1 march 2023
The translation in English will be soon available
TOTS SOM TERRORISTES
El jutge Castellón segueix la seva cursa desenfrenada
Alguna cosa li passa a aquest home. El seu afany desesperat per posar a Puigdemont dins el sac dels terroristes, ha xocat en una sola setmana, amb la incredulitat quan no la taxant negativa a avalar-li la seva tesi per la Justícia Suïssa i amb la Fiscalia Nacional Espanyola representada pel seu número dos Mª de los Angeles Sánchez Conde. El rebuig que ha rebut Castellón no és precisament tebi. Amb bones paraules li han dit que el seu informe és un cúmul d’imaginació, desinformació i, afegim nosaltres, mala llet. Doncs el noi, secundat per una bona colla de Fiscals segueix la seva cursa.
Castellón ha deixat definitivament enrere qualsevol fingiment. Passa de toga, de separació de poders, fins i tot de realitat per entrar directament a la prevaricació. Ja en té pràctica segons ell mateix reconeix mentir a les autoritats franceses. Ell va a l’atac en una embogida carrera contra Puigdemont (recentment escollit President del Consell de la República) i no pensa aturar-se. O guanya o ja pot torna a casa i ho sap.
Sigui quin sigui el resultat final de la cacera, Castellón ja ha aconseguit el desprestigi mundial de la justícia espanyola, però tampoc és d’estranyar, Castellón més que un jutge és un soldat, un soldat que es veu obligat a salvar la Pàtria (Us recorda a alguna altra persona?). Com a bon guerrer no necessita emparar-se en les lleis de la guerra, només necessita guanyar.
Malauradament, Castellón no està sol. Onze fiscals i molts jutges anònims li fan de cor. La judicatura espanyola s’ha embarcat en una empresa santa, designar per llei, encara que sigui la llei de l’embut, a tots els catalans com a terroristes. El que ni tan sols està passant a Gaza, on tothom va amb molta cura de separar guerrillers i poble palestí, la justícia espanyola ha decidit tirar pel dret i convertir el terrorisme en sinònim de català. Molta gent pensa que Castelló vol veure a Puigdemont entrant a la presó encara que sigui al preu de vendre la seva ànima. Jo crec que el vol veure a la foguera.
Què els passa a aquests nois? No en tenen prou en ser espanyols?
SEGONA PÀGINA
K.MEO
UN TEMA TEMPTADOR COM LA CARN MATEIXA
Dues ex monges denuncien abusos sexuals
Em dic Glòria i parlo jo perquè la Mirjam té una altra entrevista.
Després d’anys, hem aconseguit superar el mur de silenci que envoltava al “pare” Marko, un jesuïta que va abusar sexualment de nosaltres quan encara érem monges. Finalment, el Departament Doctrinal del Vaticà, ens ha assegurat que demanarà informació i estudiarà la manera d’actuar. D’entrada el procediment a seguir semblaria fàcil. Al “pare” Marko l’han denunciat totes les comunitats de monges per on ha passat i fa un temps que ha estat expulsat de l’ordre. El Vaticà però, s’ho pensa. Què hi farem. Esperar, com sempre.
És tradició vaticana, mostrar-se contundent amb els pecats dels altres. Qui més qui menys ha estat amenaçat de foc etern. La Mirjam i jo hem passat més d’una nit en vetlla imaginant les tortures de l’infern... I només havíem pensat una miqueta. Però quan el pecat es filtra al Vaticà (és a dir, al clergat masculí) la Institució es mostra més benèvola. Generalment ni castiga, simplement allunyen com ara han fet els jesuïtes amb el “pare” Marko. És com quan nosaltres fèiem dissabte al convent. Passar l’escombra, treure una mica de pols, netejar la plata i la casa quedava Inmaculada.
La Mirjam que és molt sabuda, es passa el dia donant gràcies a Déu per com han canviat les coses. “Ai Glòria, em diu, si sabessis el que deien abans”. I m’explica el document que Tertulià va fer signar a la seva dona, jurant que no tornaria a casar-se en cas de quedar vídua. O allò del Talmud on s’ordena que l’home doni gràcies a Déu cada dia pel fet de no haver nascut dona. O sigui, que mica a mica, la religió gairebé sembla humana... però amb la cosa del sexe, els costa una mica més posar-se al dia. Jo crec que els fa vergonya imaginar al “pare” Marko, manipulant les peces.
