26 de maig 2023

MENTIDES AMB PAPER COUCHE
Propaganda electoral
Les agències de publicitat, cada quatre anys organitzen entre els seus tècnics una tancada mística, el que abans en dèiem exercicis espirituals, per trobar noves maneres d’impactar al votant indecís. Al final sempre surt el mateix missatge, les mateixes cares i els mateixos colors. La propaganda electoral és un dels invents més inútils de la humanitat.

De les cartes que desborden el teu despatx, més de la meitat van directes a la paperera. Saps que mai votaries una llista encapçalada per aquella cara que omple mig sobre. I si no hi ha cara, pitjor, perquè qui s’anuncia sap que només veure’l o veure les segles del partit equival a brossa. VOX per exemple envia un sobre anònim de bon paper, tancat amb saliva, i fins el final del pamflet no surt la cara del senyor Oro, les sigles i una bandereta espanyola. El text, és curt perquè ningú s’ho llegirà, els demòcrates perquè no els interessa Vox i els de Vox perquè no saben llegir. A ells el va millor un pal.

La propaganda radiofònica és pitjor encara. Només escoltar “bloc de propaganda electoral”, la mateixa radio es tanca automàticament i pels missatges televisius i ha una aplicació que converteix els espots polítics en tràilers porno.

Potser el més divertit és prendre un cafè davant el pirulí que serveix per enganxar cartells grans. Sovint un mateix instal·lador de cartells en porta de diverses formacions i els enganxa directament un sobre l’altre. Al final de la campanya, trobes un gruix de deu a dotze missatges polítics diferents que s’han anat tapant l’un a l’altre. I en tres de cada quatre trobes la participació de l’art popular dibuixant ulleres, ullals sangonosos o frases enginyoses.

I si la publicitat és tan inútil, per què els partits segueixen fent-la? Perquè és un bon mitjà per començar a robar i cobrar comissions abans de guanyar-te una cadira al consistori.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
MUERTE CRUZADA
De cómo sigo siendo Presidente del Ecuador
Vengo de familia documentada. Ni papá ni mamá trabajaron en su vida. Bueno sí, pero en cosas serias, de empaque. Nada de recolectar ni de mancharse con petróleo. Lo nuestro es la banca.

Soy Presidente de la nación y a fe que soy el mejor Presidente de la nación. Los antecesores eran unos guareros y los que han de seguirme todavía no han nacido.

Ecuador es pobre de cerebro. La gente apenas piensa en comer y en vivir y eso no es serio. ¿Quién se cuida de la patria, carajo? Pues yo. Pero sin entendederas el pueblo a veces se revoluciona. Dicen que no comen. ¿Y cómo siguen manifestándose en la plaza? Dicen que el Servicio de Sanidad es un asco ¿pues por qué duran tanto y hay tanto viejo?

Esa falta de maduración intelectual a veces provoca problemas. No es fácil decirle a un burro que se le carga por su bien para que aprenda y Ecuador es bastante parecido a un gran burro.

Así me tuve yo que defender de huelgas, manifestaciones y otros avatares que hacían peligrar la democracia plena de mi partido, es decir de mí mismo. Lo resolví de forma tajante y convenció al pueblo, excepto a unos cuantos muertos y heridos y prisioneros… la purria.

El peligro de la incultura sin embargo es grande y cede paso al populismo, una lacra, la excusa de los traidores y envidiosos y llegó que un día me quisieron expulsar y enjuiciarme. ¡A mí! Pero servidor de la Patria clausuró el Parlamento y anunció nuevas elecciones y se quedaron con las ganas de joderme.

Anuncié una cosa que se llama Muerte Cruzada que ni folla idea tengo de lo que significa –debe venir de España– pero que no sólo no permite que me enjuicien sino que encima, me da acceso a ganar otras elecciones si antes tengo tiempo de acabar con esta banda antidemocrática.

Y eso lo digo y lo defiendo y lo firmo en donde haga falta. Ya lo hice en la ONU y quedaron encantados. Viva Ecuador o Perú o algo así.
Guillermo Lasso


LA GARSA PROSTÀTICA
D’AIXÒ SE’N DIU DEMOCRÀCIA
Reunió del grup Wildelberg a Lisboa
Arriben en cotxes llogats, sols, sense familiars ni guardaespatlles. El que allí es parla no pot sortir en cap notícia de cap medi informatiu, ni els propis assistents poden explicar l’origen d’una informació donada durant les reunions. Entre tots planifiquen secretes estratègies.

