19 april 2024
The translation in English will be soon available
ESPERA TELEVISADA
Israel – Iran
Resum del capítol anterior: Israel bombardeja el Consolat d’Iran a Damasc. Entre els set morts que produeix l’atac hi ha un dels caps de la Guàrdia revolucionaria. Protestes del poble iranià i contundent avís del seu Govern anunciant represàlies contra Israel. De fons de pantalla, Biden agafa el telèfon.
El món va a dormir intranquil.
Capítol 774. Continua la tensa espera. Els que han avançat el despertador per saber si el món ja cremava, aprofiten per dormir uns minuts més. Iran encara amenaça però no actua. La diplomàcia internacional redueix l’inicial ritme frenètic.
Clímax i Gir del capítol d’avui: quan el normal és que polítics i estrategues decideixin iniciar una guerra i que sigui el poble qui en pagui les conseqüències, a Iran és el poble el que exigeix anar a la lluita i el poder qui ha de moure fitxa. És un detall important que podria canviar l’escena actual. Quan és el poble el que vol sang, tot es complica.
Obligat doncs per la seva gent Iran respon... sense respondre... a Israel. La seva manera de fer-ho demostra que no està per la feina, que té por i tem una derrota segura. O sigui que acumula armament, l’enfoca cap a Israel i tres hores abans de llençar-los informa al President Biden perquè aquest avisi a Netanyahu. Una vergonya d’atac però el poble iranià que amb poc omple la panxa ja està content. De fons de pantalla sobre els iranians cridant encantats pel carrer, el somriure de Netanyahu.
Avanç del proper capítol: Els que realment estan contents son els israelians. Ajudats per tot occident han interceptat l’atac iranià, tornen a guanyar una mica de crèdit entre els falsos defensors de la pau i a sobre tenen dret a rèplica, o sigui que ara els toca atacar a ells. Què més volen?
Com un torero de fira, Netanyahu es perfila davant Iran, avança lentament amb les banderilles aixecades. Només ell sap quan i com atacarà a Iran (encara ha de trucar a Biden) però ja amenaça. Tots sabem que ha guanyat aquesta batalla.
Continuarà.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
¡PENDEJOS!
Crisi diplomàtica entre Equador i Mèxic
Nunca pensé poner en riesgo mi vida, por eso me hice diplomático y mira por dónde me veo asaltado, agredido, insultado y arrastrado por la policía ecuatoriana. ¡Pendejos!
Ni los países más poderosos del mundo osan violar una embajada y esos necios van y nos desvirgan la sede. Como quien dice, invadieron mi país joder, mi Méjico (querido).
Me importa un carajo el tipo al que se llevaron, el Jorge Glas ese. En Ecuador le acusan de corrupto. Era vicepresidente ¿no? ¿Pues entonces qué quieren que sea, la Virgen María? ¿Qué concha les parece que tienen acá con el nuevo Presidente? De momento ese ya ha robado el poder o sea que…
Somos machos y sabemos de qué va el poder, pero una cosa es una cosa y otra saltarse a la torera el derecho de asilo que es internacional y más aún para Méjico que se ha pasado la vida asilando a medio mundo.
Y encima cuando nos quejamos (el mundo entero se queja) acá se lamentan de que nos estamos metiendo en sus asuntos internos. ¿Hay algo más interno que llevarse a un hombre arrastrado por las patas cuando está en su cama?
Ni que decir tiene que existe mucho boludo (mi abuela era argentina) por esa parte de América, pero al menos pongámosle apariencia coño, que si no vamos a parecer todos indios. No cuesta tanto ser delincuente de guante blanco.
Ahora mismito, yo no pienso volver a la diplomacia. Me ha decepcionado mucho. Me jugué la vida señores para salvar al tal Glas. Dios todopoderoso me salvó de milagro, pero no se puede jugar con Dios. Igual a la segunda intentona de héroe me la cargo y yo tengo familia señores.
Háganme confianza y si quieren un trabajo seguro se apunten a la mafia que de allí no les saca ni una brigada de policías.
Roberto Causesco. Jefe de la Cancillería de Méjico en Quito. Para servirles y si les conviene, para organizarles un tour por mi Méjico (querido).
LA GARSA PROSTÀTICA
PREOCUPACIÓ FILOSÒFICA
Els Inspectors d’Hisenda preocupats pel possible frau
Cada any, per aquestes dates, els inspectors d’Hisenda manifesten la seva preocupació pel possible frau que pugui afectar la recaptació general de la casa de tots. Se’n pot dir ingenuïtat o hipocresia, però és bonic que ho facin públic. És com dir, ep nosaltres ja hem avisat.
