Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
25 octobre 2019
QUAN BARCELONA CREMA
Semblava que les grans marxes per la llibertat dels presos polítics –sorry, ja sabem que està prohibit escriure aquests dos mots- acabarien en una gran professó on tothom acabaria avorrit i plorant. I sí, així va ser...
Veient aquell espectacle trist, i avorrit pels milers de turistes que ho fotografiaven, les policies catalana i espanyola, en prova del gran amor que tenen als catalans... els van fer plorar de valent a base de gasos lacrimògens i pilotes de goma. No hi ha res com l’amor d’un policia pel seus conciutadans.
Una altra prova d’aquest amor passional policial són les milers pilotes de goma disparades però prohibides per la llei. “Quatre van anar directament a l’ull de quatre ciutadans” dic per telèfon. "Un d’ells és un jove universitari estudiant de mates...", em diu una joveneta que està xafardejant sobre el que estic parlant. “Dels altres no n’hem pogut saber res malgrat haver telefonat a hospitals abans que aquí, a la prefectura de la Via Laietana”. “Aquí només ens consta un policia ferit i ingressat a l’hospital per haver-se disparat una bala de goma ell mateix”. “Quatre ciutadans han perdut un ull? Em pregunten... S’ho hauran fet ells mateixos, no?”
També he telefonat a un periodista i m’ha confirmat el gran amor que els policies els professen. “Quants periodistes vau cobrir les marxes i les manifestacions d’aquesta setmana?” No ho sé, però seixanta vam ser estomacats, alguns detinguts, i tots amenaçats...
“I per què els vostres patrons, els amos dels diaris, els directors de les teles no demanen la dimissió del conseller d’Interior català i del Ministro del Interior espanyol?”
“Com? Què dius... no et sento bé... No hi ha bona cobertura... et tornaré a trucar pels vols de Nadal....” tuuuuut....
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
TORNA LA ROSA DE FOC
De les cendres històriques reneix la dignitat de tot un poble humiliat i fortament reprimit. Arreu dels barris de la ciutat s’aixequen nombroses barricades que compten amb el suport dels veïns aplegats en assemblees i comitès de barri i de carrer.
Els manifestants arboren banderes estelades junt amb banderes negres, que han recuperat de la lluita centenària del poble en defensa dels drets i les llibertats fins el final. És una insurrecció contra tot tipus d’opressió i en contra del govern i polítics mentiders, claudicants i còmplices.
La revolta s’estén de Barcelona per tota Catalunya i rep la solidaritat de diversos indrets del món. El desconcert regna entre les forces policials: no se’n saben avenir, retrocedeixen en tots els fronts, molts d’ells tenen cagarrines com a conseqüència d’alterar amb productes químics l’aigua a les seves casernes. Alguns helicòpters han estat abatuts i molts policies han canviat l’eslògan “a por ellos” per “por qué no volvemos a casa?”
S’han creat múltiples comitès de suport als insurrectes: de mares, de mestres, d’avis i avies, de bombers, etc... Els pagesos han entrat a la ciutat portant molt de menjar per els vaguistes, fins i tot les putes indignades confraternitzen a les barricades amb el jovent que es la columna vertebral d’aquesta resistència, i disposats sense por a anar fins el final. Els pensionistes s’han adherit a la protesta fent-se presents arreu dels carrers. Diversos cors dels iaio-flautes canten emocionats cançons de lluita i revolucionaries a les barricades. Fins i tot associacions de cecs han emès un comunicat que diu: ”ara sí que hi veiem clar”. La Rosa de Foc ha il·luminat carrers i places de la ciutat, on milers i milers de joves i grans s’han organitzat per plantar cara a la injustícia i a l’opressió i acabar amb el mal govern: tots ells i elles han fet, amb la lluita abnegada i solidària, que Barcelona torni a ser un exemple de dignitat i llibertat al món.
I com deia l’estimat poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”, i ara tot just només fa que començar.
LA KINTA FORKA
VIOLÈNCIA AL CARRER?
