Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Esclaten conflictes a les presons catalanes. El President Apregonés, té una proposta. Miguel Àngel Rodriguez, el gran assessor. Beure o oci, cal triar. Una guerra silenciada, provocada pel capitalisme occidental. Catalunya no està preparada. Eleccions a Rússia. 100 dies de Milei a can Rosa
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
29 de març 2024
PRESONERS DE LA VIDA
Esclaten conflictes a les presons catalanes
L’home i la dona encara que no ho sembli, han nascut per ser lliures. Altra cosa serà l’ús que facin d’aquesta llibertat. Quan es dificulta aquesta llibertat, sigui com sigui i per les raons que siguin, comença a projectar-se un conflicte. És igual una presó que un Hospital Psiquiàtric, una guarderia que un zoològic. Els humans necessitem finestres.
El conflicte actual de les presos catalanes és l’exemple perfecte a aquesta necessitat d’espai. Els presos en necessiten i se’l mereixen, igual que el funcionariat que els controla, però cap dels dos grups el troben i exploten davant un mur que han vist mil vegades però que de sobte se’ls fa insuportable.
Quan s’obren les portes d’una escola, la Guàrdia Urbana ha de tallar el trànsit als vells perquè la força dels infants no els desmanegui del tot. Amb la mateixa força esclata un conflicte de gent tancada. Abraonada, perdent moltes vegades les raons que tenien, agressivament. Tossudament.
Els bàndols s’enroquen i el diàleg es fa impossible. Tots tenen pecats amagats però tots tenen la seva raó. Els presos –especialment després de la pandèmia– s’han fet més claustrofòbics, el personal s’ha vist més insegur, envoltats d’un latent perill que no es pot explicar en un informe. Els uns volen més llibertat, els altres més mesures de control. I tots dos, a la fi, troben en els responsables polítics, el cap on llençar la pedra.
Però resulta que el poder també té la seva raó. A Catalunya, s’ha dissenyat un pla penitenciari que (amb tots els errors possibles), funciona. Alguns en diuen “bonisme” però els números demostren resultats de rehabilitació i reinserció més que positius. Errors? Els que vulgueu. Un intern amb historial d’assassinat no pot tenir un destí a cuina i menys encara estar sol amb la funcionària. En un registre no poden trobar-se més punxons que en una ferreteria, ni més drogues que en una farmàcia.
Raons i errors ben repartits entre uns i altres.
També la por està ben repartida. Les erupcions són de difícil control i qualsevol espurna pot tocar-te. Ningú no se sent segur entre aquells murs, tampoc els que estan a fora comandant les instal·lacions... Potser tampoc els que no tenim res a veure amb Institucions Penitenciàries ens sentim prou segurs i per això demanem mà dura. Potser la humanitat ja no pot ser lliure ni presonera, només covarda.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
LA FORMIGUETA ATÒMICA
El President Apregonés, té una proposta
De petit em deien la formigueta atòmica perquè mentre els companys jugaven a Cavall Fort, jo els aguantava l’entrepà i a vegades en rossegava una punteta. Era entremaliadot, com ara. Sempre he cregut que les coses importants s’aconsegueixen poc a poc. I mireu-me ara: President de la Generalitat.
Tres dies em donaven com a President i porto tres anys. La legislatura més llarga des de Wifred el Pilós.
Com s’ho ha fet, Honorable?
Mireu, les pilastres sobre les que es basa la meva presidència són, la discreció, la paciència i la persistència. No cal cridar. No cal anunciar grans obres ni mesures. No cal fer-se veure a la llotja del Bernabeu. Cal ser-hi però sense foto. Discretament, com qui no fa la cosa, sense agafar l’entrepà amb les dues mans, les engrunes són les més gustoses.
Què vol dir això en política? Callar, somriure, fer que sí amb el cap, tenir grip quan cal i pressa quan veus que t’enfilen. Això, perquè tingui èxit ho has de fer molt de temps i d’aquí la necessària paciència. I arribat el moment, ataques. No et llences a la jugular de l’altre, ha de ser un atac fi, en forma de proposta alternativa, senzilla, no massa compromesa... però si te l’accepten, ja tens un peu a dins i aquest peu no l’has de retirar mai, ni que te l’esmicolin. Potser no n’hi haurà prou però com a mínim ets un invàlid per la pàtria i això ja té medalla. Durant aquest període és important anar recordant la proposta feta i a vegades fins i tot presentar-ne una de nova... que tampoc cal que sigui massa nova. L’avantatge de ser català és que les demandes són sempre negades i queden en cartera. Aquest és el punt de la persistència.
Ara mateix, entre pressupostos negats, eleccions anticipades i personatges que de fora vingueren i de casa et tragueren, qualsevol polític a l’ús, lluitaria a la desesperada desmentint, proposant, denunciant... Jo també ho faig però discretament hi poso l’accent en una idea nova que no es nova però que no deixa de ser divertida. Un pressupost especial, millor dir-ne una Proposta Recaptatòria d’Impostos per Catalunya. Idea nova? No senyors, ni tan sols original. És el que ja tenen els bascos però amb retocs catalans que la fan més descafeïnada. Una proposta, a més que tots sabem que serà rebutjada. I què? No ho han estat les altres, també?
Doncs aquesta ximpleria em farà augmentar el currículum i ja veureu les properes eleccions la d’escons que em trec jo solet.
LA GARSA PROSTÀTICA
EL CURRO DEL P.P.
Miguel Àngel Rodriguez, el gran assessor
A Espanya tenim molts bandolers però el més conegut és un tipus de ficció anomenat Curro Gimenez que protagonitzava una sèrie de TV. Era una mena de xulo-piscines amb trabuc i tots volíem ser el Curro, sobre tot per les patilles que lluïa.
La sèrie va acabar fa anys, però de xulos-piscines en queden molts. Miguel Àngel Rodriguez, per exemple.
És aquest un personatge sinistre nascut a l’empara del P.P. que el va fitxar de l’equip infantil dels fatxes de tota la vida. El noi prometia i aquí el teniu. Ha mentit durant vint o trenta anys a favor de la cúpula popular. Ara fa d’assessor de la Presidenta Ayuso. Allò que se’n diu un equipàs sense comptar amb els reserves com la parella de la mateixa Presidenta que juga poc però anima molt el vestuari.
L’anècdota d’actualitat ens mostra les activitats de l’assessor que va sortir en defensa d’aquesta joia aparellada amb Ayuso arran unes petites manipulacions fraudulentes durant l’epidèmia, d’abans de l’epidèmia i de després de la epidèmia.
Rodriguez, el Curro, va treure el trabuc i va començar a difamar. N’és un expert. Va dir per exemple que dos periodistes encaputxats de ElDiario.es van intentar violar el pis de la Ayuso. MENTIDA. Però ho va dir i ho va escampar per les xarxes. La Ayuso, animada pel suport de l’assessor va rematar la jugada denunciant als periodistes per intimidar a la portera de la finca i als veïns i fins i tot a menors. MENTIDA.
Però l’anècdota no te massa importància. El que sí resulta representatiu és la figura i la forma d’actuar de personatges com el Curro Rodriguez i la Presidenta en plena democràcia espanyola. De trabuc total, d’assalt al mig del camí, de testosterona i manta. “Os vamos a triturar, vais a tener que cerrar idiotas, que os den” son expressions utilitzades pel Curro Rodriguez com amenaça als periodistes. De Reial Acadèmia, com es pot veure.
Aquí rau la misèria de la dreta espanyola i aquesta és la misèria que escampen per Espanya i això sí que és important perquè marquen a foc, passat present i futur d’un país, un país vulgar potser, inculte de solemnitat, i mandrós a l’hora de pensar però que no es mereix ser dirigit per trabucaires.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO, LA GUERRA SAGNANT I OBLIDADA
Una guerra silenciada, provocada pel capitalisme occidental
El govern de la República Democràtica del Congo ha reinstaurat la pena de mort en un país en què les morts per la guerra es multipliquen dia a dia.
Ja quan el Congo era una colònia belga, Leopold II va massacrar uns 20 milions de nadius, fet que ha continuat present en els darrers anys fins ara, amb milions de morts, 7 milions de desplaçats, i 1 milió de dones raptades i violades.
El Congo, 73 vegades més gran que Catalunya, i amb una població de més de 100 milions, és un país riquíssim en petroli, extret de la segona selva tropical més gran del món per l'empresa estatunidenca 'Chevron' i la francesa 'TotalEnergies'; i en minerals com el coure, l'or, l'urani, els diamants, la cassiterita, i també el cobalt i el coltan, fonamentals per la tecnologia actual.
En canvi, és un dels cinc països més pobres del món, amb un 64% per sota de la misèria absoluta. Aquestes riqueses són cobdiciades per les multinacionals de països com els Estats Units, Regne Unit, França, Bèlgica i Israel, que armen i donen suport a les milícies de Ruanda, com el Moviment 23 de març (M23), a l'est del país, ric en minerals. Ruanda intenta expandir-se en aquestes regions per apoderar-se dels recursos naturals, que en última instància són espoliats per les potències occidentals.
Es tracta d'un continuat genocidi silenciós, amb crims de guerra i explotació infantil -hi ha més de 40.000 nens miners-, provocador de l'esclavatge i la servitud de la població, la misèria i la mort.
El feble i corrupte exèrcit de la República Democràtica del Congo ha rebut darrerament l'ajut d'uns 3.000 soldats sud-africans per combatre l'M23, que ha originat només en l'últim mes, més de 20.000 morts i 150.000 desplaçats. El Congo segueix sota les urpes neocolonials occidentals, que trafiquen amb la tragèdia humana i la mort de la població africana, per seguir-se enriquint i espoliant les seves riqueses com els seus avantpassats colonials.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
CATALUNYA NORD, 60% MENYS DE PLUJA EN TRES ANYS
Beure o oci, cal triar
Si es miren en el mapa de França les fuites d'aigua potable més importants, Catalunya Nord (PO), l’Ardèche, Alts Alps i Còrsega estan especialment afectades i alhora és on manca més l'aigua, aquest or blau essencial amenaçat pel canvi climàtic.
La sequera del 2022 va mostrar que l’or blau havia d’estar millor gestionat. Aquell any, més de 1 000 pobles van patir restriccions d’aprovisionament d’aigua d’aixeta. Fins a un 20 % de l’aigua potable es perd encara en les canalitzacions.
És en aquest context que milers de persones es van manifestar el dissabte 16 de març a Vilanova-de-la-Raó protestant contra la construcció del complex megagolf en un país afectat per una sequera crònica des de fa gairebé tres anys. Els manifestants, uns 4.500 denunciaven aquest absurd projecte.
A prop del poble hi ha un perímetre, envoltat per una tanca per allunyar els indiscrets, on s’estan fent els treballs per construir el camp de golf de 18 forats, 600 habitatges, i afectant una trentena d'hectàrees.
Aquests cas posa a prova el conseller de Transició Ecològica del govern Macron: farà sonar el xiulet del final del projecte? A dos mesos de les eleccions europees, seria un gest contundent tenint en compte les preocupacions dels catalans davant aquesta sequera interminable.
L’oposició al Golf està encapçalada per Mathieu Pons-Serradeil, que ha presentat dos recursos per a dues associacions, "Pays Catalan Écologie" i "Agir 66".
A Catalunya Nord, en els últims tres anys s’han perdut el 60% de les precipitacions. Caldrien 600 mm de pluja per compensar tot el retard, recarregar les aigües subterrànies i almenys 350 mm per passar l'estiu. Però no plou prou, Perpinyà, localitat veïna només ha rebut uns 50 mm d’aigua des de l'inici de l'hivern i el Prefecte ha continuat augmentant les restriccions a l'ús de l'aigua, vigents des de la primavera del 2022.
La crisi de l'aigua s’ha cristal·litzat al voltant del projecte de golf. L'alcaldessa de Vilanova-de-la-Raó, Jacqueline Irles sosté que el golf es regarà principalment amb aigües residuals. Segons ella el golf donarà solució a l’aprofitament de les aigües residuals que després de recórrer els 18 forats serien reutilitzades per a l’agricultura. A més, ella preveu que el projecte proporcioni aproximadament 200 llocs de treball directes i indirectes.
En tot cas, l’alcaldessa es queda sola, ja que inclús el ministre d'Agricultura, Marc Fesneau, va dir que temia que el camp de golf, privat d'aigua per la sequera, semblés una "catifa". En tot cas l’oposició es va organitzant i a principis de febrer, 92 professors i treballadors de la Universitat de Perpinyà també denunciaven en un article d'opinió, un projecte emblemàtic d'una visió desfasada i els nord-catalans en general ho veuen com una injustícia flagrant a favor dels privilegiats que trepitjaran el verd.
Ara queda per veure qui mana més: els inversors del golf o els ciutadans.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
EL GREUGE DE LA SÍNDIC
Catalunya no està preparada
La senyora Esther Gimenez-Salinas és, apart d’una dama, la Síndic de Greuges catalana. Dona discreta on n’hi hagin, preparada, no massa compromesa com exigeix el càrrec, tot discreció excepte un petit gest de dona cansada. A mi la Síndic em recorda molt a la Camila, la mig reina anglesa que no es veu en cor de seguir el ritme de Palau i deixa al seu marit fent quimio mentre ella, esgotada del tot, s’escapa a descansar a Espanya a matar pardals. Això passa i em sembla que la Síndica Esther n’està ben afectada.
Ben mirat, és normal. La Sra Gimenez-Salinas es professora universitària, escriu llibres (sempre en col·laboració d’alguna companya) de la seva especialitat (dret penal), és també tertuliana i forma part del Consell d’Administració del Banc de Santander. Una feinada. Els greuges, diria jo, li han caigut grossos.
Si mirem el rànquing dels esforços que exigeix un treball determinat, el de Síndic, sincerament, no són dels més durs. Sobre tot perquè la feina de la sindicatura la fan els que treballen a la sindicatura no la que porta el nom de síndica general que es reserva bàsicament per actes institucionals, i festes de bon to.
Per ser justos direm que mai no hem compartit despatx amb la Síndic i ignorem exactament el ritme de treball al que es veu obligada. En tot cas, el normal és que els funcionaris o voluntaris o els negres, facin la feina. Ells són els que escolten als usuaris, llegeixen les queixes i si cal les contesten. Els qui fan els anàlisi i dibuixen a color en boniques esferes i mitjanes la conflictivitat urbana. També és normal que escriguin els resultats en un foli que el Síndic es fa seu i després explica a la premsa.
En tot cas, la Síndica, llegides les dades ha donat a forma de resum un diagnòstic: Catalunya no està preparada per tenir vuit milions d’habitants. Ni ma, ni meno.
El problema és que ja som vuit milions. Què fem ara? D’això la Síndica no en parla. La seva feina és diagnosticar i el seu diagnòstic ha estat absolutament taxatiu. Vostè, amic meu, està terminal.
Apart el diagnòstic, la Síndica ha donat una opinió general sobre la situació i ha dit amb una candidesa emocionant que la gent cada vegada demana més coses i sobre tot en matèria social. Sí senyora! Els que volen guerra van a la FAES.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
PUTIN: UN ROC A LA SABATA
Eleccions a Rússia
Prospectives recents asseguren que la Biografia Oficial de Putin ocuparà sis volums de 1300 pàgines cada un. Els bons russos ja han encarregat llibreria nova i reforçada amb piló de ciment.
En una setmana, Putin ha fet més coses que tots els altres líders mundials sumats. I totes malament. Inclús guanyar les eleccions per un noranta per cent ha estat malament.
Exposar-se a la burla pública de l’anomenat occident presentant victòries per un noranta per cent, significa o estupidesa sublim o menyspreu inacceptable. Treure pit d’uns resultats després d’haver deixat fora de combat a tots els possibles rivals, és de fatxenda.
Un dels pocs opositors vius abans no li trenquessin la cara encara ha tingut temps per dir: A Rússia no hi ha eleccions, hi ha teatre de mala qualitat. Doncs així va començar la setmana el petit tsar.
La festa electoral no va impedir a Putin seguir bombardejant Ucraïna, naturalment. Una cosa no treu l’altre i en una mena de competició criminal amb Netanyhau, sota les ordres de Putin s’han seguit matant a civils desarmats.
La festa grossa de Putin va arribar poc després. Terroristes islàmics mataven a sang freda a gairebé dues-centes persones en un teatre moscovita. Gairebé abans que es produís l’atac, Putin ja saltava a les pantalles amb la seva millor cara de pomes agres per culpar de l’atemptat a Ucraïna. Els bombers encara lluitaven contra les flames i ell ja sabia l’origen de la tragèdia. Quines ganes els hi té!
El món informa al Kremlin per activa i per passiva que els autors de l’atemptat arriben de l’estat islàmic, que ells mateixos ho reivindiquen amb alegria, sense complexos. Per ells és una gran victòria. Però Putin s’ha tancat en banda i segueix acusant Ucraïna. Bon un per deixar-se enganyar.
I després la inevitable orgia de la violència. La presentació en societat dels sospitosos marcats a cops, ensangonats, mutilats... el gran espectacle de la força de Putin. Que tothom tingui clar que la tortura a Rússia no ha passat de moda i que se’n senten orgullosos d’utilitzar-la.
Ja veieu si n’ha fet de coses Putin en una setmana. Les ganes que deu tenir de començar l’altre. Veureu també, sense haver de llegir entre línies, com un líder pot guanyar unes eleccions amb el noranta per cent de vots. Sense vergonya.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
L’ÚLTIM TANGO
100 dies de Milei a can Rosa
El tango és un drama que es balla. Milei és un drama sense música. Fa cent dies que Milei va ser nomenat President d’Argentina i en els mapes més moderns Argentina ja no surt dibuixat. Mai tan pocs van fer tant en tant poc temps per eliminar un país.
Milei, digui el que digui, ha dedicat gairebé tota la seva vida a fer de thriller a la Rambla de Barcelona. ¿Dónde está la bolita? I no ho feia per enriquir-se, ni tan sols per sobreviure, ell era un vocacional. Li encanta enredar.
No és àcrata ni llibertari, ni coneix el significat d’aquestes paraules, ell és un conservador de pedra picada. Quan surt del llit al matí, és ros engominat, porta corbata i té accent veneçolà. És després quan es fa President argentí.
A diferència d’altres polítics, Milei en prou feines menteix, només borda i ataca.
En aquests cent dies que Déu li ha donat ha aconseguit miracles espectaculars com per exemple: que els sous argentins hagin baixat com vint anys enrere, que els argentins ni s’apropin a les farmàcies perquè la medicació és tan cara que prefereixen morir d’inanició, que els transports públics costin el mateix que una limusina de Nova York, que per poder veure's els ciutadans esperin la sortida del sol ja que l'energia enrampa la butxaca, que les pensions estipulades es retallin en un quaranta per cent o sigui que els vells argentins es fotin, que les transferències econòmiques a les províncies també reculin com els crancs i que, si a algun argentí encara li queden ganes de divertir-se no pugui anar ni al cine perquè Mirei ho considera cultura i per aquí no passa. La cultura al calaix.
Això sí, els diaris econòmics celebren les gestes de Milei perquè ha aconseguit superàvits mensuals per les arques del país.
Amb un seixanta per cent de la població a la puta misèria, el poble ha començat a protestar. Milei encara no ho ha entès ara. ¿Que concha se quejan esos boludos? Els manifestants li responen de manera prou clara: perquè tenen gana, perquè necessiten menjar i no troben la manera d’aconseguir alimentar-se. Així de clar, de terrible.
Cent dies després de ser escollit, Milei apart el superàvit mensual, ha aconseguit tenir a un setanta per cent d’argentins en contra. Una fita.
Probablement en acabar el primer any de mandat. Milei haurà rebut algun premi d’una prestigiosa revista econòmica, probablement també l’entrega es farà a l’exili.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
TRUMP, EL POBRE
L’ex President americà en fallida
Si tingués una pela per cada cigarret que m’he fumat seria ric...
Això és el que li passa a Trump però al revés. Li han posat una pela de multa per cada delicte comés i n’eren tants que ara és pobre. Li demanen 400 milions d’euros. Molts delictes per un sol home però Trump és simpàtic i té amics i se’n sortirà. De moment les mateixes autoritats que van multar-lo han baixat la quantitat a pagar. Se’n pot sortir per una mica més de 100 milions.
Per si de cas, una farmacèutica ja ha assegurat a Trump un lot de cosmètics. Cas de guanyar Trump la Presidència, l’amo de la Farmàcia serà nombrat assessor d’alguna cosa.
SI NO POTS AMB L’ENEMIC...
Colòmbia vol negociar amb els narcos
És la única manera de complir les promeses fetes durant el període electoral, aliar-se amb els narcos. En realitat aquestes col·laboracions són freqüents entre poders polítics i poders econòmics. Per ser més exactes podria dir-se que això ve de sempre, però en general el poder econòmic s’asseu en taules de roure que queda més legal mentre que els narcos seuen a terra al voltant d’una foguera. D’una manera o altre Colòmbia es beneficiarà del possible pacte. Tenir en un sol pac a tots els lladres ajuda a comprendre la situació.
BARCELONA ECOLÒGICA
L’Ajuntament compra un falcó i tres àligues
Collboni, l’alcalde, en plena reconversió ecològica, ha comprat un falcó i tres àligues per Barcelona. No aniran al zoològic com mostra de luxe capitalista sinó a treballar al camp a caçar. Defensaran Barcelona de tota mena de bèsties perilloses com els coloms i es cagaran sobre els ciutadans també com els coloms. Serà un gran avenç. De nit el tècnic o entrenador o el que sigui els recollirà a cop de xiulet a la Plaça Sant Jaume. Falcó i àligues passaran la nit a les dependències de l’Ajuntament, concretament al despatx del batlle. El Servei de Neteja de la Casa Gran, ja ha convocat una vaga perquè es neguen a treure més merda. Prou en tenim amb la que deixen els polítics, han assegurat.
RETORN DE L’IRPF ALS MUTUALISTES
Un primer pas molt esperat pels jubilats
Haurà calgut anys i panys, denuncies i males cares i finalment una sentència europea perquè Hisenda deixi de cobrar un impost sobre el treball que se saltava tota norma legal.
Clar que hisenda prefereix atacar els pensionistes que malden per trobar una línia de defensa comuna que d’afrontar els rics que no paguen impostos i amaguen fortunes immenses en paradisos fiscals.
Ara, la UE davant de la despesa militar creixent per ajudar al fet que Ucraïna no s’enfonsi torna a plantejar que cobrar impostos a les grans fortunes potser és una solució per sufragar la guerra entre els europeus i els russos. La por que hi ha és que els ucraïnesos es cansin de fer la guerra i llavors Putin tingui les mans lliures per atacar Altres països limítrofs.
De moment, però els jubilats jubilen...
L’AIRE CONTAMINAT DE TRES CIUTAT BAT RECORDS
Viure a prop de Barcelona és insà
Granollers, Mollet i Santa Perpètua de la Moguda han assolit el premi MAX de contaminació de l’aire. Algú, una mica soca, es preguntarà que si és gràcies al fet que hi ha més cotxes que a BCN, o més fàbriques al Vallès que en altres llocs.
Segurament que la contaminació generada per la indústria és la mateixa que arreu. El problema és Barcelona, la seva contaminació, arrossegada pels vents, arriba fins al Pirineu i l’Empordà.
O sigui que ull! O les grans urbs deixen de contaminar o tot el país continuarà contaminat sense remei.
Clar que hi ha altres contaminacions menys denunciades: els polítics, els rics, els turistes, els serveis... i una tona de coses més.
SINDICATS DE POLICIA ESPANYOLS EN LLUITA
Volen ser equiparats amb els toreros: professió de risc
La policia espanyola és una capsa de sorpreses en majúscules. Ens van sorprendre amb la seva fúria a l’hora de pegar dones i vells en la memorable jornada de l’1O del 2017.
Ens sorprenen amb la seva capacitat de fabulació a l’hora de redactar atestats (falsos) sobre terroristes catalans. Ens admiren com saben torejar o eludir responsabilitats amb els atemptats jihadistes.
Però ara s’han tret de la gorra que fan una protecció d’alt risc. Solució a l’espanyola, que els equiparin amb els toreros i tot solucionat.
No sabem si és una manera de demanar un augment de sou a la flamenca o bé si de veritat s’ho creuen. Continuarem informant-vos amables lectors si hi ha novetats sobre el tema.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS CATALANES
UNA CURSA PER ENTERRAR LA REPÚBLICA
LA MANERA D’EXPRESSAR-SE DELS ELECTORS
ÉS AMB UN SILENCI QUE VAL OR
PRESONERS DE LA VIDA
Esclaten conflictes a les presons catalanes
L’home i la dona encara que no ho sembli, han nascut per ser lliures. Altra cosa serà l’ús que facin d’aquesta llibertat. Quan es dificulta aquesta llibertat, sigui com sigui i per les raons que siguin, comença a projectar-se un conflicte. És igual una presó que un Hospital Psiquiàtric, una guarderia que un zoològic. Els humans necessitem finestres.
El conflicte actual de les presos catalanes és l’exemple perfecte a aquesta necessitat d’espai. Els presos en necessiten i se’l mereixen, igual que el funcionariat que els controla, però cap dels dos grups el troben i exploten davant un mur que han vist mil vegades però que de sobte se’ls fa insuportable.
Quan s’obren les portes d’una escola, la Guàrdia Urbana ha de tallar el trànsit als vells perquè la força dels infants no els desmanegui del tot. Amb la mateixa força esclata un conflicte de gent tancada. Abraonada, perdent moltes vegades les raons que tenien, agressivament. Tossudament.
Els bàndols s’enroquen i el diàleg es fa impossible. Tots tenen pecats amagats però tots tenen la seva raó. Els presos –especialment després de la pandèmia– s’han fet més claustrofòbics, el personal s’ha vist més insegur, envoltats d’un latent perill que no es pot explicar en un informe. Els uns volen més llibertat, els altres més mesures de control. I tots dos, a la fi, troben en els responsables polítics, el cap on llençar la pedra.
Però resulta que el poder també té la seva raó. A Catalunya, s’ha dissenyat un pla penitenciari que (amb tots els errors possibles), funciona. Alguns en diuen “bonisme” però els números demostren resultats de rehabilitació i reinserció més que positius. Errors? Els que vulgueu. Un intern amb historial d’assassinat no pot tenir un destí a cuina i menys encara estar sol amb la funcionària. En un registre no poden trobar-se més punxons que en una ferreteria, ni més drogues que en una farmàcia.
Raons i errors ben repartits entre uns i altres.
També la por està ben repartida. Les erupcions són de difícil control i qualsevol espurna pot tocar-te. Ningú no se sent segur entre aquells murs, tampoc els que estan a fora comandant les instal·lacions... Potser tampoc els que no tenim res a veure amb Institucions Penitenciàries ens sentim prou segurs i per això demanem mà dura. Potser la humanitat ja no pot ser lliure ni presonera, només covarda.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
LA FORMIGUETA ATÒMICA
El President Apregonés, té una proposta
De petit em deien la formigueta atòmica perquè mentre els companys jugaven a Cavall Fort, jo els aguantava l’entrepà i a vegades en rossegava una punteta. Era entremaliadot, com ara. Sempre he cregut que les coses importants s’aconsegueixen poc a poc. I mireu-me ara: President de la Generalitat.
Tres dies em donaven com a President i porto tres anys. La legislatura més llarga des de Wifred el Pilós.
Com s’ho ha fet, Honorable?
Mireu, les pilastres sobre les que es basa la meva presidència són, la discreció, la paciència i la persistència. No cal cridar. No cal anunciar grans obres ni mesures. No cal fer-se veure a la llotja del Bernabeu. Cal ser-hi però sense foto. Discretament, com qui no fa la cosa, sense agafar l’entrepà amb les dues mans, les engrunes són les més gustoses.
Què vol dir això en política? Callar, somriure, fer que sí amb el cap, tenir grip quan cal i pressa quan veus que t’enfilen. Això, perquè tingui èxit ho has de fer molt de temps i d’aquí la necessària paciència. I arribat el moment, ataques. No et llences a la jugular de l’altre, ha de ser un atac fi, en forma de proposta alternativa, senzilla, no massa compromesa... però si te l’accepten, ja tens un peu a dins i aquest peu no l’has de retirar mai, ni que te l’esmicolin. Potser no n’hi haurà prou però com a mínim ets un invàlid per la pàtria i això ja té medalla. Durant aquest període és important anar recordant la proposta feta i a vegades fins i tot presentar-ne una de nova... que tampoc cal que sigui massa nova. L’avantatge de ser català és que les demandes són sempre negades i queden en cartera. Aquest és el punt de la persistència.
Ara mateix, entre pressupostos negats, eleccions anticipades i personatges que de fora vingueren i de casa et tragueren, qualsevol polític a l’ús, lluitaria a la desesperada desmentint, proposant, denunciant... Jo també ho faig però discretament hi poso l’accent en una idea nova que no es nova però que no deixa de ser divertida. Un pressupost especial, millor dir-ne una Proposta Recaptatòria d’Impostos per Catalunya. Idea nova? No senyors, ni tan sols original. És el que ja tenen els bascos però amb retocs catalans que la fan més descafeïnada. Una proposta, a més que tots sabem que serà rebutjada. I què? No ho han estat les altres, també?
Doncs aquesta ximpleria em farà augmentar el currículum i ja veureu les properes eleccions la d’escons que em trec jo solet.
LA GARSA PROSTÀTICA
EL CURRO DEL P.P.
Miguel Àngel Rodriguez, el gran assessor
A Espanya tenim molts bandolers però el més conegut és un tipus de ficció anomenat Curro Gimenez que protagonitzava una sèrie de TV. Era una mena de xulo-piscines amb trabuc i tots volíem ser el Curro, sobre tot per les patilles que lluïa.
La sèrie va acabar fa anys, però de xulos-piscines en queden molts. Miguel Àngel Rodriguez, per exemple.
És aquest un personatge sinistre nascut a l’empara del P.P. que el va fitxar de l’equip infantil dels fatxes de tota la vida. El noi prometia i aquí el teniu. Ha mentit durant vint o trenta anys a favor de la cúpula popular. Ara fa d’assessor de la Presidenta Ayuso. Allò que se’n diu un equipàs sense comptar amb els reserves com la parella de la mateixa Presidenta que juga poc però anima molt el vestuari.
L’anècdota d’actualitat ens mostra les activitats de l’assessor que va sortir en defensa d’aquesta joia aparellada amb Ayuso arran unes petites manipulacions fraudulentes durant l’epidèmia, d’abans de l’epidèmia i de després de la epidèmia.
Rodriguez, el Curro, va treure el trabuc i va començar a difamar. N’és un expert. Va dir per exemple que dos periodistes encaputxats de ElDiario.es van intentar violar el pis de la Ayuso. MENTIDA. Però ho va dir i ho va escampar per les xarxes. La Ayuso, animada pel suport de l’assessor va rematar la jugada denunciant als periodistes per intimidar a la portera de la finca i als veïns i fins i tot a menors. MENTIDA.
Però l’anècdota no te massa importància. El que sí resulta representatiu és la figura i la forma d’actuar de personatges com el Curro Rodriguez i la Presidenta en plena democràcia espanyola. De trabuc total, d’assalt al mig del camí, de testosterona i manta. “Os vamos a triturar, vais a tener que cerrar idiotas, que os den” son expressions utilitzades pel Curro Rodriguez com amenaça als periodistes. De Reial Acadèmia, com es pot veure.
Aquí rau la misèria de la dreta espanyola i aquesta és la misèria que escampen per Espanya i això sí que és important perquè marquen a foc, passat present i futur d’un país, un país vulgar potser, inculte de solemnitat, i mandrós a l’hora de pensar però que no es mereix ser dirigit per trabucaires.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO, LA GUERRA SAGNANT I OBLIDADA
Una guerra silenciada, provocada pel capitalisme occidental
El govern de la República Democràtica del Congo ha reinstaurat la pena de mort en un país en què les morts per la guerra es multipliquen dia a dia.
Ja quan el Congo era una colònia belga, Leopold II va massacrar uns 20 milions de nadius, fet que ha continuat present en els darrers anys fins ara, amb milions de morts, 7 milions de desplaçats, i 1 milió de dones raptades i violades.
El Congo, 73 vegades més gran que Catalunya, i amb una població de més de 100 milions, és un país riquíssim en petroli, extret de la segona selva tropical més gran del món per l'empresa estatunidenca 'Chevron' i la francesa 'TotalEnergies'; i en minerals com el coure, l'or, l'urani, els diamants, la cassiterita, i també el cobalt i el coltan, fonamentals per la tecnologia actual.
En canvi, és un dels cinc països més pobres del món, amb un 64% per sota de la misèria absoluta. Aquestes riqueses són cobdiciades per les multinacionals de països com els Estats Units, Regne Unit, França, Bèlgica i Israel, que armen i donen suport a les milícies de Ruanda, com el Moviment 23 de març (M23), a l'est del país, ric en minerals. Ruanda intenta expandir-se en aquestes regions per apoderar-se dels recursos naturals, que en última instància són espoliats per les potències occidentals.
Es tracta d'un continuat genocidi silenciós, amb crims de guerra i explotació infantil -hi ha més de 40.000 nens miners-, provocador de l'esclavatge i la servitud de la població, la misèria i la mort.
El feble i corrupte exèrcit de la República Democràtica del Congo ha rebut darrerament l'ajut d'uns 3.000 soldats sud-africans per combatre l'M23, que ha originat només en l'últim mes, més de 20.000 morts i 150.000 desplaçats. El Congo segueix sota les urpes neocolonials occidentals, que trafiquen amb la tragèdia humana i la mort de la població africana, per seguir-se enriquint i espoliant les seves riqueses com els seus avantpassats colonials.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
CATALUNYA NORD, 60% MENYS DE PLUJA EN TRES ANYS
Beure o oci, cal triar
Si es miren en el mapa de França les fuites d'aigua potable més importants, Catalunya Nord (PO), l’Ardèche, Alts Alps i Còrsega estan especialment afectades i alhora és on manca més l'aigua, aquest or blau essencial amenaçat pel canvi climàtic.
La sequera del 2022 va mostrar que l’or blau havia d’estar millor gestionat. Aquell any, més de 1 000 pobles van patir restriccions d’aprovisionament d’aigua d’aixeta. Fins a un 20 % de l’aigua potable es perd encara en les canalitzacions.
És en aquest context que milers de persones es van manifestar el dissabte 16 de març a Vilanova-de-la-Raó protestant contra la construcció del complex megagolf en un país afectat per una sequera crònica des de fa gairebé tres anys. Els manifestants, uns 4.500 denunciaven aquest absurd projecte.
A prop del poble hi ha un perímetre, envoltat per una tanca per allunyar els indiscrets, on s’estan fent els treballs per construir el camp de golf de 18 forats, 600 habitatges, i afectant una trentena d'hectàrees.
Aquests cas posa a prova el conseller de Transició Ecològica del govern Macron: farà sonar el xiulet del final del projecte? A dos mesos de les eleccions europees, seria un gest contundent tenint en compte les preocupacions dels catalans davant aquesta sequera interminable.
L’oposició al Golf està encapçalada per Mathieu Pons-Serradeil, que ha presentat dos recursos per a dues associacions, "Pays Catalan Écologie" i "Agir 66".
A Catalunya Nord, en els últims tres anys s’han perdut el 60% de les precipitacions. Caldrien 600 mm de pluja per compensar tot el retard, recarregar les aigües subterrànies i almenys 350 mm per passar l'estiu. Però no plou prou, Perpinyà, localitat veïna només ha rebut uns 50 mm d’aigua des de l'inici de l'hivern i el Prefecte ha continuat augmentant les restriccions a l'ús de l'aigua, vigents des de la primavera del 2022.
La crisi de l'aigua s’ha cristal·litzat al voltant del projecte de golf. L'alcaldessa de Vilanova-de-la-Raó, Jacqueline Irles sosté que el golf es regarà principalment amb aigües residuals. Segons ella el golf donarà solució a l’aprofitament de les aigües residuals que després de recórrer els 18 forats serien reutilitzades per a l’agricultura. A més, ella preveu que el projecte proporcioni aproximadament 200 llocs de treball directes i indirectes.
En tot cas, l’alcaldessa es queda sola, ja que inclús el ministre d'Agricultura, Marc Fesneau, va dir que temia que el camp de golf, privat d'aigua per la sequera, semblés una "catifa". En tot cas l’oposició es va organitzant i a principis de febrer, 92 professors i treballadors de la Universitat de Perpinyà també denunciaven en un article d'opinió, un projecte emblemàtic d'una visió desfasada i els nord-catalans en general ho veuen com una injustícia flagrant a favor dels privilegiats que trepitjaran el verd.
Ara queda per veure qui mana més: els inversors del golf o els ciutadans.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
EL GREUGE DE LA SÍNDIC
Catalunya no està preparada
La senyora Esther Gimenez-Salinas és, apart d’una dama, la Síndic de Greuges catalana. Dona discreta on n’hi hagin, preparada, no massa compromesa com exigeix el càrrec, tot discreció excepte un petit gest de dona cansada. A mi la Síndic em recorda molt a la Camila, la mig reina anglesa que no es veu en cor de seguir el ritme de Palau i deixa al seu marit fent quimio mentre ella, esgotada del tot, s’escapa a descansar a Espanya a matar pardals. Això passa i em sembla que la Síndica Esther n’està ben afectada.
Ben mirat, és normal. La Sra Gimenez-Salinas es professora universitària, escriu llibres (sempre en col·laboració d’alguna companya) de la seva especialitat (dret penal), és també tertuliana i forma part del Consell d’Administració del Banc de Santander. Una feinada. Els greuges, diria jo, li han caigut grossos.
Si mirem el rànquing dels esforços que exigeix un treball determinat, el de Síndic, sincerament, no són dels més durs. Sobre tot perquè la feina de la sindicatura la fan els que treballen a la sindicatura no la que porta el nom de síndica general que es reserva bàsicament per actes institucionals, i festes de bon to.
Per ser justos direm que mai no hem compartit despatx amb la Síndic i ignorem exactament el ritme de treball al que es veu obligada. En tot cas, el normal és que els funcionaris o voluntaris o els negres, facin la feina. Ells són els que escolten als usuaris, llegeixen les queixes i si cal les contesten. Els qui fan els anàlisi i dibuixen a color en boniques esferes i mitjanes la conflictivitat urbana. També és normal que escriguin els resultats en un foli que el Síndic es fa seu i després explica a la premsa.
En tot cas, la Síndica, llegides les dades ha donat a forma de resum un diagnòstic: Catalunya no està preparada per tenir vuit milions d’habitants. Ni ma, ni meno.
El problema és que ja som vuit milions. Què fem ara? D’això la Síndica no en parla. La seva feina és diagnosticar i el seu diagnòstic ha estat absolutament taxatiu. Vostè, amic meu, està terminal.
Apart el diagnòstic, la Síndica ha donat una opinió general sobre la situació i ha dit amb una candidesa emocionant que la gent cada vegada demana més coses i sobre tot en matèria social. Sí senyora! Els que volen guerra van a la FAES.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
PUTIN: UN ROC A LA SABATA
Eleccions a Rússia
Prospectives recents asseguren que la Biografia Oficial de Putin ocuparà sis volums de 1300 pàgines cada un. Els bons russos ja han encarregat llibreria nova i reforçada amb piló de ciment.
En una setmana, Putin ha fet més coses que tots els altres líders mundials sumats. I totes malament. Inclús guanyar les eleccions per un noranta per cent ha estat malament.
Exposar-se a la burla pública de l’anomenat occident presentant victòries per un noranta per cent, significa o estupidesa sublim o menyspreu inacceptable. Treure pit d’uns resultats després d’haver deixat fora de combat a tots els possibles rivals, és de fatxenda.
Un dels pocs opositors vius abans no li trenquessin la cara encara ha tingut temps per dir: A Rússia no hi ha eleccions, hi ha teatre de mala qualitat. Doncs així va començar la setmana el petit tsar.
La festa electoral no va impedir a Putin seguir bombardejant Ucraïna, naturalment. Una cosa no treu l’altre i en una mena de competició criminal amb Netanyhau, sota les ordres de Putin s’han seguit matant a civils desarmats.
La festa grossa de Putin va arribar poc després. Terroristes islàmics mataven a sang freda a gairebé dues-centes persones en un teatre moscovita. Gairebé abans que es produís l’atac, Putin ja saltava a les pantalles amb la seva millor cara de pomes agres per culpar de l’atemptat a Ucraïna. Els bombers encara lluitaven contra les flames i ell ja sabia l’origen de la tragèdia. Quines ganes els hi té!
El món informa al Kremlin per activa i per passiva que els autors de l’atemptat arriben de l’estat islàmic, que ells mateixos ho reivindiquen amb alegria, sense complexos. Per ells és una gran victòria. Però Putin s’ha tancat en banda i segueix acusant Ucraïna. Bon un per deixar-se enganyar.
I després la inevitable orgia de la violència. La presentació en societat dels sospitosos marcats a cops, ensangonats, mutilats... el gran espectacle de la força de Putin. Que tothom tingui clar que la tortura a Rússia no ha passat de moda i que se’n senten orgullosos d’utilitzar-la.
Ja veieu si n’ha fet de coses Putin en una setmana. Les ganes que deu tenir de començar l’altre. Veureu també, sense haver de llegir entre línies, com un líder pot guanyar unes eleccions amb el noranta per cent de vots. Sense vergonya.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
L’ÚLTIM TANGO
100 dies de Milei a can Rosa
El tango és un drama que es balla. Milei és un drama sense música. Fa cent dies que Milei va ser nomenat President d’Argentina i en els mapes més moderns Argentina ja no surt dibuixat. Mai tan pocs van fer tant en tant poc temps per eliminar un país.
Milei, digui el que digui, ha dedicat gairebé tota la seva vida a fer de thriller a la Rambla de Barcelona. ¿Dónde está la bolita? I no ho feia per enriquir-se, ni tan sols per sobreviure, ell era un vocacional. Li encanta enredar.
No és àcrata ni llibertari, ni coneix el significat d’aquestes paraules, ell és un conservador de pedra picada. Quan surt del llit al matí, és ros engominat, porta corbata i té accent veneçolà. És després quan es fa President argentí.
A diferència d’altres polítics, Milei en prou feines menteix, només borda i ataca.
En aquests cent dies que Déu li ha donat ha aconseguit miracles espectaculars com per exemple: que els sous argentins hagin baixat com vint anys enrere, que els argentins ni s’apropin a les farmàcies perquè la medicació és tan cara que prefereixen morir d’inanició, que els transports públics costin el mateix que una limusina de Nova York, que per poder veure's els ciutadans esperin la sortida del sol ja que l'energia enrampa la butxaca, que les pensions estipulades es retallin en un quaranta per cent o sigui que els vells argentins es fotin, que les transferències econòmiques a les províncies també reculin com els crancs i que, si a algun argentí encara li queden ganes de divertir-se no pugui anar ni al cine perquè Mirei ho considera cultura i per aquí no passa. La cultura al calaix.
Això sí, els diaris econòmics celebren les gestes de Milei perquè ha aconseguit superàvits mensuals per les arques del país.
Amb un seixanta per cent de la població a la puta misèria, el poble ha començat a protestar. Milei encara no ho ha entès ara. ¿Que concha se quejan esos boludos? Els manifestants li responen de manera prou clara: perquè tenen gana, perquè necessiten menjar i no troben la manera d’aconseguir alimentar-se. Així de clar, de terrible.
Cent dies després de ser escollit, Milei apart el superàvit mensual, ha aconseguit tenir a un setanta per cent d’argentins en contra. Una fita.
Probablement en acabar el primer any de mandat. Milei haurà rebut algun premi d’una prestigiosa revista econòmica, probablement també l’entrega es farà a l’exili.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
TRUMP, EL POBRE
L’ex President americà en fallida
Si tingués una pela per cada cigarret que m’he fumat seria ric...
Això és el que li passa a Trump però al revés. Li han posat una pela de multa per cada delicte comés i n’eren tants que ara és pobre. Li demanen 400 milions d’euros. Molts delictes per un sol home però Trump és simpàtic i té amics i se’n sortirà. De moment les mateixes autoritats que van multar-lo han baixat la quantitat a pagar. Se’n pot sortir per una mica més de 100 milions.
Per si de cas, una farmacèutica ja ha assegurat a Trump un lot de cosmètics. Cas de guanyar Trump la Presidència, l’amo de la Farmàcia serà nombrat assessor d’alguna cosa.
SI NO POTS AMB L’ENEMIC...
Colòmbia vol negociar amb els narcos
És la única manera de complir les promeses fetes durant el període electoral, aliar-se amb els narcos. En realitat aquestes col·laboracions són freqüents entre poders polítics i poders econòmics. Per ser més exactes podria dir-se que això ve de sempre, però en general el poder econòmic s’asseu en taules de roure que queda més legal mentre que els narcos seuen a terra al voltant d’una foguera. D’una manera o altre Colòmbia es beneficiarà del possible pacte. Tenir en un sol pac a tots els lladres ajuda a comprendre la situació.
BARCELONA ECOLÒGICA
L’Ajuntament compra un falcó i tres àligues
Collboni, l’alcalde, en plena reconversió ecològica, ha comprat un falcó i tres àligues per Barcelona. No aniran al zoològic com mostra de luxe capitalista sinó a treballar al camp a caçar. Defensaran Barcelona de tota mena de bèsties perilloses com els coloms i es cagaran sobre els ciutadans també com els coloms. Serà un gran avenç. De nit el tècnic o entrenador o el que sigui els recollirà a cop de xiulet a la Plaça Sant Jaume. Falcó i àligues passaran la nit a les dependències de l’Ajuntament, concretament al despatx del batlle. El Servei de Neteja de la Casa Gran, ja ha convocat una vaga perquè es neguen a treure més merda. Prou en tenim amb la que deixen els polítics, han assegurat.
RETORN DE L’IRPF ALS MUTUALISTES
Un primer pas molt esperat pels jubilats
Haurà calgut anys i panys, denuncies i males cares i finalment una sentència europea perquè Hisenda deixi de cobrar un impost sobre el treball que se saltava tota norma legal.
Clar que hisenda prefereix atacar els pensionistes que malden per trobar una línia de defensa comuna que d’afrontar els rics que no paguen impostos i amaguen fortunes immenses en paradisos fiscals.
Ara, la UE davant de la despesa militar creixent per ajudar al fet que Ucraïna no s’enfonsi torna a plantejar que cobrar impostos a les grans fortunes potser és una solució per sufragar la guerra entre els europeus i els russos. La por que hi ha és que els ucraïnesos es cansin de fer la guerra i llavors Putin tingui les mans lliures per atacar Altres països limítrofs.
De moment, però els jubilats jubilen...
L’AIRE CONTAMINAT DE TRES CIUTAT BAT RECORDS
Viure a prop de Barcelona és insà
Granollers, Mollet i Santa Perpètua de la Moguda han assolit el premi MAX de contaminació de l’aire. Algú, una mica soca, es preguntarà que si és gràcies al fet que hi ha més cotxes que a BCN, o més fàbriques al Vallès que en altres llocs.
Segurament que la contaminació generada per la indústria és la mateixa que arreu. El problema és Barcelona, la seva contaminació, arrossegada pels vents, arriba fins al Pirineu i l’Empordà.
O sigui que ull! O les grans urbs deixen de contaminar o tot el país continuarà contaminat sense remei.
Clar que hi ha altres contaminacions menys denunciades: els polítics, els rics, els turistes, els serveis... i una tona de coses més.
SINDICATS DE POLICIA ESPANYOLS EN LLUITA
Volen ser equiparats amb els toreros: professió de risc
La policia espanyola és una capsa de sorpreses en majúscules. Ens van sorprendre amb la seva fúria a l’hora de pegar dones i vells en la memorable jornada de l’1O del 2017.
Ens sorprenen amb la seva capacitat de fabulació a l’hora de redactar atestats (falsos) sobre terroristes catalans. Ens admiren com saben torejar o eludir responsabilitats amb els atemptats jihadistes.
Però ara s’han tret de la gorra que fan una protecció d’alt risc. Solució a l’espanyola, que els equiparin amb els toreros i tot solucionat.
No sabem si és una manera de demanar un augment de sou a la flamenca o bé si de veritat s’ho creuen. Continuarem informant-vos amables lectors si hi ha novetats sobre el tema.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS CATALANES
UNA CURSA PER ENTERRAR LA REPÚBLICA
LA MANERA D’EXPRESSAR-SE DELS ELECTORS
ÉS AMB UN SILENCI QUE VAL OR