Osti, la màfia!

No, son el grup Wildelberg. La reunió amb els personatges més influents del planeta. Com si diguéssim, els més poderosos, o els més macabres.

Espanya aporta –per invitació– la seva quota i no està mal pensada. Entre les eminències nacionals figuren: un Ministre d’Exteriors i un Sots president del P.P. La branca que prepara l’espai exterior, facilita contactes i enteses. Amb força per l’amenaça i el xantatge. Naturalment hi ha el diner, la banca encapçalada per una de les seves Presidentes. Una dona de ferro a l’espanyola. No falta tampoc el poder de la premsa, escrita visual piulada o en blocs de falses notícies. Una bona manera d’anar contaminant la realitat i reforçant les decisions del grup Wildelberg. I per últim, com a puntes de llança, les grans empreses en les diverses vessants de totxo, comunicació i salut representats per Acciona (el seu President), Atresmedia i Planeta (el seu President) i Merck (amb la seva consellera farmacèutica) al capdavant.

Fixeu-vos-hi. Només els set invitats espanyols dominen les àrees que fan girar el món. I ara, imagineu aquestes set peces dins un grup d’uns altres tres-cents líders mundials. Senyores i senyors això és la cuina d’aquest tros de terra que va girant per l’espai, que reparteix el menjar a qui vol i deixa morir-se de fam a qui no li agrada.

Perquè les coses quedin més clares, els noms del representants espanyols són: José Manuel Albares, Ana Botín, Gonzalez Pons, Pedro J Ramírez, Jose Mª Entrecanales, José Crehuevas i Belén Garijo.

Els creients, reseu. Els agnòstics feu ioga. Els que esteu en contra de la cuina elaborada, ja sabeu.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
UN BRI D’ESPERANÇA
Tailàndia avança cap a la democràcia
Aquest darrer 14 de maig s’han celebrat a Tailàndia unes eleccions democràtiques després d’una dècada de dictadura militar en les que pro democràtics i progressistes han obtingut la majoria del parlament en contra del partit pro militar “Nació Unida” que només ha aconseguit 36 escons. El regne de Tailàndia era una monarquia absoluta que ve del segle XIII amb la independència del país i es manté fins a l’any 1932 on passa a ser monarquia constitucional. Des d’aleshores, breus períodes democràtics i llargs governs militars que propicien 13 cops d’estat fins ara. El país, amb 71 milions d’habitants està situat al sud-est-asiàtic i mai no ha estat colonitzat pels europeus.

En aquests últims anys la monarquia, íntimament lligada i defensada per la dictadura militar, ha estat rebutjada pels estudiants i una bona part del poble en manifestacions en demanda de llibertat. A Tailàndia coneguda com a paradís sexual hi practiquen la prostitució 144.000 dones de les quals un 40% són menors. Paradoxalment estan prohibides les joguines sexuals.

El partit guanyador “Avancem”, que ha fet coalició amb altres vuit partits ha guanyat 313 dels 500 que hi ha al parlament. Volen reformar la constitució, derogar la llei que castiga el qüestionament de la monarquia, limitar el poder de l’exèrcit, eliminar el servei militar obligatori, aprovar el matrimoni LGTBI, acabar amb els monopolis econòmics i endegar una reforma agrària.

Bones intencions. Només un problema: el Senat on els militars amb 250 diputats designats per ells mateixos poden impedir la suma de 750 membres de la oposició necessaris per governar. Els hi falten 63 escons. Permetran els militars colpistes democratitzar el país?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
REVOLUCIONARIS D’AVUI? CA HOME CA!
La Societat d’Estudis Militars (SEM) de Catalunya
A diferència dels independentistes d'abans, que defensaven solucions violentes i revolucions per a una societat catalana idealitzada, utòpica o poc realista, els del SEM o no-radicals d'avui només demanen estudiar el món des del seu punt de vista. Vistos de prop són molt raonables quan els preguntem pel seu programa en el moment de celebrar el súmmum dels seus actes anuals, l’Escola d’Estiu.

