28 october 2022
The translation in English will be soon available
ELS TESTOS S’ASSEMBLEN A LES OLLES
Crisi als Mossos
Els pares no eduquen pel que diuen sinó pel que fan. Un nen no llegirà per molt que els pares li diguin, si el nen no veu un llibre a casa ni llegir als seus pares. El mateix ha passat amb el Mossos (nom ja de per sí una mica infantil).
Si el Parlament és una olla de grills, si els partits semblen les Torres bessones de Babel, mai no podrem tenir una policia unida. En cinc anys, el Cos dels Mossos ha tingut sis Comissaris en Cap. Alguna cosa falla.
El gran enigma de la policia catalana és com aconsegueix posar sempre junts a dos caps que no es poden veure. Les enemistats personals o professional s’ensumen d’una hora lluny. Seria fàcil evitar que dos enemics de sempre no compartissin llitera. Però no, aquí no. Quan l’enemistat treu espurnes, en lloc d’apagar-les, les ajuntem per aconseguir una bona foguera. Estela (el fugaç) i Sallent porten llençant-se pedres des que jugaven al pati dels salesians. No els donem més material llancívol.
Les causes de la nova batalleta, diuen que són les interferències polítiques en temes d’investigació dels Mossos que Estela atribueix a Sallent i la feminització del cos (que tampoc sona massa seriós). Es igual, entre aquests dos les diferències neixen com a bolets.
Per acabar-ho d’arreglar, a l’ex Conseller d’Interior li ha faltat temps per posar més fusta al foc i ara es despenja recolzant les acusacions d’interferències polítiques dins el Cos. Ja ho sabia ell! I tant! A casa no parlava d’altra cosa, però era al Parlament on havia de parlar i va callar com un puta.
L’actual Conseller, remata de cap i diu que ell no hi era.
Caldrà canviar de pares.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
CREIEU-ME, JO SÓC MODERAT
Suècia es fa de dretes
Permetin que em presenti, sóc l’Ulf Kristersson. A casa tots em diuen Ulf. A la resta del país em comencen a conèixer per UFFFF. Però jo no en tinc la culpa.
Els pregaria si us plau que facin una ullada a la Wiquipèdia. Allí ho diu molt clar. Sóc un moderat... en tot.
D’acord, havia dit que no volia el suport de les dretes, però això era per guanyar les eleccions. D’acord, he fet coalició amb la dreta... i amb l’extrema dreta, dels Demòcrates de Suècia, però això només era per poder formar govern. D’acord, sí, estic amb tractes amb els joves ultres del Reial Madrid, però això només és per organitzar les festes que a Suècia són molt tímides.
Confessat tot, creieu-me si us dic que jo sóc un moderat.
No sé com van vostès per Espanya. Només hi vaig de vacances i no llegeixo els diaris, però aquí, a Suècia, fa fred i anem d’allò més deprimits. Uns punts de contradicció política ajuda a recuperar ànim i calor. Jo, sincerament ho faig per això. A Suècia necessitem que la sang bulli una miqueta més, que la gent abans de suïcidar-se visqui més intensament. Per això m’he fet polític. La política és l’únic estri que permet ser infidel amb tu mateix i alhora sentir-te de conya. No cal justificar res, no cal embrutar-se les mans, fas una coalició i ja has arreglat el país.
Tothom sap que sóc un bon home, discret, externament humil, senzill de formes... Ningú no pot creure que sigui d’extrema dreta. Si m’hi lligo electoralment només és pel bé de Suècia. Com per exemple, abandonar la política ecologista i tornar a l’energia nuclear.
És el mateix que estan fent tots els meus companys europeus. Esforçar-se per governar... bé.
LA GARSA PROSTÀTICA
HIPOTEQUES VERSUS BANCS
Reticència bancària a facilitar el pagament d’hipoteques
Per una vegada –imagineu com estem– el govern espanyol està decidit a facilitar les coses a un fotimer d’espanyols hipotecats fins a les celles. Humanització del poder? Por a la pèrdua d’escons? És igual. Ho fan i està bé. Les idees van de la congelació fins a rebaixes significatives de les hipoteques. Encara que sembli mentida, ens estem jugant el pa dels ciutadans. Ciutadans normals, que fins ara tenien el seu cotxe i anaven de vacances, ciutadans de classe mitjana amb nens escolaritzats i mascota en teràpia.
