Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF Next
Political/satiric republican weekly of Catalonia
24 january 2025
NO ÉS PAU I TREVA
Biden i Trump realitzen així la seva ambició?
Fràgil i plena d'esculls, la treva entre el govern d’Israel i Hamàs ha estat orquestrada pels negociadors de Joe Biden i Donald Trump. Dos presidents enemics units per objectius comuns i ambicions personals.
Amb els seus odis tenaços, fanatismes religiosos i guerres en cascada, l'Orient Mitjà en general, i el conflicte israelià-palestí en particular, sempre han ofert fins i tot als diplomàtics més experimentats més desil·lusió que victòries rotundes. En aquesta crònica marcada per esperances avortades de pau, mai la seva missió havia semblat tan àrdua –i tan crucial– com després d'aquell fatídic 7 d'octubre de 2023, quan la massacre de Hamàs, la més sagnant de la història d'Israel, va conduir a una campanya militar a Gaza en represàlia d'una brutalitat i escala sense precedents per als palestins.
En tot cas un Biden que vol deixar el poder amb aquesta medalla malgrat que ha estat el suport total de l’acció genocida israeliana a Gaza. Un Trump que vol començar a manar de nou amb les mans lliures per atacar altres problemes que no el deixen –sembla- dormir. Ara podrà pensar en la tercera gran expansió nord-americana per dominar el món i convertir-lo en titella seu.
Tot i que massa tard i òbviament fràgil, l’acord de treva depenen d'una reunió del gabinet israelià, però ja anunciat a Doha, que hauria d'entrar en vigor diumenge 19 de gener, marca un avenç innegable. Si es resisteix a les provocacions i a la supremacia brutal israeliana, aquesta treva hauria de permetre, en els propers dies i setmanes, l'alliberament d'ostatges israelians detinguts a Gaza a canvi de l'alliberament de un miler de presoners palestins, alhora que posa fi als bombardejos de la població civil palestina.
Han calgut panys i mànigues a més de discussions polítiques complicades perquè l'oficina de Netanyahu anunciï un acord sobre l'alliberament d'ostatges detinguts a la Franja de Gaza. Una reunió que permetrà posar la treva en vigor amb una primera fase de sis setmanes i l'alliberament de 33 ostatges.
Però com diuen molts palestins que han suportat i sobreviscut l’infern dels bombardejos indiscriminats, ara comença la pitjor fase del conflicte. Una treva no és la pau. Una treva pot ser trencada en qualsevol moment i tornar a conviure amb la mort, la fam, el dolor, la gana i la desesperació. Els palestins però, tenen més ganes que mai de viure lliures i independents.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
ALEMANYA TÉ L’EIX TRENCAT
Els alemanys voten més dreta
Full de reparacions i pressupost per la reparació alemanya
Alemanya és com un bon cotxe (per això en fan tants) estable, segur, dinàmic, però en tots els models es detecta una falla que es podria considerar de fabricació nacional; li falla l’eix. De segles que Alemanya té l’eix esquerdat. En general no és greu, cal controlar bé el volant i estar alerta dels senyals però a mesura que passen anys i quilòmetres pot esdevenir un accident de terribles conseqüències com ha quedat demostrat més d’una vegada.
S’ha intentat trobar l’origen d’aquesta averia germànica de totes les maneres, però sense èxit. Al final de les proves, els tècnics descobreixen una lleugera inclinació de l’eix cap a la dreta que a la llarga és la que portarà a la desgràcia.
Imagineu per un moment que parléssim de política, doncs el mateix. Diríem que la democràcia alemanya està ben establerta, és segura, es deixa conduir fàcilment... però aquells partits que han passat seixanta anys sota les pedres comencen a llimar l’eix inclinant-lo cap a la dreta. L’experiència, tant la automobilística com la política, demostra que o atures el vehicle o et fots una gran pinya. Per això els partits que fins ara anaven tirant, s’ha aturat de cop en veure emergir entre la caixa de canvis i l’embragatge el cap d’Alice Weidel, líder de la extrema dreta alemanya.
La senyora Weidel apart compartir físic amb Le Pen, és un personatge tan contradictori que es fa difícil creure-la alemanya. Considera a Hitler comunista, representa l’essència més tradicionalista del país mentre ella viu amb una parella femenina de Sri Lanka, i se sent còmoda impulsant un nou nazisme però amb formes i paraules lliberals. I la gent la vota perquè la gent alemanya també té l’eix descontrolat i es decanten cap a la dreta des dels Nibelungs.
I perdonin perquè jo feia un informe mecànic i la passió m’ha pogut altra vegada. El que volia dir; el cotxe, malgrat que per fora encara faci patxoca, està a punt de fer un pet com un gla. L’eix cada vegada s’escora més i un dia d’aquests per la dreta sentirem un rumor de pas d’oca que fa feredat.
Rudolf Worsotik
KFZ-MECHANIKER
LA GARSA PROSTÀTICA
INFILTRACIONS
I ara descobrim que la policia té agents infiltrats a la societat civil
De la mateixa manera que la mentalitat espanyola segueix donant voltes a la sínia del franquisme, les conductes dels estaments oficials espanyols segueixen utilitzant les seves formes de control. Només han canviat de nom. El que era la quinta columna durant la guerra civil espanyola ara, en plena aparent democràcia són segons paraules del Ministre Marlasca, agents infiltrats que actuen dins de la Llei per prevenir i donar resposta a possibles actes criminals. Llarga definició per explicar la traïdoria. D’altra banda queda per definir quins són actes criminals i quins pura demanda constitucional, però amb Marlasca ja se sap, varien segons el temps i el càrrec que ell ostenta.
Sortosament els agents infiltrats depenen de la intel·ligència policial, i amb això ja està tot dit. Han aprés a treure’s la gavardina, sí, però encara duen la cadena del rellotge amb la bandera espanyola. Només els queda l’esquer sexual, la mirada torba, el somriure llefiscós. Si la passió no t’embarga i saps fer-te una palla, a cada personatge infiltrat li veuràs la ploma a quilòmetres de distància.
