4 october 2019
The translation in English will be soon available
ELECCIONS I MÉS ELECCIONS
L’enèsima convocatòria electoral per aconseguir formar un govern a Espanya, demostra tots els excessos dels polítics patris. Enlloc de pacte, cobdícia. Enlloc de diàleg, insult. Enlloc de respecte, abominació. Un espectacle molt nacional en el que els líders negocien el repartiment del botí.
Encara que sembli mentida, els polítics són –haurien de ser- servidors de la gent que els vota, no els seus botxins. Senzill oi?
Quina és la resposta que el ciutadà pot donar als usurpadors del poder popular? Callar i seguir votant fent veure que ens creiem les seves consignes? Votar per anar a la contra?
José Saramago, Premi Nobel de Literatura, va escriure un llibre titulat: Assaig sobre la lucidesa.
"De sobte, tot un poble, sense consignes prèvies, ni plantejaments teòrics, deixa d’anar a les urnes. Aquell dia, plou i la gent es queda a casa".
Sapigueu però que els que optin per aquesta solució es sentiran dir de tot. Des de mals ciutadans, fins a estar al servei de les tendències més ultres. I encara pitjor. L’estat, tot ell, dreta esquerra i centre, bancs i esglésies, us veuran com un perill i en conseqüència, no passaran ni tres dies abans de ser estigmatitzats com a terroristes.
Queda un segona opció, fotre el camp d’aquest país.
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
LA REVOLTA DE LES RATES!
L’u d’octubre d’enguany ha portat als habitants del país una gran sorpresa; una revolta insòlita que no se sap com pot acabar: exèrcits compostos de milers i milers de rates que campen pels carrers de Barcelona i de moltes altres ciutats i indrets de Catalunya. Han arribat i ocupat el Parlament foragitant els espantats diputats, tot mossegant, sense tocar la pell, els pantalons i calçotets de dirigents polítics i membres del Govern fins deixar-los amb el cul a l’aire. També han mossegat, fent-la miques, la bandera espanyola. Abans d’anar-se’n, sense violència, han arrencat i estripat l’escut quadribarrat dels Mossos d’Esquadra que rabiosos i emprenyats, han matat a trets varies rates.
També ens arriben notícies de que les rates han obert totes les cel·les de les presons catalanes, després de neutralitzar funcionaris i policies, alliberant tots els presos i preses anomenats socials o comuns, però en canvi, els presoners polítics catalans s’han negat a fugir, no se sap ben bé perquè.
Les rates son per tot arreu: destrossen banderes espanyoles i hissen estelades per casernes i edificis oficials i fins i tot han paralitzat i col·lapsat el tràfic de moltes carreteres com també les fronteres al punxar les rodes dels camions.
Què està passant? Com és possible que les rates actuïn així? Serà això el preludi d’una revolta popular? S’especula molt; es diu que poden ser rates ensinistrades provinents d’un vaixell rus o de l’experimentació de científics al servei d’una gran potència amb interessos geoestratègics a Catalunya, que ja, en dues ocasions ha donat suport a la independència de Catalunya en va.
Hi ha gent que pregunta si aquestes rates activistes son realment catalanes. Regna, a hores d’ara, un total desconcert en els mitjans oficials i populars mentre continua el misteri i una gran expectació. Ara si que tot el món ens mira, ei... a les rates!!
LA KINTA FORKA
SEMPRE ENDAVANT... AMB AUDÀCIA!
Que és un 11 de Setembre català? Una diada ampul·losa i d’exaltació a la glòria dels caiguts com ho fan les nacions amb estat? Una maniobra de comunicació pel president de la Generalitat en funcions que cal aprofitar? Un dia d’adoctrinament pels infants segons diu l'espanyolisme?
És pot festejar la derrota de la Barcelona del 1714 i alhora l’adveniment d’una República socialment justa? La Diada vol dir unitat i reconciliació amb totes les llufes d’un sainet i els polítics en fan la posta en escena. Flueixen en la comèdia de dipositar rams de flors en recordatori dels defensors de la heroica Barcelona del 1714 mentre el Mossos d’Esquadra, ferms, sostenen el fusell com si fossin ells qui van defensar la ciutat aquell 11 de Setembre, o “aquell 1 d’Octubre” quan la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van apallissar a sang a milers d'indefensos ciutadans que anaven a votar mentre ells s’ho miraven...