Des de divendres 11 d’octubre i encara fins avui els carrers han estat arrabassats al sistema i la gent se’ls ha fet seus. Aquest és el petit-gran triomf de les “marxes per la llibertat”, de les grans concentracions... i de les desenes de petites. Tot va començar quan el divendres aquell i ja acabats els parlaments la gent més gran posava espelmes al terra del passeig de Gràcia.
Tot hauria acabat al cap d’una estona, com també hauria acabat sense més... l’1 d’octubre del 2018 si la gent hagués pogut votar... encara que no fos una votació vàlida. El Ministro del Interior de llavors hauria pogut decretar que les urnes eren part del folklore regional català i que les botifarrades i caragolades que tant els agraden a ell ni fu ni fa. Però al Ministro actual tampoc li agraden les espelmes pel terra de passejos i places... i llavors va ordenar que les seves tropes castellano-catalanes ocupessin els carrers a base de trets de pilotes de goma, gasos lacrimògens, furgons policials atropellant vianants, policies infiltrats que podien millor triar a qui detenien, noies joves sobretot, menors d’edat... a qui se’ls posava a les butxaques boles de billar i altres objectes contundents que ells mateixos policies havien portat.
Quan va ser fosc les coses van continuar igual i anant a pitjor pels qui no volien tornar a casa vençuts... Algú deuria treure’s del seu ADN guerrilla urbana la idea de separar els manifestants dels policies desfermats... Aquest algú ho va dia a un altre... i llavors alguns van començar a aixecar barricades amb containers d’escombraries i algun cotxe. I molts altres van fer el mateix a cantonades i carrers.
Això no va agradar ni al Conseller d’Interior ni al Ministro del Interior que van donar noves ordres i endurir més encara l’actuació de les seves tropes. I clar, la única forma possible d’aturar-los va ser calar foc a les barricades com la única via possible de no entrar en una baralla cos a cos que és el que els policies buscaven. Clar, ells van armats i els manifestants no...
Les dues nits següents van ser llargues i les flames van il·luminar clarament les cares policials. Es sentien frustrats ja que el foc i algun objecte llençat a distancia els impedien de fer el que més els agrada: pegar i pegar i pegar!!!
EL CONVIDAT
PRESÓ PEL FUTBOL
14 d’octubre, sentència del Procés. Aquella nit comencen les protestes als carrers i places de Catalunya contra la sentència.
15 i 16 d’octubre. Continuen les manifestacions sense que el Govern d’Espanya ni el de la Generalitat prenguin cap mesura especial.
17 d’octubre. El President de la Lliga de Futbol, decideix aplaçar en partit de futbol entre el Barça i el Madrid, degut als aldarulls que es produeixen a Catalunya. El Govern espanyol, ràpidament s’hi apunta.
L’home que ha pres la iniciativa es diu Javier Tebas. Ex Delegat provincial de Fuerza Nueva i manifest simpatitzant de VOX. Home que te com a guies vitals: la unitat d’Espanya i fomentar el sentit catòlic de la vida.
Tebas es justifica dient que l’entorn pre bèl·lic de Barcelona impossibilita celebrar el partit. La raó extra oficial és que estan cagats davant la possibilitat de que el Camp Nou esdevingui un espot publicitari a favor de les protestes i la independència.
Tebas, i el Govern espanyol, no saben o no volen saber, que Barcelona ja és un espot contra l’anomenada democràcia espanyola. Amb futbol o sense, el món ja els coneix.
Tebas, com el Govern espanyol, saben molt poques coses. Per això són tan perillosos.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUART... LA SÈRIE
Uno, dos y tres... uy! de oca a oca y tiro porqué me toca.
La Madame, la Purita, la Encarna i Sónsoles – que treballa a mitja jornada- juguen a la Oca. Se les veu. Avui no han tingut ni un sol client. I els han anul·lat tres reserves. Com un Hotel qualsevol de Barcelona.
Te toca, coño! -diu la Madame que com a propietària és la més afectada per la davallada del negoci.
De fons, sirenes, crits, càntics, petards i trets llençats per la policia que s’esmerça en posar pau.
Al menos se está calentito, opina la Encarna en un sobtat gir optimista.
Es que ni por San Juan se habían visto esas fogatas. Son hermosas.
