15 august 2021
The translation in English will be soon available
PRIMERA PÀGINA
A ABSENTIS DEAE (les deesses desaparegudes)
La dona en general viu la marginació, la deslleialtat, el menysteniment, l’agressivitat del mascle... però hi ha una espècie femenina que ha sabut sobreviure en un paratge que fins ara l’hi era vedat: la dona política.
Un gran avenç, segur, però no pas a Espanya. Aquí, la dona política s’ha limitat a observa les conductes dels mascles i una vegada apreses, l’ha mimetitzat. Mala cosa imitar, pitjor cosa imitar un exemple dolent, fatal afegir a la imitació una superactuació.
El resultat de l’experiment ha estat que en poc temps, personatges femenins absolutament desconeguts s’han fet les protagonistes de l’espai polític. Res podia fer-se sense elles, sense el seu consentiment. Han manat, insultat, mentit com el que més. Moltes han acariciat el poder, algunes has arribat a tocar-lo, però a velocitat masturbatòria, a continuació la caiguda lliure sense planejar. S’han passat. Totes, menys la Sr Colau, MATRONA CONSIDERAVIT (mestressa de la casa) de Barcelona.
L’extra va per aquestes dominatrix de pas que han deixat més d’un cul escaldat.
SEGONA PÀGINA
ADA COLAU. DEAE VERBUM
La Colau te una avantatge sobre les altres dominatrix espanyoles. No li cal amenaçar, només la veus i t’acollones.
El seu origen és l’àgora, la plaça pública on les coses es discutien abans que les centúries fessin la seva feina. Ella te l’arma de la paraula. Parla molt i parla bé. Quan cal acompanya la paraula amb una expressió aspre, quan li convé els seu rostre agafa un to maternal. És l’ambivalència en estat pur. I com a tal pot dictar lleis a favor de la seva obsessió personal (l’ecologia) i alhora fer pagar l’impost de circulació als que no poden circular per ordre seva.
L’àgora personal de la Colau és Barcelona (Barcino). Està decidida a convertir la ciutat en un microcosmos verd amb micos als arbres i Guàrdia Urbana als carrers. Però ho fa sense cridar gaire i això li dona aire (encara que no ho sembli quan respira).
La Colau, es manté al capdavant de la política municipal perquè enlloc d’insultar, acarona. No se la pot definir com a Dominatrix clàssica. Ella és com una mare o una dida generosa. Això sí, una mare súper controladora... I aquestes senyores també fan mal!
TERCERA PÀGINA
CAYETANA ALVAREZ DE TOLEDO. NOBILIUS FURIOSAM
Coneguda per molts com “La boja de la colina”.
Noble (només per família) barreja de francesa y argentina amb vocació espanyola (nacionalitzada un any abans d’entrar en política). Llicenciada per Oxford en Història de la mala llet. Número ú de la promoció. Autora d’un diccionari d’insults en tres idiomes.
Dominatrix puntal del P.P. Es caracteritza per portar en les sessions de sado, una llarga serp enrotllada al coll (a vegades li han de fer les serps a mida). Per entrar a la seva pàgina web, necessites la majoria d’edat i ser policia o torturador civil.
La Furiosam no tenia ni idea de la política però sí del poder, que li encanta des de petita. Mentre aprenia a llegir obligava al seu mestre a estar de cara a la paret amb orelles de burro. Després, al entrar al P.P. va utilitzar la mateixa disciplina amb els seus companys de partit. A la llarga però li resultava més difícil que els col•legues de Madrid s’agenollessin davant d’ella, i es traslladà a Catalunya per fer postrar a tot un poble. Això l’hi donà molta populararitat entre els populars, però les eleccions (acostuma a passar amb la dreta) la van deixar sense clientela. Havia aspirat al lideratge, però se la va fotre. Un cop dur per tanta noble dignitat que va tornar a marxar amb la cua entre les cames (tot insultant, clar)
Si vol seguir aspirant a un futur polític, no te més remei que ajuntar-se amb Vox. Ben mirat Vox s’apropa més a la mentalitat de la Cayetana que el PP, però te un problema. A Vox, com en qualsevol grup d’animals salvatges, només hi ha un amo. I la Cayetana hauria de deixar el seu paper de domintarix, baixar el cap i convertir- en masoquista i això costa, la Cayetana te massa coll per doblegar-lo.
El futur de la Cayetana és més aviat negre i solitari, com el de les girafes que passen el dia buscant un arbre i al final s’han de menjar les punxes.
