28 february 2025
The translation in English will be soon available
LA BECAINA DEL CANONGE
Eleccions a Alemanya
L'AfD d’ultra dreta puja però no mana. CDU/CSU de dretes manarà però no puja. L’SPD ni puja ni mana ni se l’espera però farà aliança amb Merz i deixarà a la faxista Weidel a l'oposició. Exactament el que observadors, especialistes i enquestes havien previst. Exactament el mateix que va passar a França fa quatre dies i pràcticament a la resta d’Europa. Temor a l’allau totalitarista, massiva participació a les urnes i un escenari final força similar al que hi havia abans de les eleccions però amb la llarga ombra del nazisme amenaçant.
Europa està jugant amb foc i es cremarà igual que els ja socarrimats americans. La força de la dreta arrasa. No és ideologia, és simple incultura, però arrasa igualment. Damunt la ignorància col·lectiva s’està construint una internacional nacionalista, xenòfoba i radical que a poc tardar farà molt mal a les incipients col·lectivitats progressistes. Culpa d’elles? Potser sí. Amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat no s’arriba massa lluny en aquest món construït a base de la pobresa social i mental de l’individu. L’esquerra s’ha quedat sense discurs i la dreta apel·la descaradament a la pulsió del baix ventre.
Alguns optimistes pensen que els resultats francesos i ara els alemanys han aturat l’arribada dels llops. No és cert. Si alguna cosa te el llop apart voracitat, és paciència. No ataca de cara, busca l'esquena de l’enemic i l’envolta i l’envesteix en un sorollós remat afamat.
Le Pen, Weidel, l’austríac Kickl o el neerlandès Geert Wilders, no es senten gens decebuts pels resultats de les eleccions en els seus països. De fet han guanyat i en són molt conscients. Només cal esperar.
La dreta ha aprés -Al·leluia!- una cosa. Fins i tot ells, els hereus de la terra, han d’esperar. Ja no poden violar pel dret de cuixa, ja no poden robar per reial decret, no poden cremar heretges via Inquisició. Necessiten una mica de calma. La calma que va d’unes eleccions com les d’Alemanya fins a unes altres probablement avançades d’aquí a poc temps. L’afany de poder l’aniran alimentant en reunions i congressos entre ells, en càntics i fermes abraçades. Mentre, la dreta tranquil·la, fa la migdiada del canonge tot esperant l’àpat principal.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
EL CONSELLER PUIG NO VA NÉIXER AMB LA FLOR AL CUL
Jutjat el Conseller Puig pel cas de Sixena
Bones, sóc en Nícar, l'oca que apareix als peus de la Verge en el retaule de “La Inmaculada decebuda”, obra barroca que havia estat gloriosament exposada al Museu d’Art de Lleida i que fa set anys la Guàrdia Civil va traslladar a Sixena, poblet molt bufó situat als Monegros d’Osca.
La religió, com tots vostès saben és apolítica (sóc oca però no tonta) i per això els representats en quadres i monuments eclesiàstics no podem opinar sobre conflictes humans. Si puc dir però que fa set anys que tinc fred i jo encara m’espavilo perquè tinc plomes, però a la Verge la tinc glaçada.
La neutralitat que em caracteritza, no em permet opinar sobre la decisió de ser traslladats de Lleida a Sixena. Déu me’n guard. Ara bé, una vegada traslladats, tampoc estaria malament donar-nos acolliment adequat. Som grans, jo porto quatre cents anys estampat al costat de la Verge i vulgues que no, la humitat es nota, sobre tots als peus (o potes si preferiu). Però a Déu el que és de Déu i als homes etc...
El que sí ens ha posat a tot el bestiar representat en aquesta col·lecció en alerta és la conducta municipal de la nostre actual residència. El jutge ha demanat al Conseller Puig com a penitència dos anys de inhabilitació i sis mil euros de multa. Massa? Poc? Just? Injust? Allà vosaltres. El que no sembla equilibrat és que l’Ajuntament de la formosa vila demani augmentar la pena del Conseller a presó i multa de cent seixanta mil euros per haver retardat la nostra arribada al Monestir de Sixena. Si tanta pressa tenien els municipals de Sixena per recuperar-nos, no s’entén que portem set anys tancats en les mateixes caixes tal com vàrem arribar, exposats als vents, els freds i les humitats de la zona. No s’entén que no ens vulguin mostrar als sigenencs o vilanovins que omplien la plaça el dia de la nostra arribada amb llàgrimes als ulls, no s’entén que portin set anys fent reformes per acollir-nos mentre a diari escoltes els cruixits de les obres veïnes que mica en mica van quedant fetes miques com nosaltres mateixos. Tenien pressa per tenir-nos i gaudir-nos o només volen tocar els nassos al Conseller Puig?
