Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
11 december 2020
ANALFABETISME MILITAR
En alguna Residència militar per a vells defensors de la pàtria i de l’esperit nacional catòlic apostòlic i romà, alguns comandaments han tingut una idea. La primera que tenen després d’haver-se incorporat a les forces armades.
Segons ells, per salvar a Espanya de catalans, bascos, comunistes i maçons, cal afusellar uns vint-i-cinc milions d’espanyols. I així, Espanya seria una, petitona i assassina nació, que és el que volen. Normal.
La carta l’han enviat al rei d’Espanya, demòcrata de tota la vida. Normal.
Les conseqüències poden ser l’holocaust de la meitat de desgraciats que viuen a Espanya amb la quiescència del la justícia i la benedicció de l’església. Normal.
La dreta ja esmola les armes i els cau la salivera morros enllà. Normal.
Considerant que molts dels signants van pertànyer a les forces aèries, la psiquiatria mundial pensa en una afectació general del generals, del mal d’altura. Com els alpinistes però amb mala llet. Normal.
El que sorprèn de la nota és saber qui l’ha escrit. Els militars disparen, saquegen, afusellen o violen. Però no fan res per escrit. No saben escriure. Aleshores, qui ha estat el amanuense que ha transcrit els missatges patriòtics dels militars a la lletra impresa? Misteri.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
ATTENTION, PREMIER MINISTRE DE FRANCE
L’intercanvi comercial entre França i Espanya ja no es limita a manufacturats, productes agrícoles, tabac, alcohol, ni estraperlo d’armes. Ara intercanvien idees... o lleis, que encara resulta més perillós.
El problema per França és greu. El Primer Ministre francès Castex, no sap amb qui se la juga. Intercanviar idees amb la península ibèrica, zona erma del pensament mundial des de de la mort de Cervantes, és com confiar en els orgasmes de les senyores de la vida.
Castex hauria de saber que a la península ibèrica, és normal solucionar els problemes a la brava torera (anomenada llei del morrió). Si la policia pega a tort i a dret esgarrifant a ciutadans i premsa, es prohibeixen les imatges de brutalitat i ja està. Si la violència masclista s’agreuja i a cada cantonada trobes una dona feta trossets pel marit, se’n deixa de parlar i tots contents. Si el rei atraca el Banc d’Espanya, bon profit li faci. Així som a Espanya. Però França és una altra cosa. No Castex, no. A França, com ja estàs comprovant, la llei morrió no cola.
Probablement sigui l’origen mig català, el que ha fet que Castex confiés en una llei espanyola. Castex sempre s’ha distingit per parlar bé de Catalunya, per dir que entén la seva problemàtica política però pel que sembla la seva identificació amb els catalans està al nivell del seu compatriota Valls, un altre exemplar de l’intercanvi cultural franco-espanyol, que va voler posar un morrió als catalans, en plena fase electoral.
Algun dia, Castex vindrà a Espanya en visita oficial i si el viatge preparat entre conselleries li deixen deu minuts de llibertat comprendrà que d’Espanya no es pot copiar ni el sistema horari.
Confesso que no sóc un especial admirador de la grandeur francesa, però tampoc em cauen tan malament com per desitjar que acabin mimetitzats pels espanyols. Amb un desgraciat a la família ja n’hi ha prou. Si jo fos francès, començaria a pensar en emigrar més cap el nord.
LA KINTA FORKA
LA V DE LA VICTÒRIA?
Boris Johnson necessita una vacuna victoriosa. Criticat per la gestió de la pandèmia, el primer ministre anglès comença la vacunació al Regne Unit, el país que té el nombre de morts més alt d'Europa amb més de 61.000 víctimes i està a tres setmanes de la ruptura amb la Unió Europea sense cap acord comercial post-Brexit.
Una situació on qui té més a perdre és Londres. El Regne Unit depèn molt més de l'economia europea que a l'inrevés. I els europeus, preparats per a una situació de "no acord" li han traçat unes línies vermelles clares. És en aquest context que ha llençat la campanya de vacunació contra la Covid-19, la primera d'un país occidental.
Margaret Keenan, una àvia de 90 anys, és la primera pacient del món a rebre la vacuna de l'aliança Pfizer/BioNTech, nord-americana-alemanya mentre la propagació de la Covid-19 continua accelerant-se.
