Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
13 december 2019
¿ANDE ESTÁ LA BOLITA?
La taula està construïda amb dues capses de cartró buides. Darrera la falsa taula hi ha el bandarra que remena els gobelets amb la boleta (o el pacte) a dintre. Envoltant l’estafador, afectes a la causa vigilen la presència policial, mentre el líder ensarrona als turistes (o als catalans). Les tècniques han millorat. Un afí a la ideologia de l’estafa, controla des del balcó d’algun jutjat, que ningú no pugui advertir de l’estafa a la víctima via mòbil. Han bloquejat les alarmes digitals. Tot està lligat i ben lligat. Els curiosos que normalment envoltaven l’escena de l’engany, ja no s’aturen. Saben el final. El poder guanya.
Lluny dels focus mediàtics, de nit, anònimament, tant humils com persistents, uns veïns, exposen els seus cossos al servei de la justícia. Dia rere dia, nit rere nit, tallen una de les entrades de la ciutat. Homes, dones, fills, nets, avis, concos, cristians i musulmans, manifesten el seu rebuig pel joc de triles que estafen als innocents i desarmats ciutadans. El poder encara no ha guanyat.
SEGONA PÀGINA
LA KINTA FORKA
VISTA LA ACTITUD DEL ESTADO ESPAÑOL
Vista la actitud del estado español, completamente antidemocrática, un estado que nació en enero de 1716 anexionando otros estados. ¿Cómo los perdió?
1783. Dominica: Realmente nunca fue una posesión española gracias a la belicosidad de los caribes.
1791. Ciudad de Oran (Argelia): Se pierde por un tratado de paz con Argel.
1794. Oregón, Idaho, Montana, Washington y sur de Alaska, USA: y, el Suroeste de Columbia Británica, de Canadá: Es fruto de la negociación con US y cambia estos territorios por Texas y Florida.
1801. Estados de Luisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sur, Dakota del Norte, Wyoming, Montana, Idaho, Minnesota y Iowa..: Los pierde en el tratado de San Ildefonso ocultado a la población española durante dos años por la gran pérdida de territorios.
1802. Trinidad y Tobago: La pierde en favor de Inglaterra a través del Tratado de Amiens.
1811. Paraguay y las Islas Malvinas: Perdidas con la guerra de la independencia. Primero España se negó, después tuvo que claudicar y aceptarlo.
1819. Colombia y Ecuador: Se declaran primero república, España lo rechaza y envía un ejército mermado que pierde.
1819. Estado de Florida y partes de los estados de Luisiana y Texas: US ataca con el apoyo de los colonos y obliga a España a ceder los territorios a cambio de 5 millones de dólares que jamás pagaron.
1821. Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Honduras, Panamá, Belice: La población se levanta contra los impuestos y España tiene que claudicar.
1828. Uruguay: Revolución contra los impuestos.
1836. México, que también contenía los estados de California, Nevada, Utah, Arizona, parte de Colorado, Kansas, Oklahoma, parte de Wyoming, y parte de Nuevo México: Revolución contra los impuestos de España. En España se Rehabilita la Constitución de 1820 y se pacta la independencia.
1844. Chile: Después de 300 años de luchas entre España y los indígenas y colonos, España tiene irse.
1845. Venezuela: Se declara la república y empieza la revolución. España se niega pero no tiene efectivos para lucharla capitulando al final y firmando la independencia.
1847. Bolivia: En contra de los excesivos impuestos, la población nativa y colona se revoluciona obteniendo finalmente la independencia.
1863. Argentina: Revolución en contra de los impuestos, declaración de independencia.
1865. República Dominicana: Los propios militares españoles declaran la independencia de la isla con el apoyo de toda la población civil.
1879. Perú: Revolución y capitulación de las tropas españolas.
1885. Islas Marshall, pertenecientes a las Carolinas Orientales: Las pierde España en favor de Alemania y UK por la Crisis de Las Carolinas.
1888. Isla de Pascua: Chile se lo anexiona tan sólo comunicándolo a España.
1892. Islas Gilbert, pertenecientes a las Carolinas Orientales: Las tuvo que abandonar España por falta de recursos.
1898. Cuba y Puerto Rico: Solicitud de más autonomía que España niega, declaración de independencia que España niega. Finalmente envía mermadas tropas que pierden la guerra contra US.
