Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
24 may 2024
EFECTES COL·LATERALS
Dimissions post electorals
Per qualsevol candidat, unes eleccions són com fer-se un TAC. Entres confiat, ets sents fort, segur. Una mica encarcarat el genoll... la humitat probablement però arriben els resultats de la prova i et diagnostiquen càncer d’óssos. Hostia!
Després, a contra rellotge transiten per les obligades estacions del via crucis. Negació, revolta, pacte i finalment acceptació. Durant el viatge més d’un s’ha quedat pel camí.
La llista d’afectats per les darreres eleccions a Catalunya ha estat una escabetxina. El President Aragonés, la catedràtica Ponsatí, l’exiliada Rovira, Sergi Sabrià sots conseller d’Aragonés... Tots han deixat pas en un sobtat gir cronològic a les noves generacions. Només els dos grans pilars de la política catalana segueixen dempeus, l’ex President Puigdemont que encara vol guanyar i formar govern per arreglar el món i el senyor Jonqueres membre de la diòcesi catalana per a molts anys que, com a bon cristià abans de decidir ha de consultar amb els pares de l’església. També podria ser que es passés l’església per l’entrecuix i la seva fos una meditació d’allò més pagana amb la vista posada a la Plaça de Sant Jaume, però això són suposicions no fonamentades.
En tot cas ni la decisió de Puigdemont ni la de Jonqueres ajudaran la política catalana. La nostra història necessita quelcom més que rejovenir el Parlament donant pas a una nova generació. Catalunya juga a llarg termini com ho fa la terra amb les seves èpoques glacials i tòrrides.
A nosaltres se’ns va covar l’arròs al final del procés i cap lideratge ens serviria a hores d’ara. Necessitem molt de temps per rentar l’olla.
El que sí podria fer-se mentre, és iniciar el relleu progressiu de polítics i discursos. Donar pas a noves maneres d’entendre una societat que cada dia va més despistada, insegura i agressiva. Oblidar els discursos dels avis, dels morts i dels himnes. Enfrontar-se amb els reptes socials actuals. No és el mateix lluitar contra l’esclavatge que assumir la immigració indocumentada.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
CANNES-ME TOO
Greta Gerwig Presidenta del jurat
Cannes és com una joguina, una ciutat de regal, gairebé de somni i quan arriba el Festival de Cinema encara es fa més maca. Una mica artificial, és veritat, però maca i suficientment falsa com per representar al cine.
Estic contenta de Presidir aquest Festival a Cannes però alhora em sento deprimida.
De petita el cine m’embogia, només entrar a una sala, tota jo em transformava, m’obria a la sorpresa. La pel·lícula em podia fer plorar o riure, però sempre sortia feliç. Un dia vaig poder entrar en el món del cinema. Des d’aleshores he deixat de sentir aquesta felicitat. La creació ha quedat asfixiada per la realitat. És el mateix que em passa amb Cannes. Això és una festa però contaminada per un regust hostil, tal com si Tarantino hagués passat per aquí deixant l’aire violent que respiren alguns dels seus personatges. Me Too. La gran pel·lícula de Cannes aquest any és Me Too. La fan a totes les sales a tots els carrers i terrasses en moltes mirades també.
El Me Too no és pas exclusiu del món del cinema. L’abús de poder sexual, social o econòmic sura per tot arreu. La humanitat és un gran Me Too d’abús, però en el cine hauria d’estar prohibit. És massa injust.
Ningú hauria de fer perdre la ingenuïtat en la que entrem a veure una pel·lícula perquè aleshores no queda res. Al presenciar ara una història només veig actors que interpreten un paper. Actors que conec personalment i que són insensibles, barroers, abusadors. Quan fingeixen enamorar-se d’una parella jo li veig el desig de posseir-la i això fa mal. És com si Popeye violés a la Rosario. Mai més no menges espinacs.
Jo mateixa, quan em poso a escriure un guió, he de fer un exercici de cinisme. Intentar vestir-lo de tanta veritat que ningú no el pugui grapejar, però en el fons sé que estic creant una història falsa. El somni de la idea serà embrutada al final de cada jornada de rodatge.
I ara, a somriure i fer la gara gara que toca sopar de gala.
Traducció de Ximenis Ximeno
LA GARSA PROSTÀTICA
LA TERRA PROMESA
Israel censura Al Jazeera
I Déu els hi va prometre aquella terra i ells es posaren en camí.
Ja han arribat i de moment la terra promesa s’està convertint en la terra de sang prohibida. Seguint els costum de les més pures dictadures, el primer que va fer Netanyahu en començar la repressió sobre Gaza va ser prohibir la premsa estrangera. És la manera d’avisar al món que allí passaran coses lletges però fent veure que els lletjos són els que informen. És el que té dominar un Parlament. Fas i desfàs, legisles a mida i tot resulta legal.
Netanyahu ha decidit sense encomanar-se ni a Déu ni al diable que Al Jazeera és un canal terrorista i a continuació ha aplicat una llei aprovada d’urgència aquests dies on es permet al govern clausurar les rets de difusió estrangera que puguin suposar un risc per la seguretat nacional. I d’oca a oca vaig a una altra cosa.
Les xarxes que tan han utilitzat les tendències polítiques més extremes i antidemocràtiques resulten alhora el seu tendó d’Aquil·les. A l’agressor li va bé preparar el camí que pogués justificar la seva conducta. Els mitjans israelians van repetir una i altra vegada el macabre atac que van patir un grup d’indefensos ciutadans durant una festa. Ara però, quan responen a aquest atac amb el mateix acarnissament i també sobre gent indefensa, no li convenen les càmeres.
Algú va dir –em sembla que vaig ser jo– “que la vida ens guardi dels que arriben al poder havent passat gana”. Aquesta fera ara és Israel. L’espectacle de colons jueus contra camions que portaven ajuda humanitària a la gent de Gaza, només es pot comprendre (mai acceptar) com la resposta de la bèstia rabiosa després d’haver estat apallissada.
