27 december 2024
The translation in English will be soon available
AQUÍ ES PARLA CATALÀ “AUN”
Present d’allò que tal vegada s’esdevingué
Fum, fum, fum... Catalunya es desperta independentista. Tres-cents anys després de Felip V, un Borbó com un altre qualsevol. Després de la dictadura de Franco, un dictador com qualsevol altre, el poble català es desvetlla i diu que no, que no vol seguir sent el graner d’Espanya.
L’any 2014, al novembre es celebra un referèndum. Un 88% dels catalans exigeixen el dret a decidir. Tres anys després un 90% decideix la independència. Una hora més tard, els líders catalans es perden en la foscor. Fum, fum, fum.
Nadal del 2024. Els resum anuals diuen que: L’independentisme baixa un 23% en intenció de vot en les darreres eleccions nacionals i es queda en un 28%. La desafecció al que va ser un allau de solidaritat nacional es manifesta de manera palmària a cada manifestació que es convoca en nom del nacionalisme. La tornada de presos i exiliats polítics catalans, el succés que fa dos anys es pensava d’efectes revolucionàries, ha quedat en una pila d’amics que al tercer dia es tiraven els plats pel cap. Ni l’aparició nigromant de Puigdemont arriba a omplir un carrer. Fum, fum, fum.
Més de la meitat de la població catalana utilitza majoritàriament el castellà per comunicar-se. Dins dels serveis públics oficials, el català segueix sent una opció majoritàriament no acceptada pel funcionariat. Lleis espanyoles reclamen més castellà a les escoles. En realitat és una demanda innecessària perquè pràcticament la meitat dels professors parlen castellà. Les taxatives ordres manades per l’ex President Aragonés han caigut en sac buit. Ni escoles, ni comerços, ni entitats públiques, res no ha estat controlat ni encara menys sancionat. Any que passa, anys que els més joves s’allunyen del català. No és una llengua “guai”.
Mai, en la història de la humanitat, una idea tant fervorosament seguida com la independència de Catalunya, no ha perdut la quantitat de seguidors en tant poc temps. Mai una idea acompanyada per tanta gent afrontant els riscos d’un brutal repressió, s’ha desil·lusionat d’aquesta manera. Potser ens ho hauríem de fer mirar.
Bon Nadal. Fum, fum, fum.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
ORIOL JUNQUERES
Junqueres torna a presidir Esquerra Republicana
Vagi això per endavant, jo sóc una bona persona. És bàsic ser bona persona, perquè una bona persona pensa en els altres, una bona persona dialoga amb els altres, una bona persona no fa mal als altres. Una bona persona és una bona persona i jo, sóc una bona persona.
Dit això potser no caldria dir més però la societat vol paraules i més paraules. D’acord, us donaré paraules malgrat no siguin necessàries. A vegades, els corbs s’assemblen a les ovelles i viceversa. Ja està, ja teniu més paraules. Però vosaltres no en teniu prou, ho sé, us conec com si us hagués parit, penseu que sóc historiador i us conec de fa temps. Vosaltres ara voldríeu saber qui o què representa el corb i què o qui a la ovella. No cal companys, no cal furgar. La idea és clara, el missatge és evident per què doncs saber noms i cognoms i faltes i greuges, traïcions i mentides? No cal entrar al detall, val més la venda a l’engròs.
Els que restaren aspiren legítimament, no així la gallina que va perdre els ous. Ho voleu més clar encara? No cal, creieu-me, no cal.
Se’m qüestionen vols i piulades per ànsia de poder. Ho sé i sé alhora que no hi ha opinió més falsaria. Sóc on he de ser i faig el que he de fer per vosaltres. Cap afany m’agermana tant com el servei a Catalunya. I ho podeu creure perquè jo sóc una bona persona i una bona persona no enganya.
Res no necessito, sóc auster per natura i creences. Fugiria, de tot cor us ho dic, de places i patis i tarongers. El gòtic no és el meu estil, jo soc romànic. Tres parets i mig taulat omplen amb escreix les meves necessitats. La felicitat està al vent. I tanmateix treballo pel cim. Incoherència? No senyors, servei.
