Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : La Unió Europea enviarà més tancs a Ucraïna. Detenen al jubilat que enviava cartes amb explosius. Un jutge acusa a 45 policies a causa del 1-O. Els periodistes sols, davant del perill. Metges, mestres i professors, taxistes, àrea metropolitana i lletrats de justícia. Milers de manifestants a Madrid contra Sánchez. A Barna pocs però bons. Cap nominació als Goya per Pacifiction. Darrers moviments polítics a Catalunya
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
3 de febrer 2023
ERRORS QUE ES PAGUEN
La Unió Europea enviarà més tancs a Ucraïna
Mai la Unió Europea havia estat tan unida. Desgràcies, crims, guerres i injustícies en vivim cada dia, però mai havien aconseguit aquesta resposta unànime europea. A hores d’ara només falta el Vaticà per enviar tancs contra Rússia i no és que no vulguin, és que no en tenen.
Sembla com si a Europa, hagi sonat l’alarma per desfer-se de Rússia. Com si estesin esperant l’excusa per acabar amb l’antic imperi. Error. Mai no acabaran amb Rússia. Rússia és la pàtria. Orgull de poble. Envoltats de la misèria tsarista, comunista o Putiniana, els russos són nació i orgull.
L’armament de Putin pot ser de cartó pedra. Els seus generals uns ebris descerebrats, però la dona embolicada amb tres mantes que surt a vendre flors quan veu un turista, el seu marit que cuida una cabra perquè és tot el seu patrimoni, l’escombriaire que menja del que recull, tots aquests donaran la vida per la seva terra. I la terra és molta i ells també.
Europa sempre ha mirat l’est amb desconfiança i menystenint. Potser s’ho mereixen. Els seus mandataris han estat veritables sonats... però i els europeus? Estem tan lliures de culpa amb Francos Hitlers Mussolinis, Dames de ferro, Adenauers Reis de Grècia i el fugitiu Valls governant Europa? Estem tan lluny de la misèria del poble rus? De la malversació del poder? És Ucraïna un paradís d’honestedat, comptes clars i xocolata espessa?
Quan un continent sencer que s’enorgulleix de la seva força, té els seus tancs amb goteres i necessita sis mesos per reparar-los, no pot mostrar-se massa orgullós. Europa es gasta milions i milions anuals en despesa militar però quan necessita treure a passejar els seus tancs, se’ls troba amb les rodes punxades. Francament Europa no és cap garantia de res. I voler acabar amb Rússia és un error històric que Europa pagarà.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
EL BURGALÉS CABREADO
Detenen al jubilat que enviava cartes amb explosius
Buenas, me llamo Pompeyo González Pascual. Nací en Miranda de Ebro. De profesión actualmente jubilado. Tengo setenta y cuatro años o sea que ya me toca. La Policía me detuvo el otro día y un juez me ha metido en la cárcel porque dice que soy un terrorista. Pues no, no soy terrorista. Soy un viejo cabreado que vive solo con una pensión de risa, una casa pequeña y húmeda y una vieja amante que maldita la gracia que le hace subirse las faldas. De terrorista nada.
¿Envié yo cartas a algunos lugares con un pelín de explosivo festivo? Pues sí, fui yo. Pero eso no tiene nada que ver con terrorismo. Eso es mala leche que uno ya no sabe por dónde sacar hasta que se le ocurre lo de las cartas. También he leído en la prensa, que me consideran pro ruso. Serán imbéciles. ¡Yo, un burgalés! En Burgos a los pro rusos les capan a los seis años.
A mí me gustaría que los que ahora me acusan, vivieran mi vida. Nací como quien dice entre dos vías. Miranda sólo tiene eso, vías, pasos a nivel y ferroviarios. Mala infancia, juventud peor, trabajo al aire libre, mujer sí, pero sólo una, comida escasa y vino barato. Así toda la vida. Y un día, después de ir aculando aburrimiento, injusticias, soledades y majaderías, dices: pues se lo voy a decir. Les voy a decir a todos los poderes lo cabritos que son, lo mentirosos que son, y la mala vida que entre todos me han dado. Y escribo unas cartas y les pongo un poco de pólvora de cohete, un poco de pimienta y otro poco de vinagre y las mando y hacen puf y yo me convierto en terrorista. ¡Anda la hostia! Que no hay terroristas en España que matan y roban y hacen misa cada día.
Si me sueltan, cosa que dudo, voy a fabricar un petardo atómico y que se jodan. No servirá para nada, eso me lo sé yo que habré diligenciado unas cien protestas por triplicado, pero al menos se asustarán de verdad y yo podré sentirme un terrorista de verdad, que visto lo que hay, tampoco es tan malo.
LA GARSA PROSTÀTICA
45 HEROIS I 1 BRIVALL
Un jutge acusa a 45 policies a causa del 1-O
A Catalunya exerceixen uns set-cents seixanta Jutges i Magistrats. De tots ells, només un, portarà a Judici a 45 dels molts policies que van atonyinar fins que la mà els feia mal, a ciutadans catalans que feien cua per votar.
Francament, no s’entén. No s’entén que els altres set-cents jutges passin de la sonada pallissa ni, sobre tot, la valentia del Jutge Francisco Miralles. Que un Jutge es mantingui ferm durant cinc anys en la seva decisió malgrat les pressions que sense cap mena de dubte ha rebut, és un fet únic.
