Download in PDF 
Political/satiric republican weekly of Catalonia
31 january 2020
MADRID – BERLÍN – PARÍS
Des del segle XX vivim sota una lògica definitòria de grans eixos polítics. Actualment hi ha nous eixos polítics dedicats a preservar el poder d’uns estats-nació obsolets i a la deriva dintre d’una UE que ni avança ni recula.
A Madrid l’enèsima convocatòria electoral ha aconseguit formar un govern de coalició però llastrat per un sistema judicial repressiu i partidista. Aquesta situació designa Espanya com a democràcia autoritària en la que la punta de d’iceberg repressiu és Catalunya. Entre els polítics governants catalans i espanyols sempre s’interposen els magistrats espanyols per impedir qualsevol sortida al conflicte. Pels jutges, enlloc de pacte, cobdícia-repressió econòmica. Enlloc de diàleg, insults-acusacions forassenyades. Enlloc de respecte, abominació-presó. Aquesta situació converteix Madrid en espectacle internacional, en el qual els jutges decideixen el repartiment de les hòsties. Ara ha estat el torn del major Trapero ex-cap de la policia catalana. Demà continuarà l’espoli del botí expurgat als catalans. A partir d’ara la repressió-opressió serà indiscriminada i dirigida contra tots els ciutadans de l’estat.
A Berlín, encara que sembli mentida, els polítics encara procuren ser servidors de la gent que els vota. Amb Merkel al capdavant, l’embargament d’armament destinat a impedir que el libis no es matin més del necessari els evita ser botxins a distància. Els magistrats alemanys no dinamiten les iniciatives polítiques. Podrien intervenir si ho volguessin? Segurament, però la separació de poders o la distància entre els poders executiu i judicials, fa que no intervinguin en un combat que no els pertoca. Els ciutadans, malgrat una pobresa en augment, encara solen creure en els seus polítics.
A París, el full de ruta amb el que la magistratura s’acosta cada dia més al mode de funcionament espanyol, com també la política, és evident. Quina és la resposta que el ciutadà francès pot donar als usurpadors del poder popular? Seguir amb les vagues i manifestacions com fins ara, ho acotar el cap i engaltar-ho tot com estan resignats a fer els ciutadans espanyols? Mentrestant Macron continuarà bevent vi cada vespre. L’abstèmia el podria conduir a la raó.
En tot cas el futur dels ciutadans continua decidint-se a les grans capitals europees.
SEGONA PÀGINA
LA KINTA FORKA
DEL PIN AL CINTURÓ DE CASTEDAT DE VOX
Aquest mes de gener el partit d’arrels falange-nazi-feixista ens ha colpejat l’oïda amb el que anomenen “PIN Parental” o permís èxplicit dels pares perquè els infants puguin assistir als cursos d’higiene i sexualitat escolar.
A les xarxes socials han fet circular discursos, recitats-imposats a nenes i nens, on aquests es neguen a ser adoctrinats i convertits en lesbianes, homosexuals i avortistes degenerats per part de l’escola nacional. Si, ho esteu llegint bé, rebutgen l’Escola Nacional i la educació sexual!!! Exactament com ho va fer el règim franquista –entre altres del segle XX– i com actualment ho fan els règims talibans o els règims integristes musulmans allà on tenen poder. Amb tota mena d‘excuses, religioses o pàtries, converteixen les nenes en esclaves sexuals i els nens en màrtirs del cel de les cent mil verges.
No ens estranyi ara que els diners-milions amb que VOX va poder començar a competir en la cursa electoral espanyola i catalana vinguin d’una “donació” de l’oposició iraniana. Són aquells que encara es reclamen de l’extingit imperi de Pèrsia. Són d’aquells que continuen esclavitzant sexualment les vides físiques de milions de dones, nenes i nens. Són aquells que prohibeixen que les nenes aprenguin a llegir, a conduir, a mostrar-se en públic.
L’altre aspecte en que VOX està incidint-reivindicant és una nova i total submissió de les noies joves al pare, gràcies al control absolut de la seva virginitat i fins la imposició del cinturo de castedat.
