7 may 2021
The translation in English will be soon available
EL SOBRE BALA
Temps era temps que al circ brillava l’atracció especial de l’home bala. Ara els circs es munten als menjadors dels pisos i no hi ha espai per l’arriscat heroi. En el seu lloc, a Espanya s’ha inventat el no menys arriscat i vibrant número del SOBRE BALA.
L’espectacle consisteix en agafar un sobre de correu, segellar-lo degudament, escriure el nom d’algú, preferentment polític i enviar-lo amb una o dues bales a dintre. També es poden enviar bombes de mà però aleshores s’ha d’avisar a Amazon.
Les cartes són anònimes excepte en casos de sonats declarats però només per la lletra ja pot saber d’entrada que el remitent és més ruc que una sola de sabata que només agafa la ploma per amenaçar o per disfressar-se. I que apart d’ignorant o precisament per ser-ho tant és bàsicament un agressiu compulsiu.
Cert que no sabem la ideologia del remitent, generalment és la dreta qui es dedica a amenaçar, però també pot ser l’esquerra o l’església qui trafica amb la munició. Aquí i ara (és a dir allà a Espanya) el nou correu fa tuf a dreta però és una deducció poc científica perquè només es basa en l’olfacte i l’experiència.
Es pot recordar, per exemple, que José Antonio Primo de Rivera (que alguns potser encara recordaran) va fer famosa la frase de: “la dialèctica dels punys i les pistoles” (ell ho deia en castellà). I d’aquesta dialèctica a la dels sobres-bala, només hi ha una diferència temporal. L’esperit és el mateix. Potser per això, se sap que la Sra Ayuso, en el seu nou pla per Madrid, vol construir unes barricades al voltant del Jarama. O potser no, i tot és coincidència.
P.D. Comença a considerar-se un reconeixement social, rebre cartes armades. (sempre que no facin mal)
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
DE MAL EN MEJOR
Hi ha homes que van escalant posicions socials, gràcies a petits èxits professionals. Hi ha homes però que basen la seva projecció en el fracàs. No n’encerten ni una, van donant cops de cec, es fiquen en embolics incomprensibles i, a cada un d’aquests fracassos, aconsegueixen, pujar a un rang superior. El paradigma d’aquestes misterioses ascensions, és el Sr Marlaska, que ha arribat a ser l’actual Ministre de l’Interior a Espanya, una vegada ha arrasat els diferents despatxos i jutjats per on ha passat.
Alguns especialistes apunten que potser el mèrit del Sr Marlaska és que tan sap defensar posicions de la dreta més radical, com manifestar-se a favor del preservatiu la qual cosa el converteix sempre en un possible aliat.
Una de les darreres pífies del Ministre, ha estat denegar la petició de l’Ajuntament de Barcelona de traslladar la malauradament famosa Comissaria de la Policia de la Via Laietana, centre neuràlgic de la repressió i la tortura en èpoques de la dictadura i, si s’escau, també de l’ actual democràcia.
Marlaska s’hi ha negat (probablement perquè la Policia l’hi ha dit que s’hi negui). Aquesta vegada abandona la seva part progre i fa costat a la seva vessant repressora. OK. En un personatges així, tot s’hi val. El més bonic de la negativa de Marlaska ha estat la raó amb la que intenta justificar la seva decisió: la Comissaria no pot traslladar-se de lloc per motius operatius.
Qui conegui Barcelona sabrà que la Comissaria està enclastada entre tres carrers més estrets que les angules. Una mínima fuita de gas o qualsevol falla elèctrica convertiria la Comissari en una ratonera pels seus habitants... Com a única sortida més o menys ampla, hi una via (la Laietana) davant la façana principal d’on, curiosament, no poden sortir les furgonetes en cas d’emergència policial.
Quines deuen ser doncs a parer del Sr Ministre les qualitats operatives d’aquesta Comissaria?
La secció cartogràfica, mediambiental i de mobilitat de Karlitus fa dies estudia la resposta. Només n’han trobar una. La Comissaria és molt propera a la Plaça Sant Jaume, on hi tenen la seu l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. És aquesta la raó de Marlaska? Anar per feina?
