20 may 2020
The translation in English will be soon available
TORNA LA LLUITA DE CLASSE
El COVID 19 haurà matat a hores d’ara uns trenta mil ciutadans només a Espanya. Això però no te massa importància. La majoria de morts eren de classe mitja baixa, que acostumen a morir-se sempre i per qualsevol ximpleria. La importància real del COVID i pel que passarà a la història, és per haver reobert l’atàvica lluita de classes hispana.
L’odi cerval de l’esquerra espanyola cap els homes de bé i de ferma convicció cristiana, ha tornat i una de les primeres víctimes ha estat l’arquebisbe Cañizares de València. Aquests sant baró, que es confessa molt inquiet i que reclama suma atenció davant el nou govern comunista del tal Sánchez i Cia, (ja s’ho veia avenir) és investigat, ara, per haver deixat sortir a la Verge dels Desemparats a la porta del sagrat temple i després permetre que els feligresos l’adoressin a l’interior de l’església. Pecat? Provocació? Desobediència com diu l’esquerra? O retornar als bells temps on la sortida de les verges afavorien les pluges o el sol o la fi de les pestes...?
L’esquerra, espanyols, està atiant una nova onada sagnant de lluita social, ¡OJU! Espanyols. Mentre la dreta segueix fervorosament agenollada als peus de sants i cristos, l’esquerra afila les armes. Sempre els mateixos. Ja ho diuen els bons veïns del barri de Salamanca. On anirem a parar? Amén Jesús.
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
Molts catalans han quedat atrapats sense poder tornar al seu país a causa de l’esclat del Coronavirus que ha fet que es tanquessin molts aeroports i fronteres. Aquest és el cas de l’Andreu, confinat a hores d’ara a Sant Petersburg. Ell, antic militant del PSUC, decebut per la política dels darrers anys, ha estat sempre amant de la cultura i del poble rus. El nostre home es va quedar vidu fa ja temps i poc després va perdre la visió, segons ell diu, per fixar la vista en coses maques, fet que el portà a afiliar-se a l’ONCE.
Ja fa anys que havia llegit el llibre de Montserrat Roig “L’Agulla Daurada” i s’havia promès de fer el mateix recorregut. A finals de febrer emprengué un viatge acordat amb una guia turística especial. Està encantat amb Nina Petroskaia, una simpàtica i bella dona d’uns quaranta anys neta d’un refugiat de la guerra que parla un català quasi perfecte.
Un matí, la Nina es presentà al seu hotel cèntric prop del riu Neva acompanyada d’un agent dels serveis de seguretat per fer-li una oferta donat que durant setmanes no podrà tornar a Barcelona. La seva sorpresa ha estat màxima al saber que l’agent coneixia pràcticament tot de la seva vida, i sobretot en sentir l’oferta: actuar en clau d’agent secret a Catalunya. L’agent rus li ha explicat que la Unió Europea està a punt de fer figa i que ells tenen cada cop més interès en Europa i sobretot en Catalunya, país que d’aconseguir la independència, podria ser un bon aliat. Caldrà, per tant, crear una extensa xarxa a Catalunya amistosa amb Rússia i esperar el moment oportú en que Rússia donaria tot el seu suport diplomàtic i econòmic a la independència sempre i quan Catalunya abandonés la OTAN i es configurés com a país neutral.
Ell, que ja s’ha enamorat de la Nina, i que quan era més jove era un gran aficionat i entusiasta de les pel·lícules de James Bond, se li ha il·luminat la ment i s’ha vist com un futur heroi i agent 007 català. Així doncs, ben aviat l’Andreu començarà un curs preparatori d’espia i d’aprenentatge del rus. També li faran proves amb cèl·lules mare a fi d’intentar recuperar la seva visió.
S’encetarà a partir d’aquí una nova relació Catalunya-Rússia i una nova oportunitat d’emancipar-se del jou d’Espanya? Quina serà la sort que correrà l’Andreu a partir d’ara? Esdevindrà, com ja s’ho imagina, el James Bond català del segle XXI?
LA KINTA FORKA
QUI GOVERNA L’ESPAI?
El 1984 un equip de l'Oficina d'Afers de l'Espai Exterior de les Nacions Unides ho va definir: "L'espai exterior no pertany a ningú i, segons el tractat espacial, ha de ser "explorat i utilitzat lliurement per tots els estats". Era la primera pedra en el món de la Guerra Freda. Actualment aquest principi bàsic és obsolet ja que empreses privades s’han afegit a la carrera espacial gràcies a l’evolució dels mitjans tecnològics. La qüestió clau ara és: Com s’organitzarà l’explotació de recursos, la gestió de residus... com s’ordenarà el marc legal per a la conquesta celeste?
El febrer del 2018 el món va veure les impressionants imatges d’Elon Musk. La nau espacial de Tesla no havia d’explorar ni investigar res. Era una gran operació publicitària a costa de la "contaminació" de l'espai. La ràdio instal·lada a bord tocava la cançó Life on Mars? de David Bowie. Aquest cas sense precedents ha transgredit alguna llei? No! No ni hi ha cap.
