326325324
323322321
320319318
317316315
314313312
311310309
308307306
305304303
302301300
299298297
296295294
293292291
290289288
287286285
284283282
281280279
278277276
275274273
272271270
269268267
266265264
263262261
260259258
257256255
254253252
251250249
248247246
245244243
242241240
239238237
236235234
233232231
230229228
227226225
224223222
221220219
218217216
215214213
212211210
209208207
206205204
203202201
200199198
197196195
194193192
191190189
188187186
185184183
182181180
179178177
176175174
173172171
170169168
167166165
164163162
161160159
158157156
155154153
152151150
149148147
146145144
143142141
140139138
137136135
134133132
131130129
128127126
125124123
122121120
119118117
116115114
113112111
110109108
107106105
104103102
10110099
989796
959493
929190
898887
868584
838281
807978
777675
747372
717069
686766
656463
626160
595857
565554
535251
504948
474645
444342
414039
383736
353433
323130
292827
262524
232221
201918
171615
141312
11109
876
543
21




Licence Creative Commons
 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

 Descarregar en Pdf 

Mots Clau : Debat entre els candidats. Mort Milan Kundera. Enfrontaments entre tunisians i subsaharians. On és Yevgeny Prigozhin? Hotels mig buits, platges brutes d’algues i plenes de meduses. Erdogan i Zelenski demanen moltes coses als reis. Es suspenen subscripcions de revistes catalanes a Borriana. Arxivada la causa contra Oleguer Pujol
   

Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya

21 de juliol 2023

L’ECLIPSI INTEL·LECTUAL
Debat entre els candidats
En teoria, els debats polítics abans d’unes eleccions, serveixen per conèixer l’estat d’un país i les solucions que poden aportar les diferents ideologies que opten a la presidència. El problema d’Espanya (que algun dia haurem de decidir si és país o selva), és que la seva situació es falseja per una o altra banda i que de solucions no en tenen ni els uns ni els altres. Les hores prèvies al debat, els líders les ocupen en com noquejar al rival tan se val si és amb una dada certa, una mentida o una puntada al ventre.
Resulta inútil analitzar qui ha guanyat i qui ha perdut el debat. Com és inútil parlar de fora de joc en un partit de bàsquet. “El fino madrileño” i el “gallego del antifaz”, no van fer un debat, es van embrancar simplement en una bronca d’insults, mentides i interrupcions. És lògic pensar que en una baralla sense regles, en surti victoriosa la dreta (en te més experiència i menys remordiments) però no guanya un debat, guanya una batussa de carrer, lògica entre bandes de traficants de l’extraradi però impròpia de candidats a la Moncloa que tenen aigua corrent i el que calgui.
La retransmissió del gran debat ens ha portat allà on tots pensàvem, al no res, a les immenses estepes de la ignorància. A deixar que la sang calenta dels espanyols decideixin el vot en virtut del seu interès més immediat i egoista. Aquí, el dia de reflexió és el dia en que Espanya afila les armes.
Una imatge molt fidel de l’eclipsi intel·lectual en el que estem immersos tan el poble com els seus representants. I una cosa més, en qüestió d’eclipsi, Catalunya tampoc és independent.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
LA LLEUGERESA DE L’ÈXIT
Mort Milan Kundera
Sóc, be, era Milan Kundera. Probablement el nom sigui el més transparent de la meva vida. La resta és una barreja de circumstàncies (no sempre voluntàries) comentaris dels anomenats experts i reconeixements que mai no he entès. M’explico:

Davant un quadre qualsevol pot veure i interpretar el que vulgui però quan això passa amb un text només hi ha dues possibilitats; o l’autor no sap explicar-se o el lector no sap llegir.

Tip de viure sota l’ombra de “la lleugeresa de l’esser”, tip de veure com el meu llibre corria amunt i avall sota l’aixella de joves i no tan joves i tement-me el pitjor, em vaig donar un parell de mesos de vacances per preguntar als lectors que trobaven en aquell llibre. Va ser l’experiència més horrible per la que pot passar un autor. Cada lector donava la seva versió, ningú havia vist el mateix, en realitat molts no veien res, però els encantava portar el llibre sota el braç. Feia progre.????? Per què cal inventar-se una història que ja està escrita? No en tenen prou? Aleshores que el cremin i no el vagin arrossegant pels carrers. Si el lector ha d’inventar sobre una obra feta, per què no en fa una ell? Que escrigui ell, que pinti, que improvisi una melodia de jazz.

No sé què va passar però llegien un llibre i com que no en tenien prou afegeixen a la novel·la idees seves, no meves.

