten uns bons vivers. I ja en tenen, ja, però la majoria són de plantes exòtiques que no només poden morir als quatre dies sinó que no són adequats per la zona. Una cosa és fer un jardinet a casa del President i l’altre repoblar un país.
Després d’aplaudir la iniciativa amb l’entusiasme que hi estem posant, pensem que una altra solució podria ser no talar un cinc per cent de la zona forestal per motius econòmics, però aquesta és un qüestió molt delicada i no ens volem posar en els assumptes interns d’altres països.
Per si algú tenia pensat passar-se per Kènia de vacances, li recomanem que porti un plançó a la maleta per col·laborar en la tasca, sempre que no sigui de marihuana.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
SOOOOOOOÓ MULA
Israel condueix pel mig de la carretera
L’atac de Hamàs a Israel i la presa d’hostatges va agafar al món amb el pas canviat. No era imaginable ni la barbàrie de Hamàs ni la imprevisió d’Israel. Tots imaginàvem la resposta bèl·lica i per això vàrem estar uns dies nedant entre dues aigües. Érem incapaços de definir-nos.
Passen els dies. Israel ataca, Hamàs s’amaga. Previsible. Però Israel es neguiteja i els ostatges són l’excusa per la gran ofensiva. Força previsible també. Vulguin o no, Israel té una moral molt cristiana.
Hamàs ha alliberat tres o quatre ostatges i l’exercit jueu n’ha trobat dos o tres més de morts. Un fracàs per Netanyahu. Un fracàs que només pot amagar arrasant Gaza.
Tothom calla durant els bombardejos, poca gent parla quan la invasió terrestre, les primeres veus de protesta s’aixequen quan els Hospitals o els centres de refugiats es converteixen en objectius militars, la ciutadania del món comença a manifestar-se contra Israel quan l’estat jueu no permet entrar ajuda humanitària a Gaza o quan ordena als palestins que es desplacin cap el sud i a mig camí els bombardeja.
La política internacional, arranca el motor, una bona estona el deixa al ralentí enviant comunicats que Israel es passa pel mur de les lamentacions. Els líders mundials fan una escapa a Tel Avi, proposen alguna coseta, algun gest que apaivagui els sentiments de la ciutadania contra una massacre de la que pràcticament ja només es culpa a l’Estat Jueu. La memòria és curta. Pocs recordem l’atac de Hamàs, ara estem ferits per les imatges dels hospitals palestins.
La resposta d’Israel, és molt jueva, no només segueix atacant amb més força que mai, es permet el luxe de prohibir manifestacions antisemites a qualsevol país del món. Són els amos. Per què se’ls permet? No tots vàrem portar a un jueu a una càmera de gas. No tots ens beneficiem amb el seu capital. No tots volem ser les seves víctimes.
Soooooooó
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA DRETA NO PARA DE PENSAR
A Calvià, (P.P. –VOX) Sant Jordi passa a ser Saint George
Algú coneix la festa de Sant Jordi, allò del llibre i la rosa? Doncs a Calvià, municipi encantador balear, gràcies a l’estratègia politico-cultural de les dretes espanyoles, es dirà Saint George. Diuen que això afavorirà i molt l’arribada de turistes britànics. El que no diuen és que passen el dia fotent-se palles mentals per suprimir qualsevol vestigi català (balear-valencià). Després d’aquesta gran pensada els recomanem que oblidin la palla mental i passin a l’altra. Donat el seu coeficient intel·lectual, segur que els donarà més gust. Com a mínim la mala llet te una sortida.
LA CASA DELS HORRORS
A Madrid hi ha una anomenada “TIENDA FALANGISTA”
Venen de tot però en versió falangista que consisteix en enganxar a vasos, cendrers, boines, ventalls, toros i bocata calamars, una enganxina amb la bandera de la Espanya falangista. Paga la pena de veure, sobre tots els venedors i els clients. A la rebotiga venen ganivets, espases i fusells de defensa personal. Els va molt bé i pensen obrir franquícies (mai millor la expressió) per tot el país però com que algunes ciutats ja tenen el seu museu dels horrors, han demanat permís per posar a l’entrada de la tenda un cadàver d’independentista de mida natural.
El més bonic és que la tenda està subvencionada pels fons europeus de nova generació.
