Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
4 septembre 2020
SETEMBRE MALVINGUT
Sembla confirmat que el COVID19 és queda a Espanya ja que no parla ni francès ni portuguès les fronteres per on podria ser expulsat. S’ha transformat en una arma política de primer ordre pels polítics patris i autonòmics. Mentre que a l’altre costat de les dues fronteres de l’estat espanyol continuen prenen precaucions però vivint amb força normalitat què hi ha de diferent a Espanya?
Per què hem de patir tant. La resposta és simple, els nostres polítics continuen a organitzar el desordre i per tant en generen més cada dia. Si sabessin pensar una mica més lúcidament els ciutadans viuríem molt millor les adversitats sanitàries.
A Andalusia el virus ja balla zapateados i pisotones i té tothom acollonit. A Madrid ha envaït la capital del reino i els fa ballar al seu ritme. A Aragó balla la jota i a Catalunya encara no s’atreveix amb la sardana ja que sembla que comptar li fa mandra. De moment campa per les terres de ponent infectant els milers de treballadors temporers impunement.
En canvi a la capital catalana és viu una altra guerra, el Déu Messi contra la directiva del Barça. De totes bandes esmolen les navalles, els voluntaris per participar en la lluita s’agrupen en milícies i ben aviat aquests personatges capitals que pensen amb els peus en lloc del cap lluiran a les seves sabates la victòria o la derrota. Els catalans sempre han de ser diferents, no?
Mentrestant a quasi tots els països de la Unió Europea es desenvolupa una onada gegant de negacionisme del Covid19. A Berlín intenten assaltar el Reichtag, a Madrid és manifesten els que el neguen i l’endemà un d’ells va a la UCI però continua amb la seva ideologia negacionista. A París també hi ha grups que es manifesten i això passa més o menys a totes les grans capitals europees.
Potser seria bo recordar que a Galileu els negacionistes quasi aconsegueixen matar-lo. La terra no podia ser rodona sinó plana. Els camps de la mort nazis no van existir mai sinó que eren colònies de vacances pels jueus ganduls antipatriotes. I els milers d’afusellats per la repressió franquista eren una colla de malparits podrits que calia apartar de la gent benpensant i feixista, i que en realitat només eren una mitja dotzena.
Sempre hi ha una altra opció per com afrontar la situació sanitària, econòmica i política... però l’heu de trobar vosaltres mateixos.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
ENTREVISTA EXCLUSIVA AL MESSIAS
Dues hores palplantat davant la terrassa de déu. El sol em peta sobre la calva. La suor ha fet un xarquet als meus peus. La gravadora sembla un xiclet. Finalment surt amb el seu somriure beatífic.
Bueno, sí, la verdad es que...
Perdone señor, es que todavía no he preguntado...
Bueno, sí la verdad es que la respuesta va a ser la misma.
Don Lionel... ¿Cómo se ha producido esta historia tan sorprendente?
Bueno, sí, es fácil. Vi lo que había hecho y me pareció algo lindo y amplié el aforo de la cancha del Camp Nou.
¿Perdón?
Y separé a los buenos que me daban juego, de los malos que se quedaban la bola para ejos. Y fiché a los buenos y desterré a los malos. Y vi que era bueno.
El periodista, és a dir, un servidor, no entenia res i lògicament la cara m’ho reflectia. Messi, va mirar-me desolat.
Vos no entendés nada, sos un boludo...
Es que yo quería hablar de futbol y de su marcha del Barça…
¿Y de qué estamos hablando pues?
Pues no sé, pero no importa. ¿Podría resumir sus desavenencias con el presidente?
¿Está claro, no? Él es el demonio... y vos ya sabés quien soy yo.
Messi...
As... Por primera vez has acertado, pibe.
Y ahora ¿qué va a suceder?
Acá, el diluvio, pero un diluvio seco. Sin goles, sin toque, sin magia…
¿Y después del diluvio?
Las plagas. Me encantan las plagas. Siete años sin saborear un trofeo.
¿Y usted...?
Jo acá, en el cielo, como siempre.
Quizá hubiera estado bien permitir que el club cobrara algún dinero por su traspaso... como mínimo le ayudó a crecer, de huesos al menos…
¿Qué decís? Jo me encojo y me alargo a discreción. Por otra parte jo no fundé la Iglesia, eso lo hicieron mi papá y mi mamá y jo no veo nada de este dinero. Todo va a parar a la Iglesia messiánica.
Puesto a hablar del tema... ¿No habrá un milagro que pudiera solucionar…?
Tallant, emprenyat.
Acá el milagro es que jo me quedara en Barcelona tantos años.
¿Algún mensaje para la afición?
Bueno, sí, la verdad es que jo les quiero mucho y los llevaré siempre en el corazón y que si van al cielo con el carné de socio, les hago un descuento para la parcela. Menos a la Junta, claro. Ah, y una bendición urbana y orbital.