Sincerament he de dir que no tinc res a veure amb el Kundera que es diu conèixer. Ni filòsof, ni graciós, ni militant, res. Sóc un home normal amb una cara una mica rara. El meu millor mèrit és haver aconseguit un cert nom entre una gent que ni coneix ni ha entès mai la meva obra.

M’agradaria haver estat clar per una vegada.


LA GARSA PROSTÀTICA
QUI ESTIGUI LLIURE DE PECAT QUE LLENCI LA PRIMERA PEDRA
Enfrontaments entre tunisians i subsaharians
A la Facultat tenia una amiga que anava desesperada amb l’Amif, un tunisià que la perseguia a tota hora i sempre acabava dient-li ofès. “Tu no quieres follar porque soy negro”. A mi mai no m’ho deia perquè jo sóc negra i el truco no funcionava.

Què deuen fer ara l’Amif i la meva amiga que s’hi va acabar casant perquè no suportava més el xantatge moral del noi, a Tunísia? Entendrà les raons dels seus compatriotes per oposar-se a la presència dels subsaharians, o defensarà als qui –com ells en temps de facultat– són emigrants?

A vegades és més fàcil ser víctima que dominador. Com a víctima sempre tens raó i d’altra banda la història ja es cuida de donar a cada poble, un temps de fortalesa i un de feblesa.

Fa temps que Tunísia i el Marroc van a la grenya. Qualsevol cosa serveix per atiar una confrontació que, com a mínim oculti les vergonyes íntimes dels dos països.

La darrera provocació arriba de part del President de Tunísia, Kais Saied, que s’ha despenjat en una campanya contra la emigració subsahariana que pateix el seu país. Curiós que una terra com la Tunisiana especialitzada a escampar als seus homes per tot Europa, es lamenti ara de la presència sahariana que en realitat només representen el 0’2 per cent de la població. Parlar d’un pla desestabilitzador pel fet de rebre un 0’2 d’emigrants, resulta grotesc.

Però és igual. Una excusa és una excusa, i el tunisians s’han apuntat a la denuncia del seu President i s’enfronten a uns enemics de la pàtria que fins ara no sabien ni que existissin. I ja tenim lluita i racisme.

Quantes vegades el President Saied no s’haurà queixat del tracte que occident dona als emigrants tunisians? Quantes vegades el Marroc no juga amb els seus propis emigrants per treure’n rèdit polític?

Maleïr el racisme o atiar-lo? Aquesta és la qüestió amb el permís d’aquell.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
¿TOMANDO CAÑAS?
On és Yevgeny Prigozhin?
On és, què s’ha fet d’un home ambiciós com Prigozhin, el líder del grup militar Wagner? Va ser sorprenent la seva rebel·lió al capdavant de milers d’homes fins arribar a tocar de Moscou en enfrontament amb Serguéi Shoigú, ministre de defensa rus i altres càrrecs militars.

Realment es va reunir amb Putin? I després d’un acord amb ell es va exiliar a Bielorússia per reunir-se altre cop amb els seus homes allí exiliats? On són els milers d’homes del seu exèrcit mercenari? Segueixen combaten a Ucraïna? O com diu el general Robert Abrams a hores d’ara Prigozhin és mort o presoner en un dels gulags siberians?

L’únic real és que ell, a l’atacar als responsables militars russos va arremetre també contra Putin posant en qüestió el seu lideratge.

Els exèrcits de Wagner han estat fonamentals en la defensa del règim i de la seva política exterior i actualment es troben a diversos territoris de l’Africa espoliant els seus recursos naturals com a Líbia Sudan i Moçambic.

El cert però és que interessat per afeblir la força bèl·lica russa, l’Andreu, l’espia català feu possible la fugida de Prigozhin amenaçat greument pels agents russos i, en secret va anar de Kíev fins a Barcelona juntament amb tres dels seus comandants i acompanyat per la seva dona Lyubov Prigozhina i la seva filla Polina. S’han refugiat en un castell-fortalesa de la Costa Brava, a tocar de la platja, propietat d’un amic oligarca enemistat amb Putini i des d’allí viatjarà, després d’unes curtes vacances, per reunir-se amb membres de Wagner a Líbia.

Un home ambiciós com Prigozhin, coneixedor de les febleses militars russes i del mateix Putin, no pot restar quiet i actuarà.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
CANÍCULES, LA FI DEL TURISME D’ESTIU A LA MEDITERRÀNIA?
Hotels mig buits, platges brutes d’algues i plenes de meduses
Les regions mediterrànies europees, l'economia de les quals depèn en gran mesura dels turisme estranger, es veuen especialment afectades per les altes temperatures vinculades a la crisi climàtica.

