Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Reforma de la llei “sols sí és sí”. Un duaner francès estafa a la policia espanyola. Festa de Sant Jordi. Els esquimals arriben a Catalunya. Sudan, salvi qui pugui. P.P. proposa la creació d’un Parc Juràssic a Viladecans. Alcaldes francesos a judici per utilitzar el català en els plens. El Canal d’Urgell tanca comportes
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
28 d'abril 2023
NI SÍ, NI NO, NI TOT EL CONTRARI
Reforma de la llei “sols sí és sí”
Espanya és el magnífic exemple d’un país que avança amb criteri i unitat constitucional. Des del parlament, passant pels serveis d’intel·ligència fins arribar a l’alcalde del Botifarra Gate, la política espanyola és la mostra més inqüestionable de l’estupidesa humana.
“No és no” dèiem fa un temps. “Només sí és sí” diem ara. No hi ha tanta diferència. Tothom –excepte la judicatura– pot entendre el sentit de l’expressió, una cosa així com dir: “folla’t a ton pare”, s’entén. Però aquest canvi tan innecessari, ha suposat la trencadissa del tauler polític. Fa unes vint-i-quatre hores, el Parlament es dividia entre l’esquerra, les dretes, i els nacionalismes. Bastant normal. Ara pacten PSOE amb P.P. més independentistes de dreta. Mentre, Podem plora sola i Vox queda guardant les armes. Els únics que segueixen al seu lloc és “Falange Española”. I tot per fer entendre als mascles que trencar la cara a la seva companya, és una burrada. No està prou clar? De veritat que són més rucs que la Petusca.
Si passem de l’anècdota al curós estudi sociològic veiem però que l’enrenou que ha provocat la nova-vella llei és d’allò més normal. No ens entenem. Espanya no està dividida en dos, ni en tres, Espanya està dividida per blocs de pisos. No sortim d’aquí.
Deia Saramago que Déu i el Dimoni van tenir un mal entès i que al cap dels anys, el Dimoni visitava sovint a Déu i li proposava fer les paus. Déu encara es manté inflexible. Com no pot ser d’altra manera, Déu és Espanya, encara més, després de fer-nos a la seva imatge i semblança, i veient com havia sortit la cosa, Déu es va transformar ell mateix i es feu a imatge dels espanyols. Doncs així estem, inflexibles amb la nostra veritat, sense escoltar les raons dels altres, fent marejar la perdiu a canvi de no res. Perquè som Déu i no hi ha vergonya ni pecat que ens espanti. Perquè, com Déu, pactem amb el Diable i després el deixem cremar. Després de nosaltres el diluvi i abans la sequera.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
INTEL·LIGÈNCIA POLICIAL
Un duaner francès estafa a la policia espanyola
Em dic Joan Sampere i Duart. Francès de tota la vida però amb pares de l’Empordà i autor de l’estafa a la policia espanyola. Els hi ho explicaré per sobre.
La poli espanyola necessitava proves contra personal català. Era igual la prova i el personal. La qüestió era embolicar la troca. I un dia el meu bon amic Anselmo Tribujo, policia espanyol, va preguntar-me mentre preníem un cafè si tenia alguna sospita dels catalans que passaven la frontera. Tots vaig dir per fer-lo feliç. Hi ho va estar i em va pagar el cafè.
Dies més tard va insistir. Millor que fos un polític, un home així com de casa, amb aparença de desvalgut. I vaig pensar en el Trias que sovint venia a comprar tabac. Va proposar acusar-lo d’estraperlo però en Trias només comprava un paquet. Fuma poc i d’amagat.
Igual passava diners, va suggerir l’Anselmo. Potser sí, potser sí, vaig contestar per fer-lo content i em va tornar a pagar el cafè.
I vaig veure que l’Anselmo seria un negoci. “Trias va a Suïssa, Anselmo”. “No me jodas!” “Lo sé de buena tinta”. Tremolant d’emoció em va demanar el número de compte corrent suís del Trias. Coño! Vaig dir,” eso es peligroso”. Aquell dia, apart del cafè i licor em va prometre 25 mil euros. “Eso para un francès no es nada, joder”.
Li vaig donar el meu telèfon amb un parell de variacions i dos o tres zeros de més i vaig cobrar. Després vaig assabentar-me que l’Anselmo estudiava oposicions per la Policia Patriòtica (secció intel·ligència). Van tardar força en adonar-se que el número era fals, però tampoc es van enfadar gaire perquè qualsevol número els servia. Fins i tot el podien imaginar ells, però sembla que els costava trobar tants números. En resum, és això el que va passar. Ho sento per vostès perquè la meva part l’han pagada tots els espanyols, però tampoc els vindrà d’aquí, espero. Una forta abraçada.
LA GARSA PROSTÀTICA
BARRICADES
Festa de Sant Jordi
Dèiem fa poc que Barcelona era una gran trinxera que l’obria en canal. El dia de Sant Jordi, vàrem tenir també les barricades. Munts i munts de llibres defensant-nos de les bales de la ignorància. Feia bonic. Però com sempre que fem una passa endavant, en fem dues enrere. Ja no hi ha barricades literàries, tornem a estar sols envoltats d’ignorància i les trinxeres tornen a quedar desprotegides.
Aprofitant la treva, la classe política de tota Espanya va desembarcar a Barcelona. Bones paraules, millors somriures, un aparent interès per la cultura i una rua de periodistes (a sou la majoria) que els seguien. Això va passar diumenge. Ja no som a diumenge.
