Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
11 de novembre 2022
ULL AMB EL BRASIL
Ajustada victòria de Lula a Brasil
Després d’un mandat de la més ignorant dreta, destruint selva, depreciant el perill del Covid, atacant a les dones, fent-se líder de l’estupidesa humana, Bolsonaro ha perdut les eleccions... per un escàs marge del 2%.
Gairebé la meitat del país ha votat Bolsonaro però com era d’esperar amb ciutadans com aquests, el problema no és el seu vot, sinó les seves intencions. Emparats per l’exemple Trump, la dreta ha decidit que si no guanya no accepta els resultats electorals. La meitat de Brasil ha anat una mica més lluny. Per sí de cas, ja s’ha agenollat davant les forces armades del país demanant la salvació de la pàtria. Una manera molt mística de promoure un cop d’estat.
Que mou al camioners brasilers? Qui els mana tallar carreteres dues hores després de saber els resultat electorals? Qui s’enfronta amb els partidaris de Lula? Per què? No hi ha ningú al darrera?
I a partir d’aquesta situació, què? Lula té el cul pelat de lluitar contra dictadures, injustícies, mentides, empresonaments... però com es comença a refer un país, la meitat del qual ja d’entrada et vol veure altra vegada engarjolat? Preparant una altre dictadura, un altre exèrcit, una altre onada de fanatisme?
Se suposa que Lula té un pla de treball bastant similar al del seu primer mandat. Ho permetrà aquesta colla de fidels feixistes sense convertir el país en una zona més desolada que l’Amazona?
Pel que s’està veient, els líders de la dreta són nefastos mentre tenen el poder però quan el perden es converteixen en veritables perills socials.
Desactivar una força reaccionaria de quasi seixanta milions d’habitants dificulta fer política, fer reformes, fer justícia. Probablement el que espera Bolsonaro. Tinc un amic que va a viure a Brasil. Ja li he comprat l’armilla anti-bales.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
ESBRONCADA A LA XINESA (SENSE FIDEUS)
Shanghài tanca el Parc Disney amb la gent dintre per un cas de Covid
Jo, Xi Jixu, responsable d’àrea de salut de Shanghài, et commino a tu, Chu a que tornis a la bona conducta. Tu, merda xina, no ets ningú per qüestionar les decisions dels pares de la Pàtria que vetlla per la teva salut, imbècil. Si et tanquen al Disney Park serà per alguna cosa, burro. I si t’avorreixes, puges a les atraccions que per això estan, ximple. Mai, recorda, mai, has de mostrar el teu desacord amb el que et manem, animal. Mai, ni de pensament. El Comitè està informat. Vint ulls et vigilen. La teva dona té ordres d’avisar-nos si tornes a fer una crítica de la gran Xina, Chino Tonto (en original al text).
El nostre gran President ha decidit que a Xina no es mora ni Déu del Covid i si ell ho decideix, tots hem de complir. Si no fossis un ase, veuries que a Occident tots es moren de Covid perquè a les autoritats no els preocupa la salut del seu poble, però el nostre President pateix un còlic nefrític cada vegada que l’informen d’un cas de Covid. I no volem que el President tingui una pedra al ronyó, cada vegada que un mal xinès, agafa el Covid. El millor malalt de Covid, és el malalt mort diu la dita i jo, Xi Jixu afegeixo, i si cal matar als xinos que podrien tenir Covid, també se’ls mata i van de pet al cel del poble.
No sé si he parlat prou clar, cabeza chorlito (en original al text) però si mires per la finestra ho veuràs. Hi han dos tancs davant la porta de casa teva. Van per a tu si surts de casa abans de sis mesos i trenta quatre proves antivirals.
No acceptarem més provocacions, xino de merda.
Signat, Jo.
LA GARSA PROSTÀTICA
A LA DRETA PER NATURALESA
Nova victòria de la dreta a Israel
Israel no és un país. Israel és el cel dels jueus i l’infern per tots els altres. La seva supervivència és fràgil, insegura, massa plena d’holocaustos i de dimonis i davant aquesta precarietat va buscar refugi en la fe i el poder. La fe és mística però perquè funcioni ha de convertir-se en religió estricta, intransigent, sovint injusta. El poder és diner. Israel té més diner escampat pel món, que literats.