Aquest estiu, cada dia sembla més ardent que el dia anterior. Les noticies ens porten allò de: En moltes parts del món, avui es preveu que sigui el dia més calorós des que es tenen registres. Rècords locals i nacionals que ja s'han batut unes quantes vegades en el decurs de l’estiu.

Les onades de calor posen en risc la nostra salut i les nostres vides, i mentre que a nivell locals les autoritats busquen el miracle o les millors maneres d'adaptar-se a aquesta nova situació, a nivells estatals i de la UE no n’encerten ni una.

Tornem a casa, al Mediterrani, la destinació reina del turisme mundial, on les vacances ofereixen sol, alcohol, sexe i droga segons la edat del turista. Estan en ple apogeu? Els hotels estan complets? Els restaurants a vessar amb el seu lot de cambrers inexperts, mal educats, mal pagats i explotats 11 hores per dia?

S'esperen fins a 48 °C a Sardenya. S'espera que Roma arribi sovint als 42 graus, un rècord històric. A Grècia, el termòmetre supera els 40 °C, l'aire es torna asfixiant, les sortides esgoten. El sud-est de França s’ofega sota els 40 °. Espanya, a les urpes de la tercera onada de calor de l'any, alerta roja en zones d'Andalusia superant els 44 º. I un forn similar s'està estenen per Aragó, Catalunya i les illes Balears. No cal comptar més amb l'efecte refredament del mar Mediterrani, que s’ha convertit en un jacuzzi, amb llocs de més de 30 ° previstos a l'aigua, 4 ° més del normal.

Una paradoxa. El turisme és un dels primers sectors afectats pel canvi climàtic, però, al mateix temps, és un dels principals contribuents a les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Ara hi ha urgència en la transformació d’aquest sector que no ha estat mai capaç de consolidar la seva supervivència a curt termini, ni tampoc limitar els seus efectes nocius a llarg termini.

Des de fa cents anys el sector s’asseu en una paradoxa: venda de la qualitat del medi ambient però el transforma i el destrueix. Una dinàmica que va aparèixer als anys 1950 amb el turisme de masses.

Avui dia, amb l'escalfament global, pel turista no hi ha res més preciós que trobar el seu refugi de pau per 3 setmanes any. Un lloc, una activitat, alguna cosa diferent per sortir d'un món que sembla perdre els pedals. Els venedors diuen conèixer llocs sense canícula que actuen com un bàlsam, calmant l'ànima i el cor. Els turistes compren. Comencen a omplir Dinamarca, Irlanda, Bulgària, Txèquia o el nord de França.

Al turista no li caldria adaptar-se al canvi climàtic?


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
JOC DE NENS MAL PARITS
Erdogan i Zelenski demanen moltes coses als reis
Si ho fas quan ets gran et diuen xantatgista, si ho fas de petit, els adults somriuen despentinen el capet del fill de puta i li compren el que demana. Com que els polítics són tots petits (també d’estatura menys el De Gaulle que era militar), normalment els donen el que demanen.

Erdogan, un individu que te’l trobes pel carrer a la nit i comences a corre, va arribar a la conferència de la OTAN i just prendre la primera copa va advertir que ell, amb els atributs que el caracteritzen, vetaria l’entrada de Suècia. El més entendridor és que Erdogan no vol a Suècia perquè no increment les mesures antiterroristes, la qual cosa ve a significar que un devorador de cabrit tanca les carnisseries. A l’altra butxaca però, Erdogan portava (apart la cartera que li havia pispat al xofer de la limusina) alguns peticions que si eren acceptades, podrien fer-li repensar l’actitud en contra Suècia.

Al final de la sessió, Suècia està a toca de l’Otan i Erdogan ha aconseguit el que demanava.

Per la seva banda. Zelenski, que s’ha acostumat a demanar més que l’església, es va emprenyar molt quan van dir-li que en plena guerra, deixar entrar a Ucraïna a l’Otan era poc menys que declarar la tercera guerra mundial. Després de passar per la tintoreria per rentar-se la samarreta que porta des de fa dos anys, Zelenski, va aconseguir tantes promeses, abraçades i xocades de mans que va tornar cap a casa tot conformadet.

Que macos que són els nens. Quina ingenuïtat i alhora quina força tenen. I els papes i les mames, deixant fer-se passar per rucs, quin valor que tenen, quina paciència. La sort de les famílies a la llarga és que els fills creixen i deixen de fer xantatge als pares, els maten directament. Els polítics però, a cada generació tornen a començar i sempre tenen els nens petits que demanen i amenacen fins aconseguir la seva.