1898. Filipinas: La población se revoluciona por los abusos españoles y reciben el apoyo de varios clérigos españoles. La guerra con US hace que España claudique.
1899. Palaos: islas vendidas a Alemania por 25 millones de pesetas al perder la guerra contra ellos.
1938. Islas salvajes: Pertenecientes a las Canarias y aún reclamadas por España a Portugal. Las pierde por imposibilidad de afrontar su defensa.
1958. En diversos territorios del norte de África fin del protectorado español cuando Franco los entrega a Marruecos.
1968. Guinea Ecuatorial: es la ONU quien obliga a España a marcar una fecha de independencia.
1969. Ifni. Se pierde obligada por la ONU.
1976. Sahara Occidental: Marcha verde, pacífica, obliga a España a abandonar el territorio.
Qué tuvieron en común todos estos procesos.
1-. Abusos de España, legislativos y tributarios.
2-. Negación de más autonomía.
3-. Negación del derecho de independencia.
4-. España sin capacidad económica alguna en cada una de esas independencias.
6-. Sumisión al orden internacional superior (US, Alemania, UK, ONU).
7-. Después de haberse negado, guerreado, y oprimido a la población, aceptación de la independencia.
¿No os suena todo esto? Más que nada porque es calcado a lo que vivimos en Catalunya.
1-. Abusos fiscales sobre la población catalana, también legislativos.
2-. Negación del estatut.
3-. Negación del derecho a decidir, incluso utilizando la violencia.
4-. España a punto de entrar en un rescate.
Para rescatar a España se precisan 350.000 millones de euros, además de que se obligaría a recortar 100.000 millones del presupuesto (fin de las coberturas sociales y ruina del 90% de la clase media.
Quien tendría que perder ese dinero? La UE, y a cambio tendría un estado, el cuarto en población (para nada es la 4ª economía, sólo en tamaño), con una mermada capacidad de compra.
Y todo eso lo puede evitar la UE con la independencia/confederalismo de Catalunya... Recordemos que la historia siempre se repite, y que España siempre ha actuado igual... Quizás es el momento que tanto catalanes como españoles vean que es la mejor opción para todos.
Reproducción del articulo de Jordi Mas Font
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
PEDRO SÁNCHEZ, PRESIDENT DE L’ESPANYA QUE ENS ESCANYA
Si tot li surt bé, properament, Pedro Sánchez formarà govern amb Pablo Iglesias i amb el suport de partits perifèrics.
El futur president, conegut popularment per múltiples fans femenines com Pedro el Hermoso, ha esdevingut en els darrers mesos Pedro el Cruel pel seu afermat patriotisme espanyol i, amb el desig exacerbat d’oferir noves glòries a Espanya, vol fer unes noves i duríssimes lleis de l’embut amb un filtre cada cop més petit a fi de sotmetre els catalans, titllats de terroristes. Ell s’ha convertit en el policia dolent; serà Pablo Iglesias el policia bo de la nova caverna?
En Pedro Sánchez, també conegut com Pedro el Charlatán, és un gran dirigent del PSOE, d’esquerres i progressista i, alhora, polític singular que emula figures pàtries com Don Pelayo o el Cid Campeador així com altres dirigents. Tenen com a màximes “Todo por la Patria” o “Todo por la Pasta”, ell té el gran principi de “Todo por conseguir el Poder”.
Podrà mantenir Catalunya com a trofeu de guerra i camp de concentració? Ho té cada cop més difícil malgrat la seva perseverança i obstinació. Hem sabut darrerament que s’està buscant la vida per si falla en el seu afany presidencialista. D’amagatotis i sense que ho sàpiga ningú ha realitzat vàries proves d’una nova professió. Així, a una popular cadena de televisió s’ha presentat per a vendre simpatia i una nova rentadora i a una altre cadena s’ha ofert per presentar uns calçotets i un vestit de bany de la nova marca “Niceboys”. També ha estat fitxat per a exhibir-se en un famós gimnàs.
Per tant, els seus admiradors i admiradores no cal que pateixin perquè, encara que la jugada política li surti malament, ell, en Pedro, sempre tindrà una feina assegurada.