Dissortadament, la gent no és bona persona. (Us he dit que jo sóc bona persona?) I brega i malfia i afalaga i s’enfonsa per un bocí d’imperi. Jo, no.
Em sembla que avui no us podreu queixar. He estat transparent com una llengua de foc i més poderós encara. I pels que aneu curts d’escola us ho diré més clar encara. Voteu-me d’una puta vegada i feu-me President de la Generalitat, collons.
LA GARSA PROSTÀTICA
IMPARABLES
RENFE inaugura una nova línia a Catalunya
Recorrien la pell de brau dos combois ferroviaris que eren llegenda. Unien Andalusia (el sevillano) i Galícia (el gallego) amb Catalunya. Era el viatge de l'emigració. Els desheretats de la terra, famílies senceres, s’instal·laven en els compartiments i allí feien vida fins l’arribada. La ruta era llarga, més d’un dia i tenien temps de fer-hi tres o quatre menjades, una dormida, la becaina i alguna baralla familiar. La resta del viatge era un mirar per la finestra, veure el canvi de paisatge, acostumar-se al seu aire, anar paint, en definitiva el que era la fi d’una vida precària.
La RENFE acaba de inaugurar a Catalunya, una nova línia (la RL4) que unirà Lleida amb Terrassa. Aquí no hi ha migració ni nostàlgia, aquí hi ha pressa per arribar. RENFE però es pren les coses d’una altra manera.
El que per carretera són cent quinze quilòmetres, en via fèrria es converteixen en dos-cents setze. Hora i mitja de viatge? No, dues hores i quart, i això els dies que no hi hagi averia, catenària, inundació, coure afanat, suïcida desesperat o vaga de conductor, revisors, estibadors i caps d’estació la qual cosa vol dir, traint la mitjana que acumula la companyia en retards, unes tres hores per viatge al cap de l’any. Algun viatger, al tercer dia de la inauguració denuncia que els vagons ja fan tuf a sardines fregides i un altre ha aixecat acta demanant que s’incorpori un vagó llit comunitari per dies de falles reiterades.
Per entendre millor la situació caldria considerar que estem en temps d’alta velocitat, que les locomotores a carbó i carcassa de fusta desajustada és de fa dos segles i que ja han desaparegut les tribus d’indis interrompent els pas a cada cantonada. El viatge de Lleida a Terrassa és maco però tampoc cal passar-se tres hores d’anada i tres de tornada diàries veien fagedes. Als trens ara hi van usuaris, no viatgers. Són gent que treballa a un lloc i dorm a l’altre. Agafar la diligència no és el millor que se’ls pot oferir però ai las! mireu com devien estar les coses que totes les autoritats estan contentes i cofoies. Un gran avenç passar de tres a cinc viatges al dia, un gran procés a favor de la mobilitat dels catalans, un nou impuls a l'economia regional. Vosaltres agafeu un dia el tren de la RL4 i veureu l’avenç aconseguit.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ASSASSINAT EL CAP DE LES FORCES DE DEFENSA QUÍMICA I BIOLÒGICA
L’espionatge ucraïnès actua a Moscou
Aquest 17 de desembre els serveis secrets ucraïnesos han eliminat Igor Kiríllov, màxim responsable de les armes nuclears, biològiques i químiques russes. Un home d’ètnia uzbeka, que ja ha estat detingut, va deixar estacionat un patinet amb 300 grams de trilita, davant de la porta de l’escala on vivia el militar rus.
Quan va sortir de la seva casa d’un barri de Moscou i va passar pel costat del patinet, l’agent uzbek -a través d’una senyal de vídeo- es va comunicar amb l’exèrcit ucraïnès, que va fer esclatar els explosius des de la ciutat ucraïnesa de Dnipro, morint Igor Kiríllov en l’acte.