Miralles no és un Showman com molts dels seus col·legues. Es saben poques d’ell i les que es coneixen no tenen cap interès. Uns quaranta anys, es desplaça sovint a Palma on viu la família, va a comprar el pa... s’ha mantingut sempre neutral i allunyat de la política... Coses sense glamour. Fins ara.
Des del moment en que Miralles va anunciar el processament dels policies, tot el cos policial s’ha posat dempeus reclamant la inhabilitació del Jutge, acusant-lo dels set pecats capitals i fent una col·lecta per segrestar-lo. Un amic apassionat dels companys botxins, els ha declarat oficialment herois. HEROIS.
En pocs països es permet una batuda de càstig com la del 1-O. Les imatges d’aquell dia representen la brutalitat oficial més repugnant del que es considera una democràcia, però el més indignant és que algú s’atreveixi a qualificar a aquestes manades uniformades com a herois. Igual que Hitler, un altre heroi que inspira profundament a la policia nacional espanyola. Anem bé.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS PERIODISTES SOLS, DAVANT DEL PERILL
La informació al món sovint fa olor a mort: al 2022 van ser assassinats 67 periodistes al món, dels quals només 12 en un país en guerra, Ucraïna, i els altres escampats per països com Pakistan, Països Àrabs, Filipines i uns 30 a Amèrica llatina a països com Colòmbia, Brasil, Haití, Hondures i , sobretot, Mèxic amb 13 víctimes que encapçala la llista en l’àmbit mundial. De la mateixa manera, la Xina encapçala la llista en periodistes empresonats, 112.
Mèxic és un dels països més violents del planeta amb uns 40.000 assassinats cada any i uns 100.000 desapareguts en els darrers vint anys, que es reparteixen entre la violència criminal dels càrtels de la droga i els diferents cossos repressius de l’estat.
Així els periodistes que són la veu del seu amo i que informen sobre la corrupció i les injustícies i són crítics amb les polítiques del govern, reben de valent: des dels 2000 fins 2018 hi ha hagut 117 assassinats que han augmentat considerablement amb l’arribada de Lopez Obrador al govern multiplicant-se les agressions a mitjans periodístics a més de 2000.
El 95% dels crims queden impunes i llibertat d’expressió resta amenaçada de mort ajudada pel president que fustiga i intimida en les seves conferències a la premsa crítica d’un país cada cop més militaritzat i en mans de les multinacionals que destrueixen les comunitats indígenes. Un cas colpidor és el de Fredi Román, assassinat poc després de demanar justícia pel crim del seu fill i de denunciar el crim d’estat dels 43 estudiants d’Ayotzinapa.
Amb tot, el govern d’esquerres i progressista de Lopez Obrador finalment a pres mesures per ajudar als periodistes assassinats en el seu últim viatge i a partir d’ara totes les noves víctimes tindran un taüt gratuït i alhora aquí, a Catalunya, l’associació de periodistes catalans faran un sorteig solidari anual per substituir als periodistes mexicans desapareguts.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
VAGUISTES ABOCATS AL FRACÀS
Metges, mestres i professors, taxistes, àrea metropolitana i lletrats de justícia
Gran vaga i clamor a Catalunya però que de poc a de servir. Carallots els vaguistes? Segons el moment els poders públics menteixen, juguen a guanyar temps o envien la policia antiavalots. A canvi els vaguistes perden cada dia d’aturada una part important del seu sou.
Suposem que algú guanyi 3.000€ nets al mes. Per cada dia d’aturada els amos li descomptaran 550€. Aquesta és una veritat que capa tota possible lluita feta per vèncer. Només permet el patalear una estona que els surt caríssima. Bé, penseu que quasi ningú guanya els 3.000€.
Ara preguntem als vaguistes per què s'aturen, què demanen i en quina situació es troben. Els sanitaris reclamen, sobretot, més temps per visitar correctament els pacients. Demanen tenir un control de temps per a les demandes assistencials i escoltar els usuaris i donar-los respostes adequades. També temps per formar-se "per no errar amb els diagnòstics", conciliació familiar i millores salarials. Aquí es juga el sistema sanitari públic de Catalunya segons els vaguistes.
Els mestres i professors, estan molt enfadats amb el seu conseller. No té paraula i incompleix l'acord signat al setembre per revertir les retallades. No hi ha alternativa i cal sortir al carrer. Les condicions laborals de mestres i professors són pitjors que les del 2012. Cal més finançament per a l'educació. La llei diu que ha de ser un 6% del PIB i ara estem al 3%.
La llei diu que les VTCs no poden ser un taxi. Són 700 serveis privats de transport de viatgers què no poden agafar una persona pel carrer. Però la setmana passada van descobrir 1.170 llicències de VTC sense que ningú se'n faci responsable.
I els sindicats en tot això? Lligats de peus i mans per la llei que prohibeix les CAIXES DE RESISTÈNCIA i pel seu legalisme antidemocràtic.
La gota que ha fet vessar el got de la paciència dels vaguistes serà això mateix, una gota i no una setmana o un mes de pluja. Fins que la societat civil no s’organitzi fora del sistema continuaran sent perdedors emprenyats i res més. Fins quan es conformaran només a xiulat a polítics com la Laura Borràs quan se’ls ha acostat a parlar amb ells?