EL CONVIDAT
EL NEN DE L’EXORCISTA
En Gabriel Rufián, en contra del que es comenta, no té cara de nen. És un nen. Grassonet, ulls entremaliats, somriure foteta i una panxolina que t’agafen ganes de fer-li “rin”. Apart d’això, és polític i d’Esquerra Republicana, amb la qual cosa ja te’l veus a Parvulari.
En Rufián, té bones dots d’orador. Si se l’entengués seria fantàstic, però el que realment domina és el llenguatge no verbal. Gestualitat, cares, ganyotes... és com un mim, dins la gàbia parlamentària.
Quan s’enfada, “fa morros”, quan es cansa, deixa anar les espatlles contra la cadira de l’ascó, quan està content, se li tanquen els ullets i els llavis se li aprimen en un somriure entremaliat.
Ara però que s’ha d’empassar les converses prèvies a un acord amb el PSOE, l’oratòria, la mímica i diríem que fins i tot la pixera, se li han escapat. De moment evita parlar (¿què es pot dir sense fer el ridícul?), però no pot fer-se invisible i el seu cos evidencia un malestar còsmic. Tot ell és un garbuix orgànic. Com si estés endimoniat.
Creiem de justícia plànyer el paperot que ha de fer Rufián. Si de veritat sent els colors del republicanisme, perquè l’han fotut en un merder del que sortirà esquitxat, i si feia teatre, perquè li han donat un paper ben galdós i no el tornaran a contractar. En tot cas, hem perdut un bon republicà, o un bon actor.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL DESÈ... DE LA SÈRIE
UN SEÑORITO DE BARCELONA
Mira que mono...
Siempre ha sido muy detallista.
Les quatre dones, es miren la joia que els acaben de regalar. És de bijuteria, és clar, però bijuteria fina, de gust. Una cadeneta platejada de la que penja un estel blau. Totes tenen el seu regal i per a totes és igual (l’esquerra te això, socialitza l’obsequi, sempre que l’obsequi no vagi destinat a un peix gros. Aleshores el regal és personalitzat i car).
Les tres noies i la seva guia espiritual, es posen les cadenes i busquen l’aprovació de les altres.
Te está monísimo. Claro como tienes ese cuello tan largo…
Te realza mucho, diuen les joves a la Madame.
A mi todo me está bien, sea dicho sin pretensión.
Y que lo digas, te disimula la papada un huevo.
Hi ha un llarg silenci després de la impertinència de la Sónsoles. La Purita, la més espavilada, trenca el gel.
Es una lástima que se vaya... Nos lo pasábamos tan bien.
Volverá, ya verás, nos lo ha prometido.
Pero no será lo mismo. Tiene tantos compromisos cuando llega a Madrid. La de putas que le esperan. Y restaurantes y bares... era el puto amo.
Sí, pero él confía en nosotras, por eso nos ha traído a sus amigos. Exclama orgullosa la Madame.
Eso es verdad. Y a todo el grupo se ha llevado, incluso a las chicas. Y a mí uno ya me ha pedido hora, diu coqueta la Encarna.
¿Cualo?
El gordo.
Siempre te cae el gordo. Así se te han quedado las tetas, que parecen espinillas.
Políticos así nos hacen falta, como los de antes, unos señores. Yo no sé como puede ser de izquierdas ese hombre tan majo... y encima catalán.
Tendrá mezcla.
Xsssss. Ya bajan…
Apareix tot el grup d’esquerra. Se’ls veu animats, satisfets i alguns a punt d’anar per feina. El líder està radiant.
Pues ya está, mis amigos han quedado encantados con las instalaciones (a les putes). Y de vosotras no digamos. No os quepa duda, entre todos llenarán mi ausencia.
Por cierto mi querida señora, diu a la Madame, la escenografía masoca, necesita una mano de pintura, se ve un poquito guarra. Perdóneme, pero alguien tenia que decirlo.
HUMANOTECA
CAFÈ PELS TERTULIANS
La tertúlia ha estat el rei sol al voltant del qual han girat negociacions, pactes, amors i traïcions mundials. El bar és el seu Parlament, els intel·lectuals els seus satèl·lits, el cafè, el seu nèctar.
ANÒNIM.- Qualsevol àngel necessita d’un dimoni que l’inviti a un cafè.
