13 de novembre 2020

DE LES BONDATS DE LA TEORIA DEL COP D’ESTAT
Bandera al llit, himne al despertador, Bíblia a la mà, mentida a la boca i pistola a la cintura. Aquesta és la peculiar i característica imatge dels salvadors de la pàtria ja es diguin Trump com Abascal o Salvini. Terroristes de la llei i l’ordre que han aprés l’ofici gràcies a un petit opuscle que explica com provocar un cop d’estat mentre vas a missa de vuit.

La teoria colpista és fàcil. Ha de ser-ho perquè sinó, aquests messies no l’entendrien, ni els seus seguidors tampoc.

Un país es refà lentament de l’estat catatònic en que el va deixar el darrer dictador. Mentre es recupera, la dreta extrema, es tanca a les casernes d’hivern i comencen a planificar el proper cop d’estat. Viuen d’això.

Quan el país desperta i els metges asseguren que es pot protestar sense perill cardíac, alguns pacients recauen i no es desperten mai més però d’altres, poc a poc, s’hi habituen.

Ha arribat l’hora de la dreta colpista. Només cal parlar d’aldarulls on hi ha disconformitat, d’anticonstitucional quan una llei no els agrada, de malversació, antipatriotisme i traïció. Aleshores els messies reuneixen als seus deixebles i junts comencen a utilitzar la violència que denuncien, traïcionant al país que diuen defensar. I ja tornem a tenir un salvador de la pàtria i el país cau novament en el coma més profund.

Fàcil. Brut però fàcil. Fins i tot el Trump ho ha entès.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
A POR DANI GALLARDO, COÑO
I amb raó. Qui li demana a un andalús de Cadis posar-se a defensar Catalunya? La tasseta d’argent! La gràcia gaditana! El sol resplendent! El carnaval, les xirigotes! Què més necessita per ser feliç i deixar d’emprenyar?

La gent amb aquesta moral social, emprenya molt. Primer per comparació. Tu mai no et jugaries el físic per una creença moral. On aniríem a parar! I segon perquè demostren ser uns inadaptats i uns ignorants.

Allà on anessis, fes el que veiessis, diu amb savi encert, el refranyer popular. Doncs calla Gallardo, collons. Encara no sap aquest noiet que hi ha una cosa anomenada veritat oficial? Cada societat té la seva veritat oficial que consisteix en agafar totes les mentides necessàries per mantenir-se en el poder, embolicar-les i fer-ne un llibre que sovint es titula Codi Penal.

Fora d’aquesta veritat oficial, no ets ningú. O sí, però coses molt lletges. Un paria, un traïdor, un terrorista o, el que encara és pitjor, un defensor de catalans. I un tipus que no ha de patir ni per origen ni per llengua, ni per res, un andalús que pot fer riure a tota la Guàrdia Civil en ple amb un dels seus acudits, va i protesta per la sentència contra els polítics catalans. I tu qui ets xaval per protestar?

Dani Gallardo porta un any en presó preventiva i ara ha començat el judici per intentar tenir-lo a la gàbia cinc anys més. I què et pensaves, nen? Aquí les coses es fan bé, aquest és un país seriós i si obres la boca en contra la veritat oficial, el més probable és que et tallin la llengua. I encara gràcies que no et tallin el coll.

Potser si n’hi haguessin més, haurien de canviar alguna cosa més que el codi penal. Amb el perill que Espanya esdevingués catalana. Però això no ha passat ni a la època dels reis mags... perdó, dels catòlics.

“Tontu nanu. Sembles català. O xarnego!"


LA KINTA FORKA
NO, POLÒNIA, NO ÉS AIXÒ!
Avortar és un dret inalienable de la dona però en el segle XXI hi ha governants que ho continuen impedint. Potser el més trist però és el cas de la Polònia comunitària. Un poble avocat a exilis, repressió i ocupació que sap defensar la seva existència amb cançons populars transformades en ritmes de jazz a mig món. Però Polònia ha estat sempre un estat efímer, catòlic i intransigent amb les llibertats de les dones.

D’on els prové aquesta repulsió d’anar contra la voluntat de les dones de decidir lliurament els infants que volent o no volent? Quin drama solca l’ànima dels polonesos?