Sahin, de 55 anys, i Tureci, de 53, van establir BioNTech a la ciutat alemanya de Mainz el 2008. Ara són unes de les 100 persones més riques d'Alemanya. El valor de mercat de la seva empresa cotitzada al Nasdaq va saltar a 25.720 milions de dòlars, un salt massiu des dels 4.600 milions de dòlars de l'any passat.
Utilitzen una tecnologia mai abans provada anomenada ARN missatger, o ARN, per causar una resposta immune en les persones vacunades utilitzant material genètic, mRNA, per enganyar les cèl·lules en la producció de fragments de proteïnes que semblen parts del virus. El sistema immunitari aprèn a reconèixer i atacar aquests fragments i, en teoria, reaccionarà ràpidament a una infecció. Quins seran els efectes secundaris de la manipulació genètica?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
TRIOMF DEL REI EMÈRIT ARREU DEL MÓN
Cada cop més triomfa arreu del món la figura del rei emèrit Joan Carles I amb la consecució de més i més trofeus a l’hora que són del tot incomprensibles i injustes algunes veus que, envejoses i malèvoles, no deixen de criticar-lo.
El seu periple d’èxits l’ha coronat a Miami on, en un teatre famós, Julio Iglesias li ha fet entrega de “El Pene de Oro” (cigala d’or), mentre un conjunt de models, amb les calces a la mà, cantaven alegres i somrients: “Tápame, tápame, tápame que tengo frío, muy querido rey, rey mío...”. Tot seguit el monarca ha arribat a Chicago on, en persona, Donald Trump li ha concedit el premi Al Capone, amb una valuosa estatueta d’or.
Tornant a Espanya ha estat homenatjat en un poble de la Mancha amb el premi “Simpatía i Campechano del Año” i, donat la seva gran experiència i destresa amb la cacera, ha obtingut també el premi “El Caçador Ambiental de l’Any”, seguint les passes de Franco que tant va fer per a mantenir l’equilibri de l’ecosistema animal. Tant és així que ha estat convidat per l’alcaldessa Colau per a que actuï sobre l’excés de població de senglars a Collserola.
Ha estat cridat també a Estocolm per a concedir-li el premi “Llibertat per a fer tot allò que li rota sense miraments de cap mena”. A Les Bahames l’associació clandestina de traficants i blanquejadors de diners li ha regalat un luxós iot guarnit amb preciosos diamants, com a membre d’honor de l’esmentada associació.
L’agència de viatges de El Corte Inglés li ha concedit el premi “5 Continents” com a viatger del món del segle XXI.
Ja fa temps que una coordinadora mundial de mares soles li van al darrera per a coronar-lo com el “Gran Pare Desconegut de l’Any”, pels fills i filles que les hi ha aportat.
El seu periple pel món ple de reconeixements i d’èxits rotunds ha conclòs, de moment, al Teatre Real de Madrid amb l’apertura d’un curset sobre com fer-se milionari sense fotre brot, el què és el mateix: cursillo para futuros millonarios al alcance de todos, presidit per Joan Carles acompanyat pels seus col·legues de vicissituds i de negocis Alfonso Guerra i Felipe González.
El rei emèrit realment té molt de mèrit i ha enriquit de valors humanístics i ètics la monarquia borbònica espanyola. Deixa un valuós i extens llegat i un exemple clarivident que caldrà que el seu fill i actual rei Felip VI el tingui present per a major glòria del seu regnat i servei a la pàtria.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL TRETZE
LA FESTA DELS GOMES
Bon vespre. Avui el toc de queda, no va amb nosaltres. La Kahlo, micro en mà, ho anuncia. Tothom ha de ballar la rumba, el rock, el pop com si fos una festa de comiat de solters. Fins a la matinada!
Els GOMES celebren una festa a casa la Kahlo; ella l’ha decorada amb serpentines i leds festius ja que han pres la decisió ferma d’autodissoldre’s.
La Kahlo mira intensament al Kandinski i segueix fent d’animadora. A partir d’avui només hi ha cinc principis a la meva vida: les lletres F, E, S, T i A. I aquesta nit, aquí estem de nou... L’emoció la fa callar i tremolar. La Kahlo llueix la seva faldilla més bella. El Soutine ha portat una pilota de handbol i ja està suant com un animal. Porta una jaqueta de polièster blanc reial. Ah, quina vida, s’exclama.
