Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Télécharger en PDF 
Hebdomadaire républicain politique/satirique de Catalogne
22 mars 2024
I TOTS JUNTS I EN COMÚ PODEM ANAR A LA MERDA
Catalunya sense pressupostos però amb eleccions anticipades
Imaginem per un moment un país necessitat, que pot augmentar el seu pressupost anual en uns dos mil milions d’euros. Imaginem que aquest dineral va destinat especialment a sanitat, educació, sequera, cultura, no a fabricar la bomba atòmica. Imaginem que dos partits presumptament progressistes veten aquests pressupostos justificant-se en partides inexistents o insignificants.
Ciència ficció? No, Catalunya.
Deixem d’imaginar i mirem les conseqüències. Perduda la votació pressupostària, el President de la Generalitat proposa noves eleccions i el President Sánchez ha de renunciar al pressupost espanyol que estava mig embastat. Catalunya i Espanya jugant a pressupost prorrogat i una quinzena electoral catalana entre les votacions basques i europees. Molta urna.
Imaginació al poder? No, cagada.
I ara, només pensem una mica. Per què aquest bunyol? Hi ha moltes teories conspiratòries. Connexions o millor desconnexions entre Catalunya i Madrid, entre Ajuntament de Barcelona i Generalitat, entre Comuns i Podem... en qualsevol cas, tots els fils van a parar a l’egocentrisme dels Partits, quan no directament a l’egoisme d’alguns individus de Partit.
Inevitablement en parlar d’egocentrisme surt a la palestra la Sr Colau. En poques hores s’ha farcit una teoria rocambolesca al seu voltant que podria fer-li traspassar la Plaça de Sant Jaume en un salt perillós però no mortal de l’Ajuntament a la Generalitat. Molt poc amics d’apuntar-nos als rumors, la redacció de Karlitus, s’ha mantingut al marge d’especulacions fins que... La Sra Colau, ha negat qualsevol interès d’optar per la Generalitat. Perill! Cada vegada que la Sra Colau diu apartar-se de les guerres, l’endemà puja al seu cavall de batalla i deixa la terra plana.
Com a final, voldríem demanar una oració pietosa per la pobra Jèssica Albiach. Bondadosa de mirada, suau de paraula, força coherent fins ara que de sobte s’ha vist obligada a fer el paper de l’auca. Una pena perdre en una setmana el crèdit forjat en una plaça tan difícil com és un Parlament.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
MORTS ACCIDENTALS
Troben el cos sense vida d’un alt tècnic de Boeing
Em dic John Barnett. No cal que em busquin perquè estic mort. Assassinat per ser exactes encara que la policia hagi anunciat la possibilitat d’un suïcidi.
Si els sembla, jo m’explico i vostès decideixen el com del meu traspàs.
Treballava en una planta de Boeing a Charleston com a tècnic de qualitat fent i desfent avions, revisant, canviant peces, apedaçant rodes, traient tota classe d’aus socarrimades de dins dels motors, aquestes coses.
Com a bon americà, vaig començar des de baix. Em donaven un cargol i jo el collava. El somni americà com veuen. Un dia vaig trobar-me amb tres cargols a la mà i quatre forats per collar. Tira, Tira, va ordenà el meu capatàs i vaig tirar, però amb la mosca al nas. Des d’aleshores vaig fixar-me més en la manera de treballar de la planta. Mala temporada. Cada matí em despertava pensant en quants avions haurien caigut aquella nit.
Com a bon americà, vaig creure en les nostres institucions i escrivia cada dia informes denunciant la mala praxis de la fàbrica. Primer vaig escriure a l'Administració Federal d’Aviació, després a la mateixa Boeig. No em van fer cas. Bé, una mica sí, perquè em van rebaixar de categoria.
Els americans som molt sensibles als problemes de consciència, per això sempre abandonem les guerres que hem començat. Al poc temps em van diagnosticar com a subjecte procliu als atacs d’angoixa. Vaig demanar la jubilació anticipada i aprofitant les hores lliures vaig posar una denuncia a la Boeing.
A veure, seré americà però no absolutament estúpid. Sabia prou bé que la Boeing seguiria aprofitant material caducat i deixant de cargolar el que calgués (de fet un avió es va estavellar perquè s’havien oblidat de cargolar el fusellatge). En el que no pensava era que abans de declarar davant la justícia acabaria com he acabat, dins una furgoneta amb un tret al cap.
Assassinat o suïcidi. Sigui el que sigui, però no creuen que hi ha un culpable molt clar? Per cert, no cal que corrin per abandonar la vida. Trenta anys he passat cantant salms i ni llums, ni cares familiars, ni res, una buidor total.
LA GARSA PROSTÀTICA
RÚSSIA, XINA I IRAN VAN DE COLÒNIES
Maniobres navals al Golf d’Oman
Les maniobres i especialment les navals rarament serveixen per alguna cosa, però espanten. I què més bonic que poder espantar a un món amb la soga al coll?
Iran, Rússia i Xina, amics i enemics de tota la vida segons el moment, han acordat ajuntar forces i demostrar-les al Golf d’Oman, a tocar del Pèrsic, a tocar de molts conflictes incomprensibles. Potser així l’escenari es complica una mica més i podem tenir guerra mundial d’una punyetera vegada.
Oficialment la presència de les flotes és per combatre el terrorisme i la pirateria. Bons historials tenen aquests països com per anar contra el terrorisme i la pirateria. Més espectacular encara és la segona raó que donen per maniobrar pel Golf. Diuen –i no els cau la cara de vergonya– que intenten recolzar les activitats humanitàries que puguin desenvolupar les ONG, per exemple, en terres i mars necessitats. Què saben Iran, Rússia i Xina del significat d'HUMANITAT? Quines són les seves activitats humanitàries més recents? Atacar Ucraïna, donar suport al terrorisme de tota la zona, tenir tiranitzats als seus ciutadans?