Sous bàsics, autònoms i desgraciats en general, hem viscut sovint la pulcritud de la labor que es fa des de les diferents seus d’Hisenda. Fruit d’aquesta escrupolosa revisió de les declaracions de renda, són les ulleres d’alta graduació que gasten tots els inspectors. Dins la Institució qui no arriba a set coma tres diòptries està mal vist. A un servidor de vostès, van esmenar-li l plana quan no vaig fer constar el generós suport econòmic que un amic em va fer per poder pagar un lloguer. Els inspectors van revisar i van endevinar que aquell mes fatal jo hauria d’haver estat desnonat perquè estava pelat. Com és que va pagar el lloguer va preguntar-me un Inspector molt emprenyat. Un amic, vaig murmurà. Resultat: a pagar el trenta cinc per cent del suport obtingut i multa a l’amic per ajudar a un gandul.
Aleshores, preguntaran vostès, què falla? De què tenen por aquests funcionaris exemplars? De l’altra pila.
A Hisenda, les taules tenen dues bandes, la dreta i l’esquerra. A l’esquerra hi som tots nosaltres, els desgraciats. A la dreta, per ordre cronològic i embolicades en paper de plata, la pila dels Bancs, Cortesans, Corruptes, Empreses de l’IBEX, Església, Honorables ciutadans, Mafiosos, Polítics i Traficants.
Només fotre una ullada a la pila de la dreta, Hisenda nadaria en la abundància i Espanya menys però una miqueta també. I per què no miren la pila? Ja, ja ja...
O sigui, que no cal tanta alarma, ni tanta preocupació. Els inspectors saben molt bé que cal per treure al país de la misèria. El problema és que aleshores, són ells els qui caurien en la misèria per comiat massiu. Fotut dilema. En aquests sentit entenem la seva preocupació, però que no ens facin passar per rucs.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
NOVES ELECCIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Tot a punt pels mítings i la propaganda electoral
Ja s'acosta, ja s'apropa el gran dia, la gran festa de la democràcia com anomenen, amb el permís i la benedicció del gran Amo estepari aspectant.
Els 20 partits que es presenten a les noves eleccions al parlament de Catalunya, ja comencen a escampar les seves propostes electorals, per la felicitat dels ciutadans, cofois i somrients intenten combatre l'avorriment i la desgana del poble. Malauradament, el partit pirata no s'hi presenta, a causa de tenir aquest any massa competència. En canvi, sí s'hi presenta el PACMA, pel bé i la igualtat entre tots els animals inclosos els humans, a hores d'ara amb perill d'extinció.
Comença el gran espectacle amb múltiples promeses, com: aconseguir un bon finançament per Catalunya, ep! Això sí, dintre de les regles del joc establert i de l'Estatut.
Català, castellà i anglès a les escoles per acabar amb la immersió lingüística. Acabar amb la sequera amb la creació de diverses dessalinitzadores.
Regalar a la població de Gavà i Castelldefels uns aparells acústics per combatre el soroll dels avions de les noves pistes. També prometen bombones d'oxigen gratuïtes per a tothom en dies de màxima contaminació i milers d'habitatges socials per la gent necessitada. I un referèndum d'independència pactat amb l'Estat i fins i tot ara sí, proclamen culminar la independència.
Les promeses no falten i n'hi ha per tothom i per tots els gustos. Però la gran esperança i il·lusió l'encarna el nou partit "per un món més just". És increïble, com és possible que davant de tanta bondat i davant de tantes bones intencions hi hagi tanta gent desconfiada i incrèdula que es manifesten amb grans pancartes com: "Volem teatre i comediants de debò i no de pa sucat amb oli", "Botem, botem, botem-los a tots, aneu a cagar a la via!", "Fora polítics farsants de les institucions" i "Votis qui votis, gobierne quien gobierne el pueblo siempre pierde".
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
PALESTINA Sĺ – PALESTINA NO – GAZA PER A QUI?
Noruega, Irlanda, Espanya… voldrien reconèixer un estat palestí
A la ONU hi ha molts països que també ho voldrien, com també ho volem molts ciutadans, però per ara els gendarmes de la terra ho impedeixen per raons econòmiques i geopolítiques poderoses.