UN GRAN PAS PER LA CIÈNCIA, UNA PUTADA PEL MALALT
Vint hores de quiròfan i cent vint metges per implantar un ull
Nova York. Això només passa a Nova York. A un bon home que treballava en el sector energètic, una descarrega elèctrica se li va endur mitja cara i l’ull corresponent a aquesta mitja cara. Per arreglar-lo es va reunir el col·legi de metges, (eren més d’un centenar) i cadascú va posar el seu granet de sorra. Una mica com la cua de voluntaris que es forma a “Aterriza como puedas” per calmar a la noia histèrica. La operació va ser èxit. El pacient segueix viu, però cec. Calia?
SEMPRE ES POT ESTAR PITJOR
De sense sostre a sense tenda
La illa britànica té les coses molt clares. Com a país en puta crisi però de bon bressol, molts emigrants s’hi instal·len i més d’un no troba llit ni diners per pagar-lo. Malgrat el temps de les illes, el personal, després d’un curset de supervivència van aprendre a dormir al carrer. I potser l’exèrcit de salvació, els va donar unes tendes per refugiar-se de la humitat. Rishi Sunak, el primer ministre emigrant que no vol emigrants, els hi ha tret la tenda. Com a mínim que es mullin, haurà pensat.
TOTHOM VA A MONTSERRAT
Ara les cabres
Montserrat és un dels espais amb més concentració de població. Autocars, turistes, venedors de mató, personal d’hostaleria, tècnics de telefèrics, visionaris tel·lúrics, ovnis, un convent de monges, una escolania, un altre convent de monjos, algun creient. I ara les cabres. És com un tot bíblic amb tocs de modernitat però com passa amb els llibres gruixuts, arriba un moment que s’acaben. A Montserrat ja no hi cap ni un ovni més. Què farem ara? Treure la Moreneta? Que facin el que vulguin, però nosaltres apostem perquè deixin tranquil·les a les cabres.
MESTRE D’AIXA S.A.
Catalunya s’infiltra en el negoci dels cajucs
No som espavilats ni res. Un ofici a la baixa, uns treballadors rascant la jubilació, un record de vells poetes i ara resulta que a Catalunya els mestres d’aixa han format societat i es dediquen a nivell industrial a fabricar barquetes de tots tipus per exportar emigrants. Els hi treuen de les mans però com que la competència és dura, han creat i registrat en exclusiva cajucs que fan la ruta inversa. Surten del Maresme i van a les costes africanes o a les americanes que també hi ha espai. Cal demanar bitllet amb dos mesos d’anticipació.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
LA REVOLUCIÓ D’ANNUNZIO A FIUME
CINC CENTS DIES VA DURAR UN ESTAT
GOVERNAT PER UN POETA
RECONEGUT PER LES SEVES NOVEL·LES
I LES SEVES PASSIONS
The translation in English will be soon available
JA NO EN PARLAREM MÉS
Pedro Sánchez investit President i, de moment sense guerra
Ho prometem. Ja no tornarem a parlar de la investidura de Pedro Sánchez. Hem estat masses dies ocupats i preocupats (tenim a mitja redacció de baixa) per un pacte que al final, no servirà de gaire res.
El que no podem afegir a la promesa, és que deixem de parlar de les males maneres de la política espanyola perquè aleshores hauríem de publicar el full dominical i no estem preparats.
El procés ha estat un manual de les males formes socials. Desqualificacions gratuïtes, mentides enverinades, provocacions, manifestos, espontànies concentracions no tan espontànies, ignorància, justícia de parcialitat grollera... Tot el mal bagatge de l’Espanya profunda ha sortit a la superfície. Era d’esperar.
El paper que tenia predestinat en aquesta auca Feijóo és justament la que ha representat. Orgullós, ressentit, estirat. Una actuació correcte excepte en els moments que ha volgut donar un gir humorístic al guió. Aleshores li falten taules, se’l veu forçat i el somriure li queda en ganyota.
Abascal, el dolent sense pal·liatius de la comèdia, ha sembrat el paper. Convençut del guió l’ha vomitat amb l’habilitat que demostra sempre. Ni una sola vegada se li ha escapat el riure mentre deia el que deia, i això te molt mèrit.
