Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
6 september 2024
TORNEM´HI
L’extrema dreta alemanya guanya a Turíngia i Saxònia
La hipòtesi segons la qual la història de la humanitat és circular o pendular o repetitiva, comença a fer-se pesada. A les criatures també els costa d’aprendre a caminar, durant l’aprenentatge cauen i es pelen els genolls però amb el pas del temps, condueixen una moto. La història, no. Comença, tempteja i quan sembla que ja ha aprés la lliçó torna a fotre’s de cap. Fa vuitanta anys Alemanya plorava milions de morts, ciutats derruïdes, vergonya internacional. En vuitanta anys han perdut la memòria i la vergonya.
L’excusa sempre és la mateixa, la raça. Abans jueus, ara emigrants. El que no sabem o no gosem dir és el fons que alimenta aquesta necessitat de puresa ària.
Serà Wagner la causa? Nietzsche? La mitologia? O potser un incommensurable complexa d’inferioritat, una inseguretat malaltissa que fa que els alemanys passin la vida buscant un pare que els digui per on han de caminar? La democràcia demana control, domini d’un mateix, llibertat. La dictadura, tot el contrari. Mann, Freud són pares exemplars pels alemanys. Marquen als fills des del primer plor i no els deixen anar fins que compleixen els ses desitjos o es suïciden. Alemanya estima a aquests pares.
Les darreres eleccions en són un bon exemple. La Germania (sobre tot la que va viure durant anys sota la fèrula soviètica com Turíngia i Saxònia) s’espanta quan veu per places i carrers gents d’altres races i altres costums. No saben què fer. Tenen por i ningú no els marca el camí. Stalin els hi deia, Hitler els hi deia, ara Scholz calla. Error. Scholz ha perdut el tren i el seu lloc l’ocupen petits dictadors que marquen la senda, ordenen, criden, odien... Per fi els alemanys tenen un camí a seguir. L’Stalin de torn imposa novament quines han de ser les seves passes i les seguiran amb la mateixa ceguesa de quan van intentar conquerir Europa. Saben el final.
Morts, ciutats derruïdes, derrota... Després vindrà un llarg silenci, i al cap d’uns anys, potser vuitanta, els alemanys reclamaran un altre pare que els esclavitzi.
SEGONA PÀGINA
K.MEOLLANTO POR EL LLANTO DE LLARENA
Premi de l’englantina d’or
Entossudits com sempre en la millora cultural del país, decidírem organitzar un festival de poesia catalana celebrat amb gran èxit a Perpinyà. El guanyador, nat a La Molata del Cimborrio respond com F Lorca García. Molt català no sembla, però és l’únic original que ens va arribar. Els versos guanyadors ens sonen d’alguna cosa, però el Jurat no ho té clar. La poesia diu així:
A las cinco de la madrugada
Eran las cinco en punto de la madrugada.
El Juez Llarena salta de la cama a las cinco de la madrugada.
El Juez Llarena espera una llamada. Todo silencio excepto su ansia.
Las campanas dan las seis y no pasa nada, el sudor del Juez perla su calva, la ducha no ha servido de nada.
A las siete el Juez se cala la toga y la guadaña, ya no aguanta.
Son la siete de la madrugada.
Un coche oficial aguarda en la Puerta, en las esquinas grupos de silencio, todo el resto es muerte,
LLarena en su cuarto, irisado de agonía, a su manera también muere.
Son las ocho de la mañana y de Puigdemont no se sabe nada.
Un ataúd con ruedas es la cama. Huesos y flautas suenan en el regio oído.
El Juez ya muge por su frente. ¿Dónde se habrá metido el jodido?
Las heridas queman como soles. Por la sala camina Llarena con su sangre abierta.
Son las diez de la mañana y el toro ha huido, alrededor de Llarena un charco de agonía.
Tardará mucho en nacer, si es que nace, un juez tan majo y tan rico en desventura.
No, no me digáis que me asome, que no quiero verlo.
Son las diez en punto en todo los Relojes. ¡Ay que terribles diez de la mañana!
Que no, que no quiero verlo.
Primer Premi de L’englantina d’or concedit per Karlitus
LA GARSA PROSTÀTICA
L’AÏLLAMENT D’ILLA
Illa President de la Generali.....zzzzzzz
Salvador Illa va ser anomenat nou President de la Generalitat Catalana a principis del mes d’agost. I va anar bé perquè la seva elecció no va destorbar les migdiades estiuenques dels catalans. Algú va desvetllar-se una mica seguint la fugida de Puigdemont, però no va afectar el normal tarannà del dia.
La migdiada ha estat llarga, fins fa pocs dies d’Illa només hem sabut que segueix corrent cada matí i que ha anomenat consellers. Finalment ha aparegut a la tele hi ha explicat el seu programa. O no. Reconec que jo em vaig adormir només veure’l però quan l’endemà anava preguntant a la meva gent de confiança com havia anat l’entrevista, ningú no em va saber donar pistes. S’havien adormit.
Illa, pel que sembla, és un President narcolèptic. Les ovelles intranquil·les compten Illes per aconseguir el son i a la quarta vegada que repeteixen el nom, dormen com a morses. No està malament. Fa temps que els Presidents catalans just entrar a Palau, cauen en un son profund que els impedeix governar. L’avantatge d’Illa és que no et desperta amb un estirabot amenaçant a Madrid o a la Corona. A ell no li calen aquests cops d’efecte. Ell és tranquil.
