28 january 2022
The translation in English will be soon available
ENS FOTREM DE LLOROS
Nova Presidenta del Parlament europeu
Es diu Roberta Metsola. Maltesa, de dretes. Ja en el seu primer discurs va mostrar la seva capacitat política. Metsola que és una anti avortista reconeguda, va prometre lluitar pel dret a l’avortament. Cinisme? Mentida? Consciència del que vol dir majoria? És igual. La Metsola només serà Presidenta del Parlament, una figura decorativa.
Més importància té que, amb la del Parlament, les dretes han aconseguit totes les presidències de la comunitat europea. Ni els sindicats estan en mans de l’esquerra que manté una impassibilitat digna d’estudi.
A hores d’ara, la política s’ha despullat d’ideologies socials i el que interessa, el que interessa a tots, és l’economia. I si parlem de diners, hem de parlar de Rússia. L’Europa anomenada occidental, tan la dretana com l’esquerrana i probablement d’aquí a tres dies la verda, saben el que cal fer. Enfonsar l’imperi rus. Massa ruble, massa petroli, massa poder.
Ucraïna és l’excusa ideal. En teoria, Europa lluita pels drets humans, per la llibertat d’expressió, per la justícia social ucraïnesa... i en la pràctica per un grapat d’euros. Ningú es pot creure a aquestes alçades que la dreta europea, la que presideix totes les comissions, sigui un vigilant de fiar a l’hora d’assegurar la llibertat dels pobles. Ucraïna és la coartada d’Europa i si alguna avantatge té Europa és que a Putin, ni la filla de Stalin, el podria considerar un demòcrata de tota la vida.
No sabríem predir el final d’aquest nou espectacle polític, el que sí és pràcticament segur és que si Europa continua virant a la dreta, acabarà com el Titànic.
SEGONA PÀGINA
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
Y NO ESTABA MUERTO, NO, NO
Boris Johnson nega participar en una (o més) festes
Està estirat panxa enlaire sobre la gespa d’un parc. A certa distància i amb pistola, el protegeix i no em deixa que m’apropi. Li demano fer-li l’entrevista des d’allí mateix, sense creuar el cercle de seguretat.
Provi-ho, si vol però no la sentirà. Dorm la mona.
Faig un primer intent, cridant pregunto al Sr Boris què fa allí. L’home obre els ulls. És el primer ministre oi? Pregunto per preguntar. S’aparta la perruca dels ulls. Pensa (o sembla) es deixa caure altra vegada. No ho sé. I queda clapat. El guardaespatlles em somriu. Si vol li contesto jo, sempre diu el mateix... No és molt professional però accepto. Es veritat allò de les festes? Que no ho veu? respon senyalant el cos del Boris. I com s’atreveix... a Espanya per exemple, fan el mateix però s’amaguen una mica. Anglaterra és una monarquia, senyora. Espanya també. Estic parlant seriosament, Anglaterra és una monarquia i el poble està acostumat a tot. Ara la reina ja és vella, i els nens ja veu com li han sortit. Així que el Sr Johnson fa de rei, o sigui, el que li rota. Però com es pot fer una festa amb el rei mort? Senyora, les cerimònies reials són llargues i els sentiments curts, han de venir preparats.
I a sobre ho nega. Els reis són així, senyora. Però és que diu que es pensava que era una reunió de treball. Perquè no hi havia drogues sobre la taula, en realitat seria un gran rei... o un gran bufó. Vostè se’n fot de mi oi? No més que el Sr Johnson de tots nosaltres. I el voten. Diu l’home com comiat, als espanyols els convindria tenir una monarquia de veritat. Se’m torça un peu.
LA GARSA PROSTÀTICA
... I PATADA AL VENTRE
La FIFA, atorga els seus premis
Xut ras i “patada” al ventre, així veien el futbol els nostres besavis la tàctica, una mica primitiva però eficaç, per guanyar al rival. Cinquanta anys després, la FIFA utilitza la mateixa tècnica. La puntada al ventre.
F.C. Barcelona. Guanya totes les competicions de l’any (menys una).
Lluís Cortés. Entrenador del Barça. Guanya totes les competicions (menys una) de la temporada.
Alexia Putellas. Pertany al F.C Barcelona i guanya tots els premis individuals de l’any inclòs el que atorga la FIFA.
