Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Esquerra aprovar els pressupost de Sánchez. Nicolas Sarkozy jutjat per corrupció i tràfic d’influències. Isabel Díaz Ayuso. Felipe González. Monarca espanyol Felip VI. Black Friday. Tasser. Conseller d’Interior
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
4 de desembre 2020
PASSIÓ I MORT PEL PRESSUPOST
Molt abans de naixement del nen Jesús, Esquerra Republicana, ja ha escenificat la passió i mort del bon Jesuset Aragonés (altrament conegut com a President en funcions de la Generalitat).
Pocs llibres religiosos, resulten tan complicats d’interpretar com les raons d’Esquerra per aprovar aquest pressupost. La destrucció de Sodoma i Gomorra (amb els seus habitants a dintre) no és precisament fàcil de justificar però sempre podem pensar que els vicis no agraden a Déu i que un mal dia se l’hi va escapar la mara. Era Déu, tu.
Però Esquerra, amb el pacte, aconsegueix exactament els mateixos diners que ja li pertocaven a Catalunya abans del pacte. Es fa soci dels socialistes, que tan contents estan amb el 155 i conseqüències i trenca la fràgil unitat independentista. Què més han aconseguit? Doncs que Ciutadans tornin a tenir el seu públic alliberant-lo de les responsabilitats de govern. Recoi quin èxit!
Sabem i comprenem que el Sr Rufián ha refet la seva vida a Madrid, que a Catalunya ja no ve ni per Pasqua i que l’exemple Sardà ha creat escola dins la tropa republicana, però és aquest motiu suficient per pactar amb Sánchez un pacte que ni Sánchez necessitava?
Poquet a poquet, els polítics independentistes catalans estan aconseguint que Catalunya passi de ser un país il·lusionat a un país il·lús. No anem bé.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
MON PETIT NI-NI
Nicolas Sarkozy, (ni-ni per la Carla Bruni) té seixanta-cinc anys. Vuit càrrecs polítics (entre ells President de la França), Gran Maestre de la Legió d’Honor, quatre fills, quatre germans, i tres dones (una darrera de l’altra) sense comptar que la Carla val per set. Masses càrrecs. Massa família. Massa dona... i massa Ego ja que en Ni-Ni, com a bon francès que no arriba al metre seixanta, es creu hereu directe de Napoleó.
La factura a tanta grandeur ha estat inevitable: ser jutjat per corrupció i tràfic d’influències.
Lleig, d’acord, un senyor que parla un francès tan arrodonit, costa d’imaginar, guardant-se un as a la màniga. Però què hi voleu fer? Què podia fer Ni-NI? Si reflexionem veurem que Ni-Ni és una víctima de les circumstàncies. Culpabilitzar-lo és com fer responsable d’aquesta puta vida a la poma que la serp li va donar a Adan. La poma no tè cap culpa. Senzillament estava allí, fent la seva feina, apaivagant la set dels citoyens.
No va proporcionar Crist garrafes de vi a les noces d’uns bons amics seus? Què, tràfic d’influències? Ell mateix va assegurar el Paradís a més d’un, a canvi de portar-se bé. Què, corrupció? I si Crist és Crist, Sarkozy és Sarkozy... i a sobre francès. Ens fa molta ràbia que la gent es tiri a sobre de personatges que han passat la vida esforçant-se pel bé comú només perquè alguna vegada i moguts sempre pels bons sentiments han ajudat a un parent o un amic o han acceptat un petit obsequi. Quina importància te que Sarkozy es deixés pagar una part de la campanya electoral pel Sr Gadafi? Es que nosaltres no acceptem que un amic ens pagui un cafè?
Molta hipocresia veiem en el rebombori que s’ha creat al voltant de Ni-Ni. Molta enveja per no tenir la seva parella (la tercera). I molta més hipocresia encara entre els espanyols que es sumen a aquestes crítiques quan, en quinze dies un sotssecretari ministerial espanyol, es corrompeix i trafica més que no pas ho farà tota la família Sarkozy en la seva vida.
LA KINTA FORKA
EMBOLICA QUE FA FORT!
Que contents estem amb la visita de Isabel Díaz Ayuso. Estrena nous sostenidors catalans i practica el do de pit a la madrilenya.
Que hi ha darrere? Pràctiques per clavar una punyalada a Casado i liderar la dreta espanyolista?