Comencem! És la història tràgica d’un país en una Europa dividida per la guerra freda. Polònia, 1949. Imagineu un pianista, Víktor recorrent el territori enregistrant el cançoner popular per crear un espectacle. Entre els joves talents reclutats, la bella i seductora Zula li captiva el cor.
Tres anys més tard, el regim comunista ha transformat el seu art en instrument de propaganda.
Víktor aprofita una representació a Berlin-Est per fugir. Zula, no el vol acompanyar i continua la seva carrera artística. El 1957, retroba el seu vell amant, ara jazzman a París. Víktor i Zula s’estimen intensament i es fereixen ferotges fins que ella, desesperada, fuig cap a darrere el teló de ferro… Podria ser una pel·lícula? Ho és! Pawel Pawlikowski és el director de Ida. I de fet us la recomanem des de la redacció del Karlitus.

Però per nosaltres, és un crit que glaça! Més enllà del drama, de la bellesa de les imatges, hi ha la nostra heroïna privada d’una part de la seva identitat com a dona, tant pel seu home com pel règim comunista.
Malauradament en la Polònia actual sembla que poques coses hagin canviat des de la guerra freda. Són capdavanters en el rebuig als immigrants que volen provar sort a Europa. El dret a l’avortament està pràcticament abolit en una Europa fracturada en part per ells mateixos.
Han oblidat que els polonesos han estat acollits com a refugiats en molts països des de fa dos-cents anys?

Maltractats per la història els polonesos segueixen convivint entre concòrdia i desgracia i continuen amb la seva passió per la música com un eco dels seus contradictoris sentiments envers les poloneses.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
HOMENATGE A SEAN CONNERY (JAMES BOND) A ESCÒCIA
A Inbhir Nis, en anglès Inverness, capital de les terres altes d’Escòcia, ha tingut lloc un gran esdeveniment en record de Sean Connery, actor escocès de renom en nombrosos films i sobretot en la seva interpretació de l’espia James Bond, l’agent 007. Sota un cel grisenc ha començat l’acte al Bught Parc voltat de boscos i molt a prop del riu Ness al que han acudit nombroses representacions d’arreu del món. L’acte ha estat presidit per una gran bandera escocesa de l’arc de St. Andreu i una gran pancarta en gaèlic: FÀILTE GU ALBA, DÙCTHAICH SHAOR (Benvinguts a Escòcia, país de llibertat). Ha estat amenitzat pel Gaelic Choir, coral de cançons gaèliques d’Inbhir Nis, al costat dels gaiters “City of Inverness Pipe Band”.

L’acte ha començat amb l’arribada d’un globus amb les cendres de Sean Connery que seran escampades arreu del seu país estimat. Abans han arribat a l’aeroport d’Inbhir Nis, procedents de les illes Bahames. Quan el globus ha tocat terra ha sonat majestuós, l’himne patriòtic “The Flowers of Scotland”. Tot seguit ha pres la paraula la presidenta d’Escòcia Nicola Sturgeon amb unes frases en gaèlic a les que ha seguit un text inèdit de l’homenatjat en el què exhorta a lluitar sempre per la independència d’Escòcia i pel benestar i llibertat dels seus homes i dones.

Sean Connery es manifestà sempre, des de ben jove, per la llibertat del seu país, donant per la causa independentista bona part dels seus guanys. Entre les nombroses delegacions cal ressaltar la russa representada també per l’espia català, sota el nom d’Andreinov Ovsenko, que ha entregat a la delegació espanyola, encapçalada pel coronel de la guàrdia civil Diego Pérez de los Cobos i el tinent coronel Daniel Baena, la documentació d’un soldat de la División Azul abatut a la batalla de Boskhov, junt amb el seu uniforme militar. Els dirigents de la guàrdia civil, per respecte a l’acte, s’han presentat amb faldilles escoceses i amb el tricorni com a signe identitari i amb el seu llibre predilecte de Mortadelo i Filemón. La seva foto ha aparegut per les televisions britàniques especulant que potser es tractava d’una nova vestimenta bèl·lica escocesa. Tots dos, però, en acabar l’acte, han hagut de ser ingressats al Raigmore Hospital en agafà una forta galipàndria.

