Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
13 september 2024
LA LLETRA AMB EUROS ENTRA
S’incrementen les despeses escolars
Els de VOX, la majoria dels quals no saben ni llegir ni escriure, defensen la importància de la educació. El P.P. que tots els títols més enllà del Batxiller els han aconseguit via màfia, han modernitzat un programa de la Falange per educar als nens i nenes d’Espanya. L’esquerra s’agenolla cada vegada que veu un mestre i l’església fa edicions milionàries de catecismes. El resultat a tant de fervor pedagògic és que la despesa pels pares que tenen fills en edat escolar han de pagar un 13% més que l’any anterior per escolaritzar a les petites feres. De mitjana, entre una cosa i l’altre, uns dos mil set-cents euros per criatura. D’això se’n diu coherència.
Matrícula, quotes, menjador, extraescolars, tot puja. Només el Gremi de Llibretes es solidaritza amb les famílies i redueix el seu marge de beneficis per sota de l’IPC. Potser perquè ells sí creuen de veritat en el valor de la cultura. A l’afany d’augmentar ingressos podria oposar-hi una cosa anomenada Govern (Espanyol, Autonòmic, Municipal) però aquests no hi són ni se’ls espera. Ells tenen feina.
Sovint surten comparatives pretesament explosives que demostren com amb un tanc i un parell de pistoles, les criatures podrien anar a escola de franc, però la notícia no explota. Ningú no en fa cas. Ja sabem la importància de la defensa nacional. De manera que mica en mica, aconseguim reduir en educació i salut, l’alfa i l'omega de la vida humana, per reforçar l’armament necessari perquè ni ensenyar ni morir tinguin massa transcendència.
La qüestió és que ensinistrar mínimament a les criatures actuals rebels, al·lèrgiques, mal educades per pares frustrats i mestres estressats, costa un ull de la cara. Però és igual, sobreviuran. El món s’està preparant per rebre aquesta manada d’egocèntrics agressius i quan arribin a l'edat adulta es trobaran com a casa.
A Espanya, que no podem lluir de tres fusells per família com passa a Amèrica, els nens es conformen amb ganivets, punyals i navalles. La carpeta i els llibres se’ls deixen a casa però cap adolescent no surt sense les butxaques plenes d’armes blanques. La moda pot ser perillosa, però molt més perillós és anar deixant que el sistema educatiu quedi en la misèria. De moment els que ataquen amb la navalla són els governs que manen.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
SENTÈNCIA INAUGURAL
Isabel Perelló Presidenta del Consell General del Poder Judicial
He batut més rècords en un dia que els atletes espanyols en les Olimpíades. Primera dona presidint el Tribunal, demòcrata “progressista” dins d’un ordre, catalana... què més es pot demanar? Espanya funciona.
A alguns el meu nomenament els provoca incertesa i por. Fan bé. Com a Jutge he estat més pendent dels casos que de mi mateixa. A hores d’ara, si he de ser sincera, no sé massa bé qui sóc, ni què faré. Ja es veurà. Els dies que em llevo animada em dic que en teoria ho tinc fàcil. Seria complicat empitjorar la situació de la judicatura espanyola però mai no se sap.
De moment he de confessar que durant el jurament reial les cames em tremolaven. Per això la veu em sortia amb to de llufa, igual que quan vaig fer el primer discurs oficial davant totes les hienes companyes que tinc als tribunals. Una mica més i el famós sostre de vidre del que tothom parla, se’m cau a sobre.
Jo, de portes endins, sóc una bona dona. No bona de bondat sinó de maneres. Segura però oberta al dubte, ferma com les daines però d’aparença fràgil, feminista sense oblidar com guanyar-me als homes i progressista sempre que el progrés no em faci perdre l’escriure. Si tot segueix així i el càrrec no em puja al cap, suposo que la meva inclusió al Consell serà més o menys discreta.
Excepte quan vaig separar-me, sempre he cregut que els canvis necessiten un temps, no es pot matar tot el que és gras. Cal diplomàcia i tal com van les coses en la justícia espanyola, tenir diplomàcia penso que ja és un gran avenç. Potser sí que m’agradaria esborrar d’un sol decret una pila de jutges voluntàriament injustos però aleshores jo duraria quatre dies. La dreta deixaria anar la gossada i servidora hauria de tornar a Sabadell amb la toga entre les cames.
En definitiva i no és promesa ni amenaça, crec que el millor serà anar a pams. No distingir-me gaire. Donar la raó ara a uns ara als altres i només quan calgui posar la creu al pit del dimoni demostrar la meva força. La tàctica, com veieu no és massa agosarada. Poden passar anys abans no es resolguin els conflictes constitucionals, però anirem fent. Tingueu paciència.
Isabel, la Presidenta.
LA GARSA PROSTÀTICA
ONG A L’ATAC
Roben cinc mil ordinadors a diversos Instituts catalans
Als quatre innocents infeliços que queden pel món, els fa gràcia que es robi en un museu o una llibreria, pensen que el furt demostra l’interès cultural del país, però a la majoria de gent el lladronici els emprenya. No hauria de ser el cas en la sostracció dels cinc mil ordinadors als instituts de Santa Coloma. Apart la palesa deixadesa dels responsables dels Instituts que el darrer dia de curs abans de vacances es deixen la clau al pany de la porta principal i s’obliden d’endollar l’alarma, podríem jurar que aquest darrer acte aparentment de pillatge, té molt de positiu.