El seu eslògan "Mi proyecto es común al de España", només és real quan s’asseu a la tassa del wàter. I mira que ho intenta la pobra dona. Quan diu “Madrid está con los catalanes. Soy la delegada del Estado en una región” oblida justament que és una delegada i que no és España. I afegeix: No es tracta d’un problema lingüístic, sinó d’un problema de llibertat. No és una qüestió educativa, es una qüestió de drets. Ho que bé li queden els llavis dient aquestes coses tan boniques. Resulta que a Madrid tenen el dret de parlar castellà; i nosaltres, pobres provincians, que ens pensàvem que era la seva manera de parlar natural. I clar, si els madrilenys tenen dret a parlar castellà, els catalans han de tenir dret a parlar castellà. Gràcies Presidenta!
Una pregunta: Vostè arriba a pixar dins la tassa?
Però seguim. La visita amb els empresaris de la hostaleria a qui els promet el miracle de la reobertura dels seus establiments. Vejam senyora Díaz Ayuso, no cal obrir si no hi ha turisme. Cal ser una mica de Madrid però no cagar-la tant.
El més impressionant però ha estat la reunió amb mitja dotzena de neofatxes integrants de S’ha Acabat! Els ha convidat a reunir-se amb universitaris madrilenys en defensa de la llibertat.
Una gran frase ha obert la seva intervenció: Davant la imposició del pensament independentista veniu a Madrid i apreneu. Ja, ja pobres constitucionalistes, i això que són universitaris, però que mai van a classe per poder seguir amb la defensa del castellà. Parlen de segregació escolar? És a dir que els que volen estudiar en castellà ho puguin i els que volen estudiar en català també? Llibertat? Clar que no, educació en castellà i prou! Agafi paper de cul Presidenta. Li farà molta falta degut a les seves cagades espanyolistes. La Ley orgánica de Modificación de la LOE (LOMLOE) només deroga el que el seu Partit Popular van imposar el 2013. Defensi tan com vulgui l’espanyol a Catalunya o a tot el món si cal però cagui dins la tassa. Moltes gracies!
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
FELIPE GONZÁLEZ: BREU BIOGRAFIA D’UN PROGRESSISTA QUE NO HA PARAT DE PROGRESSAR
Felipe González, nascut a Sevilla el 1942, és un advocat brillant i empalagador que des de ben jove participà activament en la política, emparat d’un ambient militar franquista. Empès per les seves ànsies de servir a la pàtria i al seu caudillo es va fer falangista i participà després al SEU franquista, quan estudiava dret a la universitat.
Però els temps estaven canviant i la dictadura trontollava, llavors, als anys seixanta, es va afiliar al PSOE.
Sempre obstinat en progressar i ajudat pels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit, al 1974 a Suresnes, es va fer amb el secretariat del partit. Era ja, aleshores, un polític protegit i útil pel recanvi de règim franquista. Així, al 1982, arribà a president del govern de la nova democràcia espanyola.
Dominador de la paraula excel·lí com a gran encantador de serps en el sí del poble espanyol i com a fervent patriota en la defensa de la unitat de la pàtria, fent assassinar clandestinament pels GAL, desenes d’aberzales. Així prosperà ràpidament com a defensor a ultrança de la monarquia i amic dels poderosos. Incomprensiblement - i cosa estranya-, en els seus 13 anys com a president del govern va patir diverses vagues generals, alhora que esclataren varis casos de corrupció.
Fora del govern no bada, tant progressista com ell és, no para de progressar per tot com en patrimoni. Espavilat com és, s’ajuda dels 90.000 euros anuals, instaurats per ell mateix com a expresident del govern i cobra 80.000 euros per cada conferència que realitza i va engrandint el seu patrimoni amb finques i més finques com la del palauet de Tànger, visitat freqüentment pel seu amic el rei del Marroc.
Ha fet nombrosos amics: reis dèspotes i dictadors, caps de govern com Pinochet i multimilionaris com el magnat Slim a Mèxic. Expert i llest com és, ha esdevingut accionista de multinacionals a Sud-Amèrica i altres llocs i també assessor i conseller d’empreses com Gas Natural Fenosa.
