29 de desembre 2023

EL PORTAL
Els nens i el Jesuset
Fa segles que la bona gent plora el trist naixement del petit déu. Emigrants per culpa d’Herodes, en terra inhòspita els que aviat serien els seus pares, patien fred i gana i Maria estava cansada i trencava aigües. No hi havia Hostals ni Hospitals ni pisos turístics. Només quedava un portal i allà s’encaminà la pia parella. I resultà que en el portal hi havia bou i ase i palla i la dolça Maria pogué parir com deu al fill de déu. I encarà no s’ha acabat perquè en un sortilegi miraculós aparegué un àngel penjat al sostre del portal anunciant la bona nova i la gent commocionada per l’esdeveniment oferí als novells pares i al nou nat panses i figues i nous i olives i més coses de manera que el Jesuset, apart la palla i l’escalfor de la vaca i la llet de sa mare, va tenir una mica de tot i va sobreviure i va fer història sagrada.

Això passava a Belem fa uns 2023 anys segons creences.

Passats els anys per aquells territoris i d’altres, els nens també neixen en condicions magres però sense tanta propaganda. La tercera part del món passa gana, els nens no tenen ni llet de mare ni aigua que no sigui contaminada. Només les mosques s’apiaden d’ells i els deixen un suquet humit a la boca. Passen fred i passen gana i no tenen ni bous ni vaques per escalfar-se. Molts sobreviuen, la natura és molt sàvia, però a aquests els maten després, com al nen Jesús, però sense temps de fer miracles. Sense anar més lluny al mateix Betlem han mort nens a cop de metralla i tampoc ara hi ha Hospitals, ni refugis. La seva mort és tan innocent com la matança d’Herodes, pura follia d’homes grans als que ja no els emociona veure el somriure d’un Jesuset encara que sigui pagà.

Amb la perspectiva dels anys, es comprèn encara el plor de la gent bona pel pobre Jesús arraulit a l’establia i per això els nens de bona família li apropen el bou per donar-li més calor. Vista però la realitat de la infantesa actual podríem dir que Jesús no ho va tenir tant malament. Ens n’alegrem molt.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
EL ROVELLÓ
El primer turista desencantat
En totes les històries cal que algú faci el ridícul i porti la contrària als personatges positius. Normalment el paper recau en una persona baixeta a la que no es fa cas si no demostra el seu mal caràcter. Aquesta és la raó per la que els baixets que poden es facin dictadors, per venjar-se del menyspreu col·lectiu. Jo no he pogut arribar a dictador. Jo sóc bíblic, com si diguéssim, i en el món de les creences l’únic dictador és Déu.

També és cert que aquell dia m’havia aixecat amb el peu esquerra i quan van dir-me que calia anar a Betlem, m’hi vaig posar de cul. M’ho vaig prendre com si em manessin anar a la mili. Una llarga i innecessària marxa a la puta carrera per aquests móns de déu, carregat amb sarró i manta per anar a jurar bandera fent un petó a un nen petit. Francament no em feia el pes. Les excuses que posava, reconec que eren tontes: fa fred, tinc gana, vull descansar però també ho és apel·lar als peus plans i la gent ho intenta.

Quan vàrem arribar a Betlem ja no hi cabia ningú i el voltant del portal estava ple de paradetes de menjar, i de records i de falsos alquimistes. Per veure al nen Jesús vàrem haver de fer una cua de tres hores. Els peus glaçats, les dones empenyen com si fessin rebaixes. I al final, quan arribaves a la porta mateixa, res un moment per agenollar-te i fer un petó al genoll d’un nen que estava d’un humor del dimoni perquè a cada petó que rebia Sant Josep li passava un mocador pel genoll, com perquè no l’encomanéssim d’alguna cosa i apa, surtin surtin no alenteixin la cua.

Passats els anys encara penso que tenia raó al no voler anar a Betlem. Jo no dic que el nen no fos una monada i tal però va fallar al escollir Betlem com a bressol. Betlem ni abans ni ara és una bona destinació turística. Queda molt enxubat.

I sí, allà va néixer aquell nen, però en quantes ciutats no han nascut nens i alguns fins i tot plens de santedat? Jo seré petit, però de tonto no en tinc res. Com diu aquell, si han d’anar a Betlem expressament, no cal que hi vagin. A més el nen ja no hi és.


