319
318
317
316
315
314
313
312
311
310
309
308
307
306
305
304
303
302
301
300
299
298
297
296
295
294
293
292
291
290
289
288
287
286
285
284
283
282
281
280
279
278
277
276
275
274
273
272
271
270
269
268
267
266
265
264
263
262
261
260
259
258
257
256
255
254
253
252
251
250
249
248
247
246
245
244
243
242
241
240
239
238
237
236
235
234
233
232
231
230
229
228
227
226
225
224
223
222
221
220
219
218
217
216
215
214
213
212
211
210
209
208
207
206
205
204
203
202
201
200
199
198
197
196
195
194
193
192
191
190
189
188
187
186
185
184
183
182
181
180
179
178
177
176
175
174
173
172
171
170
169
168
167
166
165
164
163
162
161
160
159
158
157
156
155
154
153
152
151
150
149
148
147
146
145
144
143
142
141
140
139
138
137
136
135
134
133
132
131
130
129
128
127
126
125
124
123
122
121
120
119
118
117
116
115
114
113
112
111
110
109
108
107
106
105
104
103
102
101
100
99
98
97
96
95
94
93
92
91
90
89
88
87
86
85
84
83
82
81
80
79
78
77
76
75
74
73
72
71
70
69
68
67
66
65
64
63
62
61
60
59
58
57
56
55
54
53
52
51
50
49
48
47
46
45
44
43
42
41
40
39
38
37
36
35
34
33
32
31
30
29
28
27
26
25
24
23
22
21
20
19
18
17
16
15
14
13
12
11
10
9
8
7
6
5
4
3
2
1

Licence Creative Commons
 
 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 

 Download in PDF 


16 september 2022

The translation in English will be soon available

11 SETEMBRE: DUES DERROTES EN UNA
“Celebració” de l’onze de setembre
La política catalana s’ho ha estat preparant a consciència. Volien que l’onze de setembre fos una festa pròpiament catalana i ho han aconseguit.

Els partits a la grenya inflamant els sentiments dels seus partidaris, proclames i desautoritzacions. Amenaces de trencar la coalició governamental a tres dies de la festa, la societat civil organitzada demanant comptes a la classe parlamentaria, els polítics de carrera amenaçant a les organitzacions ciutadanes. Absències destacades. Manifestacions paral·leles. Crits de traïció i botiflers al Fossà de les Moreres, entre nans de circ i anxanetes de colla. I la dreta, feliç prenen una cervesa a la fresca.

Una joia de país. Rectifiquem, una joia de classe política catalana, perquè el poble, encara se’n salva. El poble en major o menor número, segueix sortint al carrer amb la seva senyera i el nen i la iaia i la bona fe tocada però encara viva.

El que no saben demostrar els polítics, ho demostren els ciutadans. I la raó és clara. Ells no volen una cadira, el poble vol la independència, encara que la vegin molt llunyana. Per això és poble, per demanar l’impossible.

Ara però, la petició està plena de dubtes i d’emprenyada. No hi ha l’alegria de les primeres trobades. En les darreres diades es va més per protestar contra els companys d’aliança que per demanar la llibertat sempre negada.

Ja no calen les garrotades policials, les concentracions es dissolen de pur cansament, del ferm sentiment que, una vegada més, has fet el mec i que són els teus propis líders els que amb la seva incapacitat i egocentrisme, t’han robat la festa.


SEGONA PÀGINA


K.MEO
DEU NO HA SALVAT LA REINA
Mor Isabel II
Des que la setmana passada vaig llegir a Karlitus la darrera carta de Gorbatxov, vaig tenir la seguretat de que la pròxima epístola seria la meva. Dit i fet, com pertoca a l’instint d’una reina.

Tothom diu que jo no volia ser reina. Mentida. Me’n moria de ganes però com que tenia el coll curt, la gent va confondre el meu gest en humilitat.

La corona em va començar a pesar quan es va demostrar que jo no servia per a res. Els meus avantpassats havien derrotat imperis, sotmès nacions, assassinat a pares, fills i dones en la més absoluta impunitat, però jo vaig començar malament. El meu matrimoni, o la meva coronació, ja no ho recordo gaire bé, va ser el primer esdeveniment monàrquic televisat en directe per tot el món. Des d’aleshores vaig comprendre que el meu regnat seria una tortura i vaig dedicar-me a la ginebre, com la mama.