Tant d’èxit i tant bon comportament han estat premiats merescudament amb un bé de Déu de medalles com: la Gran Cruz de la Orden de Cristo, la Gran Cruz de la Orden del Mérito Militar, el Collar de la Orden de Isabel la Católica... fou anomenat fill predilecte d’Andalusia al 1998 i president de la fundació Progreso Global.
Sens dubte ha estat i és un gran exemple de fidelitat a l’Espanya immortal i la seva vida de continu progrés personal enlaira, encara més, el seu progressisme alhora que encarna el progrés de la humanitat.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL TRETZE
NO HI HA PARAULES!!
Els GOMES s’han reunit a la terrassa del parc de la Ciutadella. Per telèfon s’han anat informant de les successives crisis que el Kandinski i la Kahlo han hagut de passar.
El Picasso desembeina. A punt estic de fotre el camp! Com podeu ser tant il·lusos? La Kahlo aixeca el to. I tu què? T’has quedat a caseta esperant que nosaltres féssim la feina amb l’excusa de les visites mediques! El Kandinski a la defensiva afegeix. No m’ho podia esperar d’ella! Li vaig donar el cuponazo i va agafar l’únic avió que va enlairar-se del Prat cap a Brasil. El Tàpies no el perdona. Però no ho havies vist que era una aprofitada? Amb les dones sempre et passa el mateix! Aquest comentari provoca un inici de somriures que talla la Kahlo amb mala llet. Això no va així! Una cosa és ella i l’altra les dones. Parla d’ella i prou! Però que he dit sinó, merda! Explota el Tàpies. Com pot ser que entre els sis no hem estat capaços de fer les coses com cal?
Calma, calma, diu el Soutine que està molt afectat. I no saps res de res d’ella? On viu la seva família i... Viu al Brasil però no en sé res més. Respon el Kandinski. Estava, estic, enamorat d’ella. No ho puc evitar! Una grandiosa excusa! És el Miró qui ataca amb la seva parsimònia habitual. Potser que tornarà, qui sap. Diu amb veueta el Kandinski.
El grup prefereixi mirar al terra compadit de la seva deriva amorosa. Tots voldrien creure’s que la bella brasilina amb el Cuponazo tornarà. La Kahlo els diu de deixar el tema una setmana més. No fos cas que... I proposa. Que cadascú informi de les seves indagacions. Soutine, comença tu i la visita a l’arquitecte. Aquest es rasca el cap abans de parlar. Bé no va anar! Em demanava una provisió de fons de cinquanta-mil per posar-se a la feina. No estava d’acord amb el nostre planteig de residència ja que no és conforme a les normes. Les NORMES manen més que qualsevol concepte. Vam acabar a crits i em va fotre fora del despatx de la mà d’un goril·la de seguretat. M’estalvio detalls!
La Kahlo que ha pres la iniciativa de manar, pregunta. I tu que vas fer? Deixar-te? Després s’encara amb el Picasso. Com et va anar la vista al banc? No hi vaig anar, tenia metge i ja sabia que la seva novia havia desaparegut. Encara tens mal? Li ho pregunta i sense pausa s’encara amb el Kandinski. I tu, vas contactar amb la caterva de iaios? Abans de tot cal dir que va ser també un fracàs. Aquests paios no volen res de res. El que volen és anar a manifestació diària, ara contra un desnonament, ara a favor dels presos polítics, ara pel feminisme, i jo que sé més... No paren mai! I em van qüestionar la idea acusant-nos de voler tancar-los en una gàbia daurada... que no volen res... això va ser la seva sentència. Amb un silenci pesant com plom acaba la seva explicació.
La Kahlo, amb veu tremolosa i una llagrimeta als ulls s’encara amb el Tàpies. I tu? No havies de buscar quin tipus d’organització o d’empresa era adient? Sí, ho he fet! Però la novia del meu cosí que ha estudiat AD treballa en un concessionari d’importació d’espècies. No vaig entendre res de res... una associació no podia ser perquè el govern les té en el punt de mira. Una societat limitada tampoc en raó dels socis i de les responsabilitats penals. Proposava una S.A. Una empresa capitalista disposada a obtenir beneficis. Hem va dir o empresa o ruïna, trieu! Hi ho vaig deixar córrer... I tu, Miró que havies de fer? Diu la Kahlo mentre fa veure que es moca però eixuga les llàgrimes. Aquest se la mira amb la seva calma de costum i respon. No sé, no he fet res! Vaig rentar la camisa i a la butxaca hi tenia les notes però ja sabeu que la memòria em falla sovint!