De fons a les maniobres navals, no hi ha drets humans, hi han Huties, xarxes socials, notícies falses, Intel·ligència Artificial... poder.
Ens tenim por els uns als altres. EUA vol prohibir TIK TOK (comandat per una empresa xinesa) per problemes de seguretat, temen que arribin als xinesos les dades personals dels bons americans (de tots els usuaris en realitat), els esvera que TIK TOK utilitzi missatges subliminals o descarats del tot, per decantar als americans a canvis ideològics. Els EUA estan preocupadíssims per exemple, que arribin missatges anti semites i pro Hamàs. A EUA no els arriben dades des dels seus servidors americans?
Por, amenaces, guerra. Un triangle massa repetit del que no ens sabem lliurar.
I mentre, un míssil iranià, enfonsa un vaixell iranià i mata dinou iranians demostrant que la Guàrdia Revolucionària és més revolucionària que guàrdia. Tota una demostració de l'eficàcia de les maniobres.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
LEJAIM! PER LA VIDA, PER LA CONVIVÈNCIA I EL RESPECTE ENTRE ELS POBLES
Un manifest de personalitats jueves clama en contra del genocidi perpetrat per Israel
Albert Einstein, ja el 1948, va refusar ser president del nou estat d'Israel, després de denunciar l'assassinat per part de paramilitars sionistes de més d'un centenar de palestins, en un poble proper a Jerusalem.
Després de tants anys, poques coses han canviat i estem assistint, davant de la indiferència dels estats, a la massacre del poble de Gaza i centenars d'assassinats de palestins a Cisjordània, per part de colons extremistes i de l'exèrcit jueu.
Davant de tanta barbàrie, han estat prohibides i perseguides a Israel manifestacions de jueus en contra de la guerra, alhora que col·lectius palestins han denunciat la barbàrie inicial i el règim totalitari de Hamàs.
Enfront l'actitud visceral del govern de Netanyahu d'afirmar que "qui no està amb mi està contra mi", i de titllar a tots els que critiquen el genocidi palestí com antisemites, han sorgit diverses veus conjuntes palestino-jueves clamant per la pau, com és el cas de Barcelona, i com darrerament el manifest anomenat "Carta de jueus de la diàspora", signat per vint-i-cinc personalitats d'arreu, del món de la cultura, com la poetessa Marsha Pomerantz, la directora de cinema Agnès Jaoui, o Cedric Uzan Sarano, advocat del Consell d'Estat de França.
En aquesta carta expressen que "nosaltres els jueus de la diàspora demanem un alto el foc a Gaza i l'alliberament de tots els ostatges", i també que l'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre 2023 "no justifica atacar la població de Gaza d'aquesta manera", que "si el setge continua, significarà una taca moral inesborrable per Israel", i que "és la veu de la humanitat i de la raó, l'única justa, digna i proporcional al dret d'ambdós pobles a viure en pau".
Ens hi unim i esperem que creixin i es multipliquin les veus i els actes a favor de la pau i en contra del militarisme i de l'extremisme nacionalista. No a un nou holocaust! Lejaim! Per la vida, per la pau i per la convivència i el respecte entre els pobles!
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ULTRA FAST FASHION
El vertigen del sobre-consum
Segons un informe del 2022 del National Institute for Standard and Technologies (NIST), als Estats Units la roba nova es porta una mitjana de set vegades abans de ser desdenyada. El 85% d’aquesta roba “no utilitzada” va a parar a abocadors o incineradores en el termini d'un any.
Als EUA, l'argument contra aquestes importacions de roba a baix preu fins ara només era una prerrogativa dels que lluiten pel medi ambient quan ho hauria de ser pels electes de la Cambra de Representants. Una Cambra de majoria republicana a qui, fins ara, no li importa gens el risc mediambiental i la barbàrie moderna que representa.
Clar que sempre hi ha algú que pensa més enllà, sovint amb una part de raó, sobre aquest tema. En aquest cas tenim el recurs del filòsof i professor Benjamin Simmenauer. Segons ell “mai abordem les causes profundes: les desigualtats delirants i la cultura de l'ostentació".
Això no implica que el filòsof avali aquest model econòmic desastrós sinó que també ens fa veure que demonitzar-lo equival a privar els més pobres d'un dret a la moda. Un criteri menys superflu del que pot semblar a primera vista. Bé, acceptant el que diu: Què cal fer sobre aquest, sempre més productes, sempre més barats, i uns negocis mai transparents?
A la redacció del Karlitus vam pensar que l’argument definitiu es de dir que ja és l’hora -més que culpabilitzar els clients- de posar en marxa una regulació real del sector. Però anem a pams i mirem de prop què passa quan els governs ho intenten.
La moda francesa rarament forma part o està present en els debats del Congrés nord-americà. Però en aquest cas sí degut al pla del govern francès per gravar els articles de moda ràpida que està sent seguit de prop i estudiat a l'altra banda de l'Atlàntic. Un retorn d’anada i tornada, perquè és als Estats Units on va començar fa gairebé un any l'ofensiva contra l'allau de samarretes i vestits de 5 dòlars, preus imbatibles, importats de la Xina i lliures d'impostos per a la felicitat de la generació Z.
Una onada denunciada a Washington pel seu gran impacte en el medi ambient, en la indústria i fins i tot en la seguretat nacional nord-americana que ha acabat per moure la dreta. Això mateix passa a París on els diputats d'Horizons (grup de dreta nascut el 2022) ha presentat aquest mes de març un projecte de llei per prohibir la publicitat i penalitzar les plataformes de "moda d'un sol ús" com Shein i Temu. En definitiva, per ara un intent de regular una indústria fora de control.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DEL CLAVELL AL MARTELL
A Portugal guanya la dreta
Els tenim a tocar. Encara que no ho recordem mai Portugal està aquí, a dues passes d’Extremadura. I a Portugal, ha guanyat la dreta. Alianza Democràtica, (la dreta) ha aconseguit 79 diputats per 77 dels Socialistes, però l’alerta està en Chega (extrema dreta) que ha quadruplicat els seus resultats del 22 i ha aconseguit quaranta-vuit diputats.