Ja un dia abans de l’assassinat, la Fiscalia ucraïnesa va acusar Kiríllov de crims de guerra per l’ús d’armes químiques contra l’exèrcit de Kiev. Eren ja molts els soldats ucraïnesos morts o malferits per les armes químiques i l’atemptat ja feia temps que es preparava. La resposta del Kremlin, però, no s’ha fet esperar. A Kiev han arribat nous míssils hipersònics que han causat múltiples destrosses a la ciutat, amb vàries ambaixades afectades pels projectils.
L’èxit de l’atemptat es deu a un home pacífic i valent, amant de les llibertats dels pobles, que s’ha vist involucrat en aquesta guerra i que ha esdevingut un dels màxims responsables de la seguretat i de l’espionatge ucraïnès. Es tracta de l’Andreu, l’espia català, molt decebut amb l’actuació dels dirigents polítics catalans, i que fa tot just un mes va fer una curta estada a Catalunya per visitar els familiars i els seus amics de la ONCE, i continuar el combat per la llibertat del país. Ell, un home que mai es rendeix, va contactar amb diversos col·lectius i resistents catalans que s’autoorganitzen al marge dels partits polítics per crear i coordinar noves infraestructures de lluita que puguin presentar batalla en un futur proper.
L’Andreu sempre s’ha mantingut ferm en l’esperança i prepara per la primavera actes que donin a conèixer Ucraïna a Catalunya i Catalunya a Ucraïna.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
EL PRIMER MINISTRE FRANCÈS S’ESTRENA CAGANT-LA
Serà per “copion” del rei Macron?
François Bayrou és un apassionat per la història i d’ancoratge polític al centre, dit això, la seva nominació respon a un batibull d’andròmines que va ressuscitant el president de la república francesa empenat en morir amb les botes posades.
I clar, ara a Bayrou li ha tocat formar govern i... ha rescatat a un vell inútil com és Manuel Valls. Tot ha vingut perquè el cicló Chido va arrasar Mayote; el prefecte de l’illa pànica, demana auxili a la dolça França; i el primer ministre diu que té altres preocupacions. El reiet Macron agafa un avió i si planta prometent l’oro i el moro... però després no es recorda del que els ha dit... mentre, François Bayrou, sis anys sense tocar la política francesa, es queda a Pau mirant-se el melic.
Macron sacseja una mica al seu Primer Ministre. Aquest, una setmana més tard decideix que l’antic socialista Manuel Valls torni –com ell mateix– a escena i el nomena ministre de les possessions-colònies franceses a ultramar. Un regal enverinat, ja que la revolta bull a l’illa devastada i abandonada per la metròpoli. Per entendre-ho només cal pensar en la Dana i en el que ha passat a València i tot està dit. I no cal dir que a Manuel Valls, després de les múltiples traïcions i del seu fracàs a implantar-se a Espanya ningú el veu capaç de resoldre les crisis de Mayote, ni tampoc les de les Antilles i Nova Caledònia confrontades a un cost de vida que els natius no poder assolir. De fet, François Bayrou el qualifica de Kamikaze encara que de retop les bufetades li caiguin també a ell mateix. En tot cas Manuel Valls se n’ha tornat a fer de ministre amb la seva dona Susana Gallardo, la rica hereva d’una societat farmacèutica catalana. Per cert, ella escora molt i molt cap a l’extrema dreta. En definitiva, que a les illes podran instal·li-s’hi com a colonitzadors d’origen catalanet.
François Bayrou té un pòsit cultural interessant, llicenciat en clàssiques, ministre d'Educació Nacional, després alcalde de Pau i ara Primer Ministre. Una trajectòria intel·lectual i política d’algú que s’emmiralla amb dos actors de la història: Enric IV i Churchill. De fet també és una mica Jesucrist al Gòlgota si ho mirem des de la singular actualitat... francesa. Una societat polaritzada entre una esquerra que es desvetlla i una extrema dreta que va escalant el poder. Acceptant deixar a l’extrema dreta decidir el ministre de la Justícia, Bayrou i el president de la República insulten els milions d’electors d’esquerra que van votar contra les seves conviccions per “salvar” la república.