Tornem al fil... Pels polítics, la celebració de la Diada és una necessitat.
Per nosaltres és un enorme embolic que fins el Procés no hi ha hagut manera de clarificar. Ara és el moment. Mentre perduri la revolta catalana hi ha dos 11’s de Setembre: la dels polítics i la dels ciutadans. Els segons han abandonat la seva autonomia en mans dels polítics que practiquen l’ambigüitat per generar un sentiment de pertinença a aquells a qui es desposseeix de tot.
Que és una nació? Per un costat, política i espectacle sense el ciutadà? Per l’altre, l’espanyolada que ho falsifica negant la existència de la nació catalana? Gràcies als polítics ho tenen fàcil! Falsifiquen la Diada malgrat que la imatge sigui verídica.
A partir d’aquest 11 de Setembre 2019 es tracta de ser conscients que els ciutadans estan sempre sols. Ara ja no es tracta de demanar, sinó de prendre i sobretot de resistir. Cal esperar que cap “Revolució de Palau” no vingui a neutralitzar la insurrecció.
EL CONVIDAT
TAURINO Y PADRE DE FAMILIA
El Tinent Coronel de terra D. Rogelio Hermosillo Martín, no es diu Rogelio Hermosillo Martín. És un pseudònim que sovint utilitza per amagar la seva identitat i a vegades també, per enfonsar la prometedora carrera d’algun company d’Acadèmia com va fer amb el seu amic i cunyat.
Una definició breu però força ajustada del Tinent Coronel podria ser: Quatre neurones, un digestió pesada, testosterona de garrafa, i un cervell que dóna just per baixar de l’arbre. Amb això, en Rogelio n’ha tingut prou per fer carrera.
El T.C. Rogelio només parla de toros. Bé, a vegades també opina que caldria arrasar Catalunya i que els catalans són més violents que els jueus, però això no és política, això és “sentimiento”, com els toros.
Hi ha molt bona gent com en Rogelio entre la milícia espanyola. Gent de casa, bons pares i millors marits. Tracten a les sogres de collons “porque en su día fueron madres y eso es lo más sagrado”. Les úniques debilitats que demostren són pel Reial Madrid, Curro Romero i la mort. Tres espectacles.
Les dues primeres s’entenen i fins i tot podríem compartir-les. La tercera no l’acabem d’entendre. Què els passa amb la mort? Per què en parlen amb aquests èxtasi teresià?
“Cuelgo que me voy a perder el paseillo. Eso sí es garbo. Lo que les falta a los catalanes, garbó, virilidad, enfrentarse a la muerte con una sonrisa orgullosa en los labios”.
Per què coi has de somriure si la mort és una cabrona? Quin mèrit té.
I si en té, per què no es maten ells? Els catalans tard o d’hora se’ls hi acabaran.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
INTRODUCCIÓ... DE LA SÈRIE
Cuina petita, bruta, desordenada. Una bombeta il·lumina el centre de la taula coberta per un hule enganxifós. (Totes les cuines dels prostíbuls són així).
La Madame (com totes les madams de prostíbul) va pintada de coll en amunt, la resta són carns toves i liloses pel mal ús. Les sabatilles a retaló perquè te els peus inflats. Els ulls clavats al fons d’una enorme tassa de cafè. Un cigarret es va consumint entre els seus dits. Sembla que estigui pensant o meditant. Ni pensa ni medita. No en sap. Recorda la seva joventut.
Sobtadament, un cop de porta.
Purita, hija, que susto, es queixa la Madame. (Les putes parlen sempre castellà, no per res, per ampliar mercat).
La Purita es serveix cafè en un got brut que troba a la pica i s’asseu al costat de la Madame. Va amb calces, sostenidors i mitges, com Déu mana. Els sostenidors el du de vici perquè no te pits, només mugrons morats. Amb aire ensopit, com totes les putes que descansen a la cuina, es recolza al respatller de la cadira amb les cames obertes, com refrescant la peça.
¿Ya se escurrió? Pregunta la Madame.
Por la ventana se ha escurrido.
Pero, ¿qué le has hecho?