LA KINTA FORKA
COP D’ESTAT A MALI
Si ens parlen de Mali pensem Àfrica però si ens parlen de Bamako ens sona a tailandès com a mínim malgrat ser-ne la capital. Aquest país s’enfonsa, cada any una mica més, en la GRAN misèria africana brodada per guerres sense fi, corrupció institucional, i robatori descarat occidental dels seus recursos en matèries primeres.
Atrevits com sempre hem viatjat a Bamako després del cop d’estat militar recent. La nostra intenció no és només informar sinó també que els lectors puguin comparar els discursos dels seus polítics amb els d’Espanya o de Catalunya si s’escau, ja sigui en l’actualitat o en temps no massa llunyans.
L’URD, dirigit per Soumaila Cissé deu la seva reputació gràcies a ser molt ric però ara el partit s’ha escindit amb la creació de l’ARP de l’ex ministre Oumar Ibrahim Touré qui s’ha emportat molts militants i i dirigents. Soumaila Cissé deplora el cop d’estat del 18 agost 2020 que és la conseqüència de la gestió caòtica del país duta pel President Ibrahim Boubacar Keïta i el seu règim. La rebel·lió l’ha apartat de les seves funcions, ha dimitit el seu govern i dissol l’Assemblea Nacional.
L’URD deplora les nombroses víctimes civils i militars a les regions del centre i del nord del país.
El partit és conscient que la crisis que travessa el país posa en perill la unitat Nacional i la integritat territorial, mentre enfonsa la població en la inseguretat i la precarietat.
L’URD proclama la seva consternació davant la instauració d’un regim autocràtic, arbitrari, repressiu, atemptant els drets de l’Home i les llibertats amb segrestos, detencions arbitràries i extrajudicials, tortures, xantatges i amenaces immorals.
El partit deplora que el president Ibrahim Boubacar Keïta no hagi sabut mai escoltar les reivindicacions legítimes del poble malià. L’URD demana als seus militants i simpatitzants que restin mobilitzats en tot moment per l’alliberament del seu President, l’honorable Soumaïla Cissé.
Mali és víctima de molts traumatismes però els més punibles provenen de la classe política actual. Encarat cap a noves eleccions el país no retrobarà un equilibri social, econòmic i polític. Segons els seus polítics el règim que surti de les eleccions ha de ser capaç de restaurar l’autoritat de l’Estat i establir la democràcia.
Cap partit polític és veu capaç de corregir el mal govern dels darrers vint anys, la fractura social i les injustícies que han creat un abisme entre la població i els discursos del seus polítics, i portat a una participació quasi nul·la a les eleccions.
L’ADEMA és el partit més representatiu de Mali però va a les eleccions sense els seus dirigents més representatius. Hi concorre un candidat que no té cap mèrit sinó és el de pagar sotamà als alts dirigents del partit. Denunciat pels seus mateixos companys Souméilou Boubèye Maiga, pot ser classificat com un autèntic esperpent.
Entre les dues tendències la batalla política serà virulenta, l’URD és malgrat tot un partit ben implantat i segur de ser el favorit, Soumaila Cissé pot pretendre a la presidència.
Per l’ADEMA, el gran handicap vindrà dels religiosos musulmans, políticament agressius i fent circular rumors sobre la tendència sexual d’aquest candidat.
El tercer en el litigi electoral és IBK, té fama de ser un home d’Estat, però manca de recursos i no disposa d’aparell electoral. Malgrat això tots els sondatges el fan el favorit popular. Molts simpatitzants pensen que és el candidat de la comunitat internacional a causa del seu seny, de la seva experiència i la seva capacitat de restaurar l’autoritat de l’Estat.
IBK també té el suport de la majoria de les forces de seguretat, la policia i l’exèrcit, pels quals sempre ha mostrat devoció des de quan era primer ministre.
Però tots els candidats tenen una cosa en comú al seus programes electorals, la integritat de l’Estat i les qüestions de seguretat i ordre públic.
Als lectors de fer la seva pròpia lectura i les seves comparacions amb el que s’escolta a les nostres latituds.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
JOSEP LLUÍS FACERIAS, LUCIO URTUBIA I STUART CHRISTIE, EN LA MEMÒRIA DE TOTS AQUELLS QUE NO RENUNCIEN A LA LLIBERTAT
Des de fa més de vint anys el 30 d’agost es recorda en el lloc on van matar, el 1957, el guerriller anarquista Josep Lluís Facerias. Enguany a causa de la pandèmia no ha estat possible la concentració i acte anual de forma presencial però es va fer online i es pot trobar a YouTube. Però a canvi, per primera vegada, desenes de persones van acudir a un refugi retrobat a Collserola, on ell i el seu grup s’aixoplugaven. Una placa col·locada al refugi aquell mateix dia dóna testimoni de la seva vida de lluita i resistència.
