Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Quino. Mafalda. Jordi Pesarrodona. Guàrdia civil. Catalunya. Revolta ciutadana a través les urnes. Hilari Raguer. Monestir de Montserrat. Conseller de Salut d’Andalusia, Jesús Aguirre. Inhabilitació
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
9 d'octubre 2020
FUE LINDO
Quino va llençant a un sac, llapis, gomes, esquadres. Asseguda als seus peus i recollint els estris que cauen fora del sac, hi ha Mafalda.
¿Seguro no los va a extrañar? Al menos guárdese uno para la memoria…
Chica, si algo temo, es no poder olvidar todos esos años. Que machacona eras…
Pero si eras vos. Jo estaba calladita, pero si me hacías pensar, pues claro.
¿Y de dónde saliste tan ripipi?
De vos.
Els dos es somriuen. Quino acaricia a Mafalda. Intenta allisar-l’hi la cabellera sense cap èxit.
La melena también es de vos. La laborada que me diste con el maldito pelo.
Quino queda mirant un dels darrers llapis que encara té a la mà.
Quedáte uno, no seas boludo… ¿Y si resucitamos, qué?
Me hago mecánico. No aguanto más filosofía barata y además inútil.
No era barata, los libros costaban un huevo. Y tampoco fue inútil. Nos lo pasamos bien, ¿no, papi?
Siempre has sido más lista que yo…. Mira el llapis. Me lo voy a guardar.
Y claro. Nunca se sabe.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
PESARRODONA CONDEMNAT, A ESPANYA ELS PALLASSOS JA NO FAN RIURE?
Londres te gràcia pel clima i els guàrdies reials. Segons la BBC, el 87, 91% dels turistes es mullen i el 98,01 es fan una foto al costat d’un guàrdia reial.
Com que els pallassos tenen poca pela i no poden viatjar si no és en una ONG, el Sr Jordi Pesarrodona, pallasso i tinent d’alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, va fer-se una foto amb nas vermell incorporat, al costat d’un guàrdia civil que vigilava alguna cosa. No és el mateix però li va fer gràcia.
“No hemos quedado con tu cara”, va dir el benemèrit, cos i temps després els companys del guàrdia civil fotografiat, van anar pel pallasso, el van apallissar i, naturalment van declarar que el pallasso havia anat a per apallissar-los a ells. El jutge no va jutjar als policies, el jutge va jutjar a Pesarrodona. Catorze mesos de inhabilitació i dos mil cent euros de multa ha estat la pena segons el representant de la llei espanyola, nascut probablement al mateix poble que la majoria de guàrdies civils.
A Espanya no plou tan com al Regne Unit, però el clima resulta molt més humit i emboirat. No s’entén que puguis anar en peregrinació a Saragossa i fotografiar-te al costat de la Verge amb el vestit regional de la localitat (sovint bastant més grotesc que un nas de pallasso) i en canvi no et puguis retratat al costat d’un guàrdia civil.
Si un país que ha xuclat de la mamella vaticana fins esgotar-la, considera més important a un guàrdia civil que a una Verge, és que les coses no van bé. I no van bé.
Algun dia caldrà fer públic que a Espanya els veritables pallassos no són els que porten un nas vermell, sinó jutges, policies i civils fills de Franco.
LA KINTA FORKA
TRES ANYS DESPRÉS DE LA REVOLTA
L’1 d’Octubre del 2017 la revolta contra l’espoli estatal a Catalunya va arribar al punt crític amb una revolta ciutadana a través les urnes. Amb dos milions i escaig de votants, la majoria dels quals va votar per la independència o l’estat propi. L’actuació de les forces repressives, desfermades per “l’españolismo” més bast, contra ciutadans catalans pacífics, va trencar el mirall i destrossar la imatge d’Espanya, destapant a nivell internacional un estat corrupte i corcat econòmicament, políticament i judicialment. Poc després la imatge de la monarquia també es malmetria per sempre més ajudada per l’emergència de l’extrema dreta i el comportament escorat dels partits dits d’esquerra i descaradament partidaris de mantenir aquest estat mal anomenat espanyol.
Queda clar que a hores d’ara la revolta no ha triomfat. Els presos polítics, els polítics exiliats, els dos mil cinc cents civils encausats per la justícia amaguen una realitat ben profunda. Si bé la societat catalana continua volent un canvi profund en el seu avenir ningú no sap com fer front a la onada repressiva judicial i econòmica.
