10 de maig 2024

BROTS VERDS
Els estudiants es manifesten
Fa molts, molts anys, els estudiants van sentir-se interpel·lats davant el món que se’ls presentava com a futur. D’un dia per l’altre les universitats es van convertir en un espai d’esperança i poc temps després, amb la incorporació dels treballadors, també les entrades de les fàbriques. Era un crit contra el desencís que es presentava com a única alternativa. Darrera el malestar de la joventut, una colla de factors. Intel·lectuals com Russell, Lacant, Marcuse, Sartre, Beauvoir, Camus, Lacant... de moviments artístics, musicals, estètics... o anteriors experiències frustrants com la Primavera de Praga els donaven una justificació moral.

Ara no hi ha res de tot això. Els intel·lectuals s’han tancat a casa escrivint pel proper premi o són tan marginals que no els coneixen ni els seus fills. L’existencialisme ha passat a lluitar per l’Assegurança Social. La societat viu entre la queixa clandestina i la resignació. No tenim referents ni marcs, només malestar.

I tot i així, els estudiants tornen a protestar. És el cicle de la vida. Por, repressió, aparent comoditat, excés de poder i revolta. Sort en tenim dels joves i dels vells, els que encara no han perdut res i els que ja ho han perdut tot. Davant les manipulacions a Ucraïna o Gaza, un dia els joves i els vells diuen prou. Uns surten al carrer, els altres els empenyen. El adults es queden a casa. La història de sempre.

El maig del seixanta-vuit, Vietnam, racisme, comunisme, capitalisme... Tot ha patit la censura dels joves que un dia surten al carrer. No guanyen mai. Els detenen, els expulsen de les universitats, els diuen antipatriotes, però estan allà. És el penúltim instant d’un sentiment de justícia innat que no tornaran a sentir fins la jubilació. Quan ja no els importi guanyar diners, ser directors executius, comprar el darrer enginy informàtic, fins que no tornin a la vida en la que un desig de justícia es fa més important que la resta de mentides en la que viuen. El darrer pas que es dóna al final de la vida. Entremig, una gran buidor. Una deplorable convivència amb el poder.

Malgrat tot, la protesta dels joves, sempre serà una esperança.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
PER UN DIA QUE MATO UN GOS
Governant de la mà de Trump
Em dic Kristi Noem i formo part de l’equip de dones musculades que té l’ex President Trump. Soc bonica, d’ulls blaus i tinc un somriure encisador. Fa més de tres anys que com a Governadora de Dakota del Sud aplico el catecisme del meu ídol. Mataràs, desitjaràs la dona del pròxim, mentiràs, t’estimaràs a tu per sobre totes les coses... en fi, ja sabeu.

El meu somni és arribar a Vicepresidenta dels Estats Units quan Trump torni a governar la nació. Hi estava a prop. Em consta que el meu osset taronja n’està molt de mi.

Tinc altres rivals com la Kari o la Elise, dones fortes totes i unes males putes també perquè es guanyen el favor de Trump com ja sabem. En tot cas no em preocupen, jo sóc de natural més bèstia. La única que podia fer-me ombra és la congressista Marjorie Taylor Green, més jove, rossa com el President, i, ho reconec, més animal que jo. Potser massa i aquest és –o era– el seu punt dèbil per arribar a la Vicepresidència.

Jo, com la Marjorie, soc racista, antí avortista, amant de les armes, negacionista del canvi climàtic, anti immigrants i una de les més actives creadores de notícies falses recolzant la idea de la conspiració contra Trump... Ho tinc tot com si diguéssim.

I sí, un dia vaig matar al meu gos. Després del meu currículum, no és lògic matar a un gos que fa la punyeta tota l’estona? De veritat que no entenc la sensibilitat del poble americà. Per un gos em tanquen la possibilitat de deportar immigrants, matar negres pel carrer, seguir acusant a tots els demòcrates sense proves. No són molts més els beneficis de la meva política que la mort accidental (o no) d’una merda de gos?

El mateix Trump em va dir que ell n’estava tip de matar gossos, que el problema era haver-ho dit públicament. Sí, ja, però un mal moment el té tothom.

Una cosa puc jurar, si la mort del Cricket em costa la vicepresidència americana, deixaré Dakota sense un sol gos. No és just que una carrera immaculada i plena de bons sentiments quedi truncada per la mort accidental d’un Cricket.
Traducció: Estanislao Prats de la Riba.


LA GARSA PROSTÀTICA
LA BOSSA O LA VIDA
De com sortir de Gaza passant primer per la Caixa
Una vegada has comés el primer pecat és difícil tornar a la virtut. A la guerra entre l’Estat d’Israel i les restes de Palestina s’ha arribat a un cúmul de perversions que ja no n’esperàvem més però ara n’hem sabut una de nova. Pots sortir de Gaza en viatge turístic organitzat fins a Egipte i després tens opció a escampar-te per la terra com van fer els jueus quan déu encara existia. Per aconseguir-ho només cal pagar una petita fortuna (de cinc a deu mil euros per persona) que de ben segur es repartiran autoritats israelianes, egípcies i algun malvat sense nacionalitat.

La credulitat és perillosa. Passes mesos veien runes, fam, víctimes de totes les edats i no t’imagines que l’infern té una porta de sortida VIP, pels que poden gastar-se uns milers d’euros. Fantàstic. La culminació de la calumnia.

Seria grotesc buscar en les facilitats que Israel dóna a les bones famílies palestines nous motius de crítica. Les tropes israelianes es sobren per aconseguir adjectius a les seves conductes. No cal buscar més enllà. No seria però tan reiteratiu imaginar qui són els palestins que accepten aquesta fugida pagada. Ni reiteratiu ni fàcil.

Què fas en aquest cas? Segueixes sota les bombes o acceptes una humiliació més i acabes pactant amb l’enemic. En joc la teva vida, la de la teva família, el teu i el seu futur. També però la insolidaritat amb els germans de terra, la vergonya mentre fas la maleta escoltant les explosions que maten. Què pensa aquesta gent fugitiva quan l’avió s’enlaira i veuen desaparèixer la seva terra, la seva gent, part de la seva família?

De ben segur, algun periodista americà buscarà d’aquí a uns anys els que ara fugen de Gaza. Investigarà com ha estat la seva vida i de ben segur també, trobarà molta tristesa i una mica d’angoixa. Però han salvat la vida. Pagava la pena? Solament ells tenen la resposta, nosaltres només podem respectar la seva decisió.

A vegades no és fàcil tenir diners.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
VISCA EL PRIMER DE MAIG!
Molt pocs manifestants amb múltiples veus discordants
Mentre que a Turquia els manifestants del 1 de maig eren reprimits brutament per la policia amb centenars de detinguts, a Catalunya les manifestacions discorrien en ordre i pau protegides pels mossos. Lluny som dels crits anys enrere corejats per milers de persones:
"clase obrera vencerà" i "escuchad burgueses, os quedan pocos meses", amb els d'avui amb moltíssims menys manifestants, que es limiten a reclamar reducció de la jornada de dues hores i mitja a la setmana i contra la precarietat laboral. Tanmateix el 30 d'abril uns sindicalistes de la CGT van ocupar el Foment del Treball en contra dels beneficis i privilegis de les elits empresarials, que els condemna a la misèria.

A les processons religioses de setmana santa seguiren diverses processons paganes com l'alternativa de la tarda, convocada pels sindicats CGT ,CNT, COBAS, COS, IAC i SO, encapçalada per la pancarta "Per la plena ocupació: menys jornada, millors salaris".

Mil persones enarboraven diverses banderes negres, roig-negres, vermelles, liles, palestines i dels sindicats convocants amb diverses pancartes com "lationamérica unida contra el imperialismo" i en favor de Palestina i crits com "Qui sembra la misèria recull la ràbia", "Així, així, ni un pas enrere, contra el capital acció directa".

Va aparèixer també algun retrat de Lenin i manifestants palestins, del col·lectiu de migrants en demanda de papers per tothom, de l'esquerra independentista i un grup compacte del moviment socialista partidaris del comunisme i d'un govern proletari, amb l'aparició també de diversos partits marxistes-leninistes com el mateix PCR i d'altres similars desapareguts en la llarga transició i renascuts de nou. Tot un espectacle múltiple i divers, un veritable circ polític on es barrejaven alternatives de transformació social antiautoritàries amb autoritàries.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
LA CAMPANYA ELECTORAL CATALANA MANCA DE DESIG
Tant dones com homes, senten patir un “Deute polític-sexual”
Segons els resultats d'una enquesta recent per al fabricant de preservatius Durex, una de cada dues catalanes diu sentir un "deute sexual". Què és? Pot ocórrer després d'una primera cita? Després d'anys de relació?

De fet, significa que una persona de la parella participa en l'activitat sexual sense haver sentit el desig de fer-ho. Això mateix passa amb les actuals eleccions... es fan sota el pes d'una ordre social tàcita i/o en la idea de complir el que abans s'anomenava deure... nacional.

Comencem preguntant-nos: "Què vull?" Que significa seguir el desig dels partits? Preguntem-nos també: "Si el meu candidat no hagués fet això, votaria d'una altra manera?".

En política es tracta d'estar en connexió amb el teu cos per identificar el que realment t'agrada si vols evitar que la política t’exploti i et jutgi com algú sense valor. Un tema que resta central en aquestes eleccions catalanes anticipades.

Unes eleccions que mantenen la qüestió catalana al centre del debat polític espanyol, de cara a les eleccions europees. El març passat, els legisladors espanyols van votar a favor de la llei d'amnistia per als independentistes catalans implicats en l'intent de secessió de Catalunya de 2017. Entre ells hi ha un tal Carles Puigdemont, expresident de Catalunya i l’artífex d'aquesta declaració d'independència.

Una llei que ha desencadenat la ira de les oposicions de dretes (Partit Popular) i extrema dreta (Vox) a Espanya. Aquests últims han apel·lat a les institucions europees perquè denunciïn aquesta llei d'amnistia, que consideren contrària a l'estat de dret i a la independència del poder judicial.

Per les dretes s’està assistint a un escandalós cop d'estat per part del president socialista Pedro Sánchez. En aquest ambient Puigdemont encara no pot moure's lliurement per Espanya, on seria detingut immediatament i, per tant, ha hagut d’escollir Argelers de la Marenda, a Catalunya Nord, per fer campanya per a les eleccions catalanes del 12 de maig vinent. A poc a poc torna a aglutinar l’odi de les dretes conjugades afegit, malgrat ell, al batibull que es viu a Madrid. En definitiva, ser secessionista no vol dir secessió real sinó patir un deute sexual.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
GUANYA LA BANCA
BBVA vol al Sabadell mentre La Caixa guanya mil milions
Uns quants desgraciats que han tret la roba de mudar de l’armari amb olor a naftalina i que en prou feines poden amagar la seva condició d’assalariats de la banca, bavegen al voltant de la taula. La ruleta comença a rodar i ells, amb por, fan la darrera aposta. Dues hores després tornen pelats a casa prometent-se que no tornaran a jugar. Ha guanyat la banca.

El BBVA –gran banc– es veu amb ganes de créixer. El Sabadell, un banc català (amb Seu a Alacant), humil, ple de traumes i pors, que no vol sortir a la premsa, que viu gairebé en la clandestinitat, mou la cua i desplega les ales. Al BBVA li arriba la flaire. Comença l’idil·li. Com a bones famílies que són, tenen contactes discrets, sembla que el Sabadell es resisteix, no es penetren encara. Però més aviat que tard es consumarà la història. Ja són dues vegades que el BBVA demana la mà de l’altra, a la tercera, la virginitat cedirà als interessos familiars i farà figa.

Mentre, a la seva bola, La Caixa (sempre serà més romàntic parlar de La Caixa que de Caixa Banc) segueix el seu treball a favor del poble. Ens ajuden en tot i potser per això els tornem el favor i aconseguim entre tots que en un trimestre tinguin uns guanyats superiors als mil milions d’euros. Per anar tirant no està malament.

Ambdues notícies passen per la societat com una brisa fina que no molesta perquè no la sents petar a la cara, però peta. En un entorn social com l’actual, on els serveis dedicats a la pobresa no donen l’abast, on gent amb treball no arriba a final de mes, on les guerres i el que no són guerres arrosseguen a milions d’humans a la mort per inanició, guanyar mil milions en un trimestre no és una notícia, és una bufetada. La possible fusió entre BBVA i Sabadell (negada de moment pels “catalans”) seria una estocada. La concentració bancària té sempre com a gran perdedor, el client. Una vegada que per llei t’obliguen a no tenir diners a casa i utilitzar la banca acceptant els seus tripijocs, l’únic que ens quedava davant una extorsió massa flagrant era canviar de banca. Aviat no tindrem ni aquesta oportunitat, no tindrem on anar perquè la banca serà una gran i lliure com Espanya. Imagineu el resultat. Torna a guanyar la banca.
LLUFA.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
CAÇADORS D’IMMIGRANTS
La corona britànica torna als seus orígens
El gran Imperi Britànic es va fer gran així, explotant i deportant nadius en forma d’esclavatge. Segueixen igual, però ara en un viatge nostàlgic de tornada. Costa de creure en uns senyors tan senyors.

Només que imaginin la solució d’enviar remats d’immigrats a un altre país en transports acomodats, ja fa poc anglès. Tots ens els fèiem amb una imaginació més refinada. Que amb més o menys debat aprovin la mesura, desmereix molt la imatge del gentelman de Piccadilly Circus. Però les maneres com estan duen a terme la selecció d’immigrants a expulsar, anant-los a buscar a casa com si es tractés de les purgues de Stalin, és ja directament impresentable.

Potser serà la crisi monàrquica la que ha fet perdre els papers a Anglaterra. En tot cas o els recuperen aviat o no tornarem a Ascot a veure pameles.

Si alguna cosa han tingut els anglesos de sempre és la pulcritud de les formes. Podien matar, envair, tiranitzar a altres pobles, entre ells podien tractar al servei com si fossin vaques o als orfes com explica Dickens, però les formes no fallaven com no fallava la copeta de Xerez al costat de l’amo de la casa. Ara van a la brava com en un Sant Fermín qualsevol.

Posats a perdre, la illa està perdent fins i tot l’estratègia. Mira que en sabien durant la segona guerra mundial, doncs se’ls ha acabat. La decisió del Primer Ministre Rishi Sunak (fill d’immigrants per cert) d’exportar immigrants no prou documentats, arriba just quan l’occident industrial reconeix que necessitarà molt aviat mà d’obra estrangera. Anglaterra amb Brexit o sense també ho necessitarà. Els Lords no pujaran a la bastida. I aleshores què? Tornaran a buscar els que ara estan expulsant com si fossin matèria contaminada? Decisió xenòfoba, tècniques inhumanes, inoportunitat cronològica. No és estrany que el senyor Sunak perdi les eleccions.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
SÍ PERÒ NO
Acords sindicals a presons i ensenyament amb reserves
Si alguna paraula defineix amb exactitud el context general de la societat espanyola, és desacord. Desacord a tots els nivells. El desacord és la droga de qui té por a la marihuana.

Fa poc, els funcionaris de presons van iniciar una vaga arran la mort d’una treballadora en una presó catalana. Per acabar el conflicte que va posar en tensió tot el servei penitenciari, demanaven molts més caps dels que té el Departament de Justícia. Després va venir la negociació i finalment s’ha arribat a un acord... però no. Un dels sindicats es nega a acceptar el pacte.

Fa molt, de fet des de sempre, els mestres fan i desfan vagues per demanar coses. Més sous, menys horaris, més personal, menys reunions de xarxa, postergar l’inici dels cursos... ah i això sempre, millorar els resultats educatius (cosa que depèn bastant més d’ells que dels programes que han de seguir). Ara també s’ha arribat a un acord, però tampoc un acord total, un sindicat es nega a signar la treva.

Diuen les regles de la democràcia que les decisions recauen en les majories, però al nostre país, depenen sobre tot de les conjuntures personals. N’hi ha prou en que un sindicalista passi de consensos per allargassar indefinidament un conflicte.

Els funcionaris de presons tornen a la feina, però un d’ells diu que no, que ni parlar-ne, agafa un pneumàtic vell que tenia al garatge de casa el dur a la porta de la presó i li cala foc. I ja tornem a revifar el conflicte. Un mestre que no vol sentir a parlar de tornar a classe s’agafa la baixa i, de passada, aprofita les hores de lleure per iniciar una nova vaga individual amb pancarta i premsa. Son revifalles que duren poc, la majoria acaba imposant-se però no per aritmètica democràtica, només per força majoritària. De què serveixen aleshores tantes manifestacions, pancartes, banderes i quotes sindicals?