Aquesta mena de braguer de ferro amb un forrellat per a dones, fet per evitar les pràctiques sexuals. En certs casos, els pares de família els feien portar als seus fills i filles per mantenir-los verges fins que es casessin. Es van fer àmpliament disponibles en forma de dispositius mèdics anti-masturbació al segle XIX.
Aviat veurem els dissenys dels nous cinturons de castedat del segle XXI?
LA REALITAT OCULTA
CRÒNICA DES DE MÈXIC
Mèxic té un extens territori, quatre vegades més gran que l'estat espanyol. I una població de 129 milions d'habitants, més uns 38 milions de mexicans d'origen que viuen als Estats Units. És un país de grans contrastos paisatgístics i humans alhora, ja que hi trobem extensos deserts al nord i altíssimes serralades que superen els 5000 metres amb frondoses selves tropicals cap al sud i la península de Yucatán. Amb temperatures molt variables, com són les de les regions de la costa del Carib o les dels deserts nòrdics.
En l'aspecte humà també hi ha una gran varietat poblacional en la qual encara sobreviuen 68 pobles indígenes repartits arreu del país, sobretot al sud on són majoria. Fa un segle, dissortadament, va ser aturada i esclafada una Revolució (de primer el 1905 amb el Magonisme de caire anarquista, i de 1910 a 1917 la Revolució zapatista amb el crit de "Terra i llibertat!"). Com a resultat d'aquesta derrota hi va haver un empobriment de la població i un règim cada vegada més corrupte. Malgrat tot sempre hi ha hagut lluites guerrilleres revolucionàries i que en aquests darrers anys han reeixit en el territori de Chiapas. Al sí dels pobles indígenes s'estan donant processos de recuperació del seu autogovern, i la seva autonomia perdudes. Tot un contrast amb la rapinya i el "despojo" de les multinacionals conjuntades amb els “narcos” i l'estat sobre els territoris comunals ancestrals. Tot i això, cal agrair avui encara el gest digne que honora al govern mexicà del 1936 de Lázaro Cárdenas quan va acollir uns 25000 republicans de l'Estat espanyol i que mai va reconèixer l'Estat franquista. No tan sols no el va reconèixer sinó que li va plantar cara als organismes internacionals.
Malgrat el recent canvi de govern continuen els assassinats. Al 2019 s’han comptabilitzat 36.000 homicidis, batent el rècord d'anys anteriors i entre ells 3.000 feminicidis.
Amb tot és un país ple d’alegria i rialler on la vida té poc valor. Senzill i humil, el mexicà és un poble castigat per les estructures político-econòmiques que el marginen i el mantenen en difícil supervivència. Gran contrast amb les elits vivint luxosament (els polítics, les fortunes econòmiques i els dirigents dels càrtels).
Malgrat aquestos aspectes negatius, fins hi tot desoladors, és digne de veure i constatar com he vist en aquestes últimes setmanes, el manteniment de l'esperança i de les ganes de viure de bona part de la població i de molts activistes socials i de drets humans que malden i perseveren per superar aquesta situació humiliant i opressiva, tot mantenint l'esperança a través de les seves accions en avançar pe un país de molta més llibertat i respecte, que el seu poble sens dubte es mereix.
EL CONVIDAT
EL PAS DE L’OCA
Dos cents supervivents d’Auschwitz commemoraven el setanta-cinquè aniversari de l’alliberament del camp, mentre de fons es podia escoltar l’estrèpit de l’odi, la ignorància i el sadisme provinent de la marxa –a pas d’oca– del renaixent feixisme mundial.
Sent el pas de l’Oca?, va preguntar-me un home ja gran que ocupava una de les darreres fileres al memorial d’Auschwitz. És trist però inevitable. El món torna a la sang. L’home necessita la sang. Per això sóc aquí. En realitat és la meva festa. El gran Akelarre... I consti que vaig avisar.
Em va semblar una opinió massa presumptuosa i vaig replicar: Hi ha molta gent que ha advertit d’aquest perill.
Sí, però el meu cas és diferent, jo li ho vaig advertir a Déu.
Convençut que l’home no tacava mitges ni vores, vaig decidir seguir-li el corrent: Així que vostè ha parlat amb Déu.
Sí, més d’una vegada i de cent... És un bon jan però massa ingenu i massa cregut.