De fet, enceten la quarta edició tot demanant als governs i als industrials que siguin simplement raonables. Els preguntem pels polítics... i vet aquí el que hi ha...

En realitat, els assenyalats com a independentistes radicals són savis moderats, a la vista de la histèria en curs. Per una banda el control parlamentari del PSC-Units per Avançar i per l’altra la pressió mediàtica dels mitjans espanyolistes.

La SEM, es presenta com un centre de pensament, reflexió, estudi i anàlisi de la geoestratègia, la defensa i la seguretat però això fa que a les files unionistes els faci sortir urticàries com la del Ramon Espadaler, portaveu del PSC-Units per Avançar, que va fer perdre hores i hores als parlamentaris amb una bateria de preguntes absurdes sobre aquesta entitat.

La transició cap a una independència moderada prevista per a les nacions sense estat de la UE no sembla que s’aplicarà fàcilment a Espanya i això que nomes estem parlant d'un augment autonòmico-independencial d’uns graus en el món en què viuran els nens que neixen ara.

El cert és que actualment hi ha una mena de radicalisme desenvolupat en els cercles cultes i científics i en la joventut educada de les grans ciutats catalanes, alimentat per una barreja de sentiment-ansietat i sentiment de revolta davant tanta ceguesa, ceguesa per part dels governants de Barcelona o de Madrid que no volen o no saben veure que l'organització actual i l’economia que comporta, continua enriquint cada vegada més als poderosos i empobrint a la majoria.

L’escola d’estiu de la Societat d’Estudis Militars (SEM), tindrà dos moments forts, el primer al juliol i els segon al setembre però mentrestant s’han desfermat les campanades del sometent de la mà del diputat no adscrit i díscol de Vox Antonio Gallego, exigint per escrit que el Parlament no doni ni un euro públic i no consti com a creditor en l’administració pública catalana.

I per què els pica tant la urticària? Doncs, de fet, l’entitat privada, autònoma pel que fa al pensament, té la seva activitat i el seu finançament cent per cent privat. Inatacable per aquesta via. I és més, amb el conflicte d’Ucraïna han esdevingut uns habituals en els mitjans de comunicació de Catalunya, com a analistes de la confrontació entre Putin i els ucraïnesos.

I clar, els socialistes titllen el centre i les seves activitats de “paramilitars” com també el diputat no adscrit Antonio Gallego, que va tornar a fer perdre el temps exigint les mateixes explicacions sobre la SEM al Govern català.

La consellera Vilagrà ha hagut de tornar a certificar de la legalitat i el finançament privat de l’entitat quan el que caldria és engegar a tots aquests a la merda d’una puta vegada. I sobretot que facin la feina que els pertoca que per això cobren i no facin perdre el temps als que volen o diuen voler treballar pel país.

Ostres! I què fan els de la SEM a l’Escola d’Estiu?
Ha, sí: Generar coneixement en matèria de política de defensa al servei de l’interès nacional català.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
MORTS NATURALS
Vuit-cents milions d’ocells menys a Europa
Quan era petit un periquito que teníem en llibertat condicionada, va aterrar a l’olla de la verdura i es va rostir. Vaig enterrar-lo amb tota solemnitat i encara el ploro a cada aniversari del decés.

Vuit-cents milions d’ocells moren cada any per les terres europees a causa de la manca de nutrients naturals que els dóna la terra o l’excés de productes químics que l’amaren. No m’ha caigut ni una sola llàgrima. La deducció és que o m’he tronar un criminal insensible o la progressió de la civilització m’ha endurit fins a fer-me viure com a normal l’assassinat massiu de totes les espècies, incloses la humana. Mal panorama, ho reconec, però hi ha el que hi ha.

Més o menys en temps del periquito, cada vegada que prevenien l’extinció d’una espècia animal, m’agafava una arrítmia que em llençava per terra en ple espasma demoníac i acabava vomitant sang. Ara ho veig com la lògica supremacia humana. Gairebé un cas de justícia divina. Si la humanitat necessita per desplaçar-se avions i màquines infernals que costen una ronyonada, no em sembla just que una colla de bèsties amb poc equipatge vagin d’un niu a l’altre sense passar duanes, ni pagar bitllet ni IVA.