El cambrer irromp en la conversa. No us havia vist, excuseu-me, que voleu?
És la Kahlo qui respon. Res de res! Has fet tard!
Companys cap a casa hi falta gent i aquí ni sobren!!!
I sense esperar a ningú s’allunya cap el llac on naden les oques.
CONTINUARÀ
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
QUARENTENA REIAL
El Monarca espanyol Felip VI resta confinat a Palau per culpa del Covid. Per a molts, la millor manera, apart l’exili, de tenir rei. Fonts de la casa reial confirmen que el rei Felip la recuperació on ara està vivint el seu pare, l’emèrit Juan Carles I. Allà no hi ha virus, però queden un fotimer d’elefants, hi viuen deu mil verges i hi ha un banc suís. Un petit paradís borbònic.
COMPRESES GRATIS
Ara que les noies de la CUP havien aconseguit implantar l’ús de la copa per les qüestions menopàusiques, Escòcia ha decidit fer gratuïta la compra de tampons i compreses. Ens consta que les catalanes havien acceptat de bon grat anar amunt i avall amb la copeta dins la bossa, però l’oferta escocesa ha fet trontollar aquesta progressista decisió a les progressistes catalanes. Malgrat la COVID, s’han organitzat vols xàrter a Dublín. Dos dies, una nit d’Hotel, més viatge, més tres cerveses i un quilo de compreses surten per 350 euros, una mica car, potser sí, però les copes també han de comprar-se i a vegades fins i tot cal passar-hi una aigua.
No anem ni a favor ni en contra de cap de les dues opcions, però seria de desitjar que les dones progres no mostrin la desunió que ofereix la política catalana, per culpa de la regla.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
NEGRE BLACK FRIDAY
La premsa ens diu: Sent la llibertat d’endur-te un mòbil nou, descomptes del 25 al 65 %, compra avui i no paguis fins el proper any, anticipat al Nadal, Compra ara, oferta exclusiva només per aquesta setmana...
La premsa hauria d’estar prohibida.
Diu E. Fromm: per què als humans els fascina d’aquesta manera comprar i consumir i alhora tenen tanta poca afecció pel que compren?... El consumidor vol devorar el món... El consumidor és el nen de teta que plora reclamant el seu biberó.
Fromm hauria de ser lectura obligatòria a Preescolar.
Lògica deducció: seria bo fer-nos grans abans no vinguin les festes. Jo, pel Black Friday, només he comprat dues bruses, una faldilla de tub, tres texans, unes botes, un mòbil, uns auriculars i un llibre que va contra el consumisme. Cal estar al dia.
LA LLUFA
ELECTROXOCS
El nou Conseller d’Interior i la incorporació del Major Trapero, han donat als Mossos d’Esquadra, un toc de modernitat molt comentat en els medis policials mundials.
Apart d’algunes normes que no són públiques, com per exemple la inclusió en l’uniforme d’un cinturó de castedat, per si de cas, els agents han elaborat un llistat amb les diverses alternatives que tenen els delinqüents a l’hora de ser reduïts.
La cosa, aproximadament, va així: s’encercla al malfactor, un Mosso (fora de llei però amb la permissivitat dels superiors, el llença a terra via, clau oriental, o puntada de peu nacional als collons). Una vegada a terra i adolorit, l’agent de més grau, treu una nota mecanografiada on s’ofereix al facinerós de torn, la seva preferència cara a l’emmanillament definitiu. Les opcions van des de l’amuntegament de policies sobre el seu cos, reducció cardiorespiratòria, cops a “diestru i siniestreu”, metòdic emborratxament, utilització de la Tasser (magnífica arma elèctrica que paralitza l’organisme– prèvies cremades involuntàries) fins a directament l’afusellament ja sigui, per bala o per mala sort. Una mena de carta del restaurant que obra la possibilitat a mil experiències.
L’èxit de la mesura ha estat extraordinari. Ja hi ha qui ha presentat la candidatura al Premi Nobel de la Pau, per la Policia Catalana i inclusivament a Madrid, han subratllat l’avenç moral de la norma.
L’únic problema operatiu, és que moltes vegades, l’individu acorralat, no acaba d’entendre les propostes humanitàries policials i continua insultant als agents sense decidir-se per com vol ser reduït. Aleshores, lògicament, els agents opten directament pels electroxocs.