Gaza, des de fa 75 anys viu una història convulsa: Ha estat Otomana, britànica, egípcia, israeliana i després retornada a territori palestí; l'estreta franja ha canviat constantment de tutela sense tenir mai la possibilitat de proporcionar una vida digna a la seva població.
El 1967, va ser ocupada per l'Estat d’Israel després de la Guerra dels Sis Dies. Aquest període d'ocupació va conduir a un augment del nivell de vida dels habitants de Gaza, molts dels quals treballaven en fàbriques agrícoles i cooperatives israelianes. Però també va impedir el desenvolupament de la regió, que ha continuat sent molt dependent del seu imponent veí, fins i tot després de la retirada israeliana el 2005 i el seu reconeixement com a territori palestí.
La foto d'Inas Abu Maamar sostenint la seva neboda Saly, assassinada en un atac israelià a la Franja de Gaza, ha guanyat el primer premi dels premis World Press Photo. És obra de Mohammed Salem, fotògraf de l'agència Reuters.
Una imatge punyent i metafòrica. La història d'una dona palestina afligida que sosté la seva neboda, que va morir en un atac israelià a la Franja de Gaza, devastada per la guerra. La foto es va fer 10 dies després de l'inici del conflicte.
Inas Abu Maamar bressola el cos de la seva neboda de cinc anys, Saly, que va ser assassinada juntament amb la seva mare i la seva germana per un míssil que va impactar a casa seva a Khan Younis. El fotògraf es trobava a l'Hospital Nasser, quan va veure Inas Abu Maamar:
"Va ser un moment poderós i trist i vaig sentir que la imatge resumia en un sentit ampli el que estava passant a la Franja de Gaza. Un cop l'has vist, se't queda al cap". La imatge és "com una mena de missatge literal i metafòric sobre l'horror i la futilitat del conflicte" i representa "un argument increïblement poderós per a la pau".
FREE PALESTINA MÉS QUE MAI!
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
VISCA LA DEMOCRÀCIA
L’Ajuntament de Barcelona ha de perdonar multes
L’Ajuntament ho té clar. Si el dia s’aixeca ennuvolat i amb una fina capa de pols a l’horitzó, la culpa és del ciutadà i el molt capoll ha de pagar. No les grans indústries, no les grans navilieres, no els camions de gran tonatge, el ciutadà de a peu o de cotxe utilitari. Aquells que veuen escolar la seva vida mentre romanen aturats a les rondes, els que esperen a les estacions de rodalies durant hores tot fumant una cigarreta, els que prenen un tallat massa calent que deixa anar un fum perniciós. Si està núvol, aquests ciutadans paguen.
La taxa de Baixes emissions, n’és un bon exemple. D’entrada cal dir que l’àrea en qüestió no afecta ni als barris dels senyors (Tibidabo, Vallvidrera...) ni les zones industrials (Zona franca per exemple). Com si diguéssim ni a senyors ni a capitals. De sortida, cal dir també que paguen els que tenen un cotxe vell del que potser encara paguen els darrers terminis. A més, si els vigilants de trànsit t’enganxen tossin dins el cotxe amb la finestreta oberta també et poc caure el Sant Cristo Gros per provocar una epidèmia.
La llei de Baixes Emissions va ser promulgada, com no podia ser d’altra manera, per salvaguardar la salut del ciutadà. I la formula màgica, com s’ha dit, pagar multes.
Recentment, i se suposa que per pura inèrcia els jutges han tombat la iniciativa municipal. Tot el que arriba de Barcelona o Catalunya en general la Justícia espanyola ho tomba quan no lo considera inconstitucional.
I aquí ve una de les mostres més didàctiques de l’estat del benestar nacional. L’Ajuntament haurà de perdonar les multes imposades, però només les dels que van presentar recurs, la dels que no havien pagat. Els ciutadans, diguem-ne bons o senzillament mesells que van acatar la ordre i van passar per caixa, queden fora de la gràcia legal. A ells no se’ls tornen els diners. Per burros. Magnífica mostra de reconeixement municipal cap aquells que de grat o la força segueixen pagant sense fer soroll les iniciatives impositores de la casa gran.
A aquests pas, arribarà un dia en que els ciutadans aniran per la ciutat perseguint regidors com els caçadors aixecant perdius. I el pitjor de tot és que els regidors no entendran res. No tenen ni capacitat ni vergonya per entendre res.
LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
MORTS A L’ENGRÒS
L’Estat Islàmic amenaça els estadis esportius
“Mateu-los a tots” era la pietosa frase amb la qual l’Estat Islàmic animava als seus germans de fe a l’assassinat en massa de seguidors de clubs de futbol que jugaven la passada setmana en diversos camps d’Europa. Una crida clara i contundent que explica prou bé els cucs que habiten dins les ments d’alguns islamistes.
Hi ha, només faltaria, milers de raons històriques, culturals i econòmiques que poden justificar en un Fòrum Internacional, les causes que duen a una bona part de la població mundial a l’odi com a estat d’ànim permanent. A a la necessitat de fer sang encara que sigui entre ells mateixos, entre les seves dones i els seus infants i especialment, sobre els que no combreguen amb la seva religió.
Alguns dels estudiosos, desesperats de buscar tanta explicació, han optat per una sortida fàcil, el primitivisme. I un rave! Conec a moltes espècies animals força primitives que són absolutament incapaces de tractar a les seves femelles i les seves cries com l’Islam Islàmic tracta als seus. I ja no diguem quan es proposen atacar en massa pel sol desig de veure la mort de prop.
Ens calen moltes més reunions, fòrums i trobades religioses per explicar la proposta d’Estat Islàmic?
Què vol dir: mateu-los a tots? Què hi ha de religiós, intel·lectual o senzillament d’humà en aquesta crida? Quina raó política hi trobem? Quina millora aportarà a la seva comunitat?
Hem perdut els papers. Occident és capaç d’arrasar o de consentir l’aniquilament de tot un poble, i tenir després un atac d’hipersensibilitat i s’escarrassa en abolir la matança del porc en públic. L’Estat islàmic anima als seus a les matances en massa, sense exceptuar ni els nadons.
Esgarrifa, a vegades, escoltar els cants que alguns aficionats dediquen a l’equip contrari, els insults racistes, les puntades de peu a destemps. Imaginem ara, en qualsevol moment del partit escoltar una gran explosió i veure com una grada sencera s’enfonsa fins a sepultar la gent. És aquesta la gran festa que desitgen els sereníssims membres d’Estat Islàmic?
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
EL PARLAMENT DE LA TELE
El cas Broncano
Que televisions, ràdios, diaris i fulls dominicals estan al servei d’un partit polític és cosa sabuda. Que sovint fan el ridícul és cosa coneguda. Ara mateix, ambdues característiques tenen un exemple clar en el cas de Broncano, un humorista (d’esquerres segons assenyala com a titular una font dretana per posar les coses clares) que passa d’una tele privada a TVE.
En pocs dies, el contracte ha passat de ser afer intern entre una tele i un humorista a motiu de controvèrsia en diferents mitjans i de critica a nivell de política nacional. Feijoo ja ha dit la seva, i l’alcaldessa de Madrid ha rematat la jugada denunciant no se sap quantes irregularitats i recordant que al humorista el pagaran tots els espanyols. Te raó, la pagaran com fins ara han pagat tota la TVE. A la festa si ha afegit Pablo Moto que presenta un programa de dreta exagerada. Sembla que la raó sigui la gelosia professional. Igual el Broncano li passa l’audiència per la cara i el Moto es queixa a la senyoreta. És la guerra de la audiència però sobre tot és el desig imperatiu del poder per enganyar a la gent. Tot un espectacle a l’alçada de la majoria de programes que inunden les llars espanyoles des que es va inventar la radio de galena. Mentides al servei del que paga.
Davant el panorama resten un parell d’alternatives, esperar que els mitjans de comunicació espanyols siguin independents, lliures i amb la transparència d’una matinada pirinenca... utopia total, o dedicar un any a estudiar el suec i després subscriure’s a un dels seus diaris. També es pot com a darrera opció, passar de tot, llevar-se de bon matí, i sortir de casa ignorant la actualitat amb un paraigua a la ma per si ens cau alguna bomba a sobre.
La vergonya informativa nacional te però una avantatge. Les noves estratègies de les xarxes, les falses notícies prefabricades, fins i tot la mateixa intel·ligència artificial, no afectaran al ciutadà. No li calen aquestes mandingues modernes, en te prou en llegir un diari patrocinat per un o l’altre bàndol per saber per on van les coses, especialment les que no son veritat.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MORT I SILENCI
Aniversari de la matança de Ruanda
Per una raó o altra, la ferocitat va envair Ruanda amb el resultat d’entre cinc-cents mil i un milió de morts. Massa morts perquè tots siguin culpables. Provisionalment la història atribueix als hutus l’autoria de la massacre contra els tutsis... encara que comença a matisar-se aquesta versió. En tot cas d’això en fa quatre dies, és a dir, va passar en plena civilització. Per una raó o una altra, les institucions internacionals van mantenir durant el genocidi un prudent i educat silenci administratiu. D’això en fa quatre dies, en plena civilització. Post Data: hutus i tutsis són negres (i africans).