Encara que no es digui, sembla comprovat que darrera el robament hi ha una coneguda ONG que després de molts desenganys per fer cas a les autoritats, ha passat a l’atac. De bones intencions l’infern n’està empedrat, s’han dit en una reunió d’urgència, és hora d’actuar, i ho han fet.
A les ONG abunda la bona gent, de criteris clars i conductes assajades. Cinc cents ordinadors donen molt joc si es saben aprofitar i la ONG ja té un pla mil·limetrat. Res d’improvisacions com passa en les Conselleries. La ONG sap el que vol.
En primer lloc el seixanta per cent del botí, es dedicarà a promocionar els estudis bàsics de la població. Punts de venda estratègicament situats en cantonades concorregudes i portals discrets, afavoriran que molt jovent que un dia va deixar l’escola, pugui per un preu més que raonable, tenir un ordinador amb tots els apunts i treballs fets pels estudiants de l’any anterior la qual cosa ha de facilitar que aquests jovent marginat pugui aprovar sense massa esforç el grau elemental.
La resta d’ordinadors es repartiran en una operació anomenada Lute entre els malfactors de Santa Coloma. De tots és coneguda la miraculosa transformació del Lute que va passar de lladre a sereno (advocat) i la ONG està convençuda que el lumpen colomí, s’emocionarà en veure tanta informàtica junta i que dedicaran dues tardes a la setmana a estudiar. Una prospectiva de la ONG calcula que en tres anys, abandonaran la marginalitat criminal i es faran jutges del Tribunal Constitucional.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
VISA PER LA IMATGE, PREMSA INTERNACIONAL I EXTREMA DRETA
L’Alcalde de Perpinyà vol pixar més lluny que mai
El maig de 2024, el director del festival VISA estava preocupat per com afrontar el conflicte Israel-Palestina. Era la primera vegada, en 36 anys, que dubtava en un tema tan tabú pels occidentals. Però, no podia fugir de missa, la premsa internacional publica cada setmana fotografies de l’infern que pateixen els palestins. El director temia reaccions negatives però, és fotògraf, escriptor i aprecia especialment la fotografia social i documental. Com a director defensa les pràctiques fotogràfiques contemporànies que trenquen els codis del gènere. I com cada any Visa per la Imatge ha de premiar els millors subjectes fotoperiodístics del món.
Un any on cal reafirmar el compromís fotogràfic i polític, subratllant la importància d'aquesta edició quan hi ha dues guerres a les portes d’Europa. És un terreny difícil, guerres cada dia més intenses. La feina dels fotoperiodistes és més crucial que mai.
Samar Abu Elouf va fotografiar, les setmanes posteriors al 7 d'octubre de 2023, la vida quotidiana sota atacs indiscriminats i bombardejos per a una de les revistes internacionals més importants. Les seves imatges són depuradores, terribles. El jurat li concedeix la Visa del festival i sobretot ret homenatge a la feina de tots els fotoperiodistes presents a Gaza.
El 22 d'octubre de 2023, al centre de Gaza, Khaled Joudeh va trobar el cos sense vida de la seva germana petita Misk mentre buscava els cossos de la seva mare, el seu pare i un dels seus germans. El gener de 2024, Khaled i el seu germà Tamer, l'únic altre supervivent dels germans, van morir en un bombardeig sobre la casa familiar on es refugiaven. La seva cosina Nada, de 2 anys i tres membres més de la família també van morir. Samar Elouf va fotografiar aquest drama pel The New York Times.
El Visa d'or News va ser atorgat a una fotografia sorprenent presa a Gaza per a l'AFP. El fotoperiodista Mahmud Hams va captar un moment commovedor quan una dona palestina ferida, envoltada dels seus fills, arriba a l'Hospital Nasser, al sud de la Franja de Gaza després que els atacs aeris israelians afectessin el seu edifici el 13 de novembre de 2023. Una víctima més de les moltes provocades pels atacs aeris israelians. En un moment en què Israel s'enfronta a una pressió internacional i minimitza les repercussions dels seus atacs sobre la població civil, recompensar aquest treball és un acte eminentment polític.
Segons el jurat, el fotoperiodista que ha realitzat el millor reportatge de l'any és Loay Ayyoub a Gaza, guardonat amb la Golden Visa. En “La tragèdia de Gaza", el fotoperiodista palestí dóna testimoni de les seqüeles dels atacs israelians sobre la població civil amb imatges en empatia amb les persones afectades... Fotografies que parlen per si soles.
I llavors esclata el conflicte a Perpinyà. L'alcalde es nega a entregar el visat d'or a un fotògraf de Gaza. Louis Aliot, exmarit de Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa. I es treu de la màniga una critica als organitzadors per manca d'equilibri en el tractament del conflicte israelià-palestí. L’alcalde, amb cara de prunes agres i amargat com sempre, ho diu públicament. Així, com un trilero, es converteix en defensor del sionisme més feixista malgrat que durant anys hagi negat l’holocaust jueu i ara es queixi de la manca de presencia de les víctimes israelianes amb un discurs fastigós: No puc donar suport a un professional, per molt talentós que sigui, per valent que sigui, que parla de "resistència" quan els terroristes de Hamàs disparen milers de coets contra civils israelians. En definitiva, l’alcalde confon el porc amb la velocitat. Sortosament Loay Ayyoub va rebre el seu premi de mans del representant del Washington Post. La resposta del director és significativa dels temps actuals: Sigui quin sigui l'angle que prenguem, ens colpejaran dient que estarem a favor d'això o d'allò.
