Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf 
Descarregar en Pdf Mots Clau : El President Sánchez segueix. Campanya de Junts per la Catalunya nord. Falten 136.000 habitatges a Catalunya. 50 anys després de la revolució portuguesa dels clavells, arriben amb força els feixistes al parlament. Europa pot morir? En tot cas sí però de cansament de polítics com ell. Denuncia de “Manos Limpias” a Begoña Gómez. Espanya compra material bèl·lic a EEUU. Llibres recomanats per Sant Jordi
Setmanari republicà polític/satíric de Catalunya
3 de maig 2024
DUBTES
El President Sánchez segueix
Es queda. Cap problema. Igual com si hagués marxat. Igual que un monjo que decideix seguir en el convent o opta per sortir-ne i abraçar una dona. Ni el President ni el monjo són tant importants, el que interessa són les raons que els fan dubtar. El celibat és antinatural, l’extrema dreta espanyola també. Pots escollir.
Sempre hi ha la guspira que encén la flama. Per Sánchez sembla que va ser l'ofensiva embogida del col·lectiu dretà contra la seva dona. Podria haver estat també la necessitat d’enfortir-se políticament. En tot cas, perquè la guspira arreli cal que estigui envoltada del caliu de les brases. Espanya és una enorme brasa disposada a revifar en qualsevol moment. Hi ha molta gent bufant al costat del foc aparentment apagat. La meitat d’Espanya és un piròman de l’altra meitat. Això Sánchez ho sap sobradament. No li calia retirar-se a pensar.
El que sí requeriria una meditació nacional llarga i prolongada és aquesta necessitat espanyola de trencar i trencar-se en dos. Fa segles que dura la trista broma. Som una reiteració obscena de la història. I res i ningú mai no ha pogut aturar la tendència. En una casa de veïns, en una família, en un poble a ciutat i a nivell nacional necessitem tenir a una meitat en contra. I no és una mania passatgera que es pugui arreglar al voltant d’una taula, és una necessitat física que alimentem cada dia. No fos que poguéssim arribar a entendre’ns. Els enfrontaments espanyols són de rancúnia i sang.
Cal dir en honor a la veritat i la història ho explica que l’esquerra s’ha mostrat més procliu a buscar un enteniment, si més un pacte de no agressió. És el pitjor que podia fer. Per la dreta espanyola treure-li l’odi és com negar-li el pa i la sal. Necessiten enfrontar-se per saber-se vius.
No es veuen generacions futures ni programes educatius ni millores econòmiques i socials per superar el trencadís nacional. De la guerra civil fins ara les coses materials han canviat però el sentiment és el mateix.
Estem malalts, molt malalts però des del llit de la mort alimentem encara el darrer desig de revenja. Contra què? contra qui?
SEGONA PÀGINA
K.MEO
JUNTS-TOUR
Campanya de Junts per la Catalunya nord
Fa ja més d’un any que vaig abandonar la redacció de Karlitus. La raó va ser una maternitat doble amb permís de maternitat doble que vaig aprofitar per exiliar-me una estona a la Catalunya Nord... i m’hi he quedat.
Aquí feia un any que no passava res o sigui que impossible escriure una notícia més enllà de la temperatura a Perpinyà, però ara les coses han canviat. Junts està invertint a la Catalunya Nord. Política expansionista vaig preguntar-me? No. La campanya de Puigdemont.
Des que l’ex President (o President) va anunciar el seu retorn a la política activa catalana, la frontera amb França ha tornat a semblar la franja eròtica del setanta amb els Emmanuel i altres. Hi ha més matrícules espanyoles que franceses perquè el President (o ex) parla.
A micròfon tancat he parlat amb els assidus assistents als mítings de Puigdemont. Contents tots però cansats d’anar amunt i avall fins que la iniciativa catalana ha decidit inaugurar un càmping amb tots els serveis als voltants de Perpinyà. He visitat el Càmping, “Tornarem a fer la punyeta” es diu i és una preciositat. Piscina, sauna, menús de casa, cants folklòrics a la tarda i els diumenges, sardanes. El preu és reduït gràcies a la col·laboració de Junts amb la dreta francesa. D’aquesta manera els cent afiliats –la majoria jubilats– que van seguint a Puigdemont pel sud francès (Nord català) no cal que es traslladin cada setmana d’un país a l’altre. Pels que treballen durant la setmana, la iniciativa catalana ha inaugurat també una agència de viatges. “Tours d’anada i tornada” s’anomena, directe de Barcelona al míting amb dues parades. Els preus són molt raonables –amb descompte si llogues tres viatges d’una sola vegada– i a cada autocar hi ha un animador de Junts que canta.
La majoria de seguidors tenen molta esperança amb el retorn del President però alguns –em sap greu dir-ho– ja s’han saltat un parell de compareixences del candidat i van buscant apartaments per les rodalies.
Aquesta peregrinació, he de confessar ha estat com tornar una mica a casa... però de moment no tornaré.
Els nens estan bé, gràcies.
LA GARSA PROSTÀTICA
AGAFAR UN AVIÓ PER ANAR A TREBALLAR
Falten 136.000 habitatges a Catalunya
Més enllà de la crisis climàtica la pell de brau continua amb el seu mapa particular de desgràcies tradicionals. No sabem si els ibers, els fenicis o els romans, però algú va deixar anar un espermatozou que ens va fer genèticament desventurats. I encara ens dura. Quan no és un all és una ceba. Paret que trobem, paret en la que ens hi fotem de cap. La problemàtica nacional és tan fastuosa que per escollir un tema darrerament ja no repassem les notícies, senzillament ho fem a sorts. Aquesta setmana ha tocat l’habitatge que, per no desentonar en el panorama nacional està en crisi.
A Catalunya falten 136.000 habitatges. Probablement als estrangers i exiliats de llarga durada las notícia els sorprendrà. A veure, Catalunya no és el Japó. Aquí d’espai en queda. Encara més, aquí d’habitatges n’hi ha. Aleshores on rau el problema? Que un sostre surt car, només a l’abast de turistes i grans empresaris que asseguren a base de totxana el que no poden garantir amb els seus negocis. I els habitatges que falten, els habitatges socials no es construeixen perquè no representen per les constructores un marge de benefici suficient.
La situació és bastant més injusta del que pot semblar a primera vista perquè aquesta mancança de pisos a l’abast de les butxaques de la classe abans mitjana, obliga a situacions surrealistes i absolutament injustes. Per exemple, pels habitants de qualsevol poble mínimament turístic (amb església enfonsada, una font i dos arbres) que no poden pagar el lloguer –imposat per les immobiliàries– i han d’immigrar a la ciutat més propera. O vilatans que abans d’abandonar el seu bressol prefereixen aprofitar una vella rulot per convertir-la en el seu refugi familiar. O casos ja inconstitucionals de professionals que han d'agafar cada dia un avió per treballar vuit hores i després tornar via aèria a casa. S’imaginen a algun propietari de tres-cents apartaments al Pirineu dormint en una rulot? Seria pura justícia divina.
Segle vint-i-u. Europa occidental. Democràcia consolidada (ja,ja,ja) i tan propers a l’esclavatge.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
50 ANYS DE LA REVOLUCIÓ PORTUGUESA DELS CLAVELLS
50 anys després arriben amb força els feixistes al parlament
Manuel Tomaz, locutor de la ràdio Renacença, a les 00:20h el 25 d'abril del 1974 emetia la cançó "Grândola, Vila Morena" de José Afonso, en la que s'iniciava l'enderrocament de la dictadura, presidida per Marcello Caetano per part del moviment dels capitans, encapçalada per Otelo Saraiva de Carvalho.
S'acabava amb una dictadura recolzada per l'església, la banca, els propietaris latifundistes per un centenar de famílies que es repartien el poder econòmic i la PIDE, amb un 30% d'analfabetisme i més de 100.000 joves fugits a l'estranger per no participar en la guerra colonial d'Àfrica. El moviment de les forces armades tenien com a objectiu en el seu programa les 3D: democratitzar, descolonitzar i desenvolupar el país.
Amb la revolució pacifica del 25 d'Abril s'inicia un procés revolucionari en mans dels camperols i obrers recolzats pels militars més esquerrans encapçalats per l'Otelo, procés que s'acabà als anys 80 amb la desfeta i l'empresonament de les brigades revolucionàries del 25 d'Abril, amb la consolidació del règim parlamentari i democràtic burgès.
Decisiva fou la intervenció de Frank Carlucci, cap de la CIA i nou ambaixador dels EUA responsable de l'assassinat de Lumumba per liquidar els avenços politicosocials de la revolució tot promocionant a Mário Soares i al partit socialista. No va caldre, com pretenia Henry Kissinger, que les divisions de l'exèrcit espanyol franquista envaïssin Portugal. Començà un període de llibertats democràtiques que comportà la independència de les colònies africanes alhora que va fer neteja dels feixistes, inclosa la policia política.
Amb la nova onada de l'extrema dreta al món, també a Portugal han arribat al seu parlament per primera vegada d'ençà el 1974 cinquanta nous diputats filofeixistes, partidaris del règim enderrocat el 25 d'abril de 1974. Comença a perillar la democràcia portuguesa?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
MACRON ENS DÓNA LLIÇONS SOBRE EUROPA
Europa pot morir? En tot cas sí però de cansament de polítics com ell
Sempre fa bé de posar-se qüestions sobre el futur i més quan aquest futur ens posa a prova com és el cas de la UE ara que s’acosten les eleccions al Parlament Europeu.
La crisi europea és mortal? Europa s’està morint? Ni punyetera idea, però també es va morir la Unió Soviètica per no recular massa enllà. La UE, tenallada entre els EUA i Rússia, lligada de peus i mans a la Xina, podrida pels partits que només pensen en rebolcar-se a la merda a Brussel·les... i llavors arriba el president de la República Francesa que a la seva manera participa en la campanya per a les eleccions per expressar la seva por: la UE pot morir i només depèn de les nostres eleccions per salvar-la. De fet, des del seu primer discurs a la Sorbona, el 26 de setembre del 2017, fins al del 25 d'abril del 2024, Emmanuel Macron no ha canviat ni un pèl en les seves conviccions federalistes, aquell que tan sovint és acusat de versatilitat o irresolució en la seva gestió diària.
Les ambicions de Macron giren al voltant de tres pols: "Ser europeu és defensar una determinada idea de l'home que posa l'individu lliure, racional i il·lustrat per sobre de tot. Una Europa poderosa és una Europa respectada i que garanteix la seva seguretat. És una Europa que assumeix que té fronteres i que les protegeix. Una Europa capdavantera en donar suport massiu a les empreses dels sectors estratègics”.
Macron patina des del pragmatisme cap a la ideologia. La construcció d'Europa va néixer d'una urgència geoestratègica després de la caiguda del nazisme. Calia unir Alemanya Occidental al bloc occidental i evitar que caigués sota influència soviètica com l'Alemanya de l'Est. Va continuar amb la posada en marxa del pla Marshall i, de manera molt pragmàtica, la creació de la CECA el 1950 i del Tractat de Roma el 1957.