En definitiva, un dels personatges més repel•lents del museu dels horrors dretans.
QUARTA PÀGINA
SUSANA DIAZ. DOMINA SULTANA.
Fa anys un noviet va deixar-la per anar a treballar a Catalunya i des d’aleshores no suporta als catalans. Però li va anar bé. El noviet està en atur per llarga malaltia, (a l’obra li va caure una bastida i ha quedat coix) mentre que a ella, gràcies a la fòbia catalanista, se la coneix per la sultana d’Andalusia. Poca conya.
La sultana és agradable quan dorm... de costat, sense roncar. Una vegada desperta ja és una altra cosa. Massa accent, massa Espanya, massa ego, massa massa.
La Sultana, tan bon punt va arribar a veure el seu nom a la premsa, va oblidar entre el turbant i les gasses, que era una dona, es va eixarrancar de cames i va anar directe cap els homes del seu partit. Ella era el poble i els altres uns senyorets. La intenció era bona, honesta fins i tot, però l’estratègia, lamentable.
Es com si algú s’anuncia com a “sensual dominatrix” i quan arriba un client el rep amb rul•los, bata i li fot una hostia en traspassar la porta. Home no, la cosa necessita la seva posta en escena, la seva preparació.
Feia tres dies que havia guanyat les eleccions i la Sultana ja anava contra el seu líder natural de Madrid i amenaçava de Tortosa a la Seu tota la terra catalana i a punt va estar de demanar la independència andalusa a lo Blas Infante. Senyora, per Déu!, una mica de calma!
Mirat de lluny, La Susana Sultana fa una mica de llàstima. Amb quatre passes (això sí que ho tenia, una gambada ampla) es va trobar regnant Al Andalus. Al Sud veia Africa (massa gran) i al nord, Espanya i com els àrabs de temps passats va dir-se: doncs anem a conquerir Espanya. I ara està a casa. Igual, igual que aquella dominatrix amb rul•los, que passada la primavera ja no troba un cul per fuetejar i acaba casada amb un mascle de bar i atur que li fa la vida impossible i a sobre, la pega.
Com el mateix regne de Granada tot te la seva fi.
QUINTA PÀGINA
ISABEL DIAZ AYUSO.
LA JOIA DE LA CORONA. (DE CORONA GEMMA)
També coneguda per la Summa sacerdotessa, habita la “Real Casa de Correos” des d’on contempla cada matí, a la sortida del sol, el seu regne.
Pertany a la darrera fornada de Mistress polítiques i n’és la líder indiscutible. Gresol de totes les estratègies fatxes. Impúdica a l’hora de llençar les seves falsedats, cínica, oportunista, populista... Parafrasejant a un poeta català, es pot dir: Ayuso, cos rebaixat, fortor d’esquer, peus seguidors de totes les tresqueres, cridaire, mentider i dona de mal, Ayuso, la llengua de punyal.
Te dues idees que es complementen, fer de Madrid la capital mundial de la llibertat (de beure cervesa) i arrasar Barcelona. El tercer desig no és una idea, és una obsessió: carregar-se el govern del PSOE amb COMU que ella identifica com a contuberni jueu maçònic comunista independentista, que sona bastant a passat. Un passat que la Ayuso enyora fins a tal punt que fa les vacances al “Valle de los Caídos”, que no és el que era, però que reforça l’ànima.
La seva habilitat en maniobrar l’ha portat a la Presidència de la Comunitat de Madrid del braç de Pablo Casado, però una vegada asseguda al cap de taula, ha començat a desmarcar-se del seu mentor.
En contra de la lògica més elemental en una Mistress, la Ayuso és més anti-feminista que anti-masclista. El algun lloc va deixar escapar un sipi sobre les feministes que, segons diu, tenen por al sexe masculí perquè creuen que és una arma de Satan. OK
La Ayuso basa la seva fe en tres punts essencials: Déu, la Monarquia i Franco. Bona aposta.
Quan va voler renovar el seu carnet de Mistress professional, el Ministeri de Sanitat va negar-li per excés de vehemència. Sembla que de cada tres clients, dos acabaven a l’Hospital. Massa salvatge.
SEXTA PÀGINA
INES ARRIMADA
MULIER PERICULOSUS
Arrimadas és una dona ambiciosa de poder; també és una poligonera que insulta i menteix sense complexes per poder liderar un partit que se’n va a la merda. Inés només va ascendir mentre no es va moure de Catalunya. Però quan es va obsessionar fomentant odis i fent la feina dels grans partits espanyols, per anar a Madrid ningú li fot cas.