En tot cas, la continuada instrumentalització del conflicte per part del Reagrupament Nacional és un element contra el qual cal lluitar diàriament, per prova ho hem vis a VISA PER LA IMATGE.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
CONFIRMACIÓ ESPIRITUAL
El President de la Conferència Episcopal fa costat a l’alcalde de Vita
A Vita, un poble d’Àvila l’alcalde des de l’escenari de l’envelat de la Festa Major, entona una cançó on s’explica com porta a una nena a l’habitació, li puja les faldilles, li treu les bragues i li introdueix dues vegades un caliquenyo. A la tercera s’atura perquè diu que s’ha quedat sense llet. Tot un exemple de l’Espanya culta.
Després, el de sempre, l’esquerra denunciant a l’alcalde per apologia de pederàstia i violació i el P.P. dient que no és afiliat al partit i no pot exigir la seva dimissió. Fins aquí tot normal.
La cirereta al pastís arriba quan el President de la Conferència Episcopal Espanyola, treu ferro a la polèmica adduint que entre festes i l’alcohol són comprensibles marranades com aquesta. Luis Argüello reprova la cançoneta però apel·la al context i -OH meravella!- a no fomentar una societat excessivament puritana. Oh, Oh, Oh!
A l’Espanya per la gràcia de Déu, els capellans s’enfilaven per les trones denunciant a una parella de joves fent-se un petó, si et masturbaves se’t desfeia el fetge, si miraves un calendari amb una noia en bikini t’estiraven de les orelles, i no parlem de coses serioses. L’anatema a l'embarassada soltera, la infidelitat de la dona, el divorci, l’avortament, la faldilla per sobre el genoll que vetava l’entrada a l’església, el ball, les pel·lícules censurades, els llibres prohibits... Luis Argüello, el Bisbe, estava allí i de ben segur va contribuir a aquesta Espanya enfaixada. Una pena que aleshores no denunciés el puritanisme.
Fins i tot ara. Ha canviat tant l’església? Ja no censura, ni amenaça? Fomenta la igualtat entre sexes? S’ha obert a la debilitat de la carn o només permet el tocament secret d’infants com la nena de la cançó?
No sabem d’on treu el Bisbe aquest context tan comprensiu a l’hora de no condemnar a un alcalde. Podria ser que la dreta –sigui o no afiliada– segueix tenint butlla i que la dona representi el pecat encara.
LLUFA, Bisbe.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
DE LA PLAÇA DE MAIG A LES MARES CONTRA LA REPRESSIÓ
Una senyora policia infiltrada entre dones reivindicatives
Està a punt de jubilació però segueix en actiu. És una senyora amb vocació de servei. Ja a l’escola, a l’actual senyora policia la coneixien com “l’acusica”, un d’aquells fraternals personatges que corren a xerrar-li a la mestra les companyes que han copiat o han parlat a classe. A l’escola van descobrir que li anava millor espiar que no pas les matemàtiques i es va fer policia. Encara dura.
La vàlua de Mª Angeles, alies Marta Aranjuez, com a delatora amb permís governamental, queda ben demostrada pel fet que porta molts anys incorporada al servei d’espionatge de la policia (probablement ells en diuen servei d’intel·ligència). Segur que ha assumit la quota obligatòria de delacions i més segur encara que se’n sent especialment orgullosa. Per arrodonir el seu full de serveis, la tal Angeles alies Marta, alternava l’engany entre Madrid i Barcelona. Un bon policia ha d’haver col·laborat amb fervor i si cal amb engany, a la detecció de catalans poc afectes al règim d’Espanya. Això sempre dóna punts i una retribució extra.
La pena de la tal Mª Angeles alies Marta com la pena de tots els petits espies del món és que s’han passat la vida defensant el que odien, cridant a favor del que no creuen i impedint-se ser alguna vegada ells mateixos. Clar que per trobar a faltar la sinceritat en un mateix es necessiten uns valors que alguns/unes ni tant sols han ensumat.
No és fàcil imaginar el dia a dia d’una dona compartint dolor, ràbia i principis amb unes teòriques amigues que en el fons detestes. I encara més difícil ha de ser mantenir-se impermeable davant les injustícies que el teu grup o la teva ideologia infringeix a aquestes teòriques amigues. Certament el dubte no entra en el diccionari policial.
Teòricament a aquesta senyora de l’espionatge li queda poca professió per endavant. Te seixanta dos anys però no seria d’estranyar que demani pròrroga. Energia n’hi queda com ha demostrat una vegada descoberta i expulsada de l'organització “Madres contra la represión”. Dos dies després la poli revolucionaria va buidar el pap renegant de tot el que havia estat fingint durant tots aquests anys. Una història exemplar.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
EL SENYOR P O EL PUTO PÉLICOT
Esfereïdor cas de submissió química
Tots coneixem els fets i la repulsa general que ha provocat el descobriment de la violació en massa d’una dona per part dels amics del marit. També és cert que entre els qui critiquen al Senyor P (una bona manera de salvaguardar la identitat d’un criminal) més d’un està incubant una insana enveja, però això és en privat.
No repetirem doncs els fets, ni els jutjarem. Per què caldria fer-ho? Si no ets malalt de sanatori o simple mascle per domar, la sentència és clara.
El que sí podem fer és una reflexió general que, pel que sembla, s’ha escampat aquests dies entre els homes mínimament civilitzats. Sovint, el discurs de les dones, en especial les que lluiten obertament per la igualtat provoquen en un moment o altre el dubte dels homes. El feminisme militant s’expressa moltes vegades amb un llenguatge tan bel·ligerant i global que l’home o bé es sent agredit o, com a mínim, li fa néixer el dubte. No es passen aquestes dones?