Conseqüent amb el seu ritme vital, Illa ha començat la seva labor revisant totes les temàtiques pendents de la Generalitat, o sigui, tots els temes. El primer pas serà nomenar consells d’experts que analitzaran les diferents opcions. Això tirant pel cap baix, representen sis mesos de becaina tranquil·la. Vindran després les negociacions que Illa vol fer extenses a tots els partits democràtics i posteriorment les primeres conclusions. Ja tenim un any de legislatura feta. Per aquell temps, Esquerra Republicana ja haurà denunciat el no compliment del pacte i amenaçarà amb trencar la coalició. Afegim ara l’aprovació pressupostària, amb més amenaces republicanes i celebrem el segon aniversari d'Illa President. I després, a falta només de dos any per les noves eleccions, tampoc es convenient moure’s gaire, no fos el cas d’espatllar tot l’aconseguit.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
A LOLA, DE GRANOLLERS, 31 ANYS EMPRESONADA
El PSC es nega a fer cap gestió per resoldre la presó il·legal
Una moció presentada al ple de l’Ajuntament de Granollers pel “Comitè de Suport a Lola” per demanar la seva llibertat després de 31 anys de presó, ha estat rebutjada pels regidors del PSC (13), el PP (2) i VOX (1), que hi han votat en contra. Els regidors d’ERC (4), Junts (2) i Primàries (2), hi han votat a favor.
La Lola López Resina, de 73 anys, nascuda a Almería, però vinculada a Granollers des de molt petita, s’inicià ja en la lluita antifranquista el 1972 en el PCE(I). El 1978 passà tres dies entre la vida i la mort per l’impacte d’una pilota de goma en una manifestació.
El 1980 és acusada de col·locar un artefacte explosiu al Monument dels caiguts feixistes a la Diagonal, monument que ja el 1974 va ser volat per l’OLLA. Abans d’entrar a la presó, va ser detinguda i torturada durant dotze dies a la Comissaria de la Via Laietana, i en el judici no va reconèixer el tribunal i va cantar “La Internacional” i “Els Segadors”.
Finalment va passar vuit anys a presó, del 1980 al 1988. Poc més tard, va col·laborar en el comando Barcelona d’ETA i es refugià a França, on fou empresonada del 2001 al 2018, any en què fou extraditada a l’estat espanyol, on ha patit duríssimes condicions, de primer grau, aïllada a la cel·la durant 23 hores al dia. Només just fa uns mesos que ha aconseguit el segon grau.
La Lola ha lluitat sempre per l’emancipació obrera i la llibertat dels pobles, i no ha comès delictes de sang. L’Estat espanyol es nega a aplicar les lleis europees per les quals la Lola hauria d’estar en llibertat, en no reconèixer els 17 anys de presó a França, i compta amb la complicitat dels socialistes, que encara després de 46 anys mantenen una fidelitat i submissió a les estructures repressives de l’estat monàrquic.
Lola López, la presa política catalana amb més anys de presó rep càstig i venjança per la seva irreductible i irrenunciable lluita revolucionària i per les llibertats. Fins quan?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
GAZA: UNA PRESÓ A L’AIRE LLIURE
ISRAEL: CADA DIA MÉS SALVATGES
Curar abans de matar
La Franja de Gaza s'assembla cada vegada més a un univers concentracionari on els soldats israelians decideixen qui pot viure i qui no.
Una de les principals línies de ruptura a l'Orient Mitjà és entre Israel, els Estats Units i els seus aliats, d'una banda, i els iranians i els seus aliats, de l'altra. Les dues parts són conscients dels riscos i que la transició d'una guerra freda a una guerra calenta desencadenaria una conflagració global a l'Orient Mitjà.
Israel té el poder militar per destruir la infraestructura de Hamàs, aixafar els seus túnels i paralitzar les seves xarxes de comandament i control? En to cas és difícil saber quant sap Israel sobre el que l'espera a Gaza. La destresa militar de Hamàs, inclosa la seva comprensió sorprenentment aguda de la seguretat israeliana que li va permetre superar les seves formidables defenses, continua sorprenen els israelians. I per ara, Hamàs continua de demostrar la mateixa sofisticació quan s'enfronta a la resposta ferotge d'Israel.
Fora d’aquest esquema hi ha les organitzacions internacionals que intenten pal·liar els sofriments d’una població civil enxampada en la tenalla de la guerra. Hi ha dies que aconsegueixen alguna cosa... els uns i els altres cedeixen en petites coses a canvi de no aturar la guerra. El pare d’una nena palestina s’exclama davant els periodistes: "Gràcies a Déu que ara està vacunada". A Gaza, les pauses humanitàries permeten vacunar els nens contra la poliomielitis amb l'objectiu de vacunar el 90% dels menors de 10 anys per prevenir una epidèmia incipient. Uns 640.000 menors de 10 anys estan afectats.
L'apartheid israelià compren Gaza i Cisjordània simultàniament, com a part d'un procés global d'eliminació, reemplaçament i expansió territorial. Mentrestant es malda per obrir una investigació internacional per crims de guerra contra l'exèrcit israelià, que ha destruït injustificadament barris sencers de Gaza on més del 90% dels edificis semblen haver estat destruïts o greument danyats i el 59% dels cultius deteriorats en una àmplia banda d'1 a 1,8 km al llarg del mur de l’apartheid. Danys que cobreixen un total de 58 km2, aproximadament el 16% del territori. Mentrestant l'ONU demana una investigació imparcial sobre l'execució dels sis ostatges israelians que van ser trobats...La guerra continua i es ramifica. Un ciutadà kosovar va ser detingut divendres a Istanbul pels serveis d'intel·ligència turcs per fer transferències de diners a persones que treballen per al Mossad israelià a Turquia i Síria.