La venjança no pot ser eterna, només a Déu i a alguns jutges espanyols els està permès utilitzar l'eternitat com a mesura del temps. Algun dia el poble jueu haurà de donar-se per venjat, tornar a casa i celebrar el sàbat sense treure els morts de l’holocaust.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
LA REVOLTA DELS KANACS A NOVA CALEDÒNIA
França es nega a perdre Nova Caledònia
Macron decreta l'estat d'emergència a la colònia francesa de Nova Caledònia a causa de la revolta dels kanacs amb 6 morts i centenars de ferits i detinguts.
El detonant ha estat una reforma electoral que farà que a les properes eleccions i possible referèndum per la independència hi votin per primera vegada uns 25.000 colons francesos establerts a l'illa a l'última dècada.
L'arxipèlag de Nova Caledònia va ser conquerit a sang i foc per França i incorporat a la metròpoli el 1853 per Napoleó III, essent la població kanac privada de drets civils i en un règim de semi-esclavatge fins el 1946.
En l'actualitat, hi viuen uns 270.000 habitants, dels quals només un 44% són kanacs i la resta la componen els colons d'origen francès i els polinesis i asiàtics, en un territori de poc més de la meitat de Catalunya. Degut a les contínues lluites, els kanacs aconseguiren l'any 1998 una autonomia administrativa que mai s'ha arribat a consolidar, en què el francès es manté com l'única llengua oficial, amb la celebració de tres referèndums per la independència, apropant-se cada cop més els independentistes al 50%.
Per sufocar la revolta de la població kanac, en situació de precarietat i desigualtat social davant dels rics colonitzadors "calduches", el govern francès ha enviat a l'illa 1.000 gendarmes per reforçar els 1.800 que es troben superats per la insurgència actual, amb el tancament d'escoles i l'aeroport, i amb el toc de queda i prohibició de reunions.
La França colonial i decadent, en ple segle XXI, s'aferma a conservar les seves darreres colònies com la Guadalupe, Martinica, Guaiana, Reunión, Polinèsia i ara Nova Caledònia, rica en níquel, que representa el 30% mundial.
La civization française, que ha assassinat a tants pobles que s'han resistit a ser colonitzats, com els 100.000 morts malgaixos de Madagascar en la revolta de 1948, encara avui el 2024 altera les seves pròpies lleis electorals per seguir dominant i conservant com a francesa la Nova Caledònia.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ANNA NAVARRO, UNA EMPRESÀRIA ENTRE INDEPENDENTISTES
Enganxada a les seves arrels però fins a on?
Una jove de cinquanta sis anys que ha desenvolupat tota la seva carrera als Estats Units, fins al punt de ser nomenada "Dona de l'any" per Silicon Valley el 2018, és l’aposta de Junts per guanyar vots de cara a les eleccions al Parlament Europeu.
Segons ella, l’èxit professional consisteix a estudiar, ser bona persona i treballar en equip. I no fer l’imbècil! Veurem si ho aconsegueix però en tot cas l’Anna Navarro és impressionant, una professional de l’excel·lència i ara la número 2 de la llista per a les eleccions europees de Junts liderada per l'expresident català Carles Puigdemont, fugit a Bèlgica des de fa set anys, escapolint-se de la justícia espanyola.
L’Anna és una guineu política. És directora executiva de Women in Localization, escollida la dona més influent del món tecnològic per la revista Analytics Insight el 2020, una trajectòria professional que deixa sense paraules i amb tot segueix arrelada a la seva infantesa a Catalunya i a un cercle familiar que regentava diverses fàbriques.
Ben aviat va fer les maletes. Catalunya li quedava petita. El 1990 va començar a estudiar alemany a la Universitat Humboldt de Berlín. El 1992 va posar en marxa la seva primera start-up a San Francisco. Ha dirigit equips globals d'enginyeria, transformació digital i estratègia en empreses nord-americanes com Cisco Systems, Xerox i NetApp.
El 2017 va publicar Veritablement Global, una mena de full de ruta cap a l'èxit de les grans empreses de l'economia global. L'any següent, aquesta ardent defensora de la globalització i els mercats oberts, que s'oposa amb vehemència al proteccionisme propugnat per Donald Trump, va ser nomenada "Dona de l'any" de Silicon Valley.
Amb una carrera així, podria ser com un pop en un garatge a la llista europea d'un partit separatista de dreta liberal, però aquesta dona és una ferotge partidària del divorci amb Madrid. L’Anna Navarro pot passar d'un avió a un altre i parlar cinc idiomes, però s'aferra a les seves arrels. És d’Olot, una ciutat de l'interior de Catalunya, a la seva família parlen en català. I, a mesura que enriquia el seu currículum i el seu prestigi a la meca tecnològica, mai ha deixar de fer campanya a favor de la cultura catalana, un país que li agradaria que fos un estat independent.
Implícitament, tots els dirigents de Junts, estimen la seva terra tant com menyspreen Espanya. Ella també: Catalunya seria esplèndida, té gent treballadora, tradicions increïbles, una història i una cultura molt riques. Podríem tenir el millor sistema sanitari, les millors escoles, el millor transport públic... Si, és clar, això si fóssim independents. L’Anna Navarro és molt activa a Auba, una fundació amb seu a Suïssa, que difon la cultura catalana arreu del món; a Eines de País, una iniciativa per lluitar de manera no violenta pel divorci d'Espanya; al Capec, organisme que defensa la plena sobirania fiscal de Catalunya.