Y tu gilipollas, contesta la Madame a Purita que sense voler sempre acaba ensenyant la seva part revolucionària.
Otra semana así y cierro. Que se jodan, o que jodan en su casa.
Y nosotras qué? Pregunten les –diguem-ne- cortesanes, alhora.
A la puta esquina. Así empecé yo y bien que me ha ido. !Es que ni una polla hemos visto hoy, ni una!
Pero mujer, ¿cómo van a venir, si están las calles hechas un lío?
Uns cops a la porta de la casa rotunds i contundents les deixa en silenci.
Abran Policía!
Ya vienen, diu encantada la Sónsoles.
Que cretina eres, hija, te piensas que esos vienen a mojar?
Més cops i més crits: Policía, policía, todos al suelo con las manos arriba. Uns segons després, dos enormes cossos de policia es planten davant les dones.
Quien ha puesto ese cartel en la puerta? Pregunta un dels policies.
Les quatre putes fan com si busquessin les ulleres per llegir el cartell.
CERRADO POR DIGNIDAD.
La Madame veient-se a Comisaria com en els vells temps: Ay señores agentes, que vergüenza, un cartel de cerrado, como si estuviéramos en huelga, les juro que nosotras, es que ni saberlo...
Vale, vale, diu un del Agents. Ya me la creo, pero vayan con ojo.
Es que una casa de putas cerrada por dignidad, tiene cojones, diu l’altre agent.
Señor, yo estoy limpia, intervé la Sónsoles.
No la hemos acusado de ningún robo, contesta l’agent.
No, que digo que como en todo el día no ha venido nadie, estoy casi virgen.
Somriu molt puta.
A qué hora terminará con los malos? Porque yo puedo esperar el rato que sea. Bueno siempre que venga sin armas claro, que me asustan.
Els policies es posen a riure. Es treuen els cascos, les defenses, pectorals, les genolleres, les armilles cuirassades i diuen alhora...
Nena nosotros siempre vamos armados.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
GERMANS DE SANG
S. H. COOKE.- Els pactes polítics són sempre de mala fe.
GANDHI.- Mai no s’ha de pactar amb l’error, encara que sembli emparat per textos sagrats.
U. KROEBER.- Quan no n’hi havia (menjar), entrava en joc la força, la força es convertia en poder i l’eina del poder era la violència i el seu millor aliat, l’ull que es nega a veure.
Després de les sentències del Tribunal contra els presos polítics, l’únic pacte entre el Govern Espanyol i la Generalitat de Catalunya, tracta sobre les forces policials.
LA LLUFA
QUO VADIS, PRESIDENT
Dins l’espectre polític, tan variat com dividit, de Catalunya i Espanya, El Sr Torra, teòric President de la Generalitat, ha aconseguit, per primera vegada en el món de la política, el consens universal. Dretes, esquerres, fatxes, maoistes, antisistema, món empresarial... Tots estan d’acord: no serveix. Pitjor encara, no és. El Sr Torra resulta una figura incorporal, etèria, que no se sap si ve o va, si diu o calla, si prem o afluixa.
Torra és un híbrid entre Sant Joan de la Creu i Gengis Kan. Entre l’excursionista i el maquis. A mig camí de la heroïcitat i de la feblesa poruga.
A la vida civil, al Sr Torra, el definiríem probablement, com el típic savi distret. Un homenet curt de vista, que cada matí a l’ascensor et confon amb algú altre, que va de casa al despatx, es capfica en la seva feina, s’oblida de dinar i queda encantat amb el sopar que es troba preparat a casa. Gent estupenda, que no fa mal a ningú.
Però aquests personatges, amb la seva ingenuïtat i bonhomia, poden resultar molt perillosos quan se’ls designa Presidents d’escala. És el que li ha passat al Sr. Torra. I Catalunya encara que geogràficament petita, és una escala massa gran per a ell. Torra ha de dimitir o l’han de dimitir. El poble de Catalunya, amb totes les seves falles però també amb tota la seva història, no es mereix un President de Llufa. En tot cas, qui es mereix la Llufa és ell.
