24 june 2022
The translation in English will be soon available
EL ESPERPENTO (en castellà perquè ho entenguin)
Andorra investiga Rajoy i Fernandez Díaz i Cristobal Montoro i, i, i...
Nova demostració democràtica d’Espanya. Una jutgessa andorrana interposa una querella contra els líders populars (en època de Rajoy) per haver difós notícies falses sobre la Banca Privada Andorrana. Els delictes dels que se’ls acusa són els de: coacció, amenaces, extorsió, xantatge i falsificació documental... que no està gens malament.
El govern espanyol necessitava enfonsar a uns quants nacionalistes catalans (Mas, Pujol, els de sempre) i amb l’ajuda de la policia i de l’ínclit Villarejo (l’home més treballador d’Espanya) van aconseguir un bon nyap que ara s’ha fet públic.
Van omplir de merda els noms dels catalans i de passada van obligar el tancament de dues institucions bancaries andorranes, gràcies a difamar-les als EEUU, que com és habitual en un país armat fins les dents i governat per individus com Trump, sempre creu a Espanya.
Espanya buscava informació, tan li era que fos real o falsa i la que Espanya donava era absolutament falsa. Una lliçó de decència. La fi justifica els mitjans diran i aniran a missa de dotze.
Escandalós, repugnant, sí, però no es presentaran a declarar, no els extradiran i d’aquí a quatre dies oblidarem la nova mostra d’indignitat de la política espanyola. La memòria no dóna per tant, és més fàcil concloure que el país i els seus màxims representants són una puta merda.
SEGONA PÀGINA
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
LA BELLA ABANDONADA
Es reinicien les obres del metro
Com està?... Millor encara que... Se la veu igual de maca... Serà per la neteja que m’han fet darrerament, però per dins, em sento vella. Els anys no passen en va... Com ha passat aquests temps d’oblit?... Imaginis, aquí sola, aguantant freds i calors, sentint-me inútil. Abans, era feliç, útil, els homes em cuidaven, em deien coses maques, alguns m’estimaven, ho sé segur, estaven orgullosos de mi, i ara tant desmemoriament. Pensi que fa uns anys era la reina de la premsa, se’m considerava el futur de la meva Barcelona i de sobte. Jo no vaig tenir cap culpa, feia la meva feina i la feia amb ganes però ja se sap, l’amo diu que prou i s’acaba tot... Com ha sobreviscut?... Amb penes, però també amb força, sóc de ferro jo i costa molt doblegar-me. Tenia esperances en tornar al món dels vius?... Mai no he perdut la fe.
Prop del túnel es senten unes passes, un treballador ja gran, arrossegant una mànega, apareix pel fons del túnel. Es mira la tuneladora amb amor de joventut.
Hola maja, te vengo a limpiar un poco los ejes, que si no ya sabes, vas a salir en una canción. Acaricia la pell de la tuneladora que es posa una mica de pell de gallina. Que maja eres cojones y que bien trabajabas. A ver como vas ahora... Ya sabes que dependemos de tí.
Em miro la tuneladora que em torna un somriure tímid femení del segle dinou. Jo també li dono uns copets a la carcassa més externa. Abans de marxar em diu.
Jo no vull ser un destorb, m’han preparat per ajudar a la gent. Si no volen metro, que no el facin però si el volen, que l’acabin. El que no es pot fer és jugar amb la gent i les màquines.
LA GARSA PROSTÀTICA
EL BOIG DEL PEL DAURAT
Boris Johnson reparteix emigrants a Ruanda
Després dels escàndols provocats en temps de pandèmia, en Boris Johnson està decidit a fer-se perdonar i estimar pel seu poble. La solució que ha trobat està a la mida de les seves capacitats: enviar a immigrants indocumentats cap a Ruanda. I per fer més patriòtica la decisió l’ha envoltada d’un fi humor anglès. Assegura que els ha buscat un magnífic hotel on tindran de tot, habitacions principesques, piscines, menjar abundant, jacuzzis i alguna visita femenina pels més ardents.
