11 octobre 2024
La traduction en français sera bientôt disponible
EL CUL DEL MÓN
Atacs indiscriminats contra el Líban
Ho dèiem la setmana passada i fa de mal repetir però el Líban s’ha convertit en el forn crematori de la venjança israeliana. Políticament el Líban no existeix i militarment tampoc. És només terra de pas cap a Iran, una rotonda mal col·locada que fa nosa a Netanyahu per arribar al seu destí i que enlloc de vorejar-la, aniquila.
Som incapaços de saber a hores d’ara si quan es publiqui la crònica encara quedarà vida al Líban. Israel arrasa hospitals, escoles, mercats, població civil. El seu darrer moviment ha estat bombardejar la carretera que ells mateixos havien aconsellat als libanesos per fugir de la capital. Un exemple magistral de refinament criminal.
Fa temps que Netanyahu es va treure la mascareta. Al principi de l’enfrontament encara buscava el suport o si més no el silenci americà, esgrimia raons d’estratègia, ara, sentint-se guanyador, ja ensenya les vergonyes més escatològiques. Ni tan sols es considera obligat a donar cap excusa al genocidi libanès. Mata per instint. Per tornar a fer d’Israel aquella terra bíblica de Déus i promeses.
El Líban, conegut en altres temps com paradís de l’Orient Pròxim es va esberlar com tants altres llocs en nom de la religió, entre cristians i musulmans van convertir una societat moderna en un camp de batalla fins a quedar-se com el cul del món. Israel, el remata. Ara és un país sense país, una terra sense terra, un govern sense govern que busca aliances impossibles i els morts es multipliquen sense provocar cap reacció internacional. Només Antònio Guterres, secretari general de les Nacions Unides, ha gosat aixecar la veu denunciant la matança. La resposta d’Israel rotunda i orgullosa, declarar-lo persona no grata. Quanta immunitat s’amaga darrera d’aquesta declaració!
Per la franja destruïda del que en altres temps fou el Líban es construiran assentament jueus i carreteres de doble via que portaran directament a les portes de l’Iran i allí Israel seguirà expandint el seu poder en nom del martiri sofert en mans del nacional socialisme hitlerià. Una raó que a base de repetir-se perd força, simpatia i comprensió. Una raó que a no trigar gaire portarà a la condemna mundial del poble que una vegada fou escollit per un Déu despistat.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
CONFESSIÓ AMB DISPENSA
El Papa es deixa anar i torna als principis del cristianisme
El Col·legi Oficial de Sicaris de Catalunya amb el suport de la I.A. (intel·ligència artificial) desvetlla el sentiment papal del Papa. El President del gremi, aprofitant un simposi sobre avortaments i altres maleses, va anar al Vaticà i va demanar confessió. El Papa es va oferir a perdonar-lo (abans de saber qui era). Aquests és el text resumit del penediment del sicari i la bronca papal.
Com li anava dient mossèn...
Sóc el Papa.
Vale, Papa. Jo és que pensava que l’església ja estava per una altra feina i ara resulta que dels metges que avortem vostè ens diu sicaris. Hòstia tio, és molt fort.
No reneguis que encara prendràs mal, maricón. Ni l’església, ni jo, ni Déu hem estat mai a favor de l’avortament. El que passa és que Jesús caminava sobre les aigües però nosaltres hem de nadar entre elles. Si condemnem de manera clara a les dones que avorten ens quedem sense parròquia i si no les condemnen, comencen a prendre’ns llibertats i arribem al llibertinatge.
Però vostè sincerament què pensa?
No em facis parlar sincerament perquè m’excombreguen. Tu no saps el poder de la Cúria. Quan faig de progre em cauen garrotades per tot arreu. I una altra cosa, seré tot l’argentí que vulguis, però després de Maradona, jo estimo a Déu. Ara imagina que la verge avorta! On seriem ara, ruc? Les dones a parir i a ser amables amb el mascle. Ho diu la Bíblia.
Però són filles de Déu.