Sabem de fa segles que a Espanya s’improvisa, però potser no tant, hòstia.
LA GARSA PROSTÀTICA
VIATJANTS DE COMERÇ
Illa i Collboni viatgen a Bèlgica
Temps era temps que el meu oncle, reconegut viatjant de comerç català reconvertit després de la guerra civil espanyola en contrabandista, explicava les anècdotes i experiències dels seus viatges. Tenien molta gràcia.
Els viatjants –segons l’oncle– tenien dos secrets: una maleta ben plena i millor ordenada on es mostrava el gènere i una memòria (recolzada per una llibreta de viatge) on a cada nova visita es preguntava al botiguer com anava el mal de cap de la seva sogra (que havia patit durant la darrera visita del comercial dos o tres mesos abans).
Illa i Collboni, de maleta poca. Un parell de dossiers arrugats de tanta anada i tornada i una col·lecció de bolígrafs amb la Sagrada Família gravada. Illa i Coolboni, de memòria, no gaire. Van atrafegats tot el dia amb coses noves i quan arriben a Brussel·les, ja no saben que hi han anat a fer i de com es troba la senyora del cònsol espanyol, ni ganes de preguntar-ho. Aleshores digueu, què van a fer cada dos per tres els polítics catalans a Brussel·les. Amb el Puigdemont no es parlen i tampoc tindrien res a dir-se i les diverses oficines europees en quan veuen arribar a un català tanquen la porta.
Barcelona té prou problemes de tot tipus com perquè el Collboni vagi a planificar altres ciutats europees. Potser si es quedés a casa, les rondes s’eixamplarien, i els túnels es foradarien, i els lladre tindrien cases on apartar-los de la feina.
Catalunya està quedant com una roca aïllada a l’est d’Espanya que d’aquí a quatre dies només serà camp de pastura. Europa ja sap que a la roca es parla català (el Govern espanyol els hi recorda cada dia) però les cabres no parlen. Una indústria tampoc aniria tan malament, encara que fos agrària.
El meu oncle viatjava per guanyar-se la vida. Ni al Collboni ni a l’Illa els fa falta. No cal tan de viatge. D’altra banda, no sé si per parentesc o per Arthur Miller la imatge del viatjant és trista, caminen desmanegats, amb les cames arcades, el vestit arrugat i una cara que es resisteix al somriure de debò. El meu oncle va millorar molt quan es va fer contrabandista i va augmentar els ingressos considerablement. Al final semblava un senyor. Potser si Illa i Collboni s’hi dediquessin en podríem treure alguna cosa més.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
OBTUSOS
El P.P. boicoteja l’eliminació del deute autonòmic
La sortida dels membres del P.P. del Consell de política Fiscal hauria de penjar-se a totes les escoles municipals per mostrar gràficament el que és un angle obtús. Els alumnes no ho oblidarien mai.
El conjunt dels consellers sortint de la sal, amb cara seriosa i transcendent com si enlloc d’una pífia monumental que hauran de corregir en quatre dies, haguessin salvat Espanya. Paraules contundents per justificar l’injustificable, és pur teatre. Del dolent. De no ser per la importància del tema és una imatge gairebé entendridora veure a tanta gent gran jugant a marrecs enfadats d’escola.
La cúpula intel·lectual del P.P. ha decidit en una orgia patriòtica, renunciar a més de vuitanta mil milions d’euros que es repartirien entre totes les comunitats autònoms perquè a Catalunya n’hi tocarien prop de divuit mil milions. Estan agafant pràctica els Populars en cagar-la. No fa gaire van anar en contra de l’augment de salari mínim fins que a darrera hora van haver de pujar al tren. Ara hauran de fer el mateix. Com poden justificar entre els seus votants andalusos per exemple que la seva comunitat renunciarà a mils de milions perquè el seu partit no els vol? Naturalment utilitzaran la mentida però tot i així és un marró de difícil digestió.