Tothom, menys l’església i els bancs, s’han adonat de la situació. No parlem de l’església, ells miren el cel i allí Déu nostre senyor, no sembla patir la crisi. Parlem doncs dels bancs.............................................................................. Aquests punts són els renecs que surten en pensar amb els bancs i que deixarem que ompli cada lector. Seguim: Un banc és allà on per llei has de deixar els teus diners. Si vols fer un racó negre, pots llogar una caixa de seguretat, però en un banc, no pas a casa. En un banc, et tracten millor (et roben menys) si t’assegures a la seva asseguradora, et fas de la seva mútua, participes en un fons seu o si compres una vaixella. Els bancs són aquells que anuncien el tracte directe i personalitzat però que després t’obliguen a demanar hora si vols parlar amb ells. Els bancs et cobren per la targeta, per despeses de manteniment dels teus diners o et fan pagar quan fas una transferència des d’una oficina que no és la teva. Això és un banc. I els molt.......................................................... ara diuen que no poden ajudar a la gent que tenen problemes amb les hipoteques, els seus clients.
Segur que tots sabeu i patiu aquests problemes. Només us podem dir que hi ha solucions. Quines? La imaginació al poder.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
EL PROTESTANTISME FONAMENTALISTA MONOPOLITZA ELS EVANGÈLICS A CATALUNYA
Un pastor i una pastora de Terrassa seran pròximament jutjats amb demandes de dos anys i mig i un any i mig respectivament per haver maltractat i agredit el seu fill pel fet de ser gai, fins al punt que va haver de marxar de casa pressionat pels seus pares que deien que estava malalt i portava el dimoni dins.
Aquests responsables religiosos pertanyen a l’església quadrangular, una de les esglésies fonamentalistes i ultradretanes pentecostals, juntament amb d’altres, fortament reaccionàries i fanàtiques com els Testimonis de Jehovà, Mormons, Adventistes del setè dia i sobretot les pentecostals, s’han fet els amos de Catalunya.
Així, en aquests darrers trenta anys i activats per la immigració sud-americana, han arribat a formar part del 65% de les 800 comunitats evangèliques, d’uns 141.000 practicants. Aquestes sectes d’origen estatunidenc venen de lluny, de la invasió missionera a partir dels anys cinquanta a tota Sud-Amèrica que s’estengueren per tota Amèrica i que precediren la conquesta i l’espoli per part de les multinacionals.
Aquestes sectes s’utilitzen per a minvar la lluita i destruir la cohesió dels pobles indígenes i donen suport als règims autoritaris d’extrema dreta com el de Bolsonaro al Brasil i no tenen res a envejar del fonamentalisme ultracatòlic, ortodox o musulmà.
Sobta l’aparició d’aquest evangelisme al nostre país quan les esglésies evangèliques s’han caracteritzat, des de molt abans de la guerra civil, per uns clars trets de defensa de les llibertats i des de posicions d’esquerres on trobaven creients que eren republicans, socialistes i fins i tot de la CNT, com el seu secretari a Catalunya Valeri Mas, mort a l’exili.
Molts pastors van ser assassinats pel franquisme durant la guerra civil pel seu antifeixisme i compromís amb el poble obrer i camperol i durant els primers anys de la dictadura van ser perseguits i tancades les seves esglésies.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
LA UE EN ESTAT TERMINAL
Hagan juego señores!
Crisi energètica a la Unió Europea... entre París i Berlín, una hòstia espectacular. Vagues a França per no relaxar la pressió. Reivindicacions salarials arreu d’Europa. Governs d’ultradreta...
Anem-hi. Consell de Ministres franco-alemany, Olaf Scholz i Emmanuel Macron dissimulen mirant-se el melic. Ja sigui la limitació del preu del gas i de l'electricitat, la solidaritat davant el xoc energètic o la defensa europea, no han resolt res. Només cares de pomes agres mentre Vladímir Putin treballa per ampliar encara més les divisions europees.