Ser reina d’Espanya, amb tots els respectes, no costa gaire però ser reina amb la BBC al darrera és una punyeta. Amb setanta anys de regnat no he pogut dir res, ni una paraula meva, ni una idea meva. La única manera de comunicar-me ha estat mitjançant els discursos escrits per secretaris covards i dubitatius. Els meus missatges, els de debò, els que transmetien el meu pensament, han estat tots insinuacions, picades d’ullet, dobles sentits. La meva paraula oculta es va transformar en la meva manera de vestir, d’entonar una paraula, d’aixecar els ulls o deixar-los clavats sobre el discurs escrit. Mai no he pogut dir un renec –amb les ganes que en tenia– ni bufetejar als meus fills –amb el que s’ho mereixien– mai no he pogut ser jo.

Un advertiment als historiadors, quan estudiïn el meu regnat, pensin en qui vulguin menys en mi. Jo no hi era. Jo feia un paper.

Estimats súbdits, per si ho voleu saber, sóc militant del Partit Comunista.

Elisabet II. Reina de no sé quant llocs.


LA GARSA PROSTÀTICA
CISTELLA DE RACIONAMENT
Es faran lots per pobres a 30 euros
El que avança aquest país és impressionant. Fa quatre dies rebíem llet en pols americana i ara Carrefour ja ens dóna trenta unitats variades (un enciam, un tomàquet, una pastanaga, un ou) per pal·liar la gana. I diuen sense confirmar, que a l’entrada de les cases barates, hi haurà un Guàrdia Civil que proporcionarà una pallissa (reglamentària) a tots els veïns que vegi congelats per fer-los entrar en calor i estalviar carbó.

El que meravella de la notícia no és l’avenç imparable d’Espanya sinó la riquesa d’idees i recursos de l’administració regnant. Anys quaranta-cinquanta, Cartilles de racionament, Cupons Ahorro del Hogar, fires benèfiques, col·lectes per les missions... Memòria remota. Antiguitat. Ara, segle XXI tenim el Banc dels aliments, Càrites, SOS migració, i una cistella amb trenta aliments bàsics al preu únic de trenta euros. Dóna gust viure en un país així.

En altres llocs treballen mesures estructurals. Rebaixar preus, augmentar llocs de treball, productivitat, serveis socials gratuïts... (com la RENFE que et deixa viatjar gairebé gratis fins desembre que es el temps que trigues d’anar de Barcelona a Granollers). Tots aquests invents estrangers són propaganda, mesures a la llarga, projectes que mai no aconseguiran complir. Espanya en canvi, va directe a la nafra. Que el poble passa gana? Doncs que vagin a Caprabo i agafin una pastanaga de part nostre. I quan comenci el nou any? Aleshores que agafin una ceba. Alimentació variada.

Si la meva àvia aixequés el cap, es posaria la mantellina, aniria a missa, passaria per Caprabo a buscar la cistella de racionament i no s’adonaria que han passat setanta anys. Ni jo.


TERCERA PÀGINA


LA REALITAT OCULTA
EL SANT PARE DEMANA PERDÓ ALS INDÍGENES DEL CANADÀ
Recentment el Papa ha anat al Canadà per a demanar perdó per la separació de més de 150.000 infants indígenes de les seves comunitats durant l’últim segle en internats religiosos en els quals van morir de 3.000 a 6.000 per malalties i maltractes. Disculpes demanades anteriorment per altres autoritats religioses, i el govern canadenc, que va ordenar el robatori legal i forçós des de finals del segle XIX fins el 1996 amb la complicitat de les esglésies cristianes seguint el procés de colonització dels segles anteriors, l’extermini i el genocidi de les nacions indígenes.

Les Primeres Nacions, junt amb els Metis i els Inuits amb més de dos milions de persones, en més de 600 pobles, són un 4,9 % de la població canadenca que és de 38 milions. En l’actualitat, malgrat la propaganda de l’estat del Canadà, els pobles originaris malviuen en la marginació i l’extrema pobresa i mantenen continues lluites per la supervivència i pels drets d’autodeterminació reconeguts fa anys per l’Organització de les Nacions Unides i que el govern es resisteix a aplicar.

Aquest fet de penitència tardana ens recorda multitud d’actituds repressives de l’Església de Roma a través dels temps pel quals mai ha demanat perdó, com per exemple les accions criminals contra tots aquells que s’oposaven al seu dogma de poder.