Potser serà el COVID19 qui posarà les coses al seu lloc?
La ruïna econòmica estatal està certificada, la inoperància del seu aparell administratiu és cada vegada més patent. I una vegada més, com ha passat abans, serà la iniciativa privada catalana qui els salvarà la pell?
Res menys segur però. Emportant-se les empreses i banques que alimentaven les caixes de l’estat cap a la resta d’Espanya, han aconseguit que poc a poc perdin el pes que tenien quan estaven a Catalunya. En el decurs de la historia espanyola hi ha ple d’exemples com aquests.
Es veritat que aquests tres anys ara mateix ens semblen molt llunyans. Però de fet continuen vigents els postulats, ho encara més si cal, que van fer que una majoria social sortís al carrer i desafiés un estat dit democràtic i europeu però en realitat amb pràctiques com les dels governs de Turquia i altres similars. Són les noves dictadures del segle XXI.
La pregunta del milió és perpetualment la mateixa: Com sortirà Espanya de les successives crisis a repetició a més a més de la provocada pel COVID19?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ENS DEIXA HILARI RAGUER, UN MONJO HONEST I AMB DIGNITAT
Historiador prestigiós i monjo de Montserrat, ara fa pocs dies que ens ha deixat a l’edat de 92 anys.
Nascut al 1928 a Madrid, va viure des de ben petit a Barcelona on, als 23 anys, va ser empresonat durant set mesos al castell de Montjuïc per la seva participació a la vaga de tramvies el febrer de 1951.
Al 1954 ingressà al Monestir de Montserrat com a monjo. Destacà sempre per la seva oposició i lluita antifranquista. Va escriure, com historiador, nombrosos llibres sobre religió, història i política com per exemple: “Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps”, “Vida i mort de Carrasco i Formiguera”, “L’Església i els totalitarismes”, “El quadern de Montjuïc”, “Records de la vaga de tramvies” i “Ser independentista no és cap pecat”, entre molts d’altres.
Professor en diverses universitats i fundador de la publicació “Documents d’Església”, revista renovadora del pensament cristià, excel·lir sempre com un ferm detractor del nacionalcatolicisme i del paper de l’església fent costat al feixisme durant la guerra i al franquisme.
Va ser un home senzill, obert i franc, de fermes conviccions humanístiques. Un savi humil crític amb l’Abad Escarré com a autoritari, franquista, dèspota i corrupte i com a fals demòcrata i antifranquista ja que la seva sortida del monestir, al 1963, no va ser deguda a la seva entrevista al diari “Le Monde” on es posiciona com a antifranquista, sinó als monjos que van fer possible la seva expulsió.
Independentista des de ben jove, mantingué una fidelitat als seus principis patriòtics fins al final. En els darrers anys criticà, també amb fermesa, el neofranquisme de molts dels bisbes espanyols. En aquesta última etapa ha donat suport amb entusiasme a l’actual procés d’emancipació nacional en el que ell creia fermament que no tenia ja marxa enrere fins aconseguir l’objectiu final que, per ell, era un exercici profund de democràcia i llibertat per a tot el poble de Catalunya.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL CINQUÈ
FILATELIA O MARISC
Des de les nou del matí el grup fa cafès. La impaciència se’ls menja. El cel, de tant gris, és amenaçador.
Continua manant la Kahlo que no es pot estar de parlar de la seva mare ja que la botiga filatèlica del carrer Pau Claris no obre fins les deu. "Amb ma mare sec a la terrassa d'un bar i demano un xarop. Bec amb una palla. El sucre moreno em caramel·litza la llengua i...".
El Soutine la talla sense embuts. Jo et parlo del meu pare? Nooo, només en parleu tots i a cada reunió! Escup la Kahlo. El Soutine es posa roig, com sempre. Si obrissis portes i finestres del teu pis no faries tants mals sons! La necessitat d’aire net ja la van predicar els higienistes del segle XIX. El Miró el talla amb veu reposada. Però els debats actuals a les teles només es fan ressò de la crisi de la Covid-19.
El Picasso encén una cigarreta per no haver d’intervenir. El Miró segueix dibuixant gargots romànics damunt un tovalló reciclat. Kandinski aixeca la mà cap el cambrer. Pa amb tomàquet i formatge si et plau.