Segons s’ha conegut a través dels nostres infiltrats, als infiltrats espanyols se’ls hi fa una sola prova d’aptitud abans d’entrar al grup de xivatos. Les aspirants a policies penetrades han de saber fingir de forma convincent un orgasme i els mascles han d’evitar un eretisme exageradament precoç. Certament no és una preparació molt profunda... o sí, però no en el món de l’espionatge ni dins el coneixement tècnic i intel·lectual del confident. Amb la plaça guanyada els donen també un certificat del Nacional Catolicisme en el que se’ls dispensa de follar només cara a la descendència. Ells/elles poden fer-ho per la pàtria.
Sigui com sigui l'erradicació d’aquests elements infiltrats té fàcil solució. N’hi ha prou amb que els grups “terroristes” o agrupacions veïnals també espiades, o corals populars controlades o grupets de les característiques que vulguin, follin entre ells. Si van ben servits sexualment és poc probable que s’enganxin amb tipus com els delators, perquè als delators els delata la ferum a porc. A tots. Les aixelles els traspua a caserna, a Espanya seca, a escolarització primària. Res més fàcil que no ser detectat per les forces estatals malgrat no ser falangista. N’hi ha prou amb sortit de casa ben cardat.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
UNA FRANCESA, ESTAFADA PER INTERNET I VILIPENDIADA PER L'OPINIÓ PUBLICA
L’Anne, un viu exemple d’amor i humanitat
Anne, dissenyadora d’interiors de 53 anys, està passant per un gran calvari, amb una greu depressió, ingressada des de fa dos mesos a una clínica, a causa d’haver patit una estafa on-line i de rebre l’escarni i la burla a les xarxes socials. L’Anne es va enamorar d’un fals Brad Pitt, mantenint una llarga correspondència d’un any i mig per Instagram. Enganyada primer per la falsa mare de Brad Pitt, que la convenç de que el seu fill necessita una parella com ella, tot seguit s’inicia un contacte digital amb el fals fill, el qual li envia fotos trucades, cançons i poemes, amb cartes enamorades.
Amb l’excusa de què pateix un càncer de ronyó i que necessita diners per pagar el tractament i l’operació, li sostreu 830.000 euros -que eren tot el seu patrimoni i estalvis- adduint que tenia les comptes bloquejades arrel de la separació amb Angelina Jolie. És pels mitjans de comunicació que se’n adona de l’engany, al assabentar-se que Brad Pitt té una nova parella.
L’Anne, una dona sensible, solidària, profundament humana, a la recerca de trobar un veritable amor compartit al que li ha donat tot, no n’ha tingut prou amb l’enorme tragèdia en assabentar-se pels mitjans que Brad Pitt tenia una nova parella i quedar-se sense res, que s’ha vist insultada, maltractada i menystinguda amb burles i mofes en les que han participat mitjans de comunicació, equips de futbol i fins i tot Netflix.
Ella, l’Anne, és una dona, avui desenganyada i greument adolorida, íntegra i exemplar, plena de bondat, necessitada de rebre i donar-se des del millor del seu fons humà, que s’ha topat bruscament amb tota la merda i maldat de les veus d’aquesta societat hipòcrita, egoista, deshumanitzada i cruel, que gaudeix del patiment i de la ingenuïtat dels altres.
L’Anne, malgrat l’engany sofert, és un símbol vital de bellesa interior humana que alliçona i s’enlaira per sobre de tots els seus miserables detractors.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
AL PODER PER LA FORÇA DE L'ESTUPIDESA
Maduro es torna a fer President i presenta nous plans
Venezuela té un President d’aquells que ja no en quedaven però que tornen a venir. Megalòman, salvador de la pàtria ignorant i vulgar. Un d’aquells dictadors sud americans que la història recorda amb suficiència com si es tractés d’un titella de joguina. Maduro és real i fins que la història no el pugui recordar, ell haurà fet molt mal. A vegades la història és massa innocent.
Després de fer-se passar per guanyador en les darreres eleccions i per contrarestar l'oposició de pràcticament de tota la geografia política mundial, Maduro es prepara per una nova batalla. Proposa lluitar “per les bones o per les armes” contra les pressions internacionals i a favor de la revolució. Pensa fer-ho conjuntament amb Nicaragua i Cuba i tots els germans grans del món.
Amb la personalitat de Maduro ja no ve d’una carallotada. De la mateixa manera que ara demana una guerra i fa tres mesos va decidir que començava el nadal, demà passat aquest poderós líder pot proposar el suïcidi col·lectiu de tota la nació veneçolana. El que vulgui, està grillat i és el puto amo. No hi ha teràpia que l’aturi.
El problema d’aquesta nova i histriònica proclama la tenen Nicaragua i Cuba, sobre tot Cuba. Perquè a Nicaragua, manada per un altre dictador gairebé tan agosarat com Maduro, no li ve d’una guerra. Des que el “compañero” Ortega n’és el President, la guerra la tenen a casa i agafar les armes per ells és com pentinar-se un dia qualsevol abans d’anar a la feina o a l’escola o l’església.
Cuba és diferent, apart de no tenir armes perquè se les han menjat, Cuba ha tingut després de quaranta anys una bona notícia. Bilden, que vol endreçar la Casa Blanca, abans de marxar a viure de lloguer, havia decidit feia quatre dies, treure al país caribeny de la llista negra. Per reial decret, Cuba havia deixat de ser nació patrocinadora del terrorisme internacional. Amb una mica de sort i l’ajuda del Vaticà que també ha aconseguit que deixessin anar a uns quants presos polítics, podria ser que d’aquí a uns anys, arribessin a Cuba plàtans americans. I quan els cubans estaven desempenyorant els coberts per pelar la fruita com cal, va al Maduro i els fot en un compromís. Què fan ara, desempenyorar les espases dels besavis per enfrontar-se a la internacional capitalista? Tornar a patrocinar la revolució? Temps fóra que deixin a Cuba tranquil·la i l’ajudin a recuperar-se.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LA ICONA ENS HA FET LLUFA
Pep Guardiola es separa de la Cristina
Mort Guifré el Pilós a Catalunya l’hi quedava un heroi, Pep Guardiola. Català capaç de llegir a Miquel Martí Pol i alhora enviar a la merda a Mourinho. La lluita, la consciència, la victòria. El noi de Santpedor va guanyar lligues europees. La única manera en la que Catalunya ha entrat a formar part d’Europa. I després, des de l’estranger seguia guanyant honors i llorers per Catalunya.