Algú coneix una religió i un capital que no siguin reaccionaris en el sentit de no bellugar-se gaire per por a perdre el que tenen?
Netanyahu és senzillament un ciutadà d’Israel que es dedica a la política com podria dedicar-se a regentar una perfumeria. Els principis són els mateixos. La única diferència és que sent polític se li nota més la mala baba que porta a dintre, però podria defensar amb la mateixa fúria una ampolla de Chanel que el Mont Tabor.
Israel és dreta per naturalesa. Perquè necessita recordar cada dia la feblesa que l’ha fet exiliar-se per la terra sencera. El socialisme (algú el recorda?) a Israel, és l’inici, la conquesta de la terra, la seva socialització en comunitats rurals, més hippies que rurals, amb bona fe. Una vegada ha sortit el fruit de la terra seca, arriba la dreta per defensar cada espiga, cada matoll i una vegada assegurada, busca i roba més terra per obtenir més fruit.
La victòria de Netanyahu és anecdòtica. Qualsevol pot guanyar a Israel si és religiós i li agrada exercir el poder. Rússia ha patit revolucions de tot tipus i el poble sempre s’ha mort en la misèria. Israel sempre portarà un fusell a l’espatlla. Són tares congènites.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
QUEIPO DE LLANO SURT DE LA BASÍLICA DE LA MACARENA
Finalment, el 3 de novembre, les restes del general Queipo van sortir de la Basílica de la Macarena de Sevilla per a ser entregades a la família després de ser incinerades. Va ser enterrat el 1951 a la Basílica, acabada de construir el 1949 en un lloc on es reunien abans gent anarquista.
Gonzalo Queipo de Llano, nascut a Tordesillas, Valladolid, el 1875, participà en la guerra de Cuba i la del Rif. El 1930, durant la dictadura de Primo de Rivera, fracassa una conspiració contra la monarquia i s’ha d’exiliar; torna el 1932 amb la República i el 1936, amb els generals Mola i Sanjurjo, capitaneja el cop d’estat del 18 de juliol. Dirigeix l’aixecament com a cap de l’exèrcit del sud, exercint una brutal repressió durant la guerra civil a Andalusia, amb 46.000 assassinats dels quals 4.000 a la capital, Sevilla.
D’una repressió que va continuar en la dictadura amb més de 100.000 víctimes andaluses. També crea 5 camps de concentració i d’extermini i destaquen les seves locucions radiofòniques nocturnes insultants contra la República.
El dissabte 5 de novembre, milers de persones d’arreu d’Andalusia van arribar a Sevilla i cap al vespre, ja fosc, il·luminaren el riu Guadalquivir amb 46.000 torxes portades per la gent embarcada en petits vaixells. Desprès, ja en terra, es manifestaren en silenci amb múltiples banderes andaluses, negres, roges, roig negres, liles i republicanes fins arribar a la Basílica amb les pancartes : “Queipo, asesino! Verdugo del pueblo. ¿Dónde enterrasteis a Federico Garcia Lorca, poeta del pueblo y simiente de libertad?” i “El sueño de justícia y libertad de los compañeros asesinados es también nuestro sueño. Ni olvido ni perdón”. A continuació col·locaren les torxes dintre la Basílica amb els noms de les víctimes del general botxí condecorat amb la Laureada de San Fernando i amb més condecoracions per servir la Pàtria tant lleialment.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ALLEZ, ALLEZ AU TRAVAIL
Macron obre la caixa de pandora de la immigració
Macron viu hores baixes. Si visqués a Catalunya segurament que tothom diria que és un pijo rematat. Però a mida que va tocant temes calents per ultradreta els petards li peten als morros.
Durant dècades, tots el governs europeus s’han sentit obligats a aprovar una sempre merdosa llei sobre immigració. Cada vegada amb els mateixos objectius, és a dir, una millor acollida d'estrangers, i més eficiència en els procediments administratius de regularització. En realitat, totes aquestes lleis tenen una cosa en comú: no aborden el problema. Al contrari, només l'agreugen. L’essència de la qüestió no s'aborda mai de cara, i llavors les ultradretes ho aprofiten per guanyar encara més adeptes.