En definitiva, cap dels dos bàndols vol aturar la guerra i cadascun malda per fer-la més extensa i universal. Ara per ara només es podrà acabar amb la eliminació parcial d’un dels contrincants.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LLIGAR A BON PREU
La moda de lligar als Super Mercats
Com més grans, més animals. Ni guerres, ni emigració, ni jueus, moros o cristians. El que interessa ara al ciutadà és lligar en un Super secció verdures.
La trama consisteix en seguir un horari establert segons edat, entrar puntualment a la botiga, agafar un carret i posar-hi a dins una pinya o un meló o qualsevol altre tubèrcul i esperar que algun o alguna imbècil et proposi un coit vegetal. Algú hauria d’explicar a aquesta colla de brètols que la verdura pot ser bona per un tipus de salut molt concreta, generalment intestinal, però mai sexual. Lligar-se a un individu vegetarià probablement afavoreix una llarga vida (sobre tot si li fas cas) però en absolut un orgasme potent. L’orgasme, o el sexe en general, com tothom sap, és pecat i els pecats no es fan amb bledes, potser una pastanaga pot servir però per això ja jugues tu sol al teu ritme. Els pecats són carn... i a ser possible, amb un punt d’aventura, no buscant la seguretat d’una pinya posada cap per amunt o cap per avall.
Molt desesperat ha d’estar el personal quan abraça iniciatives com aquesta. És veritat que entre mòbils, teletreballs i cotxes particulars, pots passar mesos sense conèixer a una persona de l’altre sexe (o del mateix, perdó) però si la manera de trobar-la és comprant figues en un Super, anem apanyats.
Una vegada hem fet el ridícul, ara es diu que l’origen de la idea és una campanya publicitària. Pitjor ens ho posen. Prou lamentable és seguir els consells de la propaganda com per a sobre afegir-se a aquest exercici d'imbecil·litat popular.
D’altra banda, aquesta modalitat de lligar té els seus perills. Encara que pocs, queda molta gent d’alta moralitat que sense adonar-se’n poden acabar en un llit aliè menjant sopa de verdures i això, també és pecat.
Per resumir, sigui quina sigui l’agència publicitària que ha tingut la brillant idea i siguin els que siguin que entren amb la canya de pescar en un super, creiem honestament que mereixen una gran...
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
REBEL·LIÓ A LA GRANJA
Pugna electoral Harris - Trump
Els Estats Units d’Amèrica són com un parvulari de nens armats. Gesticulen de manera grollera (d’aquí la industria cinematogràfica), es peguen entre ells, ploren, acusen al company, li fan la traveta però quan estan a punt de rematar al rival, els dones un Dònuts i somriuen amb aire angelical. Quan es fan grans, crien panxa i als mes espavilats els anomenen congressistes.
Cada quatre anys agafen un parell de congressistes i els fan barallar per arribar a la casa Blanca, o sigui per ser Presidents del país. No us enganyeu, els dos surten d’aquell parvulari... i es nota. A Amèrica hi ha blancs, negres, grocs, alts i baixos grassos i prims però tots (menys els pobres) han anat al mateix parvulari. Per això actuen igual. Només hi ha una diferència: els demòcrates acostumen a ser primets i a somriure, els republicans tenen sobrepès (morbidesa) sempre estan de mala llet i duen un fusell sota el braç.
Aquesta vegada hem tingut a dos candidats i mig. Harris, Trump i una mica de Bilden abans de retirar-lo a les quadres. Tots actuen igual... i el fotut és que gairebé tots pensen igual i fan el mateix una vegada pintada la Casa Blanca. Per què doncs pugnen per una presidència? Se’n diu democràcia. La democràcia és molt seva i exigeix molta feina, molta simulació, molta mentida. Us heu parat a veure als candidats saludant als seus seguidors, les rialles que ensenyen, les dents que ensenyen, les mentides digitals fent veure que han reconegut a un vell amic entre la multitud que els aclama?. Nens. I no negarem que els nens, a vegades, fan gràcia, però resulten força insuportables.
Una vegada escampada la merda, reconeixerem que malgrat tot, els que no anem armats preferim la victòria de la Harris, més que res per una qüestió de seguretat i perquè no insulta tant. Repetir l’experiència de la panotxa a la Casa Blanca pot ser massa fins i tot pels americans d’aquell parvulari.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
MADRID NO FA VACANCES
El Govern de Sánchez acumula casos
Allò del Madrid funcionarial i del “vuelva usted mañana” s’ha acabat. Mentre el país es rosteix a la platja, el govern presidit per Sánchez encara un dia darrera l’altre, la solució d’Espanya. Durant l’agost s’han enfrontat, debatut i deixats empantanegats temes com: el finançament singular català, l’allau d’immigrants a Canàries i rodalies, la presidència del controvertit Consell General del Poder Judicial i, en una hora lliure que els quedava, han decidit per unanimitat jubilar al Jutge Garcia Castejón, la mosca collonera del cas català. Finalment quan en un cap de setmana llarg semblava que faltaria feina, el senyor Feijóo ha posat cullerada repetint com a idea pròpia les idees que havia dit Sánchez i que s’havia carregat dos dies abans. Déu n’hi dó.
