19 mai 2023
La traduction en français sera bientôt disponible
EL FANTASMA DE XILE
La dreta torna a guanyar a Xile
Que torna el llop!... però la ciutat no tanca les portes. L’endemà una colla d’ovelles mortes i mil petjades de llop.
Que torna el llop!... però les portes segueixen obertes i en una nit els pastors perden la meitat del ramat.
Que torna el llop, hostia! Ni cas. El noi que avisa del perill no és de fiar. Ja es va equivocar una altra vegada. Potser sí, però els llops s’han cruspit tots els ramats.
Rumia el vigilant: cada vegada que ve el llop passa el mateix i el llop torna sempre. Estan sonats. No, no estan bojos. El poder de la ciutat no està en mans dels ramaders sinó dels senyors que trafiquen amb les pells i les urpes i les dents de qualsevol animal. Quan la ciutat està envaïda de llops rosegant tot el que queda i comencen a ser un perill per ells, des de les torres de la muralla el poder dispara les armes. Ja no queden ni remats ni llops ni pastors. Només negoci... i el poder.
Xile 2023. Han tornat els llops i el poder.
El cap dels caçadors a Xile es deia Pinochet. Mort, tortura, segrestos i silenci.
Des d’aleshores, molts crits anunciant la proximitat de la jauria però Xile està alimentada d’espanyols i alemanys. Uns, fugitius de la misèria, els altres dels crims comesos durant el nazisme. El seu bressol és el crim, no pas el pasturatge. La seva coartada és l’amor a la raça blanca, al cristianisme, a les bones maneres socials. Classistes per supervivència. Qui mana és Déu i la dreta.
Com a vella espècie, sap amagar-se, fingir la seva desaparició, però segueixen dins el cau ensumant esdeveniments. I quan detecten l’olor d’un llop, retornen a la feina. Fa un temps es van carregar la nova Constitució xilena que intentava esborrar les lleis criminals d’un govern militar de missa diària.
Ara han guanyat les eleccions. Com? Volen fer el favor de llegir la primera part de l’article?
SEGONA PÀGINA
K.MEO
SANTORAL RACISTA
El Crist de Lepant tampoc és negre
Que el Senyor sigui en vosaltres.
Sóc el fill de Déu. Concretament una de les moltes copies del fill de Déu. (Original 033. Edició 18756 Ed Sant Pietro. Segle XIII.) amb domicili a la Catedral de Barcelona, entrant a mà dreta.
Voldria dir-vos primer, que no soc racista. De jove potser tenia una mica de mania als jueus però ja m’ha passat. I amb els negres mai no he tingut cap problema. De fet. Jo era negre fins fa poc. Igual que la meva mare, la Verge (no us creieu tot el que diuen) de Montserrat.
Com podeu suposar, sent el fill de Déu no em puc queixar, les coses em van bé, però com a còpia no vaig tenir una vida massa gloriosa. Per un Crist anar a la guerra no és el millor i menys si ataquen el vaixell on vas penjat. Molts de vosaltres sabreu com vaig quedar de l’esquena de tant esquivar les bales. Després però, em van donar casa a Barcelona, una capelleta mona i em vaig veure força venerat.
Dit tot això –podeu seure– he de confessar-vos que darrerament a estones em sento bipolar. No és la creu. Després de tants anys hi estic com a casa a la creu. El problema és precisament el canvi de color. Home, estic content de que m’hagin netejat una mica. Tenia ronya per parar un tren i tampoc hauria estat malament que em passessin una badana de tant en tant. El meu pare, que sóc jo també però sense barba, no té color. Tot és esperit i servidor també però ja m’està bé de tornar a ser blanc com en origen, però i els negres? Què pensaran ara de mi? I les velletes que estaven tan cofoies de tenir un Crist negre? Què els dic ara? L’altre dia vaig estar parlant amb la Montserrat i a ella li passa una cosa semblant. Hem perdut part de la identitat... i la pregunta és si la feligresia no haurà perdut part de la seva fe, perquè si es passen setanta anys donant almoines a un Crist negre, saber després que només era un Crist brut... No farà trontollar això la fe entre els catalans? I pel color no discutiré però que sóc català de soca-rel, no en dubteu pas.