Per Catalunya, Sant Jordi és vaca sagrada. No pot tocar-se. És com l’àvia de cada família. L’endemà però l’àvia torna al geriàtric. També el llibre signat per l’autor després de dues hores de cua, torna a l’estanteria. Ja l’hem mirat (sobre tot la firma), li hem suat el llom i fullejat les primeres pàgines. Ens sembla que ens agradarà, i després de sopar el deixem a la llibreria on descansen de fa temps una dotzena més de llibres del dia del llibre.
Per Sant Jordi es van vendre un milió llarg de llibres. Quina cultura que té el país! No senyors. És festa, com ho és una treva, com ho és l’amor que omplia els carrers amb parelles enrosades agafadetes de les mans, fent-se petons plens de complicitat nocturna. Tornaran l’any vinent però un bon percentatge amb una altra parella.
És una llàstima però no ens podem deixar portar pels dies de festa. Són bonics, t’omplen el cor de bones intencions i pensaments però són mentida, o miratge com a mínim. Gens de fiar. Com el desembarcament de la política castellana a la Rambla.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS ESQUIMALS ARRIBEN A CATALUNYA
En els darrers anys l’emergència climàtica està creant moltes dificultats de supervivència en un poble que habita aquests territoris des de fa més de quatre mil anys. Ells són els esquimals, que s’anomenen a si mateixos Inuit que en la seva llengua vol dir éssers humans.
Els Inuits viuen en una extensa zona continental i illes pròximes del nord del Canadà. El seu, Nunavut, gaudeix d’una autonomia política federal d’ençà 1982 i a hores d’ara la seva gent té greus problemes de subsistència degut a les conseqüències del canvi climàtic amb l’augment de la temperatura, el desgel i la manca de recursos naturals.
El govern català, preocupat pel despoblament de Catalunya, a través de la seva oficina exterior a Ottawa, ha connectat amb aquesta problemàtica del poble Inuit i ha visitat Nunavut instal·lant a la seva capital, Iqaluit, una delegació que ha creat uns cursos de català i preparat el trasllat a Catalunya d’uns milers d’esquimals destinats a habitar comarques pirinenques despoblades amb la finalitat de restablir un equilibri al territori i alhora enfortir l’escassa natalitat del país, així han estat rebuts a l’aeroport del Prat pel President de la Generalitat els primers nouvinguts, onejant les banderes catalanes i les de Nunavut amb els colors groc i blanc mar, un estel polar i un Inukshut.
Per altra banda la gran Enciclopèdia Catalana està preparant un diccionari inukitut-català, català-inukitut alhora que Catalunya Ràdio prepara unes emissions diàries en inukitut i la Universitat de Barcelona ha iniciat uns estudis sobre la llengua i la cultura dels inuits.
Alertades les autoritats internacionals de l’ONU i la UNESCO, han atorgat a Catalunya el premi “New Civilitation” pels seus esforços en aconseguir un país tant multicultural que aplega a més de 350 llengües i cultures. Amb els inuits han arribat també més ossos i fauna que està en perill a Nunavut que donaran nova vida al Pirineu.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
SUDAN, SALVI QUI PUGUI
Els occidentals fotem el camp en massa
Feia setmanes que s'estava gestant la guerra entre els dos generals rivals, abans aliats per expulsar els civils del poder en el cop d'estat del 2021. Dos generals en mortal brega i un país ric en reserves agrícoles i petrolieres. El generals fins i tot han comès el sacrilegi de no respectar el final del Ramadà.
I per què hi viuen tants estrangers? Xina, Rússia, els Emirats Àrabs Units, hi tenen interessos estratègics, econòmics i d'influència. Els occidentals temen una escalada als set països fronterers que ja viuen conflictes sagnants des de fa anys com a Líbia, Eritrea o la República Centreafricana.
Fins ara el Sudan havia atret potències i empreses estrangeres, desitjoses d'explotar les seves reserves d'or i petroli, ara tot se’n va a la merda. Estrangers evacuats en massa, el país a la vora del precipici i els morts que van sumant, fins ara 420 o 500, demà? Mentre, explosions, atacs aeris, foc d'artilleria a Khartum, una capital de cinc milions de persones sumides en el caos, privades d'aigua i electricitat, i amb magres reserves d'aliments.
La premsa del món ric prefereix parlar del pont aeri entre Khartum i Djibouti. De l’evacuació precipitada de francesos, espanyols, italians, alemanys i altres nacionalitats.
Quinze dies de combats, ferotges, i de destruccions a Khartum. Dels avenços de l'exèrcit sudanès o dels paramilitars de les Forces de Suport Ràpid (RSF), només en tenim idees vagues. Sabem, gràcies a testimonis, que el foc d’artilleria trona dia i nit, i que les treves pactades no es respecten. Els habitants de la capital estan fugint perquè la situació és insostenible al no tenir aigua corrent ni electricitat. I des de el punt de vista de les comunicacions el diumenge passat el país va patir una interrupció gairebé total d’Internet.
Els que fugen, al mig dels carrers es troben atrapats pel foc creuat dels combats, un caos indescriptible, per això les cancelleries àrabs i occidentals intenten evacuar els seus nacionals i altres africans en combois teòricament protegits.