Els analistes polítics ho justifiquen adduint la crisi generalitzada del país. Sanitat, ensenyament, dificultats d’habitatge pels joves, les crisis de sempre en els països de sempre. L’esquerra ha perdut el discurs, diuen els especialistes i segur que tenen raó. Ara però mirem el discurs de la dreta: limitar els drets laborals, privatitzacions, menys carregues fiscals pels més rics... És aquesta la manera de superar la crisi portuguesa, la dels joves que es llencen en mans de la dreta?
L’estudi social d’un país, fa temps que resulta absolutament irrellevant a l’hora de justificar uns resultats electorals, aquí el que mana és la testosterona i la ignorància, que a la fi és el discurs que la dreta domina.
La dreta fa temps que ha deixat de ser el resultat d’una situació socio- econòmica d’un país. No calen estudis, ni gràfics ni enquestes. La dreta no és un fenomen social, és un virus, un virus que s’encomana per terra, mar i aire al marge de quina sigui la realitat d’un país. Una malaltia aplaçada que es cova a l’interior de cada desengany, de cada impotència, de tots aquells que voldrien tenir poder i es desfoguen cridant a favor dels que acumulen odi i armes.
La dreta és el resultat de la incultura, de la ràbia, de la insatisfacció i la impotència personal. Qui es vegi en cor d’enfrontar-se a la vida amb les seves pròpies forces i el seu propi talent sense coartades, mai no votarà a André Ventura (Chega). Els que voten dreta, busquen només el suport de la massa, de l’uniforme, de l’arma, per creure’s que són protagonistes de la vida.
Gràcies a les xarxes, sabem que hi ha mota gent desgraciada, no ens sorprenguem doncs que les urnes s’omplin de xenofòbia i altres bretolades però recordem que el virus s’escampa i el tenim a tocar. LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
BOTÍ DE GUERRA
L'illa de Còrsega serà una mica independent
Còrsega és una de les terres més conquerides del món. Qui més qui menys els ha conquerit i els ha espoliat fins les pedres de riu. Només Polònia podria lluir d’una història similar. A dia d’avui, Còrsega pertany a França però que ningú no es faci il·lusions, demà podria ser xinesa.
Tanta conquesta ha desenvolupat inexorablement en els seus habitants un caràcter rebel. Si parlem d’independència, podria jurar-se –Bíblia en mà– que els corsos han estat els ciutadans més lliures d’Europa. D’acord, el rei o el virrei o el governador civil podia ser d’un o altre país, però ells sempre han anat a la seva. Per les bones o per les altres, però a la seva.
Un ex President de la Generalitat en veure el tremp dels illencs, va organitzar un curs per polítics catalans a veure si incorporaven al seu tarannà pactista una espurna corsa, però ningú no es va apuntar al curset.
Els darrers propietaris de Còrsega són, com hem dit, els francesos i des del dia que van arribar, només han tingut disgustos. La Grandeur de la France ha quedat reduïda a una bandera que penja en algun edifici oficial i a un parell de patrulles de la Police, que investiga només per on els corsos els permeten investigar. Molt llatins els corsos.
Si estan de bones, es manifesten, et llencen pedres o et cremen la comissaria, però quan s’emprenyen de veritat fan saltar pels aires a ocupants i famílies estrangeres.
De viure a Còrsega la meitat de la judicatura espanyola s’hauria llençat a mar amb una pedra lligada al coll. Són ingovernables aquests tios!
Davant el panorama, el President Macron, ha decidit atorgar una mena d’independència a l'illa. Tindran de tot. Autonomia per fer lleis, per parlar la seva llengua a casa els dies de festa, per decidir coses i per tenir una selecció nacional de pesca submarina. Aquest sigui potser el llaç que més pugui agermanar l'illa amb Catalunya, una mena d’autonomia controlada, però fins i tot amb això hi ha una diferència, mentre a Catalunya estem d’allò més conformadets, a Còrsega preparen les bombes.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
DEJUNI I ABSTINÈNCIA
Comença el Ramadà musulmà i el Yom Kippur jueu
El que són les coses, Israel està condemnant al poble palestí a la fam i ara els toca a ells fer dejuni. Poc, només pel Yom Kippur però mira...
El Ramadà és molt més llarg i dur que el Yom Kippur. Potser una premonició celestial preveient la gana que passaria el poble. En tot cas, aquesta vegada el Ramadà sona més a broma pesada que ha ritual religiós. Els palestins de temps que no fan dos àpats al dia. La guerra i la demoníaca estratègia de Netanyahu, han matat d’inanició a milers de persones. I just ara, quan les primeres organitzacions humanitàries arriben a les seves costes amb tones d’aliments, quan Europa i UEA es plantegen un passadís per evitar més morts de gana, just ara, els arriba el Ramadà.
Suposem i esperem que les autoritats religioses musulmanes tindran el detall de lliurar als palestins del dejuni. Prou en porten com per ara amenaçar-los amb l’infern si mengen un tros de pa en hores no pautades. Però sobre tot esperem que el poble palestí, amb o sense la benedicció religiosa, arreplegui el que pugui i s’atipi a qualsevol hora.