Que la pau sigui en vosaltres.
LA GARSA PROSTÀTICA
GITARRES DE VIGILÀNCIA
Barcelona contracta serveis de vigilància gitanos
Ja era hora! Enlloc d’alarmes sonores que es disparen quan no toca i de vigilants de panxa abundosa, ara quan algú intenti robar alguna cosa es trobarà amb un grup gitano, prims i musculats tocant la guitarra per advertir del robatori. De les millors pensades de les autoritats barcelonines. A canvi, aquestes autoritats han ballat la rumba al Palau de la Generalitat, han fet palmes i han deixat anar un tímid OLE, per fomentar que la rumba catalana sigui declarada patrimoni immaterial de la humanitat.
De veritat que ha de ser bonic veure com la rumba desactiva un acte delictiu. Hi ha Associacions de Veïns que ja preparen robatoris ficticis, només per veure actuar als rumbes. Unes cordes de guitarra vibrant, una repicada de dits sobre la fusta, un lament sortint d’una gola esquerdada, i després el ball que alhora serveix per envoltar als malfactors.
Hi ha també en aquesta contractació racial, un factor important. La custòdia dels bens no es reparteix entre empreses, sinó entre grups i famílies de solvència contrastada. Tan contrastada que, segons sembla, els clans s’han prestat a treballar en la vigilància (especialment d’obres públiques) a canvi de no robar el material emmagatzemat. Tota una garantia. O robem, o vigilem. Si vigilen no roben. Astuta decisió apart d’augmentar el vessant cultural de la família gitana i l’alegria nocturna en molts barris de la ciutat.
El que va d’ahir a avui. La Guàrdia Civil veia un gitano i se l’imaginava amb una gallina sota el braç i ara els gitanos vigilen la propietat urbana. A vegades la civilització avança.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL REI CARLES lll A UNS PÈLS DE LA MORT
Coronació de Carles lll
El mateix dia 6 de maig en què Carles lll va ser coronat a l’abadia de Westminster com a rei del Regne Unit i ex colònies de la Commonwealth, a la democràtica Anglaterra es va sentir des del camp del Liverpool d’Anfield, càntics massius en contra del nou monarca on entre d’altres coses podia escoltar-se “pots fotre’t la corona pel cul” mentre la policia detenia a 52 pacífics manifestants antimonàrquics que deslluïen l’acte reial.
Un petit grup republicà expectant i il·lusionat pel moment de la coronació va quedar-ne completament decebut pel desenvolupament final de l’acte.
La corona amb la que havia de ser ratificat el nou rei, va ser elaborada el 1660 per la proclamació de Carles ll i des d’aleshores resta a la torre de Londres a l’espera d’anar coronant posteriors reis. És tota la feina que fa. L’esmentada joia d’or massís pesa 2 Kg i escaig i té incrustades pedres precioses i diamants de l’Índia.
La corona va traslladar-se dies abans a l’empresa joiera Mappin & Webb per encaixar-la al cap de Carles lll. Van tenir feina. Poc abans de ser tornada a la torre, un empleat es va fotografiar amb la corona i en pocs segons va caure inert.
Les investigacions policials van detectar en el cadàver, restes de batracotoxina, un exòtic neurotòxic que provenia del vellut de la corona. Pel que van deduir que algú l’havia introduït furtivament mentre es restaurava la gran joia. La mort de l’empleat James Smith havia salvat la vida de Carles lll.
Mentre desintoxicaven la corona, se’n va fer una còpia que és la que va lluir a la cerimònia de coronació. Malgrat que aquest atemptat ha estat reivindicat per un col·lectiu radical republicà anglès anomenat “Cromwell’s Vengance” les autoritats britàniques ho han silenciat totalment.
Es dubte a hores d’ara si aquest atemptat ha estat manipulat o utilitzat per agents estrangers a fi de desestabilitzar el Regne Unit.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
EL DIVÍ MAQUÈS DE SADE i L’ARTISTA MÍRIAM CAHN
Revolucionaris o mistificadors però atacats per l’extrema dreta
Un roleu sulfurós en tots els sentits, escrit per Sade en una cel·la llòbrega amb el títol de “Els cent vint dies de Sodoma” a la vigília de la Revolució Francesa. Un roleu que ha tingut molts propietaris, i l’excusa a l'Alemanya de Bismarck per denigrar França. Un destí increïble que coincideix amb el seu caràcter sulfurós, ja que el manuscrit s’ha guardat a Suïssa, en una caixa forta, com una prolongació post mortem de l’encarcerament de l’autor.
Sade ha tingut un destí poc atractiu tot i que a l'inici de la Revolució va liderar l'existència artística a la qual sempre havia aspirat. Anteriorment, durant les seves dues estades a Itàlia, la primera a Venècia el 1772, després de fugir de França, condemnat a mort pel parlament de Provença per una mala aventura amb una jove de Marsella. Llavors va fugir amb la seva cunyada, una canongessa, que agreujà el seu cas però embelleix el seu viatge. La flama entre els amants no durà gaire i Sade aviat torna a França. Processat de nou el 1774, acusat d'haver infligit abusos a joves serventes i a un jove al seu castell feudal, torna a fugir a Itàlia on va escriure dos textos, publicats només dos segles després de la seva mort.
Han calgut 228 anys perquè el Museu de “Lettres et Manuscrits” adquireixi el mític pergamí autògraf dels Cent Vint Dies de Sodoma.
Un polèmic quadre de l'artista suïssa Miriam Cahn, exposat al Palau de Tòquio de París des de mitjans de febrer, va ser ruixat amb pintura per un individu impel·lit pels brams de l’extrema dreta. Titulada "Fuck abstraction!", l'obra representa una persona amb les mans lligades, obligada a realitzar sexe oral per un individu poderós sense rostre.
Per als seus detractors, la víctima és un nen, quant l'artista nega hi invoca la representació de la violació com a arma de guerra i crim contra la humanitat. Les associacions més reaccionaries, “Juristes pour l'enfance”, “l'Enfance en partage”, “Contra l'incest” entre altres l’han volgut considerar com a pornografia infantil, exigint la seva retirada fins a ser rebutjades pel Tribunal Administratiu de París i després pel Consell d'Estat.
El darrer acte, fa poc, un home el va degradar llençant un pot de pintura malgrat els dispositius de seguretat. L’autor, un home gran, estava descontent amb la posada en escena sexual d'un nen i un adult representats. Poc li importava si l’autora havia dit el contrari.
De fet és el resultat de la instrumentalització pel “Resemblement National” el partit d’extrema dreta que va instigar la polèmica atacant la llibertat de creació dels artistes malgrat els 80.000 visitants de l’exposició.
Dos autors, dos tempos i dues polèmiques que en els temps actuals no seran les darreres.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
TRENS RIGUROSAMENT DESCONTROLATS
Incidències mil a Rodalies
Un dia, un tren a carbó amb xemeneia i revisor, va arribar a l’hora a Barcelona. Era a finals del segle dinou. La locomotora encara es guarda al Museu del tren.
La situació del servei de Rodalies a hores d’ara és aquesta: catenàries que fallen, motors que no funcionen, sistemes d’alarma que obliguen al maquinista a caminar davant el tren per si troba algun obstacle, incendis provocats dins i fora els vagons per llamps (malgrat estar en sequera), trons, piròmans i funcionaris del ministeri de transports de Madrid. Vies que deixen de ser paral·leles, túnels inundats o massa secs i el més bonic de tot: els maquinistes que no es presenten a l’estació per fer funcionar el tren. No estan malalts ni fan vaga, és que venen de casa seva amb Rodalies.
La Generalitat es queixa però Madrid està encantat amb les noves inversions que destina a Rodalies de les qual no n’arribarà ni una centèsima part, com sempre. Treballen a fons.
I els usuaris? Que es fotin els usuaris! Si els enganxen protestant, no els deixen tornar a pujar en un tren fins passat un any.
En un país civilitzat l’estat de les rodalies a ple segle vint-i-ú, hauria acabat amb les carreres polítiques de la meitat de la classe política encara que només fos per vergonya torera, però de moment no passa res. Bé sí, que els usuaris continuen esperant a les andanes. A la merda els usuaris!