Arreglar no han arreglat gaire, però això en política és normal. El que compte és la intenció. La perspectiva laboral dels polítics sembla complicar-se. Ni en els millors temps del franquisme, entre inaugurar embassaments i signar sentències, es treballava tant. Alguna gent està alarmada. Es prepara alguna cosa gran? es pregunten. Tranquils, no passa res. L’enfrontament i l’insult és el joc de la política quan no es fa política. Les cartes estan repartides, uns coneixen el joc que té l’altre i en el fons saben que haurien de signar taules, però no volen semblar tebis.
El finançament aixecarà molta polseguera però s’aprovarà perquè les autoritats autonòmiques s’acontenten podent presentar-se a la plaça del poble amb la butxaca plena i un sac de garrofes. Tan se val si Catalunya tal o qual, la cosa és que nosaltres també tenim més pela per defraudar. Els immigrants continuaran arribant i mal vivint a les nostres costes, com ha de ser en un país civilitzat i la inauguració d’un poliesportiu i un altre sac de garrofes emmudiran les veus dels que ara protesten. El Poder Judicial sembla que ja té candidat probablement designat per Brussel·les i al Jutge Castejón ben aviat l’haurem oblidat.
La única pega nacional que va per llarg és aconseguir callar la boca de Feijóo. Si per un d’aquells casuals el P.P. trobés un líder de mitjana intel·lectual normaleta, Espanya aniria com una seda.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MADURO JA NO VOLA
E.U. incauta l’avió del President Maduro
Estava tan ben aparcat a la República Dominica i van els americans i se l’enduen a Florida. “Me han robao el avión”! s’exclamava el President Maduro. I sí, li van pispar. Hi ha tantes raons per deixar a Maduro sense avió com per deixar-lo sense presidència. Ni avançant els Nadals al mes d’octubre com acaba de fer, la figura de Maduro millora. O sigui que, per a mi, que es foti. Però hi ha un problema. A Veneçuela s’escampa el temor que Maduro vulgui tornar-li la pilota als E.U. i decideixi seguir volant sense avió. A braços lliures. I és que Maduro és molt Maduro. Carajo!
FA DE MAL DIR
Jocs paralímpics
La igualtat és collonuda però hi ha casos on és millor una certa amplitud de mires. Per exemple, en un exercit mínimament seriós, pot haver-hi tota la igualtat del món, però a la hora d’escollir els tiradors d’elit, és millor no reclutar discapacitats visuals.
Els Jocs Olímpics, són un aparador de potència física i fer pujar al podi a un atleta amb cadira de rodes i cent setanta quilos potser no és el millor. Per descomptat tothom te dret a fer esports... a casa, a gimnasos, al parc. Fer-ho en un estadi sembla més una forçada dignificació de la incapacitació que un esdeveniment seriós. Molta gent va criticar el progressiu emblanquiment de la pell de M Jackson. Doncs això. A cadascú el que li toca. Sí, fa de mal dir però...
I AIXÒ QUÈ ÉS?
La Copa Amèrica
I van dos monstres d’alumini pel port i fan giragonses i es creuen i es tornen a creuar i al cap d’una estona tornen a casa. Se’n diu Copa Amèrica de Vela. No podem dir l’ordre de la cursa perquè ningú no entén el que fan aquelles coses volant per sobre l’aigua, però tampoc importa massa. Del que eren unes regates creuant els oceans sortejant amb habilitat onades i vents, hem passat a uns aparells on només val la força i el premi. Clar que aleshores Louis Vuitton no existia. Seguim avançant.
MACRON, PER FI S’HA DECIDIT
Un nou primer ministre ancorat a la dreta
De tan pensar li ha sortit un gra al cul. Però, per arribar a triar un de la seva corda no calia fer esperar els pobres francesos durant dos mesos. Es veu que això del Nou front Popular li dóna basques, i sobretot que el posin en qüestió.
En tot cas ara podrà seguir carregant-se la sanitat, l’educació, el cinema i la TV, les jubilacions... mentre inaugura tota mena de coses des dels Jocs olímpics a l’alliberament de París o la sabateria de madame X. Bé, està obrint la porta del darrere a la extrema dreta i el pitjor és que es pensa que ho fa bé.
COMO PEDRO POR SU CASA
Putin desafia a la justícia internacional
Aquest home acabarà malament... ara li ha donat per viatjar... Corea del Nord, Xina, i ara Mongòlia... Clar que els mongols s’han passat pel forro la ordre de recerca i captura internacional emesa contra Putin (entre altres jerarques russos).
Tranquil Putin, tu tranquil! Li han cantat els cors de l’exercit mongol. El que no sap encara aquest home és que cada dia les fa més grosses i alguna li petarà entre les mans. Mentrestant segueix amb la seva guerra a Ucraïna anomenant-la Operació de Neteja. Amen!
L’ALCALDE PERD ELS PAPERS
Dos cents peticionaris de refugi polític a Tossa
El poble té uns 6.000 habitants permanents però en deu rebre entre 60.000 i 100.000 per any. I clar, el pobre home creu que 200 negres són massa negres... si com a mínim fossin menys vistosos!
Però, res a fer... el govern mana i ordena i els immigrats arriben i s’hostatgen als hotels. Amb una mica més d’imaginació els pot fer servir de reclam per un bronzejat multisensorial.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
VELLS ELEMENTS DEL PAISATGE URBÀ
UNA METÀFORA DE LA MEMÒRIA I LA DECADÈNCIA?
LA VELLESA ÉS UN MAL ?