LA GARSA PROSTÀTICA
EL CAGANER
Talment, un català emprenyat
El caganer és l’únic personatge del pessebre fruit de ficció. Tots els altres tenen certificada la seva existència i presència al lloc dels fets el dia dels fets. Però al tornar a Igualada un català que durant l’epifania estava a Betlem venent teixit de capa romana, va inventar-se la presència d’un caganer a tocar del portal. I ja el tenim aquí. Una imatge a temps, una mentida i ja és famós... com tants dels que coneixem.

Mentida, sí, però tampoc tanta. Si us hi fixeu bé, el caganer –apart de la barretina- té molts punts de contacte amb el català del Passeig de Gràcia... o d’on sigui. D’entrada, caga i si alguna tradició tenim els catalans és l'escatològica. El cagar a Catalunya és com una festa social. Se’n parla, es detalla, es compara... El tortell i la cagada, no pot faltar cada dissabte. D’altra banda, el caganer va emprenyat pel món. Caga com si ho fes sobre l’univers, per expressar el seu descontentament i repulsa contra tot el que l’oprimeix el ventre i la cartera. I quan hi ha restrenyiment, el català mal parla, insulta i renega per alleugerir-se. La merda i el renec són les seves armes revolucionaries, això sí, una vegada desfogat calla.

A Karlitus en tenim molts de caganers i és que aquesta és una revista butlletí pamflet, molt català. A les reunions de redacció, el món s’inflama, tremola, trontolla, pràcticament esclafa de tanta proclama revolucionaria. En acabar tornem a casa sabent-nos com qui diu, herois. La de coses que hem dit per Catalunya, per la llibertat, per la democràcia. El problema que tenim és que, exceptuant un parell d’irreductibles, a la resta ens agafa cansats per anar a la manifestació de la tarda. Tampoc en trauran res manifestant-se, ens justifiquem. I de parlar al voltant d’una taula, què en trèiem? Una gran cagarada.

I feta ja la contrició, anunciarem també per anivellar mèrits que el proper anys sortirà un nou caganer llegint el Karlitus. Serà una mica més car perquè en el lot van dos peces, el lector i un Guàrdia Civil al costat. Pagarà la pena.
Bona pròstata.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
ELS PASTORETS I LES DUES MARES DE DÉU

Han fotut fora un Sant Josep que mai no fot res de res

Dues actrius es disputen el rol de ser la Mare de Déu al portal de Betlem. Els donem un nom fals, la primera Kelly i la segona Andrea. Avui hi ha la primera representació i totes dues es barallen com a dimonis.

Kelly.- Ha, com penses que Maria la Jueva, mare de Jesús, es va convertir en la verge que va donar a llum a Déu? Si tu ets atea, pagana i segurament ja t’has follat a tots els pastorets, au respon!

Andrea.- Apa, endavant l’entrevista! Anem de fer una mica d’història sobre la veritable Maria. Des dels orígens del cristianisme, Maria ha fascinat i ha estat objecte de molta literatura, però això no ha aixecat el vel sobre les moltes zones grises de la seva existència.

Kelly.- Zones grises? Ben poques. Maria va ser promesa a un home, però encara era verge i que el fill no nascut era d'origen diví. Josep, per descomptat, decebut per l'embaràs de la seva promesa, va decidir trencar secretament amb ella. Però es diu que un àngel el va advertir de la missió sagrada de la seva companya i decidí no repudiar-la.

Andrea.- I una merda. En els relats canònics, Jesús és adult i té diversos germans. Com et pots imaginar, parir sent verge no era més possible fa 2.023 anys que avui. I si aquella Maria va follar amb qui li va donar la gana, i què?

Kelly.- I tu vols el paper? Qüestionar aquest naixement verge és la manera de qüestionar el caràcter diví del nen Jesús i, per tant, de la seva missió i el seu missatge...

Andrea.- I tant que sí! Maria es va convertir ràpidament en un objectiu principal per a la literatura anticristiana. Ja el 178 dC, el romà Celsus va rebutjar qualsevol origen diví de Jesús en el seu "Discurs veritable", també anomenat el "Discurs contra els cristians". Retrata Maria com una adúltera que va tenir relacions sexuals amb un soldat romà anomenat Pantera. Un de més, ves!

Kelly.- Au va, Maria era una nena precoç, brillant en la seva bondat i més pietosa que cap altra, innegablement en la gràcia de Déu. Quan era adolescent, es va negar a casar-se, creient que Déu preferia la castedat. Respectant el seu vot de virginitat, els sacerdots del Temple van celebrar una cerimònia per determinar qui Déu va designar per custodiar-la.