Per a la campanya d'aquestes eleccions europees, l’Anna Navarro –de casada Schegel– pensa postular a ser electa amb veu neta i sense complexos. Amb la seva candidatura, Junts vol atenuar el seu bel·licisme i passar a un pragmatisme imposat per les circumstàncies? Ho ans el contrari, aplicar que la desfeta de Catalunya no és escrita enlloc.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
SACRILEGI
El Parc Güell es converteix en passarel·la
Gaudí preferia les runes que la construcció nova, per això quan visitava una obra en construcció l’anava foradant amb l’estri que li venia a les mans. Després arribaven els pintors, els vitrallers, els ceramistes i la caseta quedava com a obra d’art catalogada abans ja de ser estrenada.
Naturalment on menys agrada la obra de Gaudí és a Catalunya. Aquí som pocs, ens coneixem i ens fem ràbia. A la Sagrada Família se l’ha batejat com un pastís, una tifa, una falla... No parlem de la Pedrera que porta anys fent cantonades oberta de bat a bat a les mirades i el Parc Güell un zoològic sense feres, un laberint per a cabres... En tota la resta del món sumat, no hi ha tants detractors a l’arquitectura del pietós arquitecte.
Gaudí, a Catalunya només agrada als botiguers, agències de viatges, bancs i altres lladres.
Ara comença a canviar la truita. Encara se li grata la butxaca al turista però la massificació comença a fer-se feixuga. I és precisament ara, quan els catalans ja no poden entrar a la Sagrada Família a batejar a la cria ni al Parc Güell a fer-se una foto panoràmica, Catalunya comença a reclamar els monuments gaudians.
Els turistes, que per això paguen, no respecten les ciutats, ni els monuments, ni la gent que es troben intentant creuar la columna humana que no els permet entrar a casa.
El turista maltracta el Patrimoni, diem molt amoïnats ara. Ens estan saquejant, ens estan foten fora de casa.
La primera pedra d’aquesta revolta ciutadana, l’ha posat Louis Vuitton, un botiguer que ven coses molt cares. A l’Empresa Vuitton els ha donat la pensada de fer una desfilada pel Parc Güell. I el primer que han fet, naturalment és carregar-se un parell de pedres que Gaudí tenia calculades al mil·límetre.
El poble s’ha aixecat en massa (durarà dos dies), protesta, crida, fa proclames, acusa a l’Ajuntament i a qui faci falta (dos dies més).
Gaudí torna a ser nostre... vaja bàsicament dels turistes.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EL PONT SOBRE EL RIU KWAI
Cinquanta sisè remake de Rodalies
Puges al tren a Sant Andreu Comtal per anar a Mollet Sant Fost. Son dotze quilòmetres. Quan hores després trepitges l’estació de Mollet emocionat i sense poder evitar-ho recordes la pel·lícula del Pont sobre el riu Kwai. Aleshores t’adones que tots els viatgers de l’andana ploren i xiulen junts com un sol home, la famosa marxa del Coronel Bogey. Hem arribat.
Un milió de robatoris (entre coure i altres peces). Vuit-centes trenta una incidències greus durant l’any 2022. Tres-centes seixanta-tres des del passat gener fins ara. Set mil hores de patrullatge en un mes per evitar robatoris. Cinc-cents vuitanta dos lladres retinguts. Milers d’hores de retards acumulats que han provocat més d’un acomiadament als usuaris de Rodalies per no arribar a l’hora a la feina. Quan començarà el rodatge d’una pel·lícula dedicada a la dura travessa de Rodalies?
Segons els responsables de Renfe i Adif i el mateix Ministre de Transports espanyol, la situació no és pas crítica. En part tenen raó. Durant el trajecte els passatgers no són atacats per les tribus índies, ni per bandolers, ni pirates. La majoria de viatgers tornen vius a casa. D’altra banda, recorden els responsables de les línies ferroviàries, la majoria de furts tenen lloc a Catalunya. Alguna culpa tindran els catalans en tots aquests robatoris. No vigilen, no recullen el coure abans d’anar a dormir, fan col·lecció de coure o revenda... Potser la colla aquella dels CDR continuen boicotejant la monarquia espanyola amb l’armament que els queda a la tauleta de nit... El que sigui, però passa a Catalunya.
Alleugerits per la localització dels fets, les autoritats s’ho prenen en més calma. No és el mateix un daltabaix al quart cinturó de Madrid amb la Ayuso fent sortir l’exercit al carrer, que una demora a Sant Cugat amb Aragonés afònic.
Al 1848 s’inaugurava la primera línia de ferrocarril a Espanya que unia Barcelona amb Mataró. Vint-i-nou quilòmetres que es feien en uns trenta cinc minuts. Ara, quan la ruta no està interrompuda per cap cataclisme, amb una mica de sort trigues mitja jornada. D’acord que no passa res com diu el Ministre, i que durant el trajecte hi ha poques víctimes, però n’hi ha per fer-s’ho mirar.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
NOVA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ
Besiers decreta el toc de queda pels menors
Que l’home ve del mono ja ho saben fins al Vaticà, però el món es transforma (a excepció de la extrema dreta) constantment i demana noves teories.
Els nens de fa unes dècades, per exemple, vivien en presons familiars i educatives però en sortir al pati tornaven a la ingenuïtat infantil, mentien, feien trampes, es barallaven i s’obrien el cap amb qualsevol pedra. Es feien grans. Als pobles en quan aprenien a caminar sortien a jugar a la plaça i no tornaven fins haver acabat el servei militar. Sí que es preocupaven els pares per la canalla, però a distància.
Als infants d’ara no els tallen el cordó umbilical fins passada la pubertat. Mares hi ha, que acaben entortolligades amb els bracets i cametes dels fills i no se’n volen desfer pendents de si té febre, traumes o ferides.
L’alcalde de Besiers, pare de família nombrosa probablement, portava amb tant desfici la criança de la prole que ha decidit imposar el toc de queda als menors de tretze anys. No fos que lluny des papes veiessin coses lletges, males influències... Amb el segurs que estan a casa veient per la tele les massacres humanes. I això dura fins que els nens es casen.