Home al cap i a la fi, va ser el creador de tot aquest femer...
Jo no me’n sentiria tan cofoi, francament. Les coses es fan bé o no es fan i l’home va sortir un esguerro, senyor...
Vaig recordar la meva clandestinitat... És que jo sóc anònim.
Ben fet, jo no tinc aquesta sort, però a canvi puc lluir de molts noms. Em dic, diable, Llucifer, Satan, Mefistòfil... Pot escollir.
La veritat és que em sona.
I més que li sonaré. Encantat. Ens tornarem a veurem i aleshores tindrem més temps per parlar.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL DISSETÈ... DE LA SÈRIE
O SECRETARIO SONDADO
Estranya calma a la cuina. La Madame pren una aspirina efervescent mentre observa, preocupada, una llibreta de comptabilitat. La Sónsoles, es talla les ungles dels peus i la Puri fulleja una revista del cor.
Pues sí que... Ni que fuera semana santa... Aquí no viene ni Dios, es lamenta la Madame.
No exagere, mujer, diu la Purita, yo me he hecho dos y Encarna está con otro.
Sónsoles: pues yo sigo virgen.
El treinta y siete por ciento han bajado las visitas en una semana... Seguro que es por la culpa del pacto con los catalanes. Claro, ven dinerito y ya ni se acuerdan de follar.
Es como en todo, si los catalanes paran, España se cala.
¿Pero tu de dónde coño eres, Puri?
Del Alcázar de Toledo.
Entra Encarna. Fa cara de fàstic. Com si estés marejada.
Chicas, tengo un problema, diu a les altres. Mi cliente va sondado y quiere que se la chupe. ¿Y a ver, qué coño chupo yo, la bolsa, el tubo...?
Házselo en lateral.
Es que en lateral no se le ve. Se le ha metido para dentro. Todo es goma.
¿Y que gusto puede encontrar en que le chupes un tubo? pregunta interessada Sónsoles.
Dice que siempre ha deseado sentirse sorbido como si fuera un batido... con pajita y todo. Y que al salir de la Clínica se lo ha pedido a su mujer pero que le ha dicho que nanai. Que ella se casó por la Iglesia.
Pues ale, a merendar, mana intransigent la Madame.
Puri, en plan professional: Si quieres, en vez de chupar, le soplas y luego le aprietas la vejiga como si fuera una gaita. A lo mejor le gusta la música.
Calla Pura! A ver, Encarna, ¿quién es, ese tipo?
Yo diría que un secretario. Es calvo.
¿Pero de quién es?
De La Mutua de Funcionarios, supongo.
Joder, Encarna que tonta estás hoy. Derechas, izquierdas, catalán…
No señora, gallego.
Pues de derechas.
Seguramente, porque lleva un Cristo en el pecho más gordo que la sonda.
Pues a chupar, niña, los de misa diaria son la base del negocio.
¿No es pecado la infidelidad? Pregunta atrevida la Puri.
Ir de putas no es infidelidad, niña, los pecadores son los que van acostándose por ahí con cualquiera. Y tu, Encarna, ya sabes.
Resignada, la Encarna surt de la cuina on torna el silenci. La Madame repassa la seva llibreta, Sónsoles torna a les ungles i Puri va a agafar una galeta...
Madame: Hemos de recuperar a los catalanes.
Envíele un anuncio al Presidente Torra, me parece que le han despedido y tendrá tiempo.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
DE VOCACIÓ, POLICIA
P. BAROJA.- Mi ideal es fundar la República del Bidasoa con este lema: sin moscas, sin frailes y sin carabineros.
H de BALZAC.- La Policia i els jesuïtes tenen la virtut de mai no abandonar ni als seus amics ni als seus enemics.
STRINDBERG.- La societat és un manicomi que té com a guardians els policies.
Qui es fa policia? Qui pot tenir vocació de policia? O dit d’una altra manera, qui es fa lladre? Qui pot tenir vocació de lladre? O dit encara d’una tercera forma: per què els estats necessiten de lladres i policies? I si ens permeteu reincidir, què va ser primer, l’ou o la gallina?