Andrea.- Mira, nena, ja em tens tipa i cuita! Vull el paper perquè sóc la més adient per a interpretar-lo. I no cal ser creient per pujar dalt de l’escenari. I tu ets una bleda que mai tastaràs un home...

Kelly.- Ni ganes, a mi em van les dones... i fins i tot a tu et podria ficar al llit.

Andrea.- No és cap notícia per a ningú! Això ja ho sabem totes. I per què hauria d’acceptar o acceptaria, segons tu?

La Kelly, arribades a aquest punt, es posa molt provocadora.
Kelly.- Hooo, hi ha una raó ben precisa...

Andrea.- Quina, si no és demanar massa?

Kelly.- Doncs que així faríem uns pastorets amb dues Mares de Déu. Una versió moderna i un nen Jesús amb dues mares. I enviem a Sant Josep, que és un inútil, a que prepari el ressopó de després de la funció.
Mentre parlava, la Kelly se li ha anat insinuant i li ha acaronat la cuixa.

L’Andrea, decidida com sempre, li agafa la mà i li fa agafar un dels seus pits.
Andrea.- Ai, ai. Em penso que m’estàs convencent molt fàcilment...

La Kelly la morreja tot dient-li en un gran somriure.
Kelly.- Ara fas cara de verge, endavant amb el teu paper de Mare de Déu i...

Ring, ring, ring... El regidor crida: A l’escenari, a l’escenari en dos minuts comencem!

L’Andrea i la Kelly s’agafen de la mà i molt contentes es dirigeixen cap a l’escenari.

No cal dir que l’endemà, tota la premsa de dretes va portar la noticia com si es tractés d’un sacrilegi. Bons Pastorets catalans!


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
ACUSAR ALGÚ DE DIMONI ÉS UNA COSA HABITUAL ENTRE ELS CRISTIANS
Els cristians no tenen puta idea de res. A Catalunya fan des de fa segles els Pastorets i malgrat això no saben què és un dimoni. M´he deixat enredar! Enguany sóc el dimoni dels pastorets del meu barri. Vaig dir sí perquè no vaig saber com dir-los no.

Finalment, els dels pastorets, m’identifiquen com l'origen del principi del mal personificat però alhora com el millor dimoni que mai han tingut dalt de l’escenari. Fem una mica d’història, va! En temps remots, quan un clan era vençut i conquerit, a la deïtat del clan se li atribuïen tots els principis malignes i era considerada pels nous amos com la font de tots els mals i, per tant, es convertia en una font de por i temor, ho sigui en DIMONI.

Dons aquest és el meu paper al barri i als Pastorets. Em consideren un eixalat d’extrema esquerra ja que pensen que penso que no sempre he considerat les eleccions com a indicadors rellevants del pes de la ciutadania en el debat polític. En canvi, jo em considero lluny d’aquesta extrema esquerra composta de fills de casa bona i de butxaca plena. Potser sí que sóc com un dimoni ja que intento que pleguin dels partits polítics, els dic que han d’anar cap el món sindical i associatiu per fer "entrisme" i difondre la idea de la revolució. Clar que com no em fan ni puto cas, les nits que em prenc un parell de cerveses de massa, vaig pintant els murs de les cases on viuen.

En una escric un “En Joan és un malparit”, una mica més endavant, “el bar del Toni és un niu de merda”... Sí, quan estic tip d’aguantar-los pinto a les portes de casa seu el primer que em surt del cap o un “morin tots els gilipolles del barri”. Els matins dels dies que he passat la nit fent pintades m’assec a la terrassa del bar “Toni” i veig les cares de mala llet quan sortint de casa es veuen ben retratats davant les seves veïnes. Això els fot molt i a mi em posa content mentre els dic en un murmuri: No volíeu que fes de dimoni, doncs toma dimoni!!!

Colla d’imbècils, no entenen que "extrema esquerra" fa referència a tots els corrents polítics situats a l'esquerra dels moviments reformistes i de l'esquerra antiliberal tradicional (Partit Socialista, Esquerra Republicana, Els Verds, els indepes insubmisos...).

A mi, l'extrema esquerra contemporània em dóna basques i no convida a qüestionar el tipus de visió que adoptem sobre la vida política a Catalunya. La política s'ha de limitar a consultes democràtiques o s'ha d'establir en un espai polític de revolta?

