7 mars 2025
La traduction en français sera bientôt disponible
LA GRAN ENSARRONADA
Reunió Trump Zelenski al despatx oval
La societat va quedar estabornida contemplant la bronca que Trump, envoltat pels seus fidels de ganivet i premsa, descarregava sobre el President d’Ucraïna Zelenski. Mai no havíem vist una cosa semblant, cert, però més cert encara que això és exactament el que coneixem per política. Aquests crits, aquesta demostració impúdica de força, aquestes declaracions parcials i falses són la política. Així es parla condemna i jutja al rival dins els despatxos quan no hi ha premsa al davant. Així es treballen les reunions preparatòries d’una cimera per la pau, entre amenaces i intimidacions. La única diferència aquesta vegada és que a Trump l’interessava la presència de la premsa i fins i tot –en una pantomima democràtica– la seva participació. Les maneres polítiques no han canviat. Només s’han fet visibles.
El que resulta preocupant d‘aquest episodi és la detallada preparació de l’esquer en el que van fer caure a Zelenski. El decorat, els personatges que l’ocupaven, les càmeres que immortalitzaven la reunió, cada intervenció aparentment espontània, cada torn de paraula, cada detall estava calculat per fer caure en el parany al President Ucraïnès, i Zelenski hi va caure. No se’l pot responsabilitzar pas gaire. Li manca experiència americana per imaginar emboscades de despatx. Calia tenir molta experiència per defugir la trampa i habilitat suficient per una vegada envoltat, escapar-se de les hienes que l’envoltaven. Tot i així, d’alguna manera va aconseguir-ho. El seu triomf, no signar l’acord que l’havia portat a la Casa Blanca. La seva derrota no deixar plantat amb l’insult a la boca al President abandonant el despatx enlloc de deixar que fos l’americà el que donés per acabada la reunió.
Un actor mai no podrà estar al nivell d’un egocèntric polític americà. I això diu molt en favor de Zelenski.
El resultat de la gran ensarronada depèn ara d’Europa. Mentre insultava a Ucraïna, Trump menystenia també a Europa que haurà de donar resposta. Una cosa és segura, la vella Europa sabrà mantenir les formes, utilitzarà la diplomàcia, mai no farà servir la figura d’un pobre periodista per criticar la grotesca corbata del President americà i quan hagi de utilitzar coaccions, ho farà amb la porta tancada. No és molta la diferència, però s’agraeix.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
SOC ILLA, VAIG A LA PLATJA D’ARGELERS DE LA MARENDA
I com ho he de fer?
Això de ser President m’agrada. No ho puc negar. Tot i que quan vaig per les espanyes m’insultin i em denigrin. També ho fan molts catalans indepes... però d’aquests me’n ric molt ja que han perdut bous i esquelles.
En canvi em sento molt gran quan em poso al costat del Rei o de Pedro Sánchez. Si clar, em passen dos pams i mig però jo soc com el gegant del Pi que va ballant pels camins de la seva política.
El dia 7 de març vaig a la platja d’Argelers. No sé si cal que prengui el banyador. La veritat és que no em ve gens de gust banyar-me en aquella platja i encara fa fred. Segons el protocol he de portar un ram de flors, dipositar-lo al peu d’una gran pedra, somriure lleugerament i estar disposat a que em xiulin. La meva àvia també parlava d’aquesta platja dient que si estava molt malament, que hi feia fred i que cagaven a la mateixa sorra i es rentaven amb l’aigua del mar. Per això em fa mala espina anar a la dita platja... però m’han dit que cal que hi vagi...
No entenc que els desgraciats que si van exiliar encara rememorin –i cada anys a més amés- el camp de concentració de la platja pels exiliats del gener del 1939. I per si no fos poc amb això, l’exili també està dividit com aquí, a la Catalunya que jo governo. Els d’origen espanyol-castellà no poden tragar que els d’origen espanyol-català parlin entre ells la seva llengua o que facin onejar una bandera quadribarrada al costat de la bandera republicana. Tot això és massa complicat per a mi, ho confesso.
Em sento molt més còmode amb el rei i amb els del PSOE. Amb aquests tot és clar i diàfan. Des de que em van investir President vaig saber que calia “normalitzar el país” eliminant tot el que pugui semblar que Catalunya sigui una nació o una societat diferent de l’espanyola. Fàcil d’entendre i fàcil d’aplicar després del fracàs social dels independentistes.
Apa, no sé quina corbata em posaré. La roja? Una de blava? Sense? Uf, ja ho veurem més endavant. El que hem preocupa és que la gent de l’exili em demani diners. I ja hi ha, segons m’han dit, moltes demandes però jo crec que amb poques expectatives; caldrà que demani instruccions a Madrid i saber que en pensen els que tenen la clau de la caixa forta. Ha, sí. Ara ho recordo. Demanen diners per la maternitat Suïssa d’Elna que cau a trossos. Demanen diners per les escoles Bressola i les escoles Arrels que estan en números vermells. També demanen diners les associacions de memòria... com FREEE... aquests que m’han convidat... i les editorials que publiquen en català i altres que ni recordo. Potser que si tanquéssim la casa de la Generalitat a Perpinyà ens estalviaríem molts maldecaps.
Clar que per ara he de ser cautelós, en tot cas fins que Pedro Sánchez ensarroni els independentistes i pugui aprovar un pressupost. Pobre, tampoc ho té fàcil. Si cedeix –a mitges, es clar– els trens, se li reboten els maquinistes que des de temps immemorial fan el que volen amb els horaris... o quan condona el deute a tothom se li reboten també els PePeros i Vox. I encara ho té pitjor amb els cossos de seguretat que no accepten que els mossos els facin la feina que ells fan a la seva manera i com els dóna la gana. De fet, potser caldria que dimitís? Finalment aquest país és una merda, no?
Apa, no seré tan ruc! M’agrada ser President, m’agrada que m’anomenin honorable, m’agrada que em portin en cotxe amb xofer... i sobretot... com diu l’himne del país que presideixo... Catalunya serà més rica i plena... amb l’ampliació dels aeroports, amb els negocis amb les multinacionals... en fi... amb allò que és important. Si no hi haguessin catalans, tot aniria millor?
LA GARSA PROSTÀTICA
CANVI DE CARTES
Carnestoltes
Si no vas a l’escola a buscar els nens, passa Carnaval sense ni assabentar-te’n. Aquí ja no ha qui es disfressi. Quatre crestes de colors pels nens, quatre coronetes per les nenes i para de comptar. El carnaval no és el que era. I la culpa de tot la té el capitalisme.
Abans, quan les coses anaven com havien d’anar, quan els reis manaven i el poble menjava merda, l’església que està plena de la saviesa de l’Esperit Sant, va aconsellar al poder que donés dos dies de festa al poble. La vida dels vassalls era prou trista durant tot l’any i abans de passar les estretors d’una quaresma, seria bo que es desfoguessin una mica. Tal dit i tal fet.
De primeres, la festa era tímida però el poble que sempre estira més el braç que la màniga va anar traspassat línies vermelles i van acabar convertint el carnaval en una orgia (especialment de carn).
El calendari laboral de la massa quedava així. Tres-cents dies de treball o esclavitud, seixanta dos per complir amb l’església i dos a tres per la disbauxa. Encara no hi havien sindicats.
Durant aquest parell de dies, com podeu imaginar, el poble treia tota la gana, la repressió i la ràbia acumulada durant l’any i fent veure que jugaven i emparats per la disfressa, s’afartaven tant com podien, es follaven les cabres i renegaven contra el poder civil, religiós i militar. Era la seva butlla.
El poder té corda, però se li acaba. Uns per raons morals, altres per motius de seguretat i els més per fer la punyeta, han anar prohibint les jornades festives. No del tot, és clar. La festa però ha quedat oficialitzada, controlada i turística. Els Ajuntaments organitzen rues i desfilen ben organitzats. Les colles triguen un any a preparat la festeta sense adonar-se que preparar un esdeveniment de protesta és precisament l’antítesi de la protesta i de la espontaneïtat. O sigui, que el poder torna a tenir al poble atrapat. I el poble, que si alguna cosa no ha perdut és el nas, ha deixat de participar, o dit d’altra manera de queixar-se lliurament. El que abans era dia de festa, ara és jornada laboral amb paga doble si tot va bé.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL CATALÀ COMENÇA A CAMINAR
Els ciutadans reaccionen pel català
Com es respira a tot arreu, el català no tira i retrocedeix davant del castellà en un procés avançat de substitució lingüística pel castellà.
En un segle, s’ha passat del 95% al 30% de catalanoparlants, i encara és menor el percentatge en els joves. Davant d’això, la gran Pilar Rahola es pregunta si aquesta generació actual serà l’última que transmetrà el català als seus fills.
És per això que per acabar amb el patiment i l’agonia lenta del català, l’associació catalana per l’eutanàsia creu que ja és hora d’aplicar l’eutanàsia al català, passant tothom a parlar en castellà.
Davant d’aquesta actitud claudicant, han sorgit molts projectes per incentivar l’ús de la llengua. Així, les autoritats eclesiàstiques, contràries a les guerres i partidàries de l’amor fratern, han iniciat una campanya: “Fem l’amor arreu, follem sempre en català”. S’hi ha afegit la Coordinadora de Putes de Catalunya, que premiarà amb un 50% de descompte a tots els seus clients que parlin en català.
Alhora, les autoritats polítiques, davant dels obstacles i dificultats de què el català sigui oficial a Europa, han demanat a la ONU que el català sigui la llengua oficial intergalàctica entre els astronautes dels diferents països. Per altra banda, la Generalitat, per difondre el català entre els escolars, premiarà amb coca-cola i xocolatines a tots els nens i nenes que parlin català a l’hora del pati, regalarà a tots els guiris un diccionari pràctic de conversa en català, alhora que ha iniciat una campanya amb els eslògans “Si no parles en català, tapa’t la boca i a callar”, “En català, si no és en aquesta vida, en l’altra triomfarà” i “Si renegues en català, Déu et perdonarà”. El Foment del Treball i les PIME, juntament amb els hotelers i restauradors, faran un descompte d’un 20% a tots els turistes i usuaris que s’adrecin en català als hotels i restaurants.
També, per preservar la continuïtat de la llengua, milers de catalanoparlants s’han apuntat per anar a viure a territoris deshabitats de la Sibèria i el Sàhara.
Per tant i per tot, no cal desesperar: el català té futur.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
LA POR DE LA DRETA A RECORDAR
Ayuso torna a xocar amb la Llei de Memòria històrica
La massiva fugida dels nazis després de la segona guerra mundial, era el desesperat intent de conservar la vida però també el desesperat i cínic intent de defugir el passat. No encarar-se amb la realitat i a base de no fer-ho, acabar negant-la. És la mateixa tàctica que utilitzen els franquistes espanyols ara repartits entre diferents partits i associacions feixistes.
La dreta espanyola té un instintiu temor a recordar perquè fer-ho representa reconèixer la ideologia que van mamar i de la que s’han aprofitat fins la actualitat. No és que en reneguin, només volen esborrar-la perquè el terror i la mort l’acompanyen. Neguen els camps d’extermini com neguen la dictadura franquista amb l’esperança que al final la història oblidarà els seus crims.
La sistemàtica oposició del P.P. i Vox a l’impuls de recuperar la Memòria Històrica impulsada per les esquerres espanyoles, son fidel reflexa de la seva procedència però també de la seva esperança. Les dictadures de dreta o esquerra porten incorporada en la seva essència el terror policial, la tortura, els judicis fantasma, la denuncia falsa. Va amb l’ADN del totalitarisme però mentre no arriben al poder no despleguen la seva força ni la seva veritat i neguen la obra dels seus avantpassats de ideologia. És un joc molt simple: neguem la tortura passada mentre esperem imposar novament la tortura.
La Isabel Díaz Ayuso és un dels nostrats exemples de doble mentida. La diferència entre ella i la majoria dels seus companys de partit és la seva valentia. No li fa cap vergonya formar part de la secta del Crist i la pistola, és més, la reivindica.
La seu que actualment ocupa Ayuso com a Presidenta comunitària, fou durant el franquisme Direcció General de Seguretat del Govern. Espai reservat per la tortura. El Govern central vol recordar-ho amb una placa commemorativa però la Ayuso s’hi nega. Segur que guanya ella.
Tothom sap que oblidar els errors del passat significa a la llarga repetir-los. És exactament el que vol l'Ayuso.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LA FORÇA DEL SILENCI
Trenta anys abusant de menors
Es diu Joël Scouarnec. Metge de professió (cirurgià gàstric) en diferents hospitals i clíniques de França. Empresonat per haver violat una veïna de sis anys i dues nebodes. Torna a ser jutjat per haver-se descobert que durant els trenta anys de carrera havia violat a 299 menors d’edat. No ha mostrat cap tipus de penediment, més aviat al contrari. Els detalls de la seva brillant conducta consten en un seguit de llibretes anotats per ell mateix. Uns textos que les víctimes són incapaces de llegir. Scouarnec, un dels molts monstres que viuen al costat de casa, a qui donem el bon dia i parlem del temps a l’ascensor.
Ni pensar l’empremta criminal que el doctor ha deixat en tres-centes víctimes. Ni imaginar-ho. I amb tot, potser la dada més significativa del cas siguin els trenta anys de carrera. Trenta anys envoltat de companys, col·legues, infermeres, familiars. Trenta anys durant els quals el doctor Scouarnec es va guanyar l’apreci i consideració del món mèdic i social.
Es pot mantenir una conducta especialment criminal durant trenta anys sense aixecar una sola sospita?
Hi ha pecats mortals i venials. El pitjor de tots però l’església no el considera ni pecat i probablement sigui el més perillós i el que més dolor ha comportat a la humanitat: el silenci. El silenci ha servit de coartada a la maldat del món. La por a comprometre’s, l’esperar l’actuació dels altres, el fingir no veure el que els teus ulls veuen...
Les víctimes directes de Scouarnec tenen tot el dret al silenci, molt probablement ni sàpiguen que tenen alguna cosa a dir. El seu cervell s’ha tancat a una experiència esgarrifosa i lluita encara ara contra el record. Una de les víctimes del violador ha confessat que saber-se protagonista de l’abús l’ha fet comprendre molts dels seus problemes vivencials, però que no recorda haver estat violada. Són, som els altres els que pequem per omissió, pel silenci còmode. Dins la història d’aquest violador segur que s’amaguen molts silencis covards quan no una certa comprensió fraternal pels seus actes com ha fet la seva família.
LLUFA pel doctor i els silencis que l’han emparat.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
QUAN ELS BOJOS NO FAN BITLLES
El Govern de Milei qualifica d’idiotes a les persones discapacitades
El Butlletí Oficial de la República Argentina va qualificar a les persones amb discapacitat, d’idiotes, imbècils i dèbils mentals. Una joia de la literatura politico-administrativa. Per si algú no ho recorda, el President argentí és un boig que regala moto serres als americans. És diu Javier Milei i segons el seu propi text legal, és un idiota, imbècil i dèbil mental.
Aclarida la personalitat del president Milei, caldria fer una pregunta que portem repetim de fa temps però ningú no contesta: Qui va votar a un idiota, imbècil i dèbil mental per governar un país? Argentina te de tot, Buenos Aires, l’Aconcagua, el Teatro Colón, La Recoleta, el tango, Messi, restes del peronisme, restes de cops militars, una riquesa de conya. No és just posar aquesta arsenal en mans de Milei, explotarà.
Milei va ser com el primer avís. Des de la seva elecció han pujat al poder, molts més idiotes, imbècils i dèbils mentals per acabar amb l’ascensió del messies Trump que depassa amb escreix aquests qualificatius i els seus camarades de govern entre d’altres l’innombrable Musk. On anem, germans? Què ens passa? Això és molt pitjor que el Covid. Aquesta plaga és bíblica i ens arrossegarà a tots.
Hauríem d’agafar uns dies de vacances. Els que viuen a ciutat per descansar al poble. Els de poble per excitar-se a ciutat. Els de mar a muntanya i els de muntanya a mar. Serà un desgavell circulatori però alguna cosa hem de fer.
Si continua aquesta aglomeració de sonats al capdamunt dels seus països el món no trigarà en fer figa. És molt difícil mantenir l’equilibri enmig de les sacsejades que provoquen aquests individus. Argentina, Amèrica, Rússia, Ucraïna, Israel, el Líban... Masses regions estan patint l’efecte guilladura dels nostres líders i els que encara no manen estan a la oposició rascant poder.
Diuen que l’esperança és l’últim que es perd. D’acord. I després que ve? El suïcidi col·lectiu?
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
FICCIÓ O REALITAT?
La salut del Papa Francesc
Es fa difícil d’esbrinar. El cinema inspira la Santa Seu o és l’església qui dona arguments al cinema? “Conclave” és un missatge o ficció? No podem donar resposta però sabem una cosa: un dia el Papa Francesc va entrar a les dependències financeres del Vaticà, va fotre quatre crits en llatí i l’endemà, ingressava a l’Hospital. Coincidència, conseqüència?
El Papa no ha estat mai un Bakunin precisament ni tan sols un Galileu, però en una fortalesa com el Vaticà, qualsevol que miri per la finestra ja és sospitós. Aventurar-se a parlar de la dona o dels emigrants o de les mil variacions sexuals en les que es divideix el món sense condemnar-los de facto a l’infern és un perillós sinònim si no de preconcebuda maldat, sí com a mínim, de perillositat social. I el Papa Francesc ho ha fet. Tímidament, sense excessos, però ho ha fet. De tota manera, desenganyem-nos, el que ha portat al Papa a l’Hospital no són afers socials, són pura i simplement problemes de caixa.
L’església ja feia caixa milers d’anys abans de la primera fundació bancaria. Imagineu si en saben de tractar diners i sobre tot, de fer-ho com si això de la riquesa i dels bens materials no anés amb ells. La riquesa eclesiàstica en tot cas te com a destinatari al gran creador i anar contra el creador és infern etern. La gràcia és que la juguesca sigui ignorada per la massa de fidels. La desgràcia és que algú de la Cúria no hi estigui d’acord i pitjor encara si és el Papa. La de Papes que hauran mort després de ficar el nas a la comptabilitat vaticana.
No deixa de ser curiós que com més gran i magnífica és una Institució, més misteri l’envolti. Sembla que la transparència s’entén com una manca de caràcter, de to, com si fos una condició pròpia d’institucions benèfiques. I encara més curiós resulta el nucli dur que forma i alimenta aquest misteri sovint al marge dels veritables responsables de la entitat. Un sector format per personatges foscos, ambiciosos, envejosos que troben en les catacumbes el seu triomf.
El Papa Francesc segur que no ha visitat mai aquestes catacumbes, que la seva fe (positiva o no) ha estat sincera, potser sí, una mica infantil, creient que la veritat és el far de l’església. El pobre home morirà sense saber la veritat. De manera directa o indirecta, per disgustos i enfrontaments, és aquesta banca eclesiàstica, aquests interessos foscos els que l’hauran matat.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
EL QUE ROBA A UN LLADRE
El Palau de la Música es queda la casa de Millet
El senyor Millet va deixar al Palau de la Música Catalana en calces. Si es descuiden s’endú els lavabos. Espoli se’n diu. Mort l’artista Millet, es subhasten les seves pertinències. Una feinada. Com era d’esperar, encara que no fos just del tot, el Palau ha tingut preferència i ha comprat molt a la baixa la casa des de la que Millet planificava les seves ràtzies. A menys de la meitat del seu valor l’ha comprat. Queda encara molt deute pendent. Millet i família robaven a dojo, però mica en mica i jugant amb vent favorable, el Palau va recuperant pasta. Amb sort podran tornar a comprar el segon clarinet i la viola baixa.
ELS SENSE SOSTRE JA NO PODEN VIATJAR
Desallotgen als sense sostre que passaven la nit a l’Aeroport del Prat
Gairebé dues-centes persones utilitzaven les instal·lacions de l’aeroport per passar les nits sota cobert. Val a dir que és un bon lloc. Tenen espai, calefacció, lavabos i els bars obren aviat.
Malgrat ho desmenteixin tots els responsables, l’arribada del Mobile, fira rica on n’hi hagin, ha obligat a netejar de pols, palla i sense sostre les sales del Prat. Mala impressió arribar a un país i trobar-te’l dormint estirat a terra.
La neteja ja té el seu delicte, però el millor de tot és que els encarregats d’expulsar als ocupes nocturns no els han donat cap mena de solució. No els han traslladat a una institució d’acollida, ni els han ofert una alternativa, no. Mentre no embrutin la zona d’arribades, que es pelin de fred on els passi pel nas. Bona feina humanitària.
GIR DE GUIÓ FINAL
Mor Gene Hackman
A diferència de molts dels seus companys, Hackman vivia sense fer soroll. Tranquil·lament retirat a casa, compartint vida amb la seva dona i una colla de gossos. I la seva mort ha seguit el guió de la discreció. Tan discret ha estat el seu comiat que no n’hem sabut res fins passats uns dies. Ell, la seva dona i un dels gossos van aparèixer morts dins la casa. I a partir d’aquí, les especulacions, el misteri, com en el final obert d’una bona pel·lícula. L’actor que ens feia seguir amb interès qualsevol història, ens dóna l'oportunitat de seguir interessant-nos en la seva mort. Bon final.
RULL EN L’ULL DE LA TEMPESTA
El Parlament encarrega un màstil de 93.000 euros
El president del Parlament, Josep Rull, ha licitat l’instal·lació d’un pal de 25 metros d’alçada per penjar-hi una senyera de sis per nou metres a la plaça de Joan Fiveller.
Junts, ERC i PSC hi estan d’acord però nosaltres, NO. Per què? Doncs perquè sota la dictadura i sota les repressions estava bé penjar senyeres com un acte de responsabilitat social i de lluita. En canvi, ara la percepció és que s’imita les que el PP va penjant per tot arreu però ells hi posen l’espanyola-franquista. I això s’entén ja que tenen una nostàlgia penible d’aquells temps en que l’opressió era la llei de cada dia. Senyor Rull faci quelcom de diferent i li agrairem!
LA FAES ES CANSA DE TRUMP
Hi ha una explicació senzilla
Aznar, l'expresident espanyol està estretament connectat amb alguns dels poders fàctics de Washington més oposats al nou president nord-americà, i això explica els atacs recents de la fundació FAES al nou mandatari. La FAES també declara la guerra a Vox per la seva adhesió a la Internacional nacionalista d’extrema-dreta.
Pel seu cantó Trump diu que la UE es va crear per fotre els EUA. En definitiva, que a Aznar i companyia els ha sortit gent molt més extremista-nacionalista que ells mateixos. Això explica el cop de timó cap a un europeisme per part dels diferents partits populars europeus.
MÉS DINERS PER A UCRAÏNA
Sánchez anuncia un nou paquet d’ajuda militar de 1.000 milions
Els que ens fa por és aquest tremendisme apocalíptic. Escolteu: “Continuarem donant suport a Ucraïna mentre sigui necessari. No els abandonarem quan més ens necessiten, i Espanya continuarà proporcionant suport i equip militar”, ha dit durant la seva participació en la cimera internacional de suport a Ucraïna que ha reunit a Kíiv els màxims mandataris de la Unió Europea, amb Úrsula Von der Leyen al capdavant.
Ai, ai... si fóssim creients començaríem a resar pels ucraïnesos i desitjar la ira de déu per a Putin i Trump. Apa, anem a fer un aperitiu a la Barceloneta.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
DIA INTERNACIONAL DELS DRETS DE LES DONES
CAL FER BALANÇ DE LA SITUACIÓ DE LA DONA
EXIGIR MÉS IGUALTAT DE DRETS EN LA SOCIETAT 
Télécharger en PDF 