En uns premis de la FIFA, Lluis Cortés no és considerat el millor entrenador de l’any, cap jugadora del Barça forma part de l’equip ideal europeu. Alexia Putellas, segons la mateixa FIFA millor jugadora de l’any, tampoc.
I si són unes pepes, com collons van guanyar-ho tot?
Diguem que la coherència no és l’especialitat de la FIFA. Diguem que la intel·ligència no és l’especialitat de la FIFA. Diguem que la vergonya no és tampoc l’especialitat de la FIFA. Diguem, potser, que la FIFA es com la MAFIA de l’esport?
Tots sabem que el futbol no és, precisament, un esport d’intel·lectuals però no podrien dissimular una mica aquesta colla de vividors del negoci futbolístic?
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
QUÈ BONICA ÉS CATALUNYA VISTA DES DEL PARLAMENT
El Parlament català, el més antic d’Europa després de l’islandès, és noticia amb els 62 treballadors que han cobrat sense treballar ni estar jubilats des del 2008, arribant l’últim any a 1,7 milions d’euros provinents de l’erari públic. L’escàndol ha esclatat per la investigació d’una periodista, amb moltes dificultats per accedir a la informació. L’expresident del Parlament, Ernest Benach, ho justifica dient que tots els diputats ho van aprovar, i que el context de 2008 era molt diferent del d’ara, mentre que el poeta Narcís Comadira diu que el Parlament català no és altra cosa que uns encants.
¿És comprensible tanta generositat? Ja que ells també cobren lo seu... Així, per exemple, l’exsecretari Xavier Muro cobrava 254 mil euros, el president Aragonès 130 mil i els consellers més de 100 mil, igual que 24 parlamentaris, amb un sobresou variable, tots el diputats fins a 30 mil euros anuals, que supera en molt el sou del president Pedro Sánchez amb 84 mil euros i el dels seus ministres amb 75 mil. Els polítics catalans certament tenen la gran virtut de ser uns gran avantatjats en els negocis que ens van ensenyar els fenicis.
Defensors acèrrims de la Cosa Nostra, han esdevingut una màfia política corpuscular, mentre els mossos segueixen repartint llenya en els desnonaments i cada cop hi ha mes gent que viu en barraques.
Els polítics independentistes que excel·leixen com a retòrics de grans proclames patriòtiques i que parlen sovint d’uns valors ètics i d’una república catalana inexistent, que cada cop esdevé més, en la seva pràctica, una “res pública”. Quan la Generalitat ni tant sols ha estat capaç de defensar i promoure el català i tampoc lluitar per acabar amb l’espoli fiscal de l’estat espanyol.
¿Caldrà que pel bé del país i de tots els ciutadans ens independitzem de la nostra classe dirigent?
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
LLARGUES VACANCES
Aquest més de gener que s’acaba hem tingut sovint cel gris, amb algunes sortides tímides del sol i dies freds que cauen d’hora. És l’ocasió per interrogar-me sobre la manca desesperant de mestres i metges a Catalunya.
De preguntar-se qui planifica tan malament els dos pilars bàsics de la societat del benestar. Bé, del poc benestar que ens queda a hores d’ara.
Tinc una entrevista a punt. He quedat amb una mestra i una metgessa en un bar qualsevol. Davant del bar estan construint un nou bloc de pisos per destrossar encara més la ciutat. Davant també construeixen una plaça en ciment, la penyora a pagar per haver pogut derruir una part més del patrimoni no-protegit de la ciutat.
Les heroïnes de la entrevista són del gènere antiherois. Dues dones trencades pel treball que només la ràbia mou. De primer em sembla difícil poder emfatitzar amb elles però després impossible de deixar-les des del moment en que es destapen. La seva ràbia és un imant, el seu grial un objectiu inabastable. La primera és mestra en una escola pública; fa sis anys que treballa en plaça guanyada per oposicions; està sindicada, s’inscriu a cursos de pedagogia. I per tan se sent culpable, rebutja la idea del fracàs social de l’ensenyament. Dorm malament i a base de droga legal. Ha esdevingut obesa i colèrica, al llindar de la bogeria i amb tot resta una bona mestra. Es prepara les classes. Ensenya i prova de fer pensar als alumnes, i els estima.