El Tàpies obre la bossa que té entre les cames i amb precaució n’extreu un full de 20x20 segells amb la cara de Franco. A les fotos posturejava, en aquesta, de front, es veu bé com li agradava. És un narcisista, monstruós. Intel·ligent? No és guapo ni esportiu. Però moltes dones l’adoraven... "I què més li trobes? És el perfecte fatxa espanyol", diu el Picasso.
Doncs serà per això que la Generalitat conserva l'altar empaperat de segells de Franco que hi ha a Calldetenes, a Osona, al monestir romànic de Sant Tomàs de Riudeperes. Escup el Kandinski mentre el Picasso sembla mirar una inexistent lluna.
El Soutine els demana. Qui entrarà a la botiga? Un silenci reflexiu s’imposa acompanyat del brogit incessant de cotxes i motos desfilant. Estan obrint!
El Tàpies s’aixeca, bossa en mà es dirigeix cap a la filatèlica. Darrere seu la Kahlo. Espereu-nos aquí!
Collons com pesa! Truca al timbre!
Mentre esperen li pregunta. Quan creus que valen? La Kahlo és molt destra amb mates. En tenim dotze mil. Tres cents fulls per 40 per full. Cada segell a 30... això fa 360.000 euros pel cap baix.
La porta s’obre i un home amb aspecte molt ben cuidat els pregunta. En que us puc servir? Doncs miri, el seu avi va morir fa poc i a casa seva ella ha trobat molts segells. Els voldríem fer peritar i vendre’ls.
D’on són? Espanyols, de Franco respon la Kahlo. Passin i els veiem. Els convida l’home.
Asseguts davant una taula la Kahlo i el Tàpies van fent munts amb els fulls de segells.
L’home n’agafa un i se’ls mira. Sabeu quan val cada segell?
Trenta euros com a mínim. Respon la Kahlo amb aplom.
I tant! Respon l’home. Però això serà quan hagin passat cent anys com a mínim. Ara el seu preu de col·lecció és de 0,25 cèntims per segell.
La Kalho és posa roja com els tomàquets madurs i emmudeix.
El Tàpies intenta treure’n partit i prova de discutir. Home, vol dir que no valen més? Ens han dit que... Mireu, aquest és el meu “bisnes” i me’l conec a fons. Voleu saber quan valen?
Amb una rapidesa sorprenent manipula les piles de fulls tot comptant-los. Hi ha 300 fulls. En total 12.000 segells que per 0’25 dóna tres mil euros. Però com que no sé quan els vendré els puc pagar a 0’15 cèntims. És un bon preu però el millor seria que els guardéssiu pels vostres nets. Aprendrien història i hauran pujat de valor...
El Tàpies es mira a la Kahlo que es rasca un ull sense dissimular per evitar una llàgrima de desencís. Que vols fer?
Passen trenta segons ben amargants però ella té un nus a la gola que li impedeix parlar. Compadit per la seva situació el Tàpies es decideix. D’acord, pagui’ns i no en parlem més.
Amb parsimònia l’home va extirpant del calaix de la taula un feix de bitlles de 20 i 50 euros i els va apilant en un munt. Dos-cents, cinc-cents, set-cents, mil tres-cents, mil cinc-cents... i mil vuit-cents.
Quan arriben de nou a la terrassa del bar el Picasso s’ha fumat tres cigarretes més, el Soutine els està explicant que a la Seguretat Social li han donat cita per dintre de set mesos i que el que ell es pensa que té és la melsa feta caldo. El Kandinski parla pel mòbil amb una amiga i el Miró continua fent dibuixets, ha omplert tres tovallons de paper.
Quan? Pregunta el Miró. El Kandinski acaba la trucada. Sí! Quan tenim a caixa, els GOMES? Com a Grup d’Operacions Molt Especials hem de muntar la residència pels vells lluitadors abans no se’ns morin tots!
El Tàpies se’ls mira amb cara compungida i de color cendra. És la Kahlo qui ha de parlar i ho sap. MIL PUTOS VUIT-CENTS EUROS. Aquest cabró de Franco ens l’ha fotut una altra vegada.