Anem-hi. Alemanya acusa París de defensar els seus interessos nacionals sota l'aparença de compromís europeu. L'exasperació és francesa davant el que considera una deserció alemanya sobre el gas rus.
No és la primera baralla entre París i Berlín, depenen de qui governi. Ara, el problema és que, Olaf Scholz és una vella guineu en l'escena europea i no ha dubtat mai de renegar dels compromisos adquirits per una Alemanya que ara reviu l’equivalent del xoc de la caiguda del mur de Berlín i de la unificació.
Anem-hi. La línia seguida pels alemanys des del 1989 i que li va permetre convertir-se en un gegant econòmic es basava en una triple dependència que li va permetre desenvolupar el seu model exportador. Primer dels EUA als quals delegava la seva defensa i li permetia un estalvi substancial. Després de Rússia, comprava gas barat per la seva indústria. Finalment de la Xina que s’ha convertit en el seu principal mercat d'exportació i inversió, però alhora el seu subcontractista barat.
Ara, la guerra a Ucraïna ha privat Alemanya del gas rus. El gir agressiu i expansionista de la Xina ha posat fi a les il·lusions de lliure comerç alemanyes i europees, havent adoptat la Unió el programari germànic que semblava tan eficaç. En definitiva, no queda res de les receptes que van convertir el país més malalt de l'Europa de finals del segle XX en una potència econòmica i comercial.
Tots els senyals estan en roig a la UE. Berlín no vol una extensió a tota la Unió del model ibèric, que permeti limitar el preu del gas utilitzat per produir electricitat, perquè afavoriria França. Com tampoc vol sentir a parlar de la solidaritat financera entre països europeus per fer front al xoc energètic. I per acabar cada vegada és més reticent a qualsevol cooperació militar europea de la qual ella no sigui el principal contractista. D'aquí els seus dubtes en muntar els sistema de protecció aeri europeu o el tanc de batalla del futur.
Alemanya destina part dels 100 milions d'euros que ha posat sobre la taula en la compra d'equips nord-americans que va en detriment del desenvolupament d'una indústria de defensa europea.
En definitiva, les divergències entre els pares de la UE són llargues com un dia sense pa i no hi ha miracles en Historia, la guerra a reobert les cicatrius de baralles precedents.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
LA XINA DIU XI
Vintè Congrés del PC xinès
Mai no m’han agradat les adhesions incondicionals ni els referèndums del 101% favorables, però quan les coses es fan bé, les reconec. Xina ho fa bé.
Té un dictador i el cuida. Fa setanta anys que Xi està igual. Mateix pes i alçada, mateix somriure i manual salutació... Els figurants que omplen la macro (i narco?) sala se’ls veu cuidats, acabats de dutxar, els paperets per fer apunts i fer veure que plantegen esmenes, les senyores amb les còfies de coloraina per representar la diversitat... La sala també és la mateixa. Ni una bombeta fosa en vint congressos. I sobre tot la mostra de recolzament unànime en forma d’aplaudiments. Com aplaudeixen els xinesos! Com un rellotge de cu-cut. Tots alhora (menys un que ves a saber on pare) a ritme de tres marxes (acceptació, entusiasme i histèria).
A la Xina tot dura molt. Menys el xinesos de base, tot dura molt. Els emperadors, els comunistes, la ceràmica, l’arròs. Tot dura Especialment la vergonya que fan en veure-les alineats responen com el gos de Pavlov a toc de xiulet.
Marco Polo va dir que havia conegut un dissident en el seu viatge a la Xina. Va ser el darrer. Des d’aleshores tot són aplaudiments uniformats o, com dirien ells, tradició.
La tradició també s’ha acomplert en el Vintè Congrés. Per una banda, Xi s’ha autoproclamat President gairebé vitalici sota els aplaudiments de torn i com a cop d’efecte final, Xi ha fet sortir de la sala a l’ex president Hu Jintao que ocupa la cadira a l’esquerra de Xi. Càstig i escarni. És la tradició.