En Pep, compatriotes, s’ha separat de la seva dona, la Cristina Serra, la Cristineta, com la coneixíem els socis culers. Una família d’allò més catalana, exemple d’estimació i èxit, de companyonia i sorna, aquest any no ha menjat canalons al voltant de la taula rodona. Quina merda de nadals!
Poc sabem de les raons que han portat al fatal desenllaç. Que si ell, que si ella, que si els fills que si el President del Madrid... Tan se val, sigui quina sigui la causa, Catalunya ha quedat orfe i tal com anàvem les coses, només ens faltava quedar-nos sense pare.
Serà difícil caminar per carrers i places sense entreveure el que tots sabíem proper, un monument al Pep en cada cantonada. Ja no, compatriotes, ja no. En Pep –i ens cau l’ànima als peus en confessar-ho- ens ha fallat. És home mortal, cert, però nosaltres el vàrem fer Déu. I els Déus no es separen. Enganyen, menteixen, fan els salt a la dona, però no es separen perquè ells són exemple. Què direm ara als nostres fills just despertant a la vida?, que el nostre Déu Pep no estima a la Cristina, que no estima als seus fills, que s’ha deixat emportar per una donota qualsevol o per l’afany de més triomfs al Manchester? Què diem? Només podem dir una cosa, Pep, ens has fallat.
Ens hem quedat sense model. Veritat és, que millor no tenir model que substituir-lo per qualsevol polític per molt que estimi a la seva parella, o sigui, que no hi ha remei. Aixequem-nos més tard fem la vida més curta i anem tirant encara que sigui sense il·lusió. Què hi farem. Algun dia havia de passar, però és trist.
Així com en Guifré va donar color a la nostra bandera, en Pep ha tenyit de grisor l’escut de Catalunya i del Barça que encara és més important.
Recollim-nos tots en el silenci i la pregària, unim-nos en un sol desig, que en Pep i la Cristina tornin a estar junts. No serà el mateix, sempre queda màcula sobre el pecat però tampoc estem per tants miraments.
LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
PEL·LÍCULA ANTIGA
Puigdemont i Jonqueres es retroben
A Juràssic Parc ja passava. Una família anava a berenar al bosc i de sobte apareixien uns dinosaures. Encara en queden? deia la família mentre desembolicaven l’entrepà.
D’un temps ençà, malgrat veure’ls cada dia a la premsa, quan topes amb les insignes figures de l’independentisme català tens la sensació d’estar veient una pel·lícula antiga. Molt antiga. Cronològicament no han passat tants anys, ni els protagonistes estan tant envellits tampoc, però la imatge et porta inevitablement a l’inici del cinema sonor, quan tot grinyolava metre els gàngster i l’altre s’espiaven.
Es fa difícil imaginar de què poden parlar els dos líders. Quins temes que no siguin la història els pot portar a reunir-se. Poden xerrar hores sobre allò que tal vegada s’esdevingué però és que finalment haurien de reconèixer que no esdevingué i en gran part per culpa seva.
Ara per ara Esquerra i Junts poden fer la punyeta a Espanya i a Catalunya i la fan tant com poden però el projecte, el futur que en definitiva hauria de ser la política els ha quedat molt enrere. Mantenir-se a la presidència d’un partit potser sigui política, però molt minsa. Puigdemont i Jonqueres van tenir el seu moment. Una situació d’efervescència nacional catalana que van protagonitzar com tants d’altres catalans. Un moment que ha quedat en cendres fins que amb el temps torni a rebrotar com rebrota cada vegada Catalunya. Falten anys per això i no seran ells els qui encapçalin el nou impuls.
Si d’alguna cosa haurien de parlar ara, és per millorar la situació dels catalans, de la seva societat cada vegada més trista i empobrida com ho era en l'època franquista. Ells no poden tornar la il·lusió al país, la seva funció és una altra. Ajudar a trobar un puto peix al cove mentre Catalunya no lluita una vegada més per aprendre a pescar. El boicot gratuït o propagandístic és en aquests moments innecessari i perjudicial per una gent que necessita tornar a casa, llepar-se les ferides (no cal la presó ni l’exili per haver sortit malparat d’aquesta etapa) i recuperar força i esperança cara a un futur que cap de nosaltres no viurà.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
NEGRE SOBRE DAURAT
Barbàrie policial a les mines d’or de Sud Àfrica
Esgarrifós com el món mateix. Inhumà com la mateixa humanitat.
Mà d’obra immigrada, ni qualificada ni legal, entra en mines d’or abandonades sud-africanes. Allí passen llargues temporades sense sortir a l’exterior, en part per amagar-se de les autoritats en part per treure un millor benefici. Mentre, són mal alimentats per bandes mafioses que els fan arribar queviures al fons de la mina. Una d’aquestes mines ha estat denunciada però quatre-cents miners il·legals no s’atreveixen a sortir per por a ser detinguts, maltractats i deportats per les autoritats sud-africanes. Fins aquí, lamentable, però ara arriba la barbàrie.
La policia vol treure als miners però ells no surten. La policia naturalment, té por d’entrar a la mina. Solució: impedir que els eventuals miners no rebin aliments. Resultat, els il·legals que no s’han atrevit a sortir conviuen i treballen envoltats de dotzenes de cadàvers mal embolicats en plàstics. Companys seus que no han resistit la desnutrició mentre els cossos policials fan guàrdia relaxada a la sortida de la mina tot esperant la rendició dels infractors. Restar a l’espera de que un grup de persones morin de gana, diu molt de les forces policials.