Apart d’anglès, es necessita ser bastant bandarra per proposar actuacions com aquestes. Disfressar una expulsió pura i dura per satisfer a uns quants illencs en atur o en massa bona posició econòmica (els extrems sempre es toquen) amb tocs d’humanitarisme, és fastigós. El que està fent Johnson és una neteja ètnica del seu país canviant els trens hitlerians per moderns avions i els camps de treball per luxosos hotels. La filosofia és la mateixa.
Per sort, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha aturar la nova gamberrada del premier anglès. Que la justícia funcioni i ho faci amb la velocitat necessària com per evitar abusos com aquests, resulta reconfortant, sobre tot pels que vivim en zones del planeta on la parcialitat jurídica deixa indefensa a la població. Segur que el nostre sistema jurídic no aixecaria ni un dit per evitar deportacions a la calenta, a la freda o a la brava. Només cal mirar com estan els centres per indocumentats que traspassen la frontera espanyola.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
ELS INDIS DE L’EQUADOR EN PEU DE GUERRA
A partir del 13 de juny ha començat una revolta que aplega tot el país amb manifestacions, talls de carreteres i una vaga general indefinida organitzada per la CONAIE (Confederació de Nacions Indígenes de l’Equador), creada el 1986 i dirigida per Leónidas Iza, empresonat a l’inici de la revolta, i que aplega els pobles indis Shuar, Achuar, Siona, Secoya, Cofán, Huaorani, Záparo, Chachi, Tsáchila, Awá, Épera, Manta, Huancavilca i Quítxua, amb presència arreu del país. A la revolta, originada per l’augment desmesurat dels combustibles i la carestia de la vida, s’han sumat diversos actors populars com els sindicats, estudiants i ensenyants, i el moviment feminista.
El president del govern, Guillermo Lasso, ha reaccionat declarant l’estat d’excepció per 30 dies i mobilitzant la policia i l’exèrcit, amb centenars de detinguts i ferits. La CONAIE, que té representació al parlament equatorià a través del Pachakutik, representa milions d’indígenes dels pobles originaris, s’ha enfrontat diverses vegades contra les decisions de l’FMI i del neoliberalisme depredador, igual que en contra de l’esquerra “desarrollista”, autoritària, gestora del capital i eurocentrista, que empobreix i destrueix les seves comunitats.
La pujada dels combustibles que perjudica greument camperols, agricultors, transportistes i pescadors, contrasta amb els baixos preus de productes del camp i ha mobilitzat milions de persones en demanda de: preus justos dels productes agrícoles, no explotar la mineria en territoris indígenes, no privatitzar els serveis estratègics, abaixar el preu dels combustibles, reforçar la sanitat i l’ensenyament i la lluita contra el narcotràfic, respectar els drets laborals i col·lectius, l’educació bilingüe i l’autodeterminació dels pobles indígenes.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA KINTA FORKA
LA POLICIA PATRIÒTICA CANTA
S’ha de saber conèixer l’enemic!
És un thriller, una historia de terror policial en un suburbi allunyat de Madrid, Andorra. Mariano Rajoy seria el més influent, i Villarejo l’home de la gota malaia. Andorra, el vol atrapar, però… de moment el judici de la Banca Privada d'Andorra (BPA) s’allarga i a Madrid les hòsties van caient cada vegada més de presa confirmant un escenari mafiós.
La "policia patriòtica" activa sota el govern de Mariano Rajoy va fabricar proves falses sobre blanqueig de diners de la màfia per instrumentalitzar el Tresor dels Estats Units contra la BPA. Objectiu? Torpedinar el banc per accedir als comptes dels principals líders independentistes catalans i desacreditar-los. Un bumerang per a Mariano Rajoy, Montoro i Fernández Diaz, dos dels seus ex ministres investigats per la justícia andorrana.
Alfred Hitchcock va descobrir una llei del cinema. "Com millor sigui el dolent, millor serà la pel·lícula". El dia que Netflix compri els drets de l'extensa telenovel·la Banca Privada d'Andorra (BPA), sens dubte ho agrairà a l'excomissari José-Manuel Villarejo, de 70 anys. L'home que fa tremolar el Tot-Madrid des del banc dels acusats a l'Audiència Nacional.