LLUFA PER LA TRADICIÓ XINESA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
HÍBRIDS
L’Ajuntament de Premià ocupa a Desokupa
L’implant ha arribat a la política. O potser va ser la política la que va inventar l’implant? La qüestió és que ara, un socialista pot pactar sense pudor amb la dreta de Feijóo, mentre aquests ho fan amb Vox i els de l’Esquerra catalana amb qualsevol que no sigui català.
JxCat té també els seus híbrids. L’alcalde de Premià n’és un bon exemple. Va de catalanista ofès amb el maltracta que reben els catalans per part de la justícia espanyola i no mostra cap aprensió a contractar a un grup –molt estranger de fora– que utilitza qualsevol estri menys la llei, per evitar l’ocupació d’un pis.
El problema però no està en els polítics empeltats des de sempre per una varietat resistent a la vergonya i que votem amb la mateixa fidelitat de qui regala roses per Sant Jordi empeltades de carbassó. El problema és la gent, el poble, aquella gent que passa el dia mirant-se el melic i que troba bé qualsevol cosa que a ell li vagi bé. Els rovellons són collonuts si m’agraden i no em provoquen gasos, els rovellons són una merda que s’hauria de prohibir si jo no en puc menjar. Més o menys la moral de la ciutadania s’està inclinant per aquesta posició còmoda, i acrítica. Malament.
Tinguis o no un pis, t’hagin ocupat la torre o no, el ciutadà hauria de saber discernir el que es pot fer i el que no. Contractar per part d’un Ajuntament a un grup que té més de màfia super dretana que d’altra cosa, és tan lleig, moralment, il·legal i patètic, com justificar l’extermini d’una comunitat perquè entre ells hi havia un lladre.
A la immoralitat política hi estem acostumats, fa por el progressiu egoisme del nostre poble.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
PASSIÓ PER LA MÚSICA
General rus afusella Director d’Orquestra
Els russos tenen passió per la música, gairebé tanta com Hitler. A Franco també li agradava però només les marxes militars i Raphael.
És lògic doncs que quan un general rus, victoriós però cansat entra a la conquistada Jherkóv, necessites relaxar-se. El de sempre, violes a tres o quatre noies, et fots de vodka fins el nas i escoltes una musiqueta. Què menys per un general? Aquesta vegada però, el Director de l’Orquestra era en Yuri Kerpatenko, ucraïnès que, davant l’estupor general, es va negar a tocar pels russos que havien derruït la seva ciutat. Qüestió de dignitat. Minuts després el Director era afusellat.
Sense ni saber-ne el nom ja coneixem a aquest general rus. Home de llàgrima fàcil escoltant el Llac dels Cignes, amic dels seus amics, bon bevedor... Un general heroic, un civil assassí. En coneixem molts.
El que no és tan freqüent es trobar-se amb un personatge com Yuri Kerpatenko. Amant de la música també però introvertit, home de casa, amb creences fermes i arrelades a l’ànima. Sense més pretensions que ser fidel als mestres, als compositors i al seu poble. Per dues vegades, aquest home que probablement no ha tingut mai entre les mans una arma de foc, es va negar a dirigir un concert en honor dels seus botxins. A la segona va ser la vençuda. El van assassinar.
Molt poca gent s’ha fet ressò d’aquest acte criminal... potser n’hi han masses de crims per aturar-se davant un senzill director d’orquestra.
En conec a més d’un que es preguntaria amb sincera ingenuïtat: però per què no va voler dirigir un concert en homenatge als russos? Ho fas i et deixen tranquil. Aquests que conec, omplen el món i en el fons són els que afavoreixen la presència de generals russos com aquest. Un criminal.
Honor contra força. Guanya força.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
EL RAVAL TIP DEL RAVAL
Queixes veïnals per l’estat del Raval
Ho sap tothom. Drogues amb tots els seus derivats, brutícia amb totes les conseqüències, emigració gairebé mai legal, misèria, marginació... Aquesta és una part, la part coneguda del barri barceloní del Raval. De tant en tant, quan les xeringues baixen pels rius d’orina que voregen els carrers, es fa una protesta. L’Ajuntament aleshores fa un tour de force i deixa les coses igual però menys visibles. Una merda el Raval.