Esperem que els vaguistes no se sentin ofesos per recordar-los que la jornada laboral de vuit hores es va guanyar després d’un any de vaga general a Catalunya. Crear Caixes de Resistència faria possible el guanyar.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
UNA LLIÇÓ DE LA DRETA CATALANA
Milers de manifestants a Madrid contra Sánchez. A Barna pocs però bons
Madrid, una part de Madrid es va llençar al carrer per manifestar-se en contra del President Sánchez. Motius concrets? Tots. Amb tot el que porta de mandat, Sánchez encara no n’ha encertat ni una. Mira que és difícil, però la dreta ho té clar: Ni una. I es manifesten al reclam del Sr Abascal. Abascal agrada molt a Madrid, els recorda el protagonista de “La del manojo de rosas”. Simpàtic, ben parit, xuleta...
A Barcelona, la dreta també va manifestar-se, però poquet, no arribaven a cinc-cents. Que ningú no s’espanti, a Barcelona també hi ha molts admiradors d’Abascal però són d’altra mena. A Barcelona la dreta comença a presentar-se de Diagonal cap amunt, cap el temple expiatori del Tibidabo. Pots trobar algun admirador als barris marginals, és cert però aquests ni són catalans ni de Vox, aquests son els esclaus.
Vox a Catalunya té molta força espiritual, però l’espiritualitat no sempre fa anar a missa. Migdia és bona hora, sí, però fa fresca, un vent emprenyador baixa del Tibidabo i la dona no està massa fina... Al final, la parella agafa el cotxe, després busque aparcament al centre. S’han deixat la bandera a casa perquè no entrava bé i podia ratllar l’entapissat de l’interior. Surten i comproven que segueix el fred. “Que frio hace coño”. I abans d’incorporar-se als manifestants dretans, van a un bar i prenen una cosa calentona. Quan comencen els discursos, l’home resignat diu: “Pues tendremos que ir”. I la dona li demana amb cara de pena per quedar-se al bar, perquè es nota el pit carregat. L’home surt, dóna una volta entre els cinc-cents manifestant, en saluda a un parell, explica que té a la dona fotuda però que el deure és el deure. Torna al bar.
Aquesta és una manifestació de la dreta catalana. Lluny de les multituds cridaneres de Madrid. Aquí són pocs, però bons. Convençuts i compromesos en defensa de la democràcia i el dret a la vida dels que no son LGTBIJXWW.
LLUFA PELS QUE ES VAN QUEDAR A CASA, “HOMBRE”!
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
A GOYA NO LI AGRADA EL CINEMA CATALÀ
Cap nominació als Goya per Pacifiction
Accepto d’entrada que amb el que està caient, preocupar-se per les nominacions al Goya és típic de catalanet de diumenge a la tarda. Com a possible disculpa dir que no he vist la peli, que més d’una vegada he criticat la hiperventilació patriòtica que Pacifiction ha provocat entre els cinèfils catalans i que el Goya em preocupen el mateix que els Gaudí. Res.
Acceptades les faltes i demanada la indulgència; quins collons que tenen!
Cadascú té el seu gust i, fins ara, el Tribunal Constitucional, no té res a dir. És molt possible que “El que el vent s’endugué”, per a molts els recordi més mal de cul que una bona pel·lícula, però gairebé ningú no dubtarà de tenir-la present a l’hora de parlar de cinema. L’acadèmia Espanyola no ha fet el mateix amb Pacifiction. Potser és una mala pel·lícula. No ho sé però ha guanyat onze premis Gaudí, nou Cesar’s i ha estat nominada com a millor film a Cannes... No és prou pedigrí pels Goya?
Potser és massa llarga, això diuen els que l’han vist i que no són pas gaires, però aquesta no és excusa per eliminar-la d’un concurs cinematogràfic i si no que li preguntin a Ben Hur. Potser és una peli rara, d’aquelles que ni entens ni ganes... però on estaria a hores d’ara Bergman o el mateix Pinotxo si l’important d’un llargmetratge és que s’entengui?
Arribats a aquest punt i a sobre havent nascut a Catalunya, hom no té més remei que buscar la justificació d’aquest oblit a qüestions purament polítiques. Malgrat les cimeres polítiques que es facin, Espanya té mania a França i a Catalunya i aleshores sí que hem de posar el crit al cel. Per què hem de posar el crit al cel? Tampoc ho sé. Però no hi ha res com sentir-se víctima del que sigui, sobre tot pels catalans.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
EMBOLICA QUE FA FORT
Darrers moviments polítics a Catalunya
Les intencions són clares. Els socialistes del PSC volen tocar i enfonsar a ERC. Els republicans, volen sobreviure i en la mesura que poden intenten fer xantatge amb els pressupostos espanyols. Sempre ha estat així. Les idees compten poc a l’hora de guanyar vots. Les negociacions polítiques són un mercadeig dignes de la sortida de Crist al Temple. Aquesta vegada però, potser perquè la situació està cantada, les formes semblen encara més llastimoses. Un tram de carretera mai no es pot convertir en obstacle perquè tot un país pugui tenir pressupost.
La sanitat, l’ensenyament, fins i tot la justícia i sobre tot la molta gent que viu en plena precarietat no es mereix una baralla de barri entre dos pinxos o dues bandes de pinxos.