E. KANT.- L’amistat és com el cafè, una vegada fred no torna a tenir el seu sabor original, encara que el reescalfis.
A. POPE.- El cafè fa que els polítics siguin savis i que puguin entreveure-hi tot i tenir els ulls mig aclucats.
H. BALZAC.- Quan bevem cafè, les idees funcionen com un exèrcit.
B. RUSSELL.- La vida és prendre una tassa darrera l’altre de cafè i no preocupar-se per altres coses.
La llàstima és que ara, les tertúlies són negociacions polítiques com les actuals entre el PSOE i Esquerra, el Parlament és el seu Bar, els interessos són els satèl·lits i el cafè s’ha convertit en marro de xicoira.
LA LLUFA
EL QUI MUNTA L’ASE RUCIO
Advertiment: Sense voler ofendre a Cervantes, ni al Quixot, ni molt menys encara a l’ase de Sancho que en pau descansi.
Segle XXI, en un lugar del mundo de cuyo nombre no quiero acordarme... hi havia un masclet de cos atlètic, cara fatxa, i ment gruyer que va voler alliberar Gibraltar, (la seva lluita particular contra els molins) i va tornar nadant a casa. Després del fracàs i encara amb les neurones humides, es va apuntar a VOX on fa d’advocat i d’espanta-sogres. És el segon d’Abascal i enlloc de cavall, munta un ase.
Se’l coneix per Javier Ortega Smith, i el millor que es pot dir d’ell és que utilitza una laca molt bona, que alhora que el manté repentinat, no li permet que surti cap idea del seu cap. Tot el seu coneixement li van injectar a l’exèrcit (formava part del grup d’operacions especials) quan encara portava el cap rapat. Des d’aleshores, repeteix el mateix catecisme.
Aquest homenet, que supura odi per les aixelles, és, naturalment, un masclista de merda. I com tots els masclistes, naturalment, un covard incapaç de sostenir la mirada a una dona invàlida que li recrimina la seva moral agressora. Encara més naturalment que tots els naturalments utilitzats abans, la joia Smith, es mereix un lloc d’honor a la història. Però no a la història de les lletres com sí ho fa l’ase Rucio, ell es mereix un lloc entre la púrria del món. Nosaltres hi contribuïm modestament atorgant-li la LLUFA de merda amb cagallons farcits de mala llet.
The translation in English will be soon available
¿ANDE ESTÁ LA BOLITA?
La taula està construïda amb dues capses de cartró buides. Darrera la falsa taula hi ha el bandarra que remena els gobelets amb la boleta (o el pacte) a dintre. Envoltant l’estafador, afectes a la causa vigilen la presència policial, mentre el líder ensarrona als turistes (o als catalans). Les tècniques han millorat. Un afí a la ideologia de l’estafa, controla des del balcó d’algun jutjat, que ningú no pugui advertir de l’estafa a la víctima via mòbil. Han bloquejat les alarmes digitals. Tot està lligat i ben lligat. Els curiosos que normalment envoltaven l’escena de l’engany, ja no s’aturen. Saben el final. El poder guanya.
Lluny dels focus mediàtics, de nit, anònimament, tant humils com persistents, uns veïns, exposen els seus cossos al servei de la justícia. Dia rere dia, nit rere nit, tallen una de les entrades de la ciutat. Homes, dones, fills, nets, avis, concos, cristians i musulmans, manifesten el seu rebuig pel joc de triles que estafen als innocents i desarmats ciutadans. El poder encara no ha guanyat.
SEGONA PÀGINA
LA KINTA FORKA
VISTA LA ACTITUD DEL ESTADO ESPAÑOL
Vista la actitud del estado español, completamente antidemocrática, un estado que nació en enero de 1716 anexionando otros estados. ¿Cómo los perdió?
1783. Dominica: Realmente nunca fue una posesión española gracias a la belicosidad de los caribes.
1791. Ciudad de Oran (Argelia): Se pierde por un tratado de paz con Argel.
1794. Oregón, Idaho, Montana, Washington y sur de Alaska, USA: y, el Suroeste de Columbia Británica, de Canadá: Es fruto de la negociación con US y cambia estos territorios por Texas y Florida.
1801. Estados de Luisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sur, Dakota del Norte, Wyoming, Montana, Idaho, Minnesota y Iowa..: Los pierde en el tratado de San Ildefonso ocultado a la población española durante dos años por la gran pérdida de territorios.