Fa sis anys, quan aquest home va ser Alt Comissionat per a la Planificació una de les coses que va publicar va ser un informe sobre la taxa de natalitat i la immigració. No és que hi toqués massa, però cal agrair-li que rellancés el debat sobre aquests temes crucials i no deixés la palestra als acòlits de Marina Le Pen. Llàstima que la seva anàlisi fos molt curta i apocada, i plena d’errors evidents... En aquest sentit, pot sorprendre una frase que després François Bayrou ha utilitzat en totes les seves intervencions mediàtiques: "Hi ha una escassetat de 40.000 a 50.000 naixements a l'any per assegurar la renovació de les generacions". Llàstima que dient això no vegi la pobresa social promulgada pel macronisme. Pena de veure una França plena de comerços tancats, de famílies sense aixopluc, d’infants desnodrits i vivint al carrer... i milers de nous pobres. Per tant, Monsieur Bayrou, és important que les seves anàlisis siguin precises i cal que inspiri una política a llarg termini del seu govern perquè la societat francesa torni a tenir un nivell de vida una mica més acceptable. En serà capaç o serà només un nou inútil al servei d’un altre inútil?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
AMB ILLA GUANYEM TOTS
Guàrdia Civil i Policia Nacional s’incorporen al servei d’urgències
Diga? Urgències! Mande... S’està calant foc a casa!... A sus órdenes, diga... que hi ha foc! Las focas no son de nuestro departamento... Foooc! Le paso con la centralita de la Policia Nacional. Necessito els bombers! ¿Y para qué quiere bombas? Bombers!! Las bombillas se las ha de comprar usted, caballero... Aquí la Policía Nacional, a sus órdenes. S’està cremant la casa... De qué provincia está llamando, caballero... d’aquí de Barcelona... ¿Y cual es su problema, caballero? Que se’m crema la casa... Oiga caballero, aquí no hacemos crema, eso es un Servicio de urgencias, Posi’m amb els Mossos! Lo Mozo tan de vacaciones y no tenemo conexión con el retén porque el operativo tá averiado. Si lo desea le paso con la Guàrdia Civil, espere... Aquí la Casa Cuartel, en que puedo servirle? AHHHHGGGGGG. A mi no me grite caballero.
Prospectiva de text a partir del moment en que La Guàrdia Civil i la Policia Nacional s’incorporin al servei d’emergències del 112. Les emergències poden ser diverses però els resultats seran aquests. La única variant que podria fer trontollar l’auca és la capacitat catalana de fer qualsevol cosa abans no se li cremi l’estofat, inclús parlar en castellà.
El nou President de la Generalitat Salvador Illa, té unes ganes enormes de que Espanya i Catalunya es facin amics. És probable que ho aconsegueixi. La seva bona intenció i voluntat de treball estan fora de tot dubte. També és segura la seva capacitat d’equilibri. De ben jovenet en Salvador col·leccionava cromos i els intercanviava amb els companys d’escola. Molts exalumnes el recorden encara com una fureta canviant la davantera sencera del Barça per un sol defensa de l’Espanyol. Era sempre el primer en acabar l’àlbum però com que era tant escardalenc com ara, temia fer ràbia als amics col·leccionistes i al final del negoci sempre els regalava un cromo a canvi de rés, de complicitat potser. És el mateix que està fent ara com a President. Treballa, regateja amb l’Estat, en treu un benefici i a canvi, cedeix una part molt petita, molt petita, de competències anteriorment concedides. Catalunya contenta (diuen), l’Estat enfortint pactes i la Guàrdia Civil i la Policia fotén el nas en un espai que els era vetat. I escolti, si cal pel bé de la concòrdia que s’integri al 112 la Cia també. Tenir a tothom content és el que compte.
Jo, d’això, en dic un President... LLUFA.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
BON ANY, MARISA
En la mort de Marisa Paredes
Problemàtic definir segons les regles socials vigents la personalitat de Marisa Paredes. Professionalment és fàcil d’adjectivar, gran actriu però i com a esser individual? Un gran secret potser? I si és així, Marisa era el millor que es pot esperar d’un personatge públic. Ser, estar, mostrar-se, participar i alhora mantenir el secret.