LLUFA... PELS DELINQÜENTS, NATURALMENT.
PASSIÓ I MORT PEL PRESSUPOST
Molt abans de naixement del nen Jesús, Esquerra Republicana, ja ha escenificat la passió i mort del bon Jesuset Aragonés (altrament conegut com a President en funcions de la Generalitat).
Pocs llibres religiosos, resulten tan complicats d’interpretar com les raons d’Esquerra per aprovar aquest pressupost. La destrucció de Sodoma i Gomorra (amb els seus habitants a dintre) no és precisament fàcil de justificar però sempre podem pensar que els vicis no agraden a Déu i que un mal dia se l’hi va escapar la mara. Era Déu, tu.
Però Esquerra, amb el pacte, aconsegueix exactament els mateixos diners que ja li pertocaven a Catalunya abans del pacte. Es fa soci dels socialistes, que tan contents estan amb el 155 i conseqüències i trenca la fràgil unitat independentista. Què més han aconseguit? Doncs que Ciutadans tornin a tenir el seu públic alliberant-lo de les responsabilitats de govern. Recoi quin èxit!
Sabem i comprenem que el Sr Rufián ha refet la seva vida a Madrid, que a Catalunya ja no ve ni per Pasqua i que l’exemple Sardà ha creat escola dins la tropa republicana, però és aquest motiu suficient per pactar amb Sánchez un pacte que ni Sánchez necessitava?
Poquet a poquet, els polítics independentistes catalans estan aconseguint que Catalunya passi de ser un país il·lusionat a un país il·lús. No anem bé.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
MON PETIT NI-NI
Nicolas Sarkozy, (ni-ni per la Carla Bruni) té seixanta-cinc anys. Vuit càrrecs polítics (entre ells President de la França), Gran Maestre de la Legió d’Honor, quatre fills, quatre germans, i tres dones (una darrera de l’altra) sense comptar que la Carla val per set. Masses càrrecs. Massa família. Massa dona... i massa Ego ja que en Ni-Ni, com a bon francès que no arriba al metre seixanta, es creu hereu directe de Napoleó.
La factura a tanta grandeur ha estat inevitable: ser jutjat per corrupció i tràfic d’influències.
Lleig, d’acord, un senyor que parla un francès tan arrodonit, costa d’imaginar, guardant-se un as a la màniga. Però què hi voleu fer? Què podia fer Ni-NI? Si reflexionem veurem que Ni-Ni és una víctima de les circumstàncies. Culpabilitzar-lo és com fer responsable d’aquesta puta vida a la poma que la serp li va donar a Adan. La poma no tè cap culpa. Senzillament estava allí, fent la seva feina, apaivagant la set dels citoyens.
No va proporcionar Crist garrafes de vi a les noces d’uns bons amics seus? Què, tràfic d’influències? Ell mateix va assegurar el Paradís a més d’un, a canvi de portar-se bé. Què, corrupció? I si Crist és Crist, Sarkozy és Sarkozy... i a sobre francès. Ens fa molta ràbia que la gent es tiri a sobre de personatges que han passat la vida esforçant-se pel bé comú només perquè alguna vegada i moguts sempre pels bons sentiments han ajudat a un parent o un amic o han acceptat un petit obsequi. Quina importància te que Sarkozy es deixés pagar una part de la campanya electoral pel Sr Gadafi? Es que nosaltres no acceptem que un amic ens pagui un cafè?
Molta hipocresia veiem en el rebombori que s’ha creat al voltant de Ni-Ni. Molta enveja per no tenir la seva parella (la tercera). I molta més hipocresia encara entre els espanyols que es sumen a aquestes crítiques quan, en quinze dies un sotssecretari ministerial espanyol, es corrompeix i trafica més que no pas ho farà tota la família Sarkozy en la seva vida.
LA KINTA FORKA
EMBOLICA QUE FA FORT!
Que contents estem amb la visita de Isabel Díaz Ayuso. Estrena nous sostenidors catalans i practica el do de pit a la madrilenya.
Que hi ha darrere? Pràctiques per clavar una punyalada a Casado i liderar la dreta espanyolista?
