7 february 2025
The translation in English will be soon available
QUÈ HA CANVIAT A SUÈCIA?
Assassinat Salwan Momika l’home que havia cremat l'Alcorà
Un dia, a meitats dels vuitanta van matar a Estocolm a Olof Palme, Primer Ministre de Suècia. A partir d’aquell moment la civilitzada, democràtica i avançada Suècia, enveja de l’Europa occidental i més encara dels països mediterranis, va entrar en barrina. Assassinats en massa com el comés per Breivic a la illa de Gotland, crims atribuïts a bandes rivals mafioses, atemptats amb bombes i fa quatre dies, l’execució de S. Momika, l’home que fa uns anys havia cremat públicament un exemplar de l'Alcorà.
La dreta extrema ho tindria fàcil per explicar els fets. Dirien que la immigració n’és la causa absoluta i completa. Van deixar entrar islamistes i ara els maten, dirien convençuts.
En part tenen raó. Masses diferències (morals, intel·lectuals, ideològiques, religioses, econòmiques) per aconseguir una convivència en equilibri. La fixació religiosa en la comunitat islàmica resulta absolutament inconcebible per la sueca on la divinitat esdevé en tot cas una opció. Fa temps que la barreja entre l’islam i occident s’evidencia complicada.
Més enllà però de les explicacions dretanes queden una llarga sèrie d’agressions que està patint el país nòrdic i que no formen part d’aquest conflicte. Hi ha quelcom d’obscur en l’augment de la violència en llocs considerats fins fa poc com paradisos terrenals. Poden ser les màfies que busquen comunitats estables i lliures sense gaire pressió policial per coordinar les seves xarxes. Poden ser estats que utilitzen zones com la península escandinava per fer trontollar el poc equilibri que li resta a la comunitat mundial. Els atacs, i encara més si son injustificats i inexplicables, espanten i provoquen a la comunitat atacada necessitats de defensa i revenja que mai no havien tingut. Però sobre tot, l’increment de la violència pot ser fruit de la pròpia necessitat humana. Quan les necessitats bàsiques queden superades amb escreix, el benestar pràcticament assegurat i les capacitats individuals són escasses a l’individu li agafa picor al clatell, com si tingués sarna. No està tranquil, no està content, li falta sentir el seu poder. Necessita refermar una singularitat que no té. És el moment per deixar anar l'amígdala cerebral i fer petar una bomba. Ara sí que és un home. Ara ja forma part de la civilització perquè ara ja mata.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
COSES RARES
Crònica del desconcert... per Toni Comín
Estic segur que va ser la precipitada fuga. L’exili –ho diu tothom– és dur. Et desarrela i després ja no trobes una terra on tornar a florir. Quedes en una mena d’aiguabarreig, en un parèntesi sense tancar, en una balanceig entre la heroïcitat i la covardia.
Abans de Brussel·les, jo era normal. Bé, relativament normal. Tenia les meves coses, els meus tics, però sabia definir-me en dues frases i mitja. Em podia moure entre el socialisme, l’esquerra i la democràcia cristiana sense dificultat ni conflicte. La catalanitat era el nord i segons la situació del país, accentuava més o menys el meu independentisme. Personalment estava definit i assumia sense conflicte la meva homosexualitat. Ara, sincerament no sé pas qui sóc. L’únic que mantinc com a constant és la mala llet que em surt de tant en tant en forma d’estirabot a vegades força desafortunat i una certa tendència natural cap a tot allò que fa olor de poder.
Amb tot anava tirant bastant relaxat fins que un dia, repassant la premsa em vaig veure tantes vegades traient el cap darrera l’espatlla de Puigdemont que vaig començar a preocupar-me. Perdia protagonisme a l’ombra de l’ex President? Va ser com un senyal d’alerta. Estava en perill d’extinció.
I aquí ve l’embolic. A estones penso en com recuperar entitat pròpia, a estones em desinflo, hem veig políticament acabat i només busco com aprofitar les escorrialles del poder. El canvi no es nota gaire, si vull conservar el lloc, crido més, exigeixo més, filtro alguna notícia, quan em veig fora demano alguna bestreta que no toca, toco algun cul desprevingut i busco resiliències que no corresponen. Hi ha però alguna cosa que està canviant perillosament, els col·laboradors m’estan perden la por, em miren d’una altra manera quan em fico amb ells al llit (només per fer una gràcia) o quan el somriure se m’esborra i crido una mica sense sentit.