Per acabar-ho d’adobar, un altre pinxo, el Sr Collboni, abandona ara el govern municipal per poder preparar la propera campanya que l’hauria de portar a ser nomenat Alcalde de Barcelona enderrocant a la fins ara aliada Colau. Aquest mateix senyor, fa pocs anys va criticar durament la sortida d’un altre membre del consistori poc abans d’unes eleccions. Ell, va assegurar aleshores, que no faria mai una cosa així, perquè ell té molt clar que la seva obligació són els seu votants. Meravellós exemple de coherència i de poca vergonya.
En l’olla barrejada, típic plat català, hi ha tants ingredients i tanta diversitat que potser no saps el que menges, però el conjunt t’agrada. La política catalana és com una sopa de sobre, tot és una vulgar barreja d’aigua i colorants, una mentida i el resultat final és una merda.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
AYUSO, LA UNIVERSITÀRIA
Ayuso dóna un premi a una universitària
Hi va anar representant als bons ex estudiants. Només entrar es va perdre. No hi havia estat mai a la universitat i els seus col·laboradors tampoc. Amb el seu somriure va hipnotitzar a tot el vell professorat però els estudiants amb el nou ball ja no els espanta res. Quan va rebre el Premi, la noia guardonada, va insultar a la Ayuso del dret i del revés. La Presidenta va sortir de la Universitat encantada. No havia entès res. Mai no ha entès res del que es diu a la universitat.
ES QUEDARÀ SOL
Zelenski fa neteja
Com qui no en té prou amb una guerra, Zelenski ha fet dissabte (que pel jovent d’ara traduirem com netejar el pis a fons). Primer es va rentar la samarreta verda i mentre s’assecava, es va treure una llista i va començar a destituir a personal del govern i de l’exèrcit. A Ucraïna –que ho sàpiguen els seus recents incondicionals– hi havia més corrupteles que neu. De fet el país era una gran massa de corruptes que la invasió russa a blanquejat. Total que amb això d’entrar als organismes europeus i de rebre armament i dòlars, el Zelenski s’ha vist obligat a destituir a molta gent. La imatge per sobre de tot. Després de la neteja el que cal preguntar-se és qui traurà del poder a Zelenski, si els russos o els ucraïnesos destituïts.
PIS D’OFERTA
Quaranta milions per un àtic
Algú tenia quaranta milions i ha comprat un àtic a Barcelona. El pis està bé, grandet, amb dutxa i vistes a Mallorca. Jo conec aquest home. El vaig veure passar l’altre dia amb una limusina. És un tipus normal que anava espaterradet al seient del darrera amb la seva senyora. Naturalment no és espanyol. No hi ha cap espanyol en aquell edifici de vint i tantes plantes, coneguda com la torre de Babel. Els espanyols a Barcelona es comencen a trobar a partir del Llobregat i del Besos. O sigui una mica cap a l’extraradi. Als que encara s’atreveixen a viure cap al centre, els desnonen a tots. Política progre Colau.
EL NUCLI DE FERRO DEL GLOBUS TERRAQUI S’HA ATURAT
Segons els científics xinesos això allargarà el dia
El meu veí s’ho explica com el truc que han trobat els líders mundials de la política i de la finança per fer treballar més a la gent sense que se n’adoni. I que això es correspon amb la mania que tots els que manen, tenen, de retardar l’edat de jubilació. Quan per altra part està clar que no hi ha treball enlloc.
Un altre veí ha trobat una altra explicació. Val a dir que és constitucionalista i una mica nostàlgic d’allò de “Por el imperio hacia Dios”. Segons ell, això és un truc dels comunistes xinesos per aturar el món i ells quedar-se la millor part, ho sigui els minerals, l’aigua, el menjar... i la roba interior de les blanques.
Quan he aconseguit escapar d’ells m’he preparat un gran Cuba-Libre.
EL PAPA DE ROMA PERD ELS PAPERS
Diu que l’homosexualitat no és delicte però si pecat
Hòstia Papa Fancisco, l’has clavat. Ja sabem que no és delicte perquè les lleis ho diuen si més no. Però molts carques, homòfons, masclistes, l’extrema-dreta i altres Dràcula’s voldrien que ho tornés a ser i no haver d’acontentar-se amb el PECAT.
Papa Francisco! Potser que facis un favor als teus seguidors de bona voluntat i que pleguis de dir tonteries tan grosses.
Ocupat en prioritat de netejar casa teva plena de pedòfils i altres variants de la violència exercida en nom de l’autoritat moral de sacerdots i bisbes i deixa d’encobrir-los de forma encoberta.
GUGELASOS NO, GRÀCIES
Un algoritme de Google invisibilitza el català a Internet
És freqüent i en qualsevol lloc escoltar: faig un gugelaso i t’ho dic. Google és com l’Esperit Sant que dóna la ciència infusa als que l’utilitzen a canvi de la seva ànima.
Tingueu clar que Internet és manipulat pels qui manen. I els poders estatals ja fa molts anys que malden per espanyolitzar la xarxa. Hi ha posat desenes i desenes de milions per aconseguir-ho.
I és veritat que d’any en any van guanyant terreny. Ho sigui, catalanets, no val a queixar-se de la pèrdua del català en xarxa. Feu un gest simple que son els que valent. Deixeu d’una punyetera vegada d’utilitzar Google.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
En l'agricultura es necessita un bon sòl, després un cultivador intel·ligent I llavors de bona qualitat.