El Raval és, probablement el primer barri d’una gran ciutat on, entre els seus veïns aconsegueixen aixecar una òpera, creada i interpretada per ells mateixos que s’estrena al Liceu. També és el Raval. Caldria no tirar la tovallola.
PLUJA DE DRONS SOBRE KIV
Nova ofensiva russo-iraniana sobre Ucraïna
A Rússia falta gent, o una altra cosa, per poder envair Ucraïna. A Rússia però li sobra indignitat per atacar amb drons les centrals energètiques de l’enemic. Rússia té diners per pagar a l’Iran els drons que ells no tenen i signen aliances secretes. La guerra sempre és bruta però aquesta vegada, Rússia la fa encara més vomitiva.
PLUJA DE PREMIS SOBRE KIV
El poble ucraïnès rep el Premi Sájarov
A falta d’intervencions directes, el món es dedica des de fa uns mesos a homenatjar a tot el que és ucraïnès. Entitats, personatges, seleccions esportives, paisatges, plats regionals... i ara, a tot el poble d’Ucraïna li donen el Premi Sájarov. Sincerament, em sembla que no és això.
Ucraïna no és el paradís, l’únic que passa és que Rússia l’ataca. No ens hauríem de confondre. D’aquí a no gaire, veurem com institucions europees retiren premis i guardons tan generosament cedits als ucraïnesos. Temps al temps.
GASODUCTE MARÍ ENTRE BARCELONA I MARSELLA
Macron s’ha sortit amb la seva
No hi ha dubte que quan Berlín, Madrid i París parlen el govern català ha de callar per insignificant. De fet no pot decidir ni el tipus de paper de cul pels seus wàters.
Què el MID-CAT estava a mig fer? I què! I els costs? I què! Ha mort sense flors ni corones. Un tub enfonsat a Barcelona i prou llarg per sortir a Marsella acabarà portant el gas entre els dos estats. Això sí, li han posat l’etiqueta verda abans de començar per fer-nos empassar la píndola del dia després.
Aclarim la cosa, Espanya té el 30% dels recursos en gas del conjunt de la UE malgrat que no el produeix i l’importa d’Algèria. I aquesta reserva interessa a Alemanya, la primera víctima del tall del gas rus. Ara queda per veure si el faran i qui el pagarà.
LONDRES CREMA, LONDRES CREMA, FOC FOC...
De la dimissió de Liz Truss a la designació de Rishi Sunak
Rishi Sunak prové d'una família benestant de la regió del Panjab, a l'Índia. Nascut a la ciutat portuària de Southampton, els seus pares, que van emigrar al Regne Unit als anys 60, el fan estudiar en prestigioses escoles.
Molt bonic! Però aquest home ha treballar com analista financer a Goldman Sachs i després a la City de Londres. Fins el 2022 mai ha pagat impostos al Regne Unit i és partidari del Brexit i conservador fins el moll del ossos. Rishi Sunak ha de fer front a un país desmoralitzat, amb el mercat financer ferit de bala i sobretot una còlera social profunda. Un pas més cap a la autodestrucció dels Tory’s?
BANCS I FONS VOLTOR EN VOL RASANT
Albirant víctimes imminents
Com els carronyaires, els fons voltor i els bancs estan redefinint la seva estratègia en un moment en que la guerra a Ucraïna i el canvi climàtic estan fent bellugar les megatendències de futur en el sector immobiliari de tot el continent europeu. Per a ells, Barcelona és un laboratori de proba-error en un ciutat amb 45 desnonaments diaris.
Entitats bancàries, empreses constructores i fons d’inversió especulen amb el dret a l’habitatge. Un poder per damunt del poder polític que segueix comprant terrenys urbanitzables i edificis d’habitatges. Buits o amb llogaters i amb capacitat de maniobrar als jutjats, gastant-se milionades en bufets d’advocats. Uns omnívors que compren clíniques, locals de vida nocturna, editorials de llibres... qualsevol cosa que els permeti d’ampliar el compte de resultats.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
LA PERSPECTIVA I EL DICTADOR
EL QUE NO ES POT DIR
SOBRETOT NO HO CAL CALLAR
SINÓ ESCRIUREU 
Download in PDF 