La traduction en français sera bientôt disponible
QUAN BARCELONA CREMA
Semblava que les grans marxes per la llibertat dels presos polítics –sorry, ja sabem que està prohibit escriure aquests dos mots- acabarien en una gran professó on tothom acabaria avorrit i plorant. I sí, així va ser...
Veient aquell espectacle trist, i avorrit pels milers de turistes que ho fotografiaven, les policies catalana i espanyola, en prova del gran amor que tenen als catalans... els van fer plorar de valent a base de gasos lacrimògens i pilotes de goma. No hi ha res com l’amor d’un policia pel seus conciutadans.
Una altra prova d’aquest amor passional policial són les milers pilotes de goma disparades però prohibides per la llei. “Quatre van anar directament a l’ull de quatre ciutadans” dic per telèfon. "Un d’ells és un jove universitari estudiant de mates...", em diu una joveneta que està xafardejant sobre el que estic parlant. “Dels altres no n’hem pogut saber res malgrat haver telefonat a hospitals abans que aquí, a la prefectura de la Via Laietana”. “Aquí només ens consta un policia ferit i ingressat a l’hospital per haver-se disparat una bala de goma ell mateix”. “Quatre ciutadans han perdut un ull? Em pregunten... S’ho hauran fet ells mateixos, no?”
També he telefonat a un periodista i m’ha confirmat el gran amor que els policies els professen. “Quants periodistes vau cobrir les marxes i les manifestacions d’aquesta setmana?” No ho sé, però seixanta vam ser estomacats, alguns detinguts, i tots amenaçats...
“I per què els vostres patrons, els amos dels diaris, els directors de les teles no demanen la dimissió del conseller d’Interior català i del Ministro del Interior espanyol?”
“Com? Què dius... no et sento bé... No hi ha bona cobertura... et tornaré a trucar pels vols de Nadal....” tuuuuut....
SEGONA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
TORNA LA ROSA DE FOC
De les cendres històriques reneix la dignitat de tot un poble humiliat i fortament reprimit. Arreu dels barris de la ciutat s’aixequen nombroses barricades que compten amb el suport dels veïns aplegats en assemblees i comitès de barri i de carrer.
Els manifestants arboren banderes estelades junt amb banderes negres, que han recuperat de la lluita centenària del poble en defensa dels drets i les llibertats fins el final. És una insurrecció contra tot tipus d’opressió i en contra del govern i polítics mentiders, claudicants i còmplices.
La revolta s’estén de Barcelona per tota Catalunya i rep la solidaritat de diversos indrets del món. El desconcert regna entre les forces policials: no se’n saben avenir, retrocedeixen en tots els fronts, molts d’ells tenen cagarrines com a conseqüència d’alterar amb productes químics l’aigua a les seves casernes. Alguns helicòpters han estat abatuts i molts policies han canviat l’eslògan “a por ellos” per “por qué no volvemos a casa?”
S’han creat múltiples comitès de suport als insurrectes: de mares, de mestres, d’avis i avies, de bombers, etc... Els pagesos han entrat a la ciutat portant molt de menjar per els vaguistes, fins i tot les putes indignades confraternitzen a les barricades amb el jovent que es la columna vertebral d’aquesta resistència, i disposats sense por a anar fins el final. Els pensionistes s’han adherit a la protesta fent-se presents arreu dels carrers. Diversos cors dels iaio-flautes canten emocionats cançons de lluita i revolucionaries a les barricades. Fins i tot associacions de cecs han emès un comunicat que diu: ”ara sí que hi veiem clar”. La Rosa de Foc ha il·luminat carrers i places de la ciutat, on milers i milers de joves i grans s’han organitzat per plantar cara a la injustícia i a l’opressió i acabar amb el mal govern: tots ells i elles han fet, amb la lluita abnegada i solidària, que Barcelona torni a ser un exemple de dignitat i llibertat al món.
I com deia l’estimat poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible”, i ara tot just només fa que començar.
LA KINTA FORKA
VIOLÈNCIA AL CARRER?