UNA MÀQUINA
Continua la cursa embogida de Milei
Magnífica frase del President Argentí: “El Estado es el enemigo, una associació criminal”. Glamurós concepte de l’aparell que el Sr Milei governa. Per arreglar les coses, Milei ha decidit acomiadar quinze mil funcionaris. D’aquesta manera aconsegueix aprimar l’estat però amb un petit problema col·lateral. Deixa a quinze mil funcionaris a l’atur. Gent que estaven acostumats a menjar cada dia i a prendre una aspirina quan li calia o que –els més agosarats– es decidien a parir un fill. Se’ls ha acabat la festa. Fam, mal de cap i castedat pels funcionaris argentins. Això sí, la economia va bé... pels de sempre.
ENCARA ÉS VIVA
Detenen a Greta Thunberg
Recorden aquella nena grassoneta que estava en totes les manifestacions del món protestant contra la manipulació climàtica i que de sobte va desaparèixer? Doncs està viva. Més gran però viva. Enhorabona. És vital que gent com la Thunberg es mantinguin fidels a una idea, que lluitin per ella. La seva perseverança però també te una part negativa, demostrar als indecisos que poden seguir asseguts al sofà. Potser una imatge valgui més que cent paraules però la protesta d’un petit grup per conscienciat que estigui, no pot més que el poder. Així no aconseguirem netejar el planeta i podrem seguir asseguts a casa amb l’aire condicionat.
LA CGT PREPARA EL 1 DE MAIG
Escalfant motors per mobilitzar-se contra la carestia
És com una mena de resurrecció que cada any es produeix a l’abril, com una primavera que triga a arribar. Vam anar a la mani, hi havia entre tres o quatre mil treballadors; la bandera de la CGT onejant gràcies al vent bufant. Feia goig, feia recordar altres temps...
I aquí s’acaba la crònica... només és una crida a prendre els carrers. Només és ... mostrar la disconformitat amb la situació actual. Només és una crítica velada a les altres centrals sindicals... les del diàleg social permanent...
Mentrestant convenis de misèria, ni pujades salarials reals, torturant-nos amb la idea que hi ha una crisi...
QUIN GRAN INVENT DE LA PATRONAL
Qui és l’Empleat de l’Any? L’Agent 541!!!
Segon la patronal: Los empleados no solo quieren buenos salarios y beneficios; también quieren ser tratados de manera justa, hacer una contribución sustancial a la organización a través de su trabajo y ser valorados y apreciados por sus esfuerzos.
L’ajuntament de Barcelona nomena un agent de la Guàrdia Urbana “empleat de l’any” després de posar 69.840 multes i recaptar 7’5 milions. Ho sigui, aquest imbècil ha treballat 10.500 hores i ha posat una multa cada sis minuts i mig. Apa home apa, aquí hi ha tongo del gran.
LA HÈLSINKI SUBTERRÀNIA JA ESTÀ FETA
Ara volen soterrar la resta del país!
Penseu en un escenari apocalíptic. Què us ve al cap? Una bomba atòmica... ? Hi ha moltes situacions amb les quals podem fantasiar però els finesos creuen que aquests terrible esdeveniment pot succeir de veritat. Estem parlant de Hèlsinki, que ha construït una autèntica rèplica de si mateixa... subterrània.
Des dels dies de la Guerra Freda han excavat molt més que búnquers, sinó quilòmetres i quilòmetres de túnels on no falta de res... I ara, gràcies a la por als russos han programat 50.500 noves estructures i refugis.
Alguns ja es poden visitar i són accessibles al públic, us catapulten a un escenari postapocalíptic.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
EL PLAER REQUEREIX LA PRESÈNCIA DE L’ALTRE I L’ACCIÓ DE VOTAR
NECESSÀRIAMENT ENGANY, DESEMMASCARA EL FALS AMIC
UN PAS NECESSARI CAP EL RECONEIXEMENT DE LA PRÒPIA REALITAT? 
Download in PDF 