NOMÉS 8% DELS VELLS TENEN INCAPACITATS
The translation in English will be soon available
TORNEM´HI
L’extrema dreta alemanya guanya a Turíngia i Saxònia
La hipòtesi segons la qual la història de la humanitat és circular o pendular o repetitiva, comença a fer-se pesada. A les criatures també els costa d’aprendre a caminar, durant l’aprenentatge cauen i es pelen els genolls però amb el pas del temps, condueixen una moto. La història, no. Comença, tempteja i quan sembla que ja ha aprés la lliçó torna a fotre’s de cap. Fa vuitanta anys Alemanya plorava milions de morts, ciutats derruïdes, vergonya internacional. En vuitanta anys han perdut la memòria i la vergonya.
L’excusa sempre és la mateixa, la raça. Abans jueus, ara emigrants. El que no sabem o no gosem dir és el fons que alimenta aquesta necessitat de puresa ària.
Serà Wagner la causa? Nietzsche? La mitologia? O potser un incommensurable complexa d’inferioritat, una inseguretat malaltissa que fa que els alemanys passin la vida buscant un pare que els digui per on han de caminar? La democràcia demana control, domini d’un mateix, llibertat. La dictadura, tot el contrari. Mann, Freud són pares exemplars pels alemanys. Marquen als fills des del primer plor i no els deixen anar fins que compleixen els ses desitjos o es suïciden. Alemanya estima a aquests pares.
Les darreres eleccions en són un bon exemple. La Germania (sobre tot la que va viure durant anys sota la fèrula soviètica com Turíngia i Saxònia) s’espanta quan veu per places i carrers gents d’altres races i altres costums. No saben què fer. Tenen por i ningú no els marca el camí. Stalin els hi deia, Hitler els hi deia, ara Scholz calla. Error. Scholz ha perdut el tren i el seu lloc l’ocupen petits dictadors que marquen la senda, ordenen, criden, odien... Per fi els alemanys tenen un camí a seguir. L’Stalin de torn imposa novament quines han de ser les seves passes i les seguiran amb la mateixa ceguesa de quan van intentar conquerir Europa. Saben el final.
Morts, ciutats derruïdes, derrota... Després vindrà un llarg silenci, i al cap d’uns anys, potser vuitanta, els alemanys reclamaran un altre pare que els esclavitzi.
SEGONA PÀGINA
K.MEOLLANTO POR EL LLANTO DE LLARENA
Premi de l’englantina d’or
Entossudits com sempre en la millora cultural del país, decidírem organitzar un festival de poesia catalana celebrat amb gran èxit a Perpinyà. El guanyador, nat a La Molata del Cimborrio respond com F Lorca García. Molt català no sembla, però és l’únic original que ens va arribar. Els versos guanyadors ens sonen d’alguna cosa, però el Jurat no ho té clar. La poesia diu així:
A las cinco de la madrugada
Eran las cinco en punto de la madrugada.
El Juez Llarena salta de la cama a las cinco de la madrugada.
El Juez Llarena espera una llamada. Todo silencio excepto su ansia.
Las campanas dan las seis y no pasa nada, el sudor del Juez perla su calva, la ducha no ha servido de nada.
A las siete el Juez se cala la toga y la guadaña, ya no aguanta.
Son la siete de la madrugada.
Un coche oficial aguarda en la Puerta, en las esquinas grupos de silencio, todo el resto es muerte,
LLarena en su cuarto, irisado de agonía, a su manera también muere.
Son las ocho de la mañana y de Puigdemont no se sabe nada.
Un ataúd con ruedas es la cama. Huesos y flautas suenan en el regio oído.
El Juez ya muge por su frente. ¿Dónde se habrá metido el jodido?
Las heridas queman como soles. Por la sala camina Llarena con su sangre abierta.
Son las diez de la mañana y el toro ha huido, alrededor de Llarena un charco de agonía.
Tardará mucho en nacer, si es que nace, un juez tan majo y tan rico en desventura.
No, no me digáis que me asome, que no quiero verlo.
Son las diez en punto en todo los Relojes. ¡Ay que terribles diez de la mañana!
Que no, que no quiero verlo.
Primer Premi de L’englantina d’or concedit per Karlitus
LA GARSA PROSTÀTICA
L’AÏLLAMENT D’ILLA
Illa President de la Generali.....zzzzzzz
Salvador Illa va ser anomenat nou President de la Generalitat Catalana a principis del mes d’agost. I va anar bé perquè la seva elecció no va destorbar les migdiades estiuenques dels catalans. Algú va desvetllar-se una mica seguint la fugida de Puigdemont, però no va afectar el normal tarannà del dia.
La migdiada ha estat llarga, fins fa pocs dies d’Illa només hem sabut que segueix corrent cada matí i que ha anomenat consellers. Finalment ha aparegut a la tele hi ha explicat el seu programa. O no. Reconec que jo em vaig adormir només veure’l però quan l’endemà anava preguntant a la meva gent de confiança com havia anat l’entrevista, ningú no em va saber donar pistes. S’havien adormit.
Illa, pel que sembla, és un President narcolèptic. Les ovelles intranquil·les compten Illes per aconseguir el son i a la quarta vegada que repeteixen el nom, dormen com a morses. No està malament. Fa temps que els Presidents catalans just entrar a Palau, cauen en un son profund que els impedeix governar. L’avantatge d’Illa és que no et desperta amb un estirabot amenaçant a Madrid o a la Corona. A ell no li calen aquests cops d’efecte. Ell és tranquil.