Malauradament no s’hi van presentar els delgats del govern català ja que els càrrecs de la Genialitat de Catalunya, un d’ERC i un altre de Junts es van confondre – probablement enfeinats amb la lluita electoralista – i van aparèixer a l’aeroport de Nassau a les Bahames, on van ser detinguts i empresonats en calabossos diferents, després de tenir una forta baralla, ja que tots dos volien ser el representant que parlés a l’acte. Han arribat tard a Inbhir Nis però aviat seran repatriats a Barcelona.


QUARTA PÀGINA


ELS GOMES
CAPÍTOL DESÈ
A ROBAR IMATGES!
Ei! Sota la morera, vosaltres dos! Us veiem compartint un bocata de pernil! Crida el Soutine. El Miró i el Picasso segueixen menjant amb tota tranquil·litat.
Francament, de cara al covid-19 no és correcte. Comenta el Kandinski.
Deu de ser l’anunci de la vacuna Pfizer el que els fa relaxar. Diu el Soutine.
Però abans de treure’s les mascaretes, haurien de pensar en els altres, NO? Diu la Kahlo demanant amb la mirada un consentiment que ningú li dóna.

Des de dalt d’una llarga escala el Tàpies està descargolant la subjecció d’una càmera de vigilància. Quan acaba la llença a la Kahlo que l’entoma hàbilment. Aquesta vacuna fa trempar! Ho sabíeu?

Els GOMES, vestits amb granotes de tècnics de manteniment, han desmuntat més d’una seixantena de càmeres de vigilància en diversos carrers de Barcelona. El Miró i el Picasso les van amuntegant en dos carrets de supermercat que van arrossegant. El temps passa massa de pressa, diu el Tàpies quan baixa de l’escala. Fent un gest d’impotència, afegeix: Paciència. Sobretot a l'hora que som.
El vent bufa fort i arrossega fulles que fan de catifa als carrers deserts de la ciutat. La humitat, el fred i el toc de queda mantenen els barcelonins tancats a casa i el silenci és feréstec.

Tinc ganes d’acabar la pel·lícula que estic veient a la plataforma d’streaming en lloc d’aguantar les ventoleres. Diu la Kahlo.
Com has aconseguit els documents que indiquen les càmeres? Pregunta el Kandinski.
La cançó de les balenes, es diu, té virtuts calmants.
Va, agafa l’escala amb mi. Demana el Kandinski.
L'observació del fons marí immortalitzat per Nicolas Floc'h ajuda a domesticar l'infinit. Segueix dient la Kahlo mentre consulta un plànol a la pantalla del mòbil. La propera està a dos cents metres.
El grup es dirigeix cap a una altra càmera mentre un cotxe dels Mossos els depassa sense mirar-se’ls.

Val la pena...? S’exclama el Miró netejant-se la boca.
El bocata si! Pel que fa a aquestes deixalles saps molt bé que lluitem contra la llei mordassa. Respon el Picasso assenyalant els carrets mig plens de càmeres. Així que passi el que passi, perquè bé pot ser que al final del carrer, siguis recompensat amb un himne compost especialment per a tu interpretat per una sirena policial, tenim el dret i el deure de fotre-les a mar.

Cinc dies abans, el GRUP D’OPERACIONS MOLTS ESPECIALS s’havia reunit convocats pel Picasso: És tota una part del seu camp de visió que podríem limitar. Els va dir. Els deixaríem cecs. L’ajuntament preveu recaptar, només amb les multes posades gracies a les seves càmeres, 450 milions d’euros. Però sobretot, ens vigilen! Mentre que prohibeixen als mitjans, incloses les xarxes socials, la imatge facial o qualsevol altre element d'identificació, excepte el número de matricula, d'un policia en acció.
En un primer moment el grup es va dividir. Tàpies i Miró a favor de fer perdre diners a l’ajuntament. Soutine, la Kahlo i el Kandinski defensant que era una desviació de l’objectiu dels GOMES; que la raó d’existir era muntar una residència per a vells lluitadors contra el sistema que ara viuen en la misèria.

