Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : TV3. Equip de futbol l’Espanyol. Voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial. Les rutes de la seda. Primer Ministre Francès. Antiterrorisme. Autoritats sanitàries catalanes
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
17 de juliol 2020
FORATS NEGRES
Des que, gràcies a la sèrie Dallas, els catalans van saber que a una puta se li pot dir pendó, TV3 ha estat l’estri més important de la llengua i la identitat catalana a nivell popular. Ni governs, ni lleis d’immersió ni les misses dites en llengua vernacle, ni punyetes: Sue Ellen, ets un pendó. Potser per això, els estaments oficials, aquesta vegada sense oposició ni divisions, semblen decidits a acabar amb TV3. Motius? La resposta està en la foscor.
Els amants de l’esport d’elit potser no saben que l’Espanyol és un equip de futbol, però ho és i amb molta història, tanta història i tan fosca com la de la Xina. I vet aquí que un dia un xino es fa president de l’Espanyol per vendre joguines i a la primera partida envia al club a segona divisió.
La part venerable de la redacció de KARLITUS, ha passat, com gairebé cada setmana, per algun servei mèdic especialitzat. No voldríem ser ocells de mal averany però darrera dels aplaudiments hi ha molta claca. Algun dia en parlarem... si queda algun supervivent.
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS VOLUNTARIS CATALANS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL, UN SEGLE DESPRÉS
Aquest darrer 4 de juliol s’ha commemorat al poble de Belloy–en–Santerre (nord de França) la batalla que enfrontà, el 1916, a francesos i alemanys. Aquell mateix dia van morir 900 soldats, entre ells 20 catalans. Aquest poble destruït del tot per la guerra, fou reconstruït, en bona part, amb l’ajut financer de la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona en record dels 3.000 voluntaris catalans que van lluitar en defensa de França davant l’atac alemany.
Menys d’una quarta part dels combatents catalans van sobreviure en els camps de batalla del nord de França i Bèlgica, als Dardanels i el front dels Balcans. A Belloy–en–Santerre hi ha dos carrers amb el nom de Barcelona i Catalunya en agraïment a la lluita dels soldats catalans. Camil Campanyà, jove líder independentista creador de “La Trinxera Catalana”, publicació repartida entre els soldats catalans, i autor del poema ”La Flor de Muguet”, fou un dels morts.
Els voluntaris catalans, animats i organitzats per Joan Solé i Pla, de la Unió Catalanista, estaven enquadrats en els regiments de Marxa de la Legió Estrangera i, en menor nombre, en l’exèrcit francès. Molts d’ells mantenien el mite de França com el país del progrés, la democràcia i les llibertats enfrontat a Alemanya i l’Imperi Austro-Hungarès. Per això confiaven, ingènuament, que la victòria comportaria un reconeixement de l’autonomia o la independència de Catalunya en el sí d’una futura Societat de Nacions.
Considerats a França per la seva fermesa i valentia com a “braves catalans”, la immensa majoria van sucumbir lluitant en diversos fronts i avançaven al crit de “Vive la France!”, “Visca Catalunya!” i “Visca Catalunya lliure!”, enarborant les banderes francesa i quadribarrada i, en molts casos l’estelada, que és en aquests anys quan apareix per primera vegada.
Cal esmentar entre els combatents a Pere Ferrés-Costa, de Sant Vicenç dels Horts, periodista i escriptor mort al 1915 i autor del llibre “Proeses d’amor i patriotisme”, i a Frederic Pujolà i Vallès, esperantista, escriptor i periodista, autor dels llibres “En el repòs de la trinxera” i “Cartes del soldat a l’amic”.
Com no podia ser d’una altre manera, la lluita per l’emancipació nacional confiada a la bona voluntat de les potències estrangeres va fracassar totalment. Davant l’intent fallit de fa un segle, què podem esperar de seguir en la estratègia que ho basa tot en el reconeixement i l’ajut dels països europeus i de fora per aconseguir els seus objectius? Per a què la lluita emancipadora sigui efectiva s’ha de mantenir activa tot confrontant-se, clarament, als aparells i estructures repressives i opressores a fi d’avançar cap a una emancipació real del país.