Malgrat que els combois sovint han estat atacats per un o altre dels bàndols les cancelleries declinen denunciar els fets i callaran mentre aconsegueixin que els avions plens a vessar de persones s’enlairin de Khartum cap a Djibouti, on hi ha una base francesa. Per la seva part els Estats Units van utilitzar tres helicòpters CH-47 Chinook per evacuar un centenar de persones de la seva ambaixada, inclosos alguns diplomàtics estrangers. Els francesos continuen enviant més avions d’evacuació i els anglesos han evacuat els seus diplomàtics i les seves famílies, mobilitzant més de 1.200 soldats.
Gràcies als silencis occidentals les forces armades sudaneses així com els paramilitars de la RSF poden actuar amb opacitat i impunitat.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
PARC NATURAL
P.P. proposa la creació d’un Parc Juràssic a Viladecans
El P.P. ha proposat la creació d’un parc juràssic si guanyen les eleccions a Viladecans. És normal. Per ells el juràssic és la rabiosa actualitat. És on viuen encara i tenen un fotimer d’exemplars tancats a les neveres i d’altres que segueixen lliures pel parc nacional d’Espanya.
Aquesta és la proposta que han feta pública, però tenen altres idees en cartera com la creació d’una gran Plaça de Toros on la gent podria observar en directe el dia a dia de vaques, toros i picadors que conviurien conjuntament als estables.
Un tercer projecte (però aquest necessitaria majoria consistorial) proposa la potenciació de la llengua catalana en el municipi. A canvi, tota persona que utilitzés la llengua quadribarrada, ja fos pel carrer, a casa o a institucions públiques, tindria un gravamen municipal del 5% al 10%, segons la renda, per parlar català. Un pagament que no faria més que donar a la llengua vernacular un segell de distinció.
Encara no hi ha enquestes sobre intenció de vot a Viladecans, però es rumoreja que aquestes iniciatives han caigut molt bé, entre els diferents parcs temàtics dedicats a bèsties dissecades i altres mol·luscs.
Nosaltres també trobem les propostes força encertades. De la mateixa manera que els escriptors –no genis– puntuen a vegades una frase que volen remarcar amb tres signes d’admiració (quan en realitat només en cal un), el P.P. de Viladecans vol puntuar el caràcter purament juràssic del nostre país. Una manera com una altra de ratificar la idea. Potser no molt correcta però efectiva. Finalment reconeixerem públicament el període Triàsic on es troba el nostre país. A uns 230 -240 milions d’anys del món modern.
Fantàstic, però LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
DE LA GERMANOR EN LA DESGRÀCIA
Alcaldes francesos a judici per utilitzar el català en els plens
Quan un fill de puta es mora, passa a ser una bona persona amb les seves coses. Quan dos es barallen passen a ser germans en veure’s agredits per una tercera persona. Res uneix tant com la desgràcia.
Catalunya i el Sud de França (volia dir Catalunya nord) s’estimen d’allò més perquè són com a bessons de mala mare. Són minoria, parlen una altra llengua, tenen la butxaca plena i celebren no se sap quantes festes reivindicatives. La única diferència és que a Catalunya la castiguen cada dia i als del nord només alguna vegada. Ara els ha tocat. La raó és tan peregrina com els motius que justifiquen els càstigs a Catalunya. Algú (només sabem que de dretes confesses o no) li ha tocat el voraviu que es parli català a la maison de ville i jutja als seus responsables. Una carallotada.
Per sort, Omnium Cultural, la musa dels casos perduts, ja ha donat suport als alcaldes rebels. Omnium donarà diners i suport legal i un camió ple de mantes pel benestar dels alcaldes. Omnium està a totes menys a posar ordre a casa seva, però es bonica aquesta cooperació transpirinenca. Els francesos, gent educada, han agraït l’ajuda malgrat que no la necessiten. També és bonica la cordialitat transpirinenca.
Entre tanta cordialitat i cooperació, correm el perill d’oblidar que els càstigs són una farsa, que l’important és la força que tenen els altres per fer-nos passar per pidolaires de drets fonamentals. No passarà res amb els alcaldes de França, la víctima serà, com sempre Catalunya, la del nord la del sud i la del centre. Tan se val d’on vinguem.
P.D. El Tribunal Constitucional diu que la Constitució no fixa una proporció de castellà a les escoles. Feia set anys i un dia que no teníem un veredicte favorable. Ens hem quedat sense paraules. No tornarem a criticar l’Espanya Imperial ben be fins el proper número.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
I UN CÀNTIR PER CADA PAGÈS
El Canal d’Urgell tanca comportes
Les autoritats espanyoles estudien amb urgència les mesures a prendre abans no arribin els turistes, si es manté la sequera.
Les conseqüències poden ser veritablement catastròfiques.
La majoria de turistes que arriben a Espanya són de xancleta i samarreta imperi però tot just trepitjar terreny nostre, es transformen en senyors de totes rendes. Es dutxen dues vegades al dia i cada vegada que surten o entren a la piscina, s’afaiten amb navalla deixant corre l’aigua de l’aixeta, utilitzen glaçons encara que sigui per posar a la sopa, tiren de la cadena cada vegada que passen pel lavabo, llencen les aigües minerals mig plenes...
Un país de sol ha de dur la cara neta, els carrers regats, les fontetes ornamentals a cada placeta, racons de gespa fresca, camps de golf amb els greens repentinats... Són moltes les coses que necessiten els turistes. I què passa si en arribar a Espanya es troben la terra cremada? pensen les autoritats aterrides. Doncs la misèria pel país-plató pensat pel turisme.