Si la por dels pares no permet als nens/es caure per terra i esgarrinxar-se, si no els deixen fer bretolades quan els toca aquestes criatures creixen sense l’aprenentatge de fer-se grans i quan tard o d’hora surten de la gàbia es foten una patacada. Per això, els nens d’ara són d’esfilagarsats, pàl·lids, d’ulls atemorits, traumatitzats tots perquè els han fet bowling (el que abans era un clatellot) perquè el mestre els renya i la pluja els esquitxa. I per això també, la seva màxima aspiració a la vida és fer-se tècnics de so. Fins que... Fins que la natura s’imposa i els nens vibren i els bull la sang i apart de follar com a gallines es tornen agressius perquè s’adonen que els han enganyat, que el món no s’ha fet només per ells i no ho poden accepten i aleshores deixen anar tota la mala llet que portaven reprimida entre la protecció dels pares i van a la guerra i maten amb ràbia.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
JOCS OLÍMPICS DE PARÍS, LA MISSA AMB NO A L’ANGLÈS
La llengua és la clau de la identitat cultural
La influència cultural de l'anglès és innegable i la presència creixent en els JO també. Llavors els diputats francesos s’han rebotat i demanen als organitzadors, atletes i periodistes de prioritzar l'ús del francès durant tot l'esdeveniment.
Atès que els Jocs moderns van ser inventats per l'aristòcrata francès Pierre de Coubertin a finals del segle 19, i que el francès va ser la llengua franca de les primeres edicions i continua sent una de les llengües oficials del Comitè Olímpic Internacional pels guardians és crucial reconèixer la importància de la llengua en la preservació de la identitat cultural. Llàstima que només ho apliquin a la seva llengua! Però bonic ho és!!!
ESLOVÀQUIA, ROBERT FICO TIROTEJAT
Remors de complots i cinc bales, però sobreviurà
Encaixava mans. Trets i Robert Fico, de 59 anys, va ser extret de la multitud pel servei de seguretat... cames penjant. El primer ministre eslovac, que ha convertit el seu país en un "estat mafiós" i ha banalitzat les idees d'extrema dreta durant els seus mandats anteriors sembla que se’n sortirà.
Rellotge de luxe al canell, espatlles quadrades, el polític eslovac insulta i blasfema per estar processat per formar un grup criminal. Ho va muntar des del seu despatx de primer ministre però malgrat això els eslovacs el van tornar a votar. El seu partit, l'Smer, és en teoria socialdemòcrata, però, en realitat, sempre ha estat a l'extrema dreta. Bé, doncs qui el volia matar?
GARCIA CASTELLÓN A CURT DE MUNICIONS
És més pesat que el plom
Aquesta vegada quasi ens fa pena! El pobre home ja es veu a la jubilació sense haver acabat el seu particular camí de Santiago y cierra España i empresonar tots aquests malparits independentistes que li roben la son. Entre exiliats fugits i diputats protegits no es menja ni un rosco.
A la redacció hem decidit enviar-li un ram de crisantems el dia 30 de maig. El mateix dia en que s’aprovarà la llei d’amnistia i a ell l’enviaran a prendre pel sac. Espanya no paga imbècils fracassats.
UNA ESTACIÓ DE BUS A LLEIDA
Només fa 20 anys que els lleidatans l’esperen
El Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori ha anunciat que la nova estació de bus de la ciutat de Lleida entrarà en funcionament a finals de 2026. Actualment, la ciutat de Lleida registra més d'un milió de viatgers cada any i compta amb 120 línies d'autobús, i a l'estació actual els viatgers no poden ni anar al lavabo.
La nova terminal d'autobusos estarà al costat de l'estació de tren per millorar la connexió entre els diferents transports públics de la capital del Segrià. Ho sigui que durant dos anys encara els viatgers continuaran pixant rere els murs. Paciència, oh santa mare de la ciència!
L’AGÈNCIA INTERNACIONAL DE L’ENERGIA I LA COCCIÓ DELS ALIMENTS
Cuinar net: una formula per salvar el planeta
Minimitzar les pèrdues de calor, estalviar combustible, reduir els fums nocius... La transició cap a sistemes de cocció "més nets" és l’objectiu d'un congrés que se celebra sota l'ègida de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) a París.
Segons l’AIE, cuinar és responsable de gairebé el 2% de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle. Cuines que sovint es limiten a tres pedres al voltant d'un foc, cremant llenya, carbó vegetal o fems d'animals. En canvi, es tractaria d'instal·lar estufes més eficients i sobretot tancades. Es creu que les emissions culinàries són la causa d'unes 3,7 milions de morts prematures a l'any a causa de les partícules alliberades a l'aire. Ho sigui, deixeu d’ensumar les barbacoes dels altres!
ARTUR MAS NO AIXECA CAP NI L’ENCERTA
El seu advocat la pífia moltíssim
Xavier Melero, l'advocat explica que presentaran una queixa a la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides per aconseguir un reconeixement simbòlic que Mas tenia raó, però de moment el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha desestimat la demanda de l'expresident Artur Mas per la consulta del 9-N. Després d'anys de lluita, la causa va caure perquè l’advocat no llegia amb prou calma els requeriments que li demanaven. Ara diu: He pecat de supèrbia i em disculpo públicament. Artur Mas diu que el perdona, serà ruc!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
BIDEN ESCRIDASSA ELS ESTUDIANTS
ELLS OKUPEN MÉS UNIVERSITATS – LA POLICIA MULTIPLICA LES DETENCIONS –
ELLS DENUNCIEN LA GUERRA D’ISRAEL A GAZA – LA REPRESSIÓ AUGMENTA –
DESERCIÓ DE JOVES I MINORIES PRO-BIDEN
The translation in English will be soon available
EFECTES COL·LATERALS
Dimissions post electorals
Per qualsevol candidat, unes eleccions són com fer-se un TAC. Entres confiat, ets sents fort, segur. Una mica encarcarat el genoll... la humitat probablement però arriben els resultats de la prova i et diagnostiquen càncer d’óssos. Hostia!