La idea del govern Macron de regularitzar immigrants perquè puguin treballar legalment –il·legalment ja ho fan– en el sector de l’hostaleria o els transports, on hi ha penúria de braços, ha despertat el “Que se’n tornin a Àfrica” d’un dels diputats del partit lepenista, el RN.
Una afirmació en tots el casos racista vomitada en ple hemicicle de l’Assemblea Nacional Francesa. L’extrema dreta europea cada vegada té menys pudor en utilitzar un llenguatge més cru que mai i sense complexes.
El que no s’entén és el perquè d’aquesta paranoia macronista i lepenista en un moment en que cada dia arriben clandestinament milers d’africans fugint de la sequera, la pobresa, les guerres endèmiques i l’espoli del continent. Una constatació que tothom sap però que els polítics són incapaços d’afrontar ja sigui a escala dels estats o a nivell de la UE.
De fet, l'article 79 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea és extremadament pervers; estableix que cada país és lliure de definir quotes migratòries segons el seu propi criteri, però és la Unió Europea la que regula el dret d'estrangers ja presents al territori.
El ministre de Macron, Darmanin i els seus serveis són perfectament conscients d'aquest estat de coses, per la qual cosa són absolutament incapaços de proposar una llei que resolgui la situació. Macron no farà res, en part perquè és incapaç, i en part perquè està obstaculitzat pel dret comunitari europeu.
Mentrestant els immigrants patiran com ànimes en pena per carrers i ciutats del paradís somiat o morint abans de poder arribar-hi.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
ODA ALS CRÍTICS D’ART
Setanta anys i ara descobreixen que un Mondrian penjava al revés
Rés a dir. L’art contemporània és magnífic. No serem nosaltres, moderns d’allò més, els que reivindiquem la pintura barroca. Masses sants.
El que potser resulta més qüestionable és la crítica que es fa de l’art contemporani. Gent molt preparada, això sí, però amb una certa i sospitosa inclinació a fer-se el savi.
Mondrian era un suïs que pintava caminets i molins de vent amb la coloraina pertinent, però un dia probablement va viatjar a França o algun francès va arribar a Suïssa i allí se li va acabar el gust per pintar vaques. Els francesos han fet molt mal a l’art.
Despullat artísticament, Mondrian va passar una crisi creativa que gairebé cent anys després de la seva mort, encara li dura. Deprimit, va començar a fer mots encreuats i tot buscant una lletra molt llarga, va descobrir que els mots es feien sobre un quadrat ple de quadrats. Idea! Més endavant va descobrir el Cel.lo i a partir d’aleshores va començar a ser famós, un geni. Fins aquí tot correcte.
El problema arriba amb la interpretació que la crítica fa de la pintura abstracta. Si el pintor no té ni punyetera idea del que significa una obra seva, què coi ha de saber el crític? Doncs sí, ells en saben més que l’artista i interpreten.
Setanta anys després de crear una meravellosa obra a base de quadres amb Cel.lo. Una xica espavilada ha descobert que el quadre està penjat al revés. Imagineu la quantitat d’interpretacions que hauran fet els crítics durant tots aquests anys de l’obra torta? El simbolisme que li han buscat a cada ratlla i la seva posició. La palla mental que han provocat als innocents turistes? El ridícul que ells han estat fent?
Mondrian no hauria estat tan famós si hagués seguit pintant molins de vent, però les seves obres es mostrarien del dret.
LLUFA A LA CRÍTICA ESPECIALITZADA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
UN ÈXIT D’EXILI
Primeres passes pel retorn de Puigdemont
La fugida de Puigdemont d’Espanya, estratègia reconeguda per molta gent i que, segons diuen ha donat ales a l’independentisme català, sembla que arriba al seu final. Bé, tampoc exagerem. El final pot ser demà però també l’any vinent.