La veritat és que ho tinc pelut. Brussel·les se’m fa petit. I la casa gran de Waterloo també. Em queden dues alternatives, anar a buscar equilibri a cal psiquiatra o llençar-me en mans d’Aliança Catalana. Ja ho veurem.
Atentament, el vostre Toni.
LA GARSA PROSTÀTICA
GRÀCIES A DÉU, ELS BANCS VAN FENT
Beneficis bancaris
Ens tenien preocupats però no ha estat res greu. Les guerres en curs, els països fets runes, els talls provocats d’energies bàsiques, les inundacions, la sequera i la mala gestió de rodalies, no han frenat el creixement bancari.
Deu mil milions, gairebé sis mil i dos mil més han guanyat aquests any respectivament el BBVA, La Caixa i Banc de Sabadell. D’això se’n diu una bona gestió.
La gent humil, que n’hi ha i molta, es pregunten com s’ho fan els bancs per guanyar aquests diners. Doncs treballant, treballant com a lladres per nosaltres. Guardant els nostres diners en llocs segurs, deixant-nos cent euros i recuperant-ne cent vint, gestionant els nostres rebuts, carteres i fons a canvi d’una comissió de no res, donant-nos consells que es converteixen en hipoteques fàcils de tornar i tancant oficines quan convé. Així de fàcil, així de bé.
Apart d’això, els bancs fan una feinada social tremenda. Compren boscos, netegen mars, ensenyen quadres, restauren esglésies, patrocinen concerts i també, compren cases velles amb “bitxos” dintre. Per un altre qualsevol, tots aquests serveis li costarien una fortuna i a la banca també li costa, però desgrava. Per exemple, aquests deu mil milions del BBVA no passaran directament com a beneficis per la finestreta d’Hisenda perquè abans caldrà deduir les obres socials que son bones obres com ha quedat demostrat, més despeses vàries de representació, més altres conceptes que no entren en els diccionaris. De tal manera que, comptabilitzades unes i altres partides sort tindrà Hisenda si no ha de tornar diners als bancs. I qui es va inventar un negoci com aquest pregunten els humils que queden... doncs Hisenda, que vol dir el poder i que es reuneixen cada divendres a sopar.
L’únic perill dels bancs actualment és que es desviuen per la clientela, ens volen ajudar en tot, gairebé massa, la banca espanyola és solidaria a tope i nosaltres no som de fiar. El poble és molt lladre.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
VIVIM SOVINT DELS ANIVERSARIS I DEL PASSAT
Cal aprofitar les lliçons del passat per projectar-nos en el futur
Els temps actuals en què vivim són difícils i trencadors amb les dècades anteriors. Sorgeixen noves elits i nous mitjans de dominació que alteren i modifiquen la societat, alhora que regna sovint el malestar i la confusió, amb incertesa i passivitat.
Davant la impotència del moment, sovint ens refugiem amb fets cabdals de la nostra rica història nacional, que van des de l’edat mitjana fins esdeveniments i personatges importants de la nostra època moderna i contemporània, com per exemple la guerra dels segadors amb la proclamació de la Primera República Catalana, la pèrdua de llibertats de 1714, i fets capitals en l’assoliment de la sobirania nacional i del moviment obrer, fins arribar a les col·lectivitzacions durant la guerra civil, la guerrilla antifranquista i l’1 d’octubre del 2017, entre molts d’altres.
Recuperar el nostre passat és bo i necessari, i encara més quan els pactes de la transició han menystingut o negat aspectes de la nostra història nacional i de resistència -com la dels maquis, que va durar més de 20 anys-, i encara més quan en aquests darrers més de 40 anys els nostres polítics catalanistes i independentistes no han deixat que els nostres infants poguessin aprendre a l’escola la història del nostre país.
També en el present són moltes les referències a l’1 d’octubre per part de tots aquells crítics amb el paper jugat pels dirigents independentistes, que tanmateix han estat incapaços en aquests darrers anys de crear una alternativa a tot plegat.
Cantava en Raimon fa molts anys: “no anem darrere d’antics tambors”, i també en Josep Maria Espinàs, dels Setze jutges: “tantes coses hem perdut, que el record també cal perdre”.
Sí, la frase és dura, però cal entendre-la en què no hem de mirar enrere, que no hem de viure del passat gloriós, sinó de lluitar i d’anar creant en el present d’altres noves vivències col·lectives que ens projectin envers una nova realitat alliberadora.