La política mundial necessita d’una reforma en profunditat. Tornar a discutir seriosament pensant en el millor per la ciutadania. Introduint les esmenes que calguin però aprofitant el bo que pugui tenir la proposta original. Els pobles no es poden permetre oposicions de TBO. Gent ruca que només pensa en eliminar als altres, gent que es fa passar per estadistes quan mentalment no arriben a la adolescència. Criatures que es mouen per filies i fòbies, enganxadets a les faldilles de la professora.
Necessitem amb urgència un mínim sentit del ridícul, entendre que no n’hi ha prou en fer la traveta per divertit que sigui veure caure a l’enemic. Acceptar la bondat d’una Llei quan beneficia a la majoria del país enlloc d’encabronar-se perquè a una part d’aquest país també li pertoca un tros de pastís. No es pot ser tan infantil, ni tant obtús ni tan pocavergonya, ni tan mal parit.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
COM ANTES
Els Promotors d’habitatges socials, demanen mesures higièniques
Consti que ho entenem. Ja fan prou i potser no caldria picar-los encara més, però haver anat als campaments de la Falange marca. Marca i et deixa un toc d’exigència social.
El cas és que els ferms empresaris del totxo han aconseguit un petit acord amb algun estament oficial per construir més pisos però amb una excepció, que la gent normaleta, joveneta o velleta de renda normaleta, joveneta o velleta, tinguin alguns pisos disponibles dins els blocs a construir. Econòmicament no hi ha pèrdua, el govern es fa càrrec de la minva d’ingressos dels empresaris.
Una feinada fer els planells. Els davants per la bona renda, els darreres (sense balcó) pels altres. D’acord, però hi ha més problemes. El que per un propietari de ronyó cobert pot ser una sala massa petita, no li cal a una parella normaleta, no és el mateix. I així fins els dos lavabos complerts o amb dutxa (segons renda) o el parquet de fusta noble o el plàstic d’imitació a fusta... Aquestes coses es comprenen. I al final, l’entrada. Com entren a l’edifici els veïns. Barrejats? Home, fort.
Quan Franco encara creuava amb la seva creuada, els edificis dels senyors ho tenien clar. De front, cara al passeig, l’entrada dels senyors, al costat fent cantonada, la porta petita dels bandarres que eren el servei i altres classes inferiors que alhora pujaven en el muntacàrregues per evitar males olors a l’ascensor entapissat. Bé, doncs ara l'arquitectura s’ha trobat amb el mateix problema. Per on entren els que gairebé no paguen, barrejats?
L’alerta es va fer pública mitjançant una senyora educada en el socialisme imperant, de bona parla i millors sentiments que ni s’atrevia a protestar gaire però si que, home, una mica de tacte...
Sembla que es faran dues portes. La bona i la d’entrar. La bona pels senyors que han pagat com Déu mana, la d’entrar, pels altres.
És bonic de veure com la societat avança, com l'escolarització ha millorat el respecte als altres, com la democràcia ha servit per fer-nos a tots igual, com del jaç falangista en treus justícia social, com poc a poc, es valora més la persona que el seu capital. Emociona i et fa sentir més proper a... LA LLUFA
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
ESTADÍSTICAMENT, ANEM REGULAR. I A LA PRÀCTICA? TAMBÉ
Darreres estadístiques sobre l’ús del català
Per si no en tenim prou amb el que passa pel món, de tant en tant algun mal esperit filtra les darreres estadístiques sobre l’ús i coneixement general del català. I una altra “depre”. Les darreres dades parlen d’un trenta i escaig per cent de catalanoparlants. O sigui, poquets. Sense voler desanimar a ningú això ja ho sabíem. N’hi ha prou en sortir al carrer per adonar-te que el català no és precisament la llengua més usada. I així anirà passant fins que un dia el català serà llengua minoritària, sostinguda per una minoria culta i amant del seu país, sense més pes específic que la seva història.
Si ens deslliguéssim una mica del caràcter sentimental de la llengua, entendríem que el procés és irremeiable. El món no està per sentiments, importa poc que estimis una llengua si per comunicar-t’hi necessites traductor, l’anglès el parla més gent i serà el que ofegarà les altres llengües. Malauradament el tracte rebut pel català fa més difícil arribar a aquest grau de serenor i tots plegats ens sentim obligats a aplicar qualsevol remei per salvar la llengua.