Després de dos mesos llargs un jutge ha hagut de sentenciar a favor dels il·legals i donar-los garanties. De moment han sortir un centenar llarg de miners exhaustes, que no podien ni sortir pel propi peu i seixanta cadàvers.
Necessitava el govern sud-africà la resolució d’un jutge per aturar el drama? Cap policia va ser capaç de denunciar la situació a la que ells sotmetien als emigrants?
Fa anys de l’alliberament de Sud-Àfrica. Si algun país havia de ser curós contra l’esclavatge, la tortura i en defensa dels drets humans, havia de ser Sud-Àfrica, víctima secular del domini blanc. O el poder ha canviat el color dels seus dirigents o haurem de deduir que més enllà de races i ideologies la ignomínia va sempre lligada al poder. L’apartheid i la conducta governamental a les mines d’or no queden tant distants. Tenen el mateix origen, la manca absoluta de respecte per l’ésser humà. La creença, emparada en la força de que tot s’hi val. Tant per tant podríem esperar el retorn del darrer president blanc de Klerk sense esquinçar-nos la roba.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
UNA MÀFIA BRUTA
Desarticulades empreses emmerdades en el tràfic de merda
L’Empresa catalana Griñó Ecològic (no us deixeu portar pel nom) importa brossa italiana. Quaranta mil tones l’any des del 21 amb uns beneficis de 19 milions d’euros i unes pèrdues de salut ambiental considerable però això no importa. Entre mig la màfia italiana i els ports de Barcelona i Tarragona. Ho van descobrir uns periodistes, no pas les forces de seguretat italianes o espanyoles i això que tantes tones ocupen un cert espai. Espanya, segons els tècnics, és dels països on més barat resulta abocar merda. Tampoc és estrany.
L’ESTIGMA FRANQUISTA
Oposicions genètiques
La Memòria Històrica no hauria de representar cap problema pels que viuen al present, excepte si el seu present és el passat. El Govern ha reiniciat la recerca de cossos de brigadistes morts (un eufemisme) i enterrats segons sembla a la fossa comuna de Monte Carmelo. Els líders opositors a la investigació, han estat el senyor Almeida (alcalde de Madrid) i la senyora Ayuso (Presidenta de la Comunitat der Madrid). Què se’ls ha perdut a aquests dos individus al Monte Carmelo? Quina raó poden esgrimir per evitar la recuperació de més de quatre-cents cossos de brigadistes? Només l’estigma del franquisme que porten gravat a foc a la teta dreta i al parietal dret del seu diguem-ne cervell.
L’ESCOLA NO TE BRESSOL
Problemes a la Bressol de la Catalunya Nord
L’escola bressola de la Catalunya Nord novament en perill. Des de la seva creació ha sortejat tot tipus d’amenaces, problemes i atemptats més o menys democràtics. Ara es tracta de la retallada del pressupost que els assignava el govern francès. L’escola necessita amb urgència dos-cents mil euros per pagar al seu personal (La despesa del senyor Valls per exemple en una setmana de feina esgotadora). Seria d’interès nacional conèixer les raons per les que a tot un Estat com el francès, els fa tanta paüra un col·lectiu escolar que a tot estirar acull a una mica més d’un miler d’escolars. Si busquessin bé, probablement trobarien problemes més imperiosos per la gran França.
AEROC O COREA O LA CASA DE LES MANTES
Galimaties presidencial a Corea
Com que la notícia és curta ens permetrem mostrar-nos tal com som, ignorants, patriarcals, conservadors i estúpids. I direm... als coreans no se’ls distingeix, tots són igual i emeten uns sorolls en forma de idioma que tampoc s’entén. Sortosament cauen lluny de casa nostra i només venen de visita (els del sud) però fa uns dies que volen ser protagonistes i això sí que no. El món no està per estudiar la idiosincràsia coreana. Des d’Occident ens permetríem donar-los un consell a modus d’ensenyança. Els països tenen un President, només un. Un país, un President. La resta són ximpleries veneçolanes. O sigui, que agafin un paio d’aquests, el fotin darrera la taula presidencial, el deixin allí una temporada i que no emprenyin. Ben pensat, podríem ser més dolents.
POESIA BUCÒLICA
Plaga de conills
La plana, un vent suau acarona el naixent sembrat, l’astre reial cedeix, amable, a la fosca. I aleshores milers i milers de conills surten de boscos matolls i forats i es mengen la collita, i a l’estona arriben els senglars i devoren ceps i troncs i gallines i una mica més tard els cabirols entre saltiró i saltiró es foten les fulles i la fruita. En tornar l’albada, abans el pagès no pugui fer recompte dels estralls, un núvol espès d’estornells endrapen les olives. A la plana, queda també una mica de collita. Consum propi de proximitat.
Els poetes bucòlics ho tenen fatal.
EL TRIBUNAL FA DISSABTE
El Magistrat Macías apartat
El Tribunal Constitucional ha apartat al Magistrat Macías cara al debat sobre la llei d’amnistia. Les raons resulten prou clares. El Magistrat s’havia convertit en holligan de la derogació de la Llei. Ho va dir per activa, passiva, en forma oral i per escrit, en somnis i congressos. Tanta vehemència no semblava donar garanties d’imparcialitat en la discussió del cas i ha saltat de la sala.
Ja no és un cas nou. Fa poc també va saltar –encara que amb la ret de la jubilació– el bon amic Aguirre, narrador de faules molt apreciades. Ja en van dos.
A veure si al final a Espanya tornarà la justícia?
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
L’ESCRIPTURA S’ASSEMBLA A LA PROSTITUCIÓ
DE PRIMER S’ESCRIU PER AMOR
DESPRÉS PELS AMICS
I A LA FI PER DINERS
The translation in English will be soon available
NO ÉS PAU I TREVA
Biden i Trump realitzen així la seva ambició?