La metgessa és una dona alta i esvelta. A l’hospital públic, els seus caps li han fet abandonar la recerca sobre les malalties causades per la obesitat; ara atén els infectats de la Covid-19 i les seves múltiples mutacions. La jerarquia li ha baixat el sou però li ofereixen un plus per que espiï als metges que amb el seu zel donen valor a la seva professió.
La situació polític-social està que treu foc. Els polítics sembla que estiguin en període electoral; és a dir més histèrics que mai i més mentiders que de costum. Esquerra Republicana guanya cada dia més poder a costa d’abandonar objectius i somiar en la gran venjança. Mentrestant aplica purgues en tots els estaments i practica la caça de bruixes socialment parlant. La dreta independentista sembla un codonyat, molt dolç però sense consistència ni territori. L’esquera espanyola juga a manllevar les poques parcel·les de poder que li queden a l’autogovern català. I la dreta, espanyolista, demana simplement que els tancs controlin aquest país que no aconsegueixen dominar i reduir en cendres.
És en aquest context que les dues dones s’han conegut. Es van trobar en les manifestacions en defensa de la immersió lingüística o en demanda de més mitjans per la sanitat pública. Una situació cada dia més salvatge. A nivell lingüístic, més d’un milió de famílies massacrades per una demanda d’una sola família. El Tribunal Suprem és suprematista, soldat de la ideologia de superioritat i dominació, afirmant que ja que els catalans són inferiors en nombre cal dominar-los i que tenen el dret i el poder per fer-ho.
És en aquest context de xarxes hiperpoderoses, aquest entrellat d’organitzacions politico-criminals, de social-prostitució i d’evasió fiscal que les dues dones han omplert l’instancia d’acomiadament voluntari.
Han arribat a la conclusió que el pessimisme és una etapa necessària cap a la saviesa. I la saviesa són unes llargues vacances.
Es calcula que en els propers anys mancaran milers de mestres i milers de metges i que el sistema col·lapsarà completament. Però elles s’hauran escapat de la trampa malgrat saber que sense el concurs dels metges ni dels mestres no hi haurà república o societat futura que valgui.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
UN BON MOSSO (GUAPO)
El Major Trapero, destinat a fer estudis
Amb la feinada que tenen els Mossos (augment de plantilla, manteniment de les Brimo, reorganitzacions i nomenaments), ara van i foten al Major Trapero a estudiar. Li han proposat encapçalar una unitat d’estudi i anàlisi.
Fa un parell de setmanes parlàvem de Trapero sota el títol de “vendetta”. Això no és una “vendetta”, això ja són ganes d’emprenyar.
Hem perdut molt amb el canvi. A Trapero se’l veu un policia de debò, com els pares bons que només amb la mirada aturen qualsevol intent de rebel·lió filial. Els seus substituts semblen trabucaires, camperols vestits de diumenge. Representen més uns jutges de pau que policies. I la policia s’ha de notar, gairebé olorar si vol ser creïble.
Ens dol imaginar a l’ex Major, fent teletreball amb sabatilles al menjador de casa omplint dossiers plens d’estratègies policials que sap perfectament ningú no es llegirà. No cal ser massa llest per entendre que si no es confia en una persona menys es confiarà en les seves estratègies.
Dit tot això, que ja és molta alabança per un policia, també caldria preguntar-se que hi ha darrera aquest estoïcisme de Trapero. Puja, baixa, va i ve, saluda, parla i calla amb la mateixa cara. Ningú l’ha vist somriure mai. Tot, des de l’emoció al pensament, queda amagat entre aquelles espatlles de general.
L’heroi perdura en el temps si repeteix constantment la seva gesta, la que sigui, i a ser possible, amb les mateixes paraules. L’heroi que s’engresca i comença a explicar la seva vida d’abans i de després de la gesta, té molts números per acabar a la picota. Potser el Major Trapero fa bé de mantenir l’esfinx immutable en els segles dels egipcis.
I parlant de policia i polítics, a qui podem donar la LLUFA?
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
CATALÀ A LA LLAUNA
La Conselleria de cultura vol doblar pel·lícules en català
Dallas va fer molt per normalitzar el català. Aquesta era la frase líder dels catalans autonòmics i l’èxit de l’autonòmica TV3. Fa quaranta anys d’això i estem igual.