LA LLUFA
LA GLÒRIA DEL NOAA
Com a bons espanyols, pensàvem atorgar per majoria absoluta la llufa d’or a VOX i especialment a Santiago Abascal, el nostre sàdic fatxa per la brillant idea del “PIN Parental”.
Però la brutal actualitat, ens porta inexorablement al temporal GLÒRIA i al no menys prestigiós organisme NOAA (Administració Nacional dels Oceans i de l'Atmosfera) i al sàdic funcionari que ha atorgat aquest nom a la catàstrofe. Aquí se li pot acudir batejar un temporal, insòlit en els anals de Catalunya, amb el nom de Glòria quan la costa catalana a estat castigada, des del diumenge passat fins el dimecres, amb pluges torrencials, onades de 10 metres d’alçada, nevades i un vent continuat i constant de 100 Km/h? Cal afegir encara les dotzenes de poblacions inundades, el magnífic Delta de l’Ebre gairebé submergit en el mar.
Hem escrit al seu Director, Cabaniss un gran expert, no ho cal ni dir, amb la queixa d’un nom tan poc adequat. I si més no, que en les imprevisibles properes tempestes busquin un nom més adient. Per fer-lo còmplice li hem posat l’exemple d’aquella dona de VOX, que va relacionar ràpidament GLÒRIA- CATALUNYA- DESGRÀCIES i va encomanar al capella fatxa del Valle de los Caídos una missa d’acció de gràcies pel fet que déu havia finalment castigat Catalunya i els catalans amb la seva ira... I la propera vegada, li va demanar, que sigui amb foc “señor” del cel i la terra... El Director, per ara no ens ha respòs perquè la lògica política li diu que no ha de fer cas del que passa en aquest petit racó de la terra.
No, no vol! Aleshores diu que no pot fiar-se d’un grup que denuncia amb vehemència catalana els noms que NOAA elegeix. Això és el que preocupa a aquest bandarra. Segons pròpies paraules, no podria dormir degut als remordiments per haver escoltat la nostra queixa. Quins collons! Com diria el dimitit President Torra després de ser traït per totes bandes.
Per aquest ego tan descomunal, per aquest regust nord-americà cínic, tenim el gust de concedir-li la Llufa d’OR.
The translation in English will be soon available
MADRID – BERLÍN – PARÍS
Des del segle XX vivim sota una lògica definitòria de grans eixos polítics. Actualment hi ha nous eixos polítics dedicats a preservar el poder d’uns estats-nació obsolets i a la deriva dintre d’una UE que ni avança ni recula.
A Madrid l’enèsima convocatòria electoral ha aconseguit formar un govern de coalició però llastrat per un sistema judicial repressiu i partidista. Aquesta situació designa Espanya com a democràcia autoritària en la que la punta de d’iceberg repressiu és Catalunya. Entre els polítics governants catalans i espanyols sempre s’interposen els magistrats espanyols per impedir qualsevol sortida al conflicte. Pels jutges, enlloc de pacte, cobdícia-repressió econòmica. Enlloc de diàleg, insults-acusacions forassenyades. Enlloc de respecte, abominació-presó. Aquesta situació converteix Madrid en espectacle internacional, en el qual els jutges decideixen el repartiment de les hòsties. Ara ha estat el torn del major Trapero ex-cap de la policia catalana. Demà continuarà l’espoli del botí expurgat als catalans. A partir d’ara la repressió-opressió serà indiscriminada i dirigida contra tots els ciutadans de l’estat.
A Berlín, encara que sembli mentida, els polítics encara procuren ser servidors de la gent que els vota. Amb Merkel al capdavant, l’embargament d’armament destinat a impedir que el libis no es matin més del necessari els evita ser botxins a distància. Els magistrats alemanys no dinamiten les iniciatives polítiques. Podrien intervenir si ho volguessin? Segurament, però la separació de poders o la distància entre els poders executiu i judicials, fa que no intervinguin en un combat que no els pertoca. Els ciutadans, malgrat una pobresa en augment, encara solen creure en els seus polítics.
A París, el full de ruta amb el que la magistratura s’acosta cada dia més al mode de funcionament espanyol, com també la política, és evident. Quina és la resposta que el ciutadà francès pot donar als usurpadors del poder popular? Seguir amb les vagues i manifestacions com fins ara, ho acotar el cap i engaltar-ho tot com estan resignats a fer els ciutadans espanyols? Mentrestant Macron continuarà bevent vi cada vespre. L’abstèmia el podria conduir a la raó.