En l'educació, la natura és el sòl, el mestre és el cultivador, finalment les llavors els preceptes.
ERRORS QUE ES PAGUEN
La Unió Europea enviarà més tancs a Ucraïna
Mai la Unió Europea havia estat tan unida. Desgràcies, crims, guerres i injustícies en vivim cada dia, però mai havien aconseguit aquesta resposta unànime europea. A hores d’ara només falta el Vaticà per enviar tancs contra Rússia i no és que no vulguin, és que no en tenen.
Sembla com si a Europa, hagi sonat l’alarma per desfer-se de Rússia. Com si estesin esperant l’excusa per acabar amb l’antic imperi. Error. Mai no acabaran amb Rússia. Rússia és la pàtria. Orgull de poble. Envoltats de la misèria tsarista, comunista o Putiniana, els russos són nació i orgull.
L’armament de Putin pot ser de cartó pedra. Els seus generals uns ebris descerebrats, però la dona embolicada amb tres mantes que surt a vendre flors quan veu un turista, el seu marit que cuida una cabra perquè és tot el seu patrimoni, l’escombriaire que menja del que recull, tots aquests donaran la vida per la seva terra. I la terra és molta i ells també.
Europa sempre ha mirat l’est amb desconfiança i menystenint. Potser s’ho mereixen. Els seus mandataris han estat veritables sonats... però i els europeus? Estem tan lliures de culpa amb Francos Hitlers Mussolinis, Dames de ferro, Adenauers Reis de Grècia i el fugitiu Valls governant Europa? Estem tan lluny de la misèria del poble rus? De la malversació del poder? És Ucraïna un paradís d’honestedat, comptes clars i xocolata espessa?
Quan un continent sencer que s’enorgulleix de la seva força, té els seus tancs amb goteres i necessita sis mesos per reparar-los, no pot mostrar-se massa orgullós. Europa es gasta milions i milions anuals en despesa militar però quan necessita treure a passejar els seus tancs, se’ls troba amb les rodes punxades. Francament Europa no és cap garantia de res. I voler acabar amb Rússia és un error històric que Europa pagarà.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
EL BURGALÉS CABREADO
Detenen al jubilat que enviava cartes amb explosius
Buenas, me llamo Pompeyo González Pascual. Nací en Miranda de Ebro. De profesión actualmente jubilado. Tengo setenta y cuatro años o sea que ya me toca. La Policía me detuvo el otro día y un juez me ha metido en la cárcel porque dice que soy un terrorista. Pues no, no soy terrorista. Soy un viejo cabreado que vive solo con una pensión de risa, una casa pequeña y húmeda y una vieja amante que maldita la gracia que le hace subirse las faldas. De terrorista nada.
¿Envié yo cartas a algunos lugares con un pelín de explosivo festivo? Pues sí, fui yo. Pero eso no tiene nada que ver con terrorismo. Eso es mala leche que uno ya no sabe por dónde sacar hasta que se le ocurre lo de las cartas. También he leído en la prensa, que me consideran pro ruso. Serán imbéciles. ¡Yo, un burgalés! En Burgos a los pro rusos les capan a los seis años.
A mí me gustaría que los que ahora me acusan, vivieran mi vida. Nací como quien dice entre dos vías. Miranda sólo tiene eso, vías, pasos a nivel y ferroviarios. Mala infancia, juventud peor, trabajo al aire libre, mujer sí, pero sólo una, comida escasa y vino barato. Así toda la vida. Y un día, después de ir aculando aburrimiento, injusticias, soledades y majaderías, dices: pues se lo voy a decir. Les voy a decir a todos los poderes lo cabritos que son, lo mentirosos que son, y la mala vida que entre todos me han dado. Y escribo unas cartas y les pongo un poco de pólvora de cohete, un poco de pimienta y otro poco de vinagre y las mando y hacen puf y yo me convierto en terrorista. ¡Anda la hostia! Que no hay terroristas en España que matan y roban y hacen misa cada día.
Si me sueltan, cosa que dudo, voy a fabricar un petardo atómico y que se jodan. No servirá para nada, eso me lo sé yo que habré diligenciado unas cien protestas por triplicado, pero al menos se asustarán de verdad y yo podré sentirme un terrorista de verdad, que visto lo que hay, tampoco es tan malo.
LA GARSA PROSTÀTICA
45 HEROIS I 1 BRIVALL
Un jutge acusa a 45 policies a causa del 1-O
A Catalunya exerceixen uns set-cents seixanta Jutges i Magistrats. De tots ells, només un, portarà a Judici a 45 dels molts policies que van atonyinar fins que la mà els feia mal, a ciutadans catalans que feien cua per votar.
Francament, no s’entén. No s’entén que els altres set-cents jutges passin de la sonada pallissa ni, sobre tot, la valentia del Jutge Francisco Miralles. Que un Jutge es mantingui ferm durant cinc anys en la seva decisió malgrat les pressions que sense cap mena de dubte ha rebut, és un fet únic.
Miralles no és un Showman com molts dels seus col·legues. Es saben poques d’ell i les que es coneixen no tenen cap interès. Uns quaranta anys, es desplaça sovint a Palma on viu la família, va a comprar el pa... s’ha mantingut sempre neutral i allunyat de la política... Coses sense glamour. Fins ara.