Així, ja des de l’edat mitjana, van massacrar i exterminar diverses civilitzacions molt avançades com la dels càtars i albigesos mitjançant una croada papal i imposant una inquisició durant segles contra tota dissidència assassinant, a Catalunya, figures humanistes i de la Reforma com Pere Galès i sent sovint còmplice i partícip de l’imperialisme colonitzador a tots cinc continents. Quants viatges i Sants Pares caldran per demanar perdó per tot plegat i de tant de mal que ha fet a la humanitat?


CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


KINTA KOLUMNA
MACRON I LA KINTA KOLUMNA
El llarg camí del gas líquid passarà per França?

Si Macron, el cap de l'Estat francès, es nega a continuar construint l'oleoducte en obres aturat a Catalunya, Olaf Scholz persisteix i signa. El canceller d'Alemanya va declarant que hi ha una manca "dramàtica" d'interconnexió entre la península Ibèrica i l'Europa central, a través de França, per alleujar la situació de manca de subministrament de gas rus que fa pensar que aquest hivern passarem fred.

Però entre uns i altres l'Oleoducte no avança. Quan no és Madrid, és París, quant no el Marroc o Algèria. De fet, es tracta d'una part del pastís que tothom cobeja, el fabulós mercat que Putin ha abandonat privilegiant la seva guerra a Ucraïna.

Sant tornem-hi! Quan França deia que sí, Madrid deia el contrari perquè davant la por a una Catalunya independent valia més que no disposés de gas. Actualment Olaf Scholz afirma: "Vull subratllar que soc molt partidari d'aquesta connexió", li ha dit a l'espanyol Pedro Sánchez, a Meseberg, al nord de Berlín. Aquest gasoducte milloraria ràpidament les interconnexions de la xarxa europea de gas i, a llarg termini, també permetria d'utilitzar conjuntament l'hidrogen verd a Europa. Però Pedro Sánchez, malgrat haver vençut l'independentisme català, és també un murri i no està convençut de què sigui una bona idea. I per tant busca fer oleoductes que sobretot no passin per Catalunya. De fet, propugna un nou oleoducte per sota el mar que arribi fins a Itàlia. Així podrà fotre la guitza a catalans i francesos.

Anem a pams. La idea d'aquest projecte de gasoducte és vella. Anomenat MidCat -abreviatura de Midi (sud de França) i Catalunya-, les dues regions que connectaria, i que es va començar a construir el 2013 per permetre a Espanya i Portugal de transportar gas, en forma de GNL des dels Estats Units o Qatar, cap a Europa Central a través de França. Però va ser abandonat el 2019 per falta d'acord sobre el seu finançament i la manca de suport dels francesos. Clar que durant anys també hi havia hagut la manca de suport i finançament per part dels espanyols.

La guerra a Ucraïna i les amenaces russes aturant el subministrament de gas a la UE han tornat a posar la qüestió sobre la taula. Actualment, les interconnexions energètiques de la península Ibèrica amb el mercat energètic europeu estan per sota del 3%, per la qual cosa estan molt lluny dels compromisos que l'estat espanyol ha signat davant la Comissió Europea.
Però Macron no veu més enllà de París i creu que França no té necessàriament el seu interès en la construcció d'aquest vast gasoducte que permetria a la península Ibèrica vendre el seu gas a l'Europa Central. França ja disposa d'una terminal de regasificació a Fos-sur-Mer (Boques-del-Roine) que li permet importar grans quantitats de gas en forma GNL sense necessitat d'un nou gasoducte. I Macron té previst guanyar-hi molts mils de milions d'euros encara que per això hi hagi gent que hagi de tornar a cuinar als balcons amb un foc a terra.
Qui creieu que guanyarà? Alemanys, francesos, espanyols? En tot cas segur que ara per ara als catalans no els tocarà res de res.


SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA LLUFA
A CAGAR A LA VIA
Xile prefereix la constitució de Pinochet
Quantes llàgrimes derramades per Xile. Quantes manifestacions i garrotades han aguantat els nostres cossos en nom de Xile. Quant menjar picant per culpa del xile.

La història d’un país que veu morir el seu cap d’Estat defensant la legalitat democràtica, que passa després durant 17 anys per una de les dictadures més ferotges, ha de ser forçosament traumàtica. I Xile no se n’escapa. Ho ha demostrat preferint l’antiga legislació de la dictadura a una nova carta magna on es defensaven els drets més essencials de la llibertat. Certament Xile és un trauma. Com a mínim per la democràcia.