Que bonic seria que algun dia fessin l’estirada i es convertissin en adults.
LLUFA.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
DICCIONARI VOX, CASTELLÀ-CASTELLÀ
Es suspenen subscripcions de revistes catalanes a Borriana
L’antiga Alcaldesa de Borriana era professora, l’actual Delegat de Cultura Jesús Albiol, es dedica a la Seguretat Privada. Això ja ens diu alguna cosa. Jesús Albiol te vuit fills i és de Vox, pràcticament això ja ens ho diu tot.

Amb aquests currículum, és molt natural que el Sr Albiol consideri les revistes escrites en català (alguna d’infantil, alguna de musical), com a droga dura, perillosa per la Unitat d’Espanya. Especialment de nit i en pisos baixos on qualsevol podria filtrar algun full subversió.

Jesús Albiol, diguem-ho d’una vegada, està com una regadora... però el van votar, que significa que apart de ceràmica a la Comunidad Autónoma Valenciana, també tenen moltes regadores. Algun dia ens ho haurem de fer mirar.

Es pot votar a la dreta. I tant que sí! I si ets molt animal fins i tot a la extrema dreta. Per què no? N’hi ha que es creuen Napoleó. El que es fa una mica pesat, són les raons que et donen per votar-la. Dir que Cavall Fort, per exemple, és un perill fa riure una miqueta... de què és un perill? Imperialisme català? Domini català? Ensinistrament independentista?... No home no. Ens carreguem el Cavall Fort perquè n’estem fins els nassos del català. I ja està, clar i català...o el que vulguin. Si alguna cosa te de bo la dreta és que no li calen excuses. Mana, prohibeix, atonyina perquè sí, perquè li agrada i és la seva missió al món. I a sobre –la natura és molt sàvia- l’escassetat de matèria gris, ni els dona per un dubte. El que fan està ben fet. Què més volen?

I després d’aquesta apologia a la dreta, una acotació al marge. Tinguem dreta, extrema dreta... però no gaire. És com amb els animals salvatges. Fan bonic, són curiosos de veure a distància, però si te’ls trobes en un semàfor, és millor començar a corre.

Que vull dir? Que val, que hi siguin... però que no els voti mig país. Una cosa és la llibertat i l’altre el llibertinatge.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
DEL TIRA I L’ARRONSA
Segur que és una coincidència, però una coincidència ben curiosa.

A mesura que el poble català ha anat tornant al corral, esgotat per les ordres demencials dels seus pastors, un cas jurídic de pes (que en teoria res te a veure amb la ramaderia) s’ha anat esfilagarsant.

Els tribunals, gairebé tots els tribunals espanyols van treballar durant tres anys teixint la corda amb la que volien penjar l’independentisme. Agafaven d’aquí, d’allí i sobre tot de la família Pujol al que van convertir amb Patró de la Màfia internacional. I ara, quan ja només els faltava reforçar l’argolla i la biga on penjar-lo, els bens catalans van tornant pel seu compte a casa seva i als jutges units se’ls escapa un fil de la corda i després un altra i ara diuen que han de reparar-la i tornar a teixir el descosit.

Dels pastors no se’n sap res, segueixen perduts per la muntanya, escridassant-se entre ells antre valls i escarpats, però els cabridets i família, han passat de la seva crida i ja jeuen a la palla. A la Justícia l’interessen els pastors, però no gaire, el que vol és tenir el ramat ben juntet, amb una bona tanca per evitar fugides. Ja ho te. I aleshores, per puta coincidència, la corda s’afluixa mica en mica.

L’Oleguer Pujol, per exemple tenia una demanda per mils de milions blanquejats. Doncs no ho creureu però la mateixa justícia ara diu que no hi ha motiu per la seva detenció ni sospita de blanqueig. Han passat nou anys entre acusació i arxivament de la causa.

I no s’atura la cosa en les grans famílies, noiets d’aquests que un dia aturen un tren i l’altre es tiren a la via, també els ha arribat una tongada de benvolença i d’aquí a quatre dies, la Policia Espanyola donarà un dia de sou a la setmana, per refer la Banca Andorrana. Que en son d’importants el be i la cabra!

Podria ser que si el remat segueix a casa, a la família Pujol acabessin fent-li un monument a la Plaza Mayor de Madrid?