Conseqüent amb el seu ritme vital, Illa ha començat la seva labor revisant totes les temàtiques pendents de la Generalitat, o sigui, tots els temes. El primer pas serà nomenar consells d’experts que analitzaran les diferents opcions. Això tirant pel cap baix, representen sis mesos de becaina tranquil·la. Vindran després les negociacions que Illa vol fer extenses a tots els partits democràtics i posteriorment les primeres conclusions. Ja tenim un any de legislatura feta. Per aquell temps, Esquerra Republicana ja haurà denunciat el no compliment del pacte i amenaçarà amb trencar la coalició. Afegim ara l’aprovació pressupostària, amb més amenaces republicanes i celebrem el segon aniversari d'Illa President. I després, a falta només de dos any per les noves eleccions, tampoc es convenient moure’s gaire, no fos el cas d’espatllar tot l’aconseguit.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
A LOLA, DE GRANOLLERS, 31 ANYS EMPRESONADA
El PSC es nega a fer cap gestió per resoldre la presó il·legal
Una moció presentada al ple de l’Ajuntament de Granollers pel “Comitè de Suport a Lola” per demanar la seva llibertat després de 31 anys de presó, ha estat rebutjada pels regidors del PSC (13), el PP (2) i VOX (1), que hi han votat en contra. Els regidors d’ERC (4), Junts (2) i Primàries (2), hi han votat a favor.
La Lola López Resina, de 73 anys, nascuda a Almería, però vinculada a Granollers des de molt petita, s’inicià ja en la lluita antifranquista el 1972 en el PCE(I). El 1978 passà tres dies entre la vida i la mort per l’impacte d’una pilota de goma en una manifestació.
El 1980 és acusada de col·locar un artefacte explosiu al Monument dels caiguts feixistes a la Diagonal, monument que ja el 1974 va ser volat per l’OLLA. Abans d’entrar a la presó, va ser detinguda i torturada durant dotze dies a la Comissaria de la Via Laietana, i en el judici no va reconèixer el tribunal i va cantar “La Internacional” i “Els Segadors”.
Finalment va passar vuit anys a presó, del 1980 al 1988. Poc més tard, va col·laborar en el comando Barcelona d’ETA i es refugià a França, on fou empresonada del 2001 al 2018, any en què fou extraditada a l’estat espanyol, on ha patit duríssimes condicions, de primer grau, aïllada a la cel·la durant 23 hores al dia. Només just fa uns mesos que ha aconseguit el segon grau.
La Lola ha lluitat sempre per l’emancipació obrera i la llibertat dels pobles, i no ha comès delictes de sang. L’Estat espanyol es nega a aplicar les lleis europees per les quals la Lola hauria d’estar en llibertat, en no reconèixer els 17 anys de presó a França, i compta amb la complicitat dels socialistes, que encara després de 46 anys mantenen una fidelitat i submissió a les estructures repressives de l’estat monàrquic.
Lola López, la presa política catalana amb més anys de presó rep càstig i venjança per la seva irreductible i irrenunciable lluita revolucionària i per les llibertats. Fins quan?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
GAZA: UNA PRESÓ A L’AIRE LLIURE
ISRAEL: CADA DIA MÉS SALVATGES
Curar abans de matar
La Franja de Gaza s'assembla cada vegada més a un univers concentracionari on els soldats israelians decideixen qui pot viure i qui no.
Una de les principals línies de ruptura a l'Orient Mitjà és entre Israel, els Estats Units i els seus aliats, d'una banda, i els iranians i els seus aliats, de l'altra. Les dues parts són conscients dels riscos i que la transició d'una guerra freda a una guerra calenta desencadenaria una conflagració global a l'Orient Mitjà.
Israel té el poder militar per destruir la infraestructura de Hamàs, aixafar els seus túnels i paralitzar les seves xarxes de comandament i control? En to cas és difícil saber quant sap Israel sobre el que l'espera a Gaza. La destresa militar de Hamàs, inclosa la seva comprensió sorprenentment aguda de la seguretat israeliana que li va permetre superar les seves formidables defenses, continua sorprenen els israelians. I per ara, Hamàs continua de demostrar la mateixa sofisticació quan s'enfronta a la resposta ferotge d'Israel.
Fora d’aquest esquema hi ha les organitzacions internacionals que intenten pal·liar els sofriments d’una població civil enxampada en la tenalla de la guerra. Hi ha dies que aconsegueixen alguna cosa... els uns i els altres cedeixen en petites coses a canvi de no aturar la guerra. El pare d’una nena palestina s’exclama davant els periodistes: "Gràcies a Déu que ara està vacunada". A Gaza, les pauses humanitàries permeten vacunar els nens contra la poliomielitis amb l'objectiu de vacunar el 90% dels menors de 10 anys per prevenir una epidèmia incipient. Uns 640.000 menors de 10 anys estan afectats.
L'apartheid israelià compren Gaza i Cisjordània simultàniament, com a part d'un procés global d'eliminació, reemplaçament i expansió territorial. Mentrestant es malda per obrir una investigació internacional per crims de guerra contra l'exèrcit israelià, que ha destruït injustificadament barris sencers de Gaza on més del 90% dels edificis semblen haver estat destruïts o greument danyats i el 59% dels cultius deteriorats en una àmplia banda d'1 a 1,8 km al llarg del mur de l’apartheid. Danys que cobreixen un total de 58 km2, aproximadament el 16% del territori. Mentrestant l'ONU demana una investigació imparcial sobre l'execució dels sis ostatges israelians que van ser trobats...La guerra continua i es ramifica. Un ciutadà kosovar va ser detingut divendres a Istanbul pels serveis d'intel·ligència turcs per fer transferències de diners a persones que treballen per al Mossad israelià a Turquia i Síria.