El moment que li va tocar viure, obligava a la definició (de fet la societat sempre demana la definició de l’altre, no pas d’ella mateixa). Fatxa o d’esquerres. Si eres fatxa només et calia esperar el retorn de les aigües calmades, si se’t qualificava d’esquerres, ho tenies més complicat perquè una persona d’esquerres havia d’arrossegar incondicionalment una llarga llista de barbàries. Un esquerrà de barba, mini faldilla, guisqui i llit lliure, en cap moment podia qüestionar la tirania comunista però s’havia de mostrar bel·ligerant en qualsevol tic capitalista. Que sí, però que no.
Marisa Paredes, apart, no era una progre anònima, era actriu, treballava de cara al públic en una societat encara molt aferrada al franquisme. Probablement era fàcil passejar per Madrid o Barcelona, però l'Espanya profunda era una altra cosa.
Ella, la Paredes, vivia en aparent normalitat el món contradictori que li havia tocat, probablement tant o més confusa que el mateix món que l’envoltava, però enèrgica alhora. No feia escarafalls es defensava ella sola i quan creia que convenia, defensava tot allò que pensava just. La posició ferma d’un personatge públic no és habitual a Espanya. Una vegada el monopoli de l’esquerra va esquerdar-se, els ídols de la pantalla o la cançó, van anar retirant-se de la protesta. Al seu ritme, la Paredes va continuar sent la mateixa. Aquest és probablement el seu gran mèrit. No ser bandera de cap causa però estar en totes elles i principalment amb la llibertat individual, la seva gran defensa permanent.
No haurà estat fàcil per la Marisa contemplar la deconstrucció d’un món que un dia va ser esperança i ara és fangà. Quan la llibertat personal ha quedat penjada en el record dels que, sigui quin sigui el decorat, no es deixen torçar.
De ben segur que després del seu mutis vital tan discret com la seva vida, la Marisa Paredes gaudirà d’una molt millor nova eternitat.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
JUGAR DE PUNTA
Kavelashvili, de jugador de futbol a President de Geòrgia
Imagineu com a President del Govern Espanyol al lateral del R. Madrid Sergio Ramos? Doncs és el que ha passat a Geòrgia. És difícil explicar la història de Geòrgia, però el lector pot fer servir una fàcil comparació amb Espanya. Un garbuix de país fet d’invasions i independències, dretes i esquerres, monarquies i comunistes de manera que a la que et descuides ja no saps si anar a missa o a la reunió del Partit.
En aquest context, un tal Kavelashvili, ha pujat al poder. El senyor Kavelashvili fou un futbolista normalet, de cultura mitjaneta/baixa i, amb aquella estranya ideologia dretana-esquerrana que vol dir dictatorial.
Ningú no sap per on anirà el futur de Geòrgia. Ni el seu President. La veritat és que no ho té fàcil. La nació està envoltada per Rússia, Armènia, Turquia i Azerbaidjan, una situació geogràfica poc desitjable. De moment Kavelashvili es postula com favorable a la política russo-putiniana però tampoc cal fiar-se’n gaire, el seu gran aliat és la ignorància. Pel que sabem, Kavelashvili es troba a gust amb la tècnica del contraatac com quan jugava a futbol. No comprometre’s massa, defensar la porteria que en aquest cas és el seu poder i quan veu al contrari afeblit, posar-se en punta per si pot marcar. És una estratègia bastant covarda però la més utilitzada per la humanitat, especialment la que té por a perdre el poder.
Molts països tenen laterals drets al poder. Professionals amb ambicions de davanters centre que, degut a la seva escassa tècnica, han acabat rebutjant a base de puntades i faltes les pilotes a corner. Trump és el capità d’aquest equip de destralers que han oblidat el significat del joc i només volen guanyar. La plantilla d’aquests ineptes és llarga i amb el suport del poder, guanyen. A Espanya també tenim al Reial Madrid.