El seu eslògan "Mi proyecto es común al de España", només és real quan s’asseu a la tassa del wàter. I mira que ho intenta la pobra dona. Quan diu “Madrid está con los catalanes. Soy la delegada del Estado en una región” oblida justament que és una delegada i que no és España. I afegeix: No es tracta d’un problema lingüístic, sinó d’un problema de llibertat. No és una qüestió educativa, es una qüestió de drets. Ho que bé li queden els llavis dient aquestes coses tan boniques. Resulta que a Madrid tenen el dret de parlar castellà; i nosaltres, pobres provincians, que ens pensàvem que era la seva manera de parlar natural. I clar, si els madrilenys tenen dret a parlar castellà, els catalans han de tenir dret a parlar castellà. Gràcies Presidenta!
Una pregunta: Vostè arriba a pixar dins la tassa?
Però seguim. La visita amb els empresaris de la hostaleria a qui els promet el miracle de la reobertura dels seus establiments. Vejam senyora Díaz Ayuso, no cal obrir si no hi ha turisme. Cal ser una mica de Madrid però no cagar-la tant.
El més impressionant però ha estat la reunió amb mitja dotzena de neofatxes integrants de S’ha Acabat! Els ha convidat a reunir-se amb universitaris madrilenys en defensa de la llibertat.
Una gran frase ha obert la seva intervenció: Davant la imposició del pensament independentista veniu a Madrid i apreneu. Ja, ja pobres constitucionalistes, i això que són universitaris, però que mai van a classe per poder seguir amb la defensa del castellà. Parlen de segregació escolar? És a dir que els que volen estudiar en castellà ho puguin i els que volen estudiar en català també? Llibertat? Clar que no, educació en castellà i prou! Agafi paper de cul Presidenta. Li farà molta falta degut a les seves cagades espanyolistes. La Ley orgánica de Modificación de la LOE (LOMLOE) només deroga el que el seu Partit Popular van imposar el 2013. Defensi tan com vulgui l’espanyol a Catalunya o a tot el món si cal però cagui dins la tassa. Moltes gracies!
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
FELIPE GONZÁLEZ: BREU BIOGRAFIA D’UN PROGRESSISTA QUE NO HA PARAT DE PROGRESSAR
Felipe González, nascut a Sevilla el 1942, és un advocat brillant i empalagador que des de ben jove participà activament en la política, emparat d’un ambient militar franquista. Empès per les seves ànsies de servir a la pàtria i al seu caudillo es va fer falangista i participà després al SEU franquista, quan estudiava dret a la universitat.
Però els temps estaven canviant i la dictadura trontollava, llavors, als anys seixanta, es va afiliar al PSOE.
Sempre obstinat en progressar i ajudat pels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit, al 1974 a Suresnes, es va fer amb el secretariat del partit. Era ja, aleshores, un polític protegit i útil pel recanvi de règim franquista. Així, al 1982, arribà a president del govern de la nova democràcia espanyola.
Dominador de la paraula excel·lí com a gran encantador de serps en el sí del poble espanyol i com a fervent patriota en la defensa de la unitat de la pàtria, fent assassinar clandestinament pels GAL, desenes d’aberzales. Així prosperà ràpidament com a defensor a ultrança de la monarquia i amic dels poderosos. Incomprensiblement - i cosa estranya-, en els seus 13 anys com a president del govern va patir diverses vagues generals, alhora que esclataren varis casos de corrupció.
Fora del govern no bada, tant progressista com ell és, no para de progressar per tot com en patrimoni. Espavilat com és, s’ajuda dels 90.000 euros anuals, instaurats per ell mateix com a expresident del govern i cobra 80.000 euros per cada conferència que realitza i va engrandint el seu patrimoni amb finques i més finques com la del palauet de Tànger, visitat freqüentment pel seu amic el rei del Marroc.
Ha fet nombrosos amics: reis dèspotes i dictadors, caps de govern com Pinochet i multimilionaris com el magnat Slim a Mèxic. Expert i llest com és, ha esdevingut accionista de multinacionals a Sud-Amèrica i altres llocs i també assessor i conseller d’empreses com Gas Natural Fenosa.
Tant d’èxit i tant bon comportament han estat premiats merescudament amb un bé de Déu de medalles com: la Gran Cruz de la Orden de Cristo, la Gran Cruz de la Orden del Mérito Militar, el Collar de la Orden de Isabel la Católica... fou anomenat fill predilecte d’Andalusia al 1998 i president de la fundació Progreso Global.