Des del moment en que Miralles va anunciar el processament dels policies, tot el cos policial s’ha posat dempeus reclamant la inhabilitació del Jutge, acusant-lo dels set pecats capitals i fent una col·lecta per segrestar-lo. Un amic apassionat dels companys botxins, els ha declarat oficialment herois. HEROIS.
En pocs països es permet una batuda de càstig com la del 1-O. Les imatges d’aquell dia representen la brutalitat oficial més repugnant del que es considera una democràcia, però el més indignant és que algú s’atreveixi a qualificar a aquestes manades uniformades com a herois. Igual que Hitler, un altre heroi que inspira profundament a la policia nacional espanyola. Anem bé.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS PERIODISTES SOLS, DAVANT DEL PERILL
La informació al món sovint fa olor a mort: al 2022 van ser assassinats 67 periodistes al món, dels quals només 12 en un país en guerra, Ucraïna, i els altres escampats per països com Pakistan, Països Àrabs, Filipines i uns 30 a Amèrica llatina a països com Colòmbia, Brasil, Haití, Hondures i , sobretot, Mèxic amb 13 víctimes que encapçala la llista en l’àmbit mundial. De la mateixa manera, la Xina encapçala la llista en periodistes empresonats, 112.
Mèxic és un dels països més violents del planeta amb uns 40.000 assassinats cada any i uns 100.000 desapareguts en els darrers vint anys, que es reparteixen entre la violència criminal dels càrtels de la droga i els diferents cossos repressius de l’estat.
Així els periodistes que són la veu del seu amo i que informen sobre la corrupció i les injustícies i són crítics amb les polítiques del govern, reben de valent: des dels 2000 fins 2018 hi ha hagut 117 assassinats que han augmentat considerablement amb l’arribada de Lopez Obrador al govern multiplicant-se les agressions a mitjans periodístics a més de 2000.
El 95% dels crims queden impunes i llibertat d’expressió resta amenaçada de mort ajudada pel president que fustiga i intimida en les seves conferències a la premsa crítica d’un país cada cop més militaritzat i en mans de les multinacionals que destrueixen les comunitats indígenes. Un cas colpidor és el de Fredi Román, assassinat poc després de demanar justícia pel crim del seu fill i de denunciar el crim d’estat dels 43 estudiants d’Ayotzinapa.
Amb tot, el govern d’esquerres i progressista de Lopez Obrador finalment a pres mesures per ajudar als periodistes assassinats en el seu últim viatge i a partir d’ara totes les noves víctimes tindran un taüt gratuït i alhora aquí, a Catalunya, l’associació de periodistes catalans faran un sorteig solidari anual per substituir als periodistes mexicans desapareguts.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
VAGUISTES ABOCATS AL FRACÀS
Metges, mestres i professors, taxistes, àrea metropolitana i lletrats de justícia
Gran vaga i clamor a Catalunya però que de poc a de servir. Carallots els vaguistes? Segons el moment els poders públics menteixen, juguen a guanyar temps o envien la policia antiavalots. A canvi els vaguistes perden cada dia d’aturada una part important del seu sou.
Suposem que algú guanyi 3.000€ nets al mes. Per cada dia d’aturada els amos li descomptaran 550€. Aquesta és una veritat que capa tota possible lluita feta per vèncer. Només permet el patalear una estona que els surt caríssima. Bé, penseu que quasi ningú guanya els 3.000€.
Ara preguntem als vaguistes per què s'aturen, què demanen i en quina situació es troben. Els sanitaris reclamen, sobretot, més temps per visitar correctament els pacients. Demanen tenir un control de temps per a les demandes assistencials i escoltar els usuaris i donar-los respostes adequades. També temps per formar-se "per no errar amb els diagnòstics", conciliació familiar i millores salarials. Aquí es juga el sistema sanitari públic de Catalunya segons els vaguistes.
Els mestres i professors, estan molt enfadats amb el seu conseller. No té paraula i incompleix l'acord signat al setembre per revertir les retallades. No hi ha alternativa i cal sortir al carrer. Les condicions laborals de mestres i professors són pitjors que les del 2012. Cal més finançament per a l'educació. La llei diu que ha de ser un 6% del PIB i ara estem al 3%.
La llei diu que les VTCs no poden ser un taxi. Són 700 serveis privats de transport de viatgers què no poden agafar una persona pel carrer. Però la setmana passada van descobrir 1.170 llicències de VTC sense que ningú se'n faci responsable.
I els sindicats en tot això? Lligats de peus i mans per la llei que prohibeix les CAIXES DE RESISTÈNCIA i pel seu legalisme antidemocràtic.
La gota que ha fet vessar el got de la paciència dels vaguistes serà això mateix, una gota i no una setmana o un mes de pluja. Fins que la societat civil no s’organitzi fora del sistema continuaran sent perdedors emprenyats i res més. Fins quan es conformaran només a xiulat a polítics com la Laura Borràs quan se’ls ha acostat a parlar amb ells?
Esperem que els vaguistes no se sentin ofesos per recordar-los que la jornada laboral de vuit hores es va guanyar després d’un any de vaga general a Catalunya. Crear Caixes de Resistència faria possible el guanyar.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
UNA LLIÇÓ DE LA DRETA CATALANA
Milers de manifestants a Madrid contra Sánchez. A Barna pocs però bons
Madrid, una part de Madrid es va llençar al carrer per manifestar-se en contra del President Sánchez. Motius concrets? Tots. Amb tot el que porta de mandat, Sánchez encara no n’ha encertat ni una. Mira que és difícil, però la dreta ho té clar: Ni una. I es manifesten al reclam del Sr Abascal. Abascal agrada molt a Madrid, els recorda el protagonista de “La del manojo de rosas”. Simpàtic, ben parit, xuleta...
A Barcelona, la dreta també va manifestar-se, però poquet, no arribaven a cinc-cents. Que ningú no s’espanti, a Barcelona també hi ha molts admiradors d’Abascal però són d’altra mena. A Barcelona la dreta comença a presentar-se de Diagonal cap amunt, cap el temple expiatori del Tibidabo. Pots trobar algun admirador als barris marginals, és cert però aquests ni són catalans ni de Vox, aquests son els esclaus.
Vox a Catalunya té molta força espiritual, però l’espiritualitat no sempre fa anar a missa. Migdia és bona hora, sí, però fa fresca, un vent emprenyador baixa del Tibidabo i la dona no està massa fina... Al final, la parella agafa el cotxe, després busque aparcament al centre. S’han deixat la bandera a casa perquè no entrava bé i podia ratllar l’entapissat de l’interior. Surten i comproven que segueix el fred. “Que frio hace coño”. I abans d’incorporar-se als manifestants dretans, van a un bar i prenen una cosa calentona. Quan comencen els discursos, l’home resignat diu: “Pues tendremos que ir”. I la dona li demana amb cara de pena per quedar-se al bar, perquè es nota el pit carregat. L’home surt, dóna una volta entre els cinc-cents manifestant, en saluda a un parell, explica que té a la dona fotuda però que el deure és el deure. Torna al bar.
Aquesta és una manifestació de la dreta catalana. Lluny de les multituds cridaneres de Madrid. Aquí són pocs, però bons. Convençuts i compromesos en defensa de la democràcia i el dret a la vida dels que no son LGTBIJXWW.
LLUFA PELS QUE ES VAN QUEDAR A CASA, “HOMBRE”!
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
A GOYA NO LI AGRADA EL CINEMA CATALÀ
Cap nominació als Goya per Pacifiction
Accepto d’entrada que amb el que està caient, preocupar-se per les nominacions al Goya és típic de catalanet de diumenge a la tarda. Com a possible disculpa dir que no he vist la peli, que més d’una vegada he criticat la hiperventilació patriòtica que Pacifiction ha provocat entre els cinèfils catalans i que el Goya em preocupen el mateix que els Gaudí. Res.
Acceptades les faltes i demanada la indulgència; quins collons que tenen!
Cadascú té el seu gust i, fins ara, el Tribunal Constitucional, no té res a dir. És molt possible que “El que el vent s’endugué”, per a molts els recordi més mal de cul que una bona pel·lícula, però gairebé ningú no dubtarà de tenir-la present a l’hora de parlar de cinema. L’acadèmia Espanyola no ha fet el mateix amb Pacifiction. Potser és una mala pel·lícula. No ho sé però ha guanyat onze premis Gaudí, nou Cesar’s i ha estat nominada com a millor film a Cannes... No és prou pedigrí pels Goya?
Potser és massa llarga, això diuen els que l’han vist i que no són pas gaires, però aquesta no és excusa per eliminar-la d’un concurs cinematogràfic i si no que li preguntin a Ben Hur. Potser és una peli rara, d’aquelles que ni entens ni ganes... però on estaria a hores d’ara Bergman o el mateix Pinotxo si l’important d’un llargmetratge és que s’entengui?
Arribats a aquest punt i a sobre havent nascut a Catalunya, hom no té més remei que buscar la justificació d’aquest oblit a qüestions purament polítiques. Malgrat les cimeres polítiques que es facin, Espanya té mania a França i a Catalunya i aleshores sí que hem de posar el crit al cel. Per què hem de posar el crit al cel? Tampoc ho sé. Però no hi ha res com sentir-se víctima del que sigui, sobre tot pels catalans.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
EMBOLICA QUE FA FORT
Darrers moviments polítics a Catalunya
Les intencions són clares. Els socialistes del PSC volen tocar i enfonsar a ERC. Els republicans, volen sobreviure i en la mesura que poden intenten fer xantatge amb els pressupostos espanyols. Sempre ha estat així. Les idees compten poc a l’hora de guanyar vots. Les negociacions polítiques són un mercadeig dignes de la sortida de Crist al Temple. Aquesta vegada però, potser perquè la situació està cantada, les formes semblen encara més llastimoses. Un tram de carretera mai no es pot convertir en obstacle perquè tot un país pugui tenir pressupost.
La sanitat, l’ensenyament, fins i tot la justícia i sobre tot la molta gent que viu en plena precarietat no es mereix una baralla de barri entre dos pinxos o dues bandes de pinxos.
Per acabar-ho d’adobar, un altre pinxo, el Sr Collboni, abandona ara el govern municipal per poder preparar la propera campanya que l’hauria de portar a ser nomenat Alcalde de Barcelona enderrocant a la fins ara aliada Colau. Aquest mateix senyor, fa pocs anys va criticar durament la sortida d’un altre membre del consistori poc abans d’unes eleccions. Ell, va assegurar aleshores, que no faria mai una cosa així, perquè ell té molt clar que la seva obligació són els seu votants. Meravellós exemple de coherència i de poca vergonya.
En l’olla barrejada, típic plat català, hi ha tants ingredients i tanta diversitat que potser no saps el que menges, però el conjunt t’agrada. La política catalana és com una sopa de sobre, tot és una vulgar barreja d’aigua i colorants, una mentida i el resultat final és una merda.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
AYUSO, LA UNIVERSITÀRIA
Ayuso dóna un premi a una universitària
Hi va anar representant als bons ex estudiants. Només entrar es va perdre. No hi havia estat mai a la universitat i els seus col·laboradors tampoc. Amb el seu somriure va hipnotitzar a tot el vell professorat però els estudiants amb el nou ball ja no els espanta res. Quan va rebre el Premi, la noia guardonada, va insultar a la Ayuso del dret i del revés. La Presidenta va sortir de la Universitat encantada. No havia entès res. Mai no ha entès res del que es diu a la universitat.
ES QUEDARÀ SOL
Zelenski fa neteja
Com qui no en té prou amb una guerra, Zelenski ha fet dissabte (que pel jovent d’ara traduirem com netejar el pis a fons). Primer es va rentar la samarreta verda i mentre s’assecava, es va treure una llista i va començar a destituir a personal del govern i de l’exèrcit. A Ucraïna –que ho sàpiguen els seus recents incondicionals– hi havia més corrupteles que neu. De fet el país era una gran massa de corruptes que la invasió russa a blanquejat. Total que amb això d’entrar als organismes europeus i de rebre armament i dòlars, el Zelenski s’ha vist obligat a destituir a molta gent. La imatge per sobre de tot. Després de la neteja el que cal preguntar-se és qui traurà del poder a Zelenski, si els russos o els ucraïnesos destituïts.
PIS D’OFERTA
Quaranta milions per un àtic
Algú tenia quaranta milions i ha comprat un àtic a Barcelona. El pis està bé, grandet, amb dutxa i vistes a Mallorca. Jo conec aquest home. El vaig veure passar l’altre dia amb una limusina. És un tipus normal que anava espaterradet al seient del darrera amb la seva senyora. Naturalment no és espanyol. No hi ha cap espanyol en aquell edifici de vint i tantes plantes, coneguda com la torre de Babel. Els espanyols a Barcelona es comencen a trobar a partir del Llobregat i del Besos. O sigui una mica cap a l’extraradi. Als que encara s’atreveixen a viure cap al centre, els desnonen a tots. Política progre Colau.
EL NUCLI DE FERRO DEL GLOBUS TERRAQUI S’HA ATURAT
Segons els científics xinesos això allargarà el dia
El meu veí s’ho explica com el truc que han trobat els líders mundials de la política i de la finança per fer treballar més a la gent sense que se n’adoni. I que això es correspon amb la mania que tots els que manen, tenen, de retardar l’edat de jubilació. Quan per altra part està clar que no hi ha treball enlloc.
Un altre veí ha trobat una altra explicació. Val a dir que és constitucionalista i una mica nostàlgic d’allò de “Por el imperio hacia Dios”. Segons ell, això és un truc dels comunistes xinesos per aturar el món i ells quedar-se la millor part, ho sigui els minerals, l’aigua, el menjar... i la roba interior de les blanques.
Quan he aconseguit escapar d’ells m’he preparat un gran Cuba-Libre.
EL PAPA DE ROMA PERD ELS PAPERS
Diu que l’homosexualitat no és delicte però si pecat
Hòstia Papa Fancisco, l’has clavat. Ja sabem que no és delicte perquè les lleis ho diuen si més no. Però molts carques, homòfons, masclistes, l’extrema-dreta i altres Dràcula’s voldrien que ho tornés a ser i no haver d’acontentar-se amb el PECAT.
Papa Francisco! Potser que facis un favor als teus seguidors de bona voluntat i que pleguis de dir tonteries tan grosses.
Ocupat en prioritat de netejar casa teva plena de pedòfils i altres variants de la violència exercida en nom de l’autoritat moral de sacerdots i bisbes i deixa d’encobrir-los de forma encoberta.
GUGELASOS NO, GRÀCIES
Un algoritme de Google invisibilitza el català a Internet
És freqüent i en qualsevol lloc escoltar: faig un gugelaso i t’ho dic. Google és com l’Esperit Sant que dóna la ciència infusa als que l’utilitzen a canvi de la seva ànima.
Tingueu clar que Internet és manipulat pels qui manen. I els poders estatals ja fa molts anys que malden per espanyolitzar la xarxa. Hi ha posat desenes i desenes de milions per aconseguir-ho.
I és veritat que d’any en any van guanyant terreny. Ho sigui, catalanets, no val a queixar-se de la pèrdua del català en xarxa. Feu un gest simple que son els que valent. Deixeu d’una punyetera vegada d’utilitzar Google.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
En l'agricultura es necessita un bon sòl, després un cultivador intel·ligent I llavors de bona qualitat.
En l'educació, la natura és el sòl, el mestre és el cultivador, finalment les llavors els preceptes.