El Picasso i el Kandinski, beuen com porquets entre camarades! El Tàpies fa piruetes infernals damunt els fogons. Tot el GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS s’ha posat perruques roges!
Els plats de menjar van circulant però està clar que ningú té massa ganes de parlar i qui més qui menys segueix el ritme de la música.
Una estona més tard la Kahlo i el Soutine ballen un lent. El Miró remena una bossa de supermercat plena de birra, whisky i vodka! I qui més hi ha? Ha, si, són la Carmela i el Danny omplint les jarres amb birra, els veïns de la Kahlo. Els qui li cuiden sovint el gat i a ella quan cal.
Ei! El Tàpies fa una pausa i s’adreça al Picasso. Potser no hauries d'haver pres les pastilles avui. Aquest s’ha estirat al terra de la cuina.
La peça musical s’acaba i la Kahlo torna a agafar el micro. Així és com sovint s’acaben les històries. Un romàntic el Picasso, aspirant a escriptor, porta Martin Eden de Jack London en una butxaca, paquet de Winston en l'altra. Somnia que passa l'estiu en una casa al costat de l'aigua. I beu cervesa mirant el mar. Un dia, veu una noia. Viu a la casa del costat, més maca o més de disseny que la seva. Ella és rossa, bonica i sembla misteriosa. Ell l’observa de lluny, en una immersió fantàstica, però tot això és cinema, i al seu cap, sovint fa pel·lícules sobre les dones, les seves vides, els seus desitjos, i el dia en que les besarà.
El Miró li passa una copa de whisky i el Picasso l’aixeca en un brindis mut que ella accepta amb el cap mentre segueix parlant. Abans d’ahir a la nit, el Kandinski encara estava recaptant diners per muntar una residencia barata. Era quan encara el grup volia experimentar i prendre’s la vida com a finals dels anys 90. Què vols dir? Pregunta la Carmela. No et fiquis amb la meva recepta, la dels ritmes fàcils de platja i d’homes avinents. I portant-se un dit als llavis la fa callar i segueix amb la seva deriva. El Kandinski, l'home que, després de reunir els teus antics membres de la banda, ens vas immediatament seduir i vincular a la teva particular guerra contra el capitalisme i a favor dels vells lluitadors pobres en recursos. Però més que aquesta lluita, que no és sorprenent en si mateixa, quins reptes hi pot haver al final d’un camí absolutament caòtic...
La Carmela li passa un got de vodka, ella fa una glopada i segueix interpel·lant-los.
Tu, Miró, amant del rock'n'roll, vas ser el primer a dir si clarament, comptant que el Picasso també en seria un seguidor actiu, citant el darrer llibre llegit en els seus discursos. Danny, posa una rumba tristona, sispli.
Ara ha arribat el teu torn! Soutine, fins i tot abans de la teva incorporació, ho sabia tot sobre la relació ardent entre tu i la teva moto. Vaig veure’t guanyar el respecte dels més grans del grup en optar per respondre amb claredat a les meves impertinents preguntes.
Recordeu quan el Tàpies va endur-se el Tàpies de la Generalitat mentre feia una crítica mordaç de la guerra civil i del destí dels republicans a l’exili? Sempre parlant del mateix!
I pel Miró? La festa només té un paper concret: la vergonya perpètua. Ell sempre li agrada recordar els artistes que van prendre una posició pública en contra de Franco, fins a fer-se pesat amb el tema.
I la Kahlo? Sempre amb les meves reserves, fins ara ha estat la modesta del grup. Però us dic que avui no callaré. Ni mai diu en Soutine en veu baixa. Però ella ho ha escoltat i el mira intensament. Avui en dia, no hi ha més grups que plantin cara com nosaltres, com una denúncia contra l’estat del món i del capital. Mai hi haurà una residencia? Mirem cap a un altre costat!
Confús, el Soutine, veient-la remenar i ballar suaument com una pensionista arrambada a un home s’adreça a tothom. Mesurem el vertigen que representa, malgrat la seva lògica implacable, autodissoldre el GOMES...?
CONTINUARÀ?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
ARTISTA QUE LLEGAS AL MUNDO, UNA DE LAS DOS ESPAÑAS TE PARTIRÁ EL CORAZÓN
Per a un artista és tan necessària el talent i la intel·ligència com la llibertat. M GORKI.
