23 octobre 2020
La traduction en français sera bientôt disponible
HIPÒCRATES DECRESCENDO
Honor i glòria al personal sanitari. És molt el que han lluitat, el que han aconseguit, les vides que han salvat i les angoixes que han patit. Esgotats, insultats per ciutadans que no els volien com a veïns, infectats pels malalts, amb sous de misèria i horaris d’esclaus.
Vacances, pausa relativa, temps per recuperar-se del tsunami víric.
El personal sanitari torna a la feina. Per desgràcia durant la pausa mentre portaven la corona de llorer, ningú els ha recordat que són mortals.
Molts metges han tornat amb una actitud diferent. D’herois, han passat a creure’s déus. No volen, no poden, el sistema no permet, les autoritats fallen. Tot és una merda i ells ja no es volen emmerdar més. Convoquen vagues, demanen augments de sou, s’agafen baixes... els serveis de prevenció no funcionen... Ara qui no presenta símptomes de Covid pot morir tranquil·lament mentre fa cua a un Cap, com l’home que va passar tres dies mort al lavabo d’un Hospital.
L’oda al cos mèdic, perd força i s’està tornant una simple anècdota i els seus herois, simples professionals.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
ELS COMPANYS DE COMPANYS
Fossar de la pedrera, Montjuïc, un matí fred d’octubre. Davant el mausoleu de Lluís Companys.
President Companys, esteu aquí?
Immediatament s’escolta una veu, com si tingués ganes de parlar amb algú... Diguem que sí, però sense entrar en detalls.
No volia molestar però com que fa vuitanta anys de la seva mort...
Afusellament, maca, afusellament.
Només volia saber si ha seguit els darrers fets i què en pensa...
Quin remei, o mires les notícies o pagues Netflix.
I dels Presidents, Mas, Puigdemont i Torra. L’hi recorden el seu cas, oi?
Ep, nena, un respecte. Potser en la detenció del 34 podríem parlar de similituds però després a mi em van afusellar, saps? Ja voldria jo estar com ells.
Volia dir que com a companys...
De companys res. Ocupen el mateix càrrec que jo i prou.
I com veu Catalunya. Vostè va dir que tornaríem a lluitar, tornaríem a sofrir i tornaríem a vèncer...
Però no vaig dir quan.
Però manté l’esperança, oi?
Francament, vist en la distància, jo diria que Catalunya té un malastruc. Potser sí que, com va dir aquell, arribarà el dia en que els peixos lluiran a la seva pell les quatre barres, però em sembla que el mateix dia que això passi, els mars i els oceans s’assecaran.
President, us veig una mica pessimista.
Porto vuitanta anys mort, nena, com vols que estigui?
LA KINTA FORKA
DEL CAOS A LA DIMISSIÓ?
Els candidats Trump-Biden es van enfrontar en un sorprenent debat cara a cara. Una brutalitat en prime time, amb mentides i demandes de recolzament a l'extrema dreta del president republicà i la pèrdua dels papers del candidat demòcrata exasperat pels talls constants al seu discurs.
És fa difícil imaginar un fossar més gran entre la problemàtica dels reptes del moment i la debilitat dels qui ho hauran de gestionar. Dos homes, blancs, de 74 i 77 anys respectivament, l'inclassificable Donald Trump i el demòcrata Joe Biden pretenen presidir el futur dels Estats Units. El primer duel televisat de la campanya entre els dos homes va ser "atroç", "indecent", "humiliant". Mitjans de comunicació i ciutadans el van qualificar per unanimitat com "el pitjor debat de la història".
Dintre de poc es celebrarà un segon debat amb les regles més clares. Al qui no li toqui parlar li tallaran el micròfon. Una mesura que no agrada gens a Trump però que amb tota seguretat intentarà invertir-la al seu favor.
Tornem però al primer debat. Noranta minuts de brutalitat en prime time però han ensenyat quelcom als ciutadans?
Dons sí, ja que aquest debat va ser alhora un resum de la crisi política, democràtica i de confiança que travessa Amèrica. Un debat que també té lloc a la Casa Blanca en el que els assessors de Trump el donen com a virtual perdedor, com també les enquestes. Els seus assessors li recomanen de dimitir abans de perdre caòticament. Ja que si es ell el perdedor la justícia americana no li farà cap regal sobre els delictes que hagi fet i que la premsa va destapant. De fet podria pactar una sortida amb una promesa d’indult per part del nou president. Una jugada que altres presidents han fet en altres temps i que no sorprendria en si mateixa, però Trump ara per ara desafia el seu final d’una absolutament caòtica i sòrdida, construint només un altre episodi depriment.
Per a Trump, la política té un paper concret: la vergonya perpètua.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
L’ANDREU, ESPIA CATALÀ DE RÚSSIA
El nostre home ja porta mig any a Rússia. Ha passat tot l’estiu rebent un curset accelerat d’innovació tecnològica, de nous mètodes de seguretat i espionatge, i d’aprenentatge del rus que ja donen els seus fruits: ja és responsable d’un primer nucli d’agents que actuen a Catalunya i és capaç de mantenir una conversa fluida en rus.
Alhora que les cèl·lules mare que se li van implantar a finals de maig han fet que progressivament hagi anat recuperant la visió fins a un 60%. Ell està molt content, agraït i ben disposat, quan abans millor, a acomplir la seva nova missió, que el manté entusiasmat.
Des de finals de juliol, quan va recuperar bona part de la vista, deixà el seu habitatge de l’Hotel Ibis del carrer Ligovsky Prospekt 54, al centre de la ciutat, molt a prop de l’estació de trens i de la Catedral de Kazan. El govern rus li ha procurat una datxa als afores de Sant Petersburg, on segueix totes les instruccions i gairebé tots els ensenyaments. En aquesta nova llar és visitat freqüentment per la seva estimada amiga Nina Petroskaia i, cada dia, per l’Svetlana, una agent dels serveis secrets que l’ajuda en els seus aprenentatges i amb qui practica el rus. Ha tingut temps, però, de visitar diferents museus, com ara el Museu d’Història de Sant Petersburg, i ha realitzat viatges d’oci al llac Ladoga acompanyat de la Nina. També ha arribat a Moscou pel riu Volga en un creuer, acompanyat de l’Svetlana. A Moscou s’ha entrevistat amb responsables dels serveis secrets que li han aconsellat, i així ell ho ha fet, d’anar a l’ambaixada espanyola amb tota la documentació pertinent conforme la seva estada a Rússia és deguda a una operació ocular i a una beca posterior per estudiar la llengua i la cultura russa.
Ell està ansiós per retornar a Catalunya, fet que no serà possible finals desembre, quan acabi el darrer trimestre d’aprofundiment i pràctiques dels cursos iniciats a finals de maig. Però ja ha contactat amb vells amics de l’ONCE, alguns dels quals també volen anar a Rússia per a operar-se la vista. També està en contacte amb agents russos a Catalunya, concretament, a Tossa de Mar, l’Estartit, Sant Feliu de Pallarols i a Sabadell.
Tanmateix ha connectat amb la Casa de Rússia i el centre rus-català de Barcelona i amb un personatge destacat de la màfia russa a la mateixa ciutat. Al mateix temps ha aconseguit fer-se amb els contactes d’alguns polítics i empresaris independentistes catalans, per fer-los servir més endavant.
Des de Rússia confien en el fet que Catalunya torni aviat a ser noticia en l’escenari internacional, però creuen que cal que la insubmissió i la desobediència catalana passi primer a l’atac perquè es posi de manifest a través de la repressió de l’estat, les deficiències i contradiccions del sistema democràtic espanyol.
QUARTA PÀGINA
ELS GOMES
CAPÍTOL SETÈ
HISTÒRiES sense bars
Qui ets tu per fer el que fas? La cara del Kandinski no s’immuta per la pregunta. L’altaveu permet al grup de seguir la conversa telefònica. Sóc català. Ningú és perfecte, oi? I si de dia tinc projectes a llarg termini, en la intersecció entre art i documental, de nit busquem diners per muntar una residència per a vells lluitadors antifranquistes i antimonàrquics.
Els somriures del grup no són expressius sinó interrogatius.
On ets ara mateix? El seu interlocutor té la veu greu, acostumada a manar. A la meva sala d'estar. Em vaig mudar aquí fa vint anys.
On tens els plafons de la Generalitat? El Kandinski el talla, cridant. Quina oferta poses damunt la taula? Saps que passarà en cas de confinament? Que no podrem veure’ns! Li respon la veu.
Què veus a la foto que hem enviat? Els quatre plafons que estan en una furgoneta en algun lloc de Barcelona. I aviat camí de França si no fas una oferta! El Kandinski talla en sec la trucada i girant-se els explica.
Durant el primer confinament gairebé va morir de Covid. Si anem a veure’n un altre, ell vol estar a Perpinyà. Només per escapar de la ineptitud del govern espanyol que no vetlla pel benestar dels ciutadans. Mentre parla obre la porta del balcó. Aquí hi passo la major part del temps, pensant i telefonant.
El Kandinski viu a la quarta planta d'un edifici revolucionari als alts de la ciutat, amb un balcó increïble. El Picasso apaga un cigarret a mig consumir. Escolta, aquest comprador, és amic, conegut? El Soutine intervé. Està disposat a pagar quatre-cents mil? Recoi que és una obra Tàpies!