En Facerias, que actuà als anys 40 i 50 a Barcelona en diverses accions guerrilleres, fou un dels centenars d’homes i dones guerrilleres que es deixaren la vida en defensa dels més oprimits i en contra de les atrocitats de la dictadura franquista. Ell, igual que desenes dels seus companys morts en combat, eren homes lliures amb profundes conviccions revolucionàries i de justícia social que no podien restar passius davant la brutal repressió del règim. Tant és així que l’estiu del 57, tenint l’oportunitat de refugiar-se a Iugoslàvia o Brasil, es decidí finalment a retornar a Catalunya per prosseguir amb el combat fins al final. Essent víctima d’una traïció, va caure en una emboscada a l‘actual plaça de les Madres de mayo, a la cruïlla dels carrers Doctor Pi i Molist i Doctor Urrutia i el Passeig Verdum, davant de l’antic manicomi de Sant Andreu, avui seu del districte de Nou Barris.
Aquest estiu, el 18 de juliol, ens va deixar als vuitanta nou anys Lucio Urtubia, lluitador àcrata i antifranquista navarrès, nascut el 1931 i exiliat a París el 1954. D’ofici paleta, es va relacionar amb refugiats anarquistes, molts d’ells catalans, com ara Quico Sabaté, que el va marcar i influenciar. A partir d’aquí es radicalitzà i emprengué diverses accions expropiatòries (atracaments) i, després, destacà com a falsificador de 20 milions de xecs de viatge del First National City Bank, avui Citibank. Va crear una xarxa internacional de falsificació destinada a afeblir el capitalisme, tot donant suport a grups i activitats de justícia social que combatien el sistema.
Es va trobar amb el Che Guevara a principis dels 60 amb l’objectiu d’envair amb bitllets falsos els Estats Units. Més tard els televidents de l’estat espanyol van tenir la oportunitat de conèixer-lo i escoltar-lo el maig de 2015 en el programa de Jordi Évole a La Sexta, on va explicar les seves accions tot defensant un sistema igualitari de caràcter socialista llibertari que acabés amb el capitalisme.
Aquest agost ens ha deixat Stuart Christie als setanta quatre anys. Anarquista escocès nascut a Glasgow el 1946, periodista i escriptor, compromès des de ben jove amb les causes de la llibertat i en tota classe de feixisme; als divuit anys es trobà a París amb Octavio Alberola, activista del D.I. (Defensa Interior) per participar en la lluita contra la dictadura franquista.
Així, l’estiu del 64, arribà a Espanya carregat d’explosius per atemptar contra Franco. Va ser detingut i condemnat a vint anys de presó dels quals passà tres a Carabanchel, alliberat per la pressió britànica i internacional. D’aquest episodi ens ha deixat un llibre, el llibre publicat al 2005, “Franco me hizo terrorista”, de gran interès per conèixer l’època i les seves vivències.
Un any abans de la seva arribada a Espanya, el set d’agost de 1963, va ser abatut per la guardia civil a la comarca del Bages el darrer guerriller, Ramón Vila Capdevila, heroi de la resistència francesa contra els nazis. El mateix any van assassinar a garrot vil els anarquistes Joaquín Delgado i Francesc Granado, i van afusellar el comunista Julià Grimau. En sortir de la presó Stuart exercí de periodista, editor i escriptor publicant diversos llibres, i es va mantenir sempre fidel al seu compromís de lluita per la llibertat i combatent tota mena d’opressió.
Home amb un gran sentit de l’humor, tolerant, solidari i de tracte amable, es va relacionar amb diverses personalitats que el valoraven, entre els quals el reconegut periodista Xavier Vinader. Entre tot el què ens ha deixat destaca l’Anarchist Film Archive, una filmoteca digital que es pot consultar per internet amb més d’un miler de pel·lícules i documentals sobre la guerra del 1936-39, franquisme, anarquisme i moviments revolucionaris.
Tots tres són personalitats honestes i lluitadores, compromeses amb els més febles i per una veritable transformació social. Rebels contra la dictadura franquista i, més tard, de tota mena d’injustícies. Exemples i referents per a tots aquells i aquelles que no es conformen amb el món actual, cada cop més restrictiu amb els drets i llibertats. Esperem que la seva llavor fructifiqui en les noves generacions.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUARANTA-QUATRE... DE LA SÈRIE
UN FINAL MADE IN MADRID O EL TRIOMF DE LA VIRTUT
Queridas niñas: El CNI me ha regalado un apartamento en Torrevieja, provincia de Alicante, tres modelos otoño invierno de Zara, una batería de cocina y una pensión de viudedad (que es muy raro porque nunca me he casado) de mil doscientos euros. A ver qué ibais a hacer vosotras... lo que pasa es que os quiero tanto que no tuve fuerzas para despedirme de vosotras.
A lo que íbamos. La casita, desde luego, debe permanecer abierta como si nada y vosotras seguís con el turno normal. Los del CNI no quieren hacer negocio con el burdel. Ellos son muy rígidos en eso, pero van a rebajar precios porque así tendrán más clientes para espiar. Vosotras cobraréis un fijo y nada más. Bueno cariñitos mías, os dejo que me voy a la playa. Besitos a todas mis nenas. Lo bien que lo hemos pasado todos esos años. Rezaré por vosotras.
P.D. Si no vais al Trabajo os denunciaran por abandono del hogar.