Fràgil i plena d'esculls, la treva entre el govern d’Israel i Hamàs ha estat orquestrada pels negociadors de Joe Biden i Donald Trump. Dos presidents enemics units per objectius comuns i ambicions personals.
Amb els seus odis tenaços, fanatismes religiosos i guerres en cascada, l'Orient Mitjà en general, i el conflicte israelià-palestí en particular, sempre han ofert fins i tot als diplomàtics més experimentats més desil·lusió que victòries rotundes. En aquesta crònica marcada per esperances avortades de pau, mai la seva missió havia semblat tan àrdua –i tan crucial– com després d'aquell fatídic 7 d'octubre de 2023, quan la massacre de Hamàs, la més sagnant de la història d'Israel, va conduir a una campanya militar a Gaza en represàlia d'una brutalitat i escala sense precedents per als palestins.
En tot cas un Biden que vol deixar el poder amb aquesta medalla malgrat que ha estat el suport total de l’acció genocida israeliana a Gaza. Un Trump que vol començar a manar de nou amb les mans lliures per atacar altres problemes que no el deixen –sembla- dormir. Ara podrà pensar en la tercera gran expansió nord-americana per dominar el món i convertir-lo en titella seu.
Tot i que massa tard i òbviament fràgil, l’acord de treva depenen d'una reunió del gabinet israelià, però ja anunciat a Doha, que hauria d'entrar en vigor diumenge 19 de gener, marca un avenç innegable. Si es resisteix a les provocacions i a la supremacia brutal israeliana, aquesta treva hauria de permetre, en els propers dies i setmanes, l'alliberament d'ostatges israelians detinguts a Gaza a canvi de l'alliberament de un miler de presoners palestins, alhora que posa fi als bombardejos de la població civil palestina.
Han calgut panys i mànigues a més de discussions polítiques complicades perquè l'oficina de Netanyahu anunciï un acord sobre l'alliberament d'ostatges detinguts a la Franja de Gaza. Una reunió que permetrà posar la treva en vigor amb una primera fase de sis setmanes i l'alliberament de 33 ostatges.
Però com diuen molts palestins que han suportat i sobreviscut l’infern dels bombardejos indiscriminats, ara comença la pitjor fase del conflicte. Una treva no és la pau. Una treva pot ser trencada en qualsevol moment i tornar a conviure amb la mort, la fam, el dolor, la gana i la desesperació. Els palestins però, tenen més ganes que mai de viure lliures i independents.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
ALEMANYA TÉ L’EIX TRENCAT
Els alemanys voten més dreta
Full de reparacions i pressupost per la reparació alemanya
Alemanya és com un bon cotxe (per això en fan tants) estable, segur, dinàmic, però en tots els models es detecta una falla que es podria considerar de fabricació nacional; li falla l’eix. De segles que Alemanya té l’eix esquerdat. En general no és greu, cal controlar bé el volant i estar alerta dels senyals però a mesura que passen anys i quilòmetres pot esdevenir un accident de terribles conseqüències com ha quedat demostrat més d’una vegada.
S’ha intentat trobar l’origen d’aquesta averia germànica de totes les maneres, però sense èxit. Al final de les proves, els tècnics descobreixen una lleugera inclinació de l’eix cap a la dreta que a la llarga és la que portarà a la desgràcia.
Imagineu per un moment que parléssim de política, doncs el mateix. Diríem que la democràcia alemanya està ben establerta, és segura, es deixa conduir fàcilment... però aquells partits que han passat seixanta anys sota les pedres comencen a llimar l’eix inclinant-lo cap a la dreta. L’experiència, tant la automobilística com la política, demostra que o atures el vehicle o et fots una gran pinya. Per això els partits que fins ara anaven tirant, s’ha aturat de cop en veure emergir entre la caixa de canvis i l’embragatge el cap d’Alice Weidel, líder de la extrema dreta alemanya.
La senyora Weidel apart compartir físic amb Le Pen, és un personatge tan contradictori que es fa difícil creure-la alemanya. Considera a Hitler comunista, representa l’essència més tradicionalista del país mentre ella viu amb una parella femenina de Sri Lanka, i se sent còmoda impulsant un nou nazisme però amb formes i paraules lliberals. I la gent la vota perquè la gent alemanya també té l’eix descontrolat i es decanten cap a la dreta des dels Nibelungs.
I perdonin perquè jo feia un informe mecànic i la passió m’ha pogut altra vegada. El que volia dir; el cotxe, malgrat que per fora encara faci patxoca, està a punt de fer un pet com un gla. L’eix cada vegada s’escora més i un dia d’aquests per la dreta sentirem un rumor de pas d’oca que fa feredat.
Rudolf Worsotik
KFZ-MECHANIKER
LA GARSA PROSTÀTICA
INFILTRACIONS
I ara descobrim que la policia té agents infiltrats a la societat civil
De la mateixa manera que la mentalitat espanyola segueix donant voltes a la sínia del franquisme, les conductes dels estaments oficials espanyols segueixen utilitzant les seves formes de control. Només han canviat de nom. El que era la quinta columna durant la guerra civil espanyola ara, en plena aparent democràcia són segons paraules del Ministre Marlasca, agents infiltrats que actuen dins de la Llei per prevenir i donar resposta a possibles actes criminals. Llarga definició per explicar la traïdoria. D’altra banda queda per definir quins són actes criminals i quins pura demanda constitucional, però amb Marlasca ja se sap, varien segons el temps i el càrrec que ell ostenta.
Sortosament els agents infiltrats depenen de la intel·ligència policial, i amb això ja està tot dit. Han aprés a treure’s la gavardina, sí, però encara duen la cadena del rellotge amb la bandera espanyola. Només els queda l’esquer sexual, la mirada torba, el somriure llefiscós. Si la passió no t’embarga i saps fer-te una palla, a cada personatge infiltrat li veuràs la ploma a quilòmetres de distància.