LA KINTA FORKA
LES RUTES DE LA SEDA
Fins el 2018 sembla que el món no descobreix els uigurs, un poble de parla Turki vivint a la regió de Xinjiang (Turquestan xinès), al nord-oest de la Xina. Notorietat que s’explica per la repressió brutal de Pekín cap aquesta minoria musulmana.
Els orígens dels Uigurs, se situen a les ribes del llac Baikal, eren tribus nòmades turques. Al segle 8è, els seus guerrers conquereixen terres mongoles i ofereixen els seus serveis als xinesos de la Dinastia Tang. Així es converteixen en sedentaris que controlen les rutes de la seda.
És el moment en que abandonen les creences xamàniques per adoptar el Maniqueisme persà. Amb la nova religió neix una escriptura uigur, adoptada també pels mongols i els Manchús. El cristianisme nestorià també hi arrela coexistint amb el budisme transmès des del segle 1 aC per pelegrins i monjos.
A Kashgar, ciutat etapa de la ruta de la seda, el casc antic va ser enderrocat abans que les autoritats xineses s’adonessin del seu valor cultural i econòmic. Com que els xinesos de classe mitjana han anat descobrint el turisme, s’ha reconstruït parcialment per assemblar-se a un parc d'atraccions, mentre que a les coves dels mil Budes de Bezeklik (segles V al X), amb pintures precioses però fràgils hi van hordes de visitants.
Tornem a l'edat d'or de la ruta de la seda quan les ciutats que travessa són grans centres culturals uigurs. Per la ruta també va arribar l’Islam condemnant a l’oblit les coves budistes. És una implantació fulgurant amb la construcció de la gran mesquita de Xi'an, una de les més antigues del món.
La ruta de la seda va desaparèixer degut a la competència de les rutes marítimes i l'ascens dels otomans en un costat, i el poder Ming en l'altre.
Al segle XVIII, per temor al veí rus, la dinastia King va conquerir la regió i establir assentaments militars en el que ara es diu Xinjiang, la "nova frontera". Llavors esclaten les primeres revoltes, els musulmans són discriminats i massacrats. El 1884, Xina la proclama província i part inalienable del seu territori.
Des de llavors els uigurs viuen entre revoltes i repressió. El 1949, el poder comunista comença a "diluir" els autòctons a base de migracions massives. Actualment a la província autònoma de Xinjiang Uigur només hi ha 47% de Uigurs, quan el 1950 eren el 80%.
"Colonialisme interior", combinat amb un control brutal de les activitats polítiques, econòmiques, religioses i culturals va comportar que el 1997, a Yining, degut a la detenció de trenta dignataris religiosos a la vigília del Ramadà provoquessin les primeres manifestacions de joves Uigurs.
Des de llavors, la repressió no s’atura, el 2009, en els disturbis a Urumqi van morir oficialment 200 persones. El 2013, hi va haver atacs suïcides uigurs a la ciutat prohibida de Pequín i a estacions de tren...
Ser Uigur significa viure sota un estat de setge: controls policials abusius, milers de càmeres als carrers, implantació de xips i la cultura i l’idioma prohibits sistemàticament, un dels més antics d'Àsia central.
La repressió ha pres la forma d'internament massiu: dels 11.000.000 de Uigurs, s’estima que un 1.000.000 està en "camps d'aprenentatge" o en "centres reeducatius".
Les reeducacions són un mètode de rentat de cervell basat en la propaganda que el règim comunista posà en marxa durant la revolució cultural de Mao: autocrítica, cants patriòtiques, discursos a la glòria del líder XI Jinping, i el repudi de la cultura Uigur. Intel·lectuals, esportistes i actors econòmics són jutjats en el millor dels casos, o en el pitjor "desapareixen".
Les denuncies es multipliquen però el govern xinès no afluixarà la repressió en una regió altament estratègica, la de les noves rutes de la seda.
EL CONVIDAT
J. CASTEX. MONSIEUR DÉCONFINEMENT
Alcalde de Prades de Conflent. Conseller del Consell Regional Languedoc-Roussillon, i dels Pirineus Catalans. Participant en l’acte d’alcaldes catalans de Catalunya Nord. Amfitrió de la Universitat Catalana d’Estiu. Signa en protesta contra la violència policial a Catalunya l’1 d’octubre. Parla català i coneix la seva cultura. No se li imputen per ara, robatoris, malversacions, violacions ni assassinats en massa.