¡Que puta es la mala puta! Diu la Puri deixant la nota de la Madame que havien trobat sobre la taula.
Les tres noies han quedat ben sotragades. Imaginen el seu futur. De sobte, la Purita s'arrenca el vestit de feina i el tira a terra. Pues yo no trabajo para esos tíos y menos con el sueldo mínimo.
Te van a perseguir…
¿Esos? Les quitas las maquinitas y no encuentran ni su casa. Y si me encuentran pues mejor, tengo un pico de oro yo, guapa. Lo voy a soltar todo.
Acabarás como el policía aquel de la cartera tapándose la cara.
Ojalá. ¡Ese vive como Dios! Determinada... Voy a recoger mis cosas.
Encarna espantada, pero Puri...
La Puri ha desaparegut. Queden Sónsoles i Encarna.
Se veía venir, es lamenta la Sónsoles... Las cosas buenas no duran.
Tampoco era como trabajar en Holiwood ¿eh nena?
No, pero con tanto cliente noble, al menos te ahorrabas comprar el HOLA. Nos ha bien jodido la vieja.
Tú aún tienes tetas que yo... Me tendré que poner de nodriza. A ver si alguien me chupa el pezón al menos.
¿Y si nos casamos?
¿Tú también piensas largarte?
A ver... Yo ir recogiendo información mientras le doy el culo a alguien no me va nada. Es como masturbarse comiendo chicle.
¿Queda cafè?... Encarna posa al foc el pot de tota la vida amb el cul de cafè que queda. La culpa la tienen los catalanes. Arman tanto jaleo que todo dios les ha de vigilar…
Y el virus. Nos hemos quedado solas.
Y la Iglesia, que como les han quitado los niños, se han cabreao.
Entra Puri amb una bossa.
Alguien se viene conmigo?
¿Pero a dónde?
Y yo qué sé. Por ahí. Lejos de nobles, políticos y espías. Vamos a follar gratis por las playas!
Després de l’ensurt inicial les companyes es miren i es posen a riure. Eso sería genial.
Pues venga, la última que apague la luz.
Ja tot fosc, es sent un crit femení.
Santiago y cierra el burdel de España!
THE END
HUMANOTECA
RACISME
Formes de racisme, segons la reunió celebrada per la redacció un dia d’aquests.
És racisme:
Anar de putes (J.F.V.)
Adoptar un nen africà, oriental o d’Extremadura (A.S.T)
Posar-se la mascareta anticovid, quan passa un negre pel teu costat (D.D.A)
Donald Trump en concret i els EEUU en general (F.R.C)
Omplir els convents de monges amb sud-americans (F.C.A)
Els jueus (N.D.B)
Casar-se amb una parella de la mateixa raça que la teva i tenir l’amant d’una raça diferent (P.T.C.)
Els vagants (TOTS)
La reunió va aixecar-se després de brindar per un món més just.
LA LLUFA
REFUSED, ALS EMIRATS ÀRABS UNITS
Com a bons catalans pensàvem atorgar per majoria absoluta la primera llufa d’or de després de vacances al nostre Rei Emèrit, el Borbó Juan Carlos.
Però la cruel actualitat, ens porta inexorablement a una discussió aferrissada entre els membres de la redacció dividits entre donar-la al no menys prestigiós Covid19, president virtual de polítics i tècnics buròcrates en funcions. El virus ha sabut regnar i convertir els funcionaris ganduls en treballadors de risc que tampoc treballen, ha sabut fer que el govern dicti decret rere decret sense discussió parlamentària. Inclús ha sabut fer que l’excel·lentíssima alcaldessa de Barcelona, la Sra. Ada Colau, apugi més de 50 euros per família i any les quotes en un moment en que el trenta per cent de la població viu amb menys de sis-cents euros al mes.
Llavors hem decidit viatjat fins als Emirats Àrabs Units per investigar com li va al Borbó, però n’hem estat expulsats amb un segell que diu REFUSED i que barra totes les pàgines dels nostres passaports. Però la sort sempre acompanya als atrevits ja que l’avió que ens retornava a Espanya ha hagut de fer una escala a Itàlia i ho hem aprofitat per escapolir-nos. De fil en agulla hem aconseguit espiar a l’eterna amant del Borbó, la Carolina Larsen. Estava tan emprenyada amb el seu maromo que ha estavellat unes dotzena de vaixelles i trencat uns quant vidres mentre cridava com una posseïda. AQUEST PORC M’HA DONAT NOMÉS 65 MILIONS amb l’excusa que l’hotel on viu li costa 11.000 euros per dia i que té molta por de quedar-se sense blanca en quatre dies.
Com que nosaltres sempre ens volem significar com a defensors de les dones abusades pels homes, com és el cas aquí, ens veiem obligats a atorgar la llufa d’OR a Juan Carlos de Borbó per haver abandonat una pobra dona sense recursos materials després d’haver-la enganyat durant més de trenta anys. Rebrà la Llufa via un missatger negre mal pagat.