La mortificació del cos és habitual en les religions. És la seva columna vertebral. A més primitivisme religiós, més mortificació pels seus seguidors. Israel, gairebé occidentalitzat del tot, juga a dues bandes. Teòrica rigidesa però que, mica a mica, han anat derivant cap un piló de cerimònies i pràctiques a fi de substituir la duresa per l’aparença. Els seus dejunis són molt aparents, però curts, de molt cop al pit però fluxet. Les abstinències es compensen a les poques hores amb taules abundoses i sucoses. Només les lleis essencialment folklòriques es mantenen vigents. No calçar sabates de cuir, ni dutxar-se ni rentar-se, no perfumar-se i sobre tot no mantenir relacions conjugals (no se sap si fora del matrimoni estan autoritzades). Normes medievals però alhora opcionals en el secret de la llar.
Malauradament el decàleg de prohibicions no inclou el fet de matar. Sembla que si vas brut com una tinya, sense sabates de cuir i allunyat del sexe impur, pots anar matant sense problema.
Amb molta sort potser el dia del Yom Kippur, Netanyahu declari una treva perquè els atacs no agafin als seus soldats amb la panxa buida. Bona pensada.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
TOT PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Dos pastors es barallen i la paguen els xais
Patrocinat per L’Ajuntament a fi que Barcelona no perdi el seu origen rústic, es va celebrar a la muntanya de Collserola (bon lloc per uns remats) una baralla entre dos pastors. Les causes es desconeixen i tampoc s’investiguen, total una baralla de pastors, ja està tot dit. La conseqüència però de l’enfrontament resulta a poc que s’hi pensi, profètica. Dos pastors es barallen i moren tretze xais. Defensaven al seu pastor? Es van matar entre elles? Quan la innocència tindrà recompensa?
UN LLIT I DOS MENTIDES
Ayuso i parella
Ho diu Ayuso, la Presidenta de la Comunitat de Madrid: “yo comparto cama con quien me apetece”. I fa bé. No hi ha res com saber compartir. Les parelles perquè funcionin han d’encaixar. Es por encaixar sexualment però això dura poc. El que fa durable una parella, a la llarga, és la comunitat espiritual, intel·lectual i moral entre elles. Difícilment una persona pietosa pot allitar-se amb un assassí o un lladre o un criminal de guerra. Cal compartir ideari per mantenir-se junts. Sortosament Ayuso i la seva parella comparteixen moltes coses i per això estan donant un exemple de matrimoni (o parella) cristiana.
EL DICTADOR DE TABÀRNIA
Boadella escup altra vegada
Hi havia una vegada un bufó reial que es va enamorar del seu rei i el rei va atorgar-li per divina voluntat, un país perquè el pogués governar. El país en qüestió no existia però el Bufó com el Sancho del Quixot, es va creure la donació i va posar-se a governar. Al principi, la Cort reia les maneres que tenia el Bufó d’implantar la llei. Era un veritable dictador, un home embogit pel poder. Amb el temps però el Bufó va atacar al rei que li havia regalat la falsa Tabarnia i a la seva cort i als súbdits també. I ja ningú no reia. Al bufó tan l’hi era tallar caps nobles com plebeus. Els mateixos germans bufons queien sota la seva destral. La qüestió era fer sang. De tant en tant, sortia al balcó i insultava a uns i altres el mateix que fa un mim anomenat Boadella des de la finestra de Tabarnia. Són gent que durant poc, però mentre hi són, t’adones que no caldria haver-los parit.
L’ALCALDE DE PUIGVERD HO VEU TOT EN NEGRE
Josep Solsona: una associació de dones és sexista
De primer detingut, després posat en llibertat, acusat de violències domèstiques, l’alcalde ha estat suspès de militància a JUNTS.
El polèmic alcalde veu les coses segons el color que a ell li convé. Per exemple, durant un acte de formació sobre igualtat de tracte i no discriminació, ell ho va veure així: “En una societat igualitària no hi hauria d'haver associacions femenines ni masculines". I clar, la pluja de crítiques li ca caure per tots els cantons.
Ara, esperem amb candeletes, el que dirà sobre la seva violència domestica.
EL GAT JAPONÈS MÉS WANTED
Les petjades sobre l’asfalt el converteixen un fugitiu
Ja se sap que al Japó són molt sensibles amb les contaminacions per haver patit Hiroshima i Nagasaki amb els efectes destructors de la bomba atòmica.
Però arribar a mobilitzar mig país a la recerca del gat que va sojornar en un dipòsit de crom VI, altament cancerigen, i espantar a tothom dient que sobretot s’allunyin del gat si el veuen ens fa pensar en el gat de la sort inventat al Japó, el famós Manekineko en venda a totes les botigues de souvenirs del món, que aixecant i abaixant cansadament el braç s’ha fet famós.
Aquest gat fugitiu no està de sort.
EL PRES QUE MATA LA CUINERA AMB UN GANIVET
Una història trista de presó catalana
Val a dir que després de l’assassinat es va assassinar a ell mateix. Val a dir que aquest succés ha desfermat les protestes dels funcionaris i dels treballadors de les presons catalanes. Val a dir que la Generalitat es defensa clamant al cel que té les presons més modernes d’Europa malgrat el que diuen els que hi treballen.
Val a dir que alguns funcionaris també són uns imbècils. Aquest pres ja havia matat a ganivetades en una altra ocasió. I amb aquest historial el van posar a la cuina on tenia al seu abast la cuinera i una col·lecció de ganivets.
Ens sembla bé que es queixin, funcionaris i Generalitat, però una mica de mea culpa tampoc faria mal als ciutadans i sobretot a ells mateixos.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS ANTICIPADES
PARALITZAT EL GOVERN D'ESPANYA
GRANS TENSIONS INTERNES ENTRE LES FORCES POLÍTIQUES
CRUCIALS PEL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA?