Suposadament per contrarestar l’enèsim atac de la dreta a la llengua catalana demanant un 25% d’escola en català, la Conselleria de Cultura de la Generalitat s’ha reunit (o diu que es reunirà) amb Netflix, HBO i Amazon, per aconseguir el doblatge al català de deu mil pel·lícules. A Catalunya es podran veure en versió catalana –si les negociacions avancen- les mateixes pel·lícules que fa uns anys havia vist en castellà (aposto que moltes seran en blanc i negre) i això farà pàtria. Probablement.
Hi ha una altra solució. Potenciar la indústria cinematogràfica catalana de manera que els catalans tinguin cinema propi i no aliè doblat a la nostra llengua. Entre aquest FER cinema i DOBLAR cinema hi ha el futur de la nostra indústria, però també la possibilitat d’exportar idees, tècniques, temes, és a dir, el futur del nostre país. No és el mateix copiar un Rembrandt o fer d’una tela en blanc una creació. La que sigui. Les ajudes, però, es donaran als qui copien. Per què? Per què cal fer una còpia més o menys encertada de Rembrandt, quan el que volem pintar és una orgia entre conills? Per què la Generalitat no compra teles i olis per ajudar als catalans que volen pintar conills?
La resposta no està en el vent, està en l’oportunitat política, en el cost de l’empresa i potser també en la desconfiança que l’autoritat té en la capacitat creativa del nostre poble.
Una llengua és ben poca cosa per sí mateixa si no hi ha una cultura que la potenciï i un poble que la visqui.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
MAMBRU VA A LA GUERRA
Espanya s’apunta a la guerra a Ucraïna
La Ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles, ha anunciat acompanyada per l’orquestra i cors de l’exèrcit, el seu recolzament a la unió militar europea en contra de Rússia. Abans no els diguin que no cal, Espanya ja ha fet sortir el seu primer vaixell (que flota) cap a zones de conflicte. Després en portarà un altre I DOS AVIONS! Una força capaç de fer tremolar Rússia de cap a peus.
La notícia però està en la forma de l’anunci. Margarita Robles de to baix en general, ha tret tota la seva energia en fer el comunicat bèl·lic. En realitat ho tenen fàcil. El discurs és el de quan l’armada invencible i només cal posar-hi èmfasi. La Robles n’hi ha posat i a punt ha estat de fer saltar pels aires els sostenidors que porta. Al parlar de la guerra, als polítics, inclús els més pacifistes, se’ls infla el pit igual que a un fumador en la primera calada que fa després de dues hores d’abstinència. Els polítics, com els fumadors, es senten realitzats.
No cal dir el clima d’eufòria que l’anunci ha provocat dins les forces armades. Ja es veuen engegant màquines, posant-hi oli, llegint les instruccions d’ús de vaixells i avions, navegar o volar (no està confirmat que els avions volin), rebre ordres, donar ordres, arrasar el barri xinès de la ciutat on els facin aparcar i al cap d’uns dies tornar a casa aclamats per VOX. Alguns tindran medalles, algunes remunerades que sempre ajuda a la jubilació i tots feliços perquè han lluitat per la pau.
Aquest és allò que se’n diu, un context de merda.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
EL PREU DEL PODER
Colau imputada
“Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor”. Molt probablement aquesta era la idea de l’alcaldessa Colau quan, segons diuen, va derivar una sèrie de milions a organismes que li eren propers i estimats. Bona causa. Vist d’una altra manera, el que deriva la Colau irregularment són diners de l’Ajuntament per a tots, no pels seus amics. Mala causa. El perill –vista la llarga experiència política espanyola– és tenir 80 milions a la teva disposició per concedir o denegar suports a amics o enemics. És a dir, per aprofitar el poder pel que et roti.
MINI EXPECTACIÓ
Eugènia Gay, nova delegada del govern a Catalunya
Teresa Cunillera ha dimitit. Diu que la cosa va tan bé que Espanya ja no la necessita. Molt optimista és la xicota. Per substituir-la posen a Eugènia Gay. Filla de... amb historial... idees.... Eugènia ha fet el discurs protocol·lari del diàleg i l’entesa. Que boniques són aquestes paraules, quantes esperances aixequen entre la multitud. Després la Gay farà el que vulgui perquè una vegada oberta la porta del diàleg ha afegit, “diàleg dins de l’estat de dret”, o sigui, el seu, el d’Espanya. El de sempre. Això són bones intencions i el demés són punyetes.