La preocupació però dura poc, i es fa feixuga, en especial les mesures polítiques que s’apliquen –o diuen que s’aplicaran– per revertir la situació. A cada descens de l’ús del català, segueixen, set lleis i quatre estratègies (sempre les mateixes) que mai no s’apliquen imposades pels diversos departaments culturals del país. Més professorat, més incidència en les xarxes socials, més promoció cultural... Algun dia ens adonarem de la inutilitat d’aquestes mesures.
No hi ha llei que imposi una llengua, només voluntat i voluntat dels que l’han mamat. Els immigrants no sentiran mai aquesta necessitat perquè el català no és la seva llengua materna. Potser la utilitzaran professionalment però no seran els que la mantinguin entre cotons i la fomentin per amor. No ho faran ni han de fer-ho. La única manera que la llengua catalana aturi la seva progressiva davallada està en la boca dels catalans, que també som cada vegada menys. Ni lleis, ni decrets ni estratègies. Simple voluntat per part dels catalans de parlar la seva llengua i acceptar que a la llarga, inevitablement esdevindrà cada vegada més minoritària, sense fer drames, sense desmaiar-nos per les cantonades. Som mortals, com ho és la nostra parla. I potser no és tan dolent.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
CINEMA DE TERROR
Darreres mostres de polítiques fantàstiques de moto serra
Comença a ser més seriós del que semblava. La caducitat mental de Trump que un dia ens va fer gràcia es complica amb l’ampliació d’un entorn cada vegada més dement i amb més poder i a la que darrerament s’hi ha apuntat un trastocat anomenat Milei.
Mentre Trump es despenjava acusant a Zelenski de dictador i de ser el culpable de la invasió russa a Ucraïna (gir argumental a l’abast de molt pocs tocats) el tal Milei en una setmana aconseguia patrocinar una criptomònada més falsa que la seva melena, desmentir en una roda de premsa -que es va censurar en directe- la seva implicació i regalar a Musk una motoserra com a símbol de les retallades que l'administració americana ha començat a fer entre els seus empleats. El problema és que Musk no domina els símbols i és més que possible que a hores d’ara, els passadissos de la Casa Blanca estiguin plens de funcionaris decapitats.
Sí, seguim fent conya. Encara entomem amb una ganyota despreocupada les notícies que surten del despatx oval. Però entre gresca i gresca la realitat s’obre pas i la realitat ens diu que aquests personatges absolutament irracionals són els que manen el món. Aquests món, en el que vivim nosaltres.
És ja hora de preocupar-se seriosament. No val creure que totes aquestes manifestacions formen part d’un joc controlat que es podran contenir dins una trobada seriosa. L’aberració moral no te llenguatge ni lògica, la follia no es cura amb pastilles ni amb reunions, l’aberració a la que estan arribant aquests representants polítics és ja, en aquests mateix moment, més perillosa que la energia nuclear que malgrat tot, te les seves regles de funcionament. Trump, Musk, Milei i devots partidaris europeus no tenen regles, son imprevisibles. Un dia te’ls pots trobar a missa i l’endemà tallant el cap del seu secretari amb la mateixa devoció i convicció. Aquesta colla de taral·lirots no tenen l’agosarament del ximple, tenen la irracionalitat del boig, no són dolents son dements per part de pare i mare. Els dolents de debò, són els que els segueixen i animen i els voten esperant poder ser ells els encarregats de tallar els caps dels altres.
Fins ara la renovada força de la dreta es comparava amb etapes històriques recents com l’ascensió del nazisme. No és veritat, el fenomen actual és absolutament nou. Mai havia estat el poder del món en mans d’alienats com aquests. Les besties polítiques d’abans podien enfonsar un poble, aquests poden acabar amb el món. Alarmi.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
MÉS POBRE QUE UN BIBLIOTECARI
No poden pagar al bibliotecari d’un Institut
No sé què cobren els bibliotecaris, però no deu ser gaire. Si porta molts triennis potser pot fer tres menjades però a la majoria no els arriba pel sopar. I tot i així, els instituts no tenen diners per pagar-los. En aquest mateix número es parla de les mesures que prenen les autoritats per evitar el descens de l’ús del català. No podrien destinar part de les despeses previstes per remuntar la llengua, pagant el sou d’un bibliotecari?, encara que sigui castellà.