El silenci és ara tràgic però a poc a poc l’atmosfera del grup canvia. Un primer riure, després una gran carcajada en la que tots es premen el ventre.
Riuen com a posseïts fins que el Kandinski proposa. Anem a la Barceloneta a menjar una paella de marisc? Sí, sí! Els sí dels uns es barreja amb els dels altres. El Picasso, sempre oportú, s’avança i atura dos taxis. Apa, anem que hi ha gana i ganes!
Els taxis s’allunyen cap avall del carrer Pau Claris mentre un sol espatarrant inunda la ciutat.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA
ÚLTIMA HORA
BBBRRRIIIJJXZAS!
Per fi, unes paraules esclaridores i definitives sobre les mesures contra el COVID. Les ha pronunciat el Conseller de Salut d’Andalusia, eminent Sr Jesús Aguirre.
Ha dit: rrrjiunnn ppp lmberr jnkjhiuy, wwqwqs, guiiiouh, wvcyyyyt.
O SEA: bbbftacxxxñ, vqplllytyt gggg csrta. Dtttgkm mmjhhb, vffff.
REPITO: bbbftacxxxñ, gggg csrta… O DICHO DE OTRA MANERA: mmjhhb, vffff, praprapra ohhhhjy.
Y NO HAY MAS QUE HABLAR; tgjjhb cvf eerwm. Wwqrdes bhhaj arrogesti, bnujjjnn tuffffy.
La taxa de contagis a Andalusia ha baixat espectacularment, excepte en els centres psiquiàtrics que han tingut una inesperada crescuda d’ocupació.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
TRAMPES GRAMATICALS
Inhabilitació és, segons el diccionari, determinar que un individu és inhàbil o inapropiat per obtenir o exercir un dret o un càrrec.
Definició prou oberta com perquè jo pugui demanar la inhabilitació de tota la classe política espanyola, però siguem més curosos i concretem el significat real del mot.
Inhabilitació: Fotre a fora a un paio que et cau malament i que està per sota del teu estatus.
Manera il·lustrada de dir a algú: ves a prendre pel cul.
Coartada jurídica per desempallegar-se legalment d’una persona legal.
Manera d’evitar que un mal parit sigui condemnat a la pena que mereix si és de dretes, funcionari, militar o membre de la cúria romana o la seva filial espanyola.
En definitiva: Inhabilitació, és una paraula trampa.
LA LLUFA
AU VINGA, VINGA, VINGA....
Encara que sembli una paradoxa, el grup musical català que més ha cantat la tradició catalana, ha viscut mentalment, electrònicament i potser també materialment, com les figures de Hollywood. Res a dir, al contrari. Poder viure com a ianqui sense ser-ho, ha de ser magnífic.
El problema arriba quan la vida de ficció americana es fa realitat amb personatges de sèrie B però ambicions tipus Dallas. Quan una figurant autoproclamada protagonista, més ximple encara que dolenta, vol prendre la iniciativa i actua passant de guió i de director.
El resultat, una desgràcia. La que ha estat a punt de patir un home, un bon home, per no haver sabut fer un càsting adequat a l’hora de buscar parella. I no perquè la tal Àngela (nom que li va com anell al dit) sigui més o menys lletgeta, que això va a gustos, ni tampoc perquè sigui més o menys dolentona, que tots podem tenir instints una mica recargolats. La falla del bon home és escollir una parella tonta del cul. Més tonta que les putetes de Hollywood que es casen amb un iaio quaranta anys més gran que elles, ex ídol d’espectadors ja difunts, només per quedar-se amb la seva piscina i el seu monitor de natació.
No es poden tenir desitjos assassins i alhora falsificar un xec de misèria en nom de familiars que estan ingressats a l’Hospital, i anar a cobrar-lo amb una perruca de plàstic. No pots amagar-te darrera la porta de la nevera quan prepares el verí que ha d’acabar amb el teu marit. No pots preguntar a la mainadera dels nens on tens (a casa teva) les bosses de brossa, per llençar els estris que has utilitzar per enverinar al teu parent. No és pot ser tan ruc. No és pot. És un pecat.
Ni idea de la pena amb la que es castiga un intent d’assassinat a Espanya (se suposa que segons qui el comet) però arribar a un grau d’incompetència criminal com el de la tal Àngela, mereix cadena perpetua... a perpetuïtat. I perquè li faci companyia en les llargues nits de presidi, li regalem una LLUFA. L’altra LLUFA, es pel bon home que no va saber fer un bon càsting.
