16 d'agost 2024

CADA DIA MENYS OVELLES AL SEU CORRAL
Desnonaments
A Gaza et deixen sense casa les bombes, a Catalunya els bancs. Set de cada deu desnonaments són ordenats per una empresa voltor. De la resta, la majoria pertanyen a empreses públiques com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Institut Català del Sol. Tot un exemple. Una ínfima minoria corresponen a propietaris que han vist la seva llar ocupada o a qui no se’ls paga el lloguer.

En contra del subliminal missatge oficial, les persones desnonades no són poca-vergonyes professionals que intenten viure a costa de petits propietaris tant o més necessitats que ells. Si oblidem per un moment els okupes de tatuatge i arracada a qui donen suport altres tatuats i organitzacions tatuades, pràcticament el noranta per cent de desocupats viuen al llindar de la marginalitat. Són gent que després de passar hiverns sense calefacció, sense aigua calenta o sense llum per estalviar una mica, no han pogut pagar el lloguer o la hipoteca del sostre que els acollia. La realitat del pobre és més tossuda que la nostra.

Sovint els expulsats de casa és gent gran amb una pensió que no arriba, a vegades mares abandonades amb fills que no poden mantenir o parelles sense feina o amb sous d’esclavatge que no els permet seguir el ritme de l’índex de la vida. No són okupes ideològics, són pobres. Els okupes s’instal·len en qualsevol barri perquè la seva filosofia (força discutible fins i tot des de l’esquerra més agosarada) els hi ho permet. No han de donar explicacions a ningú. Casa buida, casa seva. Els desnonats de veritat, es concentren en barris molt concrets de renda baixa (si alguna renda es pot qualificar de baixa a Catalunya). Abans d’instal·lar-se saben el que no es poden permetre. Per això es refugien al Raval o al Gòtic o a Nou Barris, zones tradicionalment habitades per les rendes més baixes abans de que el turisme decidís clavar-hi les urpes com un aguilot en un niu de coloms.

El capital, covard com sempre, ha endevinat on hi a el negoci fàcil i ataca a aquest grup perquè és socialment dèbil, sense veritables suports institucionals. Només una minoria molt minoritària amb tant bona fe com carència de força (poder) interfereixen en el camí de les feres i fan barrera davant la casa amenaçada. Ells però no estan subvencionats i després de rebre tres garrotades dels defensors de la ciutadania que és com es coneix a la policia en cercles ministerials, han d’anar a casa a preparar el dinar o buscar els fills a l’escola mentre el voltor espera sense pressa. Poden retardar un desnonament però a la llarga perden la batalla.
El discurs oficial diu acollir als que han fotut fora de casa, però el discurs és mentida. Al desnonat se li ofereix una vivenda provisional d’acollida -si en queden- o se’ls trasllada a un Hostal si tenen habitacions lliures en una ciutat farcida fins a rebentar de turistes. Cap administració, ni una sola, és capaç de garantir les necessitats bàsiques dels desnonats més enllà d’uns dies... I després vindrà el silenci perquè el poble, bo com és per naturalesa i els partits d’esquerra bons com són per estatus, faran els esgarips que toquen però tot seguit passaran a la calma.

No hi ha lluita, no hi ha iniciatives. No es guanya quan saps que la banca està al darrera.
Què se n’haurà fet dels més de quatre milers de desnonats a Catalunya durant el 2023? Aneu a saber.


SEGONA PÀGINA


BANC D’ALIMENTS
Un banc bo
La fam és sòrdida. Parlar de fam et porta les imatges de nens desnodrits allargant els braços per arreplegar el que se’ls llença des d’algun vehicle. Gent remenant papereres i abocadors. Ulls desorbitats, panxes inflades, mosques.

Cada dia però la fam es fa més civilitzada, més propera. Ja no ataca només a persones desconegudes de terres llunyanes, ha entrat a casa, a la cantonada del gran restaurant, al passeig on els supervivents triomfadors de la societat xerren de les seves coses davant una copa de vi blanc gelat. Una part cada dia més important de la població occidental sent ja la sordidesa de la fam. Alguns tenen treball (remunerat amb un sou de misèria), poden mantenir encara un pis desbaratat (amb televisor) i amb molta sort escolaritzar als fills, però no alimentar-los. La fam de la societat actual no és ancestral, no ve d’origen, és només una conseqüència.

La conseqüència d’un entramat social planificat estrictament per a una classe. Una societat de falses prioritats, injustes de pecat, que s’espolsa la responsabilitat de les nafres que ella mateixa ha creat. Les propostes socials estatals són pedaços insuficients i mal cosits. Atenen, diuen, a les persones en risc de marginació però el tall per definir als que estan en risc, deixa enrere a molts d’altres que ja són nàufrags en aquest mar i es van perdent en la seva immensitat sense opció a tornar a la barca.

I com sempre passa quan la política arriba al seu grau de complaença i es renta les mans, una petita part de la ciutadania es fa càrrec del problema.

Els Bancs d’Aliments són la darrera esperança dels que estan a punt de caure de la barca. Naus i magatzems s’omplen de queviures que es reparteixen després entre els necessitats. Cada vegada més necessitats, cada vegada menys gent que pugui col·laborar.

El seixanta per cent de les estanteries dels Bancs d’Aliments s’omplen amb els aliments recuperats a empreses que no poden comercialitzar segons quins productes per estar caducats (quan en realitat no caduquen) o per haver passat de moda (una moda fugaç que pot durar menys d’una temporada). La resta del quaranta per cent s’aconsegueix gràcies al que els sobra als Restaurants (significatiu contrast) i a aportacions particulars (especialment en companyes de recapte). La feina de recollida, selecció i repartiment, la fan com sempre també, els voluntaris que saben aplanar el difícil tràmit de pidolar. Els recursos oficials no es malgasten en aquestes operacions, ells tenen feina. Anant molt bé les coses, potser algun dia el Municipi donarà un diploma a la feina d’aquests voluntaris, potser.

Vist una mica de lluny, els Bancs d’Aliments recorden el “Socorro Rojo” de connotacions bèl·liques però és que la fam hauria de ser la primera guerra a vèncer per part dels governs, fins i tot abans que el corredor del Mediterrani.

En paral·lel els de la copa de vi blanc gelat, segueix opinant que la administració es preocupa massa per la gent que demana menjar enlloc de treballar. Així és molt fàcil viure, diuen, i demanen una altra copeta.


TERCERA PÀGINA


LES PUTES ESCALFEN, ENCARA MÉS, L’ESTIU
Les putes llibertàries del Raval, en peu de guerra
Elles van contra la massificació turística i les institucions que li donen suport. L’estiu ja fa temps que ens deien que seria més calent que mai, però ningú s’esperava que arribés tant lluny; que el foc cremés tant fort a la ciutat per la revolta de les putes llibertàries indignades pel tracte que reben, tant de les institucions com de la superexplotació i maltracte de l’allau turístic.

Les putes del Raval, que pateixen com ningú la massificació turística, l’abús i prepotència dels clients estrangers, han dit prou i s’han declarat en vaga sexual contra els turistes. Vaga que s’ha estès a la majoria de putes de la ciutat.

Per contra, han declarat la setmana de l’amor fratern en els banys del Fòrum i a un bloc de pisos del Raval a on es practicarà, de franc, l’amor, la comprensió i l’afecte per gent precària i menystinguda com la gent gran, els aturats, gent amb mobilitats diferent i tots aquells que necessitin carinyo i atenció. L’èxit ha estat aclaparador malgrat les protestes del bisbat.

Per altra banda, als banys del Fòrum, han aparegut plens de vistosos grafits com: “Menys copes amèriques i menys turistes”, “Més habitatges i justícia social”, “fora els rics i els pijos de Barcelona” i “Aneu a especular a Amèrica”.

El dia de la inauguració de la Copa Amèrica, els pescadors, juntament amb les treballadores sexuals, van encerclar, amb les seves barques, el vaixell a on anaven l’alcalde, el president de la Generalitat, els reis i resta d’autoritats. I, en un moment determinat, des de les barques, van llençar amb catapultes artesanals, tones de peix i tomàquets podrits i excrements que van empastifar per complet als elegants vestits que lluïen les autoritats. Tot cridant: “Així se us mengin els taurons, cabrons!”

A l’endemà, desenes de putes del Raval, van llogar una embarcació per arribar a un creuer turístic a on van celebrar una festa concertada. A la seva arribada, van ser rebudes amb crits d’entusiasme pels turistes, mentre que totes elles, a coberta i amb les calces a la mà, cridaven: “Ja som aquí, visca l’amor!” i “Ens follarem fins el capità i el capellà de bord”. El dinar va ser molt esplèndid i molt animat i, a l’hora de les postres, les putes van oferir a tots els mascles el coctail de l’amor etern, que va se acollit amb una gran ovació. Al cap d’una estona, les noies van ser conduïdes als camarots, pels homes, embriagats de desig. Però, a l’hora de la veritat, la somnolència els va guanyar i la tita es va amagar. Moment que les putes van aprofitar per abandonar el vaixell. El cert, però es que, al cap d’unes hores, quan deixà de fer efecte el somnífer, es van adonar que no eren capaços de trempar. Quatre dies seguits sense sexe.