Segons s’ha conegut a través dels nostres infiltrats, als infiltrats espanyols se’ls hi fa una sola prova d’aptitud abans d’entrar al grup de xivatos. Les aspirants a policies penetrades han de saber fingir de forma convincent un orgasme i els mascles han d’evitar un eretisme exageradament precoç. Certament no és una preparació molt profunda... o sí, però no en el món de l’espionatge ni dins el coneixement tècnic i intel·lectual del confident. Amb la plaça guanyada els donen també un certificat del Nacional Catolicisme en el que se’ls dispensa de follar només cara a la descendència. Ells/elles poden fer-ho per la pàtria.
Sigui com sigui l'erradicació d’aquests elements infiltrats té fàcil solució. N’hi ha prou amb que els grups “terroristes” o agrupacions veïnals també espiades, o corals populars controlades o grupets de les característiques que vulguin, follin entre ells. Si van ben servits sexualment és poc probable que s’enganxin amb tipus com els delators, perquè als delators els delata la ferum a porc. A tots. Les aixelles els traspua a caserna, a Espanya seca, a escolarització primària. Res més fàcil que no ser detectat per les forces estatals malgrat no ser falangista. N’hi ha prou amb sortit de casa ben cardat.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
UNA FRANCESA, ESTAFADA PER INTERNET I VILIPENDIADA PER L'OPINIÓ PUBLICA
L’Anne, un viu exemple d’amor i humanitat
Anne, dissenyadora d’interiors de 53 anys, està passant per un gran calvari, amb una greu depressió, ingressada des de fa dos mesos a una clínica, a causa d’haver patit una estafa on-line i de rebre l’escarni i la burla a les xarxes socials. L’Anne es va enamorar d’un fals Brad Pitt, mantenint una llarga correspondència d’un any i mig per Instagram. Enganyada primer per la falsa mare de Brad Pitt, que la convenç de que el seu fill necessita una parella com ella, tot seguit s’inicia un contacte digital amb el fals fill, el qual li envia fotos trucades, cançons i poemes, amb cartes enamorades.
Amb l’excusa de què pateix un càncer de ronyó i que necessita diners per pagar el tractament i l’operació, li sostreu 830.000 euros -que eren tot el seu patrimoni i estalvis- adduint que tenia les comptes bloquejades arrel de la separació amb Angelina Jolie. És pels mitjans de comunicació que se’n adona de l’engany, al assabentar-se que Brad Pitt té una nova parella.
L’Anne, una dona sensible, solidària, profundament humana, a la recerca de trobar un veritable amor compartit al que li ha donat tot, no n’ha tingut prou amb l’enorme tragèdia en assabentar-se pels mitjans que Brad Pitt tenia una nova parella i quedar-se sense res, que s’ha vist insultada, maltractada i menystinguda amb burles i mofes en les que han participat mitjans de comunicació, equips de futbol i fins i tot Netflix.
Ella, l’Anne, és una dona, avui desenganyada i greument adolorida, íntegra i exemplar, plena de bondat, necessitada de rebre i donar-se des del millor del seu fons humà, que s’ha topat bruscament amb tota la merda i maldat de les veus d’aquesta societat hipòcrita, egoista, deshumanitzada i cruel, que gaudeix del patiment i de la ingenuïtat dels altres.
L’Anne, malgrat l’engany sofert, és un símbol vital de bellesa interior humana que alliçona i s’enlaira per sobre de tots els seus miserables detractors.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
AL PODER PER LA FORÇA DE L'ESTUPIDESA
Maduro es torna a fer President i presenta nous plans
Venezuela té un President d’aquells que ja no en quedaven però que tornen a venir. Megalòman, salvador de la pàtria ignorant i vulgar. Un d’aquells dictadors sud americans que la història recorda amb suficiència com si es tractés d’un titella de joguina. Maduro és real i fins que la història no el pugui recordar, ell haurà fet molt mal. A vegades la història és massa innocent.
Després de fer-se passar per guanyador en les darreres eleccions i per contrarestar l'oposició de pràcticament de tota la geografia política mundial, Maduro es prepara per una nova batalla. Proposa lluitar “per les bones o per les armes” contra les pressions internacionals i a favor de la revolució. Pensa fer-ho conjuntament amb Nicaragua i Cuba i tots els germans grans del món.
Amb la personalitat de Maduro ja no ve d’una carallotada. De la mateixa manera que ara demana una guerra i fa tres mesos va decidir que començava el nadal, demà passat aquest poderós líder pot proposar el suïcidi col·lectiu de tota la nació veneçolana. El que vulgui, està grillat i és el puto amo. No hi ha teràpia que l’aturi.
El problema d’aquesta nova i histriònica proclama la tenen Nicaragua i Cuba, sobre tot Cuba. Perquè a Nicaragua, manada per un altre dictador gairebé tan agosarat com Maduro, no li ve d’una guerra. Des que el “compañero” Ortega n’és el President, la guerra la tenen a casa i agafar les armes per ells és com pentinar-se un dia qualsevol abans d’anar a la feina o a l’escola o l’església.
Cuba és diferent, apart de no tenir armes perquè se les han menjat, Cuba ha tingut després de quaranta anys una bona notícia. Bilden, que vol endreçar la Casa Blanca, abans de marxar a viure de lloguer, havia decidit feia quatre dies, treure al país caribeny de la llista negra. Per reial decret, Cuba havia deixat de ser nació patrocinadora del terrorisme internacional. Amb una mica de sort i l’ajuda del Vaticà que també ha aconseguit que deixessin anar a uns quants presos polítics, podria ser que d’aquí a uns anys, arribessin a Cuba plàtans americans. I quan els cubans estaven desempenyorant els coberts per pelar la fruita com cal, va al Maduro i els fot en un compromís. Què fan ara, desempenyorar les espases dels besavis per enfrontar-se a la internacional capitalista? Tornar a patrocinar la revolució? Temps fóra que deixin a Cuba tranquil·la i l’ajudin a recuperar-se.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LA ICONA ENS HA FET LLUFA
Pep Guardiola es separa de la Cristina
Mort Guifré el Pilós a Catalunya l’hi quedava un heroi, Pep Guardiola. Català capaç de llegir a Miquel Martí Pol i alhora enviar a la merda a Mourinho. La lluita, la consciència, la victòria. El noi de Santpedor va guanyar lligues europees. La única manera en la que Catalunya ha entrat a formar part d’Europa. I després, des de l’estranger seguia guanyant honors i llorers per Catalunya.