En tot cas el futur dels ciutadans continua decidint-se a les grans capitals europees.
SEGONA PÀGINA
LA KINTA FORKA
DEL PIN AL CINTURÓ DE CASTEDAT DE VOX
Aquest mes de gener el partit d’arrels falange-nazi-feixista ens ha colpejat l’oïda amb el que anomenen “PIN Parental” o permís èxplicit dels pares perquè els infants puguin assistir als cursos d’higiene i sexualitat escolar.
A les xarxes socials han fet circular discursos, recitats-imposats a nenes i nens, on aquests es neguen a ser adoctrinats i convertits en lesbianes, homosexuals i avortistes degenerats per part de l’escola nacional. Si, ho esteu llegint bé, rebutgen l’Escola Nacional i la educació sexual!!! Exactament com ho va fer el règim franquista –entre altres del segle XX– i com actualment ho fan els règims talibans o els règims integristes musulmans allà on tenen poder. Amb tota mena d‘excuses, religioses o pàtries, converteixen les nenes en esclaves sexuals i els nens en màrtirs del cel de les cent mil verges.
No ens estranyi ara que els diners-milions amb que VOX va poder començar a competir en la cursa electoral espanyola i catalana vinguin d’una “donació” de l’oposició iraniana. Són aquells que encara es reclamen de l’extingit imperi de Pèrsia. Són d’aquells que continuen esclavitzant sexualment les vides físiques de milions de dones, nenes i nens. Són aquells que prohibeixen que les nenes aprenguin a llegir, a conduir, a mostrar-se en públic.
L’altre aspecte en que VOX està incidint-reivindicant és una nova i total submissió de les noies joves al pare, gràcies al control absolut de la seva virginitat i fins la imposició del cinturo de castedat.
Aquesta mena de braguer de ferro amb un forrellat per a dones, fet per evitar les pràctiques sexuals. En certs casos, els pares de família els feien portar als seus fills i filles per mantenir-los verges fins que es casessin. Es van fer àmpliament disponibles en forma de dispositius mèdics anti-masturbació al segle XIX.
Aviat veurem els dissenys dels nous cinturons de castedat del segle XXI?
LA REALITAT OCULTA
CRÒNICA DES DE MÈXIC
Mèxic té un extens territori, quatre vegades més gran que l'estat espanyol. I una població de 129 milions d'habitants, més uns 38 milions de mexicans d'origen que viuen als Estats Units. És un país de grans contrastos paisatgístics i humans alhora, ja que hi trobem extensos deserts al nord i altíssimes serralades que superen els 5000 metres amb frondoses selves tropicals cap al sud i la península de Yucatán. Amb temperatures molt variables, com són les de les regions de la costa del Carib o les dels deserts nòrdics.
En l'aspecte humà també hi ha una gran varietat poblacional en la qual encara sobreviuen 68 pobles indígenes repartits arreu del país, sobretot al sud on són majoria. Fa un segle, dissortadament, va ser aturada i esclafada una Revolució (de primer el 1905 amb el Magonisme de caire anarquista, i de 1910 a 1917 la Revolució zapatista amb el crit de "Terra i llibertat!"). Com a resultat d'aquesta derrota hi va haver un empobriment de la població i un règim cada vegada més corrupte. Malgrat tot sempre hi ha hagut lluites guerrilleres revolucionàries i que en aquests darrers anys han reeixit en el territori de Chiapas. Al sí dels pobles indígenes s'estan donant processos de recuperació del seu autogovern, i la seva autonomia perdudes. Tot un contrast amb la rapinya i el "despojo" de les multinacionals conjuntades amb els “narcos” i l'estat sobre els territoris comunals ancestrals. Tot i això, cal agrair avui encara el gest digne que honora al govern mexicà del 1936 de Lázaro Cárdenas quan va acollir uns 25000 republicans de l'Estat espanyol i que mai va reconèixer l'Estat franquista. No tan sols no el va reconèixer sinó que li va plantar cara als organismes internacionals.