Des de divendres 11 d’octubre i encara fins avui els carrers han estat arrabassats al sistema i la gent se’ls ha fet seus. Aquest és el petit-gran triomf de les “marxes per la llibertat”, de les grans concentracions... i de les desenes de petites. Tot va començar quan el divendres aquell i ja acabats els parlaments la gent més gran posava espelmes al terra del passeig de Gràcia.
Tot hauria acabat al cap d’una estona, com també hauria acabat sense més... l’1 d’octubre del 2018 si la gent hagués pogut votar... encara que no fos una votació vàlida. El Ministro del Interior de llavors hauria pogut decretar que les urnes eren part del folklore regional català i que les botifarrades i caragolades que tant els agraden a ell ni fu ni fa. Però al Ministro actual tampoc li agraden les espelmes pel terra de passejos i places... i llavors va ordenar que les seves tropes castellano-catalanes ocupessin els carrers a base de trets de pilotes de goma, gasos lacrimògens, furgons policials atropellant vianants, policies infiltrats que podien millor triar a qui detenien, noies joves sobretot, menors d’edat... a qui se’ls posava a les butxaques boles de billar i altres objectes contundents que ells mateixos policies havien portat.
Quan va ser fosc les coses van continuar igual i anant a pitjor pels qui no volien tornar a casa vençuts... Algú deuria treure’s del seu ADN guerrilla urbana la idea de separar els manifestants dels policies desfermats... Aquest algú ho va dia a un altre... i llavors alguns van començar a aixecar barricades amb containers d’escombraries i algun cotxe. I molts altres van fer el mateix a cantonades i carrers.
Això no va agradar ni al Conseller d’Interior ni al Ministro del Interior que van donar noves ordres i endurir més encara l’actuació de les seves tropes. I clar, la única forma possible d’aturar-los va ser calar foc a les barricades com la única via possible de no entrar en una baralla cos a cos que és el que els policies buscaven. Clar, ells van armats i els manifestants no...
Les dues nits següents van ser llargues i les flames van il·luminar clarament les cares policials. Es sentien frustrats ja que el foc i algun objecte llençat a distancia els impedien de fer el que més els agrada: pegar i pegar i pegar!!!
EL CONVIDAT
PRESÓ PEL FUTBOL
14 d’octubre, sentència del Procés. Aquella nit comencen les protestes als carrers i places de Catalunya contra la sentència.
15 i 16 d’octubre. Continuen les manifestacions sense que el Govern d’Espanya ni el de la Generalitat prenguin cap mesura especial.
17 d’octubre. El President de la Lliga de Futbol, decideix aplaçar en partit de futbol entre el Barça i el Madrid, degut als aldarulls que es produeixen a Catalunya. El Govern espanyol, ràpidament s’hi apunta.
L’home que ha pres la iniciativa es diu Javier Tebas. Ex Delegat provincial de Fuerza Nueva i manifest simpatitzant de VOX. Home que te com a guies vitals: la unitat d’Espanya i fomentar el sentit catòlic de la vida.
Tebas es justifica dient que l’entorn pre bèl·lic de Barcelona impossibilita celebrar el partit. La raó extra oficial és que estan cagats davant la possibilitat de que el Camp Nou esdevingui un espot publicitari a favor de les protestes i la independència.
Tebas, i el Govern espanyol, no saben o no volen saber, que Barcelona ja és un espot contra l’anomenada democràcia espanyola. Amb futbol o sense, el món ja els coneix.
Tebas, com el Govern espanyol, saben molt poques coses. Per això són tan perillosos.
TERCERA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CA LA MEUCA
CAPÍTOL QUART... LA SÈRIE
Uno, dos y tres... uy! de oca a oca y tiro porqué me toca.
La Madame, la Purita, la Encarna i Sónsoles – que treballa a mitja jornada- juguen a la Oca. Se les veu. Avui no han tingut ni un sol client. I els han anul·lat tres reserves. Com un Hotel qualsevol de Barcelona.
Te toca, coño! -diu la Madame que com a propietària és la més afectada per la davallada del negoci.
De fons, sirenes, crits, càntics, petards i trets llençats per la policia que s’esmerça en posar pau.
Al menos se está calentito, opina la Encarna en un sobtat gir optimista.
Es que ni por San Juan se habían visto esas fogatas. Son hermosas.