A Espanya, l’artista que busca la llibertat es topa amb el Tribunal Superior de Justícia.
Juntament amb Turquia, país model en qüestions de llibertats, Espanya és el país europeu que compta amb més artistes processats per metre quadrat.
Des del faristol del Congrés dels Diputats, un polític pot acusar –amb les mentides que calguin- a la meitat del país de ser purs criminals. Amb sort, el Diputat guanyarà vots en les properes eleccions. En una cançó surt qualsevol renec en contra d’aquest diputat i l’autor acaba a la presó o a l’exili.
Ja ho deia A. NIN: Al món hi ha dues classes de llibertat, la del ric i poderós i la del artista.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
QUI NO PLORA NO XARRUPA
(versió moderna de: a qui no parla, Déu no l’ou,) (que no sabem què vol dir).
Els germans Maristes, pedagogs contrastats en l’espai educatiu catòlic, apostòlic i romà, renten la mala imatge donada després d’unes desenes de petites violacions als seus alumnes.
Abans d’acceptar l’assetjament, van limitar-se a netejar les façanes de les escoles però veient que no n’hi havia prou, i que les matrícules continuaven baixant als centres, han decidit rentar definitivament la seva imatge, donant (a canvi de no celebrar judici) quatre-cents-mil euros a les víctimes.
Un detall molt eucarístic però, és que aquesta suma es repartirà, segons els mals causats als menors, (a saber com i qui decidirà el valor del mal causat) però sobre tot impregna la mesura de consciència cristiana, el fet que només cobraran la indemnització vint-i-cinc dels nens maltractats.
La raó? Que si no van interposar denuncia... que si en el seu cas el delicte ha prescrit... que si total ja s’han convertit en uns desgraciats incurables... o potser alguns s’han fet maricons i això vol dir que els tocaments els agradaven i que la culpa és d’ells i no dels germans Maristes...
Que Déu, en la seva divina misericòrdia, perdoni als nens magrejats i ara no agraciats amb la magnífica oferta econòmica de la Comunitat Marista. Amen.
LA LLUFA
AMNISTIA INTERNACIONAL BAIXA A SEGONA DIVISIÓ
Amnistia Internacional és com Messi jugant a l’Atlètic de Hierbabuena. Bona fe, bones jugades, tocs exquisits, esperances de victòria però a la fi, derrota sonada, descens de categoria i depressió dins el club. Dit clarament, l’Atlètic de Hierbabuena, no caldria que jugués.
Amnistia Internacional, ocupa a milers de bona gent que denuncien milers d’injustícies, que elaboren informes preciosos que donen esperances i que després van a la paperera. Desanimats, els grups d’investigació van perdent pistonada i el seu rendiment baixa més que el de l’Atlètic de Hierbabuena.
La Covid semblava poder despertar un nou estímul a Amnistia. Tenien una opció diferent (com un nou campionat) que per la seva sensibilització social els podia tornar a donar ressò. Però Amnistia no està en forma, els falta entrenament.
Després de molta feina, moltes reunions i molta estadística i molts fulls, Amnistia conclou un informe sobre l’actuació espanyola en època del Covid i en denuncien que la gent gran no va ser ben tractada. Però des de quan es tracta bé a la gent gran? Colles de vells amuntegats en pisos petits, foscos i amb olor a pixum, és donar un bon tracte als nostres avis?
Els avis són avis, és a dir vells i com a tals no els tracte bé ni Déu. Cal una Covid per despertar la consciència, altres vegades tan desperta, de la gent d’Amnistia?
Amnistia hauria de saber que la pandèmia, gracies a la inestimable col·laboració dels governs, ha putejat als ciutadans del món sencer. Vells sí, però també nens i joves i adults europeus asiàtics o americans. La Covid ha portat a la misèria mig entramat econòmic (la meitat feble és clar) i la falta de llits o d’assistència ha estat repartida per igual entre els desgraciats que habitem aquest planeta. I més enllà de la Covid, un terç de la humanitat continua patint pobresa, extorsió, presó i tortura. En nom dels vells d’aquesta part de la terra, ara denunciada, signo perquè segueixin deixar morir als vells a canvi de que a un nen africà no li caiguin els mocs de gana.