Un dels advocats ens va proposar d’explotar el fet de ser dones. Si apart de sagrades, sou dones, la violació serà la hòstia va dir i després es va fer el senyal de la creu, però no és veritat. El Vaticà acull un ramat tan gran que qualsevol carn és bona i si no que ho preguntin a les escolanies.
LA GARSA PROSTÀTICA
ELS P.P. (PRIMERS PLANOS) DEL P.P.
Incendi a València
Cent trenta vuit pisos repartits en dos edificis i amb gairebé cinc cents veïns, van cremar com una torxa a la velocitat d’una falla. Com sempre després d’una desgràcia, es multipliquen les teories sobre la causalitat de l’accident. En el cas de València, es parla de les fortes ratxes del vent, del revestiment exterior de l’edifici, dels tendals... Són els arguments del moment. Més endavant sortiran a la llum raons de més profunditat.
Aquestes dues torres van construir-se coincidint amb la febre de l’or de la construcció a Espanya. Cada Ajuntament edificava en el primer solar que trobava. Molta publicitat, molta construcció, molts diners en joc i de ben segur, molta impunitat.
Als Ajuntaments hi ha molta gent que cobra per assessorar, però treballant no tanta. Els tècnics que han de controlar les noves construccions no poden abastar tota la feina que, a tongades, els arriba. I fan els ulls grossos o a vegades la butxaca grossa. Aquesta és la miserable realitat. Molt probablement passats uns temps descobrirem coses de l’edifici de València que aniran més enllà del vent i els tendals. Trobarem incompliments en els materials, falles de construcció, revisions precàries, permisos confosos... el de sempre, el que seguirà succeint sempre. I d’aquí a molts anys, tindrem sentència prescrita.
El que no prescriurà amb vergonyant insistència, és el paper dels polítics davant les tragèdies. Aquesta vegada la imatge ha resultat especialment desagradable.
Acabats d’escollir per ocupar la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de la ciutat, els responsables del P.P. han vist en l’incendi l'oportunitat d’agafar protagonisme. Al fons l’edifici en flames, al davant ells amb les millors gales explicant amb pèls i detalls les estratègies que tenen preparades. Abans d’apagar el foc, el P.P. ja ha felicitat als bombers que segueixen llençant aigua, a la policia que fins ara només tenen acordonada la zona i sobre tot a ells mateixos perquè tenen les solucions adequades.
Al final, molt al final, el P.P. permet que la Delegada del Govern informi de morts i ferits, que en principi era el que interessava. Grotesca imatge, impresentable de no ser que passa a Espanya. Menysteniment d’una classe política que aprofita les desgràcies dels altres pel seu benefici. Lamentable.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ES DESFERMA LA VIOLÈNCIA A PAPUA NOVA GUINEA
Una illa disputada pels Estats Units i Xina
Recentment, han esclatat forts enfrontaments entre tribus rivals, als camps i a les ciutats, amb centenars de morts. Papua Nova Guinea és un estat independent d'ençà de 1975. Ocupa la major part de l'illa de Nova Guinea, situada a l'oceà Pacífic, prop d'Austràlia.
El país és habitat majoritàriament per centenars de tribus papues, moltes d'elles encara desconegudes, que habiten selves exuberants i inaccessibles. Amb una població entre 10 i 17 milions, en un territori catorze vegades més gran que Catalunya.
Malgrat que posseeix una gran riquesa de petroli, gas, or i coure; el 40% de la població viu en situació d'extrema pobresa, fet que ha produït darrerament sagnants enfrontaments tribals a les terres altes del país, amb utilització per primera vegada d'armes automàtiques i participació de mercenaris; alhora que també forts aldarulls a les ciutats, en demanda de millores laborals i socials. Papua Nova Guinea és un país d'enorme riquesa en combustibles fòssils i minerals, que són espoliats per les multinacionals estrangeres, i es troba en un lloc de gran importància geoestratègica, cobejada tant per la Xina com pels EUA, que ja fa temps intenten fer-se amb el domini de l'illa.