La traduction en français sera bientôt disponible
I TOTS JUNTS I EN COMÚ PODEM ANAR A LA MERDA
Catalunya sense pressupostos però amb eleccions anticipades
Imaginem per un moment un país necessitat, que pot augmentar el seu pressupost anual en uns dos mil milions d’euros. Imaginem que aquest dineral va destinat especialment a sanitat, educació, sequera, cultura, no a fabricar la bomba atòmica. Imaginem que dos partits presumptament progressistes veten aquests pressupostos justificant-se en partides inexistents o insignificants.
Ciència ficció? No, Catalunya.
Deixem d’imaginar i mirem les conseqüències. Perduda la votació pressupostària, el President de la Generalitat proposa noves eleccions i el President Sánchez ha de renunciar al pressupost espanyol que estava mig embastat. Catalunya i Espanya jugant a pressupost prorrogat i una quinzena electoral catalana entre les votacions basques i europees. Molta urna.
Imaginació al poder? No, cagada.
I ara, només pensem una mica. Per què aquest bunyol? Hi ha moltes teories conspiratòries. Connexions o millor desconnexions entre Catalunya i Madrid, entre Ajuntament de Barcelona i Generalitat, entre Comuns i Podem... en qualsevol cas, tots els fils van a parar a l’egocentrisme dels Partits, quan no directament a l’egoisme d’alguns individus de Partit.
Inevitablement en parlar d’egocentrisme surt a la palestra la Sr Colau. En poques hores s’ha farcit una teoria rocambolesca al seu voltant que podria fer-li traspassar la Plaça de Sant Jaume en un salt perillós però no mortal de l’Ajuntament a la Generalitat. Molt poc amics d’apuntar-nos als rumors, la redacció de Karlitus, s’ha mantingut al marge d’especulacions fins que... La Sra Colau, ha negat qualsevol interès d’optar per la Generalitat. Perill! Cada vegada que la Sra Colau diu apartar-se de les guerres, l’endemà puja al seu cavall de batalla i deixa la terra plana.
Com a final, voldríem demanar una oració pietosa per la pobra Jèssica Albiach. Bondadosa de mirada, suau de paraula, força coherent fins ara que de sobte s’ha vist obligada a fer el paper de l’auca. Una pena perdre en una setmana el crèdit forjat en una plaça tan difícil com és un Parlament.
SEGONA PÀGINA
K.MEO
MORTS ACCIDENTALS
Troben el cos sense vida d’un alt tècnic de Boeing
Em dic John Barnett. No cal que em busquin perquè estic mort. Assassinat per ser exactes encara que la policia hagi anunciat la possibilitat d’un suïcidi.
Si els sembla, jo m’explico i vostès decideixen el com del meu traspàs.
Treballava en una planta de Boeing a Charleston com a tècnic de qualitat fent i desfent avions, revisant, canviant peces, apedaçant rodes, traient tota classe d’aus socarrimades de dins dels motors, aquestes coses.
Com a bon americà, vaig començar des de baix. Em donaven un cargol i jo el collava. El somni americà com veuen. Un dia vaig trobar-me amb tres cargols a la mà i quatre forats per collar. Tira, Tira, va ordenà el meu capatàs i vaig tirar, però amb la mosca al nas. Des d’aleshores vaig fixar-me més en la manera de treballar de la planta. Mala temporada. Cada matí em despertava pensant en quants avions haurien caigut aquella nit.
Com a bon americà, vaig creure en les nostres institucions i escrivia cada dia informes denunciant la mala praxis de la fàbrica. Primer vaig escriure a l'Administració Federal d’Aviació, després a la mateixa Boeig. No em van fer cas. Bé, una mica sí, perquè em van rebaixar de categoria.
Els americans som molt sensibles als problemes de consciència, per això sempre abandonem les guerres que hem començat. Al poc temps em van diagnosticar com a subjecte procliu als atacs d’angoixa. Vaig demanar la jubilació anticipada i aprofitant les hores lliures vaig posar una denuncia a la Boeing.
A veure, seré americà però no absolutament estúpid. Sabia prou bé que la Boeing seguiria aprofitant material caducat i deixant de cargolar el que calgués (de fet un avió es va estavellar perquè s’havien oblidat de cargolar el fusellatge). En el que no pensava era que abans de declarar davant la justícia acabaria com he acabat, dins una furgoneta amb un tret al cap.
Assassinat o suïcidi. Sigui el que sigui, però no creuen que hi ha un culpable molt clar? Per cert, no cal que corrin per abandonar la vida. Trenta anys he passat cantant salms i ni llums, ni cares familiars, ni res, una buidor total.
LA GARSA PROSTÀTICA
RÚSSIA, XINA I IRAN VAN DE COLÒNIES
Maniobres navals al Golf d’Oman
Les maniobres i especialment les navals rarament serveixen per alguna cosa, però espanten. I què més bonic que poder espantar a un món amb la soga al coll?
Iran, Rússia i Xina, amics i enemics de tota la vida segons el moment, han acordat ajuntar forces i demostrar-les al Golf d’Oman, a tocar del Pèrsic, a tocar de molts conflictes incomprensibles. Potser així l’escenari es complica una mica més i podem tenir guerra mundial d’una punyetera vegada.
Oficialment la presència de les flotes és per combatre el terrorisme i la pirateria. Bons historials tenen aquests països com per anar contra el terrorisme i la pirateria. Més espectacular encara és la segona raó que donen per maniobrar pel Golf. Diuen –i no els cau la cara de vergonya– que intenten recolzar les activitats humanitàries que puguin desenvolupar les ONG, per exemple, en terres i mars necessitats. Què saben Iran, Rússia i Xina del significat d'HUMANITAT? Quines són les seves activitats humanitàries més recents? Atacar Ucraïna, donar suport al terrorisme de tota la zona, tenir tiranitzats als seus ciutadans?