Amnistia ha de tornar a la divisió d’honor. LLUFETA
The translation in English will be soon available
ANALFABETISME MILITAR
En alguna Residència militar per a vells defensors de la pàtria i de l’esperit nacional catòlic apostòlic i romà, alguns comandaments han tingut una idea. La primera que tenen després d’haver-se incorporat a les forces armades.
Segons ells, per salvar a Espanya de catalans, bascos, comunistes i maçons, cal afusellar uns vint-i-cinc milions d’espanyols. I així, Espanya seria una, petitona i assassina nació, que és el que volen. Normal.
La carta l’han enviat al rei d’Espanya, demòcrata de tota la vida. Normal.
Les conseqüències poden ser l’holocaust de la meitat de desgraciats que viuen a Espanya amb la quiescència del la justícia i la benedicció de l’església. Normal.
La dreta ja esmola les armes i els cau la salivera morros enllà. Normal.
Considerant que molts dels signants van pertànyer a les forces aèries, la psiquiatria mundial pensa en una afectació general del generals, del mal d’altura. Com els alpinistes però amb mala llet. Normal.
El que sorprèn de la nota és saber qui l’ha escrit. Els militars disparen, saquegen, afusellen o violen. Però no fan res per escrit. No saben escriure. Aleshores, qui ha estat el amanuense que ha transcrit els missatges patriòtics dels militars a la lletra impresa? Misteri.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
ATTENTION, PREMIER MINISTRE DE FRANCE
L’intercanvi comercial entre França i Espanya ja no es limita a manufacturats, productes agrícoles, tabac, alcohol, ni estraperlo d’armes. Ara intercanvien idees... o lleis, que encara resulta més perillós.
El problema per França és greu. El Primer Ministre francès Castex, no sap amb qui se la juga. Intercanviar idees amb la península ibèrica, zona erma del pensament mundial des de de la mort de Cervantes, és com confiar en els orgasmes de les senyores de la vida.
Castex hauria de saber que a la península ibèrica, és normal solucionar els problemes a la brava torera (anomenada llei del morrió). Si la policia pega a tort i a dret esgarrifant a ciutadans i premsa, es prohibeixen les imatges de brutalitat i ja està. Si la violència masclista s’agreuja i a cada cantonada trobes una dona feta trossets pel marit, se’n deixa de parlar i tots contents. Si el rei atraca el Banc d’Espanya, bon profit li faci. Així som a Espanya. Però França és una altra cosa. No Castex, no. A França, com ja estàs comprovant, la llei morrió no cola.
Probablement sigui l’origen mig català, el que ha fet que Castex confiés en una llei espanyola. Castex sempre s’ha distingit per parlar bé de Catalunya, per dir que entén la seva problemàtica política però pel que sembla la seva identificació amb els catalans està al nivell del seu compatriota Valls, un altre exemplar de l’intercanvi cultural franco-espanyol, que va voler posar un morrió als catalans, en plena fase electoral.
Algun dia, Castex vindrà a Espanya en visita oficial i si el viatge preparat entre conselleries li deixen deu minuts de llibertat comprendrà que d’Espanya no es pot copiar ni el sistema horari.
Confesso que no sóc un especial admirador de la grandeur francesa, però tampoc em cauen tan malament com per desitjar que acabin mimetitzats pels espanyols. Amb un desgraciat a la família ja n’hi ha prou. Si jo fos francès, començaria a pensar en emigrar més cap el nord.
LA KINTA FORKA
LA V DE LA VICTÒRIA?
Boris Johnson necessita una vacuna victoriosa. Criticat per la gestió de la pandèmia, el primer ministre anglès comença la vacunació al Regne Unit, el país que té el nombre de morts més alt d'Europa amb més de 61.000 víctimes i està a tres setmanes de la ruptura amb la Unió Europea sense cap acord comercial post-Brexit.
Una situació on qui té més a perdre és Londres. El Regne Unit depèn molt més de l'economia europea que a l'inrevés. I els europeus, preparats per a una situació de "no acord" li han traçat unes línies vermelles clares. És en aquest context que ha llençat la campanya de vacunació contra la Covid-19, la primera d'un país occidental.
Margaret Keenan, una àvia de 90 anys, és la primera pacient del món a rebre la vacuna de l'aliança Pfizer/BioNTech, nord-americana-alemanya mentre la propagació de la Covid-19 continua accelerant-se.