Una guerra silenciada i activa pel control del Pacífic. Així, els EUA han aconseguit un tractat de seguretat, mentre la Xina diversos acords comercials, amb la construcció de carreteres i finançament d'escoles. La més gran mina d'or és explotada conjuntament per la canadenca Barrick Gold i la xinesa Zijin Mining Group. Cadascuna posseeix el 47,5% de la propietat de la mina, mentre una empresa local només en té el 5%.
Les antigues lluites tribals revesteixen ara un nou sentit en lluitar per la possessió de territoris que contenen reserves minerals, desitjades per les multinacionals. A Papua Nova Guinea, hi ha una guerra soterrada pel control del país entre la Xina i els EUA que pot pujar de to en qualsevol moment.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ENCARA NECESSITEM SANTS LAICS
Cinquanta aniversari de la mort de Salvador Puig Antich, nom de guerra “Metge”
La canonització dels grans homes és el testimoni d’una concepció caduca de la història que ignora les lluites populars i col·lectives. La lluita del MIL (Movimento Ibérico de Liberación) se situa en la línia dels ideals revolucionaris, però els popes de la santa democràcia justifiquen la seva entronització com a lluitadors antifranquistes. Els actes múltiples que se celebren recordant Puig Antich, a l’antiga presó Model, a l’Ajuntament de Barcelona, actes programats per la Generalitat o els programes de televisió ens presenten el seu assassinat com un acte il·legítim, però l’emmarquen dins un fals humanisme.
Aquesta fórmula marca el vincle infrangible entre els episodis nacionals i la Cambra Funerària. Es tracta de posar-li i de reconèixer-lo com un heroi català antifranquista, i després com a un militant comunista-llibertari i internacionalista. I això és el que fa que els que critiquen les modalitats d'aquests actes santificadors o fins i tot la mateixa història del grup d’en Puig Antich creguin que la pàtria ha de ser agraïda amb els seus "grans homes", tot i que alhora s'esquerdi el seu llegat.
Des de 1974 Salvador Puig Antich va servir per mantenir la teatralitat i erigir el temple de la religió cívica. Des de la Transició, aquesta “església" laica ha servit de termòmetre de la memòria i cristal·litzat les posicions, tant de la dreta com de l'esquerra, al voltant de les víctimes. Entre els noms més polèmics hi ha un Oriol Solé, un Pons Llobet, un Santi Soler Amigó i l’imprescindible Salvador Puig Antich, el primer a entrar dins la memòria col·lectiva tot i que abans i en privat l’anomenin cafre mentre prenen cafè amb els amics.
Enguany tothom vol descobrir coses no dites del seu passat, com també dels altres, els que també van lluitar amb ell. Dues vegades, o tres... ha estat necessari desconsagrar l'edifici dissenyat per aquells que no van moure ni un dit quan el van assassinar sota Franco, però van lloar les seves relíquies com les de Santa Eulàlia. Més tard el van recol·locar dins l'església democràtica aprofitant la mort dels mites nascuts sota el franquisme.
És evident que Salvador Puig Antich i el seu grup no va lluitar per aquesta Catalunya actual. Compte amb la confusió permanent dels grans discursos buits. Ell no va ser mort al garrot per figurar a la «llei de memòria democràtica», o ser excusa de la fi dels drets successoris, o de la destrucció dels serveis públics... justificats per les polítiques neoliberals.
Mireu-vos les fotos que es van publicar a l’Espanya de l’època acusant-los d’atracadors. Cares joves, pàl·lides i sense afaitar, rostres sinistres. I molts noms d'aquí, de vegades impronunciables a Espanya: Puig Antich, Solé Sugranyes, Pons Llobet, Soler Amigó i ... identitats poc indígenes, enganxades a les parets: Gàngsters, comunistes, catalans, rojos espanyols. A l'època –fa 50 anys, el març del 1974– els serveis de propaganda franquista denunciaven aquests terroristes, membres de l'exèrcit del crim. És el que les cançons, els llibres o les obres teatrals, a partir del 1976 (després de la mort de Franco), anomenarien la torna de la torna.