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
BUS VIP
Un bus de propaganda de Vox queda encallat entre dos carrers a Càceres
Bona jornada pels amants dels simbolismes. Si el Bus de Vox no passa entre els carrers, tampoc passarà al Congrés. Sentim desil·lusionar als simbolistes. Vox va a l’engròs. Tan li fa anar per autopista que girar a la dreta per un carreró de Càceres. Ells s’obren pas com sigui. Si cal, desmunten a morterades el bus, se’n compren un a altra (patrocinat per alguna entitat financera) i fan el seu míting de l’amor. Ja ho pronostiquen en els seus càntics etílic. ¡Pasaremos! Fan el ridícul, allà encallats, però passen.
I penseu sobre tot, que un bus és més gros que un tanc.

LA CANÇÓ D’ESTIU
Segons la Junta Electoral, el “Cara al sol” pot guanyar a Eurovisió
El “Cara al Sol” era una cançoneta que es cridava amb el braç alçat i la pistola a la cintura. En acabar l’himne, els fidels “carasolistes” es carregaven a trets a alguns sospitosos de ser republicans. Ara els falangistes tornen a utilitzar-lo. Horror? No. La Junta electoral, no veu cap problema moral ni ètic en tornar a cantar, l’himne de la mort. Una bandera amb l’arc iris, és causa de sanció, el “Cara al Sol” segons la junta és una cançó d’estiu... amb possibilitats d’arribar a Hit. Nosaltres també proposem que la Junta electoral, guanyi el proper premi a Sitges (Cinema de terror).

POLI BUSCA PARELLA, MILLOR QUE SIGUI INDEPE CATALÀ
Identificada policia que havia format parella amb independentista català
Ionesco, el rei de l’absurd, va escriure una encantadora peça on un home i una dona, després de xerrar molta estona en el compartiment d’un tren, descobreixen que son parella.
A veure, un/a policia tenen els seus trets característics. D’entrada se’ls infla el nas quan sospiten alguna cosa, als matins van a missa i es confessen, a mig matí van al gimnàs per tenir la musculatura fresca, de nit, resen el catecisme de José Antonio Primo de Rivera agenollats davant el llit i tenen l’uniforme de feina penjat a l’armari amb placa i tot. Aquests independentista, amb tots els respectes, serà un bon líder revolucionari?

GERBLÉ I LES GALETES DE LA VERITAT
Burundanga o escopolamina i atropina en galetes sense gluten
Aquests dies els nens catalans diuen veritats com un temple al pares que els han comprat galetes sense gluten.
El propi fabricant, Gerblé, va detectar en el lot 51914913 la presència de la droga coneguda com a burundanga -tècnicament anomenada escopolamina-, així com del medicament atropina.
El Ministeri de Sanitat ha fet retirar el lot però massa tard. Les galetes s’han venut a velocitat de la llum. I us podem assegurar que no eren nens qui les van comprar. Nosaltres, per si de cas, n’hem comprat també per oferir-los als candidats de les eleccions del 23J.
 
TIRITES I MERCROMINA PER SALVAR CATALUNYA
Silvia Orriols va “contra ningú”, excepte moros, indepes i altres faunes
Declaració 1. La nova alcaldessa de Ripoll fa una crida a la calma.
Declaració 2. Assegura que no es governarà «contra ningú».
Declaració 3. Prioritza tancar la mesquita de la ciutat.
Declaració 4. De moment no ha expulsat del poble a Manoli Vega, de Junts, que es va votar a ella mateixa i va fer possible la seva investidura.
Declaració 5. Els d’Aliança Catalana, hem vingut a portar seny, ordre i sentit comú. Ripoll torna a ser «bressol i esperança de Catalunya».

FRANCO TORNA A L’ACTUALITAT
El govern de Pedro Sánchez li retira la medalla del Trabajo
El Govern ha retirat la medalla al mèrit del Treball al dictador Francisco Franco i a altres nou destacats càrrecs del règim franquista, en virtut de l'entrada en vigor de la Llei de Memòria Democràtica.
A la pobra Yolanda Díaz li ha tocat fer el paperet de demanar "disculpes" pel temps tardat a retirar aquestes condecoracions del "llibre de la infàmia" a persones amb les "mans tacades de sang".
Llàstima! Si ho haguessin fet en temps hàbil hauria estat justícia. Fet a tres dies de les eleccions, en les quals surten com a possibles perdedors, és un gest de cara a la galeria i recordar-nos que si no els votem serem els culpables de que els neofranquistes tornin a manar.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
LA POLICIA ÉS OPACA
MENTEIX FENT FALSES DECLARACIONS
L’AUTORITAT POLÍTICA NO ELS CONTROLA
CONSEGÜENTMENT
NO GARANTEIXEN LA SEGURETAT DE LES PERSONES
MANTÉN L’ORDRE PÚBLIC INFRINGINT LA LLEI