En definitiva, cap dels dos bàndols vol aturar la guerra i cadascun malda per fer-la més extensa i universal. Ara per ara només es podrà acabar amb la eliminació parcial d’un dels contrincants.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LLIGAR A BON PREU
La moda de lligar als Super Mercats
Com més grans, més animals. Ni guerres, ni emigració, ni jueus, moros o cristians. El que interessa ara al ciutadà és lligar en un Super secció verdures.
La trama consisteix en seguir un horari establert segons edat, entrar puntualment a la botiga, agafar un carret i posar-hi a dins una pinya o un meló o qualsevol altre tubèrcul i esperar que algun o alguna imbècil et proposi un coit vegetal. Algú hauria d’explicar a aquesta colla de brètols que la verdura pot ser bona per un tipus de salut molt concreta, generalment intestinal, però mai sexual. Lligar-se a un individu vegetarià probablement afavoreix una llarga vida (sobre tot si li fas cas) però en absolut un orgasme potent. L’orgasme, o el sexe en general, com tothom sap, és pecat i els pecats no es fan amb bledes, potser una pastanaga pot servir però per això ja jugues tu sol al teu ritme. Els pecats són carn... i a ser possible, amb un punt d’aventura, no buscant la seguretat d’una pinya posada cap per amunt o cap per avall.
Molt desesperat ha d’estar el personal quan abraça iniciatives com aquesta. És veritat que entre mòbils, teletreballs i cotxes particulars, pots passar mesos sense conèixer a una persona de l’altre sexe (o del mateix, perdó) però si la manera de trobar-la és comprant figues en un Super, anem apanyats.
Una vegada hem fet el ridícul, ara es diu que l’origen de la idea és una campanya publicitària. Pitjor ens ho posen. Prou lamentable és seguir els consells de la propaganda com per a sobre afegir-se a aquest exercici d'imbecil·litat popular.
D’altra banda, aquesta modalitat de lligar té els seus perills. Encara que pocs, queda molta gent d’alta moralitat que sense adonar-se’n poden acabar en un llit aliè menjant sopa de verdures i això, també és pecat.
Per resumir, sigui quina sigui l’agència publicitària que ha tingut la brillant idea i siguin els que siguin que entren amb la canya de pescar en un super, creiem honestament que mereixen una gran...
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
REBEL·LIÓ A LA GRANJA
Pugna electoral Harris - Trump
Els Estats Units d’Amèrica són com un parvulari de nens armats. Gesticulen de manera grollera (d’aquí la industria cinematogràfica), es peguen entre ells, ploren, acusen al company, li fan la traveta però quan estan a punt de rematar al rival, els dones un Dònuts i somriuen amb aire angelical. Quan es fan grans, crien panxa i als mes espavilats els anomenen congressistes.
Cada quatre anys agafen un parell de congressistes i els fan barallar per arribar a la casa Blanca, o sigui per ser Presidents del país. No us enganyeu, els dos surten d’aquell parvulari... i es nota. A Amèrica hi ha blancs, negres, grocs, alts i baixos grassos i prims però tots (menys els pobres) han anat al mateix parvulari. Per això actuen igual. Només hi ha una diferència: els demòcrates acostumen a ser primets i a somriure, els republicans tenen sobrepès (morbidesa) sempre estan de mala llet i duen un fusell sota el braç.
Aquesta vegada hem tingut a dos candidats i mig. Harris, Trump i una mica de Bilden abans de retirar-lo a les quadres. Tots actuen igual... i el fotut és que gairebé tots pensen igual i fan el mateix una vegada pintada la Casa Blanca. Per què doncs pugnen per una presidència? Se’n diu democràcia. La democràcia és molt seva i exigeix molta feina, molta simulació, molta mentida. Us heu parat a veure als candidats saludant als seus seguidors, les rialles que ensenyen, les dents que ensenyen, les mentides digitals fent veure que han reconegut a un vell amic entre la multitud que els aclama?. Nens. I no negarem que els nens, a vegades, fan gràcia, però resulten força insuportables.
Una vegada escampada la merda, reconeixerem que malgrat tot, els que no anem armats preferim la victòria de la Harris, més que res per una qüestió de seguretat i perquè no insulta tant. Repetir l’experiència de la panotxa a la Casa Blanca pot ser massa fins i tot pels americans d’aquell parvulari.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
MADRID NO FA VACANCES
El Govern de Sánchez acumula casos
Allò del Madrid funcionarial i del “vuelva usted mañana” s’ha acabat. Mentre el país es rosteix a la platja, el govern presidit per Sánchez encara un dia darrera l’altre, la solució d’Espanya. Durant l’agost s’han enfrontat, debatut i deixats empantanegats temes com: el finançament singular català, l’allau d’immigrants a Canàries i rodalies, la presidència del controvertit Consell General del Poder Judicial i, en una hora lliure que els quedava, han decidit per unanimitat jubilar al Jutge Garcia Castejón, la mosca collonera del cas català. Finalment quan en un cap de setmana llarg semblava que faltaria feina, el senyor Feijóo ha posat cullerada repetint com a idea pròpia les idees que havia dit Sánchez i que s’havia carregat dos dies abans. Déu n’hi dó.
