21 février 2020
La traduction en français sera bientôt disponible
HOJA DOMINICAL DIOCESANA
(traducida del castellano antiguo por Don Gaspar Lorente de Villalobos)
El nou govern de coalició d’esquerres revolucionaries vol estalviar en salut i per complir el repte, han decidit legalitzar la eutanàsia. Aquesta és la resposta de l’església espanyola i els seus aliats:
La Conferencia Episcopal espanyola, d’acord amb el sant catecisme, el no menys sant Juan Bosco, i la unió catòlica de partits cristians declara que:
La vida és sagrada.
Si una família amb set criatures viu al carrer i té una renda de tres euros al mes, el que cal és pregar per ella i, si la trobes davant dels nassos, donar-li una moneda encara que sigui falsa. El mateix passa amb els iaios de noranta set anys que en porten vint asseguts a una cadira, moquejant, delirant i sense a conèixer ni a Déu. Cal que visquin. Per collons o dit d’una altra manera, per fills de puta.
Tan és així que fins hi tot la infidel Europa, a través del seu Alt Tribunal d’Estrasburg, avala l’expatriació dels emigrants en calent. És a dir, que tornin al país per seguir patint com cal. Si Déu els va fer negres i pobres, per alguna cosa serà.
Sortosament, el nom de Déu, torna a il·luminar occident.
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL PAPA ES FA FEMINISTA
Després de tants segles de misogínia, menyspreu, masclisme, marginació i submissió de les dones per part de l’església catòlica, finalment el Papa Francesc a reaccionat contra els abusos i violacions fetes pels seus capellans tot prenent fortes mesures per acabar amb aquesta grossa taca pecadora començant per prohibir al seu clergat de procrear. Potser influenciat, per les protestes i manifestacions multitudinàries de les dones d’arreu del món en contra de les desigualtats per raó de gènere, els abusos i violacions continuades i el masclisme punyent de la societat patriarcal, el Papa ha pres tota una sèrie de mesures encaminades a tornar a la dona el paper de dignitat e igualtat que li pertoca, esdevenint, sense cap mena de dubte, el gran Papa feminista.
En una homilia enviada a tots els convents de monges, així com prohibeix als capellans de procrear, a elles els hi dóna tota la llibertat per desenvolupar lliurament tota la seva sexualitat continguda i reprimida durant tants segles fins el punt de poder procrear. Avergonyit per tants segles de dictadura masclista eclesiàstica, ha decidit que el proper Papa no serà elegit pels cardenals sinó que serà elegida entre les milers de monges existents, a través de 100 monges delegades i escollides democràticament.
Ell dimitirà d’aquí un any i ja no hi haurà més Papa, a partir de l’any vinent, serà la Mama; i ja, els bisbes catalans, estan preparant a les seves congregacions pel proper esdeveniment de la Santa Mare.
També aquest Papa Francesc feminista, partidari de l’amor i que ha obert les esglésies als desnonats i oprimits de la terra, s’ha decidit a que les putes perseguides, menyspreades i explotades, puguin també fer la seva feina a locals eclesiàstics. Han tingut una primera resposta d’agraïment, de les putes llibertàries i proletàries del barri, que faran la feina gratuïta a les esglésies tots els divendres per a tots els feligresos i gent de tota mena que tinguin necessitat d’atencions afectuoses i mancats d’amor.
La darrera homilia presentada pel darrer Papa ha estat molt significativa, es tracta de publicar l’Evangeli Apòcrif de Maria Magdalena, silenciada i tergiversada secularment. Ella hauria d’haver estat la primera Mama, la Santa Mare de tots i totes les feligreses del món.
El Papa ha donat unes directrius per a tots els religiosos de forma que tots els actes durant la setmana Santa, no seran oficiats per cap sacerdot, sinó per feligreses i monges anònimes, i el mateix Papa serà substituït per la puta predilecte del Vaticà.
LA KINTA FORKA
IRLANDA: UN CRIT PEL CANVI!
Un petit partit obté excepcionals resultats i canvia radicalment el paisatge polític irlandès, a més serà decisiu en la formació del pròxim govern.
Per primera vegada en la història de l'Eire, el petit partit republicà Sinn Féin, situat molt a l'esquerra, s'ha consolidat com un jugador essencial en el tauler d'escacs polític. Els seus molt bons resultats han estat impulsats pel vot dels joves i dels més desfavorits. D’Aquells que encarnen el desig de canvi de l'electorat, cansat d’una alternança que fins ara semblava immutable entre els dos partits històrics i centristes el Fine Gael i el Fianna fail.
Com en molts altres llocs d’Europa, els joves irlandesos no es reconeixen en una societat del benestar fallida i han votat més preocupats per la crisi de l'habitatge i el dèficit d’assistència sanitari i alhora completament despreocupats de les grans qüestions com són els resultats de les negociacions sobre el Brexit que no han tingut cap impacte. De fet, el tema del Brexit, les conseqüències econòmiques de les quals podrien afectar greument Irlanda, no va jugar virtualment cap paper en la campanya.
L’altra cara de la moneda de la victòria del Sinn Féin és paradoxal: Mary Lou McDonald, la líder del partit, escarmentada pels mals i decebedors resultats en les recents eleccions locals i europees, havia decidit limitar les seves candidatures i no presentar-se a molts llocs del país. Aquesta decisió, sens dubte, li impedirà reclamar el càrrec de primer ministre.
Això vol dir que de fet ningú, dintre el panorama polític, s’havia pres la molèstia de parlar amb els de “baix”.
EL CONVIDAT
Taxi!... Me lleva al Mobile...
Em mira pel retrovisor, no en té prou i fa un gir complet de coll. Sembla un conductor de quàdrigues egipci. Una mena de Joker en fase mala llet.
¿Ta de coña o qué?
No senyor, treballo allí.
Pues será el único, caguen la puta.
Estic en una empresa d’assegurances, he de fer un informe...
Para esos sí pierden el tiempo, sí. ¿Y por qué no me asegura a mi que soy un trabajador o a los dueños de los bares o a las putas, que somos lo que de verdad ganamos dinero con el puto congreso?
Te la pòlissa amb nosaltres?
Que voy a tenir si no ganamos ni una perra y el gasoil subiendo y los impuestos y los túneles de lavado... Caguen los chinos de Dios. Que se atreva a subirse uno en mi Taxi y vera lo que de verdad es un virus de la hostia que le pego. Y usted por qué coño me habla en catalán, yo no entiendo el catalán, ni falta que me hace.
El veig una mica neguitós.
Frenada en sec. L’anunci que penja del seient de davant, de l’amable servei que presta la companyia de taxi, em queda gravat al front.
Pues ahora no le llevo, coño, por gracioso.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL VINTÈ... DE LA SÈRIE
DOS RABOS
Dos advertencias previas: La temática del presente artículo, obliga inexcusablemente la utilización del castellano (o espanyol), en su redacción.
El contenido del texto puede herir la sensibilidad del lector que, nos consta, tenemos. Especialmente teniendo en cuenta que es ateo.
Y vamos ya por la faena. Dos toros de la ganadería de VOX, astifinos, bizco uno del pitón derecho, pajizo, (en la ganadería no se da el toro negro) y con colgajo de pronóstico reservado, montan a Encarnita, la fiel pupila de Madame.
Viendo la faena desde el tendido, división de opiniones entre OLÉS y abucheos. La parte de sombra aplaudía a rabiar, en la de sol, dónde siempre acaba la izquierda, indignación.
Por una vez y con la venia del Presidente ausente, son los toros quienes terminan la faena. La Encarnita está en un símil muy torero, con las manos flojas porque lleva cuatro series de banderillas, y dos pinchazos hondos del picador (nunca mejor empleada la palabra). La Encarnita respira entrecortadamente mientras intenta expulsarse la sangre blanca con la que ha sido violada.
Y justo entonces, cuando los toros se desentienden de su víctima y se alejan triunfantes en su querencia hacia la Puerta del siete, el Autoproclamado Presidente de la fiesta, se levanta y pregunta, voz en grito a Encarnita: Y después de eso, di qué prefieres, estar muerta o volver para San Isidro.
La provocación desata los ánimos de la parte de sol, que chorreando sudor, pues es tarde calurosa, y cabreo, gritan a coro: demagogia, demagogia demagogia!
Y el Presidente a la suya. ¿Eso es lo que ustedes entienden por democracia? ¿No dejar hablar a los ciudadanos sencillos? Que sea la mujer, aunque puta, la que sea libre de proclamar su veredicto.
¡Se siente, se siente, la derecha es impotente!
Habla, puta, ordena el Presidente dirigiéndose a Encarnita.
Encarnita, limpiándose la boca mancillada, mira al tendido. Dos lágrimas le resbalan entre el semen toril. Intenta incorporarse pero tiene un pie atado a la pata de la cama y se cae. La derecha rompe en carcajadas, la izquierda sonríe bajo la nariz, pero uno, al que se le conoce por el Puro, (de pureza, no de tabaco) corre a desatarla.
Encarnita le aparta arañándole la cara. Que me dejes, cabrón, que eres igual que ellos. Yo sola puedo desatarme. Si de verdad quieres ayudarme, haz algo útil.
Ahí tienen ustedes la eutanasia, señores. La gente quiere vivir aunque sea bajo una ganadería. Miren como le ha dejado la cara a su Puro, porque la chica aún en sus limitaciones morales e intelectuales, sabe que ustedes quieren matarla.
La eutanasia es un asesinato y hoy, y aquí, ha quedado demostrado.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
LA VIDA, LA MORT, LA HÒSTIA
A MALRAUX.- La mort no és tan greu, el dolor sí.
F BACON.- La mort és el menor de tots els mals.
TERTULIANO.- No hi ha res de terrible en allò que ens allibera de tot el que és terrible.
A MACHADO.- La muerte es algo que no debemos temer porque, mientras somos, la muerte no es, y cuando la muerte es, nosotros no somos.
Quin benefici econòmic treu la dreta per estar contra l’avortament o l’eutanàsia? O potser, per una vegada, no busca beneficis materials i es conforma gaudint amb el sofriment dels altres segons el religiós esperit de la culpa, el pecat i el dolor. Quina merda de sentiment tràgic de la vida. És que no follen?
LA LLUFA
CDR FUTBOL CLUB
Es va crear a començament de temporada. La Federació Espanyola s’hi negava però la Catalana els va permetre competir en condició d’invitats.
Van començar com un veritable equip guanyador. Bé en atac i en defensa, transició ràpida, movien la pilota sense que l’adversari (la policia) fos capaç d’interceptar-la. En tres mesos es van posar els primers de la lliga. Van aconseguir un munt de socis i tothom estava convençut que el proper any jugarien a primera, en una lliga estrangera.
Un dia van encaixar un inesperat 0-3. La majoria va coincidir en que s’havia tractat d’un mal dia, però no. A la següent convocatòria pallissa fora de casa (4-1). La sort, la manipulació arbitral, la duresa del contrari o que ja els coneixen la tàctica, els va fer perdre els següents partits. Quan ja eren cuers, van rebutjar seguir competint. Van dir que aquella lliga no anava amb ells.
L’equip es va desfer i tots van tornar a casa... fins que passat un temps van enyorar l’admiració que provocaven. Volien tornar, però no hi ha campionat per ells. Aleshores es troben un diumenge, i analitzen la situació.
La conclusió és ràpida i concloent. Fan una roda de premsa i expliquen que la culpa de la seva retirada és dels altres, els que volien competir amb ells i els feien faltes a l’alçada del turmell. Els altres són dolents i bruts i no tenen ni puta idea de tàctica. Els altres, són una merda. Tornen a casa satisfets i orgullosos.
PD.- Per si algú necessita de l’aclariment, parlem d’un equip de futbol català. Per això els donem la llufa del campionat. 
Télécharger en PDF 