Sona el timbre. El Miró obre la porta a la Kahlo carregada amb un cistell. Porto els ingredients necessaris per preparar un dinar. Les verdures, del Marroc, són insuperables, els ous, de gallines criades a l'aire lliure i confesso que tinc una certa debilitat pels Côtes-du-Rhône. Aixeca dues ampolles de vi amb aire de triomf. Tot això per acompanyar uns calamarsets que... hum mm! Picasso, et toca cuinar a tu!
Per cert, a baix hi ha un paio que m’ha dit que et digui que t’espera. El Tàpies s’aixeca d’una revolada i en dos bots marxa.
Ens confinaran una altra vegada? Els bars estan quasi tots tancats. Quina ruïna. Afirma la Kahlo. El Miró desembeina. Aquest paio és un penjat! Dígens l'última vegada que vas fer alguna cosa amb ell?
El Kandinski s’asseu amb parsimònia. És fill d’un gran pintor, es diu Jaume. Fugint del seu pare es va allistar a la legió. Plora sovint i em truca, com ahir a la nit quan va pensar en dos amics seus que van morir. Dos soldats caiguts a la província de Helmand, a l’Afganistan. Té problemes insalvables des de que va tornar a la vida civil.
Ahir em va enviar aquesta foto. Que en penseu? Precisament és la d'un dels dos soldats que, a la base militar, va fer fotos del seu enorme penis tatuat. En Jaume volia que rigués amb ell i oblidar els seus problemes. I va funcionar!
Com que ningú pregunta res més el Kandinski gaudeix del balcó. El Miró i el Soutine paren taula. El Soutine pregunta. El salonet és prou gran, si es produeix un altre confinament en farem el quarter general?
El Kandinski entra i abans de seure a taula posa Catalunya Ràdio. Com cada dia des del mes de mars i el primer confinament tot el temps és pel virus i quan no pel Barça.
Com hipnotitzats per la ràdio, passen els minuts en silenci. La Kahlo i el Picasso serveixen els calamarsets amb verdures. Mengen a cobert dels sorolls de les forquilles i ganivets.
Quina màscara, no quirúrgica, prefereixes portar? Pregunta el Picasso al Soutine. Jo diria que només en porto de quirúrgiques. Quan surto de l'apartament em permeten insultar a la veïna de sota, una francesa. Ho faig en xinés, aprés recentment.
Entre el toc de queda, la paranoia del transport públic i la psicosi de sudoració en grup, ara faig els exercicis físics a casa. Diu el Kandinski.
És una gran idea! Afirma en Miró que està fent dibuixos renaixentistes al tovalló. Excepte quan sobreestimes la resistència del terra de la sala d'estar. Diu el Picasso. No et preocupis, té una catifa gruixuda i cap veí no trucarà a la porta amb un piolet de neu. Afegeix el Soutine seguit pel Picasso amb un: Nooo, ningú es queixarà! I pots escriure un manual de "tendinitis per a tots" amb la nostra amiga Kahlo i les seves puntades de peu al sec de la cama. La ràdio continua desgranant publicitat mentre els GOMES fan una migdiada.
Bon vespre! Diu el Tàpies mentre tanca la porta darrere seu. L’obra que coneixeu, ens ha de canviar la vida? Que preferiu, posar a prova la sensual robustesa d'aquests quatre plafons, obra d'art ...? O preferiu, de la ma del Jaume, anar al container d’orgànics?
Adéu els imbècils, bon dia els angoixats! Els plafons són falsos. Em sembla que el Jordi Pujol, quan era president, se’ls va vendre... Per això la premsa no ha publicat res sobre la nostra intrusió a Palau, perquè són falsos.
Poques hores abans de l'anunci d’un nou confinament, és el pitjor que ens podia passar. Sense la nit, la societat no només perd la vàlvula d’escapament, es degrada. I nosaltres, el GRUP D’OPERACIONS MOLT ESPECIALS, molt més! Afirma solemne el Kandinski.
La Kahlo sembla despectiva quan els diu. La situació sanitària crea confusió i incertesa sobre el calendari de les estrenes cinematogràfiques. Abans de que ens tornin a tancar sense cap flexibilitat, anem al cinema. Hi ha una estrena!
El Picasso encén una cigarreta i surt al balcó. Si estàs preocupada per la teva manicura, compra vernís sagnant com el que fan servir els estudis de cine a les pelis d’horror. Li diu de passada.
Deixa-ho anar Picasso. Anem al nou cine Balmes, que projecten la nova pel·lícula de Guillaume Brac, mai serà tan horrorosa com aquesta jugada del destí.
Mig zombis, els GOMES es van aixecant i dirigint cap a la porta. El Soutine és el que més està disposat a parlar mentre esperen l’ascensor. Al llarg de generacions, els homes han erigit la nit, explica Jorge Luis Borges en la seva Història de la Nit. I la nit és la mare de l'emancipació, el lloc on els homes imaginem el propi destí. Nits d'aprenentatge salvatge per nosaltres. La nit sempre ha estat més que la continuació del dia amb burgesia manant. La nit és el lloc d'altres cultures i contracultures en el sentit delirant, carnavalesc, polític i sexual.
L'alliberament... PROUUU! PROU explota el Kandinski. Sense les trobades clandestines, sense poder mirar les joves deesses borratxes que fan que els que van a treballar a l'alba es despertin, la democràcia mateixa falla. El Picasso si afegeix cigarreta en mà. Durant el temps que duri el confinament, ens degradarà, i tots morirem, joves i grans, una mica, lentament...
L’ascensor s’emporta el grup i les últimes paraules del Picasso.
CONTINUARÀ
CINQUENA PÀGINA
HUMANOTECA
CONFINAMENT, TOC DE QUEDA, GUERRA?
Versió cursi sobre el confinament: la flor que floreix en l’adversitat és la més formosa de totes.
Versió acadèmica sobre el confinament: Pena aflictiva que obliga a viure en un cert lloc sota la vigilància de les autoritats.
Versió oficial de confinament: mesures preventives per evitar la propagació del Covid.
Versió ayusiànica de confinament: una traïció a la comunitat de Madrid propiciada per la ultra esquerra i el nacionalisme català.
En què quedem? On som? Què volen de nosaltres?
Som prou grans per no creure en contes. Som prou grans per obeir ordres improvisades. Som prou grans per empassar-nos la por. Som prou grans per no creure en estafadors professionals. Som massa vells, potser, per defensar la nostra llibertat.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ÚLTIMA HORA
ESPECTACULAR PUJADA ESPANYOLA
Després de temps de crisi, culpa del xinesos naturalment i d’altres excuses metafísiques, Espanya torna a pujar molt positivament els seus índex interiors.
Puja el deute, que permetrà un augment de la solidaritat europea. Es dispara el número d’empreses que tanquen portes afavorint així nou espai urbà. S’incrementa la pobresa que millorarà la mà d’obra a preu d’esclavatge. Puja la pandèmia que lliurarà al país d’un bon número de vells inútils que cobraven pensions excessives. Augmenta el col·lapse sanitari gràcies al qual la gent comença a morir de refredats comuns i varicel·la. Es multipliquen les malalties mentals, la qual cosa anivellarà la mitjana de tarats dels país. S’amplien les llistes de desnonats que ha d’afavorir forçosament el mercat de pisos de lloguer. Boom de la crispació política deixant clara la intel·ligència dels nostres polítics.
Posats a augmentar, Espanya està aconseguint una tardor més freda del que era habitual. Per l’agricultura no serà bo però és molt possible que la grip agafi una nova empenta, es confongui amb el COVID i acabem tots a la fossa comú.
Les autoritats estan que no caguen.
LA LLUFA
VOSTÈ CREU EN ELS REIS?
Com que amb el COVID, la crisi econòmica i la crispació política no n’hi ha prou, algú que no te feina, realitza una enquesta sobre el grau d’acceptació de la monarquia a Espanya.
No anem bé. Si alguna cosa pot resultar més inútil que un rei i la seva cort de curts, és un estudi estadístic en un país on la resposta està més cantada que la missa de dotze.
A Espanya se saben els resultats de les enquestes per avançat segons distribució geogràfica, cronològica i ideològica. Classe alta o baixa, ruc, de qualsevol edat, a l’Espanya interior és igual a monàrquic, catòlic (amb butlla) i votant de la dreta. Classe mitjana, lliure de tumors cerebrals i perifèric, igual a antimonàrquic, no creient i abstencionista... i així, des de la edat mitjana.
D’altra banda, Espanya menteix. Apart del sol i el flamenc el país es caracteritza per la mentida. En realitat, la mentida va néixer a Espanya quan Adan i Eva que eren espanyols com el mateix Déu, van voler enganyar al seu creador amb la pometa dels collons.
El marge d’error d’una enquesta feta a espanyols és del més menys el cent per cent. I si per un d’aquells casos miraculosos, el resultat no agrada al patrocinador de l’enquesta, l’empresa demoscòpica s’encarrega d’alterar-los.
Finalment i per no deixar ni rastre d’esperança, les enquestes, en els països civilitzats de pluja i boira, serveixen per mostrar tendències i preferències del poble que les autoritats, procuren satisfer. Aquí, l’interès del poder és proporcionalment oposat a l’interès de la majoria del poble. Aleshores què? Per què seguir fent enquestes preguntant ximpleries i gastar uns dinerons que podrien ajudar per comprar mascaretes. Hauríem d’anar per feina.
Llufa demoscòpica. 
Télécharger en PDF 