Com a Dimoni crec que cal rebutjar la democràcia liberal i fer campanya per l'abolició del capitalisme. Només la revolució crearà una societat igualitària. Per això em nego a integrar-me en el funcionament democràtic actual. Una revolució és un canvi, una agitació significativa i abrupta en la vida d'una nació. El terme revolució l'aplico a molts camps: social, polític, econòmic, cultural, moral, científic, tècnic... Políticament, una revolució és la supressió brutal i de vegades sagnant de l'ordre establert i la seva substitució per una altra forma de govern. La característica de la revolució, en relació amb una revolta, una insurrecció, una reforma o un cop d'estat, és l'establiment irreversible d'una nova legislació on el més important és l'escala de valors i la velocitat del canvi.

Avui fem la primera representació dels Pastorets. Com a Dimoni he de defensar la transformació de les relacions socials contra els àngels que ho defensen.

El regidor crida: SATANÀS. Jo crido: La ràbia se m’emporta! Cuita, respon. Que vols?

El regidor: Tots els pastors i pastores, i jo, estem farts de què com a dimoni no paris de cagar-la. Ja sabem que estàs enfadat amb el món, però si us plau has de tenir clar que el missatge que transmet Llucifer és que el dimoni no se n’acaba sortint.

Llavors m’he enfadat: Rucs, al segle XVIII ja hi havia intents de fer desaparèixer aquest teatre popular sota la pressió catòlica. Carles III i els bisbes s’entossudiren a suprimir aquestes representacions. Any rere any, el capellà del lloc rebia del seu bisbe i l’alcalde del capità general la prohibició de portar-les a terme.

He cridat ben alt i fort: A mi, no em cauran els anells a l’hora de fer el paper del dimoni escuat als Pastorets que tan us agraden.

Tot això mentre pensava que fa només cinc minutets he tingut una bella maquilladora que m’ha fet una caracterització excel·lent.

SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
L’ÀNGEL ANUNCIADOR
El primer publicista de l'era cristiana
No n’hi fas gaire cas, però acaba destarotant tot el pessebre. Posis on el posis cau, queda guerxo, se li trenca l’ala o treu un ull a la vaca... és un desastre, però cal tenir-lo allà, a primera vista com si sense ell no sabéssim de que va tot aquell teatre.

L’àngel Anunciador, és un dels personatges més funestos del pessebre, és la introducció via mística de la propaganda i la mentida. Enganya als més petits de casa i emprenya als altres però el tenen cada any protagonitzant la festa. Fa el que sigui per sortir a la foto, es deixa penjar, estar a la intempèrie amb un fals somriure i aguanta la pancarta sense llegir-ne el missatge. Amb perdó però més sembla un venut al servei de l’empresa que el paga que un àngel angelical. No té dignitat de classe ni de sexe. No sap reivindicar el cel ni reivindicar-se a sí mateix i si s’ha de mentir, desplega la pancarta. Ni Sant Bernardí de Siena, que diuen és el patró dels publicistes, enganya tant a la parròquia.

Diran els ateus, sempre disposats a fer la guitza als creients, que un àngel no pot anunciar el naixement del fill de Déu perquè Déu no existeix i d’existir no podria tenir fills. Un raonament fàcil i no del tot cert perquè a molta gent això de creure en un Déu els hi ha anat d’allò més bé.

La gran mentida de l’Àngel no és l’anunci del redemptor (que ja té tela) sinó l’anunci de PAU A LA TERRA. Però a qui se li acut? Com es pot ser tan curt de mires? Les agències de publicitat serioses, són capaces de mentir amb esdrúixoles, però el que no faran mai serà comprometre els seu prestigi promocionant a l’extrema dreta espanyola com a mostra de democràcia parlamentaria. Fins aquí podíem arribar! Doncs l’Àngel dels trons, anuncia sense pudor des de fa segles, PAU A LA TERRA i per acabar-ho de rematar, diu... ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT. On viu aquest àngel?

Aquí, a la terra, ja ho creiem tot, fins als influencers, però una cosa és promocionar rucades i notícies falses i l’altre, ensenyar el plomer dient que ara ve la pau a la terra als homes de bona voluntat. ¡Anda ya!
LLUFA.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
UN CANT ECOLÒGIC
Els animalons del pessebret
El pessebre si hi trèiem les figures és bonic, deia un amic meu que ara viu a l’Àfrica. En Jaume, per dir-li d’alguna manera, feia un pessebre que ocupava de punta a punta la taula del menjador i tot eren muntanyes de farina i prats de molsa i rius de plata. Al fons, s’intuïa un poble, però molt al fons. Acompanyant al diorama de natura puntejat per constel·lacions verdaderes i falses, animalons de tota mena. Bens, oques, girafes, alguna serp viva, una llauna de sardines, i alguna persona però molt al fons també. Del portal ni rastre. Josep, Maria i la criatura havien nascut en una altra contrada.