Sens dubte ha estat i és un gran exemple de fidelitat a l’Espanya immortal i la seva vida de continu progrés personal enlaira, encara més, el seu progressisme alhora que encarna el progrés de la humanitat.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL TRETZE
NO HI HA PARAULES!!
Els GOMES s’han reunit a la terrassa del parc de la Ciutadella. Per telèfon s’han anat informant de les successives crisis que el Kandinski i la Kahlo han hagut de passar.
El Picasso desembeina. A punt estic de fotre el camp! Com podeu ser tant il·lusos? La Kahlo aixeca el to. I tu què? T’has quedat a caseta esperant que nosaltres féssim la feina amb l’excusa de les visites mediques! El Kandinski a la defensiva afegeix. No m’ho podia esperar d’ella! Li vaig donar el cuponazo i va agafar l’únic avió que va enlairar-se del Prat cap a Brasil. El Tàpies no el perdona. Però no ho havies vist que era una aprofitada? Amb les dones sempre et passa el mateix! Aquest comentari provoca un inici de somriures que talla la Kahlo amb mala llet. Això no va així! Una cosa és ella i l’altra les dones. Parla d’ella i prou! Però que he dit sinó, merda! Explota el Tàpies. Com pot ser que entre els sis no hem estat capaços de fer les coses com cal?
Calma, calma, diu el Soutine que està molt afectat. I no saps res de res d’ella? On viu la seva família i... Viu al Brasil però no en sé res més. Respon el Kandinski. Estava, estic, enamorat d’ella. No ho puc evitar! Una grandiosa excusa! És el Miró qui ataca amb la seva parsimònia habitual. Potser que tornarà, qui sap. Diu amb veueta el Kandinski.
El grup prefereixi mirar al terra compadit de la seva deriva amorosa. Tots voldrien creure’s que la bella brasilina amb el Cuponazo tornarà. La Kahlo els diu de deixar el tema una setmana més. No fos cas que... I proposa. Que cadascú informi de les seves indagacions. Soutine, comença tu i la visita a l’arquitecte. Aquest es rasca el cap abans de parlar. Bé no va anar! Em demanava una provisió de fons de cinquanta-mil per posar-se a la feina. No estava d’acord amb el nostre planteig de residència ja que no és conforme a les normes. Les NORMES manen més que qualsevol concepte. Vam acabar a crits i em va fotre fora del despatx de la mà d’un goril·la de seguretat. M’estalvio detalls!
La Kahlo que ha pres la iniciativa de manar, pregunta. I tu que vas fer? Deixar-te? Després s’encara amb el Picasso. Com et va anar la vista al banc? No hi vaig anar, tenia metge i ja sabia que la seva novia havia desaparegut. Encara tens mal? Li ho pregunta i sense pausa s’encara amb el Kandinski. I tu, vas contactar amb la caterva de iaios? Abans de tot cal dir que va ser també un fracàs. Aquests paios no volen res de res. El que volen és anar a manifestació diària, ara contra un desnonament, ara a favor dels presos polítics, ara pel feminisme, i jo que sé més... No paren mai! I em van qüestionar la idea acusant-nos de voler tancar-los en una gàbia daurada... que no volen res... això va ser la seva sentència. Amb un silenci pesant com plom acaba la seva explicació.
La Kahlo, amb veu tremolosa i una llagrimeta als ulls s’encara amb el Tàpies. I tu? No havies de buscar quin tipus d’organització o d’empresa era adient? Sí, ho he fet! Però la novia del meu cosí que ha estudiat AD treballa en un concessionari d’importació d’espècies. No vaig entendre res de res... una associació no podia ser perquè el govern les té en el punt de mira. Una societat limitada tampoc en raó dels socis i de les responsabilitats penals. Proposava una S.A. Una empresa capitalista disposada a obtenir beneficis. Hem va dir o empresa o ruïna, trieu! Hi ho vaig deixar córrer... I tu, Miró que havies de fer? Diu la Kahlo mentre fa veure que es moca però eixuga les llàgrimes. Aquest se la mira amb la seva calma de costum i respon. No sé, no he fet res! Vaig rentar la camisa i a la butxaca hi tenia les notes però ja sabeu que la memòria em falla sovint!
El cambrer irromp en la conversa. No us havia vist, excuseu-me, que voleu?