La traduction en français sera bientôt disponible
SETEMBRE MALVINGUT
Sembla confirmat que el COVID19 és queda a Espanya ja que no parla ni francès ni portuguès les fronteres per on podria ser expulsat. S’ha transformat en una arma política de primer ordre pels polítics patris i autonòmics. Mentre que a l’altre costat de les dues fronteres de l’estat espanyol continuen prenen precaucions però vivint amb força normalitat què hi ha de diferent a Espanya?
Per què hem de patir tant. La resposta és simple, els nostres polítics continuen a organitzar el desordre i per tant en generen més cada dia. Si sabessin pensar una mica més lúcidament els ciutadans viuríem molt millor les adversitats sanitàries.
A Andalusia el virus ja balla zapateados i pisotones i té tothom acollonit. A Madrid ha envaït la capital del reino i els fa ballar al seu ritme. A Aragó balla la jota i a Catalunya encara no s’atreveix amb la sardana ja que sembla que comptar li fa mandra. De moment campa per les terres de ponent infectant els milers de treballadors temporers impunement.
En canvi a la capital catalana és viu una altra guerra, el Déu Messi contra la directiva del Barça. De totes bandes esmolen les navalles, els voluntaris per participar en la lluita s’agrupen en milícies i ben aviat aquests personatges capitals que pensen amb els peus en lloc del cap lluiran a les seves sabates la victòria o la derrota. Els catalans sempre han de ser diferents, no?
Mentrestant a quasi tots els països de la Unió Europea es desenvolupa una onada gegant de negacionisme del Covid19. A Berlín intenten assaltar el Reichtag, a Madrid és manifesten els que el neguen i l’endemà un d’ells va a la UCI però continua amb la seva ideologia negacionista. A París també hi ha grups que es manifesten i això passa més o menys a totes les grans capitals europees.
Potser seria bo recordar que a Galileu els negacionistes quasi aconsegueixen matar-lo. La terra no podia ser rodona sinó plana. Els camps de la mort nazis no van existir mai sinó que eren colònies de vacances pels jueus ganduls antipatriotes. I els milers d’afusellats per la repressió franquista eren una colla de malparits podrits que calia apartar de la gent benpensant i feixista, i que en realitat només eren una mitja dotzena.
Sempre hi ha una altra opció per com afrontar la situació sanitària, econòmica i política... però l’heu de trobar vosaltres mateixos.
SEGONA PÀGINA
EL CONVIDAT
ENTREVISTA EXCLUSIVA AL MESSIAS
Dues hores palplantat davant la terrassa de déu. El sol em peta sobre la calva. La suor ha fet un xarquet als meus peus. La gravadora sembla un xiclet. Finalment surt amb el seu somriure beatífic.
Bueno, sí, la verdad es que...
Perdone señor, es que todavía no he preguntado...
Bueno, sí la verdad es que la respuesta va a ser la misma.
Don Lionel... ¿Cómo se ha producido esta historia tan sorprendente?
Bueno, sí, es fácil. Vi lo que había hecho y me pareció algo lindo y amplié el aforo de la cancha del Camp Nou.
¿Perdón?
Y separé a los buenos que me daban juego, de los malos que se quedaban la bola para ejos. Y fiché a los buenos y desterré a los malos. Y vi que era bueno.
El periodista, és a dir, un servidor, no entenia res i lògicament la cara m’ho reflectia. Messi, va mirar-me desolat.
Vos no entendés nada, sos un boludo...
Es que yo quería hablar de futbol y de su marcha del Barça…
¿Y de qué estamos hablando pues?
Pues no sé, pero no importa. ¿Podría resumir sus desavenencias con el presidente?
¿Está claro, no? Él es el demonio... y vos ya sabés quien soy yo.
Messi...
As... Por primera vez has acertado, pibe.
Y ahora ¿qué va a suceder?
Acá, el diluvio, pero un diluvio seco. Sin goles, sin toque, sin magia…
¿Y después del diluvio?
Las plagas. Me encantan las plagas. Siete años sin saborear un trofeo.
¿Y usted...?
Jo acá, en el cielo, como siempre.
Quizá hubiera estado bien permitir que el club cobrara algún dinero por su traspaso... como mínimo le ayudó a crecer, de huesos al menos…
¿Qué decís? Jo me encojo y me alargo a discreción. Por otra parte jo no fundé la Iglesia, eso lo hicieron mi papá y mi mamá y jo no veo nada de este dinero. Todo va a parar a la Iglesia messiánica.
Puesto a hablar del tema... ¿No habrá un milagro que pudiera solucionar…?
Tallant, emprenyat.
Acá el milagro es que jo me quedara en Barcelona tantos años.
¿Algún mensaje para la afición?
Bueno, sí, la verdad es que jo les quiero mucho y los llevaré siempre en el corazón y que si van al cielo con el carné de socio, les hago un descuento para la parcela. Menos a la Junta, claro. Ah, y una bendición urbana y orbital.