Aleshores arriba el Senyor P i sotmet a la seva dona (qui sap si a la filla també) a la més perversa vexació i no pel seu caràcter sexual sinó per la seva premeditació, durada i covardia que demostra, de sobte tots els que hem dubtat de l’objectivitat del discurs feminista i tots els que ens hem sentit ferits en el nostre pedigrí de mascle solidari, reconeixem que una vegada més em caigut en la supremacia de l’home.
El que han de fer les dones, penses ara, no és manifestar-se i fer mítings, el que han de fer és armar-se, sortir al carrer i abatre a qualsevol espècie masculina. El senyor P (del qui encara no hem vist la cara per seguir salvaguardant la seva identitat) mereix els set cercles de l’infern però en realitat no ha fet altra cosa que seguir la històrica i sistemàtica humiliació que l’home ha imposat sobre la dona, inclús els que hem dubtat de la seva raó. Totes les generacions de mascles haurien d’ocupar els set cercles infernals perquè això ve de lluny i quan alguna dona es queixa està parlant de la història de la humanitat, des d’Eva fins a la Giséle Pélicot.
Queda clar que no és lícit apel·lar a la violència. En tot cas algú podria explicar-li això al puto senyor P?
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
O TOTS O CAP
El Fundador de Telegram imputat a França
Les autoritats franceses han imputat a Pavel Durov, director de Telegram, per utilitzar la plataforma per activitats criminals. Ok. El dia que el ciutadà pugui refiar-se d’alguna plataforma o enginy informàtic en general, farem festa major. De moment, l’acusació a Durov es fa estranya. És com descobrir a tots els caps mafiosos i arrestar-ne només a un. Diàriament plataformes, servidors i altres invents moderns, viuen de la mentida i potser caldria una mica de transparència a l’hora de conèixer les veritables raons per les que França s’ha centrat amb Durov. Treure merda d’una plataforma i guardar-la sota la catifa de l’altra, no solucionarà gran cosa.
LA SENYORA DUQUESSA ES QUEDA AMB EL PARC
Després de cinquanta anys d’ús públic el poble es queda sense parc
Manzanares el Real (del nom plora la criatura) tenia un parc cedit per la noblesa. Acabada la cessió, la noble Almudena Arteaga, reclama el parc. Els nens, quedaran sense gronxadors ni tobogans ni font ni ombra. Posats a demanar, la Duquessa reclama també el Castell de los Mendoza. Els habitants del real poble no s’expliquen les raons de la senyora Duquessa. Nosaltres sí. Almudena de Arteaga escriu llibres de història (La virreina criolla. La princesa de Eboli. El Marqués de Santillana) i ara vol canviar de registre i passar a novel·les de terror. A falta de imaginació, ha decidit fer una mena d’autobiografia parlant dels nens sense parc ni ombra.
UNA MANERA D’ENSENYAR
Congrés islamista a Torredembarra
Es celebrarà properament el primer congrés islàmic nacional. La finalitat de la cita és segons els seus organitzadors, “ensenyar, reflexionar i aprofundir en la religió de l’islam”. Encomiable esforç. Digui el que digui l’extrema dreta, si alguna cosa necessitem és parlar i conèixer a l’altre. I també és veritat que per conèixer una cosa has de saber-ne totes les cares. Malauradament una de les cares de l’islam és considerar a les dones que es maquillen unes putes i aquestes també tenen veu i aniran al congrés. Una reunió similar es produiria si es reunissin un capellà obrer dels seixanta-setanta i Escrivá de Balaguer. Ambdós parlarien de cristianisme, però a la seva manera.
EL FINANÇAMENT CATALÀ PROVOCA LLAGUES
El conflicte que mina Espanya i enverina Europa
De primer Pedro Sánchez va indultar els líders independentistes, després va venir l’amnistia i ara vol intentar resoldre el problema endèmic del finançament català. D’això en diu “normalització indispensable”.
En segon lloc, el PP i VOX no tenen cap estratègia alternativa per fer tornar els catalans al corral espanyol sinó és la repressió pura i dura a nivell judicial. Amb tot, a Catalunya ningú renuncia a un referèndum d’autodeterminació. L’atzucac continua malgrat que els independentistes s’hagin barallat entre ell i despertat el cainisme endèmic català.
De moment la pilota està en l’aire i el joc brut col·lectiu continua.
ECRIVÁ, NOU GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA
El matí ministre, a la tarda governador
Pedro Sánchez ha provocat una tempesta PePera amb el nomenament. Escrivá forma part de l’engranatge del poder socialista n’és una de les vaques sagrades.
Aquest nomenament al Banc d’Espanya, en teoria independent, posa en evidència que el que mana, mani qui mani a Madrid, fa un sistemàtic abús de poder antidemocràtic. En aquest cas el nou governador té experiència del banc ja que hi ha fet una gran part de la seva carrera d’economista.
Com a ministre, ha estat una de les cares amables del poder muntant el salari mínim vital pels més precaris i el gurú de la reforma de les pensions però això no és garantia de res.
UNA MATANÇA MÉS ALS EUA
Massa armes i massa imbècils
Als Estats Units, un noi de 14 anys obre foc a la seva escola secundària de l’estat de Geòrgia, matant dos estudiants i dos professors.
L’autor, que va ser arrestat, havia enviat amenaces el 2023, segons l'FBI. El president Joe Biden ha tornat a demanar la prohibició dels rifles d'assalt al Congrés. I l’autor es va rendir i serà inculpat d’assassinat i jutjat com si fos un adult.