1802. Trinidad y Tobago: La pierde en favor de Inglaterra a través del Tratado de Amiens.
1811. Paraguay y las Islas Malvinas: Perdidas con la guerra de la independencia. Primero España se negó, después tuvo que claudicar y aceptarlo.
1819. Colombia y Ecuador: Se declaran primero república, España lo rechaza y envía un ejército mermado que pierde.
1819. Estado de Florida y partes de los estados de Luisiana y Texas: US ataca con el apoyo de los colonos y obliga a España a ceder los territorios a cambio de 5 millones de dólares que jamás pagaron.
1821. Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Honduras, Panamá, Belice: La población se levanta contra los impuestos y España tiene que claudicar.
1828. Uruguay: Revolución contra los impuestos.
1836. México, que también contenía los estados de California, Nevada, Utah, Arizona, parte de Colorado, Kansas, Oklahoma, parte de Wyoming, y parte de Nuevo México: Revolución contra los impuestos de España. En España se Rehabilita la Constitución de 1820 y se pacta la independencia.
1844. Chile: Después de 300 años de luchas entre España y los indígenas y colonos, España tiene irse.
1845. Venezuela: Se declara la república y empieza la revolución. España se niega pero no tiene efectivos para lucharla capitulando al final y firmando la independencia.
1847. Bolivia: En contra de los excesivos impuestos, la población nativa y colona se revoluciona obteniendo finalmente la independencia.
1863. Argentina: Revolución en contra de los impuestos, declaración de independencia.
1865. República Dominicana: Los propios militares españoles declaran la independencia de la isla con el apoyo de toda la población civil.
1879. Perú: Revolución y capitulación de las tropas españolas.
1885. Islas Marshall, pertenecientes a las Carolinas Orientales: Las pierde España en favor de Alemania y UK por la Crisis de Las Carolinas.
1888. Isla de Pascua: Chile se lo anexiona tan sólo comunicándolo a España.
1892. Islas Gilbert, pertenecientes a las Carolinas Orientales: Las tuvo que abandonar España por falta de recursos.
1898. Cuba y Puerto Rico: Solicitud de más autonomía que España niega, declaración de independencia que España niega. Finalmente envía mermadas tropas que pierden la guerra contra US.
1898. Filipinas: La población se revoluciona por los abusos españoles y reciben el apoyo de varios clérigos españoles. La guerra con US hace que España claudique.
1899. Palaos: islas vendidas a Alemania por 25 millones de pesetas al perder la guerra contra ellos.
1938. Islas salvajes: Pertenecientes a las Canarias y aún reclamadas por España a Portugal. Las pierde por imposibilidad de afrontar su defensa.
1958. En diversos territorios del norte de África fin del protectorado español cuando Franco los entrega a Marruecos.
1968. Guinea Ecuatorial: es la ONU quien obliga a España a marcar una fecha de independencia.
1969. Ifni. Se pierde obligada por la ONU.
1976. Sahara Occidental: Marcha verde, pacífica, obliga a España a abandonar el territorio.
Qué tuvieron en común todos estos procesos.
1-. Abusos de España, legislativos y tributarios.
2-. Negación de más autonomía.
3-. Negación del derecho de independencia.
4-. España sin capacidad económica alguna en cada una de esas independencias.
6-. Sumisión al orden internacional superior (US, Alemania, UK, ONU).
7-. Después de haberse negado, guerreado, y oprimido a la población, aceptación de la independencia.
¿No os suena todo esto? Más que nada porque es calcado a lo que vivimos en Catalunya.
1-. Abusos fiscales sobre la población catalana, también legislativos.
2-. Negación del estatut.
3-. Negación del derecho a decidir, incluso utilizando la violencia.
4-. España a punto de entrar en un rescate.
Para rescatar a España se precisan 350.000 millones de euros, además de que se obligaría a recortar 100.000 millones del presupuesto (fin de las coberturas sociales y ruina del 90% de la clase media.
Quien tendría que perder ese dinero? La UE, y a cambio tendría un estado, el cuarto en población (para nada es la 4ª economía, sólo en tamaño), con una mermada capacidad de compra.
Y todo eso lo puede evitar la UE con la independencia/confederalismo de Catalunya... Recordemos que la historia siempre se repite, y que España siempre ha actuado igual... Quizás es el momento que tanto catalanes como españoles vean que es la mejor opción para todos.