LA KINTA FORKA
DIALÈCTICA VOX
Bon dia, esteu decebuts? La nova esperada s’ha confirmat. Ayuso arrasa a Madrid gràcies als errors letals de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, i a que VOX va fer implosar la campanya electoral amb la seva dialèctica. El seu ideari cada vegada s’acosta més a la del “Punyo i las pistolas” dels partits històrics de l’extrema dreta espanyolista. Just abans d’anar a dormir l’horitzó es va aclarir quan el PP proclamà el començament de la reconquesta d’Espanya i per altra banda la nova de que aviat tornaran els turistes europeus, nord-americans... que passejaran pels nostres carrers omplint terrasses i botigues assedegats de selfies sota l’estàtua de Ramon Berenguer. En aquest ínterim cal aprofitar els últims dies de calma per conèixer una mica més l’ideari de VOX i les múltiples famílies que el composen. Per a ells “lo verdaderamente importante es alcanzar una conquista, total y definitiva del Estado y no intentar definir su modelo organizativo”.
Que farà Ayuso, acomiadar VOX o mirar d'entendres amb Santiago Abascal? Els votants de Vox són efectivament ex-votants del PP i de Ciudadanos, de 35 a 45 anys, sovint petits empresaris o autònoms vivint en ciutats petites, radicalitzats per les pulsions territorials recentralitzadores i la reacció contra el moviment feminista i la immigració... Afirmen “No pretendemos hacer ciencia política, sino orientar a nuestra juventud nacionalista hacia un ordenamiento «positivo» surgido de la decisión del conjunto del pueblo —convenientemente depurado de «enemigos interiores». Lo que buscamos nosotros es la conquista plena y definitiva del Estado».
Fins a quin punt aquest ideari pot entrar en sintonia amb el del PP d’Ayuso? Però potser la pregunta de si necessiten a VOX és innecessària quan el PP -i el PSOE- han acabat configurant un estat amb vocació totalitària, amb mecanismes de coerció sobre l’estructura educativa, judicial i cultural, l’organització econòmica, la política exterior i l’enquadrament i fixatge de la població.
Mentrestant, els madrilenys segur que escolten, somrients, els avorrits analistes de les televisions com qui escolta ploure mirant els còdols del camí des de la vora del foc. Volen passar quatre anys més amb Ayuso com a presidenta! El futur és brillant.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
CATALUNYA, POBLE DECADENT?
Catalunya poble decadent (sense interrogant) era un llibre de J.A. Vandellós (1935) en el que ja alertava de la baixa natalitat del país junt amb la migració forana que veia com un perill pel manteniment de la identitat nacional. Al 1936 Catalunya tenia 2,8 milions d’habitants i ara en té 7,5, dels que prop de la meitat han nascut fora de Catalunya.
Amb tot, és significatiu que en aquestes circumstàncies s’hagi produït el boom independentista, el que indica la vitalitat de la supervivència catalana. En canvi, el català – malgrat la propaganda oficial –, retrocedeix cada cop més, socialment.
Un tema preocupant és el notable descens de la natalitat que sorprenentment s’ha accentuat més amb la pandèmia: nascuts al 1919, 61.548 nadons; mentre que al 2020 neixen 56.000. Com és possible que amb covid, tothom tancat a casa, no hagin nascut més infants?
Hem sabut que el Vaticà era un gran accionista de l’empresa Sandoz (Novartis) fabricants de condoms i de la píndola de l’endemà, quan la doctrina de l’Església n’era contrària però cal no escandalitzar-se ja que una cosa són les idees i una altre el negoci, com és habitual al nostre país. I cal valorar el seu humanisme en ajudar a controlar l’excés de població mundial. A Catalunya aquesta pràctica anticonceptiva, amb un aire cristià benefactor, ha tingut un nou impuls, beneit pel Papa per mediació del bisbe de Solsona, Xavier Novell i Gomà, que amorosament a introduït a tots els anticonceptius l’advertiment: “Follar mata”, acompanyat per la imatge de la Moreneta, el que ha fet disminuir el desig sexual en una població ja poruga a causa del covid.
Vet aquí l’arrel del problema i, si seguim en davallada de natalitat, realment Catalunya, ara si, serà decadent. Caldrà per superar-ho, que la Generalitat propagui nous programes eròtic- sexuals?
QUARTA PÀGINA
HUMANOTECA
ENGANYATS, PENEDITS I AUTO FLAGELLATS
Ens han enganyat. A nosaltres que ens passem el dia engreixant una notícia, desinflant-la, donant-li la volta, reinterpretant-la, enfotent-nos-en i criticant-la, ara ens en colen una de falsa. Venjança divina?
Resulta que el visionari, ni era visionari ni res. A l’any 1981 el Sr Attali devia dir moltes coses, però cap de les que nosaltres li vàrem atribuir. OK. En prenem nota i a partir d’ara només ens creurem als visionaris demostrats com Nostradamus, Crist i Losantos. Mentre, demanen les més sinceres disculpes.