LA KINTA FORKA
COP D’ESTAT A MALI
Si ens parlen de Mali pensem Àfrica però si ens parlen de Bamako ens sona a tailandès com a mínim malgrat ser-ne la capital. Aquest país s’enfonsa, cada any una mica més, en la GRAN misèria africana brodada per guerres sense fi, corrupció institucional, i robatori descarat occidental dels seus recursos en matèries primeres.
Atrevits com sempre hem viatjat a Bamako després del cop d’estat militar recent. La nostra intenció no és només informar sinó també que els lectors puguin comparar els discursos dels seus polítics amb els d’Espanya o de Catalunya si s’escau, ja sigui en l’actualitat o en temps no massa llunyans.
L’URD, dirigit per Soumaila Cissé deu la seva reputació gràcies a ser molt ric però ara el partit s’ha escindit amb la creació de l’ARP de l’ex ministre Oumar Ibrahim Touré qui s’ha emportat molts militants i i dirigents. Soumaila Cissé deplora el cop d’estat del 18 agost 2020 que és la conseqüència de la gestió caòtica del país duta pel President Ibrahim Boubacar Keïta i el seu règim. La rebel·lió l’ha apartat de les seves funcions, ha dimitit el seu govern i dissol l’Assemblea Nacional.
L’URD deplora les nombroses víctimes civils i militars a les regions del centre i del nord del país.
El partit és conscient que la crisis que travessa el país posa en perill la unitat Nacional i la integritat territorial, mentre enfonsa la població en la inseguretat i la precarietat.
L’URD proclama la seva consternació davant la instauració d’un regim autocràtic, arbitrari, repressiu, atemptant els drets de l’Home i les llibertats amb segrestos, detencions arbitràries i extrajudicials, tortures, xantatges i amenaces immorals.
El partit deplora que el president Ibrahim Boubacar Keïta no hagi sabut mai escoltar les reivindicacions legítimes del poble malià. L’URD demana als seus militants i simpatitzants que restin mobilitzats en tot moment per l’alliberament del seu President, l’honorable Soumaïla Cissé.
Mali és víctima de molts traumatismes però els més punibles provenen de la classe política actual. Encarat cap a noves eleccions el país no retrobarà un equilibri social, econòmic i polític. Segons els seus polítics el règim que surti de les eleccions ha de ser capaç de restaurar l’autoritat de l’Estat i establir la democràcia.
Cap partit polític és veu capaç de corregir el mal govern dels darrers vint anys, la fractura social i les injustícies que han creat un abisme entre la població i els discursos del seus polítics, i portat a una participació quasi nul·la a les eleccions.
L’ADEMA és el partit més representatiu de Mali però va a les eleccions sense els seus dirigents més representatius. Hi concorre un candidat que no té cap mèrit sinó és el de pagar sotamà als alts dirigents del partit. Denunciat pels seus mateixos companys Souméilou Boubèye Maiga, pot ser classificat com un autèntic esperpent.
Entre les dues tendències la batalla política serà virulenta, l’URD és malgrat tot un partit ben implantat i segur de ser el favorit, Soumaila Cissé pot pretendre a la presidència.
Per l’ADEMA, el gran handicap vindrà dels religiosos musulmans, políticament agressius i fent circular rumors sobre la tendència sexual d’aquest candidat.
El tercer en el litigi electoral és IBK, té fama de ser un home d’Estat, però manca de recursos i no disposa d’aparell electoral. Malgrat això tots els sondatges el fan el favorit popular. Molts simpatitzants pensen que és el candidat de la comunitat internacional a causa del seu seny, de la seva experiència i la seva capacitat de restaurar l’autoritat de l’Estat.
IBK també té el suport de la majoria de les forces de seguretat, la policia i l’exèrcit, pels quals sempre ha mostrat devoció des de quan era primer ministre.
Però tots els candidats tenen una cosa en comú al seus programes electorals, la integritat de l’Estat i les qüestions de seguretat i ordre públic.
Als lectors de fer la seva pròpia lectura i les seves comparacions amb el que s’escolta a les nostres latituds.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
JOSEP LLUÍS FACERIAS, LUCIO URTUBIA I STUART CHRISTIE, EN LA MEMÒRIA DE TOTS AQUELLS QUE NO RENUNCIEN A LA LLIBERTAT
Des de fa més de vint anys el 30 d’agost es recorda en el lloc on van matar, el 1957, el guerriller anarquista Josep Lluís Facerias. Enguany a causa de la pandèmia no ha estat possible la concentració i acte anual de forma presencial però es va fer online i es pot trobar a YouTube. Però a canvi, per primera vegada, desenes de persones van acudir a un refugi retrobat a Collserola, on ell i el seu grup s’aixoplugaven. Una placa col·locada al refugi aquell mateix dia dóna testimoni de la seva vida de lluita i resistència.