Reproducción del articulo de Jordi Mas Font
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
PEDRO SÁNCHEZ, PRESIDENT DE L’ESPANYA QUE ENS ESCANYA
Si tot li surt bé, properament, Pedro Sánchez formarà govern amb Pablo Iglesias i amb el suport de partits perifèrics.
El futur president, conegut popularment per múltiples fans femenines com Pedro el Hermoso, ha esdevingut en els darrers mesos Pedro el Cruel pel seu afermat patriotisme espanyol i, amb el desig exacerbat d’oferir noves glòries a Espanya, vol fer unes noves i duríssimes lleis de l’embut amb un filtre cada cop més petit a fi de sotmetre els catalans, titllats de terroristes. Ell s’ha convertit en el policia dolent; serà Pablo Iglesias el policia bo de la nova caverna?
En Pedro Sánchez, també conegut com Pedro el Charlatán, és un gran dirigent del PSOE, d’esquerres i progressista i, alhora, polític singular que emula figures pàtries com Don Pelayo o el Cid Campeador així com altres dirigents. Tenen com a màximes “Todo por la Patria” o “Todo por la Pasta”, ell té el gran principi de “Todo por conseguir el Poder”.
Podrà mantenir Catalunya com a trofeu de guerra i camp de concentració? Ho té cada cop més difícil malgrat la seva perseverança i obstinació. Hem sabut darrerament que s’està buscant la vida per si falla en el seu afany presidencialista. D’amagatotis i sense que ho sàpiga ningú ha realitzat vàries proves d’una nova professió. Així, a una popular cadena de televisió s’ha presentat per a vendre simpatia i una nova rentadora i a una altre cadena s’ha ofert per presentar uns calçotets i un vestit de bany de la nova marca “Niceboys”. També ha estat fitxat per a exhibir-se en un famós gimnàs.
Per tant, els seus admiradors i admiradores no cal que pateixin perquè, encara que la jugada política li surti malament, ell, en Pedro, sempre tindrà una feina assegurada.
EL CONVIDAT
EL NEN DE L’EXORCISTA
En Gabriel Rufián, en contra del que es comenta, no té cara de nen. És un nen. Grassonet, ulls entremaliats, somriure foteta i una panxolina que t’agafen ganes de fer-li “rin”. Apart d’això, és polític i d’Esquerra Republicana, amb la qual cosa ja te’l veus a Parvulari.
En Rufián, té bones dots d’orador. Si se l’entengués seria fantàstic, però el que realment domina és el llenguatge no verbal. Gestualitat, cares, ganyotes... és com un mim, dins la gàbia parlamentària.
Quan s’enfada, “fa morros”, quan es cansa, deixa anar les espatlles contra la cadira de l’ascó, quan està content, se li tanquen els ullets i els llavis se li aprimen en un somriure entremaliat.
Ara però que s’ha d’empassar les converses prèvies a un acord amb el PSOE, l’oratòria, la mímica i diríem que fins i tot la pixera, se li han escapat. De moment evita parlar (¿què es pot dir sense fer el ridícul?), però no pot fer-se invisible i el seu cos evidencia un malestar còsmic. Tot ell és un garbuix orgànic. Com si estés endimoniat.
Creiem de justícia plànyer el paperot que ha de fer Rufián. Si de veritat sent els colors del republicanisme, perquè l’han fotut en un merder del que sortirà esquitxat, i si feia teatre, perquè li han donat un paper ben galdós i no el tornaran a contractar. En tot cas, hem perdut un bon republicà, o un bon actor.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL DESÈ... DE LA SÈRIE
UN SEÑORITO DE BARCELONA
Mira que mono...
Siempre ha sido muy detallista.
Les quatre dones, es miren la joia que els acaben de regalar. És de bijuteria, és clar, però bijuteria fina, de gust. Una cadeneta platejada de la que penja un estel blau. Totes tenen el seu regal i per a totes és igual (l’esquerra te això, socialitza l’obsequi, sempre que l’obsequi no vagi destinat a un peix gros. Aleshores el regal és personalitzat i car).
Les tres noies i la seva guia espiritual, es posen les cadenes i busquen l’aprovació de les altres.
Te está monísimo. Claro como tienes ese cuello tan largo…
Te realza mucho, diuen les joves a la Madame.