Aquells joves eren comunistes, llibertaris, consellistes o situacionistes, sovint es consideraven internacionalistes de la regió espanyola. No eren com explica més d’un text, més o menys pamfletari, que els descriu com uns catalans o espanyols desorientats que de vegades cometien actes de terrorisme (el nom que el règim de Franco donava als que resistien). Sempre a sou dels estrangers, els eterns enemics de l’Espanya Nacional, que els manaven i manipulaven. Els que executaven sempre eren estudiants pervertits-degenerats pel comunisme internacional convertits en delinqüents professionals. El franquisme (i ara també l’extrema dreta) tenia aquesta obsessió de l'estranger enemic de la pàtria, de l’estudiant i l’obrer aturats per ganduleria, l'encarnació, juntament amb el jueu, de l'anti-Espanya.
Va ser la policia franquista, la Brigada Especial Antiterrorista de la Brigada de Policia de Barcelona la que, després de detenir una part del grup, va muntar una trampa mal concebuda i mal organitzada que va conduir a la mort del policia. Ells van ser els responsables de la seva mort com també ho van ser de l’assassinat de Puig Antich, garrotat a la presó Model de Barcelona.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
VIRTUOSISME RUS
Segueixen les morts d’ascendència russa
Navalni, opositor de Putin. Mor el 16 de febrer a una llunyana presó de l’Àrtic. Maxim Kuzminov. Desertor de les forces russes que atacaven Ucraïna. Mort a Villa Joiosa el 13 de febrer.
Moltes versions per la mort de Navalni. La veritat només la sap l’assassí i Putin. A Kuzminov li van disparar sis trets i després – per assegurar-se’n– el van atropellar. Putin també ho sap.
Més enllà de les morts, destaca el refinament amb que s’executen i s’expliquen. La fredor dels anuncis de la mort. A Kuzminov el tracten de gos. De Navalni no en tornen el cos fins passats vuit dies de la mort i encara amb amenaces. Alguna personalitat condecorada russa i pocs dies després de l’assassinat ascendit, li recorda a la seva mare que el cos del fill es podrirà en pocs dies.
La sensibilitat russa cantada pels seus millors escriptors, desapareix en arribar a les portes del Kremlin. Sigui qui sigui el que viu allí. Tan se val tsar com buròcrata civil. Darrera les parets del Kremlin hi ha un veritable culte a la mort violenta, una escenificació aterradora de la venjança del poder. No n’hi ha prou amb matar, cal recordar els cucs de la putrefacció. Pensar en el teu enemic com una massa informe de carn destrossada. Només així, els inquilins del Kremlin aconsegueixen apaivagar la covarda fòbia a la seva pròpia mort.
La història necessitaria escriure un recull exhaustiu del sadisme que el poder ha posat al servei de les seves víctimes. Sabríem aleshores (de fet ho sabem) en quines mans hem estat. Sota quines ments recargolades i mesquines. Sota quins perills estàvem quan hem expressat una opinió o assistit a una manifestació. Amb líders així és terriblement fàcil passar d’esser lliure a desfeta humana.
Veure les imatges d’aquests farcells d’homes condecorats fins l’escrot reconfortant-se per la mort d’un rival polític, evidencien que la vida no és una ganga, més aviat és una hipoteca. Per lluny que estiguis del crim, per desconeguda que et sigui la víctima, et sents absolutament agredit en la pròpia essència humana. LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
AMAGUEU LES CRIATURES
La nova societat amaga als nens
No seré jo precisament qui defensi als nens, una de les espècies de la fauna universal més perilloses, però encara que no ho sembli, n’hi han. Homes i dones segueixen reproduint-se en nom de l’amor (pocs), de la continuïtat del cognom (forces) o de salvar el matrimoni que trontolla (molts), ignorant que cap d’aquestes nobles finalitats mereixen l’esforç de parir una criatura.
Alguna cosa però hem guanyat. Els nens que abans es lluïen per passejos i places sota la mirada cofoia dels pares, gairebé han desaparegut. Només de tant en tant veus un cotxet de criatura conduït a tota velocitat per una mare amb cara de culpable per por que els vianants li tirin en cara la seva maternitat.