En Facerias, que actuà als anys 40 i 50 a Barcelona en diverses accions guerrilleres, fou un dels centenars d’homes i dones guerrilleres que es deixaren la vida en defensa dels més oprimits i en contra de les atrocitats de la dictadura franquista. Ell, igual que desenes dels seus companys morts en combat, eren homes lliures amb profundes conviccions revolucionàries i de justícia social que no podien restar passius davant la brutal repressió del règim. Tant és així que l’estiu del 57, tenint l’oportunitat de refugiar-se a Iugoslàvia o Brasil, es decidí finalment a retornar a Catalunya per prosseguir amb el combat fins al final. Essent víctima d’una traïció, va caure en una emboscada a l‘actual plaça de les Madres de mayo, a la cruïlla dels carrers Doctor Pi i Molist i Doctor Urrutia i el Passeig Verdum, davant de l’antic manicomi de Sant Andreu, avui seu del districte de Nou Barris.
Aquest estiu, el 18 de juliol, ens va deixar als vuitanta nou anys Lucio Urtubia, lluitador àcrata i antifranquista navarrès, nascut el 1931 i exiliat a París el 1954. D’ofici paleta, es va relacionar amb refugiats anarquistes, molts d’ells catalans, com ara Quico Sabaté, que el va marcar i influenciar. A partir d’aquí es radicalitzà i emprengué diverses accions expropiatòries (atracaments) i, després, destacà com a falsificador de 20 milions de xecs de viatge del First National City Bank, avui Citibank. Va crear una xarxa internacional de falsificació destinada a afeblir el capitalisme, tot donant suport a grups i activitats de justícia social que combatien el sistema.
Es va trobar amb el Che Guevara a principis dels 60 amb l’objectiu d’envair amb bitllets falsos els Estats Units. Més tard els televidents de l’estat espanyol van tenir la oportunitat de conèixer-lo i escoltar-lo el maig de 2015 en el programa de Jordi Évole a La Sexta, on va explicar les seves accions tot defensant un sistema igualitari de caràcter socialista llibertari que acabés amb el capitalisme.
Aquest agost ens ha deixat Stuart Christie als setanta quatre anys. Anarquista escocès nascut a Glasgow el 1946, periodista i escriptor, compromès des de ben jove amb les causes de la llibertat i en tota classe de feixisme; als divuit anys es trobà a París amb Octavio Alberola, activista del D.I. (Defensa Interior) per participar en la lluita contra la dictadura franquista.
Així, l’estiu del 64, arribà a Espanya carregat d’explosius per atemptar contra Franco. Va ser detingut i condemnat a vint anys de presó dels quals passà tres a Carabanchel, alliberat per la pressió britànica i internacional. D’aquest episodi ens ha deixat un llibre, el llibre publicat al 2005, “Franco me hizo terrorista”, de gran interès per conèixer l’època i les seves vivències.
Un any abans de la seva arribada a Espanya, el set d’agost de 1963, va ser abatut per la guardia civil a la comarca del Bages el darrer guerriller, Ramón Vila Capdevila, heroi de la resistència francesa contra els nazis. El mateix any van assassinar a garrot vil els anarquistes Joaquín Delgado i Francesc Granado, i van afusellar el comunista Julià Grimau. En sortir de la presó Stuart exercí de periodista, editor i escriptor publicant diversos llibres, i es va mantenir sempre fidel al seu compromís de lluita per la llibertat i combatent tota mena d’opressió.
Home amb un gran sentit de l’humor, tolerant, solidari i de tracte amable, es va relacionar amb diverses personalitats que el valoraven, entre els quals el reconegut periodista Xavier Vinader. Entre tot el què ens ha deixat destaca l’Anarchist Film Archive, una filmoteca digital que es pot consultar per internet amb més d’un miler de pel·lícules i documentals sobre la guerra del 1936-39, franquisme, anarquisme i moviments revolucionaris.
Tots tres són personalitats honestes i lluitadores, compromeses amb els més febles i per una veritable transformació social. Rebels contra la dictadura franquista i, més tard, de tota mena d’injustícies. Exemples i referents per a tots aquells i aquelles que no es conformen amb el món actual, cada cop més restrictiu amb els drets i llibertats. Esperem que la seva llavor fructifiqui en les noves generacions.
QUARTA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUARANTA-QUATRE... DE LA SÈRIE
UN FINAL MADE IN MADRID O EL TRIOMF DE LA VIRTUT
Queridas niñas: El CNI me ha regalado un apartamento en Torrevieja, provincia de Alicante, tres modelos otoño invierno de Zara, una batería de cocina y una pensión de viudedad (que es muy raro porque nunca me he casado) de mil doscientos euros. A ver qué ibais a hacer vosotras... lo que pasa es que os quiero tanto que no tuve fuerzas para despedirme de vosotras.
A lo que íbamos. La casita, desde luego, debe permanecer abierta como si nada y vosotras seguís con el turno normal. Los del CNI no quieren hacer negocio con el burdel. Ellos son muy rígidos en eso, pero van a rebajar precios porque así tendrán más clientes para espiar. Vosotras cobraréis un fijo y nada más. Bueno cariñitos mías, os dejo que me voy a la playa. Besitos a todas mis nenas. Lo bien que lo hemos pasado todos esos años. Rezaré por vosotras.