FUE LINDO
Quino va llençant a un sac, llapis, gomes, esquadres. Asseguda als seus peus i recollint els estris que cauen fora del sac, hi ha Mafalda.
¿Seguro no los va a extrañar? Al menos guárdese uno para la memoria…
Chica, si algo temo, es no poder olvidar todos esos años. Que machacona eras…
Pero si eras vos. Jo estaba calladita, pero si me hacías pensar, pues claro.
¿Y de dónde saliste tan ripipi?
De vos.
Els dos es somriuen. Quino acaricia a Mafalda. Intenta allisar-l’hi la cabellera sense cap èxit.
La melena también es de vos. La laborada que me diste con el maldito pelo.
Quino queda mirant un dels darrers llapis que encara té a la mà.
Quedáte uno, no seas boludo… ¿Y si resucitamos, qué?
Me hago mecánico. No aguanto más filosofía barata y además inútil.
No era barata, los libros costaban un huevo. Y tampoco fue inútil. Nos lo pasamos bien, ¿no, papi?
Siempre has sido más lista que yo…. Mira el llapis. Me lo voy a guardar.
Y claro. Nunca se sabe.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
PESARRODONA CONDEMNAT, A ESPANYA ELS PALLASSOS JA NO FAN RIURE?
Londres te gràcia pel clima i els guàrdies reials. Segons la BBC, el 87, 91% dels turistes es mullen i el 98,01 es fan una foto al costat d’un guàrdia reial.
Com que els pallassos tenen poca pela i no poden viatjar si no és en una ONG, el Sr Jordi Pesarrodona, pallasso i tinent d’alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, va fer-se una foto amb nas vermell incorporat, al costat d’un guàrdia civil que vigilava alguna cosa. No és el mateix però li va fer gràcia.
“No hemos quedado con tu cara”, va dir el benemèrit, cos i temps després els companys del guàrdia civil fotografiat, van anar pel pallasso, el van apallissar i, naturalment van declarar que el pallasso havia anat a per apallissar-los a ells. El jutge no va jutjar als policies, el jutge va jutjar a Pesarrodona. Catorze mesos de inhabilitació i dos mil cent euros de multa ha estat la pena segons el representant de la llei espanyola, nascut probablement al mateix poble que la majoria de guàrdies civils.
A Espanya no plou tan com al Regne Unit, però el clima resulta molt més humit i emboirat. No s’entén que puguis anar en peregrinació a Saragossa i fotografiar-te al costat de la Verge amb el vestit regional de la localitat (sovint bastant més grotesc que un nas de pallasso) i en canvi no et puguis retratat al costat d’un guàrdia civil.
Si un país que ha xuclat de la mamella vaticana fins esgotar-la, considera més important a un guàrdia civil que a una Verge, és que les coses no van bé. I no van bé.
Algun dia caldrà fer públic que a Espanya els veritables pallassos no són els que porten un nas vermell, sinó jutges, policies i civils fills de Franco.
LA KINTA FORKA
TRES ANYS DESPRÉS DE LA REVOLTA
L’1 d’Octubre del 2017 la revolta contra l’espoli estatal a Catalunya va arribar al punt crític amb una revolta ciutadana a través les urnes. Amb dos milions i escaig de votants, la majoria dels quals va votar per la independència o l’estat propi. L’actuació de les forces repressives, desfermades per “l’españolismo” més bast, contra ciutadans catalans pacífics, va trencar el mirall i destrossar la imatge d’Espanya, destapant a nivell internacional un estat corrupte i corcat econòmicament, políticament i judicialment. Poc després la imatge de la monarquia també es malmetria per sempre més ajudada per l’emergència de l’extrema dreta i el comportament escorat dels partits dits d’esquerra i descaradament partidaris de mantenir aquest estat mal anomenat espanyol.
Queda clar que a hores d’ara la revolta no ha triomfat. Els presos polítics, els polítics exiliats, els dos mil cinc cents civils encausats per la justícia amaguen una realitat ben profunda. Si bé la societat catalana continua volent un canvi profund en el seu avenir ningú no sap com fer front a la onada repressiva judicial i econòmica.