Després, a contra rellotge transiten per les obligades estacions del via crucis. Negació, revolta, pacte i finalment acceptació. Durant el viatge més d’un s’ha quedat pel camí.
La llista d’afectats per les darreres eleccions a Catalunya ha estat una escabetxina. El President Aragonés, la catedràtica Ponsatí, l’exiliada Rovira, Sergi Sabrià sots conseller d’Aragonés... Tots han deixat pas en un sobtat gir cronològic a les noves generacions. Només els dos grans pilars de la política catalana segueixen dempeus, l’ex President Puigdemont que encara vol guanyar i formar govern per arreglar el món i el senyor Jonqueres membre de la diòcesi catalana per a molts anys que, com a bon cristià abans de decidir ha de consultar amb els pares de l’església. També podria ser que es passés l’església per l’entrecuix i la seva fos una meditació d’allò més pagana amb la vista posada a la Plaça de Sant Jaume, però això són suposicions no fonamentades.
En tot cas ni la decisió de Puigdemont ni la de Jonqueres ajudaran la política catalana. La nostra història necessita quelcom més que rejovenir el Parlament donant pas a una nova generació. Catalunya juga a llarg termini com ho fa la terra amb les seves èpoques glacials i tòrrides.
A nosaltres se’ns va covar l’arròs al final del procés i cap lideratge ens serviria a hores d’ara. Necessitem molt de temps per rentar l’olla.
El que sí podria fer-se mentre, és iniciar el relleu progressiu de polítics i discursos. Donar pas a noves maneres d’entendre una societat que cada dia va més despistada, insegura i agressiva. Oblidar els discursos dels avis, dels morts i dels himnes. Enfrontar-se amb els reptes socials actuals. No és el mateix lluitar contra l’esclavatge que assumir la immigració indocumentada.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
CANNES-ME TOO
Greta Gerwig Presidenta del jurat
Cannes és com una joguina, una ciutat de regal, gairebé de somni i quan arriba el Festival de Cinema encara es fa més maca. Una mica artificial, és veritat, però maca i suficientment falsa com per representar al cine.
Estic contenta de Presidir aquest Festival a Cannes però alhora em sento deprimida.
De petita el cine m’embogia, només entrar a una sala, tota jo em transformava, m’obria a la sorpresa. La pel·lícula em podia fer plorar o riure, però sempre sortia feliç. Un dia vaig poder entrar en el món del cinema. Des d’aleshores he deixat de sentir aquesta felicitat. La creació ha quedat asfixiada per la realitat. És el mateix que em passa amb Cannes. Això és una festa però contaminada per un regust hostil, tal com si Tarantino hagués passat per aquí deixant l’aire violent que respiren alguns dels seus personatges. Me Too. La gran pel·lícula de Cannes aquest any és Me Too. La fan a totes les sales a tots els carrers i terrasses en moltes mirades també.
El Me Too no és pas exclusiu del món del cinema. L’abús de poder sexual, social o econòmic sura per tot arreu. La humanitat és un gran Me Too d’abús, però en el cine hauria d’estar prohibit. És massa injust.
Ningú hauria de fer perdre la ingenuïtat en la que entrem a veure una pel·lícula perquè aleshores no queda res. Al presenciar ara una història només veig actors que interpreten un paper. Actors que conec personalment i que són insensibles, barroers, abusadors. Quan fingeixen enamorar-se d’una parella jo li veig el desig de posseir-la i això fa mal. És com si Popeye violés a la Rosario. Mai més no menges espinacs.
Jo mateixa, quan em poso a escriure un guió, he de fer un exercici de cinisme. Intentar vestir-lo de tanta veritat que ningú no el pugui grapejar, però en el fons sé que estic creant una història falsa. El somni de la idea serà embrutada al final de cada jornada de rodatge.
I ara, a somriure i fer la gara gara que toca sopar de gala.
Traducció de Ximenis Ximeno
LA GARSA PROSTÀTICA
LA TERRA PROMESA
Israel censura Al Jazeera
I Déu els hi va prometre aquella terra i ells es posaren en camí.
Ja han arribat i de moment la terra promesa s’està convertint en la terra de sang prohibida. Seguint els costum de les més pures dictadures, el primer que va fer Netanyahu en començar la repressió sobre Gaza va ser prohibir la premsa estrangera. És la manera d’avisar al món que allí passaran coses lletges però fent veure que els lletjos són els que informen. És el que té dominar un Parlament. Fas i desfàs, legisles a mida i tot resulta legal.
Netanyahu ha decidit sense encomanar-se ni a Déu ni al diable que Al Jazeera és un canal terrorista i a continuació ha aplicat una llei aprovada d’urgència aquests dies on es permet al govern clausurar les rets de difusió estrangera que puguin suposar un risc per la seguretat nacional. I d’oca a oca vaig a una altra cosa.
Les xarxes que tan han utilitzat les tendències polítiques més extremes i antidemocràtiques resulten alhora el seu tendó d’Aquil·les. A l’agressor li va bé preparar el camí que pogués justificar la seva conducta. Els mitjans israelians van repetir una i altra vegada el macabre atac que van patir un grup d’indefensos ciutadans durant una festa. Ara però, quan responen a aquest atac amb el mateix acarnissament i també sobre gent indefensa, no li convenen les càmeres.
Algú va dir –em sembla que vaig ser jo– “que la vida ens guardi dels que arriben al poder havent passat gana”. Aquesta fera ara és Israel. L’espectacle de colons jueus contra camions que portaven ajuda humanitària a la gent de Gaza, només es pot comprendre (mai acceptar) com la resposta de la bèstia rabiosa després d’haver estat apallissada.