Vist el currículum d’aquests senyor, recentment nomenat Primer Ministre Francès, hi ha dues opcions: O Catalunya passa sencera a formar part de Calalunya Nord, o Jean Castex baixa fins el Principat, l’anomenem President de la Generalitat i ens porta les coses dels catalans des de l’Élysée.
És de dretes. Ho sabem perquè ho confessa ell mateix (aquí ni els de VOX es consideren de dretes) però qui no és de dretes en la política catalana?
Ha canviat de partit una vegada. D’acord però quantes vegades han canviat els membres de l’antiga Convergència i Unió i diuen que són i senten el mateix?
Té una calba incipient i irremeiable, entesos, però quantes perruques no intenten ocultar les vergonyes de la política catalana?
I és francès, sí, cal reconèixer-ho, però qui es fixa a hores d’ara en aquests petits detalls si l’únic que volem és que ens deixin sortir a passejar sense la màscara i un policia al costat?
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUARANTA-U... DE LA SÈRIE
ERTO ERES Y EN ERTO TE CONVERTERES
¿Y ERTO qué es?, pregunta la Sónsoles.
No lo sé, hija, respon sincera la Madame. Ha sido un Consejo de la Dirección General de Trabajo. De Don José, concretamente.
Entonces es malo. S’aventura la Encarnita...
Dice que os hace unos papeles porque yo con el reuma no doy ni para coger el lápiz, vosotras le ponéis la firma y a cobrar tan ricamente, hasta que el negocio vuelva a dar dividendos.
¿Y ahora se descuelga usted con los Ertos? Pregunta la Purita. Hace meses que se inventaron los Ertos y la mayoría de la gente no ha cobrado ni un euro.
Pero si paga el gobierno...
Pues eso..., que prometen mucho pero luego no tienen ni una puñetera máquina de escribir y el personal se ha ido de vacaciones y mi primo Jonathan y mi sobrina Deborha, llevan ya cuatro meses viviendo de la caridad de la familia.
Pero vosotras sí habéis cobrado...
Porque hemos estado abiertas de piernas toda la pandémia.
La verdad es que estoy hecha un lio... Con lo bien que parecía que habíamos remontado, pero el puto rebrote ese... ¿Se les ha encogido la minga a todos o qué?
La Madame es tapa la cara amb el mocador. No plora però és una manera d’estovar els cors de les seves noies que de tant follar s’han tornat molt sensibles. D’altra banda la Madame ha quedat força tocada amb el seu darrer atac reumàtic. Li fa mal tot i només pensar en haver de complaure a un dels seus vells clients, se li paralitzen les anques.
Fa temps que la Madame té ganes de plegar. No ho ha dit a cap de les seves noies, per no desmoralitzar-les, però sovint s’adorm pensant en el seu vell poble de Soria. Li agradaria passar els darrers anys a la casa dels seus difunts pares, amb la seva germana vídua... I per quan el fred fos viu, segur que trobava algun antic amic d’infantesa... Somnis.
L’ERTO, aquest és el preu de la gran ciutat i dels amants influents...
Me hago vieja…
Que va a hacerse vieja, si tiene más clientes que nosotras.
Eso son los restos de serie. A lo mejor me oís gritar pero es por costumbre, la verdad es que ya no hacemos casi nada. El otro día, Alejandrito, el de ochenta y tres años, se me quedo empotrao en la barriga y no podía bajarse.
Lo que pasa es que con el reuma y los Ertos, una se desanima.
Purita, ¿de verdad que no pagan?
Muy poco y mal y después de mucho papeleo…
Y si no podemos confiar en el gobierno, ¿dónde vamos a parar?
¿Desde cuándo ha confiado usted en los gobiernos? Y aún, nosotras somos putas, pero hace usted una vida decente y lo difícil que lo tiene.
Yo necesito confiar en alguien... me siento tan débil…
La Puri abraça a la seva Madame i li fa un parell de petons a les galtes.
Usted ha de confiar en nosotras, que somos las que le queremos. Los gobiernos no saben querer, señora.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
ANTITERRORISME
Pràctiques, tàctiques i estratègiques de governs exercits i altres grups especialitzats en adoptar mesures contra el terrorisme. WIQUIPÈDIA.