Potser serà el COVID19 qui posarà les coses al seu lloc?
La ruïna econòmica estatal està certificada, la inoperància del seu aparell administratiu és cada vegada més patent. I una vegada més, com ha passat abans, serà la iniciativa privada catalana qui els salvarà la pell?
Res menys segur però. Emportant-se les empreses i banques que alimentaven les caixes de l’estat cap a la resta d’Espanya, han aconseguit que poc a poc perdin el pes que tenien quan estaven a Catalunya. En el decurs de la historia espanyola hi ha ple d’exemples com aquests.
Es veritat que aquests tres anys ara mateix ens semblen molt llunyans. Però de fet continuen vigents els postulats, ho encara més si cal, que van fer que una majoria social sortís al carrer i desafiés un estat dit democràtic i europeu però en realitat amb pràctiques com les dels governs de Turquia i altres similars. Són les noves dictadures del segle XXI.
La pregunta del milió és perpetualment la mateixa: Com sortirà Espanya de les successives crisis a repetició a més a més de la provocada pel COVID19?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ENS DEIXA HILARI RAGUER, UN MONJO HONEST I AMB DIGNITAT
Historiador prestigiós i monjo de Montserrat, ara fa pocs dies que ens ha deixat a l’edat de 92 anys.
Nascut al 1928 a Madrid, va viure des de ben petit a Barcelona on, als 23 anys, va ser empresonat durant set mesos al castell de Montjuïc per la seva participació a la vaga de tramvies el febrer de 1951.
Al 1954 ingressà al Monestir de Montserrat com a monjo. Destacà sempre per la seva oposició i lluita antifranquista. Va escriure, com historiador, nombrosos llibres sobre religió, història i política com per exemple: “Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps”, “Vida i mort de Carrasco i Formiguera”, “L’Església i els totalitarismes”, “El quadern de Montjuïc”, “Records de la vaga de tramvies” i “Ser independentista no és cap pecat”, entre molts d’altres.
Professor en diverses universitats i fundador de la publicació “Documents d’Església”, revista renovadora del pensament cristià, excel·lir sempre com un ferm detractor del nacionalcatolicisme i del paper de l’església fent costat al feixisme durant la guerra i al franquisme.
Va ser un home senzill, obert i franc, de fermes conviccions humanístiques. Un savi humil crític amb l’Abad Escarré com a autoritari, franquista, dèspota i corrupte i com a fals demòcrata i antifranquista ja que la seva sortida del monestir, al 1963, no va ser deguda a la seva entrevista al diari “Le Monde” on es posiciona com a antifranquista, sinó als monjos que van fer possible la seva expulsió.
Independentista des de ben jove, mantingué una fidelitat als seus principis patriòtics fins al final. En els darrers anys criticà, també amb fermesa, el neofranquisme de molts dels bisbes espanyols. En aquesta última etapa ha donat suport amb entusiasme a l’actual procés d’emancipació nacional en el que ell creia fermament que no tenia ja marxa enrere fins aconseguir l’objectiu final que, per ell, era un exercici profund de democràcia i llibertat per a tot el poble de Catalunya.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL CINQUÈ
FILATELIA O MARISC
Des de les nou del matí el grup fa cafès. La impaciència se’ls menja. El cel, de tant gris, és amenaçador.
Continua manant la Kahlo que no es pot estar de parlar de la seva mare ja que la botiga filatèlica del carrer Pau Claris no obre fins les deu. "Amb ma mare sec a la terrassa d'un bar i demano un xarop. Bec amb una palla. El sucre moreno em caramel·litza la llengua i...".
El Soutine la talla sense embuts. Jo et parlo del meu pare? Nooo, només en parleu tots i a cada reunió! Escup la Kahlo. El Soutine es posa roig, com sempre. Si obrissis portes i finestres del teu pis no faries tants mals sons! La necessitat d’aire net ja la van predicar els higienistes del segle XIX. El Miró el talla amb veu reposada. Però els debats actuals a les teles només es fan ressò de la crisi de la Covid-19.
El Picasso encén una cigarreta per no haver d’intervenir. El Miró segueix dibuixant gargots romànics damunt un tovalló reciclat. Kandinski aixeca la mà cap el cambrer. Pa amb tomàquet i formatge si et plau.