Han passat els temps de a nen per follada, ha arribat la tele i el que sempre acabava al llit presenta opcions alternatives. La majoria d’homes s’adormen al sofà i quan arriba el dissabte, s’omplen les butxaques de preservatius i termòmetres. Tot i així a vegades la cosa falla o diu la dona encara no independitzada, que vull un fill sí o sí. I el tenen.
Els avis també s’han modernitzat. N’estan farts. Són molts anys fent de mainadera i de renunciar a la jubilació. Els avis de debò, aquells que es compraven una casa més gran per acollir a la nova manada de nets han mort en l’intent. Els d’ara s’amaguen en pobles remots per no estar a l’abast familiar.
Així les coses, la indústria ha comprés una cosa. Els nens fan nosa. Pares, avis, oncles i amics celebrat el bateig intenten oblidar a les criatures, no els volen ni veure. Ni els seus ni els d’altres. Conclusió capitalista: Nens fora. Els avions posen traves al viatge de criatures, els hotels no els volen o els tanquen en gàbies, les esglésies els deixen al claustre i les escoles abans d’aguantar-los fan vagues. De seguir així la cosa, d’aquí a poc l’IBEX prohibirà la reproducció si no és assistida i Hisenda multarà als pares per contaminadors.
Jo ho veig bé. Però no hem pregunteu el per què.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
LOS CHICOS DEL COBRE
Robatoris a manta de catenàries
A trenta sis euros quilo, nena, una ganga, maca. Coure fresc de Rodalies, coure de proximitat reina. La realitat no és ben bé així, però s’hi assembla.
Hi ha tota una estratègia darrera els constants robatoris de coure a les vies ferroviàries, especialment a Catalunya perquè els nostre coure, com els peixos de la Mediterrània, duen les quatre barres gravades.
La societat limitada del robatori de coure té una base popular però especialitzada. Saben llegir, escriure i no enrampar-se. El material el reben d’una empresa germana (però dominada pel mateix amo) que els subministra periòdicament en punts de trobada que sovint apareixen a la guia Michelín. A punt del cop, els raters esperen ordres. Lluny d’allí, una empresa geogràfica o topogràfica o uns pagesos del lloc, delimiten les zones per anar a captar i informen (via nen amb bicicleta com en la resistència francesa) als lladres. Si plou, la feina es deixa per un altre dia. Hi ha reserves. Si el temps acompanya com gairebé sempre, una societat de lladres de cotxes i furgonetes (agència dominada pel mateix amo), recull als lladres i els porta a la catenària prefixada. La feina és ràpida i amb una mica de pràctica, segura. Amb el coure ben enrotllat, la camioneta s’endú el material a un lloc desconegut, però no gaire, al costat d’un vell garatge. Mentre, els lladres pugen a unes bicicletes que una tercera germandat propera a l’amo de sempre, lloga i els lladres tornen a casa. L’endemà el repartidor del pa els porta una barra de quart i a l’interior i trobaran els diners convinguts. El Forn és directament de l’amo de tot.
Dos dies després, si no hi ha una comanda urgent i més ben pagada, des del garatge abandonat es fa una trucada als responsables de Rodalies que a la tarda, amb la mateixa furgoneta que va servir pel robatori, recompren el coure i el posen a la catenària afectada. Això passa dos dies a la setmana.
Tot plegat ben senzill i basat en tres pilars fonamentals: la misèria dels lladres, els contactes de l’amo, i la complicitat d’algú o altre. Precisament aquesta complicitat és la que mai no s’investiga.
Un prec, la societat del coure no podria obrir una franquícia per algun altre lloc d’Espanya?
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
NO SOM RACISTES!
Informe policial
La Policia de Màlaga va detenir a una persona després d’una baralla de carrer. L’informe de la policia diu: “detenido un gitano en patinete por morder en la oreja a un hombre normal”. Se suposa que l’encarregat de llegir l’informe entendrà perfectament que el gitano era un extra terrestre i l’agredit, un d’aquí, de la terra. Potser no calen masses més comentaris, però en farem un; se’ns veu el llautó cada vegada que parlem de races, religions i sexe. Fins i tot a la Policia, caballero.
QUI HO HAVIA DE DIR
Dos-cents mestres de Saragossa, a favor del català
El malament que deuen anar les coses per l’Aragó que dos-cents professors signen un escrit a favor del català. Segons sembla, els mestres han pres aquesta iniciativa perquè temen que després de l’abolició de l’ensenyament del català, les autoritat del P.P. decideixin també suspendre l’ensenyament del castellà. L’alcaldessa Chueca i el President Azcón tenen debilitat per la cultura però la popular, la de balls i danses. En quan entren les paraules ja s’espanten.
LA MORT D’ASSANGE
Pendent de la penúltima extradició
Un dia d’aquests, un tribunal anglès decidirà si Assange és repatriat als EEUU. És igual. Assange ja és mort. Ha deixat de ser el que era, li han tret el que tenia, l’hi han robat la família, la seva vida íntima. Només respira.
Assange queda, això sí, com a símbol. La llibertat individual, la llibertat de dir la veritat, la llibertat de premsa són i seran sempre part d’Assange. Per desgràcia dels que s’han esforçat fins a l’extenuació per eliminar-lo, no en quedarà res. Potser la vergonya però anònima. No reconeixerem els seus rostres ni la seva personalitat retorçada. No els podrem senyalar amb el dit i dir-los a la cara que són uns fills de la gran mare.
PROFANACIÓ DE NÍNXOLS A LLEIDA
Que buscaven realment?
Incomprensible no tenir por de desenterrar morts, però en la Catalunya actual on més del 27% de la població viu per sota del mínim vital res ens ha de sorprendre. De primer vaig pensar que volien robar ossos per fer un bon caldo i matar la gana dels fills. Després, encara, vaig pensar que obrien tombes per esport i gamberrisme. Però no va ser així!
Els lladres van profanar tombes buscant quelcom de concret. En definitiva, van robar tot objecte de valor que acompanyés el mort en el seu trànsit cap el més enllà. Que si un rellotge d’or, que si un anell de casada... Doncs és genial, cap víctima no pot denunciar la desaparició d’un joiell i els familiars amb prou feines poden recordar el dia que van traspassar.
VESSAR EL VI MÉS CAR I MÉS BO DEL CELLER CEPA
Un excés de virtuosisme al celler Marques Horcajo i Malabrigo
Segons les imatges de les càmeres de vigilància, un individu encaputxat, semblant saber molt bé el que feia, va entrar al celler per executar un sabotatge ben estrany.
La persona, més aviat dona que home segons les imatges, va vessar a terra 2,5 milions d'euros en vi i ni tan sols el va tastar. Ben estrany estimat Watson!
Això va passar a Castrillo de Duero, prop de Valladolid. El propietari encara s’estira els cabells. Com pot ser que tingui un enemic tan potent que quasi m’arruïna i no tasti ni una gota de vi?
Segons hem pogut saber no era de la lliga antialcohòlica. El misteri encara dóna mals sons a l’amo.
SER DE COLOR CAFÈ I NO SABER PARLAR CASTELLÀ ÉS IMPERDONABLE
Quan parlar català priva de la nacionalitat espanyola
Una història de ses Illes en definitiva. Fa temps una dona de color va arribar a un poble mallorquí. Hi ha viscut disset anys en perfecta harmonia amb els veïns. Amb tota raó i lògica va aprendre català per comunicar amb ells. Però un dia va sentir la necessitat de demanar la nacionalitat espanyola i llavors van començar els problemes. Els doctes funcionaris que li havien d’atorgar un DNI van decidir que no hi tenia dret per no parlar prou bé el castellà.
Quasi l’expulsen per il·legal a causa de la sorda ràbia interior que els va produir el fet.
Immigrants tots, apreneu bé el castellà si voleu tenir aquest tros de plàstic anomenat Carné de Identidad Española.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
PAGESOS
DAVANT EL MUR DEMOGRÀFIC
HAN DE PERPETUAR EL CONREU EN FAMÍLIA
HO TOT SERÀ DE LES MULTINACIONALS 
Download in PDF 