L’únic consol de Geòrgia és que històricament han bandejat d’un costat a l’altre i els seus ciutadans s’han habituat a recolzar-se en una cama o l’altre sense caure. Esperem que mantinguin l’equilibri però per si de cas, no aneu a veure un partit de futbol entre Espanya i Geòrgia.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
UN FATXENDA MENYS
Es tanca el cas judicial promogut pel Jutge Aguirre
Segons el Jutge Aguirre, la Generalitat catalana tenia un pacte secret amb la Rússia de Putin. Els soldats russos esperaven a Andorra l’ordre d’entrar a Espanya, cedir la independència a Catalunya i endur-se tres quilos de pernil Jabugo per soldat. Totes les proves eren falses, rancorosament inventades, una apologia de prevaricació judicial i finalment la causa s’ha tancat. La fi del cas ha coincidit amb la jubilació del fatxenda Aguirre que “por sus huevos” no ha aconseguit més que fer el ridícul. Una vergonya per un estament que, és possible, li atorgui algun premi.
L’EXILI GLAÇAT
La nova vida d’al-Assad
Un dels pitjors moments de l’assassí al-Assad esdevingué l’altre dia quan va haver de deixar l’esmorzar a mitges al seu palauet siri. Tenia pressa per fugir del país que ha esclavitzat. Si ho arriba a saber però, al-Assad s’hagués quedat esmorzant a Palau. L’exili a Rússia és més dur que morir a ganivetades. Síria té sol, és el seu tresor. Rússia té gelor, és la seva pena. Mai no hauria pensat el mandatari criminal un final tan trist. Foragitat de casa seva, casat amb una fura, lleig com un pecat ensumant merda sempre i a Rússia de convidat. Fonts del Kremlin asseguren que des de la seva arribada no s’ha aixecat del llit.
UN MAL INVENT
Les tropes coreanes no encaixen dins l’exèrcit rus
La idea de portar coreans a Ucraïna per lluitar a favor de Rússia ja semblava rara d’entrada però ara s’ha demostrat que és un veritable fracàs bèl·lic i interpersonal. Sembla que els teòrics amics no es poden veure i que quan es veuen no es reconeixen. Els coreans estan que trinen perquè tots els soldats russos semblen iguals i no saben mai a qui han de matar. Per si de cas, disparen a tot el que es mou i encara els més previsors deixen l’arma i corren a refugiar-se a qualsevol lloc de l'Europa que els envolta.
PUTIN PUTINEJA AMB ELS MÍSSILS
Juga a tocat i enfonsat mentre homes morent als fronts
Quan toca Nadals aquest home és torna una mica majara i llavors s’inventa nous jocs de desafiament de cara a occident. Ara li ha vingut de gust estrenar nous míssils o reciclar-ne de vells per marcar, encara més, territori ucraïnès amb edificis destruïts i cossos destrossats.
Llàstima que els déus de la guerra mai matin els qui les provoquen com seria el desig de l’equip Karlitus.
ELS TERMÒMETRES ES TORNEN BOJOS
Austràlia arriba al 47 graus a principis d'estiu
Austràlia estrena estiu austral amb temperatures d’entre 5 i 12 graus per sobre la mitjana. I posats a fer calor hi ha récords nous com el de la població de Walpeup on el termòmetre va marcar 47,3 graus.
No cal dir que incendis i morts per asfixia són a témer en els propers mesos en el territori de l’estat Victoria situat al sud del continent australià. Amb aquesta temperatura no cal encendre el foc per fer-se ous ferrats.
PAUL WATSON ALLIBERAT I DISPOST A LA LLUITA
Els jutges nipons a punt de fer-se l’harakiri
Inesperat però molts ho celebrem que el veterà defensor de les balenes torni a cavalcar. Els danesos s’han girat de cul a les exigència del govern japonès i no l’han extradit. Sobre tot que els japos ja fa més de 15 anys que el volen enxironar per destorbar la caça o millor dit per protegir les balenes de l’extinció.
En tot cas a qui s’ha de criticar és a Interpol que sembla no entendre, a hores d’ara, que els delictes de caire polític mai han estat competència seva.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
C O M A C A B A R E L 2 0 2 4 ???? 
Download in PDF 