De fons a les maniobres navals, no hi ha drets humans, hi han Huties, xarxes socials, notícies falses, Intel·ligència Artificial... poder.
Ens tenim por els uns als altres. EUA vol prohibir TIK TOK (comandat per una empresa xinesa) per problemes de seguretat, temen que arribin als xinesos les dades personals dels bons americans (de tots els usuaris en realitat), els esvera que TIK TOK utilitzi missatges subliminals o descarats del tot, per decantar als americans a canvis ideològics. Els EUA estan preocupadíssims per exemple, que arribin missatges anti semites i pro Hamàs. A EUA no els arriben dades des dels seus servidors americans?
Por, amenaces, guerra. Un triangle massa repetit del que no ens sabem lliurar.
I mentre, un míssil iranià, enfonsa un vaixell iranià i mata dinou iranians demostrant que la Guàrdia Revolucionària és més revolucionària que guàrdia. Tota una demostració de l'eficàcia de les maniobres.
TERCERA PÀGINA
LA REALITAT OCULTA
LEJAIM! PER LA VIDA, PER LA CONVIVÈNCIA I EL RESPECTE ENTRE ELS POBLES
Un manifest de personalitats jueves clama en contra del genocidi perpetrat per Israel
Albert Einstein, ja el 1948, va refusar ser president del nou estat d'Israel, després de denunciar l'assassinat per part de paramilitars sionistes de més d'un centenar de palestins, en un poble proper a Jerusalem.
Després de tants anys, poques coses han canviat i estem assistint, davant de la indiferència dels estats, a la massacre del poble de Gaza i centenars d'assassinats de palestins a Cisjordània, per part de colons extremistes i de l'exèrcit jueu.
Davant de tanta barbàrie, han estat prohibides i perseguides a Israel manifestacions de jueus en contra de la guerra, alhora que col·lectius palestins han denunciat la barbàrie inicial i el règim totalitari de Hamàs.
Enfront l'actitud visceral del govern de Netanyahu d'afirmar que "qui no està amb mi està contra mi", i de titllar a tots els que critiquen el genocidi palestí com antisemites, han sorgit diverses veus conjuntes palestino-jueves clamant per la pau, com és el cas de Barcelona, i com darrerament el manifest anomenat "Carta de jueus de la diàspora", signat per vint-i-cinc personalitats d'arreu, del món de la cultura, com la poetessa Marsha Pomerantz, la directora de cinema Agnès Jaoui, o Cedric Uzan Sarano, advocat del Consell d'Estat de França.
En aquesta carta expressen que "nosaltres els jueus de la diàspora demanem un alto el foc a Gaza i l'alliberament de tots els ostatges", i també que l'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre 2023 "no justifica atacar la població de Gaza d'aquesta manera", que "si el setge continua, significarà una taca moral inesborrable per Israel", i que "és la veu de la humanitat i de la raó, l'única justa, digna i proporcional al dret d'ambdós pobles a viure en pau".
Ens hi unim i esperem que creixin i es multipliquin les veus i els actes a favor de la pau i en contra del militarisme i de l'extremisme nacionalista. No a un nou holocaust! Lejaim! Per la vida, per la pau i per la convivència i el respecte entre els pobles!
CINQUENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
KINTA KOLUMNA
ULTRA FAST FASHION
El vertigen del sobre-consum
Segons un informe del 2022 del National Institute for Standard and Technologies (NIST), als Estats Units la roba nova es porta una mitjana de set vegades abans de ser desdenyada. El 85% d’aquesta roba “no utilitzada” va a parar a abocadors o incineradores en el termini d'un any.
Als EUA, l'argument contra aquestes importacions de roba a baix preu fins ara només era una prerrogativa dels que lluiten pel medi ambient quan ho hauria de ser pels electes de la Cambra de Representants. Una Cambra de majoria republicana a qui, fins ara, no li importa gens el risc mediambiental i la barbàrie moderna que representa.
Clar que sempre hi ha algú que pensa més enllà, sovint amb una part de raó, sobre aquest tema. En aquest cas tenim el recurs del filòsof i professor Benjamin Simmenauer. Segons ell “mai abordem les causes profundes: les desigualtats delirants i la cultura de l'ostentació".
Això no implica que el filòsof avali aquest model econòmic desastrós sinó que també ens fa veure que demonitzar-lo equival a privar els més pobres d'un dret a la moda. Un criteri menys superflu del que pot semblar a primera vista. Bé, acceptant el que diu: Què cal fer sobre aquest, sempre més productes, sempre més barats, i uns negocis mai transparents?
A la redacció del Karlitus vam pensar que l’argument definitiu es de dir que ja és l’hora -més que culpabilitzar els clients- de posar en marxa una regulació real del sector. Però anem a pams i mirem de prop què passa quan els governs ho intenten.
La moda francesa rarament forma part o està present en els debats del Congrés nord-americà. Però en aquest cas sí degut al pla del govern francès per gravar els articles de moda ràpida que està sent seguit de prop i estudiat a l'altra banda de l'Atlàntic. Un retorn d’anada i tornada, perquè és als Estats Units on va començar fa gairebé un any l'ofensiva contra l'allau de samarretes i vestits de 5 dòlars, preus imbatibles, importats de la Xina i lliures d'impostos per a la felicitat de la generació Z.
Una onada denunciada a Washington pel seu gran impacte en el medi ambient, en la indústria i fins i tot en la seguretat nacional nord-americana que ha acabat per moure la dreta. Això mateix passa a París on els diputats d'Horizons (grup de dreta nascut el 2022) ha presentat aquest mes de març un projecte de llei per prohibir la publicitat i penalitzar les plataformes de "moda d'un sol ús" com Shein i Temu. En definitiva, per ara un intent de regular una indústria fora de control.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA LLUFA
DEL CLAVELL AL MARTELL
A Portugal guanya la dreta
Els tenim a tocar. Encara que no ho recordem mai Portugal està aquí, a dues passes d’Extremadura. I a Portugal, ha guanyat la dreta. Alianza Democràtica, (la dreta) ha aconseguit 79 diputats per 77 dels Socialistes, però l’alerta està en Chega (extrema dreta) que ha quadruplicat els seus resultats del 22 i ha aconseguit quaranta-vuit diputats.