El Tàpies obre la bossa que té entre les cames i amb precaució n’extreu un full de 20x20 segells amb la cara de Franco. A les fotos posturejava, en aquesta, de front, es veu bé com li agradava. És un narcisista, monstruós. Intel·ligent? No és guapo ni esportiu. Però moltes dones l’adoraven... "I què més li trobes? És el perfecte fatxa espanyol", diu el Picasso.
Doncs serà per això que la Generalitat conserva l'altar empaperat de segells de Franco que hi ha a Calldetenes, a Osona, al monestir romànic de Sant Tomàs de Riudeperes. Escup el Kandinski mentre el Picasso sembla mirar una inexistent lluna.
El Soutine els demana. Qui entrarà a la botiga? Un silenci reflexiu s’imposa acompanyat del brogit incessant de cotxes i motos desfilant. Estan obrint!
El Tàpies s’aixeca, bossa en mà es dirigeix cap a la filatèlica. Darrere seu la Kahlo. Espereu-nos aquí!
Collons com pesa! Truca al timbre!
Mentre esperen li pregunta. Quan creus que valen? La Kahlo és molt destra amb mates. En tenim dotze mil. Tres cents fulls per 40 per full. Cada segell a 30... això fa 360.000 euros pel cap baix.
La porta s’obre i un home amb aspecte molt ben cuidat els pregunta. En que us puc servir? Doncs miri, el seu avi va morir fa poc i a casa seva ella ha trobat molts segells. Els voldríem fer peritar i vendre’ls.
D’on són? Espanyols, de Franco respon la Kahlo. Passin i els veiem. Els convida l’home.
Asseguts davant una taula la Kahlo i el Tàpies van fent munts amb els fulls de segells.
L’home n’agafa un i se’ls mira. Sabeu quan val cada segell?
Trenta euros com a mínim. Respon la Kahlo amb aplom.
I tant! Respon l’home. Però això serà quan hagin passat cent anys com a mínim. Ara el seu preu de col·lecció és de 0,25 cèntims per segell.
La Kalho és posa roja com els tomàquets madurs i emmudeix.
El Tàpies intenta treure’n partit i prova de discutir. Home, vol dir que no valen més? Ens han dit que... Mireu, aquest és el meu “bisnes” i me’l conec a fons. Voleu saber quan valen?
Amb una rapidesa sorprenent manipula les piles de fulls tot comptant-los. Hi ha 300 fulls. En total 12.000 segells que per 0’25 dóna tres mil euros. Però com que no sé quan els vendré els puc pagar a 0’15 cèntims. És un bon preu però el millor seria que els guardéssiu pels vostres nets. Aprendrien història i hauran pujat de valor...
El Tàpies es mira a la Kahlo que es rasca un ull sense dissimular per evitar una llàgrima de desencís. Que vols fer?
Passen trenta segons ben amargants però ella té un nus a la gola que li impedeix parlar. Compadit per la seva situació el Tàpies es decideix. D’acord, pagui’ns i no en parlem més.
Amb parsimònia l’home va extirpant del calaix de la taula un feix de bitlles de 20 i 50 euros i els va apilant en un munt. Dos-cents, cinc-cents, set-cents, mil tres-cents, mil cinc-cents... i mil vuit-cents.
Quan arriben de nou a la terrassa del bar el Picasso s’ha fumat tres cigarretes més, el Soutine els està explicant que a la Seguretat Social li han donat cita per dintre de set mesos i que el que ell es pensa que té és la melsa feta caldo. El Kandinski parla pel mòbil amb una amiga i el Miró continua fent dibuixets, ha omplert tres tovallons de paper.
Quan? Pregunta el Miró. El Kandinski acaba la trucada. Sí! Quan tenim a caixa, els GOMES? Com a Grup d’Operacions Molt Especials hem de muntar la residència pels vells lluitadors abans no se’ns morin tots!
El Tàpies se’ls mira amb cara compungida i de color cendra. És la Kahlo qui ha de parlar i ho sap. MIL PUTOS VUIT-CENTS EUROS. Aquest cabró de Franco ens l’ha fotut una altra vegada.
El silenci és ara tràgic però a poc a poc l’atmosfera del grup canvia. Un primer riure, després una gran carcajada en la que tots es premen el ventre.