Malgrat el recent canvi de govern continuen els assassinats. Al 2019 s’han comptabilitzat 36.000 homicidis, batent el rècord d'anys anteriors i entre ells 3.000 feminicidis.
Amb tot és un país ple d’alegria i rialler on la vida té poc valor. Senzill i humil, el mexicà és un poble castigat per les estructures político-econòmiques que el marginen i el mantenen en difícil supervivència. Gran contrast amb les elits vivint luxosament (els polítics, les fortunes econòmiques i els dirigents dels càrtels).
Malgrat aquestos aspectes negatius, fins hi tot desoladors, és digne de veure i constatar com he vist en aquestes últimes setmanes, el manteniment de l'esperança i de les ganes de viure de bona part de la població i de molts activistes socials i de drets humans que malden i perseveren per superar aquesta situació humiliant i opressiva, tot mantenint l'esperança a través de les seves accions en avançar pe un país de molta més llibertat i respecte, que el seu poble sens dubte es mereix.
EL CONVIDAT
EL PAS DE L’OCA
Dos cents supervivents d’Auschwitz commemoraven el setanta-cinquè aniversari de l’alliberament del camp, mentre de fons es podia escoltar l’estrèpit de l’odi, la ignorància i el sadisme provinent de la marxa –a pas d’oca– del renaixent feixisme mundial.
Sent el pas de l’Oca?, va preguntar-me un home ja gran que ocupava una de les darreres fileres al memorial d’Auschwitz. És trist però inevitable. El món torna a la sang. L’home necessita la sang. Per això sóc aquí. En realitat és la meva festa. El gran Akelarre... I consti que vaig avisar.
Em va semblar una opinió massa presumptuosa i vaig replicar: Hi ha molta gent que ha advertit d’aquest perill.
Sí, però el meu cas és diferent, jo li ho vaig advertir a Déu.
Convençut que l’home no tacava mitges ni vores, vaig decidir seguir-li el corrent: Així que vostè ha parlat amb Déu.
Sí, més d’una vegada i de cent... És un bon jan però massa ingenu i massa cregut.
Home al cap i a la fi, va ser el creador de tot aquest femer...
Jo no me’n sentiria tan cofoi, francament. Les coses es fan bé o no es fan i l’home va sortir un esguerro, senyor...
Vaig recordar la meva clandestinitat... És que jo sóc anònim.
Ben fet, jo no tinc aquesta sort, però a canvi puc lluir de molts noms. Em dic, diable, Llucifer, Satan, Mefistòfil... Pot escollir.
La veritat és que em sona.
I més que li sonaré. Encantat. Ens tornarem a veurem i aleshores tindrem més temps per parlar.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL DISSETÈ... DE LA SÈRIE
O SECRETARIO SONDADO
Estranya calma a la cuina. La Madame pren una aspirina efervescent mentre observa, preocupada, una llibreta de comptabilitat. La Sónsoles, es talla les ungles dels peus i la Puri fulleja una revista del cor.
Pues sí que... Ni que fuera semana santa... Aquí no viene ni Dios, es lamenta la Madame.
No exagere, mujer, diu la Purita, yo me he hecho dos y Encarna está con otro.
Sónsoles: pues yo sigo virgen.
El treinta y siete por ciento han bajado las visitas en una semana... Seguro que es por la culpa del pacto con los catalanes. Claro, ven dinerito y ya ni se acuerdan de follar.
Es como en todo, si los catalanes paran, España se cala.
¿Pero tu de dónde coño eres, Puri?
Del Alcázar de Toledo.
Entra Encarna. Fa cara de fàstic. Com si estés marejada.
Chicas, tengo un problema, diu a les altres. Mi cliente va sondado y quiere que se la chupe. ¿Y a ver, qué coño chupo yo, la bolsa, el tubo...?
Házselo en lateral.
Es que en lateral no se le ve. Se le ha metido para dentro. Todo es goma.
¿Y que gusto puede encontrar en que le chupes un tubo? pregunta interessada Sónsoles.
Dice que siempre ha deseado sentirse sorbido como si fuera un batido... con pajita y todo. Y que al salir de la Clínica se lo ha pedido a su mujer pero que le ha dicho que nanai. Que ella se casó por la Iglesia.