Quan ets petit ets molt imbècil i molt emocional i molt caca. Ara que ja m’estic fent adult i que comencen a excitar-me el cul de les vaques, he de reconèixer que l’evolució de la raça humana m’ha fet molt de bé. No és que sigui insensible, és que ja soc un home. Un ésser a qui les cagades de coloms emprenya perquè m’embruten el parabrises del cotxe i les papallones em molesten perquè destorben la meva visualitat adormida.

Falten ocells. I a mi què? La terra ja no alimenta a les seves humils criatures? Doncs que es fotin. La terra està contaminada? Jo tinc una mútua que soluciona el problema. I a gaudir que són quatre dies i no ens els passarem preocupant-nos d’espècies inútils que no saben ni defensar-se.
LLUFA


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
A CATALUNYA NO SABEM JUGAR AL RUGBI
L’usap (equip de rugby de Perpinya) a favor del català
I fou que hi hagué guerra i Catalunya la perdé. I fou que una autoritat gala ordenà no permetre que la dona del sud de Catalunya parlés català pensant que l’home amb ganes de follar ja aprendria a demanar-ho en francès. I així fou. I passaren los anys i en temps actuals, els gals ja no deixen parlar català ni als rucs catalans.

Ha mort la llengua catalana? No senyor, seria un acte de consciència. Entre el govern francès i la pervivència dels jocs florals s’hi ha interposat un equip de rugbi (que no és poca cosa). Els jugadors de rugbi fan de mitjana un parell de metres d’alçada un i mig d’amplada i gairebé tres de circumferència. La llengua està salvada malgrat l’hostilitat francesa.

Qui havia de dir que uns esportistes salvessin una llengua oi? És com pensar que un torero salvaria la cultura espanyola o que els jugadors del Barça encapçalarien manifestacions independentistes. Els esportistes fan esport i no s’han de comprometre en altres temes. Si es volen queixar d’alguna cosa que parlin dels àrbitres i ja els caurà la sanció corresponent.

Fa patxoca veure un estadi reivindicant la seva identitat. Jugadors, seguidors, tots units fent força. Anima la conducta entre divertida i desafiant d’unes autoritats locals insistint en la seva llengua, provocant de forma elegant amb la implantació de l’anglès als seus plens. Engresca descobrir la intel·ligència emergint d’un enfrontament.

El que fan uns Pirineus. Mira que estem a tocar però una frontera és una frontera. Entre bandera i bandera pot canviar tot. Tan al repressor com al reprimit perquè cal reconèixer que la censura francesa és més educada que l’espanyola i la resistència també. A la França, les pedrades semblen aquelles baralles de tomàquets o de caramels que es fan en les rues hispanes quan no es llencen per treure l’ull de l’altre.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
CATIFA REVERSIBLE
Festival de Canes
Servidor de vostès ha trepitjat més d’una catifa vermella. Era a casa d’uns oncles podrits de diners. Luxe, plata i armaris tancats amb clau. A l’altra punta de casa, el servei. Una misèria controlada, el just per quedar-se treballant a la casa. Gairebé totes les minyones havien passat pel llit de l’oncle. La servitud social.

Això ve a ser més o menys Canes o qualsevol altre festival del glamur cinematogràfic. Catifa vermella, estrelles, la darrera moda... Aquest núvol prestigiós està envoltat però de la misèria controlada de les ajudants, tècniques, aspirants a sortir a la pantalla, becàries, secretàries condemnades com les minyones de l’oncle a passar pel llit de l’amo. Tot molt fi, això sí, tot igualment indigne. La servitud de l’espectacle. L’altra cara de la catifa, la que toca al terra, negra, bruta, empastifada.

Queda clar que el problema no és l’escenari on succeeixen les injustícies. Cada món, cada gremi o col·lectiu té les seves estrelles i els que es fan esclavitzar. Fins i tot dins la família hi ha aquesta lluita que, en general, acaba a favor del poder i la força (l’home).

Sortosament a vegades surten persones (especialment dones) que enfronten el problema de cara i que destaroten l’estatus universalment acceptat. Gent com Adèle Haenel, jove i brillant actriu que ha abandonat el cinema perquè està tipa de pedòfils i violadors. El que diu Haenel és com per prohibir a la indústria cinematogràfica. Un entramat tant sòrdid com algunes de les pel·lícules que fan a Sitges.