No és tan difícil el pacte, ni entendre una mica la raó dels altres, no cal lligar-se a la pota d’un ase per demostrar la teva puresa sindical. La diferència no està en fer visible el teu desacord amb el sindicat que t’ha proporcionat les millores que mai no t’hauries atrevit a demanar de cara. La diferència, en tot cas, és no pertànyer a cap sindicat i jugar-te-la solet.


NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
ELS ÚLTIMS DE FILIPINES
El barri de la Clota rodejada
Fa temps que lluiten de manera aferrissada. Són poquets i no tenen el suport clar del poder. El poder està amb els altres que els envolten de murs –com Gaza– però en forma d’edificis d’onze pisos. A vista de dron la Clota sembla una illa aïllada. S’intueix el final. La història de la Clota recorda molt la gran pel·lícula espanyola inspirada per Franco, “Los últimos de Filipinas” que fan un esforç heroic per quedar-se a casa. A la Clota passa el mateix, defensant-se de l'especulació immobiliària per defensar la casa. Només una diferència, els espanyols no estaven a casa seva, els veïns de la Clota sí.

MADERA, MÁS MADERA
A RENFE li fallen les màquines de vendre tiquets
El que els hi faltava. No són els retards ni les vagues ni les catenàries. Renfe, per no saber, no sap ni vendre bitllets. Van inaugurar fa poc unes màquines per fer la feina però de vint-i-dues d’instal·lades, vint fallen i n’hi ha per dies, anuncien. Enhorabona. La farsa de RENFE arriba a la seva culminació. Segurament les autoritats trauran als actuals responsables de la companyia, els enviaran a una altra empresa estatal, els donaran una medalla i una paga extraordinària. I RENFE amb altres caps, seguirà arribant tard, molt tard i fent el ridícul com sempre.

COM A CASA
Vox es manifesta davant una comissaria
La de Via Laietana concretament, el símbol de la tortura franquista. Allí es van manifestar els companys de Vox, més demòcrates que déu per solidaritzar-se amb les forces policials. És un detall, una maner segura d’evitar mal entesos. Des d’aquí proposem al grup parlamentari de Vox que es manifesti també al Fossar de les Moreres. Per reblar el clau bàsicament i donar-los un motiu més d’orgull espanyol.

BÈSTIA ATRAU BÈSTIA
El Ministre suspèn el premi nacional de tauromàquia
Urtasun, el Ministre de Cultura d’Espanya ha decidit anular els Premis Nacionals de Tauromàquia. Immediatament, el P.P. i algun socialista molt espanyol, han anunciat un reguitzell de premis regionals, autònoms, locals i personals de tauromàquia. A cada torero i subalterns els hi tocaran dos premis i mig per capot. El premi gros se l’endurà el que faci la millor estocada al Ministre al que pensen torejar properament. Com pot un Ministre anular l’acte cultural per excel·lència d’Espanya?

ART REPUGNANT
Depardieu, Oscar a les vuit hores d’interrogatori
Un tipus simpàtic aquest Depardieu, atractiu, glamurós, molt amic dels nens des que va interpretar Obèlix. En el cine tot és mentida. Depardieu, en la realitat, quan s’aixeca cada matí ressacós, amb la panxa caiguda fins els genolls i el sexe enganxós, és una barreja de tirania, repulsió i estupidesa. Naturalment a la sortida de l’interrogatori de vuit hores, l’actor ha negat totes les acusacions. Com hem dit, al cine tot és mentida.

SENSIBLES I BRUTS
Masses turistes a Fujikaguchiko
Tots tenim una creu. Els habitants d’aquest poble (impossible d’escriure dues vegades) la tenen panoràmica. Des d’un dels seus carrers es pot veure magnífic el Fuji... o es veia perquè ara milers i milers de turistes –sensibles a la bellesa però bruts a la pràctica diària- han envaït el poble i els seus habitants ja només veuen deixalles. El problema és greu i l’Ajuntament (en tots els ajuntaments creixen les millors idees) ha decidit aturar el turisme construint un mur de dos metres i mig d’alçada en aquesta mena de plató turístic de manera que del Fuji, ni rastre. El que no arreglin els japonesos...


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
PEDRO SÁNCHEZ CONTINUA DE PRESIDENT !
DE VÍCTIMA A OPRESSOR SEGONS PP I VOX !!!