A mi todo me está bien, sea dicho sin pretensión.
Y que lo digas, te disimula la papada un huevo.
Hi ha un llarg silenci després de la impertinència de la Sónsoles. La Purita, la més espavilada, trenca el gel.
Es una lástima que se vaya... Nos lo pasábamos tan bien.
Volverá, ya verás, nos lo ha prometido.
Pero no será lo mismo. Tiene tantos compromisos cuando llega a Madrid. La de putas que le esperan. Y restaurantes y bares... era el puto amo.
Sí, pero él confía en nosotras, por eso nos ha traído a sus amigos. Exclama orgullosa la Madame.
Eso es verdad. Y a todo el grupo se ha llevado, incluso a las chicas. Y a mí uno ya me ha pedido hora, diu coqueta la Encarna.
¿Cualo?
El gordo.
Siempre te cae el gordo. Así se te han quedado las tetas, que parecen espinillas.
Políticos así nos hacen falta, como los de antes, unos señores. Yo no sé como puede ser de izquierdas ese hombre tan majo... y encima catalán.
Tendrá mezcla.
Xsssss. Ya bajan…
Apareix tot el grup d’esquerra. Se’ls veu animats, satisfets i alguns a punt d’anar per feina. El líder està radiant.
Pues ya está, mis amigos han quedado encantados con las instalaciones (a les putes). Y de vosotras no digamos. No os quepa duda, entre todos llenarán mi ausencia.
Por cierto mi querida señora, diu a la Madame, la escenografía masoca, necesita una mano de pintura, se ve un poquito guarra. Perdóneme, pero alguien tenia que decirlo.
HUMANOTECA
CAFÈ PELS TERTULIANS
La tertúlia ha estat el rei sol al voltant del qual han girat negociacions, pactes, amors i traïcions mundials. El bar és el seu Parlament, els intel·lectuals els seus satèl·lits, el cafè, el seu nèctar.
ANÒNIM.- Qualsevol àngel necessita d’un dimoni que l’inviti a un cafè.
E. KANT.- L’amistat és com el cafè, una vegada fred no torna a tenir el seu sabor original, encara que el reescalfis.
A. POPE.- El cafè fa que els polítics siguin savis i que puguin entreveure-hi tot i tenir els ulls mig aclucats.
H. BALZAC.- Quan bevem cafè, les idees funcionen com un exèrcit.
B. RUSSELL.- La vida és prendre una tassa darrera l’altre de cafè i no preocupar-se per altres coses.
La llàstima és que ara, les tertúlies són negociacions polítiques com les actuals entre el PSOE i Esquerra, el Parlament és el seu Bar, els interessos són els satèl·lits i el cafè s’ha convertit en marro de xicoira.
LA LLUFA
EL QUI MUNTA L’ASE RUCIO
Advertiment: Sense voler ofendre a Cervantes, ni al Quixot, ni molt menys encara a l’ase de Sancho que en pau descansi.
Segle XXI, en un lugar del mundo de cuyo nombre no quiero acordarme... hi havia un masclet de cos atlètic, cara fatxa, i ment gruyer que va voler alliberar Gibraltar, (la seva lluita particular contra els molins) i va tornar nadant a casa. Després del fracàs i encara amb les neurones humides, es va apuntar a VOX on fa d’advocat i d’espanta-sogres. És el segon d’Abascal i enlloc de cavall, munta un ase.
Se’l coneix per Javier Ortega Smith, i el millor que es pot dir d’ell és que utilitza una laca molt bona, que alhora que el manté repentinat, no li permet que surti cap idea del seu cap. Tot el seu coneixement li van injectar a l’exèrcit (formava part del grup d’operacions especials) quan encara portava el cap rapat. Des d’aleshores, repeteix el mateix catecisme.
Aquest homenet, que supura odi per les aixelles, és, naturalment, un masclista de merda. I com tots els masclistes, naturalment, un covard incapaç de sostenir la mirada a una dona invàlida que li recrimina la seva moral agressora. Encara més naturalment que tots els naturalments utilitzats abans, la joia Smith, es mereix un lloc d’honor a la història. Però no a la història de les lletres com sí ho fa l’ase Rucio, ell es mereix un lloc entre la púrria del món. Nosaltres hi contribuïm modestament atorgant-li la LLUFA de merda amb cagallons farcits de mala llet.