En tot cas, útil o no, l’exili de Puigdemont ha servit per emmerdar encara més la troca. La Justícia espanyola, prou contaminada de feia temps ha quedat ara amb la merda al coll. Però no només la justícia, també el Govern espanyol i no diguem el català amb les seves respectives oposicions i si ens atrevim a mirar una mica més lluny, albirem que el desenllaç final esquitxarà de merda al mateix Puigdemont. Tornar té un preu, potser just, però un preu. Els pactes no són nets, ni transparents i, en el cas extraordinari de ser-ho, l’oposició ja s’encarrega de remenar-la amb un pal fins que s’omplen de sospites.
Excepte els fidels més fidels, els catalans coincideixen (Déu sia alabat) en la poca solta d’aquest exili. De què ha servit? Si la tàctica ha estat tant bona, com és que encara no sabem si Europa l’accepta o no l’accepta com a diputat? Si s’han bellugat tants fils com s’entén que no hi hagi una sola resolució europea que Espanya tingui l’obligació de complir? Si des de Brussel·les es busca tanta unitat, com s’explica que cada tres famílies catalanes tinguin un partit polític propi? Com és possible que sempre que Puigdemont o Junqueres es fan una trucada, un dels dos comuniqui? Són molts anys per tant pobres resultats, no?
Sincerament, el més clar de l’exili de Puigdemont fins ara, és que ha vingut a reforçar la tradició escatològica catalana. Merda per tot arreu. És potser el que buscava el President?
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
CATALUNYA, MÉS ENLLÀ
La setmana de Piqué, Poblet i els xiquets
De tanta vocació independentista, Catalunya s’està tornant extraterrestre. Primer ens vàrem separar sentimentalment de Madrid, després vàrem ampliar l’oblit a la resta d’Espanya, ara, mentre el món es preocupa per guerres, sequeres, i escalades hipotecàries, l’atenció del poble s’ha centrat en el comiat de Piqué, un central de futbol, en com una colla castellera ha aixecat un: PILAR DE NOU AMB FOLRA, MANILLES I PUNTALS SOSTINGUTS PER UNA PINYA DE CINC-CENTES ESFORÇADES PERSONES I VUITANTA QUATRE MEMBRES MÉS FENT ELS PISOS. (sense comentaris) I tercera notícia, el robatori a un conegut convent cistercenc on, segons unes informacions no han robat res i segons d’altres, documents molt valuosos. Algunes fonts aventuren que l’entrada al monestir va ser protagonitzat per les monges d’una comunitat veïna.
Francament, sembla que Catalunya ha agafat volada i que tenim o ens fem una vida i una història pròpia, al marge del planeta que, pel que sembla, està fet una merda i no cal esmerçar esforços. Ara per ara els problemes planetaris ens interessen menys que la pèrdua d’una vaca lletera a la Garrotxa.
A aquests pas, Catalunya es convertirà en un gran mèlic al que els seus habitants miraran fixament mentre travessen un semàfor en vermell. Com a català, estic decidit a pactar, a fer concessions a aquesta histèrica recerca d’originalitat. Acceptem-nos un caràcter especialot, una manera de ser singular, una llengua robada. En aquests sentits i altres som diferents, d’acord, però potser no tant com passar de la resta de món que són molts i que com diu Rajoy, també fan coses.
Tornem una miqueta a la terra?
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
ENCARA NO
La dreta no assisteix a l’homenatge a les víctimes del franquisme
Han passat setanta anys però encara no estan preparats. La reconciliació nacional o internacional, només pot 0aconseguir-se canviant el discurs bèl·lic, però la dreta sap que sense enfrontament potser el país millorarà, però ells es quedaran sense feina. Per això s’abstenen de complimentar a les víctimes d’un bàndol, per això se’ls segueix reconeixent com a fatxes, per això es desmarquen ells solets de qualsevol aproximació a la democràcia i a la pau. Darrera de cada fatxa hi ha, encara, un Mauser.
QÜESTIÓ DE DIGNITAT
Victòria del centre esquerra a Dinamarca
Mette Frederiksen, primera ministra danesa ha tornat a guanyar les eleccions i intentarà formar un difícil govern amb les forces més esquerranes del Parlament. Apropar-se a l’extrema dreta a l’hora de sumar escons li resultaria més fàcil, però hi ha un factor inesperat en política que altera la suma; la dignitat.