Han estat mesos de teràpia llarga. Mesos de discussions i reflexions sobre la greu crisi identitària que travessa la líder del partit Cs. I ha arribat l'hora de la veritat, mirar-te davant del mirall i verbalitzar el que vols ser quan siguis gran. De la resposta depèn la supervivència de la formació taronja i de la seva capacitat de resistir l'ofensiva d'absorció que el PP va desencadenar de manera hostil.
Arrimadas vol passar pàgina dels èxits de Catalunya, el desastrós funcionament a Espanya l’han posat al trampolí dels salts mortals suicidaris. Aquest és el l'objectiu, justificar que té una discrepància amb personalitat pròpia i amb un projecte polític entre la socialdemocràcia del PSOE i els conservadors del PP.
Arrimadas defuig definir-se per la geografia –el centre– sinó per la ideologia. Per això, més que mai, se centra a defensar un projecte liberal, irreconeixible com a tal i que ofereixi seguretat al votant davant les vaivens dels últims temps. En definitiva, fer del liberalisme el gran identificador de Ciutadans per resistir els atacs.
En aquesta diferenciació de futur amb el PP Arrimadas invoca polítiques socials i drets individuals, com l'eutanàsia, el matrimoni igualitari, els diferents models de família, el dret trans o la gestació subrogada-
Però pocs espanyols podran entendre què significa ser liberal al segle XXI, i alhora progressista. Mentre tampoc s’absté de jugar amb l’extrema dreta...
Dona dura, típica imatge de dominatrix... no accepta jugar petit i se’n va a Madrid... i torna a guanyar més poder dins el partit Cs però els espanyols se la carreguen a les urnes. Ara vegeta i fa de mama...
SÈPTIMA PÀGINA
CRISTINA CIFUENTES
FEMINA PUTREFACTUM
Una vegada hi va haver la caiguda de Cristina Cifuentes, ex-estrella emergent de la dreta espanyola, expresidenta de la Comunitat de Madrid i que finalment se’n va haver d’anar a casa sense bitllet de tornada.
Qui se’n recorda avui de quan va dir: "Renuncio a ser presidenta de la Comunitat de Madrid" després d’haver resistit durant un més, un dels atacs més durs que la premsa en castellà hagi mai fet. "Vaig suportar durant més de 34 dies una exposició pública permanent, linxaments matí, migdia i nit".
Va morir amb les botes posades però amb olor a cadàver putrefacte. El diari d'esquerres en línia eldiario.es l'havia acusat inicialment d'haver obtingut un màster en dret públic de manera fraudulenta en una universitat pública, al•legant que no hi havia rastre de la seva tesi final o que algú se l’hagués creuat a classe. La controvèrsia es va convertir en explosiva quan la mateixa Universitat Rei Joan Carles de Madrid ho va admetre.
Cristina Cifuentes, filla de militar, va mobilitzar les seves tropes i iniciar una defensa desesperada gràcies al suport del cap de Govern d’aleshores Mariano Rajoy.
Però va ser des d'un mitjà de comunicació de dretes, Okdiario, que va arribar un vídeo mostrant-la buidant la seva bossa davant del vigilant de seguretat d'un supermercat.
Cristina Cifuentes va confirmar l'autenticitat del registre, assegurant que havia tret "involuntàriament" productes cosmètics per valor de 40 euros. Allò va concloure el seu cas.
I mira per on, així li van trencar totes les línies de defensa malgrat que des de l’arc polític d’esquerra i dreta van sorgir veus en defensa seva sota la màxima que "ningú mereix ser destruït com a ésser humà".
El cop va ser encara més dur per al Partit Popular (PP) perquè Cristina Cifuentes apareixia, fins i tot més enllà del seu camp, com una moderada i renovadora d'un partit esquitxat per la corrupció permanent.
La seva elecció el 2015 va marcar un punt d'inflexió a Madrid, comunitat que representa el 20% del PIB espanyol, i laboratori de les personalitats més marcades a la dreta del PP.
Cifuentes era una gota republicana en el mar del seu camp predominantment monàrquic. També havia fet de la lluita contra l'homofòbia una de les seves prioritats malgrat les reticències de la dreta conservadora. I també es va enorgullir, irònicament, d'haver pres mesures contra la corrupció, i va defensar el seu acord amb els falsos centristes de Ciutadans quan el PP, esquitxat d'escàndols, va tancar files.
Ara que el temps a passat podríem pensar que feia massa nosa als seus? 
Download in PDF 