Sahin, de 55 anys, i Tureci, de 53, van establir BioNTech a la ciutat alemanya de Mainz el 2008. Ara són unes de les 100 persones més riques d'Alemanya. El valor de mercat de la seva empresa cotitzada al Nasdaq va saltar a 25.720 milions de dòlars, un salt massiu des dels 4.600 milions de dòlars de l'any passat.
Utilitzen una tecnologia mai abans provada anomenada ARN missatger, o ARN, per causar una resposta immune en les persones vacunades utilitzant material genètic, mRNA, per enganyar les cèl·lules en la producció de fragments de proteïnes que semblen parts del virus. El sistema immunitari aprèn a reconèixer i atacar aquests fragments i, en teoria, reaccionarà ràpidament a una infecció. Quins seran els efectes secundaris de la manipulació genètica?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
TRIOMF DEL REI EMÈRIT ARREU DEL MÓN
Cada cop més triomfa arreu del món la figura del rei emèrit Joan Carles I amb la consecució de més i més trofeus a l’hora que són del tot incomprensibles i injustes algunes veus que, envejoses i malèvoles, no deixen de criticar-lo.
El seu periple d’èxits l’ha coronat a Miami on, en un teatre famós, Julio Iglesias li ha fet entrega de “El Pene de Oro” (cigala d’or), mentre un conjunt de models, amb les calces a la mà, cantaven alegres i somrients: “Tápame, tápame, tápame que tengo frío, muy querido rey, rey mío...”. Tot seguit el monarca ha arribat a Chicago on, en persona, Donald Trump li ha concedit el premi Al Capone, amb una valuosa estatueta d’or.
Tornant a Espanya ha estat homenatjat en un poble de la Mancha amb el premi “Simpatía i Campechano del Año” i, donat la seva gran experiència i destresa amb la cacera, ha obtingut també el premi “El Caçador Ambiental de l’Any”, seguint les passes de Franco que tant va fer per a mantenir l’equilibri de l’ecosistema animal. Tant és així que ha estat convidat per l’alcaldessa Colau per a que actuï sobre l’excés de població de senglars a Collserola.
Ha estat cridat també a Estocolm per a concedir-li el premi “Llibertat per a fer tot allò que li rota sense miraments de cap mena”. A Les Bahames l’associació clandestina de traficants i blanquejadors de diners li ha regalat un luxós iot guarnit amb preciosos diamants, com a membre d’honor de l’esmentada associació.
L’agència de viatges de El Corte Inglés li ha concedit el premi “5 Continents” com a viatger del món del segle XXI.
Ja fa temps que una coordinadora mundial de mares soles li van al darrera per a coronar-lo com el “Gran Pare Desconegut de l’Any”, pels fills i filles que les hi ha aportat.
El seu periple pel món ple de reconeixements i d’èxits rotunds ha conclòs, de moment, al Teatre Real de Madrid amb l’apertura d’un curset sobre com fer-se milionari sense fotre brot, el què és el mateix: cursillo para futuros millonarios al alcance de todos, presidit per Joan Carles acompanyat pels seus col·legues de vicissituds i de negocis Alfonso Guerra i Felipe González.
El rei emèrit realment té molt de mèrit i ha enriquit de valors humanístics i ètics la monarquia borbònica espanyola. Deixa un valuós i extens llegat i un exemple clarivident que caldrà que el seu fill i actual rei Felip VI el tingui present per a major glòria del seu regnat i servei a la pàtria.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL TRETZE
LA FESTA DELS GOMES
Bon vespre. Avui el toc de queda, no va amb nosaltres. La Kahlo, micro en mà, ho anuncia. Tothom ha de ballar la rumba, el rock, el pop com si fos una festa de comiat de solters. Fins a la matinada!
Els GOMES celebren una festa a casa la Kahlo; ella l’ha decorada amb serpentines i leds festius ja que han pres la decisió ferma d’autodissoldre’s.
La Kahlo mira intensament al Kandinski i segueix fent d’animadora. A partir d’avui només hi ha cinc principis a la meva vida: les lletres F, E, S, T i A. I aquesta nit, aquí estem de nou... L’emoció la fa callar i tremolar. La Kahlo llueix la seva faldilla més bella. El Soutine ha portat una pilota de handbol i ja està suant com un animal. Porta una jaqueta de polièster blanc reial. Ah, quina vida, s’exclama.