És la Kahlo qui respon. Res de res! Has fet tard!
Companys cap a casa hi falta gent i aquí ni sobren!!!
I sense esperar a ningú s’allunya cap el llac on naden les oques.
CONTINUARÀ
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
QUARENTENA REIAL
El Monarca espanyol Felip VI resta confinat a Palau per culpa del Covid. Per a molts, la millor manera, apart l’exili, de tenir rei. Fonts de la casa reial confirmen que el rei Felip la recuperació on ara està vivint el seu pare, l’emèrit Juan Carles I. Allà no hi ha virus, però queden un fotimer d’elefants, hi viuen deu mil verges i hi ha un banc suís. Un petit paradís borbònic.
COMPRESES GRATIS
Ara que les noies de la CUP havien aconseguit implantar l’ús de la copa per les qüestions menopàusiques, Escòcia ha decidit fer gratuïta la compra de tampons i compreses. Ens consta que les catalanes havien acceptat de bon grat anar amunt i avall amb la copeta dins la bossa, però l’oferta escocesa ha fet trontollar aquesta progressista decisió a les progressistes catalanes. Malgrat la COVID, s’han organitzat vols xàrter a Dublín. Dos dies, una nit d’Hotel, més viatge, més tres cerveses i un quilo de compreses surten per 350 euros, una mica car, potser sí, però les copes també han de comprar-se i a vegades fins i tot cal passar-hi una aigua.
No anem ni a favor ni en contra de cap de les dues opcions, però seria de desitjar que les dones progres no mostrin la desunió que ofereix la política catalana, per culpa de la regla.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HUMANOTECA
NEGRE BLACK FRIDAY
La premsa ens diu: Sent la llibertat d’endur-te un mòbil nou, descomptes del 25 al 65 %, compra avui i no paguis fins el proper any, anticipat al Nadal, Compra ara, oferta exclusiva només per aquesta setmana...
La premsa hauria d’estar prohibida.
Diu E. Fromm: per què als humans els fascina d’aquesta manera comprar i consumir i alhora tenen tanta poca afecció pel que compren?... El consumidor vol devorar el món... El consumidor és el nen de teta que plora reclamant el seu biberó.
Fromm hauria de ser lectura obligatòria a Preescolar.
Lògica deducció: seria bo fer-nos grans abans no vinguin les festes. Jo, pel Black Friday, només he comprat dues bruses, una faldilla de tub, tres texans, unes botes, un mòbil, uns auriculars i un llibre que va contra el consumisme. Cal estar al dia.
LA LLUFA
ELECTROXOCS
El nou Conseller d’Interior i la incorporació del Major Trapero, han donat als Mossos d’Esquadra, un toc de modernitat molt comentat en els medis policials mundials.
Apart d’algunes normes que no són públiques, com per exemple la inclusió en l’uniforme d’un cinturó de castedat, per si de cas, els agents han elaborat un llistat amb les diverses alternatives que tenen els delinqüents a l’hora de ser reduïts.
La cosa, aproximadament, va així: s’encercla al malfactor, un Mosso (fora de llei però amb la permissivitat dels superiors, el llença a terra via, clau oriental, o puntada de peu nacional als collons). Una vegada a terra i adolorit, l’agent de més grau, treu una nota mecanografiada on s’ofereix al facinerós de torn, la seva preferència cara a l’emmanillament definitiu. Les opcions van des de l’amuntegament de policies sobre el seu cos, reducció cardiorespiratòria, cops a “diestru i siniestreu”, metòdic emborratxament, utilització de la Tasser (magnífica arma elèctrica que paralitza l’organisme– prèvies cremades involuntàries) fins a directament l’afusellament ja sigui, per bala o per mala sort. Una mena de carta del restaurant que obra la possibilitat a mil experiències.
L’èxit de la mesura ha estat extraordinari. Ja hi ha qui ha presentat la candidatura al Premi Nobel de la Pau, per la Policia Catalana i inclusivament a Madrid, han subratllat l’avenç moral de la norma.
L’únic problema operatiu, és que moltes vegades, l’individu acorralat, no acaba d’entendre les propostes humanitàries policials i continua insultant als agents sense decidir-se per com vol ser reduït. Aleshores, lògicament, els agents opten directament pels electroxocs.
LLUFA... PELS DELINQÜENTS, NATURALMENT.