Després de dues hores d’esgrima mental el grup no va decidir si sabotejar o no els ulls policials de control de la ciutat. Va ser llavors que va intervenir el Picasso que ja s’havia fumat mig paquet de tabac i n’estava tip. Com que no em decidit res... ho farem! L’argument va ser contundent. Manava, era el seu torn i es van posar a la feina com a bons catalanets.

Fins on arribaran les tisores policials del Ministeri de l'Interior? Va dir la Kahlo preocupada. El Kandinski, retopant-li, quan deixem que el govern decideixi en lloc de la societat civil, el que es mostra i el que no, i això és la censura.
Va ser llavors que el Soutine va proposar de hakejar els arxivats abusos policials durant les manifestacions instigades pels independentistes i altres ànimes enutjades.

De vegades Soutine, li va respondre el Picasso, l’únic lloc on no pots mirar cap a un altre costat és al cinema. Les càmeres són cinema, les imatges són història. El que no vull és ser notícia, ni estar tancat dins. S'hauria de destacar, va dir el Kandinski, ara defensor del projecte, responent-li de tac a tac, que tinc ganes de guanyar aquesta guerra.


El fred m’està apoderant diu el Kandinski. Han desmuntat una cinquantena més de càmeres i el termos de cafè està buit però el grup continua discutint. El Soutine s’embala amb un darrer glop de cafè. Però les imatges són violència?
El Tàpies, des de dalt de l’escala intervé. No, però en donen fe. Mentre descargola una altra càmera segueix parlant. Com Godard va dir: "La guerra és simple, és portar un tros de ferro en un tros de carn."
Però donar fe del que succeeix a través de les imatges no és fer la guerra, respon el Soutine.
No! Però és oferir ulls als que ens putegen. Té, agafa-la! I el Tàpies li llença la càmera tot baixant de l’escala. És tracta de que no puguin veure-ho tot.

La Kahlo consulta al mòbil cap a on han d’anar i després, en una inspiració sobtada, fa una foto al grup. El que ens prohibeixen és això mateix. Saben que tothom pot desenfundar el seu mòbil i gravar sobre la violència policial en una cantonada, i que després s'emeti a les xarxes i denunciï la injustícia, i que ningú ho pugui negar sense fer el ridícul més vergonyós.

Intervé el Picasso amb veu cansada d’empènyer el carret. Jo afegiria que el ressorgiment dels moviments d’emancipació serà a través de la imatge viral. Són com una veu o un crit davant la impunitat del poder.

Tinc un pipi escandalós! I tinc la regla! S’exclama la Kahlo. Jo també diu el Soutine. Tens la regla, tu també? Diu ella, somrient. I Qui més? Un a un aixequen la mà.

El grup viu un excitant i sublim moment de sensació d'impunitat i vol continuar desmuntant càmeres però la Kahlo, amb severa mirada, els fa entendre que cal fer una pausa. Cadascú al seu torn va proposant que fer. Tornar-se’n a casa. Anar tots a una casa. Anar a dormir abans que el sol els atrapi al carrer. Que ella marxi i ells segueixin després de pixar en una cantonada... procurant que ningú els vegi.

Mireu, intervé el Picasso, cap llei hauria d’impedir ni la llibertat de premsa ni el dret a la informació. Tant si no hi ha res, com tot, a amagar, hem de seguir sent capaços de mostrar-ho tot.

Suposo que no parles del meu cul? El talla la Kahlo impertinent. Apa, deixem l’escala, les granotes i els carrets en aquesta obra abandonada. Fa anys que està tancada!!

Deu minuts més tard els GOMES aturen dos taxis.
CONTINUARÀ


CINQUENA PÀGINA


ÚLTIMA HORA
CONSPIRACIONS
Mentre el Covid segueix matant, els científics elucubrant i els polítics fent el ridícul, gent desenfeinada busca la manera d’aportar el seu granet de sorra i elabora dia sí, dia també, una llarga sèrie d’hipòtesi a quina més aterradora. Es tot una farsa de les multinacionals per vendre menys? Algun país ha reduït la bomba atòmica a nivell microscòpic i ens va matant a tots? S’ha empipat l’església per falta d’afluència als temples i espera que la plaga torni a convocar rogatives i processons? Malèvoles ments galàctiques s’amaguen darrera la nova pesta?