Tu ho has dit. Filles.
O sigui, puc avortar o no puc avortar?
Tornes a avortar i et foto una hòstia que el món et fa nosa per donar la volta. Però pots fer com nosaltres, no diguis mai que et negues a l’avortament, digues que cada cas és cada cas i no trobis mai cap cas per avortar. T’anirà de conya.
Sap Papa que vostè abans em queia de conya?
A molts els hi passa, però no et fiïs mai d’un home que vesteix de blanc.
LA GARSA PROSTÀTICA
TRUMP NO ESTÀ SEGUR NI A CASA
Els jutges potser li treguin la impunitat, la dona se li fa avortista...
A Trump li cau la panotxa. I té motius. El camí a la presidència se li fa llarg. Va rebre a la substituta Harris amb una superioritat malaltissa però després del debat televisat on assegurava que els immigrants es menjaven les mascotes americanes, va passar del cinisme a l’atac més brutal. Ha insultat de tal manera a Harris que fins i tot als republicans els comença a repugnar el seu candidat. Trump vol atacar a Harris però ha perdut el rumb i dispara fora límits.
Així les coses, sembla que Trump tampoc té lligada la immunitat. La Cort Suprema dels Estats Units no assegura –com s’havia dit– que Trump quedi lliure dels molts pecats comesos durant i després de la seva presidència. De ser certa, la notícia pot acabar d’una per totes amb les esperances polítiques de l’ex president. Una garrotada més potser no podrà resistir-la.
I finalment, per arrodonir la paranoia trumpiana arriba a casa i es troba que la seva dona ha escrit unes memòries on es declara ferma defensora de l’avortament. I ara què fa l’home panotxa? Podria matar a la dona (segur que ho ha intentat més d’una vegada) però amb la immunitat en dubte és una jugada arriscada. Se’n podria divorciar per incompatibilitat moral però la moral de Trump fa difícil trobar incompatibilitats. Per ell, tot el que no mata engreixa. I també podria augmentar la presència de la seva dona als mítings, tocar-li el cul mentre escolta al governador de torn i després dir allò de que la nena té la seva raó, però clar, és una nena i que mereix el cas que el sexe li marca. Una demostració vaja, de la seva afinitat amb els moviments feministes dels que la Melania se’n vol fer sòcia.
De fet, les trifulgues de Trump són innecessàries. El personatge ha mostrat amb suficiència la seva estupidesa com per no ser escollit ni com a president d’escala, però els EEUU són molt EEUU i calen situacions grotesques per apartar a un elefant del menjador de casa. Al final potser el que no aconsegueixen les bales d’aficionats a l’assassinat, ho poden aconseguir les paraules de la seva dona a la que mai no ha fet cas. Tot un sarcasme. Una paradoxa.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
LA CÒRSEGA REBEL PLANTA CARA A LA FRANÇA COLONIAL
Còrsega, aïllada del món per una vaga dels treballadors corsos
L’illa de Còrsega torna a emergir, del mar estant, en rebel·lia. Còrsega segueix sent un malson per la França jacobina i colonial, que a través dels anys ha assimilat i liquidat totes les llengües i cultures no franceses.
Còrsega ha estat i és encara una pedra punxeguda dins la sabata de l’estat francès. Ells que van ser els primers en lluitar i alliberar Còrsega dels nazis, continuen lluitant en defensa de la seva identitat nacional i exigint, al igual que Nova Caledònia, un referèndum d’autodeterminació.
Còrsega va deixar de ser independent sota l’ocupació francesa del 1769, després d’una aferrissada defensa. Des d’aleshores, foren suprimides les seves llibertats i la seva llengua deixà de ser oficial: imposició del francès que continua fins ara.
L’última revolta ha esclatat per un moviment social espontani, a través del Sindicat de Treballadors de Còrsega, que el 3 d’octubre va iniciar una vaga a quatre aeroports i sis ports de l’illa, bloquejant-los sense deixar entrar ni sortir a ningú. Aquest bloqueig es produeix com a reacció a la usurpació per part de l’Estat del control i gestió de les infraestructures de l’illa, gestionades fins ara per la Cambra de Comerç i Indústria de Còrsega.
Els corsos estan cansats que les autoritats franceses mai compleixin els seus pactes i promeses. Així, l’illa, després de moltes lluites, gaudeix d’una minsa descentralització administrativa d’ençà el 1991, anomenada “col·lectivitat territorial”. Va ser Macron l’any passat qui els hi va prometre un estatut d’autonomia més ampli que encara no s’ha complert, amb dilatades negociacions que no arriben a port. Malgrat tot, tanmateix, aquest futur estatut d’autonomia haurà de ser aprovat per l’Assemblea Nacional Francesa per majoria de dos terços, que com altres vegades ha passat, com amb l’aprenentatge de les llengües, es farà molt difícil que sigui aprovat.
Mentrestant, creuers turístics plens de francesos protesten indignats en alta mar en no poder visitar l’illa. Còrsega sempre està en lluita. Potser d’altres que només fan de bocamolls n’haurien d’aprendre.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
L’ART DE NO GOVERNAR TOT DIENT EL CONTRARI
L'ajust econòmic més significatiu de la història de la humanitat
En el moment d'escriure aquest article, penso en Che, boludo, quilombo… l’argentí no parla l’espanyol, parla el casteCHano. Potser per això el seu president només té serradures al cervell mentre lo més granat de la societat alça la senyera de la revolta. Les universitats s'aixequen contra Javier Milei per exigir un augment de pressupostos i salaris davant la inflació.
Estudiants i professors es van manifestar massivament el dimecres 2 d'octubre, però l’ultraliberal Milei s'aferra a les seves retallades en despesa pública. Els universitaris canten a do de pit que: "Sense educació per a la gent, no hi haurà pau per al govern!" són prou raonables per manifestar-se i alhora intentar fer pedagogia ja que per anar endavant la universitat ha d’estar plena de fills de treballadors proclama la multitud defensant l’ensenyament superior als carres de Buenos Aires.
La resposta del president d'extrema dreta Javier Milei va arribar ràpidament i a través del butlletí oficial: Veto a la llei aprovada pel Senat destinada a augmentar els sous dels professors universitaris. Davant això els sindicats decideixen recolzar els universitaris i exigir la proclamació d'una emergència pressupostària a la universitat. Es tracta, doncs, de defensar el pressupost de la universitat, congelat per al 2024 al nivell del 2023, malgrat la inflació descontrolada.
Els sous dels professors universitaris no donen per a viure (un principiant guanya uns 600 euros al mes) i una llei, ja aprovada pel Senat, que hauria de fer una revaluació quinzenal del pressupost no agrada a Milei. Aquest home viu en una altra galàxia... Argentina 2024, 52,9% de la població per sota del llindar de pobresa, brutal devaluació de la moneda (més del 50%) i recessió han augmentat la precarietat i el 18,1% es troba en pobresa extrema. La popularitat de Milei, que tenia entre el 45 i el 50 per cent d'opinions positives fa dos mesos, ha caigut deu punts.
Els argentins voten amb el cul, però l'educació pública superior és una font d'orgull per gairebé totes les tendències. Es va fer lliure el 1949, sota la primera presidència del populista Juan Perón, i va acollir diverses generacions d'estudiants d'entorns desfavorits. Llavors el país es va convertir en una potència en recerca fins el punt de ser el país sud-americà amb més premis Nobel de ciència.
Però, el president és al·lèrgic a tot això i considera que les universitats són caus de comunistes que adoctrinen els estudiants amb un cost que l'Estat no pot pagar. A la xarxa X, Javier Milei va multiplicant els missatges expressant la seva indignació per la presència dels líders de l'oposició a les manifestacions, i qualifica els participants de paràsits.
Entre missatge i missatge contra els seus conciutadans va trobar temps per rebre durant dues o tres hores un dels seus admiradors: Jordan Belfort, l'antic agent de borsa novaiorquès que va inspirar la pel·lícula El llop de Wall Street.