En Pep, compatriotes, s’ha separat de la seva dona, la Cristina Serra, la Cristineta, com la coneixíem els socis culers. Una família d’allò més catalana, exemple d’estimació i èxit, de companyonia i sorna, aquest any no ha menjat canalons al voltant de la taula rodona. Quina merda de nadals!
Poc sabem de les raons que han portat al fatal desenllaç. Que si ell, que si ella, que si els fills que si el President del Madrid... Tan se val, sigui quina sigui la causa, Catalunya ha quedat orfe i tal com anàvem les coses, només ens faltava quedar-nos sense pare.
Serà difícil caminar per carrers i places sense entreveure el que tots sabíem proper, un monument al Pep en cada cantonada. Ja no, compatriotes, ja no. En Pep –i ens cau l’ànima als peus en confessar-ho- ens ha fallat. És home mortal, cert, però nosaltres el vàrem fer Déu. I els Déus no es separen. Enganyen, menteixen, fan els salt a la dona, però no es separen perquè ells són exemple. Què direm ara als nostres fills just despertant a la vida?, que el nostre Déu Pep no estima a la Cristina, que no estima als seus fills, que s’ha deixat emportar per una donota qualsevol o per l’afany de més triomfs al Manchester? Què diem? Només podem dir una cosa, Pep, ens has fallat.
Ens hem quedat sense model. Veritat és, que millor no tenir model que substituir-lo per qualsevol polític per molt que estimi a la seva parella, o sigui, que no hi ha remei. Aixequem-nos més tard fem la vida més curta i anem tirant encara que sigui sense il·lusió. Què hi farem. Algun dia havia de passar, però és trist.
Així com en Guifré va donar color a la nostra bandera, en Pep ha tenyit de grisor l’escut de Catalunya i del Barça que encara és més important.
Recollim-nos tots en el silenci i la pregària, unim-nos en un sol desig, que en Pep i la Cristina tornin a estar junts. No serà el mateix, sempre queda màcula sobre el pecat però tampoc estem per tants miraments.
LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
PEL·LÍCULA ANTIGA
Puigdemont i Jonqueres es retroben
A Juràssic Parc ja passava. Una família anava a berenar al bosc i de sobte apareixien uns dinosaures. Encara en queden? deia la família mentre desembolicaven l’entrepà.
D’un temps ençà, malgrat veure’ls cada dia a la premsa, quan topes amb les insignes figures de l’independentisme català tens la sensació d’estar veient una pel·lícula antiga. Molt antiga. Cronològicament no han passat tants anys, ni els protagonistes estan tant envellits tampoc, però la imatge et porta inevitablement a l’inici del cinema sonor, quan tot grinyolava metre els gàngster i l’altre s’espiaven.
Es fa difícil imaginar de què poden parlar els dos líders. Quins temes que no siguin la història els pot portar a reunir-se. Poden xerrar hores sobre allò que tal vegada s’esdevingué però és que finalment haurien de reconèixer que no esdevingué i en gran part per culpa seva.
Ara per ara Esquerra i Junts poden fer la punyeta a Espanya i a Catalunya i la fan tant com poden però el projecte, el futur que en definitiva hauria de ser la política els ha quedat molt enrere. Mantenir-se a la presidència d’un partit potser sigui política, però molt minsa. Puigdemont i Jonqueres van tenir el seu moment. Una situació d’efervescència nacional catalana que van protagonitzar com tants d’altres catalans. Un moment que ha quedat en cendres fins que amb el temps torni a rebrotar com rebrota cada vegada Catalunya. Falten anys per això i no seran ells els qui encapçalin el nou impuls.
Si d’alguna cosa haurien de parlar ara, és per millorar la situació dels catalans, de la seva societat cada vegada més trista i empobrida com ho era en l'època franquista. Ells no poden tornar la il·lusió al país, la seva funció és una altra. Ajudar a trobar un puto peix al cove mentre Catalunya no lluita una vegada més per aprendre a pescar. El boicot gratuït o propagandístic és en aquests moments innecessari i perjudicial per una gent que necessita tornar a casa, llepar-se les ferides (no cal la presó ni l’exili per haver sortit malparat d’aquesta etapa) i recuperar força i esperança cara a un futur que cap de nosaltres no viurà.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
NEGRE SOBRE DAURAT
Barbàrie policial a les mines d’or de Sud Àfrica
Esgarrifós com el món mateix. Inhumà com la mateixa humanitat.
Mà d’obra immigrada, ni qualificada ni legal, entra en mines d’or abandonades sud-africanes. Allí passen llargues temporades sense sortir a l’exterior, en part per amagar-se de les autoritats en part per treure un millor benefici. Mentre, són mal alimentats per bandes mafioses que els fan arribar queviures al fons de la mina. Una d’aquestes mines ha estat denunciada però quatre-cents miners il·legals no s’atreveixen a sortir per por a ser detinguts, maltractats i deportats per les autoritats sud-africanes. Fins aquí, lamentable, però ara arriba la barbàrie.
La policia vol treure als miners però ells no surten. La policia naturalment, té por d’entrar a la mina. Solució: impedir que els eventuals miners no rebin aliments. Resultat, els il·legals que no s’han atrevit a sortir conviuen i treballen envoltats de dotzenes de cadàvers mal embolicats en plàstics. Companys seus que no han resistit la desnutrició mentre els cossos policials fan guàrdia relaxada a la sortida de la mina tot esperant la rendició dels infractors. Restar a l’espera de que un grup de persones morin de gana, diu molt de les forces policials.