Les treballadores sexuals en vaga, es van mobilitzar per tota la ciutat, amb manifestacions en contra del turisme massiu i l’especulació a la que es van afegir milers de veïns dels diferents barris. Així, al barri del Gòtic, les putes corejaven: “les polles seran sempre nostres, si ens passa pel cony!” i “Volem una Barcelona neta de turistes , de polítics vividors i de merda”. A la Sagrada Família, milers de putes i veïns assetgen als turistes amb crits de “Aneu a follar a casa vostra, malparits”, “Per una Barcelona sense guiris”, “ Fora totes les màfies de la ciutat”.

A la Barceloneta van organitzar una fira popular amb l’atracció de “Fer punteria al guiri i als regidors del consistori, amb l’alcalde al capdavant” representats per ninots i tir amb tomàquets podrits.

A la placa del mercat de la Barceloneta, van fer un àpat de germanor gratuït amb el peix i marisc aportat pels pescadors. En acabar, van començar uns debats per solucionar aquests problemes. Aquesta trobada multitudinària va culminar, al capvespre, en una manifestació massiva pels carrers principals de Barcelona amb parades als hotels, a la delegació del govern i a la plaça de Sant Jaume. Els turistes, espantats, es van refugiar a on van poder. Els mossos es van veure incapaços d’aturar aquest moviment extensiu a tota la ciutat de Barcelona. La mani va culminar amb una escampada de manifestos i amb crits finals de “S’ha acabat la festa per vosaltres i també el fes-te fotre per nosaltres!”.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


JOC RAS I PUNTADA AL VENTRE
Ni mil ni deu mil... sinó no saben comptar
Tots sabem que a l’estiu, amb les canícules a repetició s’ha d’anar en comte, però vet aquí que el President exiliat Carles Puigdemont estava fart de Bèlgica, de la pluja, de l’avorriment i va decidir fer una volteta per Barcelona. Aquell dia coincidia amb el dia de glòria mundi de Salvador Illa ja que era investit president de Catalunya.

També cal esmentar els Mossos d’Esquadra –de vegades gossos de quadra– que en van muntar una de grossa. Els uns, la majoria segurament volien una detenció sonada... Bé, és un dir ja que la premsa del planeta estava també assabentada de les intencions d’en Puigdemont i per tan la festa estava assegurada. Una minoria de mossos estava en desacord i van decidir que serien ells, els professionals, els qui evitarien la detenció del president exiliat.

Tan els uns com els altres es van cobrir de glòria –la que robaven a l’Illa– ja que vint mil policies controlant Catalunya és tot un espectacle. Provocar cues quilomètriques, fer obrir els cofres dels cotxes sota la burleta expressió dels ciutadans preguntant-los: Busqueu a Puigdemont, potser? Sort que els mossos anaven tan carregats de metralladores –els israelians a Gaza van més lleugers– que els impedia fotre més d’un parell d’hòsties als que es passaven de riure’s d’ells. Els altres mossos, aquesta minoria que el van ajudar a passar la frontera, arribar a Barcelona, passejar-lo per la rambla i a les 10h del matí pujar-lo d’alt d’una estrada i fer un discurs de cinc minutets... davant de milers de persones... fins aquí tot els abonava, però a l’hora de l’escapolida presidencial la van cagar... a rostre descobert, sota l’objectiu de milers de mòbils, utilitzant el seu cotxe particular i moltes altres coses que hom es demana que els ensenyen a l’acadèmia de policia catalana. I una hora més tard, altres mossos, armats fins a les dents, els van detenir com a xais. Serà veritat que hi ha polis bons i polis dolents? Veient-los ens costa de creure-ho.

El millor del dia però, van ser els mitjans de comunicació catalans... dels espanyols no cal parlar-ne massa ja que no se’n sabien avenir i no sabien sortir de dos o tres adjectius qualificatius: cabrón, cobarde, hijo de la gran P. era el seu anàlisi més objectiu. Però, tornem als mitjans catalans... van cridar a les figures de pro dels informatius, i clar com que estaven de vacances... qui a Menorca, qui al Carib, qui a Nova –York... van fer el treball amb molt de Jet-Lag. De fet no van fer cap treball com a periodistes, no van saber fer cap mena d’anàlisis i només es van comportar com uns autèntics policies... d’aquells de les sèries immensament avorrides que passen per les TV... segurament que si algun dia hi ha una medalla policial commemorativa d’aquest afer seran ells els atorgats.

Bé, en tot cas la majoria dels habitants d’Espanya van poder oblidar la calor, l’avorriment amb la família i sentir-se una mica agents 007 intentant endevinar on era Puigdemont: a Barcelona, a Madrid, detingut, de parranda... un fil dramàtic molt ben confeccionat i molt millor que el dels periodistes o dels mossos.

L’endemà de la volteta a Barcelona les persones properes al president exiliat van començar a donar detalls... amb comptagotes... Un va dir que tornava de Perpinyà i que el vespre anterior havia sopat amb ell. Un altre que ja tornava a estar a la casa de la República a la belga Waterloo... i poc a poc van descabdellar tota la trama.

En tot cas, Karlitus felicita cordialment al president Puigdemont si més no per haver-nos distret de la calor canicular i haver aconseguit que unànimement tot Catalunya pensés amb ell... clar que amb dues classes d’opinió... diametralment oposades. Que cadascú trobi quina li convé.

Mentre, cal dir que una vegada més, Carles Puigdemont ha fet HISTÒRIA!!!


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


IMMIGRANTS A VELA
S.O.S.
Hi ha un Mar Mort i un Mediterrani mort. Malgrat ser dos mars, entre ells hi ha un munt de diferències. Per exemple, el Mort sura, el Mediterrani xucla. Per què? No se sap i per això el meu profe de Geografia ens explicava qualsevol cosa menys geografia, deia que era un batibull i que no calia ni saber els noms dels rius perquè en el fons no deixen de ser canelons per on a vegades passa aigua, a vegades està sec i de tant en tant es desborda. O sigui que no tenen cap lògica i el nom tampoc els hi donarà.

Un altre interrogant: perquè al Mar Mort hi ha menys morts que al Mediterrani? Onomàsticament no és lògic, però té alguna explicació. Primera, al Mort com ja em dit, flotes i a l’altre t’enfonses. Segon el Mort és més petit i la proporció sempre serà la proporció. Tercer al Mar Mort s’hi ha d’anar en tren i el Mediterrani està aquí. Quart perquè als africans els ha donat per la vela quan el seu fort són els camells.

Amb tot, tenim un problema... perquè sigui com sigui segueixen arribant.

La dreta, cultivada de segles en l’art del martiri, té idees per evitar aquest flux constant d’africans. El problema és que el que resta d’humanitat no hi està massa d’acord i retarda unes solucions tan dràstiques com eficients. Sense anar més lluny, en quan es van trobar amb un escó al Parlament, Vox va proposar minar la costa espanyola per evitar el desembarcament clandestí. Bona idea però improvisada com acostumen a ser les iniciatives espanyoles que un dia van voler arribar a la lluna sense aprendre a volar. I així Vox va retirar l’esmena en conèixer que tres creuers havien fet aigües a les costes andaluses amb dos mil turistes alemanys. La següent idea, més treballada, consistia en omplir la costa amb forces de seguretat nacional i, en temps d’arribades massives, reforçar-les amb la Legió. Bona pensada també, però poc refinada. La Guàrdia Civil, els dies de cada dia, patrulla a rem i només els diumenges i el dia de la Patrona, treu un matalàs inflable amb motoret. Com si diguéssim, que els immigrants a vela, els passaven pel costat i gairebé no els veien. Es va retirar la llei quan la cabra de la Legió també es va ofegar. Amb la moral alta, Vox ha seguit pensant i fracassant fins que va demanar el suport del P.P., més fet en la cosa pública. El P.P. va posar seny i realisme a la inevitable arribada d’immigrants. Desembarcar, desembarcaran, va dir als seus socis. El mar no és territori propici per Castella. Esperem-los a terra i aleshores ja veuran. I aquí estem.

Ara, els africans arriben a terra. Resen un parenostre i després es posen en mans de les autoritats sanitàries espanyoles degudament escortades per la mateixa Guàrdia Civil però amb forces de terra. Els tenen una temporada en un tancat provisional i quan s’acaben els plàtans, els envien a Catalunya, terra d’acollida. No cal dir que Vox no accepta a cap immigrant en les regions que mana, Vox no vol cap perill amenaçant la unitat espanyola i el P.P. encara que de perfil, també s’hi posa bé.

No cal dir que durant el viatge més d’un veler fa figa i engull als seus passatgers. El risc propi de tota aventura. Mentre ho permeten, apart de dos mars morts sobrevola també una ànima morta, la nostra.


NOVENA PÀGINA


CONTRAPORTADA
EL RETORN DE PUIGDEMON
ART I IDEOLOGIA CONTRA
SOCIALISTES, ERC I COMUNS