Segur que el xilens tenen moltes raons per no votar la nova constitució. Poden perdre potser un trosset de terra, o els podem augmentar els lloguers (per què?) o haurien de pagar impostos per tenir una cabra, o les filles podrien avortar i els indígenes alliberar-se una mica de la capital... i el capital. Potser la por arrelada a la pell i la ment els deixa sense paraules quan tenen la paraula.

Poden ser moltes raons, però després de patir a Pinochet, cap d’elles és vàlida. No hi ha raons ni justificacions possibles. Fa vergonya veure com un país que ha vist martiritzar a més de quaranta mil ciutadans, prefereix mantenir una sola paraula dita, escrita o pensada per aquell general assassí que comprometre’s amb un vot, a defensar una mica de llibertat.

Si jo fos xilena, juro davant les bíblies de totes les religions que abandonaria Xile i tots i cada un dels records d’aquest poble sumit en la misèria moral més vergonyant.

LLUFA PER XILE
O potser no, potser senzillament és un poble que mereix ser governat per Pinochet. Un poble sense sang, sense dignitat.


SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


LA ÚLTIMA PEDRADA
ESCOLA TROPICAL
Inici de curs escolar a quaranta graus
Els mestres amb allò de la millora escolar han passat l’estiu protestant per l’inici del curs avançat (UNA SETMANA), la hora lectiva, la no lectiva, l’augment de professorat i, en sobre apart, l’augment de sou. En el que no han caigut els mestres és en visitar les instal·lacions en les que hauran de treballar els seus alumnes (se suposa que ells també) i ara, el primer dia d’entrada a l’aula, es troben a quaranta.

Un vint per cent dels alumnes van sortir de l’escola torrats per les dues cares amb cremades de segon grau. Sortosament la ràpida reacció del professorat ha estat decisiva per evitar una pira humana. Han avisat als pares i els han dit que portin ventiladors de casa. Fantàstic!

El segon dia les coses ja van anar millor. Els mestres, al costat del ventilador anaven cridant per llista als alumnes els feien donar dues voltes davant el ventall elèctric. Si més no, aquell dia els nens van aprendre a ballar.

Ha passat ja gairebé una setmana. Els ventiladors han funcionat a ple rendiment. Les unitats de cremats infantils van buidant-se i els mestres tornen a posar l’atenció en els temes que importen per aconseguir un bon sistema educatiu. L’inici del curs, les hores lectives, els sous... De moment entre el professorat no hi ha cap baixa per cop de calor, les baixes venen més tard, en època de nevades.

Un pare agosarat, a qui estudien exiliar a Extremadura perquè aprengui el que és passar calor, va demanar a la Generalitat, aire condicionat per les aules. Encara no li han contestat però sembla que la proposta els va fer molta gràcia.


VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTEXT
PASITO A PASITO AL PRESIPISIO
Tipus d’interès a l’alça
I això què és? es diran vostès. Bona pregunta. No en tenim ni idea. La gent sense estudis com nosaltres (a no ser que tinguem algun infiltrat economista) fem les previsions econòmiques a ull, com el govern, però una cosa sí tenim segura. Ens en anem a la merda.

I com ho sabem si no sabem res? Per això precisament, perquè a falta de cultura, hom tira d’experiència i si alguna cosa hem après en aquesta vida és que el que puja baixa, però només pels rics, pels pobres ja no torna a baixar. I encara més, els sona el terme globalització? Doncs això vol dir que quan una patata es podreix a la Índia (que ignoro si tenen patates) el petroli puja. L’efecte de la papallona se’n diu.

Vostè, per exemple té una hipoteca. Fins ara pagava cent, ara pagarà dos-cents. Cent euros de diferència, poca cosa... per segons qui. Però es que vostè també menja, encara que sigui un bocata al dia. I passa que el forn també estava hipotecat i també li han apujat i ha de refer-se pujant la barreta de quart. No només de pa viu l’home, d’acord, però si treballa a setanta quilòmetres de casa que és el més habitual, haurà d’agafar un tren. Quan els trens funcionen ho fan amb electricitat i les companyies elèctriques pesquen de qualsevol pujada o baixada del mercat... potser perquè son els que dominen el mercat.

No sé si m’està entenen i tampoc voldria espantar-lo, però encara que no tingui ni punyetera idea del que és el tipus d’interès, val més que es cordi i procuri fer un casament avantatjós (si és que en queden) abans no arribin les pluges, que, per cert, també han pujat de preu per culpa dels tipus d’interès. Paraula de nen Jesús.

NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


TELEGRAM
LA VENTAFOCS SENSE CAMA
S’escapa de l’Hospital sense la cama
Fets: Li tallen la cama (la dolenta) i al rebre l’alta li diu que se l’ha d’endur a casa perquè ells no se’n fan càrrec. L’home s’escapa de l’Hospital només amb una cama, la que encara porta posada. La policia el busca sense èxit. Una ONG inicia una recerca com la del príncep de la Ventafocs amb la sabata i tio coix que veuen tio al que li emproven la cama. Tampoc hi ha sort. Al final per puta casualitat, el troben fent un càsting per la nova entrega de Piratas del Caribe.

TENIM UNA IDEA
Augmenten els porcs
Catalunya està infectada de porcs i també de senglars. (17 per metre quadrat). Els caçadors, per una vegada que se’ls necessita fan vaga per primer cop des de l’invent de la pólvora. Proposem doncs: Muntem una granja de senglars prop d’una deixalleria que alhora els faci de menjador. S’ho mengen tot i quan els tenim grassons, els portem a l’escorxador que hem construït al costat de la deixalleria. Del porc s’aprofita tot i del senglar fins i tot les punxes. Part de la collita o del porquicidi s’envia als mercats exquisits del món i part on la fam apresa. Guanyem uns euros, reinvertim, reiniciem el cicle i al cap d’un any guanyem el Nobel de la Pau.

MARLASCA EL MAS GRANDE
Marlasca justifica els infiltrats
Marlasca, naturalment magistrat i per acabar-ho d’adobar ministre de l’interior espanyol. D’acord amb aquests títols, el tal esmentat, ha dit sense pèls a la llengua ni remordiments a l’ànima que resulta absolutament comprensible que la policia tingui infiltrats en els grups terroristes.
Cal recordar que com a terroristes perillosos considera als independentistes catalans. Han trobat infiltrats en una colla castellera, un col·legi de primària i la Coral del Bon Advent sospitosos per cantar només en llatí.

QUAN L’ESTAT PARLA D’EUROS
La vaca catalana i els impostos espanyols
L’Estat no canvia, l’Estat devora aquest país amb tota impunitat malgrat un índex de pobresa mai tant alt com actualment.

LA COLAU I EL NIVELL DE VIDA
Visca les rebaixes en els transports
Fins al 31 de desembre, els títols de transport més utilitzats al transport públic de Barcelona tindran rebaixes fins el 30% i el 100%.
Val a dir que l’alcaldessa ha sabut marcar un gol als seus detractors d’ERC (els reals guanyadors de les darreres eleccions) que la volen foragitar de l’alcaldia. Aquesta dona si més no té jugades genials. Siguin populistes com la dels transports; siguin polítiques utilitzant l’extrema dreta per poder seguir manant a Barcelona.
Amb tot el respecte al càrrec senyora alcaldessa: No podria actuar com si Barcelona fos la seva única accionista?
Llavors la protegiria del soroll permanent, del turisme depredador, de la brutícia nauseabunda, de l’agressivitat que regna als carrers, dels desnonaments, de...
Redéu, quin somni més estrany acabo de fer!!!

ESCOMBRANT I FREGANT
Treballadores de la llar: desprotegides i desvaloritzades
Aquest col·lectiu és un dels més invisibilitzats del nostre país. Amb unes condicions laborals precàries i amb una gran desprotecció. Les treballadores de la llar viuen en una situació inestable on la major part de la seva feina es troba en l'economia submergida.
El sector de la neteja de la llar sol estar molt feminitzat. Les treballadores solen ser dones migrades sense xarxes de suport i/o sense papers. Molt vulnerables a patir abusos laborals. Poques d'elles estan afiliades a la seguretat social i això aporta més desprotecció institucional i laboral.
Un raig de llum potser? El Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu que "les treballadores de la llar tenen raó de demanar atur”. I clar, clar no ho és però de moment potser les ajudi.


DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE


CONTRAPORTADA
11 SETEMBRE!!!
CELEBRANT NO UNA DERROTA SINÓ UNA RESISTÈNCIA
S'HOMENATJA A AQUELLS QUE VAN DEFENSAR LA CULTURA I ELS NOSTRES VALORS
A COSTA DE LES SEVES VIDES
Previous
Next