Els analistes polítics ho justifiquen adduint la crisi generalitzada del país. Sanitat, ensenyament, dificultats d’habitatge pels joves, les crisis de sempre en els països de sempre. L’esquerra ha perdut el discurs, diuen els especialistes i segur que tenen raó. Ara però mirem el discurs de la dreta: limitar els drets laborals, privatitzacions, menys carregues fiscals pels més rics... És aquesta la manera de superar la crisi portuguesa, la dels joves que es llencen en mans de la dreta?
L’estudi social d’un país, fa temps que resulta absolutament irrellevant a l’hora de justificar uns resultats electorals, aquí el que mana és la testosterona i la ignorància, que a la fi és el discurs que la dreta domina.
La dreta fa temps que ha deixat de ser el resultat d’una situació socio- econòmica d’un país. No calen estudis, ni gràfics ni enquestes. La dreta no és un fenomen social, és un virus, un virus que s’encomana per terra, mar i aire al marge de quina sigui la realitat d’un país. Una malaltia aplaçada que es cova a l’interior de cada desengany, de cada impotència, de tots aquells que voldrien tenir poder i es desfoguen cridant a favor dels que acumulen odi i armes.
La dreta és el resultat de la incultura, de la ràbia, de la insatisfacció i la impotència personal. Qui es vegi en cor d’enfrontar-se a la vida amb les seves pròpies forces i el seu propi talent sense coartades, mai no votarà a André Ventura (Chega). Els que voten dreta, busquen només el suport de la massa, de l’uniforme, de l’arma, per creure’s que són protagonistes de la vida.
Gràcies a les xarxes, sabem que hi ha mota gent desgraciada, no ens sorprenguem doncs que les urnes s’omplin de xenofòbia i altres bretolades però recordem que el virus s’escampa i el tenim a tocar. LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
LA ÚLTIMA PEDRADA
BOTÍ DE GUERRA
L'illa de Còrsega serà una mica independent
Còrsega és una de les terres més conquerides del món. Qui més qui menys els ha conquerit i els ha espoliat fins les pedres de riu. Només Polònia podria lluir d’una història similar. A dia d’avui, Còrsega pertany a França però que ningú no es faci il·lusions, demà podria ser xinesa.
Tanta conquesta ha desenvolupat inexorablement en els seus habitants un caràcter rebel. Si parlem d’independència, podria jurar-se –Bíblia en mà– que els corsos han estat els ciutadans més lliures d’Europa. D’acord, el rei o el virrei o el governador civil podia ser d’un o altre país, però ells sempre han anat a la seva. Per les bones o per les altres, però a la seva.
Un ex President de la Generalitat en veure el tremp dels illencs, va organitzar un curs per polítics catalans a veure si incorporaven al seu tarannà pactista una espurna corsa, però ningú no es va apuntar al curset.
Els darrers propietaris de Còrsega són, com hem dit, els francesos i des del dia que van arribar, només han tingut disgustos. La Grandeur de la France ha quedat reduïda a una bandera que penja en algun edifici oficial i a un parell de patrulles de la Police, que investiga només per on els corsos els permeten investigar. Molt llatins els corsos.
Si estan de bones, es manifesten, et llencen pedres o et cremen la comissaria, però quan s’emprenyen de veritat fan saltar pels aires a ocupants i famílies estrangeres.
De viure a Còrsega la meitat de la judicatura espanyola s’hauria llençat a mar amb una pedra lligada al coll. Són ingovernables aquests tios!
Davant el panorama, el President Macron, ha decidit atorgar una mena d’independència a l'illa. Tindran de tot. Autonomia per fer lleis, per parlar la seva llengua a casa els dies de festa, per decidir coses i per tenir una selecció nacional de pesca submarina. Aquest sigui potser el llaç que més pugui agermanar l'illa amb Catalunya, una mena d’autonomia controlada, però fins i tot amb això hi ha una diferència, mentre a Catalunya estem d’allò més conformadets, a Còrsega preparen les bombes.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTEXT
DEJUNI I ABSTINÈNCIA
Comença el Ramadà musulmà i el Yom Kippur jueu
El que són les coses, Israel està condemnant al poble palestí a la fam i ara els toca a ells fer dejuni. Poc, només pel Yom Kippur però mira...
El Ramadà és molt més llarg i dur que el Yom Kippur. Potser una premonició celestial preveient la gana que passaria el poble. En tot cas, aquesta vegada el Ramadà sona més a broma pesada que ha ritual religiós. Els palestins de temps que no fan dos àpats al dia. La guerra i la demoníaca estratègia de Netanyahu, han matat d’inanició a milers de persones. I just ara, quan les primeres organitzacions humanitàries arriben a les seves costes amb tones d’aliments, quan Europa i UEA es plantegen un passadís per evitar més morts de gana, just ara, els arriba el Ramadà.
Suposem i esperem que les autoritats religioses musulmanes tindran el detall de lliurar als palestins del dejuni. Prou en porten com per ara amenaçar-los amb l’infern si mengen un tros de pa en hores no pautades. Però sobre tot esperem que el poble palestí, amb o sense la benedicció religiosa, arreplegui el que pugui i s’atipi a qualsevol hora.