Y tu gilipollas, contesta la Madame a Purita que sense voler sempre acaba ensenyant la seva part revolucionària.
Otra semana así y cierro. Que se jodan, o que jodan en su casa.
Y nosotras qué? Pregunten les –diguem-ne- cortesanes, alhora.
A la puta esquina. Así empecé yo y bien que me ha ido. !Es que ni una polla hemos visto hoy, ni una!
Pero mujer, ¿cómo van a venir, si están las calles hechas un lío?
Uns cops a la porta de la casa rotunds i contundents les deixa en silenci.
Abran Policía!
Ya vienen, diu encantada la Sónsoles.
Que cretina eres, hija, te piensas que esos vienen a mojar?
Més cops i més crits: Policía, policía, todos al suelo con las manos arriba. Uns segons després, dos enormes cossos de policia es planten davant les dones.
Quien ha puesto ese cartel en la puerta? Pregunta un dels policies.
Les quatre putes fan com si busquessin les ulleres per llegir el cartell.
CERRADO POR DIGNIDAD.
La Madame veient-se a Comisaria com en els vells temps: Ay señores agentes, que vergüenza, un cartel de cerrado, como si estuviéramos en huelga, les juro que nosotras, es que ni saberlo...
Vale, vale, diu un del Agents. Ya me la creo, pero vayan con ojo.
Es que una casa de putas cerrada por dignidad, tiene cojones, diu l’altre agent.
Señor, yo estoy limpia, intervé la Sónsoles.
No la hemos acusado de ningún robo, contesta l’agent.
No, que digo que como en todo el día no ha venido nadie, estoy casi virgen.
Somriu molt puta.
A qué hora terminará con los malos? Porque yo puedo esperar el rato que sea. Bueno siempre que venga sin armas claro, que me asustan.
Els policies es posen a riure. Es treuen els cascos, les defenses, pectorals, les genolleres, les armilles cuirassades i diuen alhora...
Nena nosotros siempre vamos armados.
TO BE CONTINUED
HUMANOTECA
GERMANS DE SANG
S. H. COOKE.- Els pactes polítics són sempre de mala fe.
GANDHI.- Mai no s’ha de pactar amb l’error, encara que sembli emparat per textos sagrats.
U. KROEBER.- Quan no n’hi havia (menjar), entrava en joc la força, la força es convertia en poder i l’eina del poder era la violència i el seu millor aliat, l’ull que es nega a veure.
Després de les sentències del Tribunal contra els presos polítics, l’únic pacte entre el Govern Espanyol i la Generalitat de Catalunya, tracta sobre les forces policials.
LA LLUFA
QUO VADIS, PRESIDENT
Dins l’espectre polític, tan variat com dividit, de Catalunya i Espanya, El Sr Torra, teòric President de la Generalitat, ha aconseguit, per primera vegada en el món de la política, el consens universal. Dretes, esquerres, fatxes, maoistes, antisistema, món empresarial... Tots estan d’acord: no serveix. Pitjor encara, no és. El Sr Torra resulta una figura incorporal, etèria, que no se sap si ve o va, si diu o calla, si prem o afluixa.
Torra és un híbrid entre Sant Joan de la Creu i Gengis Kan. Entre l’excursionista i el maquis. A mig camí de la heroïcitat i de la feblesa poruga.
A la vida civil, al Sr Torra, el definiríem probablement, com el típic savi distret. Un homenet curt de vista, que cada matí a l’ascensor et confon amb algú altre, que va de casa al despatx, es capfica en la seva feina, s’oblida de dinar i queda encantat amb el sopar que es troba preparat a casa. Gent estupenda, que no fa mal a ningú.
Però aquests personatges, amb la seva ingenuïtat i bonhomia, poden resultar molt perillosos quan se’ls designa Presidents d’escala. És el que li ha passat al Sr. Torra. I Catalunya encara que geogràficament petita, és una escala massa gran per a ell. Torra ha de dimitir o l’han de dimitir. El poble de Catalunya, amb totes les seves falles però també amb tota la seva història, no es mereix un President de Llufa. En tot cas, qui es mereix la Llufa és ell.