A part de processons i pregàries, es fan pous, s’assequen llacunes, es desvien canalitzacions però sense èxit. Les dessaladores que fins ara semblaven només per fer bonic, ara no paren però tampoc solucionen la manca d’aigua.
Amb tot, estem convençuts que al final el turista tindrà aigua per donar i vendre, cada matí, després de la primera dutxa podran llençar la tovallola a terra sense pensar en el rentat i tornaran contents a casa criticant la imatge seca dels pins que envoltaven el jardí de l’Hotel.
Els que no tindran aigua, seran els pagesos que depenen del Canal d’Urgell. No podran regar, la collita, aquesta i potser les properes serà un desastre. Les autoritats també pensen amb ells. La proposta que a hores d’ara té més força és regalar un càntir ple d’aigua per cada família pagesa.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA SORT DE SER POBRE
Nova Llei d’habitatge
Ha portat dos anys d’estudis, uns vint mil fulls d’estudis, una correcció i reducció del text a mida Llei. Tres-centes converses entre partits per aconseguir unanimitat. I mil estratègies per ser aprovada.
Ja tenim la nova Llei d’habitatge. Pràcticament indesxifrable, plena d’esmenes i casos singulars. La propietat ha tirat pel dret, com fa sempre i ja té les trampes necessàries per obeir la Llei però saltant-se-la a la torera.
Només una cosa clara. Els que no tenien habitatge seguiran sense tenir-ne, o els costarà un ull de la cara. Com ara.
LLADRES SELECTIUS
Llista de productes robats als Supers
Quan es parla de crisi econòmica, t’imagines als nens de l’Àfrica menjant-se els mocs envoltats de mosques o al poble rus amb abric i dues mantes al menjador d’una casa amb mig pam de neu a terra. La misèria a Espanya és una altra cosa, més alegre, més senyorial.
Els productes sostrets de les estanteries dels Supers, no són, com podria pensar-se, moniatos o alls o salsitxes. Para nada. Aquí quan hi ha crisi, pispem, per aquest ordre, licors, escopinyes, xocolates, cafè i cosmètica masculina per a l’hora d’afaitar-se. Ningú no podrà negar el sentit racial de la nostra gent. El primer és el primer.
“España será pobre pero hidalga”.
LES AVANTATGES DE SER ALIAT
Finlàndia s’envolta de filferro
El país més feliç del món... era Finlàndia. Una terra màgica, de decorat wagnerià i uns pocs milions d’habitants als qui sobrava espai, diners, serveis socials i gairebé calefacció.
Finlàndia ha entrat a la OTAN. La primera decisió envoltar-se d’un llarg mur per protegir-se de Rússia, un país que han tingut al costat des de la creació. És la mateixa terra, però encerclada, és el mateix país però amb una mica de por. És, en definitiva, una nova derrota humana.
ADÉU A L’ÀTOM
Alemanya tanca les tres darreres centrals nuclears en funcionament
Nuclear: NO GRÀCIES! Doncs sí, el nuclear ha passat a formar part de la història alemanya en el mateix moment en que els tres darrers reactors en actiu han estat aturats per sempre. És la fi d’una era.
Amb un lacònic: Els riscs de l’energia nuclear no són controlables, s’ha posat fi al funcionament dels reactors.
Poder eliminar les nuclears ha estat un llarg camí. 2020, Berlín pren la decisió d’abandonar gradualment l’àtom. L'Ex cancellera Angela Merkel, el 2011, havia accelerat el procés arran del desastre de Fukushima. Des del 2003, els alemanys han tancat 16 reactors i ni la invasió d'Ucraïna ho ha pogut aturar. Ha guanyat el seny però el seu cost serà de 200 a 400 trilions €.
L’ACORD DE CLAREDAT D’ARAGONÈS
Un referèndum pactat amb Madrid en el que no es parli d’independència
S’acosten eleccions i calen promeses enganyoses. Ara, el president Aragonès, què se les empesca totes, es digna assabentar-nos que la independència s’ha acabat políticament en el programa d’ERC. A l’altre bàndol, els indepes irreductibles de Junts volen ressuscitar la DUI que el president Puigdemont mai va ser capaç de proclamar.
Els què van a peu però ho tenen clar. Els ciutadans van perdre en aquell llunyà 1 d’Octubre del referèndum i els polítics van guanyar. Ells no volien la independència, ells volien el poder, mentre que el poble la volia i els va creure. Per això va perdre.
LA “MARE DE SATAN” AL CATÀLEG DE BOMBES
Huarte i l’Operació Arquimedes
La Policia de Navarra i la Guàrdia Civil han desmantellat un laboratori clandestí de fabricació d’explosius a Huarte, prop de Pamplona.
El millor de tot és que el fabricant va poder comprat les matèries primeres en total il·legalitat, i ni el Ministerio del Interior amb el seu Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado (CITCO), van assabentar-se de res. La tecnologia? Cap problema, està a Internet.
Amb els productes confiscats es podria haver elaborat explosius com el triperòxid de triacetona (TATP), amonal, pólvora negra i termita.