En realitat, normes que es treuen de la màniga els estats per mantenir el poder. Les lleis antiterroristes estan proporcionalment relacionades amb el grau de tirania de cada estat. A més dictadura, més fortes són les mesures, a més democràcia menys lleis calen. Dit d’altra manera, les lleis antiterroristes són les armes aparentment legals dels dictadors per mantenir sota el jou de la seva autoritat al poble que en teoria han de protegir. És la carta blanca, la impunitat, el maquillatge per convertir el terror en arma reglamentaria.
Molts pares tenen la seva pròpia llei antiterrorista per educar als fills.
LA LLUFA
CATALUNYA DESENMASCARADA
Des que va declarar-se l’estat d’alarma a Espanya i el govern va embargar les autonomies sanitàries, el govern català ha estat queixant-se de les mesures preses des de Madrid, denunciant la falta de fiabilitat dels seus experts, el retard de les decisions preses o la seva inutilitat. El clímax va arribar quan la Generalitat va assegurar que si ells haguessin portat les regnes sanitàries de la pandèmia, s’haurien salvat moltes vides. Una frase francament lletja, oportunista i insolidària.
Finalment la situació es normalitza i tornen les competències sanitàries a cada autonomia. Per celebrar-ho, el President de la Generalitat va a un mercadillo, es compra una americana de segona mà, es posa la corbata d’hivern i tot mudat, anuncia que ara anirà tot bé, que només necessiten diners.
Els diners no arriben però el que torna és el virus. Una merda, però alhora, l’oportunitat per demostrar que Catalunya és autosuficient. Però aiiiii!
Ara resulta que no tenim plans preventius pel segon brot de COVID, ara resulta que no hi ha un tècnic sanitari que expliqui a la població que cal fer, ara resulta que no tenim normes concretes per aïllar o perimetrar o bombardejar les zones afectades. Ara resulta que estem amb el cul a l’aire i, en una setmana, el virus torna a infectar homes i dones de bona fe que es creien emparats per la professionalitat i el bon fer de les autoritats sanitàries catalanes.
Ara, es demostra que l’única decisió que té el govern català, és anar a la contra del govern espanyol. Quina llàstima, quina pena, quina barra. Quina LLUFA es mereixen.
FORATS NEGRES
Des que, gràcies a la sèrie Dallas, els catalans van saber que a una puta se li pot dir pendó, TV3 ha estat l’estri més important de la llengua i la identitat catalana a nivell popular. Ni governs, ni lleis d’immersió ni les misses dites en llengua vernacle, ni punyetes: Sue Ellen, ets un pendó. Potser per això, els estaments oficials, aquesta vegada sense oposició ni divisions, semblen decidits a acabar amb TV3. Motius? La resposta està en la foscor.
Els amants de l’esport d’elit potser no saben que l’Espanyol és un equip de futbol, però ho és i amb molta història, tanta història i tan fosca com la de la Xina. I vet aquí que un dia un xino es fa president de l’Espanyol per vendre joguines i a la primera partida envia al club a segona divisió.
La part venerable de la redacció de KARLITUS, ha passat, com gairebé cada setmana, per algun servei mèdic especialitzat. No voldríem ser ocells de mal averany però darrera dels aplaudiments hi ha molta claca. Algun dia en parlarem... si queda algun supervivent.
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS VOLUNTARIS CATALANS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL, UN SEGLE DESPRÉS
Aquest darrer 4 de juliol s’ha commemorat al poble de Belloy–en–Santerre (nord de França) la batalla que enfrontà, el 1916, a francesos i alemanys. Aquell mateix dia van morir 900 soldats, entre ells 20 catalans. Aquest poble destruït del tot per la guerra, fou reconstruït, en bona part, amb l’ajut financer de la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona en record dels 3.000 voluntaris catalans que van lluitar en defensa de França davant l’atac alemany.
Menys d’una quarta part dels combatents catalans van sobreviure en els camps de batalla del nord de França i Bèlgica, als Dardanels i el front dels Balcans. A Belloy–en–Santerre hi ha dos carrers amb el nom de Barcelona i Catalunya en agraïment a la lluita dels soldats catalans. Camil Campanyà, jove líder independentista creador de “La Trinxera Catalana”, publicació repartida entre els soldats catalans, i autor del poema ”La Flor de Muguet”, fou un dels morts.