Quan el va acomiadar, molt inspirat, va decidir tancar l’hospital Laura Banaparte sense més. Que hi ha malalts internats? A la bassa. Que hi ha personal sanitari que hi treballa? A la bassa. I així un dia, una setmana, mesos... que va tancant tot el que se li posa per davant.
La raó profunda, però és que ell és mira en lupa la lletra petita per trobar l’enemic interior. Per exemple, en aquest hospital hi ha internada una tal Sofia, la única sobrevivent de la massacre de Barracas, on tres lesbianes van se cremades fins a morir. Llavors una sobrevivent és una nosa de més que cal fer desaparèixer.
La pregunta que ens fem sobre aquest místic president és la següent: sinó fos tan creient i esotèric faria el mateix, o molt pitjor?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
A LA RECERCA DE L’IMPERI PERDUT
Àustria vota extrema dreta
Salvant les honroses excepcions que sempre trenquen la normalitat, Àustria és un país fet d’angles. L’arquitectura és angular com ho són els tramvies, els taxis, el pastís Sacher aparentment rodó però tallat amb espasa a triangles amenaçants, les cares angulades dels seus habitants... tot fa angle, i angle obtús, que és el pitjor. Les seves mentalitats també.
Des de l’imperi austre-hongarès que els austríacs van a la deriva. El Danubi no els dóna per sentir-se satisfets, ni els valsos ni el Tirol. Res no els serveix. Ells volen tornar al seu Francesc Josep i a l’estona d’imperi que la història els va concedir.
Ni la situació econòmica ni menys encara el paper polític austríac actual albiren el retorn del sacra imperi. El millor que té Àustria en l'actualitat és el passat. Castells, esglésies, parcs i jardins, el despatx de Freud, la secessió artística i urbanística de finals del dinou... i para de comptar. Després, Hitler que per molt que vulguin amagar-ho era austríac.
No és que estiguin molt malament. Entre comerç i turisme Àustria va fent sense els problemes que pateixen molts dels seus veïns però els angles obtusos fan que entre pluja i boira, els austríacs es neguitegen. Com és que encara no tornem a provocar una guerra?, es pregunten preocupats. I van i voten extrema dreta (gairebé el 30% total).
A l’escollit, l’ultra dretà Herber Kickl li falta el bigoti per recordar Hitler. Ruc com ell però a la moderna es defineix com a anti inmigració, euroescèptic, més escèptic encara en el referent al canvi climàtic i a les vacunes i com a cirereta, pro rus. Talment una porció de Sacher.
Klick però no és el problema, el problema és l’angle obtús i més en concret dels tal·losos austríacs que en nom d’un passat regalat encara confonen la glòria amb els escarafalls d’un polític de merda.
Àustria, per no ser, ni tan sols és un país que sàpiga de moda. La seva mentalitat segueix encotillada entre barnilles de ferro i quan per una vegada volen posar-se al dia, ho fan votant a un xicot amb aspiracions de canceller a l’ombra d’una creu que probablement imagina gamada.
Llàstima d’Àustria. Tan bé que ballen el dia de Cap d’Any però la resta dels dies...
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
EPISODIS NACIONALS (SEXTA SÈRIE)
Bàrbara Rey, el Rei, i Cristo el Rey de la selva
Si Espanya sabés escriure faltaria paper per recopilar tanta merda. Des que els fenicis van passar una estona per la nostra costa i la van deixar força endreçada, la península ha anat acumulant quisca. Hi ha però dues classes de porqueria, la pública i la que s’amaga sota la catifa. A nosaltres la que ens agrada és aquesta. L’escàndol polític o financer ens cansa però la xafarderia ens encanta. D’aquí la importància que a Espanya tenen personatges com la Bàrbara Rey. Cultura i bellesa en una sola peça.
La història, si voleu, no resulta especialment sorprenent ni morbosa. Un Rei fa una petó a la Rey. I...? Quin Borbó no ha fet servir les seves armes? Si algú tindria dret a exclamar-se és una senyora grega que van casar per referències i li van dir que era reina. De què? d’un país com Espanya, de casa seva, de la seva gendre? Però la víctima (per dir-ho d’alguna manera) calla i no sembla especialment preocupada pel futur borbònic, es diria en realitat que se n’hi enfot. Aleshores resulta que problema, problema, no n’hi ha. Són els periodistes els que tot remenant merda, descobreixen les fotos d’un petó mig reial i el país es llença a devorar revistes.
Si el Rei no fos el Rei, la Rey no fos la Rey i Cristo, rei dels lleons, no acabés el triangle dins la gàbia, els fets ara relatats, serien tan vulgars i generals com són les enteses entre mascles i femelles a les grans empreses un dia de cada dia però aquesta vegada (donats els protagonistes) quatre punyeteres fotografies generaran diners i enveges i disputes familiars.
No cal ser Borbó per trobar llengua. Juraríem que inclús les mateixes llengües. Cal només proposar-s’ho, tenir els escrúpols per la banda baixa i un compte a la Caixa però la gent necessita carnassa i encara que mai no es van queixar pels privilegis dels habitants a la Zarzuela, ara es senten d’allò més republicans, fan una mitja rialla viciosa i s’imaginen els esbufecs de la Rey amb el rei.
Una manera de passar l’estona, una manera trista, pobre i embrutida com el mateix país. Un episodi nacional menys espectacular que els explicats pel senyor Galdós, però molt freqüents per aquestes terres.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
GUERRA CIVIL DE TOGUES
L’Advocacia de l’Estat contra el Tribunal Suprem
L’advocacia de l’Estat (òrgan depenent de Justícia que assisteix al govern) ha sol·licitat al Tribunal Constitucional que no accepti la qüestió d’inconstitucionalitat contra la Llei d’amnistia que va presentar el Tribunal Suprem. Masses advocats i jutges oi?
En tot cas l’Advocacia diu que el Suprem basa la seva decisió en criteris polítics i no jurídics. La guerra està servida.
El difícil equilibri judicial espanyol, l’aparent acord general a qualsevol tipus de sentència, s’ha trencat finalment. Tothom coneixia el safareig existent entre les parets de la justícia, les consorcies establertes entre la dreta judicial i el P.P., els abusos de poder i la parcialitat judicial però imperava la omertà. Trencar aquest silenci representava dinamitar un dels pilars essencials de qualsevol democràcia i es considerava que era millor empassar-se l’olla barrejada podrida que llençar-la per l’aigüera. Però com sempre que la dreta té el poder, s’han excedit en el privilegi. Masses parcialitats, massa poc rigor jurídic, massa mentida i cinisme. Al final, gràcies a petits canvis en la constitució dels tribunals, l’esquerra ha trencat l’olla. S’ha obert la veda. Ja no estem obligats a manifestar fe cega en la justícia, ja podem denunciar prevaricacions i amiguismes. Un èxit de la democràcia?
Podria ser-ho, però la dreta és tossuda i té força i passats uns dies per pair la patacada, tornarà amb més força i farà mans i mànigues per denunciar al govern i declarar-lo fora llei.
La independència dels jutges és una fal·làcia. Ningú no pot creure que els mateixos homes que feien la seva justícia durant el franquisme siguin ara demòcrates de tota la vida i si bé és cert que el temps passa i els jutges canvien també ho és que la justícia és una mena de coto privat, gairebé tan hereditària com la mateixa monarquia. Però això no es pot dir. Haver-ho fet ens du a les portes d’una nova guerra entre espanyols (el que més ens agrada). De moment serà una guerra teòrica plena de recursos aparentment legals, però segons com vagi el procés tampoc seria estrany que el conflicte acabés a mà armada.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
TRANSPORTS URBANS
Els veïns de Vallcarca es construeixen una parada de Bus
Aquests dies es projecta a les sales de cinema la història d’un conductor d’autobús (el 47) que va segrestar el vehicle que conduïa i el va portar fins a un barri (Torre Baró) ple de marginacions, entre elles la manca de serveis públics. Eren temps de lluita veïnal (1978) i aquesta una de les seves victòries. Aquests dies també ha sortir a la premsa que el veïnat de Vallcarca, tip de demanar a l’Ajuntament una parada de Bus, han acabat construint-la ells mateixos per no mullar-se mentre esperen l’arribada del servei. Han passat quaranta sis anys. Qui ho diria.
LA LLENGUA COM COARTADA
Junts ara vol ser alternativa
Mira que n’hi ha de problemes, doncs ara els quatre de Junts que no s’han separat s’han reunit extra fronteres per decidir –se suposa– estratègies polítiques modernes per una Catalunya moderna. L’acord més important al que han arribat és que ells, Junts, no volen ser oposició. Ells, Junts, volen ser alternativa. Certament una redifinició del partit importantíssima. Abans es deia que el nom no fa la cosa però per a Junts sí. Esperem que gaudeixin d’aquesta nova i arriscada definició, entre altres coses perquè si la memòria no falla, ser alternativa equival a estar fora sistema. Sembla que estan molt contents.
JA ES POT RENEGAR, PERÒ NO GAIRE
Torna la Llei mordassa retallada
Torna a discutir-se la LLEI MORDASSA, un engendra de Rajoy que Sánchez es va comprometre a retirar tot just arribar a la Moncloa. Ja fa dies. En tot cas sembla que finalment s’ha arribat a un acord... de mínims. Es podrà protestar davant un policia però no gaire, es podrà criticar la casa reial, però no gaire, podràs qüestionar una decisió de l'autoritat però no gaire. Si la Llei arriba a aprovar-se, Espanya estarà una mica millor, però no gaire.
SANTA COLOMA VIU A L’HORA DE GAZA
Detectats més de cent zulos-vivenda
A Santa Coloma tenen molta imaginació, és ben conegut, però ara ho han millorat encara una mica més. Que a Gaza fan túnels i sobreviuen més d’un any a les bombes i als gasos que els israelians s’entesten a llençar? Doncs, farem zulos, clandestins, i així ningú els detectarà.
O sigui que aquesta notícia, de fet no existeix, ja que ni l’ajuntament, ni la policia han trobat la manera de tancar-los. Mentrestant els inquilins s’ho passen d’allò més bé, ja que respiren un aire més pur que el del carrer i no els fa falta ni calefacció de cara als freds que s’acosten.
CÀNNABIS REGULAT PER A USOS TERAPÈUTICS
Una manera de liquidar existències?
Els cultivadors i els importadors catalans de cànnabis, també anomenats traficants estan contens. Actualment hi ha superproducció i la crisi econòmica allunya clients. Ara, si s’espavilen una miqueta, podran vendre els seus stokes a l’administració sanitària.
En tot cas, els veterans de dolors crònics podran alleugerir una mica les males nits inacabables i sense poder dormir, i alguns inclús podran sortir de festa de tant en tant.
En definitiva, un regal dels Déus.
SANT MIQUEL DEL FAI REOBRE
Una dona es mata per accident el mateix dia
Després d’anys i panys que no es podia visitar ja és mala sort que hi hagi un accident només obrir-lo als visitants. Però nosaltres no ens creiem aquesta versió, l’oficial... Pensem que les Goges, aquestes dones d’aigua que hi viuen des de temps immemorials han estat molt bé sense que ningú les emprenyés.
D’aquí a ser malpensats és comprensible. Elles han obrat amb la idea d’espantar forasters, però han anat massa lluny i ara han de plorar mil anys seguits. En tot cas els brolls d’aigua estan assegurats per sempre?
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ESTATS UNITS D’AMÈRICA
COM CONTINUAR INVERTINT EFICAÇMENT EN ARMES
PROVOCAR MILERS DE VÍCTIMES
I SEGUIR SENT ELS AMOS DEL MÓN 
Télécharger en PDF 