Com a final de festa, una vegada aconseguida la majoria de Sánchez, ha vingut una representació teòricament protocol·lària però que el protagonista ha volgut convertir en històrica. Ha estat l’aparició del rei. El seu paper, absolutament secundari i sense text amb dues aparicions per donar la ma a la Presidenta del Congrés i per assistir a la promesa de Sánchez, les ha volgut convertir en la llei moral espanyola. Seriós, de dol rigorós, sense donar temps per la foto, deixant a la somrient Armengol amb un pam de nas i la frigidesa amb la que ha assistit a la cerimònia del nomenament del President Sánchez ha volgut demostrar el seu desacord amb el nou govern. No calia. Sabem de quin peu calça el rei. No necessita demostrar amb posturetes encarcarades i estúpidament infantils el seu enuig. Poca feina te el rei però se li podria demanar que faci amb professionalitat la que li pertoca.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
A LA POBRESA PER LA GANGA
Confessions d’un estafador (Black Friday)
Hola. Em dic John o Mike o Noel, a vegades Jordi, segons la temporada. Sóc venedor temporal d’ofertes. Una manera com una altra de flirtejar amb la màfia de l’engany. Estic avergonyit, però no només per la meva feina, sinó pels compradors que venen a les diferents botigues on treballo.
Reconec el meu fracàs. Anava per arquitecte, després per delineant i finalment vaig fer un curs de monitor de colònies per criatures esgarriades. No me’n vaig sortir. La intel·ligència no és precisament el meu do més representatiu, però sóc simpàtic, guapet i una mica cínic. Venc bé.
Entre les temporades de rebaixes i ofertes, estic a l’atur i aleshores penso i aleshores em deprimeixo.
Quina raça, la raça humana.
Tothom sap que les rebaixes són una enganyifa, que s’exposa material passat de moda, dolent, tarat que s’esfilagarsa al segon dia i al tercer fa boles. Els electrodomèstics rebenten als quatre mesos de comprar-los, els perfums fa temps que només són alcohol, les mantes estan ratades, els paraigües tenen goteres i a les joguines els falten les piles. Això és una rebaixa.
Però la raça humana, tot i saber que l’enreden és capaç de fer hores de cua per trobar una enganyifa com aquesta. Les parelles es barallen per una torradora amb les resistències foses, per un xandall foradat, per una llitera de tres potes. La ganga!
Confesso haver venut nines que parlen, mudes, cafeteres que només treuen aigua, jocs de llit que no duren una nit, estimulants sexuals que deprimeixen... i la raça humana queda encantada. Ja no poden protestar, el que es ven en època de gangues no es protesta, però és igual. Tenen el consolador que no consola per un preu de ganga. Potser son ells que no funcionen perquè el color és excitant de debò i potser no ha de vibrar ni res. La raça humana perd la vida intentant aconseguir gangues mentre sap que l’estafen. I jo en sóc un dels responsables. Merda! Però ara no és temps per deprimir-se. Arriba el Black Friday. Set dies a jornada completa!
LA GARSA PROSTÀTICA
EL CAMERON DE LA ISLA
David Cameron torna a la política
David Cameron és un bon noi, fill de millor família anglesa i escocesa, va estudiar filosofia (un polític que estudia filosofia) sembla moderat en tot i va tenir la dignitat de dimitir de Primer Ministre. Però te mala sort.
Cameron recorda als jugadors que prometen molt des de joves i que els passen al primer equip per evitar baixar a segona divisió. Als primers partits fa gols, revoluciona l’equip, és l’heroi... i es lesiona... Al dos mesos de tornar als camps, la gent el xiula i ha de marxar cedit a un equip de Polònia.
Cameron va anar a salvar al partit conservador britànic. Volien que la joventut s’emmirallés en ell, que el seu driblin permetés escapolir-se dels laboristes i ho va fer. Va guanyar les eleccions i va repetir... Però el van lesionar.
El Brexit li va fotre una puntada al turmell dret (la cama que millor dominava) i el va deixar estabornit una temporada. Quan va estar en condicions de tornar a enfrontar-se a la política del seu país, ja era tard. La gent volia allunyar-se d’Europa. Els britànics són molt illencs.
Ressentit encara per la lesió, no va poder frenar l’adéu a Europa i ell, ple d’honorabilitat - és de dretes però anglès- va deixar la feina.
Han passat gairebé vuit anys, ja no és tan jove i ha perdut toc de pilota, però és tot el que li queda al partit conservador que des de fa vàries temporades no es classifica ni per quarts de final.