Ja no es veuen pessebres així.

Ara el protagonista és el portal conegut també com la cova o l’estable. Portals immensos que semblen blocs de pisos a mig fer, i on al fons es veuen una sagrada família empetitida per l’arquitectura. Sovint ja no hi ha ni vaques ni mules, la calor la dóna el sistema de calefacció a mig muntar i el famós àngel amb la pancarta ha quedat substituït per un rètol que anuncia la constructora lluint d’alt de la gran grua.

D’animals, ni rastre. Els que hi havia amb el pas dels anys se’ls hi han trencat les potes, les cues, les orelles i tampoc cal reposar-les. Per què? Els nens no saben distingir els animals, pensen que són males rèpliques de dibuixos animats que veuen en els I’PAD. Sense anar més lluny, el fill d’un familiar va patir un atac d’asma en veure una gallina de fang. Es va espantar. Què era allò? Quan li van dir que era d’on sortien les aletes arrebossades que tan li agradaven, es va fer vegetarià. Els peixos que abans vivien miraculosament en rius sense aigua, s’han substituït per dracs plastificats d’alguna sèrie americana i dels bens ni se’n parla. Els bens no tenen herba perquè han prohibit la venda de la molsa i no tenen aigua perquè la sequera els afecta a ells que no tenen piscina per remullar-se.

De la mateixa manera que un poeta va reivindicar a la vaca de la mala llet, jo voldria fer el mateix amb un be petitó que només tenia dues potes i que jo posava sempre al costat del nen Jesús, per si la proximitat afavoria el miracle. En set anys no va haver-hi resposta i vaig acabar llençant al nen Jesús. I no penso tornar a fer un pessebre fins que els animals ocupin el seu lloc principal. Si som ecologistes, siguem-ho amb totes les conseqüències.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
ELS REIS (NO L’EMÈRIT)
El quart rei
Llegendes paganes afirmen que els Reis d’Orient eren quatre però que un va llegir l’estel al revés (va seguir la cua) i es va perdre. Mentida. No és va perdre, va fundar l’IBEX i és el que encara mana.

Els reis d’Orient, deixem-nos estar d’històries, són (o foren) un assaig general per introduir a la civilització personatges de cartró pedra de inutilitat manifesta però amb corbata. Els diplomàtics no deixen de ser figuretes ornamentals que es pengen a l’arbre de Nadal, molta lluentor i poca eficàcia. Alguna vegada venen pactes brossa, intercanviant secrets coneguts per tothom i fan sopars de gala. No serveixen per res més però són els descendents directes dels tres reis i potser per això tenen butlla i es presenten pels llocs sense fer-hi cap falta, lluint d’espècies que ningú no necessita. Al bon Jesús l’importava una bleda l’or, la plata i la mirra. Ell volia la llet de la mare, però la diplomàcia no fa lactància.

Aspirants menys aplicats dels reis han quedat en petits ambaixadors de terres llunyanes (com Betlem també). Treballen més que els altres perquè tenen una feina més bruta, més directe amb la política. Ells, com els conqueridors espanyols viuen d’intercanviar trossos de vidre trencats per signatures de mines o pous de petroli. No aconsegueixen grans vendes però faciliten el camí per quan els polítics de rang fan una trobada per amenaçar a l’altre.

Els més pencaires descendents dels Melcior i companyia són els venedors a domicili o a porta de comerç o a telèfon de casa. Ofereixen coses, tan se val una o altra, ells van a tant alçat. Perduda la descendència directa amb els monarques de Betlem, ells van només pel negoci (igual que ambaixadors i diplomàtics) però amb matèries menys fines. Tan els és vendre un llibre com una colònia o una arma.

I aquesta és l’ensenyança que se’n treu de la utilitat de la reialesa. Cap ni una encara que resulti molt cara.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
FI DE LA SOLIDARITAT GREMIAL
L’església condemna a cinc anys de presó a un Cardenal
Es diu Giovanni Angelo Becciu, Cardenal que sonava com a possible successor de l’actual Papa. Ha estat condemnat a cinc anys i mig de presó i inhabilitat de per vida. El pecat, haver comprat un edifici a Londres per dos-cents milions d’Euros amb diners de l’Església. L’acusació: malversació, blanqueig de capital, extorsió i abús de poder.
El secretisme i la solidaritat eclesial s’ha acabat. A l’Església li han tocat la butxaca. Malauradament segueixen molt solidaris mentre els cardenals toquen als infants que cauen al seu abast... que tampoc és maco.

FOC AMIC
Israel mata per error a tres hostatges jueus
Eren dels seus, havien estat segrestats per Hamàs i eren part del motiu de la massacre actual. Anaven amb bandera blanca. L’exercit jueu va cometre un error i els va matar. Una mica com de torna, també van matar, per error a un diplomàtic. Masses errors en aquest poderós exèrcit. Masses ganes de matar o simplement tanta por que no controlen ni els esfínters ni el gatell de la metralladora. Un perill en ambdós casos.
La nit de Nadal se’ls va veure més serens, mataven igual però amb serenor. Potser la celebració del dia els va motivar.

MAR ROIG TIRANT A NEGRE
Empreses petrolieres suspenen el seu transit pel Mar Roig
Com les onades del mar, una cosa ens porta a l’altre. Israel ataca Hamàs, els Hutíes del Iemen simpatitzen amb Hamàs i tallen el Mar Roig, com si fos un camí rural. Fins tenen trofeus aparcats al mig del mar que es poden anar a visitar com a reclam turístic. El diner s’espanta i fa donar la volta al món en vuitanta dies als seus vaixells. Els preus –del que sigui– s’encareixen i al final, quan l'onada torna a la platja, un pagès de Matafuliga de l’escorça, no pot pagar el gasoil del tractor, s’arruïna i es llença al pou. Una nova víctima de la guerra no comptabilitzada.

REUNIOTIS DELS POLÍTICS
Nadal és temps de dinars i sopars entre poderosos
Ara ve Nadal i matarem el gall! Potser que Pedro Sánchez en fa un gra de massa. Un dia es reuneix amb el nostre Pere Aragonés. El següents amb el seu contrincant Feijo, també amb el Rei i encara li queda temps per assistir als concerts nadalencs.
El que no ens gosa anunciar és quan es reunirà amb el President maleït Carles Puigdemont. La pedra a la sabata per a tota la classe política espanyola i catalana.
Apa president: digui’ns quan perquè el PP i VOX els agafi un bon mal de ventre.

VIA FORA PELS ARGENTINS
Milei no suporta manifestacions dels seus opositors
Alguns dubtaven que el president argentí s’atrevís a fer el que deia que faria. I de cop, decret va i decret ve es carrega ministeris, prestacions socials i les llibertats ciutadanes. Apa, que els seus votants deuen estar de festa.
Milei té pebrots per això i molt més. Només és un començament i ja ha obert les portes de l’infern. No cal dir que els rics, la borsa, i els imbècils estan satisfets i el recolzen plenament. De moment és un feixisme de baixa intensitat però per alguna cosa havia de començar.
Els seus votants, més que mai poden cridar: ¡Abajo la inteligencia!

UN BUROFAX HA MATAT UN TREBALLADOR
No és un conte de Nadal és una realitat crua
Un treballador, en acabar la jornada se’n va anar cap a casa. Content! Tothom es va felicitar i desitjar bon cap de setmana. Era un dia plàcid en el que la vida era més suportable.
Una vegada a casa és va prendre una cervesa sense alcohol i va posar-se a llegir el diari. En aquestes estava quan va rebre un burofax. Era de la feina. Li comunicaven que no calia que tornés i que estava acomiadat.
L’home va intentar continuar llegint el diari i degustar la cervesa. Uns minuts més tard un atac de cor el va matar.
Un temps més tard un jutge ha decretat que la seva mort havia estat un accident laboral i que calia indemnitzar-lo. Ves per on potser sí que hi ha contes de Nadal.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
COM RECONÈIXER UN CATALÀ?
CRITICA EL PESSEBRE DE L’AJUNTAMENT. DESPOTRICA DELS NOUS CAGANERS
VA A VEURE ELS PASTORETS. NO ESCATIMA EL TORRÓ
FA CREURE ALS PETITS QUE HI HA UN HOME AMB 365 NASSOS
ES QUEIXA DE TANTA FESTA I UN MES MÉS TARD ENCARA TÉ L’ARBRE A CASA