ESTALVIS A LA PORTUGUESA
Iniciatives populars per estalviar-se despeses bancaries
Els Portuguesos tenen mala fama perquè formen part de la Península Ibèrica, però no són tant rucs com semblen. Sense anar més lluny, han creat un sistema per conservar i custodiar els seus estalvis sense que el bancs locals els hi puguin fotre mà. El sistema consisteix en plantar els bitlles de vint o cinquanta euros a testos o jardins particulars. Normalment no creixen ni donen flor però com a mínim els tenen a mà. Hi ha altres tècniques, com posar-los en bosses de brossa i enterrar-los o posar-los sota el safareig. L’únic problema és que amb el temps, els bitlles es mullen i progressivament es deterioren. Tot i així, quan necessiten diners, van al Banc amb els euros remullats i l’entitat els hi ha de canviar per moneda nova. Mira tu si en són d’espavilats els portuguesos.
JUDICI VIRGINAL
Sentència a Rubiales
Després de la bufetada de Glenn Ford a Rita Hayworth, la relació més comentada entre home i dona és el petó de Rubiales amb Jennifer Hermoso, una jugadora de futbol. El motiu, un petó. La querella, l’acceptació per part de la jugadora del petó. És allò del consentiment. Només sí és sí. Apart d’això però hi ha un tema que ens atreviríem a titllar de més important. Després del petó, sembla que Rubiales va posar en marxa tota l’artilleria de pressions, amenaces i consells perquè la Jennifer no posés cap denúncia. Curiosament el jutge ha dictat en contra el directiu pel petó però l’ha exonerat de qualsevol tipus de pressió a la jugadora. O sigui, que el tipus, queda només com un masclot –cosa de la que ell en fa gala– però l’allibera del delicte de coacció i amenaça. És pitjor un petó per poc consentit que sigui a una coacció al llarg de tres mesos?
COM SI FOS AHIR
Teràpia contra l'homosexualitat
La moral sempre ha estat la sòlida base de la societat cristiana. Per això mentre existia l’infern la societat no feia marranades. No hi havia homosexualitat, ni infidelitats, ni masturbacions, ni separacions ni avortaments. Ni un! El maligne però està guanyant la partida al bon Déu i això s’ha convertit en una disbauxa. Aquí ja ningú va a la presó per conducta immoral. La situació però no és tan desesperada. Ens queda la Teràpia de la Reconversió. Aquest nou mètode consisteix en trobar a un homosexual, fotre-li el llaç, fer-li entendre que la seva inclinació és malaltissa, que cal recuperar la salut i després donar-li un regiment de pastilles. Els resultats demostren que aquests individus al final de la teràpia són tan homos com abans, però la societat està molt més tranquil·la.
MALA EDUCACIÓ
Tanquen una escola bressol a mig curs
I arribes amb el nen a l’escola a les vuit del matí i la trobes tancada. No per unes goteres, no per unes rates que passaven pel pati, no. Tancada perquè s’ha venut el solar??? Avui?, Sense avisar? I què fem ara amb la canalla? Exemples com aquest resulten altament positius pels pares. No es poden tenir fills! Sota cap aspecte, ni tan sols responent a l’instint matern o patern de moltes parelles. Si volen carantoines que adoptin un gos. Ignorem de qui ha estat la idea de comprar una escola a mig curs, però pagaria la pena saber-ho i atorgar-li una medalla per la seva col·laboració a la salut pública. Gaires propietaris com aquest i els pares s’hi pensarien dues vegades abans de tenir descendència que no fa altra cosa que continuar les penes dels progenitors.
LA CABRA, LA CABRA, LA PUTA DE LA CABRA
Una cabra ocupa un pis i a sobre han de rescatar-la
Aparentment la notícia és poca cosa però ben mirada té la seva dosis de misteri inquietant. Resulta que al pis no hi vivia ningú, que la porta d’entrada estaria tancada i les finestres també. Doncs no. O sí però aleshores el misteri es fa encara més gros perquè de sobte els veïns descobreixen a la finestra del pis, una cabra en difícil equilibri. Bombers, serveis d’emergència, la premsa tota. Al final la cabra està sana i estalvia. Li van donar pastanagues d’esquer i la bèstia va anar tornant cap a l’interior del pis abandonat. No és de més preocupar-se per aquest succés. Com va entrar la cabra?, Des de quan ocupava el pis? Pagava lloguer? Volia suïcidar-se? Prometen seguir la història de la cabra.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ESTAR MASSA CONNECTAT!
AÏLLAMENT SOCIAL, SOLEDAT, ANSIETAT
POCA ESTIMA D’UN MATEIX
SENTIR-SE INDIGNE D’AMOR I D’AMISTAT 
Download in PDF 