AYUSO GUANYA LA PILOTA D’OR
Tretzè premi per la Ayuso
Sant Pere va negar a Crist i Crist li va recriminar. Ayuso nega tres-centes vegades al seu partit i guanya tretze premis. Els temps volen. Fa quatre dies el Pablo Casado hauria repudiat la seva subordinada i els seguidors de Casado l’haurien cremat a la pira de les bruixes. Ara li donen premis. Qualsevol dretà de pro, es veu obligat a premiar a la “xulapa de Chamberí”. Té més trofeus que institucions madrilenyes hi ha. Té la casa plena de trofeus. Ja s’ha fet dues vitrines noves i els premis segueixen caient. La qüestió és anar a la contra... del que sigui. De Madrid al cel, previ pas per una casa de salut mental.
I ARA ENS DESTROSSARÀ EL CEL?
Ricard Bofill es rebutjat per Sant Pere
L’arquitecte català més internacional de tots ja no podrà destrossar més barris de Barcelona, de París o d’arreu. Se li ha acabat el temps, ha sortit per la petita porta comuna a tots els mortals.
S’autodesignava com “nòmada” ja que havia fet destrosses a tots els continents dissenyant i planificant places, aeroports, ports, teatres i alguna vivenda emblemàtica com el Walden 7 a Sant Just Desvern preparada per facilitar els suïcidi dels seus veïns.
Però al Cel han estat contundents! Tu aquí no hi entres! No volem que ens el destrossis encara més! Ja en tenim prou amb dictadors, generals i grans capitalistes que provoquen el caos permanent.
OBJECTIU DE SÁNCHEZ: L’EMANCIPACIÓ
La llei d'habitatge, pendent des de fa vint anys!
El govern de Pedro Sánchez, ha aprovat una ajuda de 250 € al mes, dirigida a persones d'entre 18 i 35 anys perquè fotin el camp de casa dels pares d’una punyetera vegada. A banda de l'edat, cal complir el requisit econòmic de cobrar un sou inferior als 24.318 euros.
A Espanya hi ha sempre quelcom de pervers en les ajudes governamentals. Vejam, amb aquests diners de tope un interessat cobraria uns 2.000 al mes. Pagaria en impostos uns 2600 any. Un lloguer de 900 al mes, ho sigui 10.800 a l’any. Sumant que cal menjar, vestir, electricitat, gas i un llarg etc li quedarien 900€ al mes.
Dons 900+250 sumen 1160€. Potser no està tan malament vist el pati espanyol. Però tranquils, ho donen perquè la UE els ha obligat després de tants anys buits d’ajudes per a la ciutadania.
AYUSO SUPERSTAR O NOVA PASSIONARIA?
¡Madrid será la tumba de los pobres!
A nosaltres el que ens agrada són els seus discursos. Inflamatoris i contundents. Ens recorden a la Passionaria del “En Madrid no passaran” i que quasi ho va aconseguir però Franco va arribar i li va desfer la paradeta.
De moment a l’Ayuso de verbositat potent i gran defensora de Madrid, ningú gosa plantar-li cara. Ho han intentat molts i molts i tots han fracassat.
Diu: Madrid no quiere ser "dependiente de nadie". Reivindico mi gestión de la pandemia. Pensa: vaig construir hospitals provisionals sense metges ni equipament. Ara proclama: Madrid ayuda al alquiler y la maternidad. En privat diu: lo he dicho unas horas antes que el gobierno las aprobara y que pagará el estado y la UE.
MADRID será el Madrid de las empresas, inversores y visitantes. Que nos miren como ejemplo de actitud ante la adversidad. Quina trempera sentir-la!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
L’ARCÀDIA DE L’IMPOSSIBLE
POTSER ERA UNA TERRA ALHORA SALVATGE I CIVILITZADA, ASPRA I GENEROSA, PLUJOSA I ASSOLELLADA, ON ES TREBALLAVA TANT COM ES DESCANSAVA. TAMBÉ ERA LA SOCIETAT IDEAL A DESTRUIR 
Download in PDF 