Tothom pot errar una vegada (nosaltres no sabem les vegades que portem) però això no és excusa per la Redacció de Karlitus que, en assabentar-se de l’error, va quedar literalment desplomat sobre les taules, els ordinadors i els entrepans. Quin plany! Qualsevol dels nostres lectors hauria quedat esgarrifat de veure aquella vall de llàgrimes.
I com sempre, després del dol va venir la tempesta. Tres dels nostres col·laboradors han estat expulsats dels setmanari sense dret a indemnització i el Director, ha estat castigat pel grup financer que ens recolza, amb un més sense sou ni dietes. Toma ya! Cada nit ens administrem dotze fuetades (o això diem) i resem la meitat d’un rosari. Esperem millorar.
PERÒ QUE CONSTI! El que no va dir el Sr Attali, ho podia haver dit qualsevol, perquè es veia venir.
ÚLTIMA HORA
MATAR, EL VERB MÉS UTILITZAT
Pensar, estimar, compartir, col·laborar, són verbs en declivi (si alguna vegada varen estar al cim), poc emprats i encara menys posats en pràctica. Com si diguéssim s’han convertit en verbs irregulars a la nostra manera de ser.
Matar! Això és un verb, definitiu, general i generós, comprensible, sovint envejat, sempre interessant. No exagerem. La tele parla de crims i al sofà de casa s’omple de gom a gom, no hi cap ni la pizza. Es parla de pensar, d’escriure per exemple, i el gos pot estirar-se al llarg del sofà sense que ningú no el molesti.
És el costum, o és interès?
Tothom fuig de la seva mort però hi ha una veritable fascinació per la mort dels altres. La mort aliena atrau a grans i petits, a rics i pobres, a moros i cristians. I com més injusta és la mort, com més brutal es presenta, més interès ens desperta.
És el costum, o és malaltia?
Han matat fa poc a tres periodistes a Burkina Faso. Feien un documental sobre la caça furtiva. Els van matar terroristes, segons el govern, o mercenaris a favor de les màfies que afavoreixen que la reialesa mati animals per esbarjo. No importa. Va ser una mort accidental, injusta, probablement brutal.
A hores d’ara, i han passat molts pocs dies, pràcticament ningú no recorda el nom de les tres víctimes (DAVID, ROBERTO i RORY), però quina indignació més sana vàrem passar escoltant la notícia.
És el costum, o ens hem convertit en nuvis de la mort?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
A BONES HORES
Servidora a l’any setanta encara no havia nascut. (Al setanta ú, sí). Ara sóc mare soltera, divorciada dues vegades dels que no són els pares de les criatures, advocada i eventualment col·laboradora en revistes porno com aquesta. He enviat a parir set vegades al meu pare, dues a la mare, sóc íntima d’una cunyada i també voldria ser-ho d’un profe de ioga. He passat de l’extrema esquerra a l’extrema convergència. Mireu si n’he fet de canvis!
Als anys setanta, també van néixer les brigades roges a Itàlia. En aquest temps ha passat una vida com la meva i com la dels brigadistes que ara, tallant per la banda curta, deuen tenir uns setanta anys. Tot aquest temps, aquesta gent ha estat exiliada a França sense poder enviar a la merda a ningú (segur que en tenien ganes) fent bondat (que no era la seva naturalesa) en una perpètua clandestinitat trencada per algun diumenge prenen un vi amb antics companys de revolució.
Fa uns dies la política es va posar en marxa. Itàlia reclama als exiliats i França, naturalment els hi lliurarà. Cinquanta anys després!
A Espanya, els jutges esperen pacientment els quatre o cinc anys necessaris per no inculpar a cap personalitat. Cas prescrit és el dictamen per la noblesa castellana. I és la millor manera de fer justícia com ha quedat ben demostrat. Imaginem per un moment que cinquanta anys després a Espanya els casos seguissin oberts. No quedaria ningú, els carrers estarien més buits que en plena pandèmia. Les tombes s’obririen i els mausoleus caurien...
Què fa Itàlia? Què fa França? Què fan els grans tribunals europeus que permeten extradicions cinquanta anys després dels fets. Tanta diferència hi ha entre matar en una guerra declarada i un acte terrorista o entre una mort per terrorisme i una per assassinat passional? No té cap dret un jove de Brigades Roges a deixar el passat i als seixanta anys fer-se monjo carmelita? No han perdonat moltes famílies a membres de bandes armades que havien matat als seus familiars? Tan rancor té el poder? L’estat es sent legitimitat per enviar a l’infern com si fos l‘església?
Masses interrogants. Masses LLUFES.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
CANVI DE SEU PARLAMENTÀRIA
Catalunya va acceptant el seu destí. Després de veure com dos governs i tres Presidents han estat foragitats per la política espanyola. L’enèsim intent de formar govern, es cuina a la presó de Lledoners, que tan per tant és on més polítics pots trobar a Catalunya. Per bones intencions que tinguin les noves autoritats penitenciàries, la cuina no és el seu fort. Imagineu doncs els resultats de les converses que es fan dins la cuina de Lledoners. Fa pudor només entrar-hi.
A L’ENEMIC, NI AIGUA
Frase molt utilitzada pel civilitzat món de l’esport, s’ha posat de moda a la Índia. Autèntics eixams d’indis deixats de la mà de Déu per tot el món, mentre es consumeixen entre la pobresa i la pandèmia. Per no tenir, ja no tenen ni aire. Els falta oxigen. Voleu una paradoxa més penosa? Els pobres ja no tenen ni aire per respirar. Potser aquesta sigui la darrera finalitat del Covid.
GIMNÀS SANITARI
Barris sencers de les grans capitals europees, no tenen res d’envejar a l’Índia. Ells també estan entre la pobresa i la pandèmia. Iniciatives ben intencionades havien aconseguit utilitzar un gimnàs com a centre per, com a mínim, poder oferir una dutxa als que no tenen ni aigua. L’invent està a punt de fracassar perquè el propietari de la instal·lació, vol augmentar el preu del lloguer i ni la Generalitat ni l’Ajuntament han fet res per ajudar. El cim del cinisme està en que l’Ajuntament ha anat enviant a gent sense recursos en aquests centre i ara se’n desentenen.
LA ISRAEL ORTODOXA ES MODERNITZA
Veient que a base de memoritzar lectures, portar barret de copa i balancejar l’esquena no dóna un resultat prou lamentable al seu esperit masoquista, els ortodoxes hebreus han decidit llençar-se a l’actualitat social i organitzar grans trobades que invariablement acaben en allaus mortals. Un mínim de quaranta ortodoxes han aconseguit en poca estona estar en presència de Déu (Déu sigui lloat). Vist l’èxit i el fervor en que ha estat acollida la desgràcia, el Govern preveu organitzar una festassa multitudinària cada trimestre.
NEGOCIS VATICANS
El Vaticà porta més de vint anys com a accionista inversor de Novartis estructurada al voltant de dos negocis centrals a nivell mundial: els farmacèutics i els fàrmacs genèrics. Allò de “A Dios rogando y con el mazo dando” és una gran directiva aplicada a la píndola del dia després que Novartis fabrica. El Vaticà, per una banda, cobra dels beneficis de la seva venda, per l’altra absolt les pecadores que follen sense pensar en les conseqüències.
MADE IN CATALONIA
La polèmica sobre la vacunació a Guàrdia civils i policies espanyols només podia produir-se a Catalunya. Primer pas, els uniformats van dir no a la vacuna AstraZeneca. El govern de Madrid va acotar el cap. Després els seus caps els van dir que s’haurien d’esperar a que hi haguessin vacunes diferents disponibles. Ho van denunciar i ja se sap...
Llavors un jutge va sentenciar que a Catalunya les forces de la llei tenien prioritat. La Generalitat va fer mans i mànigues amb els llistats i també hores extres no pagades als sanitaris i així es van poder vacunar en massa.
OBERTURA DE FRONTERES
Portugal i França han reobert les fronteres amb Espanya. Bé, tan fàcil no és però passar la frontera, sinó portes un PCR fet el dia abans, i que fet a títol privat es paga a 140€. Altrament no et deixen passar. Clar, els portuguesos i els francesos els tenen gratis. En menys de cinc hores envien per SMS el resultat del PCR. Aquí nanai de nanai. Cada dia som més desgraciats.
LÍBAN, ARÀBIA SAUDITA I CAPTÀGON
L'Aràbia Saudita ha prohibit la importació de fruites i verdures del Líban després que les autoritats agafessin més de 6 milions de pastilles de Captàgon i centenars de quilograms d'haixix amagades entre les mercaderies. Kuwait, Oman, Bahrein i els Emirats Àrabs Units també ho han prohibit donat que les quantitats totals confiscades ja són més de 60.000.000 i són suficients per inundar tot el món àrab. La producció de captàgon, una mena d'amfetamina, s'ha estès al Líban, l’Iraq i especialment Síria on els combatents de tots els bàndols, inclòs els de Daesh, en prenen. Ja ens ho pensàvem que anaven col·locats! 
Download in PDF 