Filòsof, bon noi però... polític a la fi i Cameron ha acceptat el repte. Sap que no te res a fer però tornar a lluir aquella camiseta li fa molta il·lusió. Sap que el rival és el laborisme que actualment els porta molts punts i falten poques jornades per acabar la lliga, però Cameron tornarà a l’equip.
Pels que no tinguin ni punyetera idea de com va l’esport, els direm que el futur de Cameron és negre. La seva presentació tindrà cert impacte, probablement es notaran en la intenció de vot, però es lesionarà altra vegada. A aquestes edat les lesions són inevitables i quan torni de l’Hospital ja l’hauran tornat a fotre fora de l’equip que haurà baixat a segona. Pobre nano, recoi, quina mala sort.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NEIX UNA NOVA MÀFIA CATALANA
Catalunya torna a somriure, ara de debò
Fa pocs dies els Mossos han desarticulat a la màfia georgiana, una entre tantes d’arreu del món que operen a Catalunya. Però tot just ara s’ha creat una màfia, de caire molt diferent, que ja fa temps que s’estava gestant. Es tracta de la “CASA NOSTRA” , i és per això que ha arribat a terres catalanes, des del país del fred gèlid l’Andreu, incombustible espia català per coordinar-la i donar-li força aportant la seva xarxa de contactes i suport cibernètic. Davant el fracàs d’alliberar el país i la seva gent pels mitjans pseudo-democràtics de les institucions, les eleccions i els partits sotmesos a un estat opressor, i davant d’aquesta fal·làcia de llibertat i atordiment social que no va enlloc, s’ha organitzat, partint del desencís i la indignació popular i, amb el caràcter rebel del poble en contra de tot poder opressor, una original màfia catalana, realment defensora dels interessos populars , que sorgeix de les infraestructures solidàries de cooperació internacional, i que vol posar a la pràctica com diu Els Segadors “quan convé seguem cadenes”. L’objectiu mafiós és crear una societat catalana, lliure, igualitària i alternativa a l’actual sotmesa. I alliberada de l’estat i dels seus servidors.
A Casa Nostra hi participa tothom, avies, joves i nouvinguts. És l’energia humana transformadora, l’energia del poble en moviment. De la frustració a l’esperança i de la passivitat a l’acció. Davant l’actual involució, no hi ha una altra solució que la nostra revolució. Casa Nostra, cor on bateguen totes les il·lusions alliberadores, i on desborda la clandestinitat per la seva múltiple activitat. L’únic Parlament i ajuntaments que funcionen són els que prenen vida quotidianament a les places dels poble , vil·les i barris de ciutat. La foscor deixa pas a un foc de vida nova que enlluerna d’esperança certa tot el país. Casa Nostra, la nostra màfia.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
EL LLIBERTARISME, LA DOCTRINA DEL LOCO JAVIER MILEI
Odi a l'Estat, mercantilisme i individualisme
El nou president argentí forma part d'un corrent polític que va néixer als Estats Units en la dècada de 1960 i que ha convergit amb l'extrema dreta en les últimes dècades.
L'èxit de l'escandalós Milei il·lustra aquest mètode polític teoritzat fa quaranta anys i que soscava les condicions més elementals del debat democràtic. I si li busquéssim un nom el podríem anomenar Collonada com ho va ja fer el filòsof nord-americà Harry Frankfurt a la Universitat de Yale el 1984.
En tot cas, Milei, el lleó de Buenos Aires, ha assolit un nivell fins ara insospitat de collonades. Va ser elegit president de l'Argentina en gran part a causa de la seva voluntat d’abolir el banc central, reemplaçar el peso pel dòlar i reduir la despesa pública en un 15% del producte interior brut. Més enllà d'aquest "pla motoserra", com l'ha batejat, que corre el risc de ser aplicat en detriment dels sectors menys privilegiats de la població, vol abolir el dret a l'avortament, xuleja amb el seu escepticisme climàtic i assumeix un total revisionisme sobre la dictadura argentina.
El seu pla per dolaritzar l'economia i fer desaparèixer el peso és un bluf ja que ha estat en gran part dolaritzada des de fa molt de temps, però el peso argentí encarna, segons Milei, la part més execrable del llegat de les elits contra les quals lluita. El peso no és més que la "moneda de la casta", per la qual cosa cal desfer-se'n! Més que una orientació política i ideològica, aquest vot reflecteix la desesperació dels argentins que han votat un esperpèntic demagog que només multiplicarà les seves dificultats, perdent un temps preciós per començar una recuperació econòmica.