Mentre aquí el P.P. s’ha llençat en braços de Vox, en algunes parts del món es manté la línia vermella. Frederiksen és una socialdemòcrata, probablement el mateix nom que utilitza el PP quan passeja per Europa, però alguna cosa els diferencia. Molta cosa, la més important. La dignitat.
ESPANYA DORM... EN MOLTS SENTITS
Espanya líder mundial en consum de somnífers
Sol, platges, paella, tapes, sangria i guitarres. Ho tenim tot. Qualsevol pensaria que Espanya és el país ideal. De fet, ens ho creiem (s’ho creuen els espanyols) però una enquesta recent ens ha torbat l’alegria. Resulta que no som tan feliços com ens pensàvem o ho dissimulem molt bé perquè Espanya és el país que consumeix més somnífers... del mon.
La qual cosa vol dir, segons interpretacions del meu psicoanalista que: o el país és un Halloween permanent on fa basarda agafar el son, o que dormir és la única manera de poder sobreviure a Espanya.
MARLASKA HO TÉ CLARÍSSIM
A Espanya no hi ha espionatge ni persecució
El ministre Marlaska no té deperdició. La seva histèria verbal el porta a negar el que mig món sap, tant a Catalunya com a Espanya hi ha una ferotge caça de bruixes, una llarga llista negra sobre els que no pensen com haurien de pensar. Sobre els que opinen diferent... El gran problema és que Déu encara no s’ha manifestat a Madrid i ningú sap quin és el model d’opinió exemplar que els ciutadans han d’obeir.
I clar, tot esperant les taules de la llei de Déu, els serveis secrets i la policia espanyola, per si de cas, practiquen l’espionatge polític i persegueixen als que no pensen exactament com ells. De fet ells mateixos tampoc pensen sinó que viuen en un món imaginari on cadascú d’ells és una imatge de dictador.
Mentrestant el gran Marlaska segueix negant la seva responsabilitat en els morts de la tanca de Melilla amb un “Aquí no pasó nada”.
FILFERROS DE PUNXES I FRONTERA POLONESA
No PASSARAN però segueixen passant
En la frontera que separa els estats de Polònia i Rússia les coses es van complicant cada vegada més sota l’ombra de la guerra a Ucraïna. En aquest cas els polonesos han començat a erigir una triple filferrada per impedir els passos clandestins entre els dos estats. O com ells diuen per evitar una onada migratòria. Onada que ningú veu de moment.
Encara que sembli mentida, cap dirigent polític sap treure conclusions dels murs que la humanitat ha conegut. Per començar no han servit de res. Sempre hi ha passadors que s’especialitzen en passar gent. I sempre hi ha gent disposada a anar allà on li prohibeixen.
Per si de cas nosaltres hem fet un gran estoc d’alicates de tallar com un gest de solidaritat.
A ALEMANYA JA FA MOLT DE FRED
Les factures del gas les envien al govern
Increïble però sembla que és veritat. Els alemanys, des d’ara i fins que el govern digui prou enviaran les seves factures de gas a una bústia especial perquè sigui el seu propi govern qui les pagui.
A Espanya, el govern té molta sort ja que de moment l’estiu s’allarga i no s’acaba de cap de les maneres. De gas em gastem ben poc sempre que s’evitin els “cocidos madrileños” que són llarguíssims de cuinar.
Però per no ser menys que els ciutadans alemanys, des d’aquí fem una crida al govern d’Espanya perquè ens pagui les misses i les processons que mig país ja fa demanat la pluja del cel.
Però Déu no és just, si més no en aquest cas, l’aigua que manca a Espanya no es pot comprar ni de contrabanda en canvi els alemanys, el gas el poden comprar i utilitzar sense pagar.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
LA PLUJA, FILLA DE NÚVOL I DE TEMPESTA
AJUNTA EL LLAMPEC I L’AIGUA
I QUAN CAU ÉS UN REGAL DELS DÉUS
PERQUÈ PLOU POC ?