De moment però tothom està d’acord en l’origen animal del misteri. Quin animal és el portador originari del virus? Es va començar pels ratpenats, els pangolins (terapèutics segons la medecina xinesa i en perill d’extinció) després es va sospitar dels gats i dels gossos i dels animals de granja en general, sense concretar. Ara els ha tocat als visons.

I mentre corre la veu, ningú no s’ha parat a pensar què seria de l’alta societat sense visons, i de la classe mitja sense mascotes i de la classe pobra sense ratpenats (a la brasa).

Caldria investigar si darrera aquesta persecució contra els animals no s’hi amaga una penya taurina.

Estem acabant amb la fauna. Tan difícil és reconèixer que l’únic animal a extingir és l’home?


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


HUMANOTECA
MACRON DESCOBREIX CATALUNYA
FRONTERA: Límit d’un Estat, diuen els diccionaris seriosos. Excusa d’invasions diu la història. La mare que les va parir, diuen els que depenen de dues administracions diferents per culpa d’una puta línia invisible que els fa la vida impossible. L’església, que sempre necessita més paraules, la defineix com el llindar que separa el bé del mal.

Les fronteres son dibuixos als mapes. R. ARJONA.

Si el benestar no creua fronteres, ho faran els soldats. J. BARDEEN.

Ni pàtria ni bandera. Ni raça ni condició. Ni límits ni fronteres. Lliure sóc. E. BUNBURY.

La frontera és la joguina que els reis regalen a la classe política. LA PORTERA DE CASA.

Es pot fer molta conya sobre les fronteres, però també tenen la seva utilitat. Sense anar més lluny, l’altre dia, el President de la França Sr Macron, va descobrir que més enllà dels Pirineus, hi ha un país anomenat Catalunya. Va saludar al comandament dels Mossos d’Esquadra i va tornar tot sorprès a l'Elisi. La Guàrdia Civil estava fent un cigaló al bar.

Que s’haurà fet d’Espanya? es va preguntar el President francès, divertit.


LA LLUFA
LA RULETA RUSSA
Agafes una pistola, carregues una bala, només una. Tanques el carregador i fas donar la volta al tambor. T’apuntes al cap i dispares. Es poden guanyar molts diners si sobrevius.

El famós cas Castor (que rima força amb tambor), és com el joc de la ruleta russa però amb el carregador ple. I el que es dispara al cap, som nosaltres. Perds diners i la vida, segur.

I per què un poble (es preguntaria un sociòleg despista arribat de lluny) es deixa enganyar d’aquesta manera? Resposta: El ciutadà és pràcticament analfabet i les autoritats que fan de trilers, li amaguen la boleta.

El Sr Florentino Perez, està més a prop del poder que moltes reines del seu rei. El Govern encarrega a ACS, empresa de Florentino, el dipòsit de gas natural més gran d’Espanya. El projecte es valora en quatre mil milions. A la tercera pedra, l’estructura marítima provoca terratrèmols a la costa i un avortament. Les obres han de paralitzar-se. Florentino, després de lamentar l’avortament que paga de la seva butxaca, demana una indemnització a l’estat. L’estat deriva el deute cap els bancs. Ara els bancs no paguen i és l’estat una vegada més el deutor del Sr Florentino.

Benvolguts analfabets: heu notat alguna cosa estranya? No? Naturalment, així anem. Mireu criatures:
Si el pagament el fa directament el Govern, el projecte Castor el paguem nosaltres. La indemnització del Sr Florentino, el paguem nosaltres. Si són els bancs els que pagaran a Florentino, paguem nosaltres. Si ara torna a ser el Govern quin haurà d’indemnitzar a Florentino, som altra vegada nosaltres els que paguem. Quatre bales. En queden dues per nosaltres.

Per cert, les destrosses materials físiques i psíquiques dels terratrèmols, els hem pagat nosaltres (excepte l’avortament del que es va fer càrrec el Sr Florentino).
LLUFA.