El seu triomf és també un triomf de l'extrema dreta internacional, Trump, Bolsonaro, Vox, Bukele l’han saludat amb entusiasme... Els Estats Units i Israel els seus aliats favorits, i per a aquest deixeble de Donald Trump, el que es promet, s’ha de complir: dòlar, privatització i repressió.
Alguns el titllen de GENI per haver guanyat la presidència del país amb només dos anys d'experiència política, i amb gairebé el 30% més dels vots que el seu oponent centrista Sergio Massa. Altres li diuen El LOCO, degut al seu aspecte rockero però també per les múltiples i controvertides declaracions que fan témer que la seva salut mental estigui realment deteriorada. Una altra bona raó és perquè Milei té quatre gossos clonats a partir de “Conan” el seu primer gos a qui considerava com el seu fill.
Aclaparat de tristesa després de la seva mort, va recórrer a un laboratori nord-americà per clonar-lo, per la modesta suma de 50.000 dòlars. Ara té quatre mastins anglesos, Milton, Murray, Robert i Lucas, noms manllevats d'economistes admirats pel president argentí. I clar, poc abans de morir el seu gos li va assegurar que assumiria la direcció del país i ara hi continua parlant mitjançant un mèdium.
Hi ha més encara, el diari argentí La Nation va publicar un article sobre el tema, indicant que l'execonomista liberal va conèixer el seu fill “Conan” en una vida anterior, fa més de 2.000 anys quan ell era gladiador, i Conan un lleó del Coliseu. Una trobada convertida en magnífica unió i símbol de la seva campanya presidencial, recolzada per l'Únic com ell anomena Déu.
Milei és mig boig i diu que sent veus i això posa la qüestió de la seva salut mental que ha estat objecte d’estudi a la premsa de mig món com també insulta el Papa Francisco dient que és el representant del diable a la Terra, i que cal explicar a aquest ximple de Roma que defensa la justícia social, que això que defensa és un robatori i que va en contra dels manaments. I no cal ni dir que la gent d’esquerres són uns fills de puta que prediquen el comunisme a tot el món.
Per adobar la cosa Milei és favorable a la venda d’òrgans, i perquè no també d’infants i en un context de crisi econòmica i social, també proposa en el seu programa la desregulació de la venda d'armes.
En definitiva, Milei és un home polític anti-sistema que ha obtingut 55,6% dels vots, contra 44,3% pel seu adversari. El president té 53 ans i ha guanyat amb eslògans com: La casta tiene miedo! Viva la libertad, carajo! Una collonada més dels argentins en definitiva.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DE LA FOX A VOX
Tucker Carlson amb Santiago Abascal
Qui és Tucker Carlston? Una gran mentida. Expulsat de la cadena americana Fox per dir coses com: l’FBI està conspirant contra el Nadal. O: Hi ha un moviment per fer votar als EEUU a gent del tercer món. O: els rajos ultraviolats són el remei per evitar la baixa natalitat. Íntim de Trump, naturalment i sembla que també de Santiago Abascal.
Qui és Santiago Abascal? El principal promotor del colpisme a Espanya, però això ja ho sabem tots.
El que té gràcia és com es compleix allò de, Déu els cria i ells s’ajunten. Mira que viu lluny el tal Carlson, doncs ha vingut a manifestar-se al costat d’Abascal. Que no té merda per remenar a casa seva el Carlson, però ve a Madrid a fer d’Espanya un país més pobre i més brut, com ell diu que li passa als EEUU per culpa de la immigració. Per cert, al senyor Carlson li sembla que en l’atac al Capitoli americà, no hi va haver violència.
A molta gent, els escarabats els fan fàstic i més encara si se’ls troba cohabitant amb l'escarabata. Però l’escarabat s'ho passa pipa amb l'escarabata. Paraula. I està bé que així sigui i el Senyor ho veié bo, però és bo sempre que la parella d’escarabats no visquin al menjador de casa.
És bonic veure a un pallasso caient per terra estrepitosament al mig de pista, però no que caigui dins la sopera de casa teva. Els tigres, els de bengala, són magnífics en les modernes instal·lacions dels zoològics i a les platees dels grans teatres lluïts per senyorasses, però al metro, esgarrifen.