Els diversos tractats que constitueixen el dret espacial internacional tenen una extensió aproximada de trenta pàgines i van ser desenvolupats i ratificats entre finals dels anys seixanta i finals dels anys setanta en un món que ja no és. Avui, amb la "nova carrera espacial" és urgent que es delimiti un marc legal i es reguli aquesta àrea que ha implementat immensament recursos econòmics i mitjans tecnològics.
El text fundacional del tractat espacial, va ser ratificat per prop d’un centenar de països, incloses les principals nacions espacials, el 1967 i signat per triplicat a Londres, Washington i Moscou. L’espai encara era el coto dels Estats Units i de la Unió Soviètica, enfrontats en una carrera frenètica per la superioritat tecnològica. El tractat va establir el principi bàsic d’evitar que mai no es convertís en un terreny de guerra entre humans. Afirma que l'espai exterior i els cossos celestes són "prerrogativa de tota la humanitat", i pot ser "explorada i utilitzada lliurement per tots els estats" però "exclusivament amb finalitats pacífiques". Especifica que l'espai no pot "ser objecte d'una apropiació nacional per proclamació de sobirania, ni per ocupació".
El 1968 s’amplia amb els astronautes que han de ser considerats com a "enviats de la humanitat". El 1979, l'Acord de la Lluna (ratificat per només 18 països) va delimitar l'extracció de mostres de recursos naturals "amb finalitats pacífiques" i "en quantitats raonables" recomanant que els estats compartissin les seves investigacions.
Ningú no preveia que només cinquanta anys després, l'exploració espacial estès a l'abast de companyies privades i de multimilionaris a més a més de la cobdícia dels estats. Els EUA el 2015 i Luxemburg el 2017, signants del tractat espacial, han permès a les empreses privades d’explotar els recursos minerals de l’espai. Malgrat que de moment encara no han pogut extreure els recursos lunars és un objectiu molt clar en la recerca de metalls i terres rares (per fabricar components d'alta tecnologia) com també gasos combustibles. La lluna i altres planetes serien les noves benzineres d’un planeta sense recursos?
El març del 2017 es va crear la associació, For All Moonkind, que reuneix una quarantena d’experts en dret jurídic espacial i un centenar de voluntaris. Treballen en un protocol legal que faria possible la creació d’un patrimoni mundial a l’espai. És un primer pas del segle XXI?
Però de moment no hi ha res clar i ens hem de conformar amb la imatge del sòl lunar trepitjat per la bota de Neil Armstrong. Com diu Michelle Hanlon: Compara aquesta petjada amb les petjades més antigues d’homínids bípedes trobades a les cendres volcàniques a Laetoli, Tanzània. A 3,5 milions d’anys de diferència, aquestes marques fràgils representen "fites evolutives", "tresors per a la humanitat".
EL CONVIDAT
QÜESTIONARI PROUST AL CARDENAL CAÑIZARES
Al Cardenal Cañizares (arquebisbe de València), se’l troba a tota hora resant a la capella del Santíssim, però el dia que vaig anar-hi no hi era.
Tres setmanes després va contestar a la meva sol·licitud d’entrevistar-lo. Su excel·lència va muy ocupado, van contestar-me. Al final va accedir a contestar un qüestionari, el Proust. He traduït les seves respostes.
La seva virtut principal? La fermesa.
Qualitat preferida en un home? La fermesa.
Qualitat preferida en una dona? La submissió.
El que més aprecia en els amics? La fermesa.
El seu principal defecte? No ser prou ferm.
Un menjar que li agradi especialment? La llet en pols pels altres... Per a mi el faisà desplomat.
El seu somni? Ser Papa.
Què li agradaria ser? Papa.
Quina seria la pitjor desgràcia per vostè? Una ja va passar, la mort de Franco, l’altra l’actual govern espanyol. La mort dels meu pares també em va afectar molt i això que no els van matar els rojos.
Autors preferits en prosa? Sánchez Dragó, De Los Santos i Hitler.
Autors de poesia? Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Jesús i Franco. ??????????
Franco va escriure poesia? Los últimos de Filipinas. Pura poesia.
Els meus herois? Franco, Franco, Franco.
Les meves heroïnes? Isabel la Católica, Doña Carmen Polo i Franco.
Tota una biografia.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL TRENTA-TRES... DE LA SÈRIE
LES PUTES VAN DE “MANI”
La Madame davant l’armari mirall. Va mudada, com de setmana santa. Les altres tres noies al darrera.
No debería ir, señora, todavía está convaleciente... diu Sónsoles… Hasta podría pegarles el virus a sus amistades.
Esos no se infectan nunca, hija, son caballeros. Además, no puedo negarme, Don Alejandro Cienfuegos Bellatierra, Conde de Bonilla, ha rogado mi asistencia... Traedme la mantilla y la peineta…
Mujer que no va a los toros, diu la Puri que és la única que no sembla compartir l’orgull del grup.
Pobre Jandrito, sabéis que no le permiten ir al campo de golf... ¡Y es suyo! ¡Su propio campo de golf! Como los rojos cuando se quedaron con todo. Pues igual.
Señora, yo vivo en una habitación de siete metros cuadrados, con una ventana que da al patio de vecinos y nunca se ha mostrado tan afligida.
Es muy diferente, nosotros somos de aguantar, la nobleza viene de Dios.
Y de cada braguetazo y cada sablazo que ya me contará. Me gustaría saber que coño le ha dado a usted el tal Conde…
No seas marrana, Puri.
La Madame amb peineta i mantellina es dóna una darrera ullada. Es veu satisfeta del resultat, malgrat que el vestit negre li queda tan cenyit que és difícil imaginar-la monja missionera.
Ai, la olla, y el palito o mejor una cuchara, ¿no?
Sónsoles, desplega una bandera espanyola predemocràtica. Señora…
La bandera! Jesús, si llego a olvidar la bandera. ¿Y la chuleta con las consignas dónde la he puesto? Me se ya algunas pero…
Truc a la porta. Encarnita, baixa a obrir.
Si es un cliente dile que hoy solo trabajamos el espíritu, mana la Madame.
Poc després a l’habitació hi entra un xofer amb gorra sobre el braç i una minyona de tota la vida amb bigudí i còfia. La minyona porta una olla i una cullera.
Señora, la señora condesa me ha dicho que utilice esa olla que suena a carrillón eucarístico.
Que buena idea, la nuestra sólo suena a olla. Desde luego la señora condesa está en todo.
El xofer s’avança i pren la paraula. Soy el chófer más antiguo de la familia, en realidad me he pasado horas esperando en esta acera... Y ahora tengo el honor de acompañarla a la Calle Nuñez de Balboa, núcleo de la concentración por la libertad de los españoles.
Que emocionante, diu la Madame. Es casi como hacer la mili.
Quan van per marxar, el xofer, desplega una cinta, d’aquelles que posen a les que guanyen un concurs de bellesa. Li posa a la Madame. La cinta diu en lletres daurades: Por delegación de la família Cienfuegos-Sierravilla.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
LA CAMPANA EN ARMES
Darrera la campana de Gauss, un dels gràfics científics més asèptics, s’hi amaga la raó de totes les revolucions. Aquells dos extrems que gairebé es confonen amb la base, són, traduïts a la política, causa i mare de totes les revolucions; la lluita de classes.
A Espanya, degut al COVID, Gauss vetlla les armes.
Mai no havíem imaginat que la Mare Teresa de Calcuta, sortiria en aquest catàleg de frases, certes a vegades i sempre enginyoses, però avui, en un intent de frenar l’instint venjatiu del barri de Salamanca madrileny, hem optat per la frase, probablement més intel·ligent de la reverenda.
“El sofriment d’alguns pot estar provocada per l’ambició d’altres”.
Pijos de Madrid, espanyols del segle dinou, fills borts de la santa inquisició, que el vostre Deu us il·lumini, i deixeu de fer el ridícul.
És un consell del departament de redacció de Karlitus.
LA LLUFA
NO VOLEM TRANSPARÈNCIA!
Els bons costums ensenyen que fingir és millor que mostrar, mentir millor que dir veritat i ser imbècil millor que pensar. Gràcies a aquestes nobles regles, la societat cristiana ha superat, infidelitats, falsos testimonis i pecats capitals. Per què doncs ara, els partits s’obsessionen en ser transparents?
Aquestes setmanes, el Govern, demana el vot afirmatiu de la resta de partits per seguir el confinament. Primer la oposició s’hi nega, després negocien i al final acaben cedint. És perfecte. El ciutadà segueix les negociacions amb interès (o no), imagina les propostes sanitàries d’uns i altres, i al final el resultat, és que sí, que val, que d’acord.
Ara però, els partits en un excés de purisme, volen explicar les monedes que utilitzen per canviar el seu vot i donar la raó a Sánchez.
Ara, sabem que, Ciutadans per exemple, accepta prorrogar el confinament no per raons sanitàries sinó a canvi que el Govern abandoni la taula de negociacions amb els independentistes catalans. Cantàbria, dóna el seu vot afirmatiu sempre i quan des de Madrid li enviïn diners. Els bascos, com de costum, per treure un redit impublicable, Melilla perquè li construeixin un pont amb la Costa del Sol i Terol perquè la Corona signi un real decret confirmant la seva existència. I la salut? La salut que es foti. Si no es donen aquestes condicions, tothom es nega a votar i aquí pau i després COVID.
Era menys depriment la època de la foscor informativa.
GRAN LLUFA PER LA IMMORALITAT DELS PARTITS (DE TOTS) 
Download in PDF 