El Picasso i el Kandinski, beuen com porquets entre camarades! El Tàpies fa piruetes infernals damunt els fogons. Tot el GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS s’ha posat perruques roges!
Els plats de menjar van circulant però està clar que ningú té massa ganes de parlar i qui més qui menys segueix el ritme de la música.
Una estona més tard la Kahlo i el Soutine ballen un lent. El Miró remena una bossa de supermercat plena de birra, whisky i vodka! I qui més hi ha? Ha, si, són la Carmela i el Danny omplint les jarres amb birra, els veïns de la Kahlo. Els qui li cuiden sovint el gat i a ella quan cal.
Ei! El Tàpies fa una pausa i s’adreça al Picasso. Potser no hauries d'haver pres les pastilles avui. Aquest s’ha estirat al terra de la cuina.
La peça musical s’acaba i la Kahlo torna a agafar el micro. Així és com sovint s’acaben les històries. Un romàntic el Picasso, aspirant a escriptor, porta Martin Eden de Jack London en una butxaca, paquet de Winston en l'altra. Somnia que passa l'estiu en una casa al costat de l'aigua. I beu cervesa mirant el mar. Un dia, veu una noia. Viu a la casa del costat, més maca o més de disseny que la seva. Ella és rossa, bonica i sembla misteriosa. Ell l’observa de lluny, en una immersió fantàstica, però tot això és cinema, i al seu cap, sovint fa pel·lícules sobre les dones, les seves vides, els seus desitjos, i el dia en que les besarà.
El Miró li passa una copa de whisky i el Picasso l’aixeca en un brindis mut que ella accepta amb el cap mentre segueix parlant. Abans d’ahir a la nit, el Kandinski encara estava recaptant diners per muntar una residencia barata. Era quan encara el grup volia experimentar i prendre’s la vida com a finals dels anys 90. Què vols dir? Pregunta la Carmela. No et fiquis amb la meva recepta, la dels ritmes fàcils de platja i d’homes avinents. I portant-se un dit als llavis la fa callar i segueix amb la seva deriva. El Kandinski, l'home que, després de reunir els teus antics membres de la banda, ens vas immediatament seduir i vincular a la teva particular guerra contra el capitalisme i a favor dels vells lluitadors pobres en recursos. Però més que aquesta lluita, que no és sorprenent en si mateixa, quins reptes hi pot haver al final d’un camí absolutament caòtic...
La Carmela li passa un got de vodka, ella fa una glopada i segueix interpel·lant-los.
Tu, Miró, amant del rock'n'roll, vas ser el primer a dir si clarament, comptant que el Picasso també en seria un seguidor actiu, citant el darrer llibre llegit en els seus discursos. Danny, posa una rumba tristona, sispli.
Ara ha arribat el teu torn! Soutine, fins i tot abans de la teva incorporació, ho sabia tot sobre la relació ardent entre tu i la teva moto. Vaig veure’t guanyar el respecte dels més grans del grup en optar per respondre amb claredat a les meves impertinents preguntes.
Recordeu quan el Tàpies va endur-se el Tàpies de la Generalitat mentre feia una crítica mordaç de la guerra civil i del destí dels republicans a l’exili? Sempre parlant del mateix!
I pel Miró? La festa només té un paper concret: la vergonya perpètua. Ell sempre li agrada recordar els artistes que van prendre una posició pública en contra de Franco, fins a fer-se pesat amb el tema.
I la Kahlo? Sempre amb les meves reserves, fins ara ha estat la modesta del grup. Però us dic que avui no callaré. Ni mai diu en Soutine en veu baixa. Però ella ho ha escoltat i el mira intensament. Avui en dia, no hi ha més grups que plantin cara com nosaltres, com una denúncia contra l’estat del món i del capital. Mai hi haurà una residencia? Mirem cap a un altre costat!
Confús, el Soutine, veient-la remenar i ballar suaument com una pensionista arrambada a un home s’adreça a tothom. Mesurem el vertigen que representa, malgrat la seva lògica implacable, autodissoldre el GOMES...?
CONTINUARÀ?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
ARTISTA QUE LLEGAS AL MUNDO, UNA DE LAS DOS ESPAÑAS TE PARTIRÁ EL CORAZÓN
Per a un artista és tan necessària el talent i la intel·ligència com la llibertat. M GORKI.