En definitiva, l'epidèmia de matances per un sí o un no té un bon final per ara.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
The translation in English will be soon available
LA LLETRA AMB EUROS ENTRA
S’incrementen les despeses escolars
Els de VOX, la majoria dels quals no saben ni llegir ni escriure, defensen la importància de la educació. El P.P. que tots els títols més enllà del Batxiller els han aconseguit via màfia, han modernitzat un programa de la Falange per educar als nens i nenes d’Espanya. L’esquerra s’agenolla cada vegada que veu un mestre i l’església fa edicions milionàries de catecismes. El resultat a tant de fervor pedagògic és que la despesa pels pares que tenen fills en edat escolar han de pagar un 13% més que l’any anterior per escolaritzar a les petites feres. De mitjana, entre una cosa i l’altre, uns dos mil set-cents euros per criatura. D’això se’n diu coherència.
Matrícula, quotes, menjador, extraescolars, tot puja. Només el Gremi de Llibretes es solidaritza amb les famílies i redueix el seu marge de beneficis per sota de l’IPC. Potser perquè ells sí creuen de veritat en el valor de la cultura. A l’afany d’augmentar ingressos podria oposar-hi una cosa anomenada Govern (Espanyol, Autonòmic, Municipal) però aquests no hi són ni se’ls espera. Ells tenen feina.
Sovint surten comparatives pretesament explosives que demostren com amb un tanc i un parell de pistoles, les criatures podrien anar a escola de franc, però la notícia no explota. Ningú no en fa cas. Ja sabem la importància de la defensa nacional. De manera que mica en mica, aconseguim reduir en educació i salut, l’alfa i l'omega de la vida humana, per reforçar l’armament necessari perquè ni ensenyar ni morir tinguin massa transcendència.
La qüestió és que ensinistrar mínimament a les criatures actuals rebels, al·lèrgiques, mal educades per pares frustrats i mestres estressats, costa un ull de la cara. Però és igual, sobreviuran. El món s’està preparant per rebre aquesta manada d’egocèntrics agressius i quan arribin a l'edat adulta es trobaran com a casa.
A Espanya, que no podem lluir de tres fusells per família com passa a Amèrica, els nens es conformen amb ganivets, punyals i navalles. La carpeta i els llibres se’ls deixen a casa però cap adolescent no surt sense les butxaques plenes d’armes blanques. La moda pot ser perillosa, però molt més perillós és anar deixant que el sistema educatiu quedi en la misèria. De moment els que ataquen amb la navalla són els governs que manen.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
SENTÈNCIA INAUGURAL
Isabel Perelló Presidenta del Consell General del Poder Judicial
He batut més rècords en un dia que els atletes espanyols en les Olimpíades. Primera dona presidint el Tribunal, demòcrata “progressista” dins d’un ordre, catalana... què més es pot demanar? Espanya funciona.
A alguns el meu nomenament els provoca incertesa i por. Fan bé. Com a Jutge he estat més pendent dels casos que de mi mateixa. A hores d’ara, si he de ser sincera, no sé massa bé qui sóc, ni què faré. Ja es veurà. Els dies que em llevo animada em dic que en teoria ho tinc fàcil. Seria complicat empitjorar la situació de la judicatura espanyola però mai no se sap.
De moment he de confessar que durant el jurament reial les cames em tremolaven. Per això la veu em sortia amb to de llufa, igual que quan vaig fer el primer discurs oficial davant totes les hienes companyes que tinc als tribunals. Una mica més i el famós sostre de vidre del que tothom parla, se’m cau a sobre.
Jo, de portes endins, sóc una bona dona. No bona de bondat sinó de maneres. Segura però oberta al dubte, ferma com les daines però d’aparença fràgil, feminista sense oblidar com guanyar-me als homes i progressista sempre que el progrés no em faci perdre l’escriure. Si tot segueix així i el càrrec no em puja al cap, suposo que la meva inclusió al Consell serà més o menys discreta.
Excepte quan vaig separar-me, sempre he cregut que els canvis necessiten un temps, no es pot matar tot el que és gras. Cal diplomàcia i tal com van les coses en la justícia espanyola, tenir diplomàcia penso que ja és un gran avenç. Potser sí que m’agradaria esborrar d’un sol decret una pila de jutges voluntàriament injustos però aleshores jo duraria quatre dies. La dreta deixaria anar la gossada i servidora hauria de tornar a Sabadell amb la toga entre les cames.
En definitiva i no és promesa ni amenaça, crec que el millor serà anar a pams. No distingir-me gaire. Donar la raó ara a uns ara als altres i només quan calgui posar la creu al pit del dimoni demostrar la meva força. La tàctica, com veieu no és massa agosarada. Poden passar anys abans no es resolguin els conflictes constitucionals, però anirem fent. Tingueu paciència.
Isabel, la Presidenta.
LA GARSA PROSTÀTICA
ONG A L’ATAC
Roben cinc mil ordinadors a diversos Instituts catalans
Als quatre innocents infeliços que queden pel món, els fa gràcia que es robi en un museu o una llibreria, pensen que el furt demostra l’interès cultural del país, però a la majoria de gent el lladronici els emprenya. No hauria de ser el cas en la sostracció dels cinc mil ordinadors als instituts de Santa Coloma. Apart la palesa deixadesa dels responsables dels Instituts que el darrer dia de curs abans de vacances es deixen la clau al pany de la porta principal i s’obliden d’endollar l’alarma, podríem jurar que aquest darrer acte aparentment de pillatge, té molt de positiu.
