10 april 2020
The translation in English will be soon available
CORONAVIRUS CEREBRAL
Per una vegada ment, cos i qui sap si ànima pels creients, s’han unit en cada un de nosaltres en un exercici democràtic universal. Tots estem igual de fotuts i desgavellats.
Nens, joves, adults i vells semblem ossos de zoològic girant a dreta i esquerra del seu reducte arrossegant depressió i mala llet.
Xifres no oficials, afirmen que un setanta per cent de vells morts no han estat víctimes del COVID 19, sinó dels seus fills i gendres que els han penjat de la làmpada del menjador o senzillament els han deixat morir d’inanició. Els maltractaments entre parelles ha arribat a xifres esfereïdores. Qui no ha decidit separar-se a hores d’ara, ha decidit llençar per la finestra a la seva parella i qui no, està emprant totes les formules psicològiques per aconseguir l’embogiment de l’altre. Els fills, per la seva part, a condició de no fer massa soroll, tenen carta blanca i es miren en sessió doble, pel·lícules porno mentre parlen i s’exciten amb els seus amics via mòbil.
EL Coronarivirus, és una disbauxa. No sabem si acabarà amb les vies respiratòries de la humanitat però segur que han deixat més pla que mai el seu encefalograma.
I els que diuen que estan de puta mare són els sonats de sempre o uns putos mentiders.
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
L’HOLOCAUST DE LA NOSTRA GENT GRAN
L'eslògan cridat tantes vegades en manifestacions: “sense les àvies i els avis no hi ha revolució”, aviat no tindrà cap sentit, perquè n’estan desapareixen a milers a les residències i altres llocs. És com un genocidi o liquidació Holocaust de la nostra gent gran. I evidentment, si deixem de tenir gent madura i experimentada per comptes d’una possible revolució cap una societat més lliure i humana, potser tindrem una involució.
És evident que en aquesta societat basada en l’espoli humà, el poder dels diners, la privatització i l’avarícia desmesurada de les elits que ens governen i exploten, la gent gran, anomenada classe passiva, que ja no produeix, marginada i menyspreada a la que ja se li ha xuclat tot, és del tot innecessària i prescindible i ben bé un destorb social.
Així, molts d’ells són confinats en residències, majoritàriament privades, muntades com un gran negoci on són maltractats i menystinguts. I d’altres, molts altres, viuen sols a casa seva. Moren només de coronavirus? O també, i sobre tot, de pena per l’abandonament humiliant que pateixen? Pocs s’enrecorden que alguns d’ells han patit la guerra i molts la dictadura, i que han participat activament en les darreres manifestacions socials i han ajudat amb sacrifici i solidaritat als seus fills i nets en la darrera crisi econòmica.
Amb tot, sabem que la nostra Generalitat imbuïda de profunds valors humans, està preparant una gran campanya per l’estiu anomenada ”Has de tornar a casa teva”, imitant la campanya de fa pocs anys d’acollida dels refugiats, reeixirà? També ens ha arribat que importants entitats bancàries i governamentals preparen un gran homenatge el mes de juny a les nostres àvies i avis ple de grandiloqüència, falsedat i hipocresia per blanquejar-se i que l’endemà, com sempre, tot continuï igual. Però sabem, també, que diversos avis activistes, resistents i emprenyats han decidit impedir i boicotejar aquest acte com sigui. De ben segur que seran titllats de terroristes per les autoritats competents.
Com acabarà tot això? Tinc la certesa que molta gent gran no es rendirà i serà per a tots nosaltres un estel lluminós en la negra nit. Jo, quan toqui i quan pugui segurament retornaré a viure entre les comunitats de la nació Purepetxa de Mèxic, on la gent gran són estimats i respectats per la seva saviesa i tendresa. Allà encara no ha penetrat la propietat privada ni el capitalisme i viuen compartint-ho tot, en harmonia amb la natura, de la que formen part integrant.
LA KINTA FORKA
CONFINATS DE COS I CERVELL
Mirant Netflix, pensem no fer cap mal però no és cert. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle generades per aquest sector representen entre el 3 i el 4% del total.
A escala global, la petjada ambiental digital equival a la de "116 milions de cotxes” i es preveu que les emissions es dupliquin el 2025. La fabricació d'electrònica connectable és la responsable de la major part de la contaminació però l’ús que en fem té un impacte directe sobre el medi ambient ja que ordinadors, mòbils i tauletes consumeixen molta energia.
Sembla poc però la caixa del mòdem engegada les 24 hores del dia consumeix tant com una nevera. Desactivar-la permet fins a 30 euros d'estalvi a l’any.
Limitem els mails i els fitxers adjunts que pesen molt. Quan enviem un correu electrònic recorre una mitjana de 15.000 quilòmetres abans d’arribar al seu destinatari. Si bé el trajecte d’un mail no consumeix gaire, el calcul del cost augmenta moltíssim quan se sap que cada hora s’intercanvien de 8 a 10 mil milions de mails a tot el món.
Emmagatzemem amb moderació. L’emmagatzematge de dades és una font de contaminació invisible però particularment important. Les capacitats del "núvol" - servidors i ubicacions d'emmagatzematge - creixen constantment. Acumulem vídeos, fotos, música ... Tot i que aquest magatzem ens sembli virtual, els equips informàtics necessaris consumeixen molta energia.
Reduïm la nostra petjada digital. Suprimim tot el que no veiem ni escoltem mai. Millor transferir les fotos, vídeos i fitxers del núvol a un disc dur extern i aprofitar el confinament per buidar la bústia.
Sobretot aturem amb les sèries, el cost ecològic de la reproducció de vídeos és colossal. És recomanable afavorir la descàrrega o, si més no, la visualització en baixa definició. El 2018, segons un informe del think tank The Shift Project, els vídeos en línia van emetre 300 milions de tones de CO2. Per què no aprofitar el confinament per reduir el consum de sèries i llegir uns quants bons llibres. El vostre cervell us ho agrairà, el planeta també.
EL CONVIDAT
EL XIC DE CAN LOUSE
Hi ha fatxendes inofensius, divertits, que fan gràcia i cauen bé. D’altres pinxos però, molesten a la vista. Ja de nens te’ls imagines bruts, plens de polls (louse en anglès), confonent la seva grassa amb poder i espantant als companys més petits de l’escola. D’aquests tipus és en Boris Johnson.
El xic de can Louse, com segur se’l coneixia allí on nasqués, és un personatge estèticament desagradable, malgirbat, brut i greixós. Un nen gran, una mica fill de puta, que es passa el dia rascant-se els collons mentre telefona a qualsevol primer ministre. Un hollygan de la cervesa a qui li puden les aixelles i té caspa.
Aquest impresentable, com no podia ser d’altre manera, es va presentar en roda de premsa enfotent-se’n del Coronavirus i apostant per una via bastant darwiniana, segons la qual era bo aprofitar el COVID 19 per fer una selecció natural dels britànics forts i collonuts com ell mateix.
En boca tancada no entren mosques però el Premier Johnson és incapaç de callar com li passa al seu homòleg americà Trumps, una altra joia de greix mal repartit i ara, el Premier, està a la UCI amb coronavirus. Déu ens guardi de desitjar-li res de dolent. Resem per la seva recuperació, però a vegades, la vida té coses divertides. Fins i tot justes. Fins i tot necessàries.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL VINT-I-SET... DE LA SÈRIE
LA CUARENTENA QUEBRADA
Así que de coronavirus nada, que lo que pasa es que estás embarazada.
Es que tenía todos los síntomas, respon la Encarna a Madame.
¿Y en el de la regla no te fijaste? La Madame queda mirant la cara ingènua de la seva pupil·la. Nena, ¿tu sabes lo que es la regla? Encarna afirma amb el cap. La vella insisteix, ¿y sabes que cuando te quedas preñada la regla se retira?
Ya, pero sólo tengo unes gotitas y con la vida que llevo, nunca sabes de qué son.. Més animada... Bueno, al menos ya puedo volver.
La Madame s’incorpora amb una agilitat desconeguda. !Ni hablar¡ La criatura no tiene ninguna culpa y por una vez que podrá estar tranquilo en la vida no es cuestión de ir zarandeándole por ahí. Además con tanta aportación semental, te puede salir de varios colores.
No voy a tenerlo. Yo no tengo un niño para que luego me chulee como su padre.
Unes pedretes piquen contra el vidre de la cuina. Uns ulls apareixen per la reixa del pati demanant que l’hi obrin la porta.
Ala, abre tu la puerta Encarnita, eso sí puedes hacerlo. Al moment entra una mena de figura humana. Es treu la mascareta, els guants, un gorret de quiròfan i una bata feta amb bosses de la brossa.
Buenas, señora... ¿está Purita?
La Madame mira a Encarna que surt a buscar la companya. Estará con la Play... L’home està molt neguitós, es belluga constantment i s’agafa els genitals com si se li escapes el pipí. La Madame li serveix una copa de vi mentre amonesta dolçament al client.
Don Remigio, ¿y la cuarentena?
Solo iba a comprar el pan... es defensa el Remigio però després acaba confessant, es que no puedo aguantarme señora, no puedo.
Entra Purita molt en plan seductor puta. Mira a quién tenemos aquí. Acariciant-lo. Mi virus preferido.
L’home s’obre la bragueta.
Espere hombre, espere...
¿Estás seguro, viritus mío, que podemos hacerlo a metro y medio?
Remigio, que no pot treure els ulls de sobre la dona, s’ha quedat sense paraules, tremola i es belluga espasmòdicament.
Y si vas a casa y te la machacas, con las manos bien limpias, claro.
L’home diu que no amb el cos. Comença a sortir-li bromera per la boca.
Haremos una cosa, yo te enseñaré un secretito que tengo aquí escondidito y tu miras, ¿vale viritus mío...?
Surten de la cuina. La Madame torna a seure i es beu el got de vi que l’home no ha pogut posar-se a la boca per les tremolors. La Madame a Encarna... Esta va a terminar pronto.
Tot seguit la casa queda inundada per un crit orgasmal horrorós.
¿Y ahora quien limpia la escalera?
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
EN HOMENATGE A MOLTA GENT
Estic segur que la millor manera d’ocupar el temps és servir als altres. DALAI LAMA.
El nostre màxim deure és donar la nostra ajuda a qui veritablement ho necessita. CICERÓ.
A qui saps que ho necessita, no li venguis allò que pots donar-li. CATON.
Les mans que ajuden són més nobles que les boques que resen. R INGERSOLL.
Frases sàvies, frases que podrien fer avergonyir a l’Església per la seva passivitat durant la pandèmia del Coronavirus. Dissortadament, no tenen vergonya.
LA LLUFA
MERCAT NEGRE
Les grans fortunes del país, tenen com a honorat iniciador, un “indiano”, o un estraperlista. Diuen que el costum del contraban arrela en els pobles que tenen mar, però la veritat és que l’origen està en la usura dels seus habitants. La manca d’un aliment o qualsevol necessitat urgent de la societat, desperta els instints d’una colla de perversos que amaguen, emmagatzemen o retenen aquests productes fins que adquireixen preus astronòmics. Després els poca vergonyes, es fan rics, respectables, paguen la restauració d’una capella i s’hi fan enterrar.
Amb el COVID 19, ha tornat a passar el mateix. Mentre els morts no tenen on caure morts i els vius no tenen per on respirar la vida, una sèrie d’espavilats amaga mascaretes, o material sanitari, els bancs, un niu d’espavilats, accedeixen a donar crèdits tal com obliga l’estat, però a canvi de que el beneficiari compri altres serveis seus (un fons, una targeta...) i el paper higiènic ha entrat com a moneda referencial a Wall Street.
Fer l’amor a metre cinquanta de distància és difícil, doncs bé, un grup de prohoms ja està retirant els condons del mercat. Així quan l’aïllament s’aixequi i els homes es llencin contra els forats de les aigüeres, de ben segur que faltaran condons i els calents clients hauran de pagar una fortuna per una puta goma si no volen carregar-se amb set fills més.
Viure és difícil, conviure amb el coronavirus és emprenyador, però estar rodejat de voltors encorbatats, fa fàstic. 
Download in PDF 