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
OCCIDENTALS I AFRICANS EN EL PARANY DE LA GUERRA
La República Democràtica del Congo no se’n surt
El 26 de gener de 2025, els rebels tutsis de l'M23 recolzats per l'exèrcit ruandès del president Paul Kagame es van apoderar de Goma (2 milions d'habitants), capital de la província oriental de Kivu del Nord (RDC). La caiguda de Goma il·lustra la dominació de la petita Ruanda (26.000 km, 2, 14 milions d'habitants el 2022) sobre l'immens Congo (2,4 milions de km2, 100 milions d'habitants el 2022).
Per què manifestants congolesos van atacar les ambaixades de diversos països occidentals quan els rebels van ocupar Goma?
És força senzill, els disturbis dirigits contra les ambaixades són massa coordinats per ser espontanis i han estat instrumentalitzats. Es van aturar tan aviat com es va desplegar la policia. Les autoritats congoleses van dirigir els manifestants a les ambaixades occidentals per demostrar la seva extrema frustració davant la passivitat d'Occident.
Coneixen molt bé la gravetat de la situació: la RDC està perdent Kivu i Ituri i la majoria dels seus recursos amb la indiferència de les grans potències. Un vent de pànic i ràbia legítima ha d'haver bufat pel palau presidencial.
Assenyalen que Occident culpa de tot a Rwanda, que protesta vagament només per la forma, però no fa res. Les reaccions occidentals són molt indulgents amb Rwanda en el seu pla d'envair Kivu o fins i tot del saqueig continuat dels recursos del Congo durant trenta anys.
Occident tanca els ulls i pretén creure en una simple guerrilla de resistència d'un moviment rebel amb el qual n'hi hauria prou amb negociar perquè la situació es calmi, quan del que realment es tracta és de l'annexió d'un territori en benefici d'un estat veí.
L'atenció de la comunitat internacional en els últims mesos s'ha vist desviada per la guerra a Ucraïna, les massacres del 7 d'octubre a Israel, després la guerra a Gaza i el Líban, la caiguda de Bashar al-Assad a Síria, l'elecció de Trump. Tot això al mateix temps. Aquest és el moment que els ruandesos han triat per llançar el seu atac a Goma. L'era és bona per als homes forts: Putin, Xi Jin Ping, Trump. Qui sap, potser Kagame es veu a si mateix a la llista? Els congolesos ens retreuen haver-los abandonat: però quan intervenim aquí se'ns acusa de neocolonialisme, i quan no intervenim, se'ns acusa de desinterès.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DANGER: IGNORÀNCIA
Ni els fills de les víctimes recorden Auschwitz
Abans, la cultura era estudi, interès, recerca, ara és Google. Ho sabem tot a través de Google, tot el que ens interessa. La nostra societat vol saber sobre la darrera moda, el darrer ídol, l’índex borsari, descomptes en Supers, coses en definitiva útils. La història del nazisme de Hitler, Mussolini, Franco, la història del comunisme de Stalin, Mao, les dues guerres mundials amb un total d’uns cent milions de morts pel cap baix, no interessen. Alguna cosa ens passa.
Arran el vuitantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, el camp de concentració per excel·lència on va ser assassinades més d’un milió tres-centes mil víctimes (la majoria jueus), s’ha preguntat a la població europea actual, què en recorden dels camp d’extermini, què en saben, què en pensen. RES. El resultat de les enquestes és aclaparador, increïble, amenaçador.
Fa encara no un segle, la joventut creixia estudiant i patint els efectes d’un diluvi universal fals pretesament esdevingut fa milers d’anys, ara no tenen ni la més remota idea dels diferents holocausts reals que van tenyir de sang la Europa del segle vint, la dels seus avis, la dels seus pares, gairebé la seva. Els vells ja no hi són, els grans no volen recordar, els joves ignoren i a un poder misteriós, l’interessa l’oblit.
És evident que el poder no vol recordar. No eduquem en la concòrdia, en la veritat, en la bondat. L’èxit ara és el poder, la mentida, la gresca. D’acord, tindrem gresca. Ens queden encara uns pocs anys en els que els joves podran gaudir de la seva llibertat inconscient, que es sentiran superiors a qualsevol altre, que s’ajuntaran en grups, uniformes i crits per renegar de l’altre, que és l’enemic. No els pregunteu qui és l’enemic, no ho saben, però es senten homes amenaçant-los. Sí, queden uns anys. Després la ignorància farà la seva feina. Aquest orgullosos ignorants afavoriran l’ascensió d’una nova era d’embogits caps que els portaran a noves trinxeres, que els convertiran en noves víctimes o botxins, que els tornaran a fer viure envoltats de temor però, això sí ben uniformats, amb himne propi i salutacions rituals. Es sentiran homes mentre van denigrant la seva condició humana. Els seus avis els podien advertir, però no els han escoltat.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
DESNONAMENTS DE LUXE
La alta societat es manifesta per evitar un desnonament
El ritme de desnonaments a Catalunya no s’atura. Representen un de cada quatre que es produeixen a Espanya. Durant el primer semestre de l’any anterior a Catalunya van produir-se 3.961 llançaments judicials i el segons semestre, només a la província de Barcelona 1.428. O sigui, Déu n’hi do.
La majoria dels desallotjaments Passen sense pena ni glòria sota el més absolut anonimat. D’altres, percentualment pocs, tenen el suport d’un petit grup de veïns o associacions que van contra l’expulsió de llogaters per part de Bancs, Caixes, grups Voltor o directament l’Ajuntament. La resta de la població ha assumit el desnonament com una incidència més dins la ciutat, igual que els morts de trànsit o la pujada de preus. D’altra banda, la majoria de pisos expropiats per la força es localitzen a barris obrers, de poca importància com si diguéssim.
Però! Però aquesta setmana tenim desnonament a l’Eixample. Ull! Això sí que és seriós. L’eixample és el niu de l’antiga burgesia catalana. Els que no s’han venut el pis per comprar-ne un altre a la part noble de la ciutat, encara viuen a l’Eixample. Voler desnonar pisos amb façanes esgrafiades ja és un altre tema.
La passivitat ciutadana ha fet un gir espectacular. Centenars de persones han envoltat l’edifici d’on es volia treure un veí. S’han mantingut a la fresca tot el dia, han improvisat alguna menja popular, alguns fins i tot han dormit al ras en senyal de protesta... I entre aquests manifestants cal afegir-hi a personalitats de la vida civil, actors, cantants, algun poeta, periodistes jubilats i mitja faràndula més. A canvi del gest tots van sortir a les notícies de la tele.
Pels optimistes catalans, aquesta demostració davant la casa Orsola (fixeu-vos que la casa te nom i tot) representa la ferma voluntat catalana de ser lliure, la solidaritat veïnal, el seny i la rauxa de casa. Potser sí.
Des de l’intent de treure un veí de la casa Orsola, més d’una família s’ha trobat amb el matalàs al carrer, sense lloc on anar ni futur clar. Malauradament aquestes vegades els solidaris s’han quedat a casa, molt probablement al pis que tenen al mateix Eixample. No voldríem pensar malament, però al passar per davant la casa Orsola, es nota flaire a canelons gratinats.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
QÜESTIONS DE PROXIMITAT
Al Japó avisen dels perills de terratrèmol en català
No ens pregunteu per què, però és veritat. Si vius al Japó i has configurat el teu mòbil en català, els organismes oficials com ara l’agència meteorològica japonesa, et passa els avisos d’interès en la teva llengua. No és per posar-se a tocar campanes, però dóna peu a moltes reflexions respecte a Espanya.
Clar que el Japó reconeix la identitat catalana, clar que admira des de la seva gastronomia a la seva cultura sense oblidar naturalment l’arquitectura. Clar que els japonesos viatgen a Catalunya perquè desitgen conèixer una societat diferent i alhora propera. A Espanya, tots aquests arguments no són tan clars, no serveixen. L’aproximació espanyola “al este peninsular” és, com a molt, el pa amb tomàquet. Per això també, quan hi ha risc de terratrèmols o d’aiguats o d’atacs terroristes, les informacions d’alerta s’escriuen en castellà, perquè estem a Espanya, “señores”.
Seria bo trobar o iniciar un estudi sobre la proximitat de dues cultures tan allunyades com la japonesa i la catalana. Així d’entrada et ve al cap una manera externa de comportar-se, to de conversa moderat, contenció gestual, un punt d’ingenuïtat en descobrir a l’altre i de ganes d’agradar. Un folklore de pinya i danses agafades. Orgull de país marcat per la derrota. O sigui, res que s’assembli als peninsulars. Els japonesos van als toros per error i després s’ha de fer d’una protectora d’animals. Darrera el cerimonial japonès hi ha un català i a la inversa. Coses que passen.
I per fer entenedor aquests toc entre místic i poètic tan allunyat del registre habitual de la revista, confessarem un secret. L’article s’ha escrit a quatre mans entre un japonès de Kumamoto i una servidora de Mollet del Vallés. No som parella però només mirar-nos ens surt la vena edulcorada dels nostres paisatges.
I una cosa que va dir un català ple d’orgull: si avui mateix moríssim tots els catalans alhora, la nostra llengua seguiria viva per sempre més, car les traduccions les fan unes màquines i no depenen de la voluntat espanyola. Que ho sàpiguen i que nosaltres, els catalans, sapiguem contenir el nostre orgull patri i no ens passem de frenada. Fins que no ens donin la nacionalitat nipona, tampoc cal alegrar-se gaire.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
TRUMP ESCOMET ELS CONTROLADORS
Accident aeri a Washington
Les catàstrofes aèries apart l’espectacularitat i el rastre de víctimes que deixen, obren una interrogant que tarda en respondre’s. Cal trobar i investigar les caixes negres, calen revisions dels aparells accidentats, informes i peritatges. Fins ara. Des que Trump és novament President dels Estats Units d’Amèrica, els accidents tenen una immediata solució. A poques hores del desastre, Trump va donar les explicacions tècniques que resolien el misteri. La culpa de tot era de les administracions demòcrates que havien utilitzat els seus mandats per posar a les torres de control gent incapacitada física i intel·lectualment. On regni Trump que s’abstinguin les plagues.
TRUMP ESCOMET ELS IMMIGRANTS
Guantánamo
La història de Guantánamo és gairebé tan tètrica com la de qualsevol camp de concentració nazi però amb una avantatge, la idea és americana i els americans estimen la pau per sobre de tot. Trump, en el primer cap de setmana del seu mandat, i veient com la base militar s’esllanguia per falta de presoners i tortures, ha decidit ocupar les trenta mil places que queden lliures al penal traslladant-hi els pitjors estrangers il·legals i criminals que amenacen als americans i que s’ha compromès a expulsar. El President Cubà a qualificat la idea com un acte de brutalitat. Com es pot acusar de brutalitat a un home a qui Déu li va salvar la vida en el darrer atemptat?
TRUMP ESCOMET ELS GEÒGRAFS
Canvi de nom
I Déu separà les aigües de la terra i decidí que a l’aigua se’n diria mar i Trump afegí que al Golf de Mèxic se’n diria Golf d'Amèrica. I els dos, Déu i Trump descansaren.
Hi ha gent així, gent i Deus que fan i desfan. Són fantàstics perquè tenen poder i raons de pes per fer girar el món segons volen. I el millor de tot és que estimen molt a la gent, als mortals bons i alhora tenen una gran capacitat per castigar als dolents. Uns els hi envien plagues, altres aranzels i així.
TRUMP ESCOMET ELS FUNCIONARIS
La pastanaga davant el ruc
Elon Musk, que lidera la missió de desinfecció del govern, estima que "entre el 5 i el 10%" de la plantilla podria dimitir, permetent un estalvi de "100 mil milions de dòlars". L’endemà Donald Trump va oferir als empleats federals que vulguin dimitir i fotre el camp mantenint el seu sou i beneficis fins a finals de setembre. Els text enviat pel president acaba amb “Ull, Trump és el més gran”
TRUMP ESCOMET ELS PALESTINS
Els israelians no han fet prou bé la feina
Trump proposa "netejar" la Franja de Gaza enviant els palestins als països veïns. Alhora ha desbloquejat el lliurament de bombes pesades a Israel, que havia estat suspès per Joe Biden.
Com que es tracta d’estalviar en despeses de bombes el president proposa evacuar tots els residents de la Franja de Gaza als països veïns per "netejar" el territori. Potser té raó donat que a Gaza, el 70% dels edificis han estat destruïts o danyats i davant el repte de la reconstrucció, proposa una solució radical: que als 1,5 milions de persones els donin pel cul.
TRUMP ESCOMET ESPANYA
La internacional d'extrema dreta contra Sánchez
Sense vergonya ni complex, Pedro Sánchez es veu com un dels primers opositors del líder de la màxima potència mundial. L'últim socialista al capdavant d'una potència europea contra el representant global de l'extrema dreta.
La primera expressió d'aquesta tensió: el president del govern espanyol no va ser convidat a la cerimònia d'investidura de Trump. Santiago Abascal, líder de Vox, i enemic de Pedro Sánchez va representar oficialment Espanya a Washington.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
CAPEA
POBRE JESÚS, LI TOCA LIDIAR COM A TORERO PRINCIPIANT
Idea robada a Santi Millán. 
Download in PDF 