Això és el que passa amb parelles tipus Carlson i Abascal, que estan bé, que fan gràcia i que podrien anar pel món, fins i tot pel metro tranquil·lament, però amb una condició, que no emprenyin a la gent normal. Què més bonic que llegir una estona a Tartarin de tarascón, el gran falsari que acaba creient-se les pròpies mentides, però després tanques el llibre i tornes a la realitat. És el que haurien de fer aquest parell de noiets, deixar-nos viure en la realitat i ells que segueixin en el món de la ficció.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EL DILLUNS DE L’ARBRE
A Kènia donen un dia de festa per plantar 100 milions d’arbres
Les autoritats de Kènia (se suposa que tenen autoritats) després de talar un cinc per cent del país per motius tan lloables com la economia, van notar en un viatge aeri, que el paisatge estava ple de clapes. Faltaven arbres!
Després d’un exhaustiu estudi han trobat una fórmula per reforestar. La fórmula és: 500¨-*53’01º +582k<%7= X. D’on X representa que cada keniata apart d’escriure un llibre i tenir un fill, ha de plantar dos arbres en un dia. El dia, les autoritats els hi han donat de festa.
La idea, apart de boníssima, sembla gegantina perquè a la llarga volen arribar als quinze mil milions d’arbres. De moment, en un dia de festa Kenia ha eliminat el risc del canvi climàtic, netejat l’aire africà de gasos dolents i a sobre, fomentar les floristeries.
El dia de festa ja ha passat i qualsevol que es doni un tomb per Kènia notarà la diferència. Tot verd està. O estarà. L’exèrcit es va llençar amb passió a la feina i les escoles encara més. Fins i tot les autoritats –que sembla que sí en tenen- van plantar el seu arbre. Kènia és un paradís.
Problemes també n’hi ha. D’entrada per plantar cent milions d’arbres es necessiten uns bons vivers. I ja en tenen, ja, però la majoria són de plantes exòtiques que no només poden morir als quatre dies sinó que no són adequats per la zona. Una cosa és fer un jardinet a casa del President i l’altre repoblar un país.
Després d’aplaudir la iniciativa amb l’entusiasme que hi estem posant, pensem que una altra solució podria ser no talar un cinc per cent de la zona forestal per motius econòmics, però aquesta és un qüestió molt delicada i no ens volem posar en els assumptes interns d’altres països.
Per si algú tenia pensat passar-se per Kènia de vacances, li recomanem que porti un plançó a la maleta per col·laborar en la tasca, sempre que no sigui de marihuana.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
SOOOOOOOÓ MULA
Israel condueix pel mig de la carretera
L’atac de Hamàs a Israel i la presa d’hostatges va agafar al món amb el pas canviat. No era imaginable ni la barbàrie de Hamàs ni la imprevisió d’Israel. Tots imaginàvem la resposta bèl·lica i per això vàrem estar uns dies nedant entre dues aigües. Érem incapaços de definir-nos.
Passen els dies. Israel ataca, Hamàs s’amaga. Previsible. Però Israel es neguiteja i els ostatges són l’excusa per la gran ofensiva. Força previsible també. Vulguin o no, Israel té una moral molt cristiana.
Hamàs ha alliberat tres o quatre ostatges i l’exercit jueu n’ha trobat dos o tres més de morts. Un fracàs per Netanyahu. Un fracàs que només pot amagar arrasant Gaza.
Tothom calla durant els bombardejos, poca gent parla quan la invasió terrestre, les primeres veus de protesta s’aixequen quan els Hospitals o els centres de refugiats es converteixen en objectius militars, la ciutadania del món comença a manifestar-se contra Israel quan l’estat jueu no permet entrar ajuda humanitària a Gaza o quan ordena als palestins que es desplacin cap el sud i a mig camí els bombardeja.
La política internacional, arranca el motor, una bona estona el deixa al ralentí enviant comunicats que Israel es passa pel mur de les lamentacions. Els líders mundials fan una escapa a Tel Avi, proposen alguna coseta, algun gest que apaivagui els sentiments de la ciutadania contra una massacre de la que pràcticament ja només es culpa a l’Estat Jueu. La memòria és curta. Pocs recordem l’atac de Hamàs, ara estem ferits per les imatges dels hospitals palestins.
La resposta d’Israel, és molt jueva, no només segueix atacant amb més força que mai, es permet el luxe de prohibir manifestacions antisemites a qualsevol país del món. Són els amos. Per què se’ls permet? No tots vàrem portar a un jueu a una càmera de gas. No tots ens beneficiem amb el seu capital. No tots volem ser les seves víctimes.