Arreglar no han arreglat gaire, però això en política és normal. El que compte és la intenció. La perspectiva laboral dels polítics sembla complicar-se. Ni en els millors temps del franquisme, entre inaugurar embassaments i signar sentències, es treballava tant. Alguna gent està alarmada. Es prepara alguna cosa gran? es pregunten. Tranquils, no passa res. L’enfrontament i l’insult és el joc de la política quan no es fa política. Les cartes estan repartides, uns coneixen el joc que té l’altre i en el fons saben que haurien de signar taules, però no volen semblar tebis.
El finançament aixecarà molta polseguera però s’aprovarà perquè les autoritats autonòmiques s’acontenten podent presentar-se a la plaça del poble amb la butxaca plena i un sac de garrofes. Tan se val si Catalunya tal o qual, la cosa és que nosaltres també tenim més pela per defraudar. Els immigrants continuaran arribant i mal vivint a les nostres costes, com ha de ser en un país civilitzat i la inauguració d’un poliesportiu i un altre sac de garrofes emmudiran les veus dels que ara protesten. El Poder Judicial sembla que ja té candidat probablement designat per Brussel·les i al Jutge Castejón ben aviat l’haurem oblidat.
La única pega nacional que va per llarg és aconseguir callar la boca de Feijóo. Si per un d’aquells casuals el P.P. trobés un líder de mitjana intel·lectual normaleta, Espanya aniria com una seda.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MADURO JA NO VOLA
E.U. incauta l’avió del President Maduro
Estava tan ben aparcat a la República Dominica i van els americans i se l’enduen a Florida. “Me han robao el avión”! s’exclamava el President Maduro. I sí, li van pispar. Hi ha tantes raons per deixar a Maduro sense avió com per deixar-lo sense presidència. Ni avançant els Nadals al mes d’octubre com acaba de fer, la figura de Maduro millora. O sigui que, per a mi, que es foti. Però hi ha un problema. A Veneçuela s’escampa el temor que Maduro vulgui tornar-li la pilota als E.U. i decideixi seguir volant sense avió. A braços lliures. I és que Maduro és molt Maduro. Carajo!
FA DE MAL DIR
Jocs paralímpics
La igualtat és collonuda però hi ha casos on és millor una certa amplitud de mires. Per exemple, en un exercit mínimament seriós, pot haver-hi tota la igualtat del món, però a la hora d’escollir els tiradors d’elit, és millor no reclutar discapacitats visuals.
Els Jocs Olímpics, són un aparador de potència física i fer pujar al podi a un atleta amb cadira de rodes i cent setanta quilos potser no és el millor. Per descomptat tothom te dret a fer esports... a casa, a gimnasos, al parc. Fer-ho en un estadi sembla més una forçada dignificació de la incapacitació que un esdeveniment seriós. Molta gent va criticar el progressiu emblanquiment de la pell de M Jackson. Doncs això. A cadascú el que li toca. Sí, fa de mal dir però...
I AIXÒ QUÈ ÉS?
La Copa Amèrica
I van dos monstres d’alumini pel port i fan giragonses i es creuen i es tornen a creuar i al cap d’una estona tornen a casa. Se’n diu Copa Amèrica de Vela. No podem dir l’ordre de la cursa perquè ningú no entén el que fan aquelles coses volant per sobre l’aigua, però tampoc importa massa. Del que eren unes regates creuant els oceans sortejant amb habilitat onades i vents, hem passat a uns aparells on només val la força i el premi. Clar que aleshores Louis Vuitton no existia. Seguim avançant.
MACRON, PER FI S’HA DECIDIT
Un nou primer ministre ancorat a la dreta
De tan pensar li ha sortit un gra al cul. Però, per arribar a triar un de la seva corda no calia fer esperar els pobres francesos durant dos mesos. Es veu que això del Nou front Popular li dóna basques, i sobretot que el posin en qüestió.
En tot cas ara podrà seguir carregant-se la sanitat, l’educació, el cinema i la TV, les jubilacions... mentre inaugura tota mena de coses des dels Jocs olímpics a l’alliberament de París o la sabateria de madame X. Bé, està obrint la porta del darrere a la extrema dreta i el pitjor és que es pensa que ho fa bé.
COMO PEDRO POR SU CASA
Putin desafia a la justícia internacional
Aquest home acabarà malament... ara li ha donat per viatjar... Corea del Nord, Xina, i ara Mongòlia... Clar que els mongols s’han passat pel forro la ordre de recerca i captura internacional emesa contra Putin (entre altres jerarques russos).
Tranquil Putin, tu tranquil! Li han cantat els cors de l’exercit mongol. El que no sap encara aquest home és que cada dia les fa més grosses i alguna li petarà entre les mans. Mentrestant segueix amb la seva guerra a Ucraïna anomenant-la Operació de Neteja. Amen!
L’ALCALDE PERD ELS PAPERS
Dos cents peticionaris de refugi polític a Tossa
El poble té uns 6.000 habitants permanents però en deu rebre entre 60.000 i 100.000 per any. I clar, el pobre home creu que 200 negres són massa negres... si com a mínim fossin menys vistosos!
Però, res a fer... el govern mana i ordena i els immigrats arriben i s’hostatgen als hotels. Amb una mica més d’imaginació els pot fer servir de reclam per un bronzejat multisensorial.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
VELLS ELEMENTS DEL PAISATGE URBÀ
UNA METÀFORA DE LA MEMÒRIA I LA DECADÈNCIA?
LA VELLESA ÉS UN MAL ?
NOMÉS 8% DELS VELLS TENEN INCAPACITATS