Com a bon agent secret amb visió de futur, Villarejo, espia polític i financer, gravava a tothom, a tot arreu, i així finançava una fortuna personal. Tenia 46 empreses, aquí i allà, pròsperes venent, rescatant i extorsionant secrets. Botí: més de 25 milions d'euros en paradisos fiscals.
Els investigadors es van posar les mans al cap, 40 terabits d'informació d'àudio... l'equivalent a anys gravant sense parar. Per saber, Villarejo ho sabia tot sobre els moviments financers opacs, en milions d'un determinat Juan Carlos... Fins al punt de creure's intocable.
Què el va fer caure? L'inesperat: una guerra de successió a Guinea Equatorial. Un dels clans familiars va demanar a l'espia espanyol que trobés informació comprometedora sobre Gabriel Obiang, ministre de Mines i Hidrocarburs, fill de Teodoro Obiang, amb 42 anys en el poder i el president en funcions més antic del món. Però a Madrid la justícia es va interessar pel cas en sospitar malversació de diners públics i blanqueig. Es va obrir la caixa de Pandora.
Els seus "àudios" confirmaven el grau de corrupció del Partit Popular i les manipulacions elaborades per alguns policies afins mentre tenia el poder. I com la "policia patriòtica" havia fabricat la causa contra la Banca Privada d'Andorra i provocat la caiguda de la seva filial, Banco Madrid.
Dos bancs liquidats. Tornem una mica enrere per veure com el 10 de març de 2015 Thunderclap actua a Andorra. És tracta de la Xarxa d'Execució de Delictes Financers (FINCEN), el servei de delinqüència financera del Tresor dels Estats Units, que obre una investigació contra la BPA per blanqueig de capitals, un banc amb 23.000 clients i el quart més gran del Principat.
Els americans només tenien quatre informes dubtosos. En nom de la transparència el govern i l'Institut Nacional Andorrà de Finances (Inaf) prenen el consell d'administració de l'entitat, el seu director general, Joan-Pau Miquel, és empresonat i ningú pot retirar diners.
En pocs dies el banc dels germans Higini i Ramon Cierco (8.000 milions d'euros de facturació el 2013) és expulsat del sistema internacional i no pot comerciar en dòlars –el banc té molts empresaris d'Andorra-. És la sentència de mort. Uns dies després, Madrid assassina el Banco Madrid, la filial de la BPA, amb 6.000 milions d'euros en actius, 14.800 dipòsits i una taxa de solvència sense precedents a Espanya, el 38,40% enfront del 12,10% de la resta de bancs del país.
Es podria resumir la pel·lícula com una història d'un muntatge per perjudicar els separatistes catalans. El 2014, Joan Pau Miquel, conseller delegat va ser objecte d'un xantatge que enregistrà i difongué. El cap de la policia de l'ambaixada espanyola, Celestino Barroso, l’amenaça: el Banc d'Espanya destruirà el Banco Madrid, si la BPA no lliura els comptes de la família Pujol, Artur Mas i Oriol Junqueras. El BPA s'hi va negar i va morir.
Pino, Blas, Villarejo i Esteban, professionals de la "vieja guardia" d'aquest "deep state espanyol" que mai ha renunciat a evolucionar al marge de la llei des de la fi del franquisme perquè la dreta segueixi en el poder, envien investigadors espanyols per recuperar els llistats dels clients malgrat la sobirania del principat andorrà. S'ha de ser lúcid. Ningú plorarà per la mort d'un banc a Andorra. Ni als seus accionistes. Però el que ha passat és molt greu. L'extraterritorialitat de la llei nord-americana ha fet possible matar dues institucions financeres sòlides, sense cap prova ni judici, mentre que Madrid ha manipulat Washington.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
I ARA SE N’ADONEN
Patum de Berga. A les deu a casa
Quatre segles de tradició, foc, coets, dracs i una multitud que dansa al seu voltant. La patum ve a ser una mena de Primavera Sound en català amb més gralla que guitarra i més coca que pizza però el mateix soroll i suor. Què voleu fer-hi? La gent es diverteix d’aquesta manera i amb la punyetera vida que tenen, que la passin com vulguin.