Després de dos mesos llargs un jutge ha hagut de sentenciar a favor dels il·legals i donar-los garanties. De moment han sortir un centenar llarg de miners exhaustes, que no podien ni sortir pel propi peu i seixanta cadàvers.
Necessitava el govern sud-africà la resolució d’un jutge per aturar el drama? Cap policia va ser capaç de denunciar la situació a la que ells sotmetien als emigrants?
Fa anys de l’alliberament de Sud-Àfrica. Si algun país havia de ser curós contra l’esclavatge, la tortura i en defensa dels drets humans, havia de ser Sud-Àfrica, víctima secular del domini blanc. O el poder ha canviat el color dels seus dirigents o haurem de deduir que més enllà de races i ideologies la ignomínia va sempre lligada al poder. L’apartheid i la conducta governamental a les mines d’or no queden tant distants. Tenen el mateix origen, la manca absoluta de respecte per l’ésser humà. La creença, emparada en la força de que tot s’hi val. Tant per tant podríem esperar el retorn del darrer president blanc de Klerk sense esquinçar-nos la roba.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
UNA MÀFIA BRUTA
Desarticulades empreses emmerdades en el tràfic de merda
L’Empresa catalana Griñó Ecològic (no us deixeu portar pel nom) importa brossa italiana. Quaranta mil tones l’any des del 21 amb uns beneficis de 19 milions d’euros i unes pèrdues de salut ambiental considerable però això no importa. Entre mig la màfia italiana i els ports de Barcelona i Tarragona. Ho van descobrir uns periodistes, no pas les forces de seguretat italianes o espanyoles i això que tantes tones ocupen un cert espai. Espanya, segons els tècnics, és dels països on més barat resulta abocar merda. Tampoc és estrany.
L’ESTIGMA FRANQUISTA
Oposicions genètiques
La Memòria Històrica no hauria de representar cap problema pels que viuen al present, excepte si el seu present és el passat. El Govern ha reiniciat la recerca de cossos de brigadistes morts (un eufemisme) i enterrats segons sembla a la fossa comuna de Monte Carmelo. Els líders opositors a la investigació, han estat el senyor Almeida (alcalde de Madrid) i la senyora Ayuso (Presidenta de la Comunitat der Madrid). Què se’ls ha perdut a aquests dos individus al Monte Carmelo? Quina raó poden esgrimir per evitar la recuperació de més de quatre-cents cossos de brigadistes? Només l’estigma del franquisme que porten gravat a foc a la teta dreta i al parietal dret del seu diguem-ne cervell.
L’ESCOLA NO TE BRESSOL
Problemes a la Bressol de la Catalunya Nord
L’escola bressola de la Catalunya Nord novament en perill. Des de la seva creació ha sortejat tot tipus d’amenaces, problemes i atemptats més o menys democràtics. Ara es tracta de la retallada del pressupost que els assignava el govern francès. L’escola necessita amb urgència dos-cents mil euros per pagar al seu personal (La despesa del senyor Valls per exemple en una setmana de feina esgotadora). Seria d’interès nacional conèixer les raons per les que a tot un Estat com el francès, els fa tanta paüra un col·lectiu escolar que a tot estirar acull a una mica més d’un miler d’escolars. Si busquessin bé, probablement trobarien problemes més imperiosos per la gran França.
AEROC O COREA O LA CASA DE LES MANTES
Galimaties presidencial a Corea
Com que la notícia és curta ens permetrem mostrar-nos tal com som, ignorants, patriarcals, conservadors i estúpids. I direm... als coreans no se’ls distingeix, tots són igual i emeten uns sorolls en forma de idioma que tampoc s’entén. Sortosament cauen lluny de casa nostra i només venen de visita (els del sud) però fa uns dies que volen ser protagonistes i això sí que no. El món no està per estudiar la idiosincràsia coreana. Des d’Occident ens permetríem donar-los un consell a modus d’ensenyança. Els països tenen un President, només un. Un país, un President. La resta són ximpleries veneçolanes. O sigui, que agafin un paio d’aquests, el fotin darrera la taula presidencial, el deixin allí una temporada i que no emprenyin. Ben pensat, podríem ser més dolents.
POESIA BUCÒLICA
Plaga de conills
La plana, un vent suau acarona el naixent sembrat, l’astre reial cedeix, amable, a la fosca. I aleshores milers i milers de conills surten de boscos matolls i forats i es mengen la collita, i a l’estona arriben els senglars i devoren ceps i troncs i gallines i una mica més tard els cabirols entre saltiró i saltiró es foten les fulles i la fruita. En tornar l’albada, abans el pagès no pugui fer recompte dels estralls, un núvol espès d’estornells endrapen les olives. A la plana, queda també una mica de collita. Consum propi de proximitat.
Els poetes bucòlics ho tenen fatal.
EL TRIBUNAL FA DISSABTE
El Magistrat Macías apartat
El Tribunal Constitucional ha apartat al Magistrat Macías cara al debat sobre la llei d’amnistia. Les raons resulten prou clares. El Magistrat s’havia convertit en holligan de la derogació de la Llei. Ho va dir per activa, passiva, en forma oral i per escrit, en somnis i congressos. Tanta vehemència no semblava donar garanties d’imparcialitat en la discussió del cas i ha saltat de la sala.
Ja no és un cas nou. Fa poc també va saltar –encara que amb la ret de la jubilació– el bon amic Aguirre, narrador de faules molt apreciades. Ja en van dos.
A veure si al final a Espanya tornarà la justícia?
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
L’ESCRIPTURA S’ASSEMBLA A LA PROSTITUCIÓ
DE PRIMER S’ESCRIU PER AMOR
DESPRÉS PELS AMICS
I A LA FI PER DINERS