A Espanya, l’artista que busca la llibertat es topa amb el Tribunal Superior de Justícia.
Juntament amb Turquia, país model en qüestions de llibertats, Espanya és el país europeu que compta amb més artistes processats per metre quadrat.
Des del faristol del Congrés dels Diputats, un polític pot acusar –amb les mentides que calguin- a la meitat del país de ser purs criminals. Amb sort, el Diputat guanyarà vots en les properes eleccions. En una cançó surt qualsevol renec en contra d’aquest diputat i l’autor acaba a la presó o a l’exili.
Ja ho deia A. NIN: Al món hi ha dues classes de llibertat, la del ric i poderós i la del artista.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
QUI NO PLORA NO XARRUPA
(versió moderna de: a qui no parla, Déu no l’ou,) (que no sabem què vol dir).
Els germans Maristes, pedagogs contrastats en l’espai educatiu catòlic, apostòlic i romà, renten la mala imatge donada després d’unes desenes de petites violacions als seus alumnes.
Abans d’acceptar l’assetjament, van limitar-se a netejar les façanes de les escoles però veient que no n’hi havia prou, i que les matrícules continuaven baixant als centres, han decidit rentar definitivament la seva imatge, donant (a canvi de no celebrar judici) quatre-cents-mil euros a les víctimes.
Un detall molt eucarístic però, és que aquesta suma es repartirà, segons els mals causats als menors, (a saber com i qui decidirà el valor del mal causat) però sobre tot impregna la mesura de consciència cristiana, el fet que només cobraran la indemnització vint-i-cinc dels nens maltractats.
La raó? Que si no van interposar denuncia... que si en el seu cas el delicte ha prescrit... que si total ja s’han convertit en uns desgraciats incurables... o potser alguns s’han fet maricons i això vol dir que els tocaments els agradaven i que la culpa és d’ells i no dels germans Maristes...
Que Déu, en la seva divina misericòrdia, perdoni als nens magrejats i ara no agraciats amb la magnífica oferta econòmica de la Comunitat Marista. Amen.
LA LLUFA
AMNISTIA INTERNACIONAL BAIXA A SEGONA DIVISIÓ
Amnistia Internacional és com Messi jugant a l’Atlètic de Hierbabuena. Bona fe, bones jugades, tocs exquisits, esperances de victòria però a la fi, derrota sonada, descens de categoria i depressió dins el club. Dit clarament, l’Atlètic de Hierbabuena, no caldria que jugués.
Amnistia Internacional, ocupa a milers de bona gent que denuncien milers d’injustícies, que elaboren informes preciosos que donen esperances i que després van a la paperera. Desanimats, els grups d’investigació van perdent pistonada i el seu rendiment baixa més que el de l’Atlètic de Hierbabuena.
La Covid semblava poder despertar un nou estímul a Amnistia. Tenien una opció diferent (com un nou campionat) que per la seva sensibilització social els podia tornar a donar ressò. Però Amnistia no està en forma, els falta entrenament.
Després de molta feina, moltes reunions i molta estadística i molts fulls, Amnistia conclou un informe sobre l’actuació espanyola en època del Covid i en denuncien que la gent gran no va ser ben tractada. Però des de quan es tracta bé a la gent gran? Colles de vells amuntegats en pisos petits, foscos i amb olor a pixum, és donar un bon tracte als nostres avis?
Els avis són avis, és a dir vells i com a tals no els tracte bé ni Déu. Cal una Covid per despertar la consciència, altres vegades tan desperta, de la gent d’Amnistia?
Amnistia hauria de saber que la pandèmia, gracies a la inestimable col·laboració dels governs, ha putejat als ciutadans del món sencer. Vells sí, però també nens i joves i adults europeus asiàtics o americans. La Covid ha portat a la misèria mig entramat econòmic (la meitat feble és clar) i la falta de llits o d’assistència ha estat repartida per igual entre els desgraciats que habitem aquest planeta. I més enllà de la Covid, un terç de la humanitat continua patint pobresa, extorsió, presó i tortura. En nom dels vells d’aquesta part de la terra, ara denunciada, signo perquè segueixin deixar morir als vells a canvi de que a un nen africà no li caiguin els mocs de gana.
Amnistia ha de tornar a la divisió d’honor. LLUFETA