Quan la primera Patum, -ho sabem del cert- hi havia menys gent saltironejant al costat de les espurnes. Eren igual de ximples, però en menys quantitat. Ara arriben a la festa multituds i la Plaça de Sant Pere queda xica. Passa el mateix que al Prat, un aeroport que abans servia per quatre avions al dia i actualment, malgrat Aena, n’hi aterren bastants més provocant que les oques dels aiguamolls vagin tortes.
El progrés. D’això se’n diu, el progrés. Però així com les oques no tenen cap obligació de conèixer ni de planificar el progrés, els ajuntament, teòricament dirigits per persones humanes, sí. Ells saben que cada any des de 1525, al jovent li agrada compartit una estona amb els diables i el foc. Sí, ho saben i defensen la festa com si fos filla pròpia. Aleshores, per què permeten que a tocar del merder, s’edifiqui una llar de vells que necessita de repòs ambiental? No saben que el vellets necessiten pau? No saben que la Patum necessita ballar la mona? Per què els ajunten i ara obliguen als patumaires, a plegar veles i anar a dormir a les deu del vespre? Fa un any que esperen la disbauxa. No hi ha altres solucions? Planificar una mica, per exemple.
LLUFA PELS VELLS DE LA LLAR.
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
LLENGUA I PRESSUPOSTOS
Als jutjats sense català i les casernes buides
Als jutjats, no parla català ni la senyera. Els representants de la llei, s’han passat per la toga la recomanació d’utilitzar el català tan en les vistes com en els escrits finals de sentència. A ells, això no els toca. Per això són jutges, per saltar-se la llei a la torera.
Des del govern central, continuen enviant a Catalunya, les restes dels pressupostos nacionals. Creuen que Catalunya és prou rica i plena com per enviar-hi recursos.
No us voldríem espantar però ho tenim malament.
La secció econòmica de Karlitus, va sortir al carrer per captar el sentiment popular davant aquesta falta de respecte oficial, i les conclusions són, espectaculars.
Del català a cal jutge, no saben ni opinen, és més, se’ls enfot. Ni en una llengua ni en l’altre entenen com s’arriba a una sentència per ells, incomprensible i injusta. Per no entendre, la majoria no entén ni al seu advocat que parla de coses absolutament alienes al cas.
Contràriament però, es nota una gran sensibilitat en el tema econòmic. El poble accepta raonablement que vinguin els ajuts promesos per fer carreteres i millorar serveis, però el que viu amb un malestar creixent, és que el pressupost militar de Catalunya no arribi a la mitjana nacional.
Qui ens defensarà si algú vol atacar-nos? Com deixarem sortir als soldadets amb un Cetme dels anys cinquanta, més sec que un bacallà per falta d’ús? Catalunya reclama el que considera propi, Catalunya vol estar armada. Per si de cas.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
ESPERANÇA DE VIDA
Les autopistes catalanes, col·lapsades
Catalunya és un dels països amb més esperança de vida. Sorprenent dada si pensem en la pressió fiscal, política i policial que pateix, però números canten. El fenomen fins ara s’ha estudiat des d’una base essencialment mèdica però les avançades tècniques d’investigació interdisciplinar, ha donat els seus fruits. Ara sabem que el català viu més perquè així com en altres països els avis resisteixen a la mort perquè volen veure néixer al seu net, aquí el català es resisteix a morir fins que les obres del seu carrer no hagin finalitzat.
No és que Madrid no envií els diners, no es que entre nosaltres no ens posem d’acord, ni res de res. És genètic.
Imagineu la Sagrada Família, generacions senceres han mort mirant al cel no per qüestions religioses sinó per comprovar si s’havia acabat l’agulla de la torre lateral del temple... Doncs així anem també amb la Plaça de les Glòries a la de l’escorxador, o de Lesseps, o el metro...
Fa anys que sabíem la futura gratuïtat de les autopistes. En aquests temps, ni un estudi estratègic, ni una variant, ni un desdoblament, ni una millora de les vies comarcals. La improvisació ha estat, com de costum, la llei aplicada a un canvi de mobilitat més que previsible.