P.D. Si no vais al Trabajo os denunciaran por abandono del hogar.
¡Que puta es la mala puta! Diu la Puri deixant la nota de la Madame que havien trobat sobre la taula.
Les tres noies han quedat ben sotragades. Imaginen el seu futur. De sobte, la Purita s'arrenca el vestit de feina i el tira a terra. Pues yo no trabajo para esos tíos y menos con el sueldo mínimo.
Te van a perseguir…
¿Esos? Les quitas las maquinitas y no encuentran ni su casa. Y si me encuentran pues mejor, tengo un pico de oro yo, guapa. Lo voy a soltar todo.
Acabarás como el policía aquel de la cartera tapándose la cara.
Ojalá. ¡Ese vive como Dios! Determinada... Voy a recoger mis cosas.
Encarna espantada, pero Puri...
La Puri ha desaparegut. Queden Sónsoles i Encarna.
Se veía venir, es lamenta la Sónsoles... Las cosas buenas no duran.
Tampoco era como trabajar en Holiwood ¿eh nena?
No, pero con tanto cliente noble, al menos te ahorrabas comprar el HOLA. Nos ha bien jodido la vieja.
Tú aún tienes tetas que yo... Me tendré que poner de nodriza. A ver si alguien me chupa el pezón al menos.
¿Y si nos casamos?
¿Tú también piensas largarte?
A ver... Yo ir recogiendo información mientras le doy el culo a alguien no me va nada. Es como masturbarse comiendo chicle.
¿Queda cafè?... Encarna posa al foc el pot de tota la vida amb el cul de cafè que queda. La culpa la tienen los catalanes. Arman tanto jaleo que todo dios les ha de vigilar…
Y el virus. Nos hemos quedado solas.
Y la Iglesia, que como les han quitado los niños, se han cabreao.
Entra Puri amb una bossa.
Alguien se viene conmigo?
¿Pero a dónde?
Y yo qué sé. Por ahí. Lejos de nobles, políticos y espías. Vamos a follar gratis por las playas!
Després de l’ensurt inicial les companyes es miren i es posen a riure. Eso sería genial.
Pues venga, la última que apague la luz.
Ja tot fosc, es sent un crit femení.
Santiago y cierra el burdel de España!
THE END
HUMANOTECA
RACISME
Formes de racisme, segons la reunió celebrada per la redacció un dia d’aquests.
És racisme:
Anar de putes (J.F.V.)
Adoptar un nen africà, oriental o d’Extremadura (A.S.T)
Posar-se la mascareta anticovid, quan passa un negre pel teu costat (D.D.A)
Donald Trump en concret i els EEUU en general (F.R.C)
Omplir els convents de monges amb sud-americans (F.C.A)
Els jueus (N.D.B)
Casar-se amb una parella de la mateixa raça que la teva i tenir l’amant d’una raça diferent (P.T.C.)
Els vagants (TOTS)
La reunió va aixecar-se després de brindar per un món més just.
LA LLUFA
REFUSED, ALS EMIRATS ÀRABS UNITS
Com a bons catalans pensàvem atorgar per majoria absoluta la primera llufa d’or de després de vacances al nostre Rei Emèrit, el Borbó Juan Carlos.
Però la cruel actualitat, ens porta inexorablement a una discussió aferrissada entre els membres de la redacció dividits entre donar-la al no menys prestigiós Covid19, president virtual de polítics i tècnics buròcrates en funcions. El virus ha sabut regnar i convertir els funcionaris ganduls en treballadors de risc que tampoc treballen, ha sabut fer que el govern dicti decret rere decret sense discussió parlamentària. Inclús ha sabut fer que l’excel·lentíssima alcaldessa de Barcelona, la Sra. Ada Colau, apugi més de 50 euros per família i any les quotes en un moment en que el trenta per cent de la població viu amb menys de sis-cents euros al mes.
Llavors hem decidit viatjat fins als Emirats Àrabs Units per investigar com li va al Borbó, però n’hem estat expulsats amb un segell que diu REFUSED i que barra totes les pàgines dels nostres passaports. Però la sort sempre acompanya als atrevits ja que l’avió que ens retornava a Espanya ha hagut de fer una escala a Itàlia i ho hem aprofitat per escapolir-nos. De fil en agulla hem aconseguit espiar a l’eterna amant del Borbó, la Carolina Larsen. Estava tan emprenyada amb el seu maromo que ha estavellat unes dotzena de vaixelles i trencat uns quant vidres mentre cridava com una posseïda. AQUEST PORC M’HA DONAT NOMÉS 65 MILIONS amb l’excusa que l’hotel on viu li costa 11.000 euros per dia i que té molta por de quedar-se sense blanca en quatre dies.
Com que nosaltres sempre ens volem significar com a defensors de les dones abusades pels homes, com és el cas aquí, ens veiem obligats a atorgar la llufa d’OR a Juan Carlos de Borbó per haver abandonat una pobra dona sense recursos materials després d’haver-la enganyat durant més de trenta anys. Rebrà la Llufa via un missatger negre mal pagat.