La venjança no pot ser eterna, només a Déu i a alguns jutges espanyols els està permès utilitzar l'eternitat com a mesura del temps. Algun dia el poble jueu haurà de donar-se per venjat, tornar a casa i celebrar el sàbat sense treure els morts de l’holocaust.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
LA REVOLTA DELS KANACS A NOVA CALEDÒNIA
França es nega a perdre Nova Caledònia
Macron decreta l'estat d'emergència a la colònia francesa de Nova Caledònia a causa de la revolta dels kanacs amb 6 morts i centenars de ferits i detinguts.
El detonant ha estat una reforma electoral que farà que a les properes eleccions i possible referèndum per la independència hi votin per primera vegada uns 25.000 colons francesos establerts a l'illa a l'última dècada.
L'arxipèlag de Nova Caledònia va ser conquerit a sang i foc per França i incorporat a la metròpoli el 1853 per Napoleó III, essent la població kanac privada de drets civils i en un règim de semi-esclavatge fins el 1946.
En l'actualitat, hi viuen uns 270.000 habitants, dels quals només un 44% són kanacs i la resta la componen els colons d'origen francès i els polinesis i asiàtics, en un territori de poc més de la meitat de Catalunya. Degut a les contínues lluites, els kanacs aconseguiren l'any 1998 una autonomia administrativa que mai s'ha arribat a consolidar, en què el francès es manté com l'única llengua oficial, amb la celebració de tres referèndums per la independència, apropant-se cada cop més els independentistes al 50%.
Per sufocar la revolta de la població kanac, en situació de precarietat i desigualtat social davant dels rics colonitzadors "calduches", el govern francès ha enviat a l'illa 1.000 gendarmes per reforçar els 1.800 que es troben superats per la insurgència actual, amb el tancament d'escoles i l'aeroport, i amb el toc de queda i prohibició de reunions.
La França colonial i decadent, en ple segle XXI, s'aferma a conservar les seves darreres colònies com la Guadalupe, Martinica, Guaiana, Reunión, Polinèsia i ara Nova Caledònia, rica en níquel, que representa el 30% mundial.
La civization française, que ha assassinat a tants pobles que s'han resistit a ser colonitzats, com els 100.000 morts malgaixos de Madagascar en la revolta de 1948, encara avui el 2024 altera les seves pròpies lleis electorals per seguir dominant i conservant com a francesa la Nova Caledònia.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ANNA NAVARRO, UNA EMPRESÀRIA ENTRE INDEPENDENTISTES
Enganxada a les seves arrels però fins a on?
Una jove de cinquanta sis anys que ha desenvolupat tota la seva carrera als Estats Units, fins al punt de ser nomenada "Dona de l'any" per Silicon Valley el 2018, és l’aposta de Junts per guanyar vots de cara a les eleccions al Parlament Europeu.
Segons ella, l’èxit professional consisteix a estudiar, ser bona persona i treballar en equip. I no fer l’imbècil! Veurem si ho aconsegueix però en tot cas l’Anna Navarro és impressionant, una professional de l’excel·lència i ara la número 2 de la llista per a les eleccions europees de Junts liderada per l'expresident català Carles Puigdemont, fugit a Bèlgica des de fa set anys, escapolint-se de la justícia espanyola.
L’Anna és una guineu política. És directora executiva de Women in Localization, escollida la dona més influent del món tecnològic per la revista Analytics Insight el 2020, una trajectòria professional que deixa sense paraules i amb tot segueix arrelada a la seva infantesa a Catalunya i a un cercle familiar que regentava diverses fàbriques.
Ben aviat va fer les maletes. Catalunya li quedava petita. El 1990 va començar a estudiar alemany a la Universitat Humboldt de Berlín. El 1992 va posar en marxa la seva primera start-up a San Francisco. Ha dirigit equips globals d'enginyeria, transformació digital i estratègia en empreses nord-americanes com Cisco Systems, Xerox i NetApp.
El 2017 va publicar Veritablement Global, una mena de full de ruta cap a l'èxit de les grans empreses de l'economia global. L'any següent, aquesta ardent defensora de la globalització i els mercats oberts, que s'oposa amb vehemència al proteccionisme propugnat per Donald Trump, va ser nomenada "Dona de l'any" de Silicon Valley.
Amb una carrera així, podria ser com un pop en un garatge a la llista europea d'un partit separatista de dreta liberal, però aquesta dona és una ferotge partidària del divorci amb Madrid. L’Anna Navarro pot passar d'un avió a un altre i parlar cinc idiomes, però s'aferra a les seves arrels. És d’Olot, una ciutat de l'interior de Catalunya, a la seva família parlen en català. I, a mesura que enriquia el seu currículum i el seu prestigi a la meca tecnològica, mai ha deixar de fer campanya a favor de la cultura catalana, un país que li agradaria que fos un estat independent.
Implícitament, tots els dirigents de Junts, estimen la seva terra tant com menyspreen Espanya. Ella també: Catalunya seria esplèndida, té gent treballadora, tradicions increïbles, una història i una cultura molt riques. Podríem tenir el millor sistema sanitari, les millors escoles, el millor transport públic... Si, és clar, això si fóssim independents. L’Anna Navarro és molt activa a Auba, una fundació amb seu a Suïssa, que difon la cultura catalana arreu del món; a Eines de País, una iniciativa per lluitar de manera no violenta pel divorci d'Espanya; al Capec, organisme que defensa la plena sobirania fiscal de Catalunya.
Per a la campanya d'aquestes eleccions europees, l’Anna Navarro –de casada Schegel– pensa postular a ser electa amb veu neta i sense complexos. Amb la seva candidatura, Junts vol atenuar el seu bel·licisme i passar a un pragmatisme imposat per les circumstàncies? Ho ans el contrari, aplicar que la desfeta de Catalunya no és escrita enlloc.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
SACRILEGI
El Parc Güell es converteix en passarel·la
Gaudí preferia les runes que la construcció nova, per això quan visitava una obra en construcció l’anava foradant amb l’estri que li venia a les mans. Després arribaven els pintors, els vitrallers, els ceramistes i la caseta quedava com a obra d’art catalogada abans ja de ser estrenada.
Naturalment on menys agrada la obra de Gaudí és a Catalunya. Aquí som pocs, ens coneixem i ens fem ràbia. A la Sagrada Família se l’ha batejat com un pastís, una tifa, una falla... No parlem de la Pedrera que porta anys fent cantonades oberta de bat a bat a les mirades i el Parc Güell un zoològic sense feres, un laberint per a cabres... En tota la resta del món sumat, no hi ha tants detractors a l’arquitectura del pietós arquitecte.
Gaudí, a Catalunya només agrada als botiguers, agències de viatges, bancs i altres lladres.
Ara comença a canviar la truita. Encara se li grata la butxaca al turista però la massificació comença a fer-se feixuga. I és precisament ara, quan els catalans ja no poden entrar a la Sagrada Família a batejar a la cria ni al Parc Güell a fer-se una foto panoràmica, Catalunya comença a reclamar els monuments gaudians.
Els turistes, que per això paguen, no respecten les ciutats, ni els monuments, ni la gent que es troben intentant creuar la columna humana que no els permet entrar a casa.
El turista maltracta el Patrimoni, diem molt amoïnats ara. Ens estan saquejant, ens estan foten fora de casa.
La primera pedra d’aquesta revolta ciutadana, l’ha posat Louis Vuitton, un botiguer que ven coses molt cares. A l’Empresa Vuitton els ha donat la pensada de fer una desfilada pel Parc Güell. I el primer que han fet, naturalment és carregar-se un parell de pedres que Gaudí tenia calculades al mil·límetre.
El poble s’ha aixecat en massa (durarà dos dies), protesta, crida, fa proclames, acusa a l’Ajuntament i a qui faci falta (dos dies més).
Gaudí torna a ser nostre... vaja bàsicament dels turistes.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EL PONT SOBRE EL RIU KWAI
Cinquanta sisè remake de Rodalies
Puges al tren a Sant Andreu Comtal per anar a Mollet Sant Fost. Son dotze quilòmetres. Quan hores després trepitges l’estació de Mollet emocionat i sense poder evitar-ho recordes la pel·lícula del Pont sobre el riu Kwai. Aleshores t’adones que tots els viatgers de l’andana ploren i xiulen junts com un sol home, la famosa marxa del Coronel Bogey. Hem arribat.
Un milió de robatoris (entre coure i altres peces). Vuit-centes trenta una incidències greus durant l’any 2022. Tres-centes seixanta-tres des del passat gener fins ara. Set mil hores de patrullatge en un mes per evitar robatoris. Cinc-cents vuitanta dos lladres retinguts. Milers d’hores de retards acumulats que han provocat més d’un acomiadament als usuaris de Rodalies per no arribar a l’hora a la feina. Quan començarà el rodatge d’una pel·lícula dedicada a la dura travessa de Rodalies?
Segons els responsables de Renfe i Adif i el mateix Ministre de Transports espanyol, la situació no és pas crítica. En part tenen raó. Durant el trajecte els passatgers no són atacats per les tribus índies, ni per bandolers, ni pirates. La majoria de viatgers tornen vius a casa. D’altra banda, recorden els responsables de les línies ferroviàries, la majoria de furts tenen lloc a Catalunya. Alguna culpa tindran els catalans en tots aquests robatoris. No vigilen, no recullen el coure abans d’anar a dormir, fan col·lecció de coure o revenda... Potser la colla aquella dels CDR continuen boicotejant la monarquia espanyola amb l’armament que els queda a la tauleta de nit... El que sigui, però passa a Catalunya.
Alleugerits per la localització dels fets, les autoritats s’ho prenen en més calma. No és el mateix un daltabaix al quart cinturó de Madrid amb la Ayuso fent sortir l’exercit al carrer, que una demora a Sant Cugat amb Aragonés afònic.
Al 1848 s’inaugurava la primera línia de ferrocarril a Espanya que unia Barcelona amb Mataró. Vint-i-nou quilòmetres que es feien en uns trenta cinc minuts. Ara, quan la ruta no està interrompuda per cap cataclisme, amb una mica de sort trigues mitja jornada. D’acord que no passa res com diu el Ministre, i que durant el trajecte hi ha poques víctimes, però n’hi ha per fer-s’ho mirar.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
NOVA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ
Besiers decreta el toc de queda pels menors
Que l’home ve del mono ja ho saben fins al Vaticà, però el món es transforma (a excepció de la extrema dreta) constantment i demana noves teories.
Els nens de fa unes dècades, per exemple, vivien en presons familiars i educatives però en sortir al pati tornaven a la ingenuïtat infantil, mentien, feien trampes, es barallaven i s’obrien el cap amb qualsevol pedra. Es feien grans. Als pobles en quan aprenien a caminar sortien a jugar a la plaça i no tornaven fins haver acabat el servei militar. Sí que es preocupaven els pares per la canalla, però a distància.
Als infants d’ara no els tallen el cordó umbilical fins passada la pubertat. Mares hi ha, que acaben entortolligades amb els bracets i cametes dels fills i no se’n volen desfer pendents de si té febre, traumes o ferides.
L’alcalde de Besiers, pare de família nombrosa probablement, portava amb tant desfici la criança de la prole que ha decidit imposar el toc de queda als menors de tretze anys. No fos que lluny des papes veiessin coses lletges, males influències... Amb el segurs que estan a casa veient per la tele les massacres humanes. I això dura fins que els nens es casen.
Si la por dels pares no permet als nens/es caure per terra i esgarrinxar-se, si no els deixen fer bretolades quan els toca aquestes criatures creixen sense l’aprenentatge de fer-se grans i quan tard o d’hora surten de la gàbia es foten una patacada. Per això, els nens d’ara són d’esfilagarsats, pàl·lids, d’ulls atemorits, traumatitzats tots perquè els han fet bowling (el que abans era un clatellot) perquè el mestre els renya i la pluja els esquitxa. I per això també, la seva màxima aspiració a la vida és fer-se tècnics de so. Fins que... Fins que la natura s’imposa i els nens vibren i els bull la sang i apart de follar com a gallines es tornen agressius perquè s’adonen que els han enganyat, que el món no s’ha fet només per ells i no ho poden accepten i aleshores deixen anar tota la mala llet que portaven reprimida entre la protecció dels pares i van a la guerra i maten amb ràbia.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
JOCS OLÍMPICS DE PARÍS, LA MISSA AMB NO A L’ANGLÈS
La llengua és la clau de la identitat cultural
La influència cultural de l'anglès és innegable i la presència creixent en els JO també. Llavors els diputats francesos s’han rebotat i demanen als organitzadors, atletes i periodistes de prioritzar l'ús del francès durant tot l'esdeveniment.
Atès que els Jocs moderns van ser inventats per l'aristòcrata francès Pierre de Coubertin a finals del segle 19, i que el francès va ser la llengua franca de les primeres edicions i continua sent una de les llengües oficials del Comitè Olímpic Internacional pels guardians és crucial reconèixer la importància de la llengua en la preservació de la identitat cultural. Llàstima que només ho apliquin a la seva llengua! Però bonic ho és!!!
ESLOVÀQUIA, ROBERT FICO TIROTEJAT
Remors de complots i cinc bales, però sobreviurà
Encaixava mans. Trets i Robert Fico, de 59 anys, va ser extret de la multitud pel servei de seguretat... cames penjant. El primer ministre eslovac, que ha convertit el seu país en un "estat mafiós" i ha banalitzat les idees d'extrema dreta durant els seus mandats anteriors sembla que se’n sortirà.
Rellotge de luxe al canell, espatlles quadrades, el polític eslovac insulta i blasfema per estar processat per formar un grup criminal. Ho va muntar des del seu despatx de primer ministre però malgrat això els eslovacs el van tornar a votar. El seu partit, l'Smer, és en teoria socialdemòcrata, però, en realitat, sempre ha estat a l'extrema dreta. Bé, doncs qui el volia matar?
GARCIA CASTELLÓN A CURT DE MUNICIONS
És més pesat que el plom
Aquesta vegada quasi ens fa pena! El pobre home ja es veu a la jubilació sense haver acabat el seu particular camí de Santiago y cierra España i empresonar tots aquests malparits independentistes que li roben la son. Entre exiliats fugits i diputats protegits no es menja ni un rosco.
A la redacció hem decidit enviar-li un ram de crisantems el dia 30 de maig. El mateix dia en que s’aprovarà la llei d’amnistia i a ell l’enviaran a prendre pel sac. Espanya no paga imbècils fracassats.
UNA ESTACIÓ DE BUS A LLEIDA
Només fa 20 anys que els lleidatans l’esperen
El Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori ha anunciat que la nova estació de bus de la ciutat de Lleida entrarà en funcionament a finals de 2026. Actualment, la ciutat de Lleida registra més d'un milió de viatgers cada any i compta amb 120 línies d'autobús, i a l'estació actual els viatgers no poden ni anar al lavabo.
La nova terminal d'autobusos estarà al costat de l'estació de tren per millorar la connexió entre els diferents transports públics de la capital del Segrià. Ho sigui que durant dos anys encara els viatgers continuaran pixant rere els murs. Paciència, oh santa mare de la ciència!
L’AGÈNCIA INTERNACIONAL DE L’ENERGIA I LA COCCIÓ DELS ALIMENTS
Cuinar net: una formula per salvar el planeta
Minimitzar les pèrdues de calor, estalviar combustible, reduir els fums nocius... La transició cap a sistemes de cocció "més nets" és l’objectiu d'un congrés que se celebra sota l'ègida de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) a París.
Segons l’AIE, cuinar és responsable de gairebé el 2% de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle. Cuines que sovint es limiten a tres pedres al voltant d'un foc, cremant llenya, carbó vegetal o fems d'animals. En canvi, es tractaria d'instal·lar estufes més eficients i sobretot tancades. Es creu que les emissions culinàries són la causa d'unes 3,7 milions de morts prematures a l'any a causa de les partícules alliberades a l'aire. Ho sigui, deixeu d’ensumar les barbacoes dels altres!
ARTUR MAS NO AIXECA CAP NI L’ENCERTA
El seu advocat la pífia moltíssim
Xavier Melero, l'advocat explica que presentaran una queixa a la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides per aconseguir un reconeixement simbòlic que Mas tenia raó, però de moment el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha desestimat la demanda de l'expresident Artur Mas per la consulta del 9-N. Després d'anys de lluita, la causa va caure perquè l’advocat no llegia amb prou calma els requeriments que li demanaven. Ara diu: He pecat de supèrbia i em disculpo públicament. Artur Mas diu que el perdona, serà ruc!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
BIDEN ESCRIDASSA ELS ESTUDIANTS
ELLS OKUPEN MÉS UNIVERSITATS – LA POLICIA MULTIPLICA LES DETENCIONS –
ELLS DENUNCIEN LA GUERRA D’ISRAEL A GAZA – LA REPRESSIÓ AUGMENTA –
DESERCIÓ DE JOVES I MINORIES PRO-BIDEN