I així els catalans seguiran vivint a l’espera del desbloqueig de l’autopista, i ens morirem vells, molt vells, en un embús de circulació.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
CATALUNYA CREMA
Onada d’incendis a Catalunya
El bosc ocupa les zones de conreu d’abans. Si algú té un bosc i vol netejar-lo, li cauen tres-cents papers oficials després del qual ha de pagar totes les despeses. Els camins rurals en un estat lamentable. Bombers contra agents rurals, agents rurals contra mossos, els alcaldes es lamenten i acusen a la Generalitat. Ah, i fa calor.
Aquests són els elements inflamables que estan deixant Catalunya com una gran catifa negre. I espereu.
TURISME DE GUERRA
Líders europeus viatgen a Ucraïna
Mai Ucraïna havia registrat un número tan alt de turistes com en aquestes dates. Sembla que la guerra atrau al poder com la mel a les mosques. Des que s’ha iniciat la guerra, el President Macron ha instal·lat la seva residència de vacances a Kíiv. Ha vist la ciutat sencera, mig enderrocada, enderrocada del tot i aviat veurà com comencen les obres de reconstrucció russa. Molt bonic el seu gest i el d’altres presidents europeus. Estaria bé, pel mateix preu, saber els progressos aconseguits amb tanta visita.
EL TRIBUNAL INDIGNAT
El TSJC ofès amb l’antiga mesa del Parlament català
La gent abusa de la fina sensibilitat judicial espanyola i se n’aprofiten descaradament. L’expresident Torren i la resta de membres de la mesa parlamentaria catalana, han denunciat al Tribunal i diuen que amb ells no hi comptin, que si volen condemnar-los que ho facin, però que no tornen a passar per una legalitat reiteradament il·legal. Com es pot dir això en un Tribunal que els ha tractat sempre amb una tendresa exquisida? Són ganes d’emprenyar. I els jutges s’han emprenyat. Clar que l’enuig judicial no es veurà reflectit en les sentencies finals. Primera perquè els jutges separen molt bé el gra de la palla i segona perquè el veredicte ja està escrit i seria una llauna tornar-la a passar a màquina.
NOVES COLÒNIES A AMÈRICA
Els capellans acusats de pederàstia creuen l’oceà
La jerarquia de l’església ha trobat el remei als mals que pateix. Davant l’allau de denuncies i de nous casos d’abusos sexuals per part dels homes de l’església ha decidit que els acusats se’n vagin a terres de missió a predicar o a fer el que més els convingui.
Ja sé sap, a Dios rogando i amb el mazo dando, es poden fer perdonar les malifetes europees. El que ja ens permet pensar que dintre d’uns quants anys la jerarquia els enviarà a les missions asiàtiques una vegada hagin portat pel camí del plaer a uns quants infants.
Docta l’església és!
EL MENOR QUE VOLIA PISTOLES
Potser que el fitxin
Un menor de setze anys se les va empescar per saltar el mur de la seu central de la policia Nacional a Madrid.
De moment ningú sap ben bé com ho va fer però el noi es va emportar dues pistoles i malgrat que en poques hores va ser identificat i detingut ara li plouen les ofertes de treball.
La mateixa policia el vol contractar per evitar nous robatoris; les agències de seguretat també. I alguns joiers s’han interessat per les seves qualitats.
Nosaltres pensem que el millor a fer amb el menor és enviar-lo a l’institut amb la condició que estudií i aprovi. Però tenim el temor que no serà així!
PUTA NORMALITAT ESPANYOLA
PSOE, PP i VOX, un inevitable encontre
Ja no sabem qui es pot sorprendre davant el vot en contra de la proposta de llei per limitar la inviolabilitat del rei per part dels representants dels partits patriòtics del nacionalisme espanyol.
Mentre, es van destapant nous delictes reials i això malgrat que ningú investigui. Són tant abundants i grollers que pràcticament qualsevol funcionari se’n pot trobar un al seu calaix.
Però ja se sap, per ser espanyol cal tenir ho fetge gran ho fe cristiana de missa i ciri. I encara millor si es tenen les dues coses. Una servidora per no acceptar, ni fills té per no haver-los de dir mai “reiet de casa”. No fotem!
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ALGUNS LLOCS SÓN ESTRANYS EN CERTS MOMENTS
ALTRES SOTA CERTES CONDICIONS
ALTRES ENCARA COM DURANT LES MAREES ALTES 
Download in PDF 