El fabricant és un home curós del seu treball ja que consignava la metodologia de la fabricació i els resultats de les proves amb els explosius. Boum!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
EL POLÍTIC JA NO DISTRIBUEIX EL BÉ I EL MAL
PERÒ PERMET QUE EL RIC MALVAT HO FACI
EL RIC EXIMEIX EL POLÍTIC DE LA RESPONSABILITAT DEL MAL
NI SÍ, NI NO, NI TOT EL CONTRARI
Reforma de la llei “sols sí és sí”
Espanya és el magnífic exemple d’un país que avança amb criteri i unitat constitucional. Des del parlament, passant pels serveis d’intel·ligència fins arribar a l’alcalde del Botifarra Gate, la política espanyola és la mostra més inqüestionable de l’estupidesa humana.
“No és no” dèiem fa un temps. “Només sí és sí” diem ara. No hi ha tanta diferència. Tothom –excepte la judicatura– pot entendre el sentit de l’expressió, una cosa així com dir: “folla’t a ton pare”, s’entén. Però aquest canvi tan innecessari, ha suposat la trencadissa del tauler polític. Fa unes vint-i-quatre hores, el Parlament es dividia entre l’esquerra, les dretes, i els nacionalismes. Bastant normal. Ara pacten PSOE amb P.P. més independentistes de dreta. Mentre, Podem plora sola i Vox queda guardant les armes. Els únics que segueixen al seu lloc és “Falange Española”. I tot per fer entendre als mascles que trencar la cara a la seva companya, és una burrada. No està prou clar? De veritat que són més rucs que la Petusca.
Si passem de l’anècdota al curós estudi sociològic veiem però que l’enrenou que ha provocat la nova-vella llei és d’allò més normal. No ens entenem. Espanya no està dividida en dos, ni en tres, Espanya està dividida per blocs de pisos. No sortim d’aquí.
Deia Saramago que Déu i el Dimoni van tenir un mal entès i que al cap dels anys, el Dimoni visitava sovint a Déu i li proposava fer les paus. Déu encara es manté inflexible. Com no pot ser d’altra manera, Déu és Espanya, encara més, després de fer-nos a la seva imatge i semblança, i veient com havia sortit la cosa, Déu es va transformar ell mateix i es feu a imatge dels espanyols. Doncs així estem, inflexibles amb la nostra veritat, sense escoltar les raons dels altres, fent marejar la perdiu a canvi de no res. Perquè som Déu i no hi ha vergonya ni pecat que ens espanti. Perquè, com Déu, pactem amb el Diable i després el deixem cremar. Després de nosaltres el diluvi i abans la sequera.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
INTEL·LIGÈNCIA POLICIAL
Un duaner francès estafa a la policia espanyola
Em dic Joan Sampere i Duart. Francès de tota la vida però amb pares de l’Empordà i autor de l’estafa a la policia espanyola. Els hi ho explicaré per sobre.
La poli espanyola necessitava proves contra personal català. Era igual la prova i el personal. La qüestió era embolicar la troca. I un dia el meu bon amic Anselmo Tribujo, policia espanyol, va preguntar-me mentre preníem un cafè si tenia alguna sospita dels catalans que passaven la frontera. Tots vaig dir per fer-lo feliç. Hi ho va estar i em va pagar el cafè.
Dies més tard va insistir. Millor que fos un polític, un home així com de casa, amb aparença de desvalgut. I vaig pensar en el Trias que sovint venia a comprar tabac. Va proposar acusar-lo d’estraperlo però en Trias només comprava un paquet. Fuma poc i d’amagat.
Igual passava diners, va suggerir l’Anselmo. Potser sí, potser sí, vaig contestar per fer-lo content i em va tornar a pagar el cafè.
I vaig veure que l’Anselmo seria un negoci. “Trias va a Suïssa, Anselmo”. “No me jodas!” “Lo sé de buena tinta”. Tremolant d’emoció em va demanar el número de compte corrent suís del Trias. Coño! Vaig dir,” eso es peligroso”. Aquell dia, apart del cafè i licor em va prometre 25 mil euros. “Eso para un francès no es nada, joder”.
Li vaig donar el meu telèfon amb un parell de variacions i dos o tres zeros de més i vaig cobrar. Després vaig assabentar-me que l’Anselmo estudiava oposicions per la Policia Patriòtica (secció intel·ligència). Van tardar força en adonar-se que el número era fals, però tampoc es van enfadar gaire perquè qualsevol número els servia. Fins i tot el podien imaginar ells, però sembla que els costava trobar tants números. En resum, és això el que va passar. Ho sento per vostès perquè la meva part l’han pagada tots els espanyols, però tampoc els vindrà d’aquí, espero. Una forta abraçada.
LA GARSA PROSTÀTICA
BARRICADES
Festa de Sant Jordi
Dèiem fa poc que Barcelona era una gran trinxera que l’obria en canal. El dia de Sant Jordi, vàrem tenir també les barricades. Munts i munts de llibres defensant-nos de les bales de la ignorància. Feia bonic. Però com sempre que fem una passa endavant, en fem dues enrere. Ja no hi ha barricades literàries, tornem a estar sols envoltats d’ignorància i les trinxeres tornen a quedar desprotegides.
Aprofitant la treva, la classe política de tota Espanya va desembarcar a Barcelona. Bones paraules, millors somriures, un aparent interès per la cultura i una rua de periodistes (a sou la majoria) que els seguien. Això va passar diumenge. Ja no som a diumenge.