Encara que no es digui, sembla comprovat que darrera el robament hi ha una coneguda ONG que després de molts desenganys per fer cas a les autoritats, ha passat a l’atac. De bones intencions l’infern n’està empedrat, s’han dit en una reunió d’urgència, és hora d’actuar, i ho han fet.
A les ONG abunda la bona gent, de criteris clars i conductes assajades. Cinc cents ordinadors donen molt joc si es saben aprofitar i la ONG ja té un pla mil·limetrat. Res d’improvisacions com passa en les Conselleries. La ONG sap el que vol.
En primer lloc el seixanta per cent del botí, es dedicarà a promocionar els estudis bàsics de la població. Punts de venda estratègicament situats en cantonades concorregudes i portals discrets, afavoriran que molt jovent que un dia va deixar l’escola, pugui per un preu més que raonable, tenir un ordinador amb tots els apunts i treballs fets pels estudiants de l’any anterior la qual cosa ha de facilitar que aquests jovent marginat pugui aprovar sense massa esforç el grau elemental.
La resta d’ordinadors es repartiran en una operació anomenada Lute entre els malfactors de Santa Coloma. De tots és coneguda la miraculosa transformació del Lute que va passar de lladre a sereno (advocat) i la ONG està convençuda que el lumpen colomí, s’emocionarà en veure tanta informàtica junta i que dedicaran dues tardes a la setmana a estudiar. Una prospectiva de la ONG calcula que en tres anys, abandonaran la marginalitat criminal i es faran jutges del Tribunal Constitucional.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
VISA PER LA IMATGE, PREMSA INTERNACIONAL I EXTREMA DRETA
L’Alcalde de Perpinyà vol pixar més lluny que mai
El maig de 2024, el director del festival VISA estava preocupat per com afrontar el conflicte Israel-Palestina. Era la primera vegada, en 36 anys, que dubtava en un tema tan tabú pels occidentals. Però, no podia fugir de missa, la premsa internacional publica cada setmana fotografies de l’infern que pateixen els palestins. El director temia reaccions negatives però, és fotògraf, escriptor i aprecia especialment la fotografia social i documental. Com a director defensa les pràctiques fotogràfiques contemporànies que trenquen els codis del gènere. I com cada any Visa per la Imatge ha de premiar els millors subjectes fotoperiodístics del món.
Un any on cal reafirmar el compromís fotogràfic i polític, subratllant la importància d'aquesta edició quan hi ha dues guerres a les portes d’Europa. És un terreny difícil, guerres cada dia més intenses. La feina dels fotoperiodistes és més crucial que mai.
Samar Abu Elouf va fotografiar, les setmanes posteriors al 7 d'octubre de 2023, la vida quotidiana sota atacs indiscriminats i bombardejos per a una de les revistes internacionals més importants. Les seves imatges són depuradores, terribles. El jurat li concedeix la Visa del festival i sobretot ret homenatge a la feina de tots els fotoperiodistes presents a Gaza.
El 22 d'octubre de 2023, al centre de Gaza, Khaled Joudeh va trobar el cos sense vida de la seva germana petita Misk mentre buscava els cossos de la seva mare, el seu pare i un dels seus germans. El gener de 2024, Khaled i el seu germà Tamer, l'únic altre supervivent dels germans, van morir en un bombardeig sobre la casa familiar on es refugiaven. La seva cosina Nada, de 2 anys i tres membres més de la família també van morir. Samar Elouf va fotografiar aquest drama pel The New York Times.
El Visa d'or News va ser atorgat a una fotografia sorprenent presa a Gaza per a l'AFP. El fotoperiodista Mahmud Hams va captar un moment commovedor quan una dona palestina ferida, envoltada dels seus fills, arriba a l'Hospital Nasser, al sud de la Franja de Gaza després que els atacs aeris israelians afectessin el seu edifici el 13 de novembre de 2023. Una víctima més de les moltes provocades pels atacs aeris israelians. En un moment en què Israel s'enfronta a una pressió internacional i minimitza les repercussions dels seus atacs sobre la població civil, recompensar aquest treball és un acte eminentment polític.
Segons el jurat, el fotoperiodista que ha realitzat el millor reportatge de l'any és Loay Ayyoub a Gaza, guardonat amb la Golden Visa. En “La tragèdia de Gaza", el fotoperiodista palestí dóna testimoni de les seqüeles dels atacs israelians sobre la població civil amb imatges en empatia amb les persones afectades... Fotografies que parlen per si soles.
I llavors esclata el conflicte a Perpinyà. L'alcalde es nega a entregar el visat d'or a un fotògraf de Gaza. Louis Aliot, exmarit de Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa. I es treu de la màniga una critica als organitzadors per manca d'equilibri en el tractament del conflicte israelià-palestí. L’alcalde, amb cara de prunes agres i amargat com sempre, ho diu públicament. Així, com un trilero, es converteix en defensor del sionisme més feixista malgrat que durant anys hagi negat l’holocaust jueu i ara es queixi de la manca de presencia de les víctimes israelianes amb un discurs fastigós: No puc donar suport a un professional, per molt talentós que sigui, per valent que sigui, que parla de "resistència" quan els terroristes de Hamàs disparen milers de coets contra civils israelians. En definitiva, l’alcalde confon el porc amb la velocitat. Sortosament Loay Ayyoub va rebre el seu premi de mans del representant del Washington Post. La resposta del director és significativa dels temps actuals: Sigui quin sigui l'angle que prenguem, ens colpejaran dient que estarem a favor d'això o d'allò.
En tot cas, la continuada instrumentalització del conflicte per part del Reagrupament Nacional és un element contra el qual cal lluitar diàriament, per prova ho hem vis a VISA PER LA IMATGE.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
CONFIRMACIÓ ESPIRITUAL
El President de la Conferència Episcopal fa costat a l’alcalde de Vita
A Vita, un poble d’Àvila l’alcalde des de l’escenari de l’envelat de la Festa Major, entona una cançó on s’explica com porta a una nena a l’habitació, li puja les faldilles, li treu les bragues i li introdueix dues vegades un caliquenyo. A la tercera s’atura perquè diu que s’ha quedat sense llet. Tot un exemple de l’Espanya culta.
Després, el de sempre, l’esquerra denunciant a l’alcalde per apologia de pederàstia i violació i el P.P. dient que no és afiliat al partit i no pot exigir la seva dimissió. Fins aquí tot normal.
La cirereta al pastís arriba quan el President de la Conferència Episcopal Espanyola, treu ferro a la polèmica adduint que entre festes i l’alcohol són comprensibles marranades com aquesta. Luis Argüello reprova la cançoneta però apel·la al context i -OH meravella!- a no fomentar una societat excessivament puritana. Oh, Oh, Oh!
A l’Espanya per la gràcia de Déu, els capellans s’enfilaven per les trones denunciant a una parella de joves fent-se un petó, si et masturbaves se’t desfeia el fetge, si miraves un calendari amb una noia en bikini t’estiraven de les orelles, i no parlem de coses serioses. L’anatema a l'embarassada soltera, la infidelitat de la dona, el divorci, l’avortament, la faldilla per sobre el genoll que vetava l’entrada a l’església, el ball, les pel·lícules censurades, els llibres prohibits... Luis Argüello, el Bisbe, estava allí i de ben segur va contribuir a aquesta Espanya enfaixada. Una pena que aleshores no denunciés el puritanisme.
Fins i tot ara. Ha canviat tant l’església? Ja no censura, ni amenaça? Fomenta la igualtat entre sexes? S’ha obert a la debilitat de la carn o només permet el tocament secret d’infants com la nena de la cançó?
No sabem d’on treu el Bisbe aquest context tan comprensiu a l’hora de no condemnar a un alcalde. Podria ser que la dreta –sigui o no afiliada– segueix tenint butlla i que la dona representi el pecat encara.
LLUFA, Bisbe.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
DE LA PLAÇA DE MAIG A LES MARES CONTRA LA REPRESSIÓ
Una senyora policia infiltrada entre dones reivindicatives
Està a punt de jubilació però segueix en actiu. És una senyora amb vocació de servei. Ja a l’escola, a l’actual senyora policia la coneixien com “l’acusica”, un d’aquells fraternals personatges que corren a xerrar-li a la mestra les companyes que han copiat o han parlat a classe. A l’escola van descobrir que li anava millor espiar que no pas les matemàtiques i es va fer policia. Encara dura.
La vàlua de Mª Angeles, alies Marta Aranjuez, com a delatora amb permís governamental, queda ben demostrada pel fet que porta molts anys incorporada al servei d’espionatge de la policia (probablement ells en diuen servei d’intel·ligència). Segur que ha assumit la quota obligatòria de delacions i més segur encara que se’n sent especialment orgullosa. Per arrodonir el seu full de serveis, la tal Angeles alies Marta, alternava l’engany entre Madrid i Barcelona. Un bon policia ha d’haver col·laborat amb fervor i si cal amb engany, a la detecció de catalans poc afectes al règim d’Espanya. Això sempre dóna punts i una retribució extra.
La pena de la tal Mª Angeles alies Marta com la pena de tots els petits espies del món és que s’han passat la vida defensant el que odien, cridant a favor del que no creuen i impedint-se ser alguna vegada ells mateixos. Clar que per trobar a faltar la sinceritat en un mateix es necessiten uns valors que alguns/unes ni tant sols han ensumat.
No és fàcil imaginar el dia a dia d’una dona compartint dolor, ràbia i principis amb unes teòriques amigues que en el fons detestes. I encara més difícil ha de ser mantenir-se impermeable davant les injustícies que el teu grup o la teva ideologia infringeix a aquestes teòriques amigues. Certament el dubte no entra en el diccionari policial.
Teòricament a aquesta senyora de l’espionatge li queda poca professió per endavant. Te seixanta dos anys però no seria d’estranyar que demani pròrroga. Energia n’hi queda com ha demostrat una vegada descoberta i expulsada de l'organització “Madres contra la represión”. Dos dies després la poli revolucionaria va buidar el pap renegant de tot el que havia estat fingint durant tots aquests anys. Una història exemplar.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
EL SENYOR P O EL PUTO PÉLICOT
Esfereïdor cas de submissió química
Tots coneixem els fets i la repulsa general que ha provocat el descobriment de la violació en massa d’una dona per part dels amics del marit. També és cert que entre els qui critiquen al Senyor P (una bona manera de salvaguardar la identitat d’un criminal) més d’un està incubant una insana enveja, però això és en privat.
No repetirem doncs els fets, ni els jutjarem. Per què caldria fer-ho? Si no ets malalt de sanatori o simple mascle per domar, la sentència és clara.
El que sí podem fer és una reflexió general que, pel que sembla, s’ha escampat aquests dies entre els homes mínimament civilitzats. Sovint, el discurs de les dones, en especial les que lluiten obertament per la igualtat provoquen en un moment o altre el dubte dels homes. El feminisme militant s’expressa moltes vegades amb un llenguatge tan bel·ligerant i global que l’home o bé es sent agredit o, com a mínim, li fa néixer el dubte. No es passen aquestes dones?