Soooooooó
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA DRETA NO PARA DE PENSAR
A Calvià, (P.P. –VOX) Sant Jordi passa a ser Saint George
Algú coneix la festa de Sant Jordi, allò del llibre i la rosa? Doncs a Calvià, municipi encantador balear, gràcies a l’estratègia politico-cultural de les dretes espanyoles, es dirà Saint George. Diuen que això afavorirà i molt l’arribada de turistes britànics. El que no diuen és que passen el dia fotent-se palles mentals per suprimir qualsevol vestigi català (balear-valencià). Després d’aquesta gran pensada els recomanem que oblidin la palla mental i passin a l’altra. Donat el seu coeficient intel·lectual, segur que els donarà més gust. Com a mínim la mala llet te una sortida.
LA CASA DELS HORRORS
A Madrid hi ha una anomenada “TIENDA FALANGISTA”
Venen de tot però en versió falangista que consisteix en enganxar a vasos, cendrers, boines, ventalls, toros i bocata calamars, una enganxina amb la bandera de la Espanya falangista. Paga la pena de veure, sobre tots els venedors i els clients. A la rebotiga venen ganivets, espases i fusells de defensa personal. Els va molt bé i pensen obrir franquícies (mai millor la expressió) per tot el país però com que algunes ciutats ja tenen el seu museu dels horrors, han demanat permís per posar a l’entrada de la tenda un cadàver d’independentista de mida natural.
El més bonic és que la tenda està subvencionada pels fons europeus de nova generació.
UN GRAN PAS PER LA CIÈNCIA, UNA PUTADA PEL MALALT
Vint hores de quiròfan i cent vint metges per implantar un ull
Nova York. Això només passa a Nova York. A un bon home que treballava en el sector energètic, una descarrega elèctrica se li va endur mitja cara i l’ull corresponent a aquesta mitja cara. Per arreglar-lo es va reunir el col·legi de metges, (eren més d’un centenar) i cadascú va posar el seu granet de sorra. Una mica com la cua de voluntaris que es forma a “Aterriza como puedas” per calmar a la noia histèrica. La operació va ser èxit. El pacient segueix viu, però cec. Calia?
SEMPRE ES POT ESTAR PITJOR
De sense sostre a sense tenda
La illa britànica té les coses molt clares. Com a país en puta crisi però de bon bressol, molts emigrants s’hi instal·len i més d’un no troba llit ni diners per pagar-lo. Malgrat el temps de les illes, el personal, després d’un curset de supervivència van aprendre a dormir al carrer. I potser l’exèrcit de salvació, els va donar unes tendes per refugiar-se de la humitat. Rishi Sunak, el primer ministre emigrant que no vol emigrants, els hi ha tret la tenda. Com a mínim que es mullin, haurà pensat.
TOTHOM VA A MONTSERRAT
Ara les cabres
Montserrat és un dels espais amb més concentració de població. Autocars, turistes, venedors de mató, personal d’hostaleria, tècnics de telefèrics, visionaris tel·lúrics, ovnis, un convent de monges, una escolania, un altre convent de monjos, algun creient. I ara les cabres. És com un tot bíblic amb tocs de modernitat però com passa amb els llibres gruixuts, arriba un moment que s’acaben. A Montserrat ja no hi cap ni un ovni més. Què farem ara? Treure la Moreneta? Que facin el que vulguin, però nosaltres apostem perquè deixin tranquil·les a les cabres.
MESTRE D’AIXA S.A.
Catalunya s’infiltra en el negoci dels cajucs
No som espavilats ni res. Un ofici a la baixa, uns treballadors rascant la jubilació, un record de vells poetes i ara resulta que a Catalunya els mestres d’aixa han format societat i es dediquen a nivell industrial a fabricar barquetes de tots tipus per exportar emigrants. Els hi treuen de les mans però com que la competència és dura, han creat i registrat en exclusiva cajucs que fan la ruta inversa. Surten del Maresme i van a les costes africanes o a les americanes que també hi ha espai. Cal demanar bitllet amb dos mesos d’anticipació.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
LA REVOLUCIÓ D’ANNUNZIO A FIUME
CINC CENTS DIES VA DURAR UN ESTAT
GOVERNAT PER UN POETA
RECONEGUT PER LES SEVES NOVEL·LES
I LES SEVES PASSIONS