Per Catalunya, Sant Jordi és vaca sagrada. No pot tocar-se. És com l’àvia de cada família. L’endemà però l’àvia torna al geriàtric. També el llibre signat per l’autor després de dues hores de cua, torna a l’estanteria. Ja l’hem mirat (sobre tot la firma), li hem suat el llom i fullejat les primeres pàgines. Ens sembla que ens agradarà, i després de sopar el deixem a la llibreria on descansen de fa temps una dotzena més de llibres del dia del llibre.
Per Sant Jordi es van vendre un milió llarg de llibres. Quina cultura que té el país! No senyors. És festa, com ho és una treva, com ho és l’amor que omplia els carrers amb parelles enrosades agafadetes de les mans, fent-se petons plens de complicitat nocturna. Tornaran l’any vinent però un bon percentatge amb una altra parella.
És una llàstima però no ens podem deixar portar pels dies de festa. Són bonics, t’omplen el cor de bones intencions i pensaments però són mentida, o miratge com a mínim. Gens de fiar. Com el desembarcament de la política castellana a la Rambla.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS ESQUIMALS ARRIBEN A CATALUNYA
En els darrers anys l’emergència climàtica està creant moltes dificultats de supervivència en un poble que habita aquests territoris des de fa més de quatre mil anys. Ells són els esquimals, que s’anomenen a si mateixos Inuit que en la seva llengua vol dir éssers humans.
Els Inuits viuen en una extensa zona continental i illes pròximes del nord del Canadà. El seu, Nunavut, gaudeix d’una autonomia política federal d’ençà 1982 i a hores d’ara la seva gent té greus problemes de subsistència degut a les conseqüències del canvi climàtic amb l’augment de la temperatura, el desgel i la manca de recursos naturals.
El govern català, preocupat pel despoblament de Catalunya, a través de la seva oficina exterior a Ottawa, ha connectat amb aquesta problemàtica del poble Inuit i ha visitat Nunavut instal·lant a la seva capital, Iqaluit, una delegació que ha creat uns cursos de català i preparat el trasllat a Catalunya d’uns milers d’esquimals destinats a habitar comarques pirinenques despoblades amb la finalitat de restablir un equilibri al territori i alhora enfortir l’escassa natalitat del país, així han estat rebuts a l’aeroport del Prat pel President de la Generalitat els primers nouvinguts, onejant les banderes catalanes i les de Nunavut amb els colors groc i blanc mar, un estel polar i un Inukshut.
Per altra banda la gran Enciclopèdia Catalana està preparant un diccionari inukitut-català, català-inukitut alhora que Catalunya Ràdio prepara unes emissions diàries en inukitut i la Universitat de Barcelona ha iniciat uns estudis sobre la llengua i la cultura dels inuits.
Alertades les autoritats internacionals de l’ONU i la UNESCO, han atorgat a Catalunya el premi “New Civilitation” pels seus esforços en aconseguir un país tant multicultural que aplega a més de 350 llengües i cultures. Amb els inuits han arribat també més ossos i fauna que està en perill a Nunavut que donaran nova vida al Pirineu.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
SUDAN, SALVI QUI PUGUI
Els occidentals fotem el camp en massa
Feia setmanes que s'estava gestant la guerra entre els dos generals rivals, abans aliats per expulsar els civils del poder en el cop d'estat del 2021. Dos generals en mortal brega i un país ric en reserves agrícoles i petrolieres. El generals fins i tot han comès el sacrilegi de no respectar el final del Ramadà.
I per què hi viuen tants estrangers? Xina, Rússia, els Emirats Àrabs Units, hi tenen interessos estratègics, econòmics i d'influència. Els occidentals temen una escalada als set països fronterers que ja viuen conflictes sagnants des de fa anys com a Líbia, Eritrea o la República Centreafricana.
Fins ara el Sudan havia atret potències i empreses estrangeres, desitjoses d'explotar les seves reserves d'or i petroli, ara tot se’n va a la merda. Estrangers evacuats en massa, el país a la vora del precipici i els morts que van sumant, fins ara 420 o 500, demà? Mentre, explosions, atacs aeris, foc d'artilleria a Khartum, una capital de cinc milions de persones sumides en el caos, privades d'aigua i electricitat, i amb magres reserves d'aliments.
La premsa del món ric prefereix parlar del pont aeri entre Khartum i Djibouti. De l’evacuació precipitada de francesos, espanyols, italians, alemanys i altres nacionalitats.
Quinze dies de combats, ferotges, i de destruccions a Khartum. Dels avenços de l'exèrcit sudanès o dels paramilitars de les Forces de Suport Ràpid (RSF), només en tenim idees vagues. Sabem, gràcies a testimonis, que el foc d’artilleria trona dia i nit, i que les treves pactades no es respecten. Els habitants de la capital estan fugint perquè la situació és insostenible al no tenir aigua corrent ni electricitat. I des de el punt de vista de les comunicacions el diumenge passat el país va patir una interrupció gairebé total d’Internet.
Els que fugen, al mig dels carrers es troben atrapats pel foc creuat dels combats, un caos indescriptible, per això les cancelleries àrabs i occidentals intenten evacuar els seus nacionals i altres africans en combois teòricament protegits.