Aleshores arriba el Senyor P i sotmet a la seva dona (qui sap si a la filla també) a la més perversa vexació i no pel seu caràcter sexual sinó per la seva premeditació, durada i covardia que demostra, de sobte tots els que hem dubtat de l’objectivitat del discurs feminista i tots els que ens hem sentit ferits en el nostre pedigrí de mascle solidari, reconeixem que una vegada més em caigut en la supremacia de l’home.
El que han de fer les dones, penses ara, no és manifestar-se i fer mítings, el que han de fer és armar-se, sortir al carrer i abatre a qualsevol espècie masculina. El senyor P (del qui encara no hem vist la cara per seguir salvaguardant la seva identitat) mereix els set cercles de l’infern però en realitat no ha fet altra cosa que seguir la històrica i sistemàtica humiliació que l’home ha imposat sobre la dona, inclús els que hem dubtat de la seva raó. Totes les generacions de mascles haurien d’ocupar els set cercles infernals perquè això ve de lluny i quan alguna dona es queixa està parlant de la història de la humanitat, des d’Eva fins a la Giséle Pélicot.
Queda clar que no és lícit apel·lar a la violència. En tot cas algú podria explicar-li això al puto senyor P?
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
O TOTS O CAP
El Fundador de Telegram imputat a França
Les autoritats franceses han imputat a Pavel Durov, director de Telegram, per utilitzar la plataforma per activitats criminals. Ok. El dia que el ciutadà pugui refiar-se d’alguna plataforma o enginy informàtic en general, farem festa major. De moment, l’acusació a Durov es fa estranya. És com descobrir a tots els caps mafiosos i arrestar-ne només a un. Diàriament plataformes, servidors i altres invents moderns, viuen de la mentida i potser caldria una mica de transparència a l’hora de conèixer les veritables raons per les que França s’ha centrat amb Durov. Treure merda d’una plataforma i guardar-la sota la catifa de l’altra, no solucionarà gran cosa.
LA SENYORA DUQUESSA ES QUEDA AMB EL PARC
Després de cinquanta anys d’ús públic el poble es queda sense parc
Manzanares el Real (del nom plora la criatura) tenia un parc cedit per la noblesa. Acabada la cessió, la noble Almudena Arteaga, reclama el parc. Els nens, quedaran sense gronxadors ni tobogans ni font ni ombra. Posats a demanar, la Duquessa reclama també el Castell de los Mendoza. Els habitants del real poble no s’expliquen les raons de la senyora Duquessa. Nosaltres sí. Almudena de Arteaga escriu llibres de història (La virreina criolla. La princesa de Eboli. El Marqués de Santillana) i ara vol canviar de registre i passar a novel·les de terror. A falta de imaginació, ha decidit fer una mena d’autobiografia parlant dels nens sense parc ni ombra.
UNA MANERA D’ENSENYAR
Congrés islamista a Torredembarra
Es celebrarà properament el primer congrés islàmic nacional. La finalitat de la cita és segons els seus organitzadors, “ensenyar, reflexionar i aprofundir en la religió de l’islam”. Encomiable esforç. Digui el que digui l’extrema dreta, si alguna cosa necessitem és parlar i conèixer a l’altre. I també és veritat que per conèixer una cosa has de saber-ne totes les cares. Malauradament una de les cares de l’islam és considerar a les dones que es maquillen unes putes i aquestes també tenen veu i aniran al congrés. Una reunió similar es produiria si es reunissin un capellà obrer dels seixanta-setanta i Escrivá de Balaguer. Ambdós parlarien de cristianisme, però a la seva manera.
EL FINANÇAMENT CATALÀ PROVOCA LLAGUES
El conflicte que mina Espanya i enverina Europa
De primer Pedro Sánchez va indultar els líders independentistes, després va venir l’amnistia i ara vol intentar resoldre el problema endèmic del finançament català. D’això en diu “normalització indispensable”.
En segon lloc, el PP i VOX no tenen cap estratègia alternativa per fer tornar els catalans al corral espanyol sinó és la repressió pura i dura a nivell judicial. Amb tot, a Catalunya ningú renuncia a un referèndum d’autodeterminació. L’atzucac continua malgrat que els independentistes s’hagin barallat entre ell i despertat el cainisme endèmic català.
De moment la pilota està en l’aire i el joc brut col·lectiu continua.
ECRIVÁ, NOU GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA
El matí ministre, a la tarda governador
Pedro Sánchez ha provocat una tempesta PePera amb el nomenament. Escrivá forma part de l’engranatge del poder socialista n’és una de les vaques sagrades.
Aquest nomenament al Banc d’Espanya, en teoria independent, posa en evidència que el que mana, mani qui mani a Madrid, fa un sistemàtic abús de poder antidemocràtic. En aquest cas el nou governador té experiència del banc ja que hi ha fet una gran part de la seva carrera d’economista.
Com a ministre, ha estat una de les cares amables del poder muntant el salari mínim vital pels més precaris i el gurú de la reforma de les pensions però això no és garantia de res.
UNA MATANÇA MÉS ALS EUA
Massa armes i massa imbècils
Als Estats Units, un noi de 14 anys obre foc a la seva escola secundària de l’estat de Geòrgia, matant dos estudiants i dos professors.
L’autor, que va ser arrestat, havia enviat amenaces el 2023, segons l'FBI. El president Joe Biden ha tornat a demanar la prohibició dels rifles d'assalt al Congrés. I l’autor es va rendir i serà inculpat d’assassinat i jutjat com si fos un adult.
En definitiva, l'epidèmia de matances per un sí o un no té un bon final per ara.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE