324
323
322
321
320
319
318
317
316
315
314
313
312
311
310
309
308
307
306
305
304
303
302
301
300
299
298
297
296
295
294
293
292
291
290
289
288
287
286
285
284
283
282
281
280
279
278
277
276
275
274
273
272
271
270
269
268
267
266
265
264
263
262
261
260
259
258
257
256
255
254
253
252
251
250
249
248
247
246
245
244
243
242
241
240
239
238
237
236
235
234
233
232
231
230
229
228
227
226
225
224
223
222
221
220
219
218
217
216
215
214
213
212
211
210
209
208
207
206
205
204
203
202
201
200
199
198
197
196
195
194
193
192
191
190
189
188
187
186
185
184
183
182
181
180
179
178
177
176
175
174
173
172
171
170
169
168
167
166
165
164
163
162
161
160
159
158
157
156
155
154
153
152
151
150
149
148
147
146
145
144
143
142
141
140
139
138
137
136
135
134
133
132
131
130
129
128
127
126
125
124
123
122
121
120
119
118
117
116
115
114
113
112
111
110
109
108
107
106
105
104
103
102
101
100
99
98
97
96
95
94
93
92
91
90
89
88
87
86
85
84
83
82
81
80
79
78
77
76
75
74
73
72
71
70
69
68
67
66
65
64
63
62
61
60
59
58
57
56
55
54
53
52
51
50
49
48
47
46
45
44
43
42
41
40
39
38
37
36
35
34
33
32
31
30
29
28
27
26
25
24
23
22
21
20
19
18
17
16
15
14
13
12
11
10
9
8
7
6
5
4
3
2
1

Licence Creative Commons
 
 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 


26 march 2021

The translation in English will be soon available

LA NASA.CAT
En el Principal Segona del carrer Escudellers cantonada Tres Toms, hi ha l’Agència Catalana de l’Espai. Allí, uns nois molt espavilats, han creat el primer satèl·lit (una cosa lleugera) que per votació popular s’anomenarà: Enxaneta. No podia dir-se de cap altra manera. Excepte pels creadors de la joguina, que entre pandèmia i misèria Catalunya es posi a llençar coets, sembla com a mínim paradoxal.

Preguntats per la utilitat de l’estri, les autoritats asseguren que l’Enxaneta millorarà les comunicacions, probablement, controlarà als ramats (enviant als pastors a l’atur) i els rius, de conya. A falta de més resultats, els tècnics ja han comunicat que llençaran una segona unitat perquè faci companyia a l’Enxaneta i completi la tasca d’investigació. I si tot va com tenen planejat, pel proper any tenen previst llogar el garatge que tenen sota la oficina a fi i efecte de tenir més espai i poder fer míssils més grans. A la llarga també es parla de condicionar la Plaça de Catalunya com a rampa de llançament.

Vist el desori i intentant aportar el nostre granet de sorra, Karlitus plantejarà en breu a les autoritats que aprofitin el viatge de l’Enxaneta per dur a l’espai la proposta de llei d’amnistia redactada pels partits independentistes. Potser en faran més cas a l’espai que al Congrés dels Diputats Espanyol. I ja, com de passada, que vagi repartint (mitjançant un braç hidràulic) passaports d’immunitat perquè en tornar a la terra els astronautes i les seves famílies puguin venir a fer turisme a Catalunya. També seria d’agrair que, encara que sigui, en una motxilleta, l’Enxaneta dugués a l’espai el llibre de memòries de l’ex President Torra, una mostra tan bonica com inútil d’ingenuïtat política.

Ja que no sabem rentar la roba bruta a casa i cada vegada que fem bogada avisem a la premsa, com a mínim utilitzem l’Agència Catalana de l’Espai, per espolsar les mantes. Les vergonyes com més lluny millor.


SEGONA PÀGINA


EL CONVIDAT
ÍÑIGO GRILLO
Li falta un pam i una mica de musculatura però per la resta (segur que té la samarreta), Pablo Iglesias és Superman. O el super mascle alfa. Un salvador de pàtries i causes perdudes.

Al seu costat, sorgit de la mateixa família encara que sembli adoptat, com una mena d’àngel de la guarda enganxat a l’espatlla de Pablo, hi havia l’Iñigo. Herrejón és el contrapunt de Pablo. Gairebé transparent, ben clenxinat, acabat de sortir sempre de la dutxa, Iñigo Herrejón és el Domingo Savio (copatró junt amb Sant Juan Bosco dels salesians) de Iglesias.

Són emprenyadors, els Domingos Savio’s. Sembla que no hi siguin però allà estan, darrera el pupitre, creuadets els braços, sense fer soroll ni llençar grans d’arròs al clatell dels companys, amb un somriure comprensiu davant les malifetes dels altres. Amb una censura implícita però callada. Què emprenyadora que resulta la censura, sobre tot si és callada!

Des que es van barallar. Iglesias pot notar l’alè de l’Herrejón a ran de cua. Es un alè suau, net, amb olor de menta, però constant. És l’alè de la consciència, el recordatori de que Déu ho sap tot, que no es deixa enredar per homes alfa, que ell sap de què estem fets i en què acabarem, puta cendra.

En política és bo tenir un adversari clar, un opositor que crida i t’insulta, fins i tot que t’amenaça. Iglesias, a aquests se’ls toreja, li agraden.

L’Herrejón no és d’aquests. Cap enfrontament clar, cap insult, cap amenaça. Herrejón és la pedra a la sabata de Iglesias. I fa llaga.

Ara, Iglesias ha decidit salvar Madrid de l’huracà Ayuso. Superman de nou en acció. Abandona una Vicepresidència i es llença a l’arena de “Las Ventas” a purificar d’una vegada per totes l’aire de la capital. Tot just posar-se la capa de volar però, Iglesias ha vist que li faltava alguna cosa. No gira bé, li falta finor, va a batzegades, potser inclús pugui ser que li falti combustible... I ha pensat en Herrejón, l’home amb cara de nen, el seu Grillo particular.

I per això us dèiem abans que els Domingo’s Savio’s eren emprenyadors. Ara, Herrejón li ha dit que na-nai. Que amb ell no hi compti. Això sí, dolçament, amb un somriure ingenu dibuixat a la cara.


LA KINTA FORKA
EMBOLICA FORT
Una multitud omple el passeig del Born i per una bona raó, a la vorera dels bars un tal Pitin organitza una distribució gratuïta de la seva vacuna casolana, un còctel 1/3 ginebra, 1/3 rom, un 1/3 pinya afirmant què així "et folles tots els virus". El tal Pitin l’anomena AstraZen.

La vacuna AstraZeneca-Oxford està a la picota per la quantitat de ictus i altres efectes secundaris greus que provoca, encara que la Comissió europea digui que és segura. La vacuna utilitza un adenovirus de ximpanzé que es modifica genèticament per convertir-lo en inofensiu –és el que està en dubte- i els desenvolupadors insereixen el codi que permet la síntesi de la proteïna S del coronavirus Sars-CoV-2. En teoria l'organisme produirà l’antigen (proteïna S) i anticossos específics com a resposta.

A França, de setmana en setmana més confinada, s’administrarà, i a la Itàlia confinada també mentre que Espanya ha obert la porta a la quarta onada i també s’administrarà. Sobretot als majors de 65 anys mentre que Alemanya només recomana la vacuna per a menors de 65 anys.

Per què? Òbviament pel seu cost. Té l'avantatge de ser la més barata (de 1,78 a 2,50 euros per dosi) que les produïdes pels laboratoris Pfizer-BioNTech (12 € dosi) i Moderna (14,60 € la dosi).

Per altra banda a Àfrica ha mort el líder covid-escèptic de Tanzània. El president John Magufuli, ha mort als 61 anys i era conegut com "El Buldòzer" i va impressionar el món i els seus conciutadans negant l'existència del coronavirus. Aquest catòlic devot havia afirmat que el seu país havia estat "alliberat" a través de la oració. Nosaltres preferim la vacuna del Born, i vosaltres?


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
EL CIRC ESPANYA ARRIBA A MADRID
Había una vez un circo que alegraba siempre el corazón... Espanya ha destacat sempre arreu en el món de l’espectacle i ara més que mai en el circ. La fama i l’alegria s’han desbordat, aconseguint nous èxits clamorosos com el del Circ Espanya que ha superat a circs de renom com el Circ Atles, el Circ Americà, el Circ Rus o el Circ du Soleil.

Tot va començar a Murcia per acabar a Madrid amb els seus saltimbanquis, trapezistes, malabaristes, prestidigitadors i pallassos que a través dels ninots ”parlanxins” del PSOE, Vox, Ciudadanos, PP i Podemos, han fet les delícies del públic madrileny. Però, com acabarà la funció, qui guanyarà? De moment, malgrat els intents del PSOE i Ciudadanos de fer-se amb el poder, Múrcia i Castella-Lleó segueixen amb el campió. Madrid és un camp de batalla, el fins ara vicepresident del govern Don Pablo Iglesias deixa el seu càrrec per a intentar frenar l’Ayuso que crida: ”A mí, Ayuso, nadie me saca de aquí porqué Dios me puso”, i mentrestant, “el coletas”, canta abraonat canta sense atura, una cançó de guerra que cantava la meva àvia: “Rojo pendón, no más sufrir, la explotación ha de sucumbir. Levántate, pueblo leal, al grito de revolución
social”. Mentrestant la música sona i els trapezistes fan filigranes en l’aire alhora que la morenassa Isabelita en una hàbil pirueta estira al Pablo de la cueta mentre que ell se li enganxa pels cabells. El públic entusiasmat escridassa als contrincants. Al mateix temps els pallassos de Vox i PP entretenen la canalla i els malabaristes amb el PSOE al capdavant, fan cabrioles intentant mantenir l’equilibri.

El públic, però, amb entrada gratuïta, poc a poc ha anat abandonant l’espectacle. Els artistes del Circ Espanya s’han quedat a les fosques i així, quan els pallassos criden: ”cómo estan ustedes?” ningú no respon.

QUARTA PÀGINA


HUMANOTECA
PASSAPORT
Visqui escocès. Presentat en ampolla de 70 cc. Graduació de 40 º. Creat al 1965. Fet amb maltes de les terres altes d’Escòcia. De color groc daurat fosc tirant a caramel. De cos mitjà una mica oliós i cremós. Cata en nas: poma verda canya de sucre, vainilla, canyella i roure. Cata en boca: Fumat, picant, cremós i amb fort gust de fusta cremada. Robust.

Es pot prendre en qualsevol ocasió, especialment és un visqui d’hivern perquè és especialment càlid malgrat que a l’empassar-se deixa una suau frescor.

També resulta molt adequat per prendre al passar una frontera. En part pel color de l’ampolla (verda), que pot confondre a la policia. També serveix per subornar als guàrdies que es posen tossuts.

Però sobre tot, està recomanat per no ser conscient quan passes el tràngol fronterer, d’ensenyar un passaport sanitari com si fossin una vedella. Dos glops en un interval no superior als tres minuts, proporcionen suficient empenta per no tirar-te a terra en ple atac de plor o de riure.

Si no has de viatjar, el pots prendre com un visqui qualsevol sense oblidar de fer un brindis per les autoritats polítiques i sanitàries que ja no saben què fer per tenir-nos controlats. A la seva salut!


ÚLTIMA HORA
APROVAT L’ASSASSINAT
El General Francisco Beca, que manté correspondència amb el Rei Felip VI, i que va proposar de matar a vint-i-sis milions d’espanyols, s’ha manifestat absolutament indignat amb l’aprovació de la Llei d’eutanàsia al Congrés dels Diputats. Juntament amb ell, tota la dreta espanyola s’han estripat les vestidures i porten el cap ple de cendres que guardaven com a record dels camps de concentració nazis.

De ben segur que els defensors de la vida, presentaran en breu una denuncia als més alts tribunals patris que acolliran de ben segur també, la idea amb fervor. Per la seva part, la santa església espanyola ha sentenciat emparada probablement pel sant esperit infal·lible, que l’eutanàsia disminuirà el desig dels malalts per seguir lluitant com a feres per preservar la vida, i ja se sap que una vida sense dolor ni és vida ni és res.

Sense voler entrar en la polèmica, pensem que l’eutanàsia pot provocar un allau d’assassinats encoberts. En especial dels parents tips d’aguantar a vells, deformats i ximples de la família. Sense anar més lluny, un servidor de vostès, està afilant les eines per començar a decapitar a familiars i amics que no em cauen bé. Començaré per la família de la dona i seguiré amb la meva.

Una vegada satisfet, regalimant sang per tot arreu i amb les eines ja escapçades de tan tallar colls, em faré d’algun partit de dretes i després m’apuntaré al Whats App del Sr General Beca. Si tinc temps, també passaré pel Bisbat per si em poden confessar.


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
TOTS CONTRA TOTS
Recordo que de molt petita, cada vegada que parlaven de la guerra dels Cent Anys, m’agafava una basca que la mestra pensava que m’havia vingut la regla. No podia suportar la idea d’uns pobles enfrontant-se entre ells durant tres generacions.

Ara, la guerra ja no m’afecta tant. Per dir la veritat, m’encanta la guerra. Clar que són diferents. Les lluites ja no durant tant, però són més bèsties. Sobre tot a Síria. No fa gaire hi vaig anar amb uns companys de feina i m’hi vaig trobar com a casa.

El més singular de Síria, no és la guerra en sí mateixa, ni el solar de pedres enrunades en que ha quedat el país, el bonic, son els combatents. Els carrers i els cels de Síria són com les Nacions Unides però sense dissimular. Hi són tots. Turcs, kurds, iranians, iraquians, russos, americans, algun sirià... i tots es disparen entre ells perquè no tenen ni punyetera idea de qui són els altres i abans de preguntar s’ha de disparar, ja se sap.

Asseguda en unes runes que feien de terrassa, amb un refresc a la mà, veia l’altre dia la matança de l’Avinguda dels Cirerers. Magnífic. A cada cantonada hi havia un bàndol i descarregaven les seves armes cada vegada que algú intentava creuar el carrer. En dues hores van matar dos gossos, un gat, una gallina i una vella siriana que el perseguia per tornar-lo al corral. Després de la mortaldat, com si s’haguessin posat d’acord, tots van marxar fent el signe de la victòria.

L’embolic de Síria fa deu anys que dura però les Nacions Unides han promès posar fil a l’agulla i mirar d’acabar amb l’extermini d’animals domèstics i, a ser possible, també dels seus propietaris. És reconfortant saber que les Nacions Unides es preocupen per les guerres.

El problema de la guerra a Síria és que ningú no en sap les causes. Ni per què va començar, ni per què continua, ni per què hi ha tants països implicats. En teoria gairebé tots defensen la població però de població pràcticament no en queda i ells segueixen disparant a tort i a dret.

He de recordar, quan hi torni a passar uns dies, de preguntar als combatents per què disparen i a qui representen. En això gairebé prefereixo la guerra dels Cent Anys, abans el motiu i els combatents estaven clars.
Ah, LLUFA PELS CASCOS BLAUS, per exemple.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
EL PAÍS MÉS RIC DEL MÓN
El Ministeri de Propaganda fundat per Goebbels en la seva franquícia espanyola, comunica darrerament als espanyols que són els més rics del món. Que els seus bancs són també els més rics i que marinen perfectament amb qualsevol vi. Es tracta naturalment dels bancs de peixos i de les espècies marines que poden assaborir els més rics de la casa. L’anunci però fa patxoca, si pots controlar l’atac de riure quan escoltes les primeres paraules amb el to solemne del NO-DO.

CULTURA I ESPORTS
Els aspirants a Policia trenen un dur aprenentatge abans de poder representar la pau als carrers espanyols. Físicament els fan tot tipus de proves que aguanten amb estoic sentit de servei. A l’hora de la gramàtica (molt útil per redactar un informe d’aldarulls per exemple) les coses es compliquen. Els aspirants s’han queixat de la duresa de la prova. “Ode que palabras más complicas”, venen a dir. L’autoritat, ha decidit baixar l’exigència del dictat i ara s’aprova amb un 3’5. Els exercicis físics segueixen l’alt ritme anterior.

NUA I ALS NÚVOLS
Estem en el temps dels Goya, dels Gaudí i del cinema 2021. Doncs bé, a la cerimònia dels Cèsars francesos va aparèixer l’actriu Corrine Masiero, nueta de cap a peus per defensar els artistes regits per l’estatut de professió privilegiada però coneguts com a intermitents de l’espectacle i que el govern de Macron vol arruïnar. Nosaltres als Goya només vam sentir com els tècnics es volien follar a les actrius però a la brava i a micro obert. Nosaltres als Gaudí només vam escoltar com una colla de pijos catalans, la majoria ex-estudiants de l’ESCAC, es lamentaven per la manca de diners públics com unes Maria Magdalena de la passió de Jesús. Què fotin bon cine d’una puta vegada!

EL SILENCI DELS ANYELLS
A quatre dies de la proclamació del nou govern de la Generalitat, el poble de Catalunya no sap qui es presentarà com a President, ni quin serà el Govern. Les coalicions encara ballen i els pactes segueixen fent-se amb nocturnitat i traïdoria.
Preguntaríem a la classe política si no fora un detall, informar als votants del tipus de política que pensen fer. Lleis, tendències, planificacions... No és que tingui molta importància perquè al final no fan res del que han promès, però quedaria més estètic.

PREMI GAUDI
El Premi a la millor pel·lícula d’aquests any en els premis Gaudí, és un pla fix d’un camp de carxofes. Una veu en Off explica amb detall la guerra dels segadors i l’acompanya un pianista a peu de pantalla. No hi ha diners per a més. El lema de la gala, repetida per tots els guanyadors, era. Es triste de pedir pero mas triste es de robar. Un èxit.

QUAN N’APRENDRAN?
A mig món la pel·lícula JOSEP és una de les més premiades del 2021. Al festival de Cannes, als festivals d’Annecy, d’Atenes o de Guadalajara... i entre altres honors, el premi Louis-Delluc, el « Goncourt del cinéma ». El realitzador Aurel fa un magnífic i àcid film d’animació evocant el destí de Josep Bartolí, dibuixant català fugint del règim de Franco el 1939 i internat en els abominables camps francesos. Mentrestant els que ara manen a Catalunya i a Espanya quan veuen un projecte històric tots tenen la mateixa resposta: No és prou modern ni prou actual! Els camps de la vergonya van ser francesos, el silenci dels imbècils és ben nostre.

LADY DI ÀRAB O ROSA DEL DESERT
Asma Al-Assad la dona del president sirià ha rebut més definicions que qualsevol altra dona al món. De primer va ser la dona siriana amb més glamour. Més tard la Maria-Antonieta pel seu cor fred i caràcter frívol davant la guerra. Després, afectada per càncer, la propaganda estatal la va retratar com la mare valenta, continuant les seves activitats solidàries malgrat la quimioteràpia, per enaltir millor la resiliència de tot el règim. Durant l'últim any i mig, l'esposa del president sirià Bashar al-Assad ha mostrat una altra faceta de la seva personalitat: la de empresària sense escrúpols decidida a enriquir el seu clan malgrat la guerra.

POCS PARLEN PERÒ LA CAGUEN
L’Expresident defenestrat per l’estat, Quim Torra, ha publicat un llibre en el qual demostra la seva total incapacitat de comportar-se com a president. “Jo em pensava que faríem la independència i no la guerra entre nosaltres”, una frase que NO passarà a la història evidentment. També és especialment contundent contra el futur president de la Generalitat Pere Aragonès. “Em decep. En totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si hi té res a afegir. Ho sigui que el president no era capaç de fer-li fer res?
Potser haurem de donar les gràcies a Espanya per haver-nos-el tret del damunt?
Previous
Next