Però no cal preocupar als amants del cinema. Sempre tindrem estrelles i catifes vermelles que ocultaran tota la merda que faci falta. L’Adèle Haenel serà potser un símbol, però fora de context mentre seguim amb aquestes catifes?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ESCOLA CLÀSSICA
La CIA recluta informadors russos anti Putin
Tenen raó els qui asseguren que tot el que cal aprendre ho va ensenyar la Europa clàssica. Agricultura, pesca, comerç, democràcia, creuers, vi, orgia... Troya, el seu cavall de fusta, va ser el cum laude de l’estratègia i l’espionatge. I la CIA, molts segles després contracta espies russos per atacar a Putin. La única diferència rau en que entrar el cavall a la ciutat requereix enginy, creativitat, inclús una miqueta de sentit de l’humor. La CIA es limita a pagar en dòlars. Mateixa tàctica, menys moral i menys intel·ligència.

VISCA LA SAMARRETA IMPERI
Els propers anys seran els més calorosos
Al canvi climàtic li ha donat per girar cap a la dreta. La dreta sempre ha estat la zona de platja, calors, luxes i festes nocturnes amarades de suor. L’esquerra és el fred, els cossos arrapats a unes mantes velles, el glaç com a coixí.
Diuen que el responsable de l’onada de calor és EL NIÑO. No fotem, els nens tenen moltes culpes però no la del canvi tèrmic. Els veritables responsables són la dreta mundial que es pot permetre el luxe d’anar amb aire condicionat de sèrie al cul.
Jo, calorós de mena, odio l’estiu però reconec que enyoro veure als veïns sortint als balcons amb samarreta imperi. És la imatge de la Barcelona que estimo.

MADERA, MÁS MADERA
Països Baixos i Regne Unit acorden donar més armament a Ucraïna
Per armes no serà. A hores d’ara els habitant de Kiiv surten a tanc i mig per càpita. Al seu costat els EEUU tenen un arsenal de merda. I què deu fer un Primer Ministre d’un país que va sortir d’Europa, ajudant a un país que vol entrar a Europa? La resposta està en el vent. Una cosa és clara. A Ucraïna ja no hi caben. Molta gent té el menjador ple d’armes i un nen ja li va disparar (sense voler) un tret al seu avi. Acabada la guerra defensiva, Ucraïna haurà de demanar més territori per aparcar l’arsenal i així podrà començar una nova guerra ofensiva.

ROBATORIS D’AIGUA I LA SEQUERA A ANDALUSIA
El model agrícola andalús peta per tots els costats
Quant regar els camps esdevé un arma electoral vol dir que ja estem ben fotuts. Espanya tem quedar-se sense olives pel vermut. A Jaen, encara que ara comenci a ploure, la majoria d'oliveres no tindran fruits.
En aquesta província d'Andalusia, la gent viu per i per a l'oliva. Els turons coberts d'oliveres fins on es veu la vista són els responsables d'un terç de la producció espanyola, però les reserves d'aigua s'estan esgotant i ningú sap com serà la propera temporada.

UN ALTRE EXPRESIDENT A LA PICOTA PER MAFIÓS
Nicolas Sarkosy condemnat per l’affaire Bismuth
El primer dels tres judicis... del calvari que li espera. Els següents porten per títol Bygmalion i l’afer del Líban. Comissions il·legals, fer-se ric i alhora enfonsar en la misèria els ciutadans és un dels símbols de l'època actual.
Aquest és el nostre món malgrat que cada vegada hi ha més expresidents de govern que van a parar a la presó però no us penseu que això els aturarà. El sistema està massa podrit i la revolta brama en els cors dels joves. Qui guanyarà?

L’AIXETA DEL PLÀSTIC ÉS POT TANCAR?
Menys 80% del plàstic d’aquí a 2040
La ONU publica un informe per explicar fil per randa com tancar l’aixeta al plàstic. El problema és que a la ONU cap govern no li fa cas i les seves decisions no són vinculants.
El repte actual és cedir la nostra capacitat de decisió i anar cap a grans superestructures per què ens salvin el planeta? O millor seria que els ciutadans no deleguéssim les nostres vides i aprenguéssim a treballar per la nostra pròpia supervivència?


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
MESOPOTÀMIA
6.000 ANYS ABANS QUE NOSALTRES ARA
ABRAÇAR-SE SEXUALMENT ERA BEN VIST