Karlitus72

1. Text
Colau que s’ha passat la campanya parlant de república, vol pactar amb el PSC. Maragall que reivindicava independència, proposa coalició amb Colau. Valls, s’ofereix gratis a Colau. JxC, busca independentistes per les cantonades. Cololboni, del PSC, guanyarà. PREDICTOR.

1.- La política converteix en normal les maniobres més matusseres, i accepta les mentides i canvis de rumb, més desvergonyits. Polítics NO, gràcies.

2. Text
Castelló de Farfanya, afegirà a la senyera independentista, la mitja lluna vermella en honor al seu nou alcalde musulmà. Per aquí comencen els canvis.
2.- La pàgina Web de Farfanya està buida, però els seus habitants tenen moltes coses a dir.

3. Text
A Santa Fe, tenen tan poca confiança en els polítics, que decidiran al seu alcalde, llançant una moneda a l’aire. Volien fer-ho a penaltis però no tenen camp.
3.- Si tampoc tenen pressupost, què més dóna un alcalde o un altre? O no tenir-ne cap.
TITOL SEGONA PLANA: ELS SET PECATS CAPITALS DE MARCHENA.

4. Text
Luxúria. Desig humà normal, abans de ser prohibit per l’església. Derivació sàdica opcional.

5. Text
Gola. Inflamació mòrbida de les cèl·lules cerebrals. Veus tetes i/o polles per tot arreu.

6. Text
Avarícia. Desig irracional de voler tenir sempre la raó. Perillós en cas de tenir poder.

7. Text
Peresa. Efecte advers d’un judici llarg, quan ja se sap el final de la comèdia.

8. Text.
Puigdemont i Comín, exclosos del gran circ de la política europea. Sense certificat de vacunació, podien transmetre-ho a les altres criatures.

9. Text
Ira. Demostració del que ets i sents interiorment. S'escapa ocasionalment.

10. Text
Enveja. Desitjar-ho tot. Inclús, si cal, passar vint anys a la presó d’Alcalà.

11. Text
Supèrbia. Bogeria, per excés de ferro testicular i manca de cervell.

12. Text
Marchena premio balanza de oro de la Justicia. Refrán: que viva España.

4 a 12.- Amb la vènia de l’excel·lentíssim senyor: Després del Judici contra els independentistes catalans, queda clar que els tres símbols de la sagrada Espanya són la bandera, l’himne i el jutge Marchena. Lluny queden al·legories patriòtiques com els toros, el futbol o les falles, i encara més, les trifulgues reals, el Congrés dels Diputats i la Conferència Episcopal. Qui marca la ruta és Marchena. Ho te tot.
D’entrada és baix, moreno i amb cara de mala llet com marquen els cànons genètics del bon espanyol. Però més enllà del físic, el jutge atresora tots els típics trets hispànics. A Espanya s’enveja als morts perquè ja han passat pel mal tràngol. La península és una graella on es cou a foc lent l’enveja de 40 milions d’habitants. La mirada de Marchena denota el neguit constant de l’enveja. Durant les sessions judicials, observa als presoners com Torquemada espiava els heretges en busca del dimoni. Enveja la capacitat dels lletrats defensors, la veritat dels acusats, les punyetes dels fiscals... Marchena ho vol tot, perquè ell ho és tot.
Per això, quan les coses no surten com ell vol, s’oblida de l’educació acadèmica i deixa anar els gasos fètids. Els ulls l’hi surten d’òrbita, els punys se li tanquen fins sagnar i la veu se l’hi aprima mentre deixa anar insults i menyspreu.
Marchena intenta dominar-se, però va calent, com a bon espanyol, i la pulsió sexual, reiteradament insatisfeta, irrita i desestabilitza. Per això ha de suspendre sessions, per evacuar consultes i altres fluids.
La normalitat reapareix quan Marchena torna a prendre consciència de que ell és Déu, com qualsevol espanyol que s’apreciï. Aquí tots som Déu, o més que Déu. Nosaltres som collonuts. I n’estem orgullosos, naturalment. Orgullosos de la nostra pàtria, de la nostra misèria, de la nostra incultura, les nostres mentides, el nostre cinisme, els nostres lladres i mascles depravats. Com el Jutge Marchena que, apart d’aquests inabastable orgull nacional, es sent molt orgullós d’enviar a la presó a gent innocent.