Yo nada, ha sido la Policía. Justo se me había arrodillado...
Vaya, otro chupón.
No, este reza.
¿Reza? ¿A quién?
A mí, contesta orgullosa la Purita, pero de repente la habitación se ha llenado de lucecitas azules, así como haciendo chispitas y el pobre se ha pegado un salto y se ha lanzado por la ventana del pasillo.
Pero si el negocio es constitucional...
Si los del Partido saben en dónde le han cogido...
La Madame, xarrupa sorollosament la tassa de cafè. No sé qué tiene nuestra casita que toda la clientela se dedica a la política...
Pues que estamos al lado del Parlamento. La gente nos conoce como las urnas de oro.
¡¿Alguien tiene una polla para dejarme?! (Es la Encarnita. Va vestida com una nina de ballet). ¡El Jefe del Operativo, dice que el Objetivo se aproxima y yo sin encontrar el puñetero trasto!
Madame senyalant un calaix de la cuina. ¿Quieres la mano de mortero?
¿Pero que no lleva puesta la suya? Pregunta innocent Purita.
Ui, este es muy complicado. El otro día vino, y la que se armó. ¿No os acordáis de los valses?
¿Es nuevo?
¡Qué va! Lo que pasa es que antes venía sin escolta.
Así que las lucecitas, eran de la escolta...
Pues claro, este es importante.
¿Quién es?, pregunta la vella madame
Sona el timbre de la porta.
Encarnita fa un salt. Ya está aquí. Y yo sin la puta polla. I desparaeix.
TO BE CONTINUED.
HUMANOTECA
EL JUTGE MARCHENA
KARR: Sempre es confonen als jutges amb la justícia i als capellans amb Déu. Per això els homes desconfien de la justícia i de Déu.
SENECA: Quatre característiques corresponen als jutges; escoltar amb cortesia, respondre amb saviesa, ponderar amb prudència i decidir imparcialment. FOTO DE MARCHENA RIENT
MONTESQUIEU: Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa.
El TALMUD: Desgraciada la generació en la que els seus jutges mereixen ser jutjats.
QUEVEDO: On hi ha poca justícia, és un perill tenir raó.
BRECHT: Hi ha jutges incorruptibles, ningú no els pot obligar a fer justícia.
Recull de frases històriques dedicades, amb amor, al Jutge Marchena.
LA LLUFA
PRIMERA LLUFA D’OR AMB ENGLANTINA
Com a bons espanyols, pensàvem atorgar per majoria absoluta la primera llufa d’or, al nostre Rei Borbó.
Però la cruel actualitat, ens porta inexorablement al no menys prestigiós President en funcions, l’excel·lentíssim Sr Pedro Sánchez.
Segons es dedueix de les seves declaracions el Sr Sánchez pateix alteracions oníriques. Dit encara millor, no dorm. Normal. Els homes amb tants problemes, no dormen bé. I el President els té tots.
Es traït per la meitat dels seus companys de partit, ha de canviar d’estratègia a cada elecció, tot mantenint el somriure i el discurs ecologista, ha de donar versions absolutament diferents segons estigui a Catalunya o a Espanya i segons siguin les previsions de les enquestes recolza la violència d’estat i la seva branca jurídica, mentre reclama pacifisme als catalans...
Molta canya per un sol home. Per això no ens dorm?
Doncs no!
El President va desvetllat, perquè la lògica política li diu que hauria de fer coalició amb Podem. Això és el que te al Sr Sánchez, en vetlla. Però ell no vol! I aleshores ha d’inventar-se la història de que no pot fiar-se d’un grup que no denuncia amb prou vehemència el nacionalisme català. Això és el que el preocupa a aquest bandarra. Segons pròpies paraules, el que no el deixaria dormir, els remordiments que tindria per haver pactat contra la unitat d’Espanya. Quins collons!
La preocupació gairebé mística del Sr Sánchez per la unitat d’Espanya tufeja i les seves raons resulten tan estúpidament cíniques com les imatges de Franco amb el braç de Santa Teresa al capsal del llit.
Per aquest ego tan descomunal, per aquest regust a dreta nacionalista i cinisme, tenim el gust de concedir-li la Llufa d’OR. Que el gaudeixi. 
Download in PDF 