Ara venen eleccions. Municipals primer i generals després. Es parlarà de Rodalies. Els partits coincidiran en que cal una reforma a fons i una inversió més profunda encara. Després pactaran i manaran. “Y volverán las golondrinas”.
I els usuaris de rodalies de tanta angoixa passaran a ser usuaris de sanitat, i es moriran perquè la sanitat està pitjor que el transport però “volverán las golondrinas”.
LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
LA GOTA MALAIA
El Canal de Panamà amb problemes de sequera
Un no res, un senyal a penes distingible, una notícia que ni passa pels diaris... i al final, la catàstrofe. És la gota malaia, només una gota que acaba embogint-te.
Fa poc que es parla obertament de canvi climàtic. Els tècnics ja avisaven, però a les autoritats no els anava bé escoltar. La pela és la pela i encara ens perdrem un turista. El canvi ha agafat forma definitivament en la sequera. Ja no hi ha qui pugui negar-ho. Els embassament marquen la febre i al final hem reconegut que sí, que la collita de fruita pot anar malament... i tot seguit la dels cereals... també pot faltar l’aigua de boca i tornant a la pagesia, perduda la collita, ja es parla de si l’arbre resistirà o morirà i deixarà de fer fruit per molts anys. Tot això a Lleida, a la resta del món la cosa està controlada.
Doncs no. El mateix Canal de Panamà té problemes d’aigua. Arribats a aquest punt la sequera pot afectar definitivament i de manera immediata l’ordre mundial. El llac artificial s’asseca, el volum que alimenta l’engranatge baixa. Si tot segueix igual tornarem a donar la volta a mig món per unir Atlàntic i Pacífic i aleshores l’equilibri comercial mundial s’enfonsarà en el fang d’aquesta sequera tantes vegades negada. I riurem.
Un amic, temorós de Déu i de la vida, no fa gaire va abandonar terres catalanes. Li feia por viure al Vallés (el seu paisatge de sempre) com una figa secallona i encara temia més haver de tancar la fabriqueta que tenia al costat del riu. Vaig a Panamà va dir-me. Només arribar em va enviar un WhatsApp que deia: Això és vida! Miris on miris tot és aigua (bruta però aigua). Potser muntaré una colònia d’ostres. Des que he arribat no plou però quina falta fa que plogui aquí, si tot és aigua.
Moltes nits penso en ell.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
DE CAGADA EN CAGADA
El fiasco de les oposicions
Opositar és, en teoria, demostrar la pròpia vàlua per desenvolupar un treball. La idea és bona. Vol assegurar-se els coneixements del futur treballador i alhora evitar el joc d’influències que col·lapsen les entitats públiques. L’oposició és com un pas de la dictadura a la “dictablanda”. Un petit pas per a la humanitat però un gran pas per Espanya.
El problema és el context –i d’aquí l’intel·ligent encapçalat de l’article-. El context, a Espanya sempre fa la punyeta precisament per això, perquè el context és Espanya.
Els fets són prou coneguts. La Generalitat es deslliga del control d’unes oposicions especialment importants i esperades. La Generalitat no té temps per perdre i externalitza el servei, que vol dir designar a una empresa de Madrid perquè faci la feina.
Primer problema. A Madrid un senyor sap català però probablement ja és mort. La resta són espanyols i molt possiblement no van ni entendre per quin coi de servei se’ls contractava. Podien ser unes oposicions, o unes eleccions per la independència o l’organització d’un festival taurí.
Segon problema, probablement els organitzadors i controladors de l’oposició, ignoraven on es feien les proves i van arribar tard.
Tercer, es van trobar amb uns fulls inintel·ligibles (en català) i no sabien si anaven del dret o del revés o sigui que els van donar als opositors en diagonal i els opositors que la majoria tampoc sap català no sabien ordenar-les.
Quart problema. Madrid continua involucrada en la seva Operació Catalunya. No et donen el premi del “Oso y el Madroño” si no has fet la punyeta a Catalunya. O sigui que els hi varen donar la medalla feta.
Cinquè problema. La Generalitat és com una escola de formació professional on el que sap llegir passa curs i el que no, també.
D’això, senyores i senyors, se’n diu context, el nostre. Si volen canviar de context, posin-se a la cua.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
SILENCI
Vaga de guionistes a EEUU
......................................
......................................
......................................
........................................
En solidaritat.
VICTÒRIA RUSSA
Desfilada de la victòria... sobre els alemanys a la Plaça Roja
Rússia té poques coses a celebrar. El país no dóna per alegries, només per vodka i les ressaques de vodka tampoc són una festa. Per això aprofitaven en massa la commemoració de la victòria sobre el nazisme. Un més abans, les autoritats anaven recollint ciutadans estirats a les cantonades, els donaven un casc i els feien desfilar per la Plaça. Ara hi ha menys personal. Alguns han fugit del país, altres estan tancats a les presons i la majoria lluita a Ucraïna. I de material ja ni en parlem. A Rússia queda un tanc, el que van treure a desfilar, la resta, ferralla als camps d’Ucraïna. Això sí, són els millors.
Y NO ESTABA MUERTO, NO, NO...
Nou escàndol de Borrell
Feia temps que no en sabíem res i patíem. Els pessimistes sabien que tard o d’hora tornaria a sortir. I ha sortit. Estava de vacances pagades a països democràticament irreprotxables com Qatar, Jordània, Uzbekistan... Com que és un home solidari es va endur amb ell a d’altres membres de la Unió Europea. Van treballar molt i van apropar postures (ignorem de quin tipus). En tot cas, sabem que Borrell està en forma i això ens omple de joia.
Seria molt difícil trobar a un altre individu tan limitat que hagi pogut viure tan còmodament, pel sol fet de ser un bandarra.
LA BANCA AMERICANA FA AIGÜES
Un altre banc i una altra intervenció governamental
Les autoritats nord-americanes prenen el control del banc regional Primera República i el venen a JPMorgan Chase, amb l'esperança de tancar l'episodi de crisi bancària sorgit al març.
Quan sembla que als EUA tot va més o menys bé se’ls gira la truita. En aquest nou episodi bancari poques informacions s’han filtrat. Però tot fa sospitar que el capital americà no pots sostenir el seu ritme desenfrenat en despeses d’armament.
GOOGLE FESTEJA LA BÈSTIA, SAMSUNG LA DESAFIA
Una primera mundial del tots al puto carrer
Google, el grup informàtic americà té previst fotre al carrer uns 8.000 treballadors, una part del seus efectius que seran substituïts per la intel·ligència artificial.
És la primera gran empresa en obrir el camí a la nova fórmula de: No ens feu ni puta falta. No cal dir que moltes altres estan com boges per seguir el mateix camí.
Al costat oposat hi ha Samsung que ha prohibit l’utilització de ChatGPT, Bard, Bing o de qualsevulla altra Intel·ligència Artificial (IA) generadora d’informació als seus treballadors. La raó és deu a una mala experiència amb la seva base de dades i l’empresa considera els “chatbots” com un gran perill per les seves informacions confidencials.
DESOKUPA A LA BONANOVA
La tempesta perfecta per a l’extrema dreta
El que va començar com un intent de VOX de gratar quatre vots escadussers va prendre una escalada cancerígena entre les files de la dreta PePera, C’s i els grups més a la dreta, la majoria sicaris de VOX.
En tot cas, carregats a tope de cocaïna i d’adrenalina van voler fer-se veure.
Resultat: un fiasco total.
Aquesta vegada els col·lectius antiautoritaris de Barcelona van mobilitzar-se a fons, fent una crida a tot col·lectiu o individualitat que se sentís interpel·lat per enfrontar-se al feixisme i els seus discursos d’odi.
Amb el lema: AL FEIXISME NO SE’L DISCUTEIX, SE’L DESTRUEIX han defensat el banc expropiat del carrer de Quevodo, 13-15. Malgrat que Vox va perden cada vegada més els seus complexes, la resposta directa els a fet callar i deixat amb la pixa tova.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS MUNICIPALS
EL QUE GUIA ALS VOTANTS
ÉS L’AVALUACIÓ
DEL COST DE LA INEFICÀCIA DELS CANDIDATS 
Télécharger en PDF 