La mortificació del cos és habitual en les religions. És la seva columna vertebral. A més primitivisme religiós, més mortificació pels seus seguidors. Israel, gairebé occidentalitzat del tot, juga a dues bandes. Teòrica rigidesa però que, mica a mica, han anat derivant cap un piló de cerimònies i pràctiques a fi de substituir la duresa per l’aparença. Els seus dejunis són molt aparents, però curts, de molt cop al pit però fluxet. Les abstinències es compensen a les poques hores amb taules abundoses i sucoses. Només les lleis essencialment folklòriques es mantenen vigents. No calçar sabates de cuir, ni dutxar-se ni rentar-se, no perfumar-se i sobre tot no mantenir relacions conjugals (no se sap si fora del matrimoni estan autoritzades). Normes medievals però alhora opcionals en el secret de la llar.
Malauradament el decàleg de prohibicions no inclou el fet de matar. Sembla que si vas brut com una tinya, sense sabates de cuir i allunyat del sexe impur, pots anar matant sense problema.
Amb molta sort potser el dia del Yom Kippur, Netanyahu declari una treva perquè els atacs no agafin als seus soldats amb la panxa buida. Bona pensada.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
TELEGRAM
TOT PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Dos pastors es barallen i la paguen els xais
Patrocinat per L’Ajuntament a fi que Barcelona no perdi el seu origen rústic, es va celebrar a la muntanya de Collserola (bon lloc per uns remats) una baralla entre dos pastors. Les causes es desconeixen i tampoc s’investiguen, total una baralla de pastors, ja està tot dit. La conseqüència però de l’enfrontament resulta a poc que s’hi pensi, profètica. Dos pastors es barallen i moren tretze xais. Defensaven al seu pastor? Es van matar entre elles? Quan la innocència tindrà recompensa?
UN LLIT I DOS MENTIDES
Ayuso i parella
Ho diu Ayuso, la Presidenta de la Comunitat de Madrid: “yo comparto cama con quien me apetece”. I fa bé. No hi ha res com saber compartir. Les parelles perquè funcionin han d’encaixar. Es por encaixar sexualment però això dura poc. El que fa durable una parella, a la llarga, és la comunitat espiritual, intel·lectual i moral entre elles. Difícilment una persona pietosa pot allitar-se amb un assassí o un lladre o un criminal de guerra. Cal compartir ideari per mantenir-se junts. Sortosament Ayuso i la seva parella comparteixen moltes coses i per això estan donant un exemple de matrimoni (o parella) cristiana.
EL DICTADOR DE TABÀRNIA
Boadella escup altra vegada
Hi havia una vegada un bufó reial que es va enamorar del seu rei i el rei va atorgar-li per divina voluntat, un país perquè el pogués governar. El país en qüestió no existia però el Bufó com el Sancho del Quixot, es va creure la donació i va posar-se a governar. Al principi, la Cort reia les maneres que tenia el Bufó d’implantar la llei. Era un veritable dictador, un home embogit pel poder. Amb el temps però el Bufó va atacar al rei que li havia regalat la falsa Tabarnia i a la seva cort i als súbdits també. I ja ningú no reia. Al bufó tan l’hi era tallar caps nobles com plebeus. Els mateixos germans bufons queien sota la seva destral. La qüestió era fer sang. De tant en tant, sortia al balcó i insultava a uns i altres el mateix que fa un mim anomenat Boadella des de la finestra de Tabarnia. Són gent que durant poc, però mentre hi són, t’adones que no caldria haver-los parit.
L’ALCALDE DE PUIGVERD HO VEU TOT EN NEGRE
Josep Solsona: una associació de dones és sexista
De primer detingut, després posat en llibertat, acusat de violències domèstiques, l’alcalde ha estat suspès de militància a JUNTS.
El polèmic alcalde veu les coses segons el color que a ell li convé. Per exemple, durant un acte de formació sobre igualtat de tracte i no discriminació, ell ho va veure així: “En una societat igualitària no hi hauria d'haver associacions femenines ni masculines". I clar, la pluja de crítiques li ca caure per tots els cantons.
Ara, esperem amb candeletes, el que dirà sobre la seva violència domestica.
EL GAT JAPONÈS MÉS WANTED
Les petjades sobre l’asfalt el converteixen un fugitiu
Ja se sap que al Japó són molt sensibles amb les contaminacions per haver patit Hiroshima i Nagasaki amb els efectes destructors de la bomba atòmica.
Però arribar a mobilitzar mig país a la recerca del gat que va sojornar en un dipòsit de crom VI, altament cancerigen, i espantar a tothom dient que sobretot s’allunyin del gat si el veuen ens fa pensar en el gat de la sort inventat al Japó, el famós Manekineko en venda a totes les botigues de souvenirs del món, que aixecant i abaixant cansadament el braç s’ha fet famós.
Aquest gat fugitiu no està de sort.
EL PRES QUE MATA LA CUINERA AMB UN GANIVET
Una història trista de presó catalana
Val a dir que després de l’assassinat es va assassinar a ell mateix. Val a dir que aquest succés ha desfermat les protestes dels funcionaris i dels treballadors de les presons catalanes. Val a dir que la Generalitat es defensa clamant al cel que té les presons més modernes d’Europa malgrat el que diuen els que hi treballen.
Val a dir que alguns funcionaris també són uns imbècils. Aquest pres ja havia matat a ganivetades en una altra ocasió. I amb aquest historial el van posar a la cuina on tenia al seu abast la cuinera i una col·lecció de ganivets.
Ens sembla bé que es queixin, funcionaris i Generalitat, però una mica de mea culpa tampoc faria mal als ciutadans i sobretot a ells mateixos.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CONTRAPORTADA
ELECCIONS ANTICIPADES
PARALITZAT EL GOVERN D'ESPANYA
GRANS TENSIONS INTERNES ENTRE LES FORCES POLÍTIQUES
CRUCIALS PEL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA?