Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : Arxiven la causa contra Mònica Oltra. Rubiales, de Punta Cana a Comissaria. El President Aragonés visita el Senat Espanyol. L'OTAN i la Unió Europea, cada cop més, es preparen per a la guerra. Erdogan promet de "respectar la decisió de la nació". Israel s’engresca i ja mata a cooperants. Els romans, Crist i el Papa. Boicot a tres pous de l’Empordà
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
12 d'abril 2024
FESTIVAL DEL TERROR
Arxiven la causa contra Mònica Oltra
La caverna mediàtica madrilenya, plena d’ossos innocents, l’esperava amb ulls d’angoixa, els ullals encara sanguinolents de la darrer víctima caçada, hiperventilats, arítmia cardíaca... i en rebre l’ordre de l’amo es van llençar contra ella. En pocs minuts, Mònica Oltra va ser esquarterada i el seu cap va penjar de les primeres pàgines de l’anomenada premsa espanyola. La dreta política ho va celebrar rebolcant-se en una granja de porcs ibèrics.
Mònica Oltra era una de les polítiques millor valorades al País Valencià. Vicepresidenta de la Generalitat valenciana i promotora d’un reguitzell de lleis socials, sobre infància, sexualitat trans, pobresa... que podia ser l’enveja de qualsevol política d’esquerres.
Massa dona per la dreta, massa política, massa enginy i masses models de samarretes utilitzades per denunciar les disbauxes dels Camps i companyia. A falta d’arguments doncs, un tal José Luis Roberto, ultradretà i una tal Cristina Seguí de Vox, es van encarregar de preparar la matança.
La suposada causa que van utilitzar com a guillotina van buscar-la en l’ex parella d’Oltra acusat d’abusos en un centre de Menors. Gràcies als purins dels porcs i a la desinteressada col·laboració de les dues figures dretanes (el Roberto i la Seguí) es va culpabilitzar a Oltra que a més, va patir assetjament a casa seva i altres especialitats dels prohoms ibèrics.
Mònica va deixar la política. La dreta va poder desfer-se d’un perillós enemic electoral utilitzant armes ben poc democràtiques i el mig país de sempre, va dormir tranquil.
Ha passat molt de temps i al final la justícia arxiva el cas contra Mònica Oltra però la premsa que va penjar el seu cap, no ha donat notícia del sobreseïment. Ni una frase de disculpa. El Roberto i la Cristina Seguí tampoc s’han disculpat. Per què havien de fer-ho? Ells han complert amb les regles que la dreta espanyola imposa a la política, la puta merda. Exactament la que necessita la meitat del país que segueix votant a individus arrebossats de purins.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
UN PRESIDENT MOLT BEN DOTAT
Rubiales, de Punta Cana a Comissaria
No dimito, no dimito pero me explico. Soy Luis M. Rubiales B. Presidente de la Real Federación Española de fútbol, el primer Presidente que hace a las niñas Campeonas de algo. Soy abogao, calvo y putero, lo acepto. Soy listo, dicharachero y guaperas. Me gustan los picos y ahora también los picolinos. Me tratan de puta madre. Y vale, ¿por qué no? Soy un sinvergüenza. En España no te valora nadie si no eres un sinvergüenza. Ni literatura habría de no abundar los listillos.
Ustedes me conocen por el piquito consentido con la niñita aquella y por el toque de huevos des del palco de autoridades, pero yo vengo de largo. Mi propia madre que ahora hace huelga de hambre, me decía cada día que yo era un mal parido pero que me perdonaba porque llegaría lejos. Y ahí me tienen, en Punta Cana.
Algún buen aficionado al futbol sabrá que yo era defensa, defensa duro, de meter la pata y levantar los brazos diciendo que no lo había tocao. Pero me di cuenta que los defensas cobraban poco y me pasé al ataque, no en el campo, en los despachos.
Desde entonces que vivo bien, francamente. Ni lesiones, ni tarjetas y mejor sueldo, desde luego. Eso sí, siendo consciente de que el partido de los despacho es mucho más largo que los noventa minutos del campo. Es importante ir poco a poco. Tejiendo despacio, a lo telaraña pero con hilos de hierro. Con desparpajo y mucha cara.
La Europa protestante y la católica le tienen mucha envidia al desparpajo español. Ellos no se atreven pero admiran a los fuleros hispanos. Por eso pude ocupar puestos en varios organismos internacionales. Me costó una pasta en mariscadas, prostitutas y moda variada, pero pagaba la Federación.
Ahora, por culpa de la tocada de huevos y la mierda de beso que le endosé a la tía aquella, me han cogido manía, pero se les pasará. Por narices se les va a pasar. De cada diez cargos federativos, ocho han mangao más que un servidor y si suelto la lengua… Se lo dije a mamá y rezó un rosario dando gracias.
LA GARSA PROSTÀTICA
VA POR USTEDES
El President Aragonés visita el Senat Espanyol
Difícil de veritat vestir al President Aragonés de torero. Tot li va balder. Es trepitja la “taleguilla” (pantalons), el “calzón” (la calça protectora) li cau fins els genolls i quan es posa la “chaquetilla” sembla que porti abric. De la “montera” (gorra o capell) millor no parlar-ne i el capot li han de portar els subalterns. Tot i els inconvenients, el President es presenta a la Plaça del Senat espanyol. Expectació. Entrades de sol i ombra venudes. Les millors localitats les ocupen les autoritats. Un lleuger vent (condicionat) aixeca una mica d’arena. Aragonés, conegut també com “el niño de Pineda” ha de lidiar sis toros, sis, de la ramaderia de Vox (bizcos, astifinos, y con querencia), unes besties.
Tot just treure’s el capell (montera) el somriure amb el que havia arribat Aragonés, se li esborra de la cara. Carai (coño) pensa.
Sonen les trompetes anunciant l’aparició a plaça del primer toro. Murmuris i no precisament d’abella. Aragonés torna a demanar el capell per evitar la imatge del brau però es fot contra el “burladero” i se l’ha de tornar a treure davant la mofa del respectable que no està gens respectable.
Surt el torero a plaça, puja les escales (és una plaça rara i moderna). Es sent “aliviado” en veure que el micro falla. Es permet un somriure “retador”. Molta capital però ni un puto micro us funciona, mamons pensa mentre diu... o presenta el capot que ve a ser el mateix, senadors, senadores...
El toro encara no s’ha mogut però la plaça en ple comença a cridar “fuera, fuera, fuera” (fora, fora, fora). I “Yo soy espanyol, español espanyol” o sigui, això.
Aragonès templa el capot. Se’l veu serè, amb una resta d’ictus entre el somriure i el pànic. Sóc el President de la Generalitat Catalana (soy el Presi de Cataluña). No cal que digui més. En realitat no pot. La plaça s’omple d’entrepans, aigües minerals i cigalons. Una senyora despistada, llença unes calces recordant temps passats. El toro, una mica emprenyat, arranca i va directe cap el President que s’agafa els pantalons i salta la tanca (burladero).
Ni parlar de la ressenya que els diaris madrilenys van fer de la festa. Els diaris catalans però van destacar la feina breu però polida del President i destaquen que es va demanar l’orella. Sí però pel toro.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
SI VOLS LA PAU NO ET PREPARIS PER A LA GUERRA
L'OTAN i la Unió Europea, cada cop més, es preparen per a la guerra
Aquest 4 d'abril, s'ha celebrat una reunió a Brussel·les per celebrar el 75è aniversari de la creació de l'OTAN, amb assistència dels ministres exteriors dels països que en formen part.
L'OTAN fou creada el 1949 pels EUA i 11 estats europeus durant la guerra freda davant de l'amenaça soviètica. El seu rol era mantenir el russos a l’exterior, els americans a l’interior i els alemanys sota control.
El 1954 l'OTAN va rebutjar l'entrada de la Unió Soviètica, fet que ocasionà que un any després es creés el Pacte de Varsòvia, format per l'URSS i països satèl·lits. Pacte que es va dissoldre el 1991 amb la caiguda dels països comunistes. Llavors, l'OTAN ja no era necessària, però va continuar existint, i fins i tot va incomplir els seus acords amb Rússia ampliant-se amb d'altres països fronterers amb Rússia. Fins a arribar a l'actualitat a 32 membres amb l'adhesió de Suècia i Finlàndia arran de la invasió russa d'Ucraïna.
L'OTAN es nodreix d'una important indústria de guerra que el 2021 tenia un pressupost d'1,13 bilions de dòlars. I que malda per assolir l'hegemonia econòmica mundial i lluita per apropiar-se dels recursos energètics del planeta.
L'OTAN no ha servit per a la pau al món, el seu bel·licisme ha creat més enemics i problemes amb intervencions a Afganistan, Síria i Líbia. No serveix per fer front a les amenaces reals: el canvi climàtic, les migracions massives, els aturats, les crisis econòmiques, la seguretat energètica,...
Per altra banda, cal recordar que el PSOE, incomplint les seves promeses electorals, el 1986, mitjançant un referèndum, l'estat espanyol ingressà a l'OTAN. Malgrat que a Catalunya guanyaren els partidaris del no, al no gaudir d'una sobirania política, igualment formem part de l'OTAN.
Sonen timbals de guerra. Arribarà la sang al riu? L'avarícia i l'ambició dels poderosos no té límit, ho volen tot. Qui guanyarà? No ho sabem. Qui perdrà? De ben segur tots els pobles de la Terra.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ELS PENSIONISTES LI FOTEN CANYA
Erdogan promet de "respectar la decisió de la nació"
Els votants han castigat la seva política d'austeritat, que ha provocat la caiguda en picat del poder adquisitiu de les classes mitjanes i dels pensionistes: amb una inflació del 70%. El país està sumit en una crisi econòmica sense precedents.
Dos punts marquen aquestes eleccions a Turquia, desafecció de l'electorat tradicional i ascens dels islamistes. El partit socialdemòcrata CHP s'ha convertit en el partit més gran del país, per davant de l'AKP, el partit del president.
El partit socialdemòcrata CHP guanya 14 de les 30 principals ciutats turques, incloses Istanbul i Ankara.
Darrere d'aquesta derrota de l'AKP d'Erdogan, hi ha, abans que res, la ràbia dels seus votants tradicionals que s’han sentit traïts, inclosos els pensionistes, que representen 8 milions dels 61 milions de votants de Turquia. Són els perdedors de la societat turca amb una pensió bàsica de 10.000 lliures (uns 300 euros), per sota del llindar de pobresa, mentre que el salari mínim a Turquia és de 17.000 lliures i la mitjana d’un lloguer és de 15.000 lliures. Abans, quan es jubilaven, amb les bonificacions podien comprar una casa, o un cotxe, o pagar el matrimoni i la dot dels fills.
Per altra banda, l'esclat del partit islamista Yeniden Refah Partisi - o el Nou Partit de la Prosperitat – ha emergit com el tercer partit amb el 6,19% dels vots amb un programa basat en denunciar la corrupció d'Erdogan, demanar duplicar les pensions i denunciar el manteniment del comerç entre Turquia i Israel en un moment de guerra a Gaza. El partit també ofereix una alternativa a tots els votants musulmans conservadors insatisfets amb l'AKP que no volien votar a l'oposició laica i republicana. El partit d’extrema dreta evita parlar de les seves posicions més conservadores sobre les persones LGBT i les dones o la educació infantil.
És a Istanbul, on Erdogan s’ha endut la gran bufetada, havia promès guanyar i és on a patit la derrota més aferrissada malgrat gaudir d'un temps d'emissió il·limitat a la televisió pública, mentre que els seus oponents gairebé se'n veien privats.
Els turcs comencen a sentir que els robaven la vida... ara proclamen que la religió és molt important, però no ha d'impedir la llibertat.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
AL FINAL ELS HI CAURÀ EL MUR DE VERGONYA
Israel s’engresca i ja mata a cooperants
Netanyahu es va comprar una Bíblia i la segueix fil per randa i a vegades fins i tot es passa. Mata a qui sigui. El pobre nen aquell que son pare volia degollar enlloc de la cabra, estaria fent malves si la decisió depenia del líder israelià. Ja que el tenim a ma –hauria pensat Netanyahu- aprofitem-ho.
Els èxits de la setmana a Israel han estat bombardejar l’ambaixada de Iran a Damasc. Poca cosa, pocs morts però un avís de que els collons son jueus. Podien demostrar-ho d’una altra manera, direu, per exemple el govern en ple podria agafar una navalla, tallar-se el penjoll i deixar-lo sobre la taula. Així apart saber que en tenen els podríem veure. Però no, han preferit una metàfora.
Una segona heroica demostració de valor ha estat l’assassinat de set col·laboradors d’una ONG que venia o tornava de portar menjar als palestins. Jugada mestre. El govern sabia per on passava la caravana i a l’hora que ho feia. Només calia esperar i disparar.
Però tot això ja ho sabem. Fa dies que dura la bogeria de Netanyahu.
El que també sabem però ens callem i inclús disfressem és la col·laboració de molts jueus en les matances. L’Holocaust és una llosa massa pesada per atrevir-te a criticar les barbaritats que es fan ara i ens sentim més còmodes focalitzant la crítica en el líder sonat. Sí, però tampoc del tot. Amb permís del poble de Déu, potser caldria començar a dir tota la veritat. I una part d’aquesta veritat està reflectida en els rostres de mols soldats israelians. Probablement no estan a primera línia de foc per gust, però aprofiten el temps i es desfoguen i mostren una conducta absolutament vergonyant. La humiliació que fan de les víctimes, el descarnat dels seus somriures, l’orgull que els surt pels ulls matant persones indefenses, també han de començar a pesar en la consciència col·lectiva del poble jueu. Riuen tant aquests soldadets quan visiten Mauthausen?
Certament, sortosament, una part del poble es manifesta en contra les matances. Són la gran esperança. La nostra, sí, però sobre tot, la dels mateixos jueus. LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
ENS ESTEM QUEDANT SOLS
Els romans, Crist i el Papa
Déu no existeix, Marx ha mort i el Papa està fatal. En qui creiem ara?
Recent encara el record de la Setmana Santa resulta gairebé inevitable pensar en els turments soferts pels nostres ídols. Ho passen fatal i sempre per culpa dels romans. No recordarem ara la Història Sagrada, de tots es sabut que Roma fou l’eix del mal que es va encarregar del traspàs de Crist (la resurrecció ja va ser cosa seva). Marx, malgrat la ignorància fins i tot dels comunistes, va morir dels pulmons per culpa d’una italiana (de Roma) camarada seva que passava el dia fumant al seu costat i el Papa actual, doncs ja se sap, a punt de lliurà l’ànima a Déu per portar massa temps a la Cúria Romana.
Des del principi dels temps, o millor de l’imperi, els romans han tingut certa tendència a matar però ho feien d’una manera tan bonica que se’ls ha perdonat. La passió de Crist és un espectacle tan contundent que a Esparraguera encara en viuen i construir tot un coliseu per matar cristians tampoc està gents malament.
En canvi, la Cúria, tan rica en rituals de tota mena, tracta la mort de manera maldestra. Se’ls hi veu el llautó. És normal que una congregació regida per la dreta, tingui fam de poder i, en conseqüència, de sang però els caldria millorar els sistemes. Se suposa que van tan enfeinats que continuen aplicant mètodes antics, ja sigui bíblics, copiant les ensenyances del pare, o medievals duplicant models inquisitorials. El que li fan al Sant Pare actual és, sense cap mena de dubte, pura tortura.
De moment el Papa aguanta i cada vegada que pot destitueix a un poca vergonya o s’apropa una miqueta a la realitat social, però entre la salut i la màfia vaticana no creiem que duri gaire. La seva santa perseverança te data de caducitat impresa a la sotana.
Un dia vàrem parlar amb el Papa Francesc i li vam fer una pregunta: com és possible que en un recinte amb tres Cristos per metre quadrat, pugui haver-hi tanta corrupció i sang amagada? Cada Cristo, va dir-nos, corresponde a un cura asesinado. Ens va beneir i va anar a fer-se l’esmorzar. Ja no confia ni en les mongetes que teòricament el cuiden. I nosaltres, quedarem sense Sant a qui encomanar-se.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LA MATÉ PORQUE ERA MÍA
Boicot a tres pous de l’Empordà
Una branca –i no petita– de la bogeria planetària actual s’ha especialitzat a matar o maltractar al sexe femení. “La maté porque era mía” ha quedat com una de les frases lapidàries de la ignorància i la patologia de l’agressor. Però aquesta ignorància patològica no és exclusiva dels maltractadors. En molts altres espais es manifesta la mateixa lògica malaltissa.
Estem en temps de sequera. La terra s’ha esquarterat per tot el país, però una bona part de la població, exactament la inculta i egoista, es desentén del problema. Des de les piscines particulars (que són meves) fins els pous comunitaris (que són per abastir-me a mi), passant per la dutxa que em dona molt de gust i que no estalviaré encara que em posin una multa, l’aigua i l’arbre i els vents es consideren propietat personal.
Fa pocs dies, tres pous empordanesos van estar sabotejats. D’allà no en rajarà més aigua fins que les inundacions ens arribin al coll. Ni la justícia, ni la policia, ni els ajuntaments tenen idea dels malfactors. La resta sabem molt bé qui en son responsables. En tot cas, uns –anomenem-los ciutadans- han decidit que si ells no rebien l’aigua d’aquests pous, els altres tampoc ho farien. O sigui que hem perdut aqüífers que podien ajudar a la sequera. Solidaritat humana se’n diu i en temps de necessitat s’aguditza cada vegada més.
De sempre l’egoisme ha estat per sobre del proïsme. Cadascú de nosaltres ens considerem el melic del món. Digui el que digui la història, el món es va crear per nosaltres. La resta són circumstàncies colaterals. Aquesta creença que primitivament es condensa al voltant dels grans senyors, s’ha anat estenen fins a la més mísera de les burgesies. Aconsegueixes un estalvi de trenta euros a la Caixa i ja et creus avalat per exigir el dret de cuixa. Benvolguts germans, no és la primera que ho dic i en veritat us dic que lamento repetir-me, però no anem bé. No hi va aquest egoisme desaforat ni tampoc la por de les autoritats a denunciar els actes de vandalisme presumptament comesos per “bona gent del territori” una mica emprenyats, potser sí, però bona gent a la fi. Doncs mirin, de bona gent res. Simples avars de la pobresa.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
DOLOR MENSTRUAL
Diputats francesos posen a prova la seva virilitat i la caguen
Un diputat progre va proposar a altres companys no tan progres que es prestessin a un experiment singular. La cosa anava de posar-los unes màquina que simula els dolors menstruals que pot patir una dona al llarg de la seva vida fèrtil. L’espectacle va ser lamentable. A cada batzegada, els homes feien una cara que si una dona imités la posarien a la garjola. Resultat: realment hi ha dones que ho passen fatal van reconèixer els diputats per a continuació dir que no votaran la llei que protegeix a la dona de les menstruacions doloroses. Coherència total... masculina.
UN PERILL PER ESQUERRA REPUBLICANA
L’home del temps es passa a la política
Tomàs Molina, el veterà home del temps de TV3, deixa les pluges i es passa a les borrasques. Ara vol ser polític i diu que pensa arreglar això del canvi climàtic. Cap objecció. Tots tenim dret a complicar-nos la vida. El problema el pot tenir ara Esquerra Republicana. En Molina és un home simpàtic, afable, li deixaries el teu fill sense cap recança, però no n’encerta ni una. Ha de ploure i ni gota, arriba el fred i tots en mànigues de camisa, anuncia temps rúfol i el sol espetega les pedres... Potser Molina animarà la intenció de vot dels republicans, però si ha de vaticinar gaire...
DE MAFIÓS I DE SENYOR CAL VENIR-NE DE MENA
Desmantellen una plantació al Maresme
Si seguim així haurem de tornar als xiclets. És descoratjador anar a comprar marihuana com a bon ciutadà que ets i trobar-te amb un grup com el que els Mossos van detenir al Maresme. Cutres, més que cutres!
Catorze a l’hora en van detenir, com si fossin d’una coral repartits en sis torres. Naturalment estalviaven llum i la punxaven. Les seves sis torres gastaven més electricitat que quatre-cents trenta vuit habitatges normals. I els van enganxar per excés de lluminària. Ara imagineu la qualitat de la marihuana que venien. Ja no es pot ser ni un drogata formal.
A LA CACERA DE PAPERS I CALERS
Documentació gràcies a denúncies falses de violència masclista
Qui no es guanya la vida en aquesta Catalunya és perquè no vol. Una petita banda de tres, per un cantó convencien dones prostituïdes perquè es fessin passar per víctimes de violència de gènere i per l'altre pagaven homes amb problemes de drogoaddicció que fossin el cap de turc i acceptessin les conseqüències, i anar a presó per les denúncies falses.
Tot plegat per aconseguir permisos de residència i ajudes econòmiques a repartir. De moment han atrapat onze dones que havien presentat denúncies falses per violència masclista però la llista és un pou sense fons.
AQUESTA VEGADA S’HA PASSAT A DESTEMPS
Una de l’Alemanya Úrsula von der Leyen, cap de la Comissió Europea
Una de massa podríem dir... quan ha imposat el nomenament del diputat del seu patit, Markus Pieper (CDU), com «conseller» remunerat a 20 000 euros par mes però que no està prou qualificat per aquest càrrec.
La presidenta ha aconseguit la revolta dels seus propis comissaris i de molts partits polítics del Parlament.
D’Això se’n diu prevaricació, clientelisme i amiguisme... I no és la primera vegada, nooooo... que ella col·loca amics a tots els nivells de l’administració comunitària, però ara les eleccions europees s’acosten i cal fer les consegüents denuncies per salvar el cul propi.
UNA DE CLANDESTINS EN CREUERS DE LUXE
Estafadors o refugiats? Ves a saber
L'MSC Armonia, amb 1.500 passatgers a bord, va salpar del port deixant a Barcelona 69 ciutadans bolivians sense visat per entrar a l'espai Schengen europeu.
Quasi segur que els deportaran ja que el ministre Grande-Marlaska no els vols fer cap regal, i no nosaltres no sabrem mai la raó del seu viatge a Barcelona.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS CATALANES
PUIGDEMONT ÉS, LA GRAN DECEPCIÓ...
ILLA ÉS, AQUÍ MANEN ELS NEGOCIS...
ARAGONÉS ÉS LA SORT DELS IMBÈCILS...
COLAU ÉS, EL PODER EN LLOC DE CERVELL...
FESTIVAL DEL TERROR
Arxiven la causa contra Mònica Oltra
La caverna mediàtica madrilenya, plena d’ossos innocents, l’esperava amb ulls d’angoixa, els ullals encara sanguinolents de la darrer víctima caçada, hiperventilats, arítmia cardíaca... i en rebre l’ordre de l’amo es van llençar contra ella. En pocs minuts, Mònica Oltra va ser esquarterada i el seu cap va penjar de les primeres pàgines de l’anomenada premsa espanyola. La dreta política ho va celebrar rebolcant-se en una granja de porcs ibèrics.
Mònica Oltra era una de les polítiques millor valorades al País Valencià. Vicepresidenta de la Generalitat valenciana i promotora d’un reguitzell de lleis socials, sobre infància, sexualitat trans, pobresa... que podia ser l’enveja de qualsevol política d’esquerres.
Massa dona per la dreta, massa política, massa enginy i masses models de samarretes utilitzades per denunciar les disbauxes dels Camps i companyia. A falta d’arguments doncs, un tal José Luis Roberto, ultradretà i una tal Cristina Seguí de Vox, es van encarregar de preparar la matança.
La suposada causa que van utilitzar com a guillotina van buscar-la en l’ex parella d’Oltra acusat d’abusos en un centre de Menors. Gràcies als purins dels porcs i a la desinteressada col·laboració de les dues figures dretanes (el Roberto i la Seguí) es va culpabilitzar a Oltra que a més, va patir assetjament a casa seva i altres especialitats dels prohoms ibèrics.
Mònica va deixar la política. La dreta va poder desfer-se d’un perillós enemic electoral utilitzant armes ben poc democràtiques i el mig país de sempre, va dormir tranquil.
Ha passat molt de temps i al final la justícia arxiva el cas contra Mònica Oltra però la premsa que va penjar el seu cap, no ha donat notícia del sobreseïment. Ni una frase de disculpa. El Roberto i la Cristina Seguí tampoc s’han disculpat. Per què havien de fer-ho? Ells han complert amb les regles que la dreta espanyola imposa a la política, la puta merda. Exactament la que necessita la meitat del país que segueix votant a individus arrebossats de purins.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
UN PRESIDENT MOLT BEN DOTAT
Rubiales, de Punta Cana a Comissaria
No dimito, no dimito pero me explico. Soy Luis M. Rubiales B. Presidente de la Real Federación Española de fútbol, el primer Presidente que hace a las niñas Campeonas de algo. Soy abogao, calvo y putero, lo acepto. Soy listo, dicharachero y guaperas. Me gustan los picos y ahora también los picolinos. Me tratan de puta madre. Y vale, ¿por qué no? Soy un sinvergüenza. En España no te valora nadie si no eres un sinvergüenza. Ni literatura habría de no abundar los listillos.
Ustedes me conocen por el piquito consentido con la niñita aquella y por el toque de huevos des del palco de autoridades, pero yo vengo de largo. Mi propia madre que ahora hace huelga de hambre, me decía cada día que yo era un mal parido pero que me perdonaba porque llegaría lejos. Y ahí me tienen, en Punta Cana.
Algún buen aficionado al futbol sabrá que yo era defensa, defensa duro, de meter la pata y levantar los brazos diciendo que no lo había tocao. Pero me di cuenta que los defensas cobraban poco y me pasé al ataque, no en el campo, en los despachos.
Desde entonces que vivo bien, francamente. Ni lesiones, ni tarjetas y mejor sueldo, desde luego. Eso sí, siendo consciente de que el partido de los despacho es mucho más largo que los noventa minutos del campo. Es importante ir poco a poco. Tejiendo despacio, a lo telaraña pero con hilos de hierro. Con desparpajo y mucha cara.
La Europa protestante y la católica le tienen mucha envidia al desparpajo español. Ellos no se atreven pero admiran a los fuleros hispanos. Por eso pude ocupar puestos en varios organismos internacionales. Me costó una pasta en mariscadas, prostitutas y moda variada, pero pagaba la Federación.
Ahora, por culpa de la tocada de huevos y la mierda de beso que le endosé a la tía aquella, me han cogido manía, pero se les pasará. Por narices se les va a pasar. De cada diez cargos federativos, ocho han mangao más que un servidor y si suelto la lengua… Se lo dije a mamá y rezó un rosario dando gracias.
LA GARSA PROSTÀTICA
VA POR USTEDES
El President Aragonés visita el Senat Espanyol
Difícil de veritat vestir al President Aragonés de torero. Tot li va balder. Es trepitja la “taleguilla” (pantalons), el “calzón” (la calça protectora) li cau fins els genolls i quan es posa la “chaquetilla” sembla que porti abric. De la “montera” (gorra o capell) millor no parlar-ne i el capot li han de portar els subalterns. Tot i els inconvenients, el President es presenta a la Plaça del Senat espanyol. Expectació. Entrades de sol i ombra venudes. Les millors localitats les ocupen les autoritats. Un lleuger vent (condicionat) aixeca una mica d’arena. Aragonés, conegut també com “el niño de Pineda” ha de lidiar sis toros, sis, de la ramaderia de Vox (bizcos, astifinos, y con querencia), unes besties.
Tot just treure’s el capell (montera) el somriure amb el que havia arribat Aragonés, se li esborra de la cara. Carai (coño) pensa.
Sonen les trompetes anunciant l’aparició a plaça del primer toro. Murmuris i no precisament d’abella. Aragonés torna a demanar el capell per evitar la imatge del brau però es fot contra el “burladero” i se l’ha de tornar a treure davant la mofa del respectable que no està gens respectable.
Surt el torero a plaça, puja les escales (és una plaça rara i moderna). Es sent “aliviado” en veure que el micro falla. Es permet un somriure “retador”. Molta capital però ni un puto micro us funciona, mamons pensa mentre diu... o presenta el capot que ve a ser el mateix, senadors, senadores...
El toro encara no s’ha mogut però la plaça en ple comença a cridar “fuera, fuera, fuera” (fora, fora, fora). I “Yo soy espanyol, español espanyol” o sigui, això.
Aragonès templa el capot. Se’l veu serè, amb una resta d’ictus entre el somriure i el pànic. Sóc el President de la Generalitat Catalana (soy el Presi de Cataluña). No cal que digui més. En realitat no pot. La plaça s’omple d’entrepans, aigües minerals i cigalons. Una senyora despistada, llença unes calces recordant temps passats. El toro, una mica emprenyat, arranca i va directe cap el President que s’agafa els pantalons i salta la tanca (burladero).
Ni parlar de la ressenya que els diaris madrilenys van fer de la festa. Els diaris catalans però van destacar la feina breu però polida del President i destaquen que es va demanar l’orella. Sí però pel toro.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
SI VOLS LA PAU NO ET PREPARIS PER A LA GUERRA
L'OTAN i la Unió Europea, cada cop més, es preparen per a la guerra
Aquest 4 d'abril, s'ha celebrat una reunió a Brussel·les per celebrar el 75è aniversari de la creació de l'OTAN, amb assistència dels ministres exteriors dels països que en formen part.
L'OTAN fou creada el 1949 pels EUA i 11 estats europeus durant la guerra freda davant de l'amenaça soviètica. El seu rol era mantenir el russos a l’exterior, els americans a l’interior i els alemanys sota control.
El 1954 l'OTAN va rebutjar l'entrada de la Unió Soviètica, fet que ocasionà que un any després es creés el Pacte de Varsòvia, format per l'URSS i països satèl·lits. Pacte que es va dissoldre el 1991 amb la caiguda dels països comunistes. Llavors, l'OTAN ja no era necessària, però va continuar existint, i fins i tot va incomplir els seus acords amb Rússia ampliant-se amb d'altres països fronterers amb Rússia. Fins a arribar a l'actualitat a 32 membres amb l'adhesió de Suècia i Finlàndia arran de la invasió russa d'Ucraïna.
L'OTAN es nodreix d'una important indústria de guerra que el 2021 tenia un pressupost d'1,13 bilions de dòlars. I que malda per assolir l'hegemonia econòmica mundial i lluita per apropiar-se dels recursos energètics del planeta.
L'OTAN no ha servit per a la pau al món, el seu bel·licisme ha creat més enemics i problemes amb intervencions a Afganistan, Síria i Líbia. No serveix per fer front a les amenaces reals: el canvi climàtic, les migracions massives, els aturats, les crisis econòmiques, la seguretat energètica,...
Per altra banda, cal recordar que el PSOE, incomplint les seves promeses electorals, el 1986, mitjançant un referèndum, l'estat espanyol ingressà a l'OTAN. Malgrat que a Catalunya guanyaren els partidaris del no, al no gaudir d'una sobirania política, igualment formem part de l'OTAN.
Sonen timbals de guerra. Arribarà la sang al riu? L'avarícia i l'ambició dels poderosos no té límit, ho volen tot. Qui guanyarà? No ho sabem. Qui perdrà? De ben segur tots els pobles de la Terra.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ELS PENSIONISTES LI FOTEN CANYA
Erdogan promet de "respectar la decisió de la nació"
Els votants han castigat la seva política d'austeritat, que ha provocat la caiguda en picat del poder adquisitiu de les classes mitjanes i dels pensionistes: amb una inflació del 70%. El país està sumit en una crisi econòmica sense precedents.
Dos punts marquen aquestes eleccions a Turquia, desafecció de l'electorat tradicional i ascens dels islamistes. El partit socialdemòcrata CHP s'ha convertit en el partit més gran del país, per davant de l'AKP, el partit del president.
El partit socialdemòcrata CHP guanya 14 de les 30 principals ciutats turques, incloses Istanbul i Ankara.
Darrere d'aquesta derrota de l'AKP d'Erdogan, hi ha, abans que res, la ràbia dels seus votants tradicionals que s’han sentit traïts, inclosos els pensionistes, que representen 8 milions dels 61 milions de votants de Turquia. Són els perdedors de la societat turca amb una pensió bàsica de 10.000 lliures (uns 300 euros), per sota del llindar de pobresa, mentre que el salari mínim a Turquia és de 17.000 lliures i la mitjana d’un lloguer és de 15.000 lliures. Abans, quan es jubilaven, amb les bonificacions podien comprar una casa, o un cotxe, o pagar el matrimoni i la dot dels fills.
Per altra banda, l'esclat del partit islamista Yeniden Refah Partisi - o el Nou Partit de la Prosperitat – ha emergit com el tercer partit amb el 6,19% dels vots amb un programa basat en denunciar la corrupció d'Erdogan, demanar duplicar les pensions i denunciar el manteniment del comerç entre Turquia i Israel en un moment de guerra a Gaza. El partit també ofereix una alternativa a tots els votants musulmans conservadors insatisfets amb l'AKP que no volien votar a l'oposició laica i republicana. El partit d’extrema dreta evita parlar de les seves posicions més conservadores sobre les persones LGBT i les dones o la educació infantil.
És a Istanbul, on Erdogan s’ha endut la gran bufetada, havia promès guanyar i és on a patit la derrota més aferrissada malgrat gaudir d'un temps d'emissió il·limitat a la televisió pública, mentre que els seus oponents gairebé se'n veien privats.
Els turcs comencen a sentir que els robaven la vida... ara proclamen que la religió és molt important, però no ha d'impedir la llibertat.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
AL FINAL ELS HI CAURÀ EL MUR DE VERGONYA
Israel s’engresca i ja mata a cooperants
Netanyahu es va comprar una Bíblia i la segueix fil per randa i a vegades fins i tot es passa. Mata a qui sigui. El pobre nen aquell que son pare volia degollar enlloc de la cabra, estaria fent malves si la decisió depenia del líder israelià. Ja que el tenim a ma –hauria pensat Netanyahu- aprofitem-ho.
Els èxits de la setmana a Israel han estat bombardejar l’ambaixada de Iran a Damasc. Poca cosa, pocs morts però un avís de que els collons son jueus. Podien demostrar-ho d’una altra manera, direu, per exemple el govern en ple podria agafar una navalla, tallar-se el penjoll i deixar-lo sobre la taula. Així apart saber que en tenen els podríem veure. Però no, han preferit una metàfora.
Una segona heroica demostració de valor ha estat l’assassinat de set col·laboradors d’una ONG que venia o tornava de portar menjar als palestins. Jugada mestre. El govern sabia per on passava la caravana i a l’hora que ho feia. Només calia esperar i disparar.
Però tot això ja ho sabem. Fa dies que dura la bogeria de Netanyahu.
El que també sabem però ens callem i inclús disfressem és la col·laboració de molts jueus en les matances. L’Holocaust és una llosa massa pesada per atrevir-te a criticar les barbaritats que es fan ara i ens sentim més còmodes focalitzant la crítica en el líder sonat. Sí, però tampoc del tot. Amb permís del poble de Déu, potser caldria començar a dir tota la veritat. I una part d’aquesta veritat està reflectida en els rostres de mols soldats israelians. Probablement no estan a primera línia de foc per gust, però aprofiten el temps i es desfoguen i mostren una conducta absolutament vergonyant. La humiliació que fan de les víctimes, el descarnat dels seus somriures, l’orgull que els surt pels ulls matant persones indefenses, també han de començar a pesar en la consciència col·lectiva del poble jueu. Riuen tant aquests soldadets quan visiten Mauthausen?
Certament, sortosament, una part del poble es manifesta en contra les matances. Són la gran esperança. La nostra, sí, però sobre tot, la dels mateixos jueus. LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
ENS ESTEM QUEDANT SOLS
Els romans, Crist i el Papa
Déu no existeix, Marx ha mort i el Papa està fatal. En qui creiem ara?
Recent encara el record de la Setmana Santa resulta gairebé inevitable pensar en els turments soferts pels nostres ídols. Ho passen fatal i sempre per culpa dels romans. No recordarem ara la Història Sagrada, de tots es sabut que Roma fou l’eix del mal que es va encarregar del traspàs de Crist (la resurrecció ja va ser cosa seva). Marx, malgrat la ignorància fins i tot dels comunistes, va morir dels pulmons per culpa d’una italiana (de Roma) camarada seva que passava el dia fumant al seu costat i el Papa actual, doncs ja se sap, a punt de lliurà l’ànima a Déu per portar massa temps a la Cúria Romana.
Des del principi dels temps, o millor de l’imperi, els romans han tingut certa tendència a matar però ho feien d’una manera tan bonica que se’ls ha perdonat. La passió de Crist és un espectacle tan contundent que a Esparraguera encara en viuen i construir tot un coliseu per matar cristians tampoc està gents malament.
En canvi, la Cúria, tan rica en rituals de tota mena, tracta la mort de manera maldestra. Se’ls hi veu el llautó. És normal que una congregació regida per la dreta, tingui fam de poder i, en conseqüència, de sang però els caldria millorar els sistemes. Se suposa que van tan enfeinats que continuen aplicant mètodes antics, ja sigui bíblics, copiant les ensenyances del pare, o medievals duplicant models inquisitorials. El que li fan al Sant Pare actual és, sense cap mena de dubte, pura tortura.
De moment el Papa aguanta i cada vegada que pot destitueix a un poca vergonya o s’apropa una miqueta a la realitat social, però entre la salut i la màfia vaticana no creiem que duri gaire. La seva santa perseverança te data de caducitat impresa a la sotana.
Un dia vàrem parlar amb el Papa Francesc i li vam fer una pregunta: com és possible que en un recinte amb tres Cristos per metre quadrat, pugui haver-hi tanta corrupció i sang amagada? Cada Cristo, va dir-nos, corresponde a un cura asesinado. Ens va beneir i va anar a fer-se l’esmorzar. Ja no confia ni en les mongetes que teòricament el cuiden. I nosaltres, quedarem sense Sant a qui encomanar-se.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LA MATÉ PORQUE ERA MÍA
Boicot a tres pous de l’Empordà
Una branca –i no petita– de la bogeria planetària actual s’ha especialitzat a matar o maltractar al sexe femení. “La maté porque era mía” ha quedat com una de les frases lapidàries de la ignorància i la patologia de l’agressor. Però aquesta ignorància patològica no és exclusiva dels maltractadors. En molts altres espais es manifesta la mateixa lògica malaltissa.
Estem en temps de sequera. La terra s’ha esquarterat per tot el país, però una bona part de la població, exactament la inculta i egoista, es desentén del problema. Des de les piscines particulars (que són meves) fins els pous comunitaris (que són per abastir-me a mi), passant per la dutxa que em dona molt de gust i que no estalviaré encara que em posin una multa, l’aigua i l’arbre i els vents es consideren propietat personal.
Fa pocs dies, tres pous empordanesos van estar sabotejats. D’allà no en rajarà més aigua fins que les inundacions ens arribin al coll. Ni la justícia, ni la policia, ni els ajuntaments tenen idea dels malfactors. La resta sabem molt bé qui en son responsables. En tot cas, uns –anomenem-los ciutadans- han decidit que si ells no rebien l’aigua d’aquests pous, els altres tampoc ho farien. O sigui que hem perdut aqüífers que podien ajudar a la sequera. Solidaritat humana se’n diu i en temps de necessitat s’aguditza cada vegada més.
De sempre l’egoisme ha estat per sobre del proïsme. Cadascú de nosaltres ens considerem el melic del món. Digui el que digui la història, el món es va crear per nosaltres. La resta són circumstàncies colaterals. Aquesta creença que primitivament es condensa al voltant dels grans senyors, s’ha anat estenen fins a la més mísera de les burgesies. Aconsegueixes un estalvi de trenta euros a la Caixa i ja et creus avalat per exigir el dret de cuixa. Benvolguts germans, no és la primera que ho dic i en veritat us dic que lamento repetir-me, però no anem bé. No hi va aquest egoisme desaforat ni tampoc la por de les autoritats a denunciar els actes de vandalisme presumptament comesos per “bona gent del territori” una mica emprenyats, potser sí, però bona gent a la fi. Doncs mirin, de bona gent res. Simples avars de la pobresa.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
DOLOR MENSTRUAL
Diputats francesos posen a prova la seva virilitat i la caguen
Un diputat progre va proposar a altres companys no tan progres que es prestessin a un experiment singular. La cosa anava de posar-los unes màquina que simula els dolors menstruals que pot patir una dona al llarg de la seva vida fèrtil. L’espectacle va ser lamentable. A cada batzegada, els homes feien una cara que si una dona imités la posarien a la garjola. Resultat: realment hi ha dones que ho passen fatal van reconèixer els diputats per a continuació dir que no votaran la llei que protegeix a la dona de les menstruacions doloroses. Coherència total... masculina.
UN PERILL PER ESQUERRA REPUBLICANA
L’home del temps es passa a la política
Tomàs Molina, el veterà home del temps de TV3, deixa les pluges i es passa a les borrasques. Ara vol ser polític i diu que pensa arreglar això del canvi climàtic. Cap objecció. Tots tenim dret a complicar-nos la vida. El problema el pot tenir ara Esquerra Republicana. En Molina és un home simpàtic, afable, li deixaries el teu fill sense cap recança, però no n’encerta ni una. Ha de ploure i ni gota, arriba el fred i tots en mànigues de camisa, anuncia temps rúfol i el sol espetega les pedres... Potser Molina animarà la intenció de vot dels republicans, però si ha de vaticinar gaire...
DE MAFIÓS I DE SENYOR CAL VENIR-NE DE MENA
Desmantellen una plantació al Maresme
Si seguim així haurem de tornar als xiclets. És descoratjador anar a comprar marihuana com a bon ciutadà que ets i trobar-te amb un grup com el que els Mossos van detenir al Maresme. Cutres, més que cutres!
Catorze a l’hora en van detenir, com si fossin d’una coral repartits en sis torres. Naturalment estalviaven llum i la punxaven. Les seves sis torres gastaven més electricitat que quatre-cents trenta vuit habitatges normals. I els van enganxar per excés de lluminària. Ara imagineu la qualitat de la marihuana que venien. Ja no es pot ser ni un drogata formal.
A LA CACERA DE PAPERS I CALERS
Documentació gràcies a denúncies falses de violència masclista
Qui no es guanya la vida en aquesta Catalunya és perquè no vol. Una petita banda de tres, per un cantó convencien dones prostituïdes perquè es fessin passar per víctimes de violència de gènere i per l'altre pagaven homes amb problemes de drogoaddicció que fossin el cap de turc i acceptessin les conseqüències, i anar a presó per les denúncies falses.
Tot plegat per aconseguir permisos de residència i ajudes econòmiques a repartir. De moment han atrapat onze dones que havien presentat denúncies falses per violència masclista però la llista és un pou sense fons.
AQUESTA VEGADA S’HA PASSAT A DESTEMPS
Una de l’Alemanya Úrsula von der Leyen, cap de la Comissió Europea
Una de massa podríem dir... quan ha imposat el nomenament del diputat del seu patit, Markus Pieper (CDU), com «conseller» remunerat a 20 000 euros par mes però que no està prou qualificat per aquest càrrec.
La presidenta ha aconseguit la revolta dels seus propis comissaris i de molts partits polítics del Parlament.
D’Això se’n diu prevaricació, clientelisme i amiguisme... I no és la primera vegada, nooooo... que ella col·loca amics a tots els nivells de l’administració comunitària, però ara les eleccions europees s’acosten i cal fer les consegüents denuncies per salvar el cul propi.
UNA DE CLANDESTINS EN CREUERS DE LUXE
Estafadors o refugiats? Ves a saber
L'MSC Armonia, amb 1.500 passatgers a bord, va salpar del port deixant a Barcelona 69 ciutadans bolivians sense visat per entrar a l'espai Schengen europeu.
Quasi segur que els deportaran ja que el ministre Grande-Marlaska no els vols fer cap regal, i no nosaltres no sabrem mai la raó del seu viatge a Barcelona.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS CATALANES
PUIGDEMONT ÉS, LA GRAN DECEPCIÓ...
ILLA ÉS, AQUÍ MANEN ELS NEGOCIS...
ARAGONÉS ÉS LA SORT DELS IMBÈCILS...
COLAU ÉS, EL PODER EN LLOC DE CERVELL...