Els voluntaris catalans, animats i organitzats per Joan Solé i Pla, de la Unió Catalanista, estaven enquadrats en els regiments de Marxa de la Legió Estrangera i, en menor nombre, en l’exèrcit francès. Molts d’ells mantenien el mite de França com el país del progrés, la democràcia i les llibertats enfrontat a Alemanya i l’Imperi Austro-Hungarès. Per això confiaven, ingènuament, que la victòria comportaria un reconeixement de l’autonomia o la independència de Catalunya en el sí d’una futura Societat de Nacions.
Considerats a França per la seva fermesa i valentia com a “braves catalans”, la immensa majoria van sucumbir lluitant en diversos fronts i avançaven al crit de “Vive la France!”, “Visca Catalunya!” i “Visca Catalunya lliure!”, enarborant les banderes francesa i quadribarrada i, en molts casos l’estelada, que és en aquests anys quan apareix per primera vegada.
Cal esmentar entre els combatents a Pere Ferrés-Costa, de Sant Vicenç dels Horts, periodista i escriptor mort al 1915 i autor del llibre “Proeses d’amor i patriotisme”, i a Frederic Pujolà i Vallès, esperantista, escriptor i periodista, autor dels llibres “En el repòs de la trinxera” i “Cartes del soldat a l’amic”.
Com no podia ser d’una altre manera, la lluita per l’emancipació nacional confiada a la bona voluntat de les potències estrangeres va fracassar totalment. Davant l’intent fallit de fa un segle, què podem esperar de seguir en la estratègia que ho basa tot en el reconeixement i l’ajut dels països europeus i de fora per aconseguir els seus objectius? Per a què la lluita emancipadora sigui efectiva s’ha de mantenir activa tot confrontant-se, clarament, als aparells i estructures repressives i opressores a fi d’avançar cap a una emancipació real del país.
LA KINTA FORKA
LES RUTES DE LA SEDA
Fins el 2018 sembla que el món no descobreix els uigurs, un poble de parla Turki vivint a la regió de Xinjiang (Turquestan xinès), al nord-oest de la Xina. Notorietat que s’explica per la repressió brutal de Pekín cap aquesta minoria musulmana.
Els orígens dels Uigurs, se situen a les ribes del llac Baikal, eren tribus nòmades turques. Al segle 8è, els seus guerrers conquereixen terres mongoles i ofereixen els seus serveis als xinesos de la Dinastia Tang. Així es converteixen en sedentaris que controlen les rutes de la seda.
És el moment en que abandonen les creences xamàniques per adoptar el Maniqueisme persà. Amb la nova religió neix una escriptura uigur, adoptada també pels mongols i els Manchús. El cristianisme nestorià també hi arrela coexistint amb el budisme transmès des del segle 1 aC per pelegrins i monjos.
A Kashgar, ciutat etapa de la ruta de la seda, el casc antic va ser enderrocat abans que les autoritats xineses s’adonessin del seu valor cultural i econòmic. Com que els xinesos de classe mitjana han anat descobrint el turisme, s’ha reconstruït parcialment per assemblar-se a un parc d'atraccions, mentre que a les coves dels mil Budes de Bezeklik (segles V al X), amb pintures precioses però fràgils hi van hordes de visitants.
Tornem a l'edat d'or de la ruta de la seda quan les ciutats que travessa són grans centres culturals uigurs. Per la ruta també va arribar l’Islam condemnant a l’oblit les coves budistes. És una implantació fulgurant amb la construcció de la gran mesquita de Xi'an, una de les més antigues del món.
La ruta de la seda va desaparèixer degut a la competència de les rutes marítimes i l'ascens dels otomans en un costat, i el poder Ming en l'altre.
Al segle XVIII, per temor al veí rus, la dinastia King va conquerir la regió i establir assentaments militars en el que ara es diu Xinjiang, la "nova frontera". Llavors esclaten les primeres revoltes, els musulmans són discriminats i massacrats. El 1884, Xina la proclama província i part inalienable del seu territori.
Des de llavors els uigurs viuen entre revoltes i repressió. El 1949, el poder comunista comença a "diluir" els autòctons a base de migracions massives. Actualment a la província autònoma de Xinjiang Uigur només hi ha 47% de Uigurs, quan el 1950 eren el 80%.