Actualment, el Parlament Europeu està subordinat a un instrumental tecnocràtic que el devora per dins demostrant ser un desastre. Que lluny queda allò de retornar als pobles sense estat poders de decisió...
No obstant això, l'aventura havia començat força bé, almenys fins a Maastricht. A continuació van voler convertir-la en un imperi, una mica com el difunt Àustria-Hongria. Després les coses van empitjorar. Com era previsible la creació de l'euro ha subordinat el conjunt de la UE al seu membre més poderós: Alemanya i els seus satèl·lits, i això en tots els àmbits: tipus de canvi, acords comercials, immigració, etc., mentre que la mateixa Alemanya segueix sota el lideratge dels Estats Units.
El col·lapse del sistema és inevitable? No ho sabem, però l'obstinació dels mandarins del sistema promet temps difícils per als pobles d'Europa.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
MANS MOLT BRUTES
Denuncia de “Manos Limpias” a Begoña Gómez
Si es substituís el Codi Penal per un Codi Moral, Manos Limpias estaria al setè cercle de l’infern. Manos Limpias, aquest sí, porta el pecat original des del moment de la seva creació perquè pot ser qualsevol cosa menys un sindicat com diu ser.
Dins l’empara legal –per alguna cosa són advocats i oficis semblants– el suport econòmic de la ultra dreta espanyola i la servitud de molts jutges, han perseguit, denunciat i demonitzat a una llarga llista de persones i institucions absolutament innocents. La darrera víctima ha estat Begoña Gómez, casada amb un tal Pedro Sánchez, President del Govern. Bona peça per llençar-s’hi a sobre al marge naturalment de que les sospites que aporten al Jutge siguin certes o falses. La qüestió és fer sang.
I per què una gent que podria passar la tarda a la Plaça de Toros de Madrid fumant un habano es dedica al martiri col·lectiu? Tenen dus raons per fer-ho, guanyar diners amb el xantatge i intentar enfonsar a l’esquerra. És un joc brut sabut i reconegut per totes les institucions del país inclosa la judicatura però encara mai ningú no l’ha condemnat. Ben al contrari, els fa gràcia la manera d’atacar en manada de Manos Limpias. Són una mostra més del caos del dret en el que està empastifat el pati espanyol.
El Secretari general del Sindicat Manos Limpias Miguel Bernat i tots els seus suposats afiliats al gremi s’han convertit en professionals de l'extorsió com pot ser-ho qualsevol màfia o càrtel de qualsevol república bananera. La única diferència és que ells mantenen la impunitat. No fa falta especular gaire per saber qui alimenta a la bèstia. Sempre són els mateixos.
Hom –de quedar-li un punt d’optimisme– podria creure que, a falta de moralitat, podrien tenir vergonya, tampoc. La seva arrogància, els ve precisament d’aquesta família rància però farcida de diners que corre per la llotja del Madrid on només val guanyar. No importen les maneres, el que compten son els títols i Manos Limpias, té molts títols.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
LLENYA, MÉS LLENYA
Espanya compra material bèl·lic a EEUU
Cinquanta-un míssils, vint-i-quatre estacions de llançament i quatre de control. Sistema Patriot (la paraula ho diu tot). La factura del Super a caixa s’eleva a dos mil sis-cents euros, menys vals de descompte i trenta números pel sorteig d’un tanc Amfibi. Amb aquesta quantitat no queda un pobre sense sostre, sense sopa i sense vacuna en tota Espanya, però aquesta és una altra qüestió i no gaire patriòtica.
La despesa era necessària. Els militars fa temps que no desemboliquen regals i s’apropen els Reis. La propera compra està previst que vesteixin a la Guàrdia Civil amb tres-cents mil tricornis, i quaranta mil coloms missatgers.
El Ministeri de defensa treballa a preu fet per saber on podran posar tot el material nou. Els hangars estan plens i als Monegros hauran de tallar els dotze arbres que quedaven per fer lloc als tancs, drons i autocars que s’havien comprat al gener passat.
Una altra possibilitat seria agafar tota aquesta ferralla, la del gener, i vendre-la a qualsevol país que estigui en guerra (pràcticament tots) però Espanya no té avions de suficient capacitat per fer el transport i si han de venir a buscar els tancs els qui els compren i dedueixen de l’import final el transport, no paga la pena vendre l’arsenal ni com a ferralla.
Una darrera possibilitat fora utilitzar el material comprat en pràctiques per elevar la moral de la tropa. El Ministeri ja ha decidit el lloc on llençar els míssils, concretament a Catalunya sense especificar si a nord o sud, est o oest, però Catalunya a la fi. Ara només queda preparar als soldats i oficials per saber com funciona el sistema Patriot, perquè si no ho tenen clar, l’arsenal podria obrir forat –i dels grans– a qualsevol territori espanyol. I això sí que no.
I no s’ha d’oblidar que pel proper desembre, Espanya ha de comprar, sí o sí, material a Rússia, per compensar. És el que té la diplomàcia.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
FESTA UNIVERSAL DE CULTURA CASOLANA
Llibres recomanats per Sant Jordi
Un llibre, una rosa, magnífica idea, sentiment i cultura reivindicats en un sol dia. Què més podria demanar un poble? Catalunya si més no en el seu imaginari, ho té. Llàstima que després la idea universal la matisem amb pretensions de poble. En el pot petit potser hi ha la bona confitura però no la millor literatura.
És normal que un país es senti orgullós dels seus creadors i que editorials, llibreries i sobre tot un mal entès ideari polític vulgui aprofitar Sant Jordi per vendre producte local però sempre que sigui amb mesura. Jo també tinc un menjador amb dues finestres i mai no el compararé amb Windsor.
No es pot confondre la literatura amb el “calendari del pagès”. Cal ser molt curós a l’hora de comparar “Crim i càstig” amb “Les floretes tenen espines”, “Els dotze Cèsars” amb “M’hos han fotut la collita”, “Middlemarch” amb “Em vaig casar amb el Manolo i tenim bessons”, “La muntanya màgica” amb “Fent saltirons per la fageda” o “Platero i yo” amb “Venanci, lo ruc de la meua sogra”.
La vergonya és gairebé tan important com la literatura. Per molt en català que s’hagi escrit un llibre, necessita alguna cosa més per merèixer l’honor de ser barrejat amb la veritable literatura i ser venut com si de gran literatura es tractés.
Els dies de festa, com Sant Jordi, les taules es guarneixen per acompanyar els canelons i el rostit i el pastís. L’enciam escarolat serveix per fer de coixí no per protagonitzar el dinar.
Potser per a sensibilitats molt superiors a la meva, poder fullejar un llibre escrit pel veí del tercer segona tingui quelcom semblant a la germanor i el bon veïnatge. Potser saber que al teu poble un bon home ha escrit la història dels seus cirerers (encara que sigui en prosa) augmenti l’autoestima dels seus veïns. Potser sigui bo que per Sant Jordi es segueixin venent molts llibres catalans. Potser sí. Jo prefereixo la literatura.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MALS VEÏNS
Presoner rebenta una paret per matar al de la cel·la contigua
Va anar de poc, el forat ja gairebé li permetia passar a l’altra cel·la. Anava per ell. Ho va confessar quan van aturar-lo. Entre veïns això passa. Per millorar la situació, enlloc de fer una paret més gruixuda, els professionals psicopedagògics encarregats de la seguretat dels presos, han decidit posar-los a viure junts en un dúplex al terrat de la presó. Estan segurs, diuen, que això millorarà l’empatia. Només el mossèn de la presó va manifestar-se preocupat pel perill que la norma fomenti l'homosexualitat.
SENSE PARAULES
Fet real (que pot ferir qualsevol sensibilitat)
Ens limitarem a donar la notícia tal com ens arriba: Pony (una orangutan) va ser durant anys l’estrella d’un prostíbul a Borneo. Pony estava encadenada i cada dos dies l’afaitaven i perfumaven per deixar-la a punt pels clients, majoritàriament treballadors d’una granja propera amb pocs diners per buscar-se gust d’una altra manera. Pony va ser rescatada i viu en una fundació per animals traumatitzats.
Què fem? Seguim creient en la versió bíblica de la creació o passem a una altra cosa?
OVERBOOKING
A Canàries ja no hi caben
És el que tenen les illes, que desborden pels costats en quedar plenes. Els canaris, en altre temps pacífics i aïllats (mai millor dit) que es comunicaven a base de xiular-se els uns als altres, s’apilonen ara en antigues barques de pesca perquè a terra no hi caben. La terra ja no és per qui la treballa, és pels turistes. Alguns escaladors, després de fer cim s’han quedat penjats al Teide perquè no poden iniciar la baixada al camp dos per culpa de l’embús dels que pugen. Ja veuen com estan les coses. Els canaris es queixen a la seva manera, amb pas lent i veus suaus denunciant l’aglomeració però les autoritats responen amb la mateixa patxoca. D’aquí a poc, la invasió a les costes andaluses seran protagonitzades per pasteres canàries.
L’AIGUA PERRIER CONTAMINADA
Aigua de merda i mai millor dit
El grup Nestlé ha hagut de destruir dos milions d'ampolles Perrier després del descobriment de bacteris d'origen fecal al seu lloc de captació d'aigua a Vergèze, a la regió del Gard.
És tot un mite el que cau. Podies veure la vida sota millors auspicis quan al fons de l'Amazònia trobaves una ampolleta Perrier, en un xiringuito de mala mort, abans que els garimpeiros et deixessin en pilotes. El pitjor però és aquest cop baix a la grandeur de la França.
PÀNIC ENTRE LES CAIXERES
Ara també han de controlar la moneda
Els Mossos i Europol han desmantellat un taller de falsificació de monedes de 2 euros després de sis anys d'investigació. Sembla que era el més gran d'Europa (o potser no però aquí ja se sap que tot és més gran que a la resta del món).
Durant l'operació, es van confiscar 30.000 peces. Això no és res comparat amb les altres 500.000 fabricades des del 2018. I clar, la pregunta és: com s’ho feien i com les feien circular? Doncs amb dues màquines capaces de produir prop de 1.000 peces diàries i el treball de deu persones.
Fonts del Karlitus asseguren que hi ha més de 50 tallers clandestins encara.
PERILLÓS LÍDER DE LA MÀFIA ES FUGA DESPRÉS DE QUEDAR EN LLIBERTAT PROVISIONAL
L’FBI i la DEA en peu de guerra i desembarquen a Mallorca
Agents de l’FBI i de la DEA es passegen per Mallorca: col·laboren amb la policia o fan turisme?
En tot cas cal felicitar el jutge que va signar la llibertat del capo. Ho bé estava a sa hora baixa o va rebre un substanciós sobre ple de dòlars.
Segurament no ho sabrem mai però tampoc és important. La justícia espanyola té fama a tot el món per les seves pífies continuades en tots els àmbits d’actuació.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
PEDRO SÁNCHEZ CONTINUA DE PRESIDENT !
SI TORNES A FER SEMBLANT DE PLEGAR ET MATO !!!
DUBTES
El President Sánchez segueix
Es queda. Cap problema. Igual com si hagués marxat. Igual que un monjo que decideix seguir en el convent o opta per sortir-ne i abraçar una dona. Ni el President ni el monjo són tant importants, el que interessa són les raons que els fan dubtar. El celibat és antinatural, l’extrema dreta espanyola també. Pots escollir.
Sempre hi ha la guspira que encén la flama. Per Sánchez sembla que va ser l'ofensiva embogida del col·lectiu dretà contra la seva dona. Podria haver estat també la necessitat d’enfortir-se políticament. En tot cas, perquè la guspira arreli cal que estigui envoltada del caliu de les brases. Espanya és una enorme brasa disposada a revifar en qualsevol moment. Hi ha molta gent bufant al costat del foc aparentment apagat. La meitat d’Espanya és un piròman de l’altra meitat. Això Sánchez ho sap sobradament. No li calia retirar-se a pensar.
El que sí requeriria una meditació nacional llarga i prolongada és aquesta necessitat espanyola de trencar i trencar-se en dos. Fa segles que dura la trista broma. Som una reiteració obscena de la història. I res i ningú mai no ha pogut aturar la tendència. En una casa de veïns, en una família, en un poble a ciutat i a nivell nacional necessitem tenir a una meitat en contra. I no és una mania passatgera que es pugui arreglar al voltant d’una taula, és una necessitat física que alimentem cada dia. No fos que poguéssim arribar a entendre’ns. Els enfrontaments espanyols són de rancúnia i sang.
Cal dir en honor a la veritat i la història ho explica que l’esquerra s’ha mostrat més procliu a buscar un enteniment, si més un pacte de no agressió. És el pitjor que podia fer. Per la dreta espanyola treure-li l’odi és com negar-li el pa i la sal. Necessiten enfrontar-se per saber-se vius.
No es veuen generacions futures ni programes educatius ni millores econòmiques i socials per superar el trencadís nacional. De la guerra civil fins ara les coses materials han canviat però el sentiment és el mateix.
Estem malalts, molt malalts però des del llit de la mort alimentem encara el darrer desig de revenja. Contra què? contra qui?
SEGONA PÀGINA
K.MEO
JUNTS-TOUR
Campanya de Junts per la Catalunya nord
Fa ja més d’un any que vaig abandonar la redacció de Karlitus. La raó va ser una maternitat doble amb permís de maternitat doble que vaig aprofitar per exiliar-me una estona a la Catalunya Nord... i m’hi he quedat.
Aquí feia un any que no passava res o sigui que impossible escriure una notícia més enllà de la temperatura a Perpinyà, però ara les coses han canviat. Junts està invertint a la Catalunya Nord. Política expansionista vaig preguntar-me? No. La campanya de Puigdemont.
Des que l’ex President (o President) va anunciar el seu retorn a la política activa catalana, la frontera amb França ha tornat a semblar la franja eròtica del setanta amb els Emmanuel i altres. Hi ha més matrícules espanyoles que franceses perquè el President (o ex) parla.
A micròfon tancat he parlat amb els assidus assistents als mítings de Puigdemont. Contents tots però cansats d’anar amunt i avall fins que la iniciativa catalana ha decidit inaugurar un càmping amb tots els serveis als voltants de Perpinyà. He visitat el Càmping, “Tornarem a fer la punyeta” es diu i és una preciositat. Piscina, sauna, menús de casa, cants folklòrics a la tarda i els diumenges, sardanes. El preu és reduït gràcies a la col·laboració de Junts amb la dreta francesa. D’aquesta manera els cent afiliats –la majoria jubilats– que van seguint a Puigdemont pel sud francès (Nord català) no cal que es traslladin cada setmana d’un país a l’altre. Pels que treballen durant la setmana, la iniciativa catalana ha inaugurat també una agència de viatges. “Tours d’anada i tornada” s’anomena, directe de Barcelona al míting amb dues parades. Els preus són molt raonables –amb descompte si llogues tres viatges d’una sola vegada– i a cada autocar hi ha un animador de Junts que canta.
La majoria de seguidors tenen molta esperança amb el retorn del President però alguns –em sap greu dir-ho– ja s’han saltat un parell de compareixences del candidat i van buscant apartaments per les rodalies.
Aquesta peregrinació, he de confessar ha estat com tornar una mica a casa... però de moment no tornaré.
Els nens estan bé, gràcies.
LA GARSA PROSTÀTICA
AGAFAR UN AVIÓ PER ANAR A TREBALLAR
Falten 136.000 habitatges a Catalunya
Més enllà de la crisis climàtica la pell de brau continua amb el seu mapa particular de desgràcies tradicionals. No sabem si els ibers, els fenicis o els romans, però algú va deixar anar un espermatozou que ens va fer genèticament desventurats. I encara ens dura. Quan no és un all és una ceba. Paret que trobem, paret en la que ens hi fotem de cap. La problemàtica nacional és tan fastuosa que per escollir un tema darrerament ja no repassem les notícies, senzillament ho fem a sorts. Aquesta setmana ha tocat l’habitatge que, per no desentonar en el panorama nacional està en crisi.
A Catalunya falten 136.000 habitatges. Probablement als estrangers i exiliats de llarga durada las notícia els sorprendrà. A veure, Catalunya no és el Japó. Aquí d’espai en queda. Encara més, aquí d’habitatges n’hi ha. Aleshores on rau el problema? Que un sostre surt car, només a l’abast de turistes i grans empresaris que asseguren a base de totxana el que no poden garantir amb els seus negocis. I els habitatges que falten, els habitatges socials no es construeixen perquè no representen per les constructores un marge de benefici suficient.
La situació és bastant més injusta del que pot semblar a primera vista perquè aquesta mancança de pisos a l’abast de les butxaques de la classe abans mitjana, obliga a situacions surrealistes i absolutament injustes. Per exemple, pels habitants de qualsevol poble mínimament turístic (amb església enfonsada, una font i dos arbres) que no poden pagar el lloguer –imposat per les immobiliàries– i han d’immigrar a la ciutat més propera. O vilatans que abans d’abandonar el seu bressol prefereixen aprofitar una vella rulot per convertir-la en el seu refugi familiar. O casos ja inconstitucionals de professionals que han d'agafar cada dia un avió per treballar vuit hores i després tornar via aèria a casa. S’imaginen a algun propietari de tres-cents apartaments al Pirineu dormint en una rulot? Seria pura justícia divina.
Segle vint-i-u. Europa occidental. Democràcia consolidada (ja,ja,ja) i tan propers a l’esclavatge.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
50 ANYS DE LA REVOLUCIÓ PORTUGUESA DELS CLAVELLS
50 anys després arriben amb força els feixistes al parlament
Manuel Tomaz, locutor de la ràdio Renacença, a les 00:20h el 25 d'abril del 1974 emetia la cançó "Grândola, Vila Morena" de José Afonso, en la que s'iniciava l'enderrocament de la dictadura, presidida per Marcello Caetano per part del moviment dels capitans, encapçalada per Otelo Saraiva de Carvalho.
S'acabava amb una dictadura recolzada per l'església, la banca, els propietaris latifundistes per un centenar de famílies que es repartien el poder econòmic i la PIDE, amb un 30% d'analfabetisme i més de 100.000 joves fugits a l'estranger per no participar en la guerra colonial d'Àfrica. El moviment de les forces armades tenien com a objectiu en el seu programa les 3D: democratitzar, descolonitzar i desenvolupar el país.
Amb la revolució pacifica del 25 d'Abril s'inicia un procés revolucionari en mans dels camperols i obrers recolzats pels militars més esquerrans encapçalats per l'Otelo, procés que s'acabà als anys 80 amb la desfeta i l'empresonament de les brigades revolucionàries del 25 d'Abril, amb la consolidació del règim parlamentari i democràtic burgès.
Decisiva fou la intervenció de Frank Carlucci, cap de la CIA i nou ambaixador dels EUA responsable de l'assassinat de Lumumba per liquidar els avenços politicosocials de la revolució tot promocionant a Mário Soares i al partit socialista. No va caldre, com pretenia Henry Kissinger, que les divisions de l'exèrcit espanyol franquista envaïssin Portugal. Començà un període de llibertats democràtiques que comportà la independència de les colònies africanes alhora que va fer neteja dels feixistes, inclosa la policia política.
Amb la nova onada de l'extrema dreta al món, també a Portugal han arribat al seu parlament per primera vegada d'ençà el 1974 cinquanta nous diputats filofeixistes, partidaris del règim enderrocat el 25 d'abril de 1974. Comença a perillar la democràcia portuguesa?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
MACRON ENS DÓNA LLIÇONS SOBRE EUROPA
Europa pot morir? En tot cas sí però de cansament de polítics com ell
Sempre fa bé de posar-se qüestions sobre el futur i més quan aquest futur ens posa a prova com és el cas de la UE ara que s’acosten les eleccions al Parlament Europeu.
La crisi europea és mortal? Europa s’està morint? Ni punyetera idea, però també es va morir la Unió Soviètica per no recular massa enllà. La UE, tenallada entre els EUA i Rússia, lligada de peus i mans a la Xina, podrida pels partits que només pensen en rebolcar-se a la merda a Brussel·les... i llavors arriba el president de la República Francesa que a la seva manera participa en la campanya per a les eleccions per expressar la seva por: la UE pot morir i només depèn de les nostres eleccions per salvar-la. De fet, des del seu primer discurs a la Sorbona, el 26 de setembre del 2017, fins al del 25 d'abril del 2024, Emmanuel Macron no ha canviat ni un pèl en les seves conviccions federalistes, aquell que tan sovint és acusat de versatilitat o irresolució en la seva gestió diària.
Les ambicions de Macron giren al voltant de tres pols: "Ser europeu és defensar una determinada idea de l'home que posa l'individu lliure, racional i il·lustrat per sobre de tot. Una Europa poderosa és una Europa respectada i que garanteix la seva seguretat. És una Europa que assumeix que té fronteres i que les protegeix. Una Europa capdavantera en donar suport massiu a les empreses dels sectors estratègics”.
Macron patina des del pragmatisme cap a la ideologia. La construcció d'Europa va néixer d'una urgència geoestratègica després de la caiguda del nazisme. Calia unir Alemanya Occidental al bloc occidental i evitar que caigués sota influència soviètica com l'Alemanya de l'Est. Va continuar amb la posada en marxa del pla Marshall i, de manera molt pragmàtica, la creació de la CECA el 1950 i del Tractat de Roma el 1957.
Actualment, el Parlament Europeu està subordinat a un instrumental tecnocràtic que el devora per dins demostrant ser un desastre. Que lluny queda allò de retornar als pobles sense estat poders de decisió...
No obstant això, l'aventura havia començat força bé, almenys fins a Maastricht. A continuació van voler convertir-la en un imperi, una mica com el difunt Àustria-Hongria. Després les coses van empitjorar. Com era previsible la creació de l'euro ha subordinat el conjunt de la UE al seu membre més poderós: Alemanya i els seus satèl·lits, i això en tots els àmbits: tipus de canvi, acords comercials, immigració, etc., mentre que la mateixa Alemanya segueix sota el lideratge dels Estats Units.
El col·lapse del sistema és inevitable? No ho sabem, però l'obstinació dels mandarins del sistema promet temps difícils per als pobles d'Europa.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
MANS MOLT BRUTES
Denuncia de “Manos Limpias” a Begoña Gómez
Si es substituís el Codi Penal per un Codi Moral, Manos Limpias estaria al setè cercle de l’infern. Manos Limpias, aquest sí, porta el pecat original des del moment de la seva creació perquè pot ser qualsevol cosa menys un sindicat com diu ser.
Dins l’empara legal –per alguna cosa són advocats i oficis semblants– el suport econòmic de la ultra dreta espanyola i la servitud de molts jutges, han perseguit, denunciat i demonitzat a una llarga llista de persones i institucions absolutament innocents. La darrera víctima ha estat Begoña Gómez, casada amb un tal Pedro Sánchez, President del Govern. Bona peça per llençar-s’hi a sobre al marge naturalment de que les sospites que aporten al Jutge siguin certes o falses. La qüestió és fer sang.
I per què una gent que podria passar la tarda a la Plaça de Toros de Madrid fumant un habano es dedica al martiri col·lectiu? Tenen dus raons per fer-ho, guanyar diners amb el xantatge i intentar enfonsar a l’esquerra. És un joc brut sabut i reconegut per totes les institucions del país inclosa la judicatura però encara mai ningú no l’ha condemnat. Ben al contrari, els fa gràcia la manera d’atacar en manada de Manos Limpias. Són una mostra més del caos del dret en el que està empastifat el pati espanyol.
El Secretari general del Sindicat Manos Limpias Miguel Bernat i tots els seus suposats afiliats al gremi s’han convertit en professionals de l'extorsió com pot ser-ho qualsevol màfia o càrtel de qualsevol república bananera. La única diferència és que ells mantenen la impunitat. No fa falta especular gaire per saber qui alimenta a la bèstia. Sempre són els mateixos.
Hom –de quedar-li un punt d’optimisme– podria creure que, a falta de moralitat, podrien tenir vergonya, tampoc. La seva arrogància, els ve precisament d’aquesta família rància però farcida de diners que corre per la llotja del Madrid on només val guanyar. No importen les maneres, el que compten son els títols i Manos Limpias, té molts títols.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
LLENYA, MÉS LLENYA
Espanya compra material bèl·lic a EEUU
Cinquanta-un míssils, vint-i-quatre estacions de llançament i quatre de control. Sistema Patriot (la paraula ho diu tot). La factura del Super a caixa s’eleva a dos mil sis-cents euros, menys vals de descompte i trenta números pel sorteig d’un tanc Amfibi. Amb aquesta quantitat no queda un pobre sense sostre, sense sopa i sense vacuna en tota Espanya, però aquesta és una altra qüestió i no gaire patriòtica.
La despesa era necessària. Els militars fa temps que no desemboliquen regals i s’apropen els Reis. La propera compra està previst que vesteixin a la Guàrdia Civil amb tres-cents mil tricornis, i quaranta mil coloms missatgers.
El Ministeri de defensa treballa a preu fet per saber on podran posar tot el material nou. Els hangars estan plens i als Monegros hauran de tallar els dotze arbres que quedaven per fer lloc als tancs, drons i autocars que s’havien comprat al gener passat.
Una altra possibilitat seria agafar tota aquesta ferralla, la del gener, i vendre-la a qualsevol país que estigui en guerra (pràcticament tots) però Espanya no té avions de suficient capacitat per fer el transport i si han de venir a buscar els tancs els qui els compren i dedueixen de l’import final el transport, no paga la pena vendre l’arsenal ni com a ferralla.
Una darrera possibilitat fora utilitzar el material comprat en pràctiques per elevar la moral de la tropa. El Ministeri ja ha decidit el lloc on llençar els míssils, concretament a Catalunya sense especificar si a nord o sud, est o oest, però Catalunya a la fi. Ara només queda preparar als soldats i oficials per saber com funciona el sistema Patriot, perquè si no ho tenen clar, l’arsenal podria obrir forat –i dels grans– a qualsevol territori espanyol. I això sí que no.
I no s’ha d’oblidar que pel proper desembre, Espanya ha de comprar, sí o sí, material a Rússia, per compensar. És el que té la diplomàcia.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
FESTA UNIVERSAL DE CULTURA CASOLANA
Llibres recomanats per Sant Jordi
Un llibre, una rosa, magnífica idea, sentiment i cultura reivindicats en un sol dia. Què més podria demanar un poble? Catalunya si més no en el seu imaginari, ho té. Llàstima que després la idea universal la matisem amb pretensions de poble. En el pot petit potser hi ha la bona confitura però no la millor literatura.
És normal que un país es senti orgullós dels seus creadors i que editorials, llibreries i sobre tot un mal entès ideari polític vulgui aprofitar Sant Jordi per vendre producte local però sempre que sigui amb mesura. Jo també tinc un menjador amb dues finestres i mai no el compararé amb Windsor.
No es pot confondre la literatura amb el “calendari del pagès”. Cal ser molt curós a l’hora de comparar “Crim i càstig” amb “Les floretes tenen espines”, “Els dotze Cèsars” amb “M’hos han fotut la collita”, “Middlemarch” amb “Em vaig casar amb el Manolo i tenim bessons”, “La muntanya màgica” amb “Fent saltirons per la fageda” o “Platero i yo” amb “Venanci, lo ruc de la meua sogra”.
La vergonya és gairebé tan important com la literatura. Per molt en català que s’hagi escrit un llibre, necessita alguna cosa més per merèixer l’honor de ser barrejat amb la veritable literatura i ser venut com si de gran literatura es tractés.
Els dies de festa, com Sant Jordi, les taules es guarneixen per acompanyar els canelons i el rostit i el pastís. L’enciam escarolat serveix per fer de coixí no per protagonitzar el dinar.
Potser per a sensibilitats molt superiors a la meva, poder fullejar un llibre escrit pel veí del tercer segona tingui quelcom semblant a la germanor i el bon veïnatge. Potser saber que al teu poble un bon home ha escrit la història dels seus cirerers (encara que sigui en prosa) augmenti l’autoestima dels seus veïns. Potser sigui bo que per Sant Jordi es segueixin venent molts llibres catalans. Potser sí. Jo prefereixo la literatura.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MALS VEÏNS
Presoner rebenta una paret per matar al de la cel·la contigua
Va anar de poc, el forat ja gairebé li permetia passar a l’altra cel·la. Anava per ell. Ho va confessar quan van aturar-lo. Entre veïns això passa. Per millorar la situació, enlloc de fer una paret més gruixuda, els professionals psicopedagògics encarregats de la seguretat dels presos, han decidit posar-los a viure junts en un dúplex al terrat de la presó. Estan segurs, diuen, que això millorarà l’empatia. Només el mossèn de la presó va manifestar-se preocupat pel perill que la norma fomenti l'homosexualitat.
SENSE PARAULES
Fet real (que pot ferir qualsevol sensibilitat)
Ens limitarem a donar la notícia tal com ens arriba: Pony (una orangutan) va ser durant anys l’estrella d’un prostíbul a Borneo. Pony estava encadenada i cada dos dies l’afaitaven i perfumaven per deixar-la a punt pels clients, majoritàriament treballadors d’una granja propera amb pocs diners per buscar-se gust d’una altra manera. Pony va ser rescatada i viu en una fundació per animals traumatitzats.
Què fem? Seguim creient en la versió bíblica de la creació o passem a una altra cosa?
OVERBOOKING
A Canàries ja no hi caben
És el que tenen les illes, que desborden pels costats en quedar plenes. Els canaris, en altre temps pacífics i aïllats (mai millor dit) que es comunicaven a base de xiular-se els uns als altres, s’apilonen ara en antigues barques de pesca perquè a terra no hi caben. La terra ja no és per qui la treballa, és pels turistes. Alguns escaladors, després de fer cim s’han quedat penjats al Teide perquè no poden iniciar la baixada al camp dos per culpa de l’embús dels que pugen. Ja veuen com estan les coses. Els canaris es queixen a la seva manera, amb pas lent i veus suaus denunciant l’aglomeració però les autoritats responen amb la mateixa patxoca. D’aquí a poc, la invasió a les costes andaluses seran protagonitzades per pasteres canàries.
L’AIGUA PERRIER CONTAMINADA
Aigua de merda i mai millor dit
El grup Nestlé ha hagut de destruir dos milions d'ampolles Perrier després del descobriment de bacteris d'origen fecal al seu lloc de captació d'aigua a Vergèze, a la regió del Gard.
És tot un mite el que cau. Podies veure la vida sota millors auspicis quan al fons de l'Amazònia trobaves una ampolleta Perrier, en un xiringuito de mala mort, abans que els garimpeiros et deixessin en pilotes. El pitjor però és aquest cop baix a la grandeur de la França.
PÀNIC ENTRE LES CAIXERES
Ara també han de controlar la moneda
Els Mossos i Europol han desmantellat un taller de falsificació de monedes de 2 euros després de sis anys d'investigació. Sembla que era el més gran d'Europa (o potser no però aquí ja se sap que tot és més gran que a la resta del món).
Durant l'operació, es van confiscar 30.000 peces. Això no és res comparat amb les altres 500.000 fabricades des del 2018. I clar, la pregunta és: com s’ho feien i com les feien circular? Doncs amb dues màquines capaces de produir prop de 1.000 peces diàries i el treball de deu persones.
Fonts del Karlitus asseguren que hi ha més de 50 tallers clandestins encara.
PERILLÓS LÍDER DE LA MÀFIA ES FUGA DESPRÉS DE QUEDAR EN LLIBERTAT PROVISIONAL
L’FBI i la DEA en peu de guerra i desembarquen a Mallorca
Agents de l’FBI i de la DEA es passegen per Mallorca: col·laboren amb la policia o fan turisme?
En tot cas cal felicitar el jutge que va signar la llibertat del capo. Ho bé estava a sa hora baixa o va rebre un substanciós sobre ple de dòlars.
Segurament no ho sabrem mai però tampoc és important. La justícia espanyola té fama a tot el món per les seves pífies continuades en tots els àmbits d’actuació.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
PEDRO SÁNCHEZ CONTINUA DE PRESIDENT !
SI TORNES A FER SEMBLANT DE PLEGAR ET MATO !!!