Malgrat que els combois sovint han estat atacats per un o altre dels bàndols les cancelleries declinen denunciar els fets i callaran mentre aconsegueixin que els avions plens a vessar de persones s’enlairin de Khartum cap a Djibouti, on hi ha una base francesa. Per la seva part els Estats Units van utilitzar tres helicòpters CH-47 Chinook per evacuar un centenar de persones de la seva ambaixada, inclosos alguns diplomàtics estrangers. Els francesos continuen enviant més avions d’evacuació i els anglesos han evacuat els seus diplomàtics i les seves famílies, mobilitzant més de 1.200 soldats.
Gràcies als silencis occidentals les forces armades sudaneses així com els paramilitars de la RSF poden actuar amb opacitat i impunitat.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
PARC NATURAL
P.P. proposa la creació d’un Parc Juràssic a Viladecans
El P.P. ha proposat la creació d’un parc juràssic si guanyen les eleccions a Viladecans. És normal. Per ells el juràssic és la rabiosa actualitat. És on viuen encara i tenen un fotimer d’exemplars tancats a les neveres i d’altres que segueixen lliures pel parc nacional d’Espanya.
Aquesta és la proposta que han feta pública, però tenen altres idees en cartera com la creació d’una gran Plaça de Toros on la gent podria observar en directe el dia a dia de vaques, toros i picadors que conviurien conjuntament als estables.
Un tercer projecte (però aquest necessitaria majoria consistorial) proposa la potenciació de la llengua catalana en el municipi. A canvi, tota persona que utilitzés la llengua quadribarrada, ja fos pel carrer, a casa o a institucions públiques, tindria un gravamen municipal del 5% al 10%, segons la renda, per parlar català. Un pagament que no faria més que donar a la llengua vernacular un segell de distinció.
Encara no hi ha enquestes sobre intenció de vot a Viladecans, però es rumoreja que aquestes iniciatives han caigut molt bé, entre els diferents parcs temàtics dedicats a bèsties dissecades i altres mol·luscs.
Nosaltres també trobem les propostes força encertades. De la mateixa manera que els escriptors –no genis– puntuen a vegades una frase que volen remarcar amb tres signes d’admiració (quan en realitat només en cal un), el P.P. de Viladecans vol puntuar el caràcter purament juràssic del nostre país. Una manera com una altra de ratificar la idea. Potser no molt correcta però efectiva. Finalment reconeixerem públicament el període Triàsic on es troba el nostre país. A uns 230 -240 milions d’anys del món modern.
Fantàstic, però LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
DE LA GERMANOR EN LA DESGRÀCIA
Alcaldes francesos a judici per utilitzar el català en els plens
Quan un fill de puta es mora, passa a ser una bona persona amb les seves coses. Quan dos es barallen passen a ser germans en veure’s agredits per una tercera persona. Res uneix tant com la desgràcia.
Catalunya i el Sud de França (volia dir Catalunya nord) s’estimen d’allò més perquè són com a bessons de mala mare. Són minoria, parlen una altra llengua, tenen la butxaca plena i celebren no se sap quantes festes reivindicatives. La única diferència és que a Catalunya la castiguen cada dia i als del nord només alguna vegada. Ara els ha tocat. La raó és tan peregrina com els motius que justifiquen els càstigs a Catalunya. Algú (només sabem que de dretes confesses o no) li ha tocat el voraviu que es parli català a la maison de ville i jutja als seus responsables. Una carallotada.
Per sort, Omnium Cultural, la musa dels casos perduts, ja ha donat suport als alcaldes rebels. Omnium donarà diners i suport legal i un camió ple de mantes pel benestar dels alcaldes. Omnium està a totes menys a posar ordre a casa seva, però es bonica aquesta cooperació transpirinenca. Els francesos, gent educada, han agraït l’ajuda malgrat que no la necessiten. També és bonica la cordialitat transpirinenca.
Entre tanta cordialitat i cooperació, correm el perill d’oblidar que els càstigs són una farsa, que l’important és la força que tenen els altres per fer-nos passar per pidolaires de drets fonamentals. No passarà res amb els alcaldes de França, la víctima serà, com sempre Catalunya, la del nord la del sud i la del centre. Tan se val d’on vinguem.
P.D. El Tribunal Constitucional diu que la Constitució no fixa una proporció de castellà a les escoles. Feia set anys i un dia que no teníem un veredicte favorable. Ens hem quedat sense paraules. No tornarem a criticar l’Espanya Imperial ben be fins el proper número.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
I UN CÀNTIR PER CADA PAGÈS
El Canal d’Urgell tanca comportes
Les autoritats espanyoles estudien amb urgència les mesures a prendre abans no arribin els turistes, si es manté la sequera.
Les conseqüències poden ser veritablement catastròfiques.
La majoria de turistes que arriben a Espanya són de xancleta i samarreta imperi però tot just trepitjar terreny nostre, es transformen en senyors de totes rendes. Es dutxen dues vegades al dia i cada vegada que surten o entren a la piscina, s’afaiten amb navalla deixant corre l’aigua de l’aixeta, utilitzen glaçons encara que sigui per posar a la sopa, tiren de la cadena cada vegada que passen pel lavabo, llencen les aigües minerals mig plenes...
Un país de sol ha de dur la cara neta, els carrers regats, les fontetes ornamentals a cada placeta, racons de gespa fresca, camps de golf amb els greens repentinats... Són moltes les coses que necessiten els turistes. I què passa si en arribar a Espanya es troben la terra cremada? pensen les autoritats aterrides. Doncs la misèria pel país-plató pensat pel turisme.