Riuen com a posseïts fins que el Kandinski proposa. Anem a la Barceloneta a menjar una paella de marisc? Sí, sí! Els sí dels uns es barreja amb els dels altres. El Picasso, sempre oportú, s’avança i atura dos taxis. Apa, anem que hi ha gana i ganes!
Els taxis s’allunyen cap avall del carrer Pau Claris mentre un sol espatarrant inunda la ciutat.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA
ÚLTIMA HORA
BBBRRRIIIJJXZAS!
Per fi, unes paraules esclaridores i definitives sobre les mesures contra el COVID. Les ha pronunciat el Conseller de Salut d’Andalusia, eminent Sr Jesús Aguirre.
Ha dit: rrrjiunnn ppp lmberr jnkjhiuy, wwqwqs, guiiiouh, wvcyyyyt.
O SEA: bbbftacxxxñ, vqplllytyt gggg csrta. Dtttgkm mmjhhb, vffff.
REPITO: bbbftacxxxñ, gggg csrta… O DICHO DE OTRA MANERA: mmjhhb, vffff, praprapra ohhhhjy.
Y NO HAY MAS QUE HABLAR; tgjjhb cvf eerwm. Wwqrdes bhhaj arrogesti, bnujjjnn tuffffy.
La taxa de contagis a Andalusia ha baixat espectacularment, excepte en els centres psiquiàtrics que han tingut una inesperada crescuda d’ocupació.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
TRAMPES GRAMATICALS
Inhabilitació és, segons el diccionari, determinar que un individu és inhàbil o inapropiat per obtenir o exercir un dret o un càrrec.
Definició prou oberta com perquè jo pugui demanar la inhabilitació de tota la classe política espanyola, però siguem més curosos i concretem el significat real del mot.
Inhabilitació: Fotre a fora a un paio que et cau malament i que està per sota del teu estatus.
Manera il·lustrada de dir a algú: ves a prendre pel cul.
Coartada jurídica per desempallegar-se legalment d’una persona legal.
Manera d’evitar que un mal parit sigui condemnat a la pena que mereix si és de dretes, funcionari, militar o membre de la cúria romana o la seva filial espanyola.
En definitiva: Inhabilitació, és una paraula trampa.
LA LLUFA
AU VINGA, VINGA, VINGA....
Encara que sembli una paradoxa, el grup musical català que més ha cantat la tradició catalana, ha viscut mentalment, electrònicament i potser també materialment, com les figures de Hollywood. Res a dir, al contrari. Poder viure com a ianqui sense ser-ho, ha de ser magnífic.
El problema arriba quan la vida de ficció americana es fa realitat amb personatges de sèrie B però ambicions tipus Dallas. Quan una figurant autoproclamada protagonista, més ximple encara que dolenta, vol prendre la iniciativa i actua passant de guió i de director.
El resultat, una desgràcia. La que ha estat a punt de patir un home, un bon home, per no haver sabut fer un càsting adequat a l’hora de buscar parella. I no perquè la tal Àngela (nom que li va com anell al dit) sigui més o menys lletgeta, que això va a gustos, ni tampoc perquè sigui més o menys dolentona, que tots podem tenir instints una mica recargolats. La falla del bon home és escollir una parella tonta del cul. Més tonta que les putetes de Hollywood que es casen amb un iaio quaranta anys més gran que elles, ex ídol d’espectadors ja difunts, només per quedar-se amb la seva piscina i el seu monitor de natació.
No es poden tenir desitjos assassins i alhora falsificar un xec de misèria en nom de familiars que estan ingressats a l’Hospital, i anar a cobrar-lo amb una perruca de plàstic. No pots amagar-te darrera la porta de la nevera quan prepares el verí que ha d’acabar amb el teu marit. No pots preguntar a la mainadera dels nens on tens (a casa teva) les bosses de brossa, per llençar els estris que has utilitzar per enverinar al teu parent. No és pot ser tan ruc. No és pot. És un pecat.
Ni idea de la pena amb la que es castiga un intent d’assassinat a Espanya (se suposa que segons qui el comet) però arribar a un grau d’incompetència criminal com el de la tal Àngela, mereix cadena perpetua... a perpetuïtat. I perquè li faci companyia en les llargues nits de presidi, li regalem una LLUFA. L’altra LLUFA, es pel bon home que no va saber fer un bon càsting.