Pues ale, a merendar, mana intransigent la Madame.
Puri, en plan professional: Si quieres, en vez de chupar, le soplas y luego le aprietas la vejiga como si fuera una gaita. A lo mejor le gusta la música.
Calla Pura! A ver, Encarna, ¿quién es, ese tipo?
Yo diría que un secretario. Es calvo.
¿Pero de quién es?
De La Mutua de Funcionarios, supongo.
Joder, Encarna que tonta estás hoy. Derechas, izquierdas, catalán…
No señora, gallego.
Pues de derechas.
Seguramente, porque lleva un Cristo en el pecho más gordo que la sonda.
Pues a chupar, niña, los de misa diaria son la base del negocio.
¿No es pecado la infidelidad? Pregunta atrevida la Puri.
Ir de putas no es infidelidad, niña, los pecadores son los que van acostándose por ahí con cualquiera. Y tu, Encarna, ya sabes.
Resignada, la Encarna surt de la cuina on torna el silenci. La Madame repassa la seva llibreta, Sónsoles torna a les ungles i Puri va a agafar una galeta...
Madame: Hemos de recuperar a los catalanes.
Envíele un anuncio al Presidente Torra, me parece que le han despedido y tendrá tiempo.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
DE VOCACIÓ, POLICIA
P. BAROJA.- Mi ideal es fundar la República del Bidasoa con este lema: sin moscas, sin frailes y sin carabineros.
H de BALZAC.- La Policia i els jesuïtes tenen la virtut de mai no abandonar ni als seus amics ni als seus enemics.
STRINDBERG.- La societat és un manicomi que té com a guardians els policies.
Qui es fa policia? Qui pot tenir vocació de policia? O dit d’una altra manera, qui es fa lladre? Qui pot tenir vocació de lladre? O dit encara d’una tercera forma: per què els estats necessiten de lladres i policies? I si ens permeteu reincidir, què va ser primer, l’ou o la gallina?
LA LLUFA
LA GLÒRIA DEL NOAA
Com a bons espanyols, pensàvem atorgar per majoria absoluta la llufa d’or a VOX i especialment a Santiago Abascal, el nostre sàdic fatxa per la brillant idea del “PIN Parental”.
Però la brutal actualitat, ens porta inexorablement al temporal GLÒRIA i al no menys prestigiós organisme NOAA (Administració Nacional dels Oceans i de l'Atmosfera) i al sàdic funcionari que ha atorgat aquest nom a la catàstrofe. Aquí se li pot acudir batejar un temporal, insòlit en els anals de Catalunya, amb el nom de Glòria quan la costa catalana a estat castigada, des del diumenge passat fins el dimecres, amb pluges torrencials, onades de 10 metres d’alçada, nevades i un vent continuat i constant de 100 Km/h? Cal afegir encara les dotzenes de poblacions inundades, el magnífic Delta de l’Ebre gairebé submergit en el mar.
Hem escrit al seu Director, Cabaniss un gran expert, no ho cal ni dir, amb la queixa d’un nom tan poc adequat. I si més no, que en les imprevisibles properes tempestes busquin un nom més adient. Per fer-lo còmplice li hem posat l’exemple d’aquella dona de VOX, que va relacionar ràpidament GLÒRIA- CATALUNYA- DESGRÀCIES i va encomanar al capella fatxa del Valle de los Caídos una missa d’acció de gràcies pel fet que déu havia finalment castigat Catalunya i els catalans amb la seva ira... I la propera vegada, li va demanar, que sigui amb foc “señor” del cel i la terra... El Director, per ara no ens ha respòs perquè la lògica política li diu que no ha de fer cas del que passa en aquest petit racó de la terra.
No, no vol! Aleshores diu que no pot fiar-se d’un grup que denuncia amb vehemència catalana els noms que NOAA elegeix. Això és el que preocupa a aquest bandarra. Segons pròpies paraules, no podria dormir degut als remordiments per haver escoltat la nostra queixa. Quins collons! Com diria el dimitit President Torra després de ser traït per totes bandes.
Per aquest ego tan descomunal, per aquest regust nord-americà cínic, tenim el gust de concedir-li la Llufa d’OR.