A part de processons i pregàries, es fan pous, s’assequen llacunes, es desvien canalitzacions però sense èxit. Les dessaladores que fins ara semblaven només per fer bonic, ara no paren però tampoc solucionen la manca d’aigua.
Amb tot, estem convençuts que al final el turista tindrà aigua per donar i vendre, cada matí, després de la primera dutxa podran llençar la tovallola a terra sense pensar en el rentat i tornaran contents a casa criticant la imatge seca dels pins que envoltaven el jardí de l’Hotel.
Els que no tindran aigua, seran els pagesos que depenen del Canal d’Urgell. No podran regar, la collita, aquesta i potser les properes serà un desastre. Les autoritats també pensen amb ells. La proposta que a hores d’ara té més força és regalar un càntir ple d’aigua per cada família pagesa.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
LA SORT DE SER POBRE
Nova Llei d’habitatge
Ha portat dos anys d’estudis, uns vint mil fulls d’estudis, una correcció i reducció del text a mida Llei. Tres-centes converses entre partits per aconseguir unanimitat. I mil estratègies per ser aprovada.
Ja tenim la nova Llei d’habitatge. Pràcticament indesxifrable, plena d’esmenes i casos singulars. La propietat ha tirat pel dret, com fa sempre i ja té les trampes necessàries per obeir la Llei però saltant-se-la a la torera.
Només una cosa clara. Els que no tenien habitatge seguiran sense tenir-ne, o els costarà un ull de la cara. Com ara.
LLADRES SELECTIUS
Llista de productes robats als Supers
Quan es parla de crisi econòmica, t’imagines als nens de l’Àfrica menjant-se els mocs envoltats de mosques o al poble rus amb abric i dues mantes al menjador d’una casa amb mig pam de neu a terra. La misèria a Espanya és una altra cosa, més alegre, més senyorial.
Els productes sostrets de les estanteries dels Supers, no són, com podria pensar-se, moniatos o alls o salsitxes. Para nada. Aquí quan hi ha crisi, pispem, per aquest ordre, licors, escopinyes, xocolates, cafè i cosmètica masculina per a l’hora d’afaitar-se. Ningú no podrà negar el sentit racial de la nostra gent. El primer és el primer.
“España será pobre pero hidalga”.
LES AVANTATGES DE SER ALIAT
Finlàndia s’envolta de filferro
El país més feliç del món... era Finlàndia. Una terra màgica, de decorat wagnerià i uns pocs milions d’habitants als qui sobrava espai, diners, serveis socials i gairebé calefacció.
Finlàndia ha entrat a la OTAN. La primera decisió envoltar-se d’un llarg mur per protegir-se de Rússia, un país que han tingut al costat des de la creació. És la mateixa terra, però encerclada, és el mateix país però amb una mica de por. És, en definitiva, una nova derrota humana.
ADÉU A L’ÀTOM
Alemanya tanca les tres darreres centrals nuclears en funcionament
Nuclear: NO GRÀCIES! Doncs sí, el nuclear ha passat a formar part de la història alemanya en el mateix moment en que els tres darrers reactors en actiu han estat aturats per sempre. És la fi d’una era.
Amb un lacònic: Els riscs de l’energia nuclear no són controlables, s’ha posat fi al funcionament dels reactors.
Poder eliminar les nuclears ha estat un llarg camí. 2020, Berlín pren la decisió d’abandonar gradualment l’àtom. L'Ex cancellera Angela Merkel, el 2011, havia accelerat el procés arran del desastre de Fukushima. Des del 2003, els alemanys han tancat 16 reactors i ni la invasió d'Ucraïna ho ha pogut aturar. Ha guanyat el seny però el seu cost serà de 200 a 400 trilions €.
L’ACORD DE CLAREDAT D’ARAGONÈS
Un referèndum pactat amb Madrid en el que no es parli d’independència
S’acosten eleccions i calen promeses enganyoses. Ara, el president Aragonès, què se les empesca totes, es digna assabentar-nos que la independència s’ha acabat políticament en el programa d’ERC. A l’altre bàndol, els indepes irreductibles de Junts volen ressuscitar la DUI que el president Puigdemont mai va ser capaç de proclamar.
Els què van a peu però ho tenen clar. Els ciutadans van perdre en aquell llunyà 1 d’Octubre del referèndum i els polítics van guanyar. Ells no volien la independència, ells volien el poder, mentre que el poble la volia i els va creure. Per això va perdre.
LA “MARE DE SATAN” AL CATÀLEG DE BOMBES
Huarte i l’Operació Arquimedes
La Policia de Navarra i la Guàrdia Civil han desmantellat un laboratori clandestí de fabricació d’explosius a Huarte, prop de Pamplona.
El millor de tot és que el fabricant va poder comprat les matèries primeres en total il·legalitat, i ni el Ministerio del Interior amb el seu Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado (CITCO), van assabentar-se de res. La tecnologia? Cap problema, està a Internet.
Amb els productes confiscats es podria haver elaborat explosius com el triperòxid de triacetona (TATP), amonal, pólvora negra i termita.
El fabricant és un home curós del seu treball ja que consignava la metodologia de la fabricació i els resultats de les proves amb els explosius. Boum!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
EL POLÍTIC JA NO DISTRIBUEIX EL BÉ I EL MAL
PERÒ PERMET QUE EL RIC MALVAT HO FACI
EL RIC EXIMEIX EL POLÍTIC DE LA RESPONSABILITAT DEL MAL