"Colonialisme interior", combinat amb un control brutal de les activitats polítiques, econòmiques, religioses i culturals va comportar que el 1997, a Yining, degut a la detenció de trenta dignataris religiosos a la vigília del Ramadà provoquessin les primeres manifestacions de joves Uigurs.
Des de llavors, la repressió no s’atura, el 2009, en els disturbis a Urumqi van morir oficialment 200 persones. El 2013, hi va haver atacs suïcides uigurs a la ciutat prohibida de Pequín i a estacions de tren...
Ser Uigur significa viure sota un estat de setge: controls policials abusius, milers de càmeres als carrers, implantació de xips i la cultura i l’idioma prohibits sistemàticament, un dels més antics d'Àsia central.
La repressió ha pres la forma d'internament massiu: dels 11.000.000 de Uigurs, s’estima que un 1.000.000 està en "camps d'aprenentatge" o en "centres reeducatius".
Les reeducacions són un mètode de rentat de cervell basat en la propaganda que el règim comunista posà en marxa durant la revolució cultural de Mao: autocrítica, cants patriòtiques, discursos a la glòria del líder XI Jinping, i el repudi de la cultura Uigur. Intel·lectuals, esportistes i actors econòmics són jutjats en el millor dels casos, o en el pitjor "desapareixen".
Les denuncies es multipliquen però el govern xinès no afluixarà la repressió en una regió altament estratègica, la de les noves rutes de la seda.
EL CONVIDAT
J. CASTEX. MONSIEUR DÉCONFINEMENT
Alcalde de Prades de Conflent. Conseller del Consell Regional Languedoc-Roussillon, i dels Pirineus Catalans. Participant en l’acte d’alcaldes catalans de Catalunya Nord. Amfitrió de la Universitat Catalana d’Estiu. Signa en protesta contra la violència policial a Catalunya l’1 d’octubre. Parla català i coneix la seva cultura. No se li imputen per ara, robatoris, malversacions, violacions ni assassinats en massa.
Vist el currículum d’aquests senyor, recentment nomenat Primer Ministre Francès, hi ha dues opcions: O Catalunya passa sencera a formar part de Calalunya Nord, o Jean Castex baixa fins el Principat, l’anomenem President de la Generalitat i ens porta les coses dels catalans des de l’Élysée.
És de dretes. Ho sabem perquè ho confessa ell mateix (aquí ni els de VOX es consideren de dretes) però qui no és de dretes en la política catalana?
Ha canviat de partit una vegada. D’acord però quantes vegades han canviat els membres de l’antiga Convergència i Unió i diuen que són i senten el mateix?
Té una calba incipient i irremeiable, entesos, però quantes perruques no intenten ocultar les vergonyes de la política catalana?
I és francès, sí, cal reconèixer-ho, però qui es fixa a hores d’ara en aquests petits detalls si l’únic que volem és que ens deixin sortir a passejar sense la màscara i un policia al costat?
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUARANTA-U... DE LA SÈRIE
ERTO ERES Y EN ERTO TE CONVERTERES
¿Y ERTO qué es?, pregunta la Sónsoles.
No lo sé, hija, respon sincera la Madame. Ha sido un Consejo de la Dirección General de Trabajo. De Don José, concretamente.
Entonces es malo. S’aventura la Encarnita...
Dice que os hace unos papeles porque yo con el reuma no doy ni para coger el lápiz, vosotras le ponéis la firma y a cobrar tan ricamente, hasta que el negocio vuelva a dar dividendos.
¿Y ahora se descuelga usted con los Ertos? Pregunta la Purita. Hace meses que se inventaron los Ertos y la mayoría de la gente no ha cobrado ni un euro.
Pero si paga el gobierno...
Pues eso..., que prometen mucho pero luego no tienen ni una puñetera máquina de escribir y el personal se ha ido de vacaciones y mi primo Jonathan y mi sobrina Deborha, llevan ya cuatro meses viviendo de la caridad de la familia.
Pero vosotras sí habéis cobrado...
Porque hemos estado abiertas de piernas toda la pandémia.
La verdad es que estoy hecha un lio... Con lo bien que parecía que habíamos remontado, pero el puto rebrote ese... ¿Se les ha encogido la minga a todos o qué?
La Madame es tapa la cara amb el mocador. No plora però és una manera d’estovar els cors de les seves noies que de tant follar s’han tornat molt sensibles. D’altra banda la Madame ha quedat força tocada amb el seu darrer atac reumàtic. Li fa mal tot i només pensar en haver de complaure a un dels seus vells clients, se li paralitzen les anques.
Fa temps que la Madame té ganes de plegar. No ho ha dit a cap de les seves noies, per no desmoralitzar-les, però sovint s’adorm pensant en el seu vell poble de Soria. Li agradaria passar els darrers anys a la casa dels seus difunts pares, amb la seva germana vídua... I per quan el fred fos viu, segur que trobava algun antic amic d’infantesa... Somnis.
L’ERTO, aquest és el preu de la gran ciutat i dels amants influents...
Me hago vieja…
Que va a hacerse vieja, si tiene más clientes que nosotras.
Eso son los restos de serie. A lo mejor me oís gritar pero es por costumbre, la verdad es que ya no hacemos casi nada. El otro día, Alejandrito, el de ochenta y tres años, se me quedo empotrao en la barriga y no podía bajarse.
Lo que pasa es que con el reuma y los Ertos, una se desanima.
Purita, ¿de verdad que no pagan?
Muy poco y mal y después de mucho papeleo…
Y si no podemos confiar en el gobierno, ¿dónde vamos a parar?
¿Desde cuándo ha confiado usted en los gobiernos? Y aún, nosotras somos putas, pero hace usted una vida decente y lo difícil que lo tiene.
Yo necesito confiar en alguien... me siento tan débil…
La Puri abraça a la seva Madame i li fa un parell de petons a les galtes.
Usted ha de confiar en nosotras, que somos las que le queremos. Los gobiernos no saben querer, señora.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
ANTITERRORISME
Pràctiques, tàctiques i estratègiques de governs exercits i altres grups especialitzats en adoptar mesures contra el terrorisme. WIQUIPÈDIA.
En realitat, normes que es treuen de la màniga els estats per mantenir el poder. Les lleis antiterroristes estan proporcionalment relacionades amb el grau de tirania de cada estat. A més dictadura, més fortes són les mesures, a més democràcia menys lleis calen. Dit d’altra manera, les lleis antiterroristes són les armes aparentment legals dels dictadors per mantenir sota el jou de la seva autoritat al poble que en teoria han de protegir. És la carta blanca, la impunitat, el maquillatge per convertir el terror en arma reglamentaria.
Molts pares tenen la seva pròpia llei antiterrorista per educar als fills.
LA LLUFA
CATALUNYA DESENMASCARADA
Des que va declarar-se l’estat d’alarma a Espanya i el govern va embargar les autonomies sanitàries, el govern català ha estat queixant-se de les mesures preses des de Madrid, denunciant la falta de fiabilitat dels seus experts, el retard de les decisions preses o la seva inutilitat. El clímax va arribar quan la Generalitat va assegurar que si ells haguessin portat les regnes sanitàries de la pandèmia, s’haurien salvat moltes vides. Una frase francament lletja, oportunista i insolidària.
Finalment la situació es normalitza i tornen les competències sanitàries a cada autonomia. Per celebrar-ho, el President de la Generalitat va a un mercadillo, es compra una americana de segona mà, es posa la corbata d’hivern i tot mudat, anuncia que ara anirà tot bé, que només necessiten diners.
Els diners no arriben però el que torna és el virus. Una merda, però alhora, l’oportunitat per demostrar que Catalunya és autosuficient. Però aiiiii!
Ara resulta que no tenim plans preventius pel segon brot de COVID, ara resulta que no hi ha un tècnic sanitari que expliqui a la població que cal fer, ara resulta que no tenim normes concretes per aïllar o perimetrar o bombardejar les zones afectades. Ara resulta que estem amb el cul a l’aire i, en una setmana, el virus torna a infectar homes i dones de bona fe que es creien emparats per la professionalitat i el bon fer de les autoritats sanitàries catalanes.
Ara, es demostra que l’única decisió que té el govern català, és anar a la contra del govern espanyol. Quina llàstima